Dos per un

N’hi ha de dos geps, originaris dels deserts freds asiàtics, i n’hi ha d’un sol gep, originaris dels deserts aràbics. I també n’hi ha d’un sol gep que són híbrids dels uns i dels altres, com els que es troben a l’Anatòlia i al Caucas. Són els camells, els quatre per quatre del desert. Freds o càlids: dos tipus de deserts i un camell per a cada necessitat.

Tant el camell comú o dromedari (Camelus dromedarius), propi dels deserts càlids del N d’Àfrica i de l’Àsia occidental i que té un sol gep, com el camell bactrià (C. bactrianus), que en té dos i habita els deserts freds asiàtics, han estat domesticats des d’antic i han tingut una importància enorme per a la colonització dels ambients desèrtics. El camell comú és alt, de potes primes i veloç. El camell bactrià, en canvi, té les potes més curtes i, per tant, és més baixet; també és més lent, més dòcil i fàcil de cavalcar, i de pelatge espès i llanós.

En estat salvatge, el camell comú segurament ocupava tota l’Aràbia i la part més septentrional del Sàhara, però avui només sobreviu en estat domèstic o semidomèstic. Sovint se l’anomena dromedari, bé que originàriament aquest nom designava tan sols una famosa raça de sella, la que els àrabs anomenen “mehari”, molt alts, de potes llargues i amb un pelatge quasi blanc, notables per la seva lleugeresa i rapidesa. La forma salvatge del camell bactrià fou descoberta per a la ciència pel viatger i naturalista rus Nikolai M. Przewalski (1839-88), devers el 1870. Molts zoòlegs, però, dubten que aquesta forma, avui propera a l’extinció, representi veritablement la forma salvatge originària, i creuen més aviat que es tracta d’una població assilvestrada, és a dir, resultat del retorn a l’estat salvatge de camells domèstics. Durant un temps, aquests camells bactrians salvatges estigueren força difosos per les parts més àrides de l’Àsia central, però avui resten limitats a un parell de zones reduïdes del desert de Gobi.

Els camells són els animals més aptes per a superar les dificultats d’un ambient desèrtic, començant per la més gran de totes, és a dir, per l’extrema escassesa d’aigua. L’aigua és particularment important per a un animal que viu sota el sol, ja que evaporar l’aigua, és a dir, suar, ajuda a regular la temperatura corporal. Això representa, però, el consum d’una reserva que, al desert, només està disponible en quantitats molt limitades. Per això l’estratègia del camell consisteix a estalviar l’aigua al màxim, cosa que aconsegueix gràcies al caràcter aïllant del pèl (que també el protegeix de les fredes nits del desert), a la producció de fems secs i de molt poca orina, i a l’obtenció d’aigua en metabolitzar el greix que emmagatzema al gep.

Tampoc l’escassetat d’aliment dels ambients desèrtics no representa un problema per al camell: s’acontenta amb qualsevol pastura, siguin herbes seques i espinoses o plantes salades. I quan no en troba, se serveix de les reserves de greix del gep, que l’ajuden a subsistir llargues temporades. Per això, quan els camells tornen d’un llarg viatge el gep els cau cap a un costat, moix i pansit.

Però hi ha altres dificultats vinculades a la vida al desert. Un problema gens negligible el plantegen les tempestes de sorra, que podrien lesionar les parts més exposades i delicades de l’animal. Les orelles petites i peludes del camell obstaculitzen la penetració dels granets de sorra al llarg del conducte auditiu, i els narius mòbils, que en cas de necessitat poden tancar-se del tot, barren el pas a la sorra i a la pols; finalment, els ulls queden protegits per unes pestanyes molt llargues. La textura de l’arena sobre la qual es desplaça el camell explica la particular conformació dels peus, que són amples, plans i amb uns coixins carnosos a la planta.

Seria difícil trobar una associació més estreta entre un grup humà i els seus animals que la que es dóna entre els tuaregs nòmades del desert del Sàhara i els seus camells. Des que fou domesticat i pràcticament fins a l’actualitat, el camell ha estat imprescindible per a la supervivència d’aquest poble. Per als tuaregs, el camell és un bon animal de bast que, a més, els dóna llet (la seva principal font de nutrients), llana i pèl teixible. Els seus excrements secs s’utilitzen com a combustible en una regió on no hi ha gran cosa per cremar, i fins i tot la seva orina fa un servei: a falta de res millor, s’utilitza com a desinfectant. De vegades també n’aprofiten la carn, bé que rarament, ja que un camell té molt més valor viu que no pas mort.

Però els camells no són un privilegi dels nòmades del Sàhara. A les regions de l’Àsia central, el poble mongol ha lligat fortament el camell bactrià a la pròpia subsistència. De manera semblant, a les rutes comercials transsaharianes, al llarg de la ruta de la seda, que travessava els altiplans de l’Àsia central, viatjaren durant segles les caravanes de camellers mongols amb els seus camells bactrians. Més endavant, els híbrids de camell comú i camell bactrià anaren prenent el relleu, almenys al tram més occidental, ja que, tal com passa amb els muls, híbrids d’ase i cavall, també els híbrids dels camells són particularment forts i resistents.

Per la seva resistència i versatilitat, el camell fou introduït a llocs molt allunyats de les seves regions d’origen, principalment per utilitzar-lo com a animal de càrrega. Amb aquest propòsit, entre el 1840 i el 1907 s’introduïren alguns exemplars de camell comú als deserts australians, on actualment encara n’existeix una població assilvestrada d’uns 20 000 individus. Més endavant, a mitjan segle XIX, foren portats al SW dels Estats Units, també com a animals de càrrega i transport, però la construcció de vies fèrries, entre altres factors, els feren innecessaris i alguns individus foren deixats en llibertat allà mateix. Sobrevisqueren lliures en aquella terra estranya almenys fins el 1905. En el passat foren portats camells a països no tan allunyats de la seva regió d’origen, com Espanya i Namíbia, però mai no s’hi arribaren a establir. En realitat, l’únic indret on s’han aclimatat, a part Austràlia, és a les illes Canàries.