Les principals són les de Venècia, São Paulo i París. La Biennal de Venècia fou instituïda el 1895 amb la finalitat de comparar els corrents estètics dels diferents països i d’enriquir el coneixement dels joves artistes. El 1931, el control de l’esdeveniment i del seu finançament passà de l’Ajuntament a l’Estat feixista, que sovint en féu un instrument de propaganda del règim i, gràcies a l’augment del pressupost per a aquest objectiu, començà a crear-ne noves seccions, com ara la de música (1930), cinema (1932) —que es convertí en el primer festival d’aquest art de la història, i que a partir del 1935 fou de periodicitat anual (Festival de Cinema de Venècia)— i teatre (1934). Després de la interrupció de la Segona Guerra Mundial (1943-45), el 1946 reprengué l'activitat amb la secció dedicada al cinema, que tres anys després atorgà per primer cop el Lleó d’Or, un dels guardons cinematogràfics més prestigiosos internacionalment. El 1947 es recuperaren les biennals dedicades al teatre i a la música, i el 1948, la d’arts plàstiques. Transformada amb la intenció de descobrir nous valors i noves tendències i, alhora, de presentar retrospectives en diversos camps de les arts, el 1968 fou boicotejada per artistes de caràcter progressista, els quals l’acusaven d’haver restat mediatitzada pel poder oficial. L’any 1975 fou creada la biennal d’arquitectura, i el 1973 es procedí a una reorganització dels òrgans de direcció, en els quals hi havia representades autoritats del govern, regionals i locals, i sindicals, sistema vigent fins el 1998, que fou dotada de personalitat jurídica privada amb el nom de Società di Cultura La Biennale di Venezia. Aquest mateix any s'establiren les sis seccions que han perdurat fins avui: arquitectura, arts visuals, cinema, teatre, música i dansa (iniciada el 1999). Els creadors catalans hi foren representats dins dels pavellons espanyols fins el 2009, que disposà per primer cop d’un pavelló en la secció d’arts plàstiques amb el projecte “La Comunitat inconfessable”, de Valentín Roma. El 2011 presentà, conjuntament amb les Illes Balears, “Mabel Palacín: 180º”, d’aquesta artista, el 2013, “25%”, de Francesc Torres i Mercedes Álvarez, i el 2015 “La Singularitat”, d’Albert Serra. En la secció d’arquitectura, la primera exposició independent de l’espanyola tingué lloc el 2011 (“Vogadors”) i continuà amb “Arquitectures empeltades” (2013) i “Aftermath. Arquitectura més enllà dels arquitectes” (2015). La participació catalana és impulsada i organitzada per l’Institut Ramon Llull. La Biennal de São Paulo fou instituïda el 1951 per Francisco Matarazzo Sobrinho i pensada per a centrar alternativament a Amèrica, els anys senars, la manifestació que els anys parells té lloc a Venècia. L’any 1969 fou també objecte de l’abstenció dels artistes de caràcter progressista com a protesta contra el règim dictatorial del Brasil. La Biennal de París, dedicada especialment a la joventut, fou instituïda el 1959 i ha donat molta importància als treballs d’equip i a les recerques més noves. Amb la consolidació de les múltiples opcions avantguardistes, les biennals han perdut combativitat i han esdevingut més selectives.
Entre les biennals celebrades a Catalunya sobresurten: la Primera Biennal Hispanoamericana d’Art (1955), que tingué lloc a Barcelona, la Biennal sobre l’Art i l’Esport, que tingué diverses edicions des del 1967, la Biennal de Barcelona de Jove Pintura Contemporània (1975-90), la Biennal d’Art del FC Barcelona (1985 i 1987) i la de Produccions Culturals Juvenils de l’Europa Mediterrània (1985-91). A banda, per la seva continuïtat, destaca la Biennal d’Art Contemporani Català, que se celebra a Sant Cugat des del 1977 (19 edicions fins el 2012). Al País Valencià, la Biennal de València se celebrà per primera vegada l’any 2001 i tingué una gran dotació de recursos. Enfocada principalment a la comunicació i el seu protagonisme en la configuració de la societat del tercer mil·lenni, s’articulà en set àrees temàtiques interpretades pels protagonistes de l’art contemporani en projectes expositius. La segona biennal, celebrada el 2003, estigué dedicada a la ciutat ideal, i la tercera, celebrada el 2005, ho estigué al tema de l’aigua. A partir de la quarta (2007) entrà en una forta crisi tant de recursos com de projectes.