Ginebre a Mallorca, xiprer a Califòrnia

Miquel Josep Serra i Ferrer va néixer a Mallorca, concretament a la població de Petra, l’any 1713. Quasi ningú no en daria raó per aquest nom, però. En canvi, moltes persones saben qui fou fra Juníper Serra, també conegut per fra Ginebró. I, tanmateix, fra Juníper Serra i Miquel Josep Serra i Ferrer foren la mateixa persona. Juníper, o Ginebró, fou el nom que adoptà Miquel Josep en professar de franciscà, el nom que anys després el féu famós en terres californianes. Un nom de xiprer mediterrani per a qui acabaria morint a Monterey, al bressol del xiprer de Califòrnia.

Al litoral de la conca mediterrània abunden els ginebres i les savines, arbrets de port turmentat o recruat pel vent, de la família dels xiprers, pertanyents al gènere Juniperus. Miquel Josep Serra se’n deuria sentir fascinat, tant per la seva extracció mallorquina de soca-rel, com per la seva condició de menoret franciscà, necessàriament procliu a l’admiració per les coses de la natura. El nom que adoptà de profés es refereix concretament a Juniperus oxycedrus subspècie macrocarpa, un ginebre costaner de fructificació singularment grossa, com la seva denominació científica ja indica. Una denominació tanmateix premonitòria per a qui havia de morir voltat de xiprers californians, de Cupressus macrocarpa, arbrets de la mateixa família dels ginebres, dels xiprers i les savines mallorquins, però fills del paisatge mediterrani ultramarí. Això passà el 1784, a la missió de San Carlos, a l’actual Monterey. Entremig hi hagué, tanmateix, tota una aventura formidable de la qual fra Juníper fou un dels actors principals.

La colonització europea de la Califòrnia mediterrània —l’avui dia anomenada Alta Califòrnia— revestí un caràcter especial: fou efectuada justament per mediterranis, concretament per catalans, mallorquins i alguns valencians, que degueren trobar-s’hi com a casa. La península de la Baixa Califòrnia, territori extramediterrani estès des del paral·lel 32°N al tròpic de Càncer (23°N) i pertanyent en l’actualitat a Mèxic, fou explorada pels castellans a partir de l’expedició de Diego Hurtado de Mendoza (1532) i colonitzada pels jesuïtes a la darreria del segle XVII. L’Alta Califòrnia, en canvi, romangué al marge del procés colonial fins a la segona meitat del segle XVIII (de fet, durant molt de temps hom creia que era una illa i així es cartografiava…!). João Rodrigues Cabrillo, navegant portuguès al servei de Castella, fou el primer europeu que conegué la Califòrnia mediterrània, gràcies a l’expedició que salpà el 27 de juny de 1542 de Puerto Navidad (prop de l’actual Manzanillo, Colima, al sud de Mèxic [19°N]) i entrà el 7 d’octubre a la badia de San Diego (33°N). Des d’aleshores i fins a mitjan segle XVIII, les incursions europees hi foren escadusseres: la de l’anglès Francis Drake el 1579, les dels castellans Sebastián Rodríguez Cermeño i Sebastián Vizcaíno els anys 1595 i 1602 respectivament, i poca cosa més. L’Alta Califòrnia pertanyia plenament aleshores, encara, als aproximadament 300 000 indis autòctons que hi habitaven, bàsicament atapascans, algonquins, “yukis”, “hokas”, penutis i hopis.

Però la colonització russa d’Alaska, a mitjan segle XVIII, alarmà la corona castellana, que decidí reforçar el seu paper nord enllà de les terres mexicanes, aleshores ja completament sotmeses. Fou una expedició catalana, pràcticament l’única en tota la colonització americana, l’encarregada d’ocupar-se’n: Gaspar de Portolà en tingué el comandament i fra Joan Crespí i fra Juníper Serra en cobriren el flanc apostòlic. De fet, més que això, perquè amb les nombroses missions que anaren fundant a partir del 1769 i el 1770, en què nasqueren, respectivament, San Diego de Alcalá i San Carlos Borromeo de Carmelo (Monterey o Carmel), es constituïren els nuclis de població que acabaren esdevenint les grans ciutats californianes posteriors: el mateix San Diego, Los Angeles, San Francisco, San José, etc. Fra Juníper Serra, amb la seva tasca missionera i urbanitzadora, doncs, mediterraneïtzà antropològicament un territori que ja era ecològicament mediterrani. Avui dia, hom el considera el pare de l’Alta Califòrnia moderna, estat de la Unió (EUA) des del 1850.

La població índia no en sortí, tanmateix, indemne. Quan, el 1834, sota govern aleshores mexicà, les missions foren secularitzades, hi havia registre de 81 000 indis cristianitzats, és a dir parcialment o totalment aculturats, i d’almenys 60 000 indis morts per causa de les malalties importades pels colonitzadors europeus (verola, diftèria, paludisme i xarampió, principalment). Altrament, el bestiar i una colla de conreus europeus, ultra introduccions faunístiques diverses, com la del senglar (Sus scrofa) o les rates (Rattus rattus, R. norvegicus), havien modificat l’estructura i la fisiologia del territori. Però no pas sense retop: dos-cents anys després de l’inici de la colonització, el mateix xiprer de Monterey que fra Ginebró trobà vora mar a la seva missió de San Carlos, s’ha apoderat de molts parcs i jardins de la vella conca mediterrània, mentre que quasi tots els tarongerars d’on sortiren els primers esqueixos i les primeres llavors cap a Califòrnia han estat replantats amb la varietat nàvel generada en terres californianes. I és que tant es pot anar de Mallorca a Califòrnia, com de Califòrnia a Mallorca.