De Dzimbahwe a Zimbabwe passant per Rhodèsia

Zimbabwe és una localitat arqueològica de l’Àfrica austral. Entre els segles IX i X, a la vall del riu Limpopo, el poble bantu dels shones bastí, amb grans blocs de graniti sense cap tipus de ciment, els anomenats “dzimbahwe”, grans conjunts de temples, habitacles, muralles i torres de defensa. En resta un conjunt arqueològic impressionant, únic en el subcontinent subsaharià, pràcticament or-fe d’arquitectura històrica de pedra. Els “dzimbahwe” (‘cases de pedra’, en llengua shona) existeixen des de fa mil anys, mentre que l’estat de Zimbabwe existeix des del 1980 només. Amb aquest nom, és clar, perquè sota altres denominacions el territori no ha deixat d’existir durant el darrer mil·lenni. Dzimbahwe es torna a dir Zimbabwe. Però fins fa poc es deia Rhodèsia. Rhodèsia, un nom ben poc africà, tanmateix…

Devers el segle XV, tant el regne com el sobirà d’aquell gran centre polítici religiós s’anomenaven tots dos Mwene Mutapa. El capitost de la tribu shona dels karangues, quan sotmeté les tribus veïnes, prengué aquest títol, que significa ‘dominador de les terres devastades’. La degeneració del mot Mwene Mutapa en boca dels navegants i comerciants portuguesos de l’època donà naixença a la denominació de Monomotapa, nom amb què a l’Europa renaixentista fou conegut aquest territori, qualificat sense embuts d’‘imperi’ per mor de les grans riqueses, reals o imaginades,que se li atribuïen.

De fet, la seva principal riquesa havien estat les mines de sal, fins que llur exhauriment obligà a una migració dels shones vers regionsmés septentrionals, on fundaren un nou regne a la vall del Zambezi, dedicat al comerç i la mineria. Però el territori zimbabwès fou reocupat ben aviat. L’arribada dels portuguesos potencià el comerç amb l’interior, fins que aquests acabaren imposant una relació de vassallatge l’any 1629:fins i tot el sobirà fou batejat per un missioner, bé que no arribà a produir-se la cristianització esperada pels europeus. De tota manera, tant els colonitzadors com els vassalls anaren perdent el control del país a causa de l’expansió dels regnes rozwi, fins que, devers el 1840, tot canvià de nou amb l’arribada del clan zulu dels matabeles, els quals, aconsellats pel missioner anglès Robert Moffat, s’establiren entre el Limpopoi el Zambesi.

La causa de la migració dels zulus era la pressió dels bòers, que fugien al seu torn del control britànic sobre la colònia del Cap, enriquida pel treball dels esclaus negres a les mines: anglesos empenyent neerlandesos que empenyien zulus que desplaçaven bantus… En aquest context de desgavell demogràfici d’efervescència econòmica, un jove immigrant anglès anomenat Cecil John Rhodes (1853-1902) féu fortuna a les explotacions diamantíferes de Kimberley i fou elegit diputat al parlament colonial del Cap (1881), des d’on advocà per l’extensió britànica vers l’interior de l’Àfrica austral. Així, per contrarestar la progressió convergent dels alemanys des de les costes de Namíbia i Tanganyika, es constituí (1885) el protectorat britànic de Betxuanalàndia (l’actual Botswana). Seguint les passes de David Livingstone, i amb el finançament proporcionat per l’explotació d’unes mines d’or, fundà la British South African Company, companyia que a partir del 1889 inicià la colonització de l’interior. Rhodes fou nomenat primer ministre del Cap l’any següent.

Des de la seva nova posició, Rhodes dirigí una campanya de repressió contra els zulus matabeles, alçats contra el nou ordre, i un cop esclafada la revolta, imposà un nou nom al territori acabat d’incorporar: Rhodèsia, és clar. Segur de les seves forces, envià una expedició contra els bòers del Transvaal —els mateixos que havien fet recular els zulus, en detriment dels bantus de l’oblidat Dzimbahwe—, però fracassà i hagué de dimitir (1896). A partir d’aleshores, dedicà obstinadamentels darrers anys de la seva vida a promoure la colonització del ‘seu’ país, dividit en la Rhodèsia del Sud (l’actual Zimbabwe) i la més llunyana Rhodèsia del Nord (l’actual Zàmbia), administrada per una companyia subsidiària. El 1923, en acabar la concessió de les companyies creades per Rhodes, vivien a Rhodèsia uns 200 000 colons blancs, concentrats sobretot al territori meridional.

Molts d’aquests britànics eren ja gent nascuda a l’Àfrica. Com els bòers en el seu moment, veien molt lluny la metròpoli i se sentien africans. Però no acabaven d’admetre l’evidència: els bantus i els zulus encara n’eren més, d’africans. Aquesta oligarquia blanca volia controlar la prosperitat de la colònia, i per això proposà la creació (1938) d’una federació de Rhodèsia del Nord, de Rhodèsia del Sud i de Nyasalàndia (l’actual Malawi), un tercer territori situat al NE, allargassat sobre la riba occidental del llac Nyasa. Aquesta operació era vista amb desconfiança per la majoria negra i pel partit laborista a la metròpoli, però acabà concretant-se amb la creació (1953) de la Federació Centrafricana, dotada d’una autonomia considerable, bé que sotmesa a la vigilància d’una comissió que havia de vetllar pels drets dels nadius. Durant aquest període continuà el creixement econòmic, manifestat amb la construcció de la presa Kariba, un immens embassament que afavorí la implantació d’indústries siderúrgiques, però que també comportà un seguit de considerables problemes ambientals.

La crisi política es desfermà l’any 1962, després de la derrota del partit moderat davant de l’oposició radicali racista. L’any següent fou dissolta la Federació Centrafricana, però Ian Douglas Smith, màxim dirigentde la minoria blanca, declarà unilateralment la independència de Rhodèsia del Sud (1965), amb el nom de Rhodèsia, i legalitzà la repressió als negres i dissidents. Només el suport de la República Sud-africana, del Portugal aleshores encara colonialista i de determinades companyies multinacionals permeté la persistència de la colònia independitzada unilateralment i no reconeguda, ni per l’antiga metròpoli, ni per l’ONU; però la independència de Moçambic i l’augment de la guerrilla interna obligaren a formar un govern racialment mixt del 1978 al 1980, per a un país reconegut a mitges que passà a anomenar-se Zimbabwe-Rhodèsia: el cercle començava a tancar-se. Les primeres eleccions lliures (1980) atorgaren una victòria esclatant a la coalició de la Zimbabwe African National Union (ZANU), dirigida per Robert Mugabe, i la Zimbabwe African’s People Union (ZAPU), de Joshua Nkomo.

Rhodèsia es tornà a dir Zimbabwe. Un camí molt llarg per a un recorregut molt curt. O potser no…