L’aprofitament dels recursos animals a l'alta muntanya

La cacera i la pesca

De les activitats humanes relacionades amb la vida animal, la més important, a la muntanya, és, de molt, la ramaderia, que ha arribat fins i tot a modificar el paisatge a les muntanyes de les latituds temperades. La caça, la pesca, l’apicultura itinerant (que intenta aprofitar el retard en la floració de les plantes alpines mitjançant el trasllat temporal dels eixams a les zones més altes) i altres activitats menors tenen una incidència molt secundària, encara que la caça fos en altres temps un factor important de la regressió de la fauna de muntanya.

L’activitat cinegètica

El descobriment als Alps, els anys vuitanta, del cadàver d’un caçador del període eneolític conservat al fang glaçat, ben equipat per a dur a terme la seva feina fins i tot sobre la superfície de les geleres, provà que després del Neolític, i possiblement fins i tot abans, els humans coneixien la tècnica de la caça a l’alta muntanya, i que aquesta zona havia deixat de ser un refugi segur per als animals. Durant el Neolític, però, els humans ja freqüentaven l’alta muntanya amb altres finalitats, i s’havia iniciat el procés de domesticació de diverses espècies muntanyenques que després servirien com a base per a la ramaderia.

La caça a la muntanya va deixar de ser una activitat rendible quan els humans van recórrer a formes de producció com l’agricultura i la ramaderia. Naturalment, la caça constitueix encara un complement nutritiu important en algunes localitats de muntanya, però a mesura que va perdre el seu caràcter essencial, es va començar a practicar amb altres finalitats que la de subsistència com, per exemple, per a defensar els ramats de l’atac dels depredadors. Aquesta va ser la causa principal del confinament a la muntanya i després de l’extermini del llop (Canis lupus) i de l’ós (Ursus arctos) al sud d’Europa. Encara avui dia, el puma (Felisconcolor) és perseguit pels ramaders, que pretenen exterminar-lo, a les muntanyes d’Amèrica.

Amb el pas del temps, la caça es va convertir en una activitat no pràctica, un substitut i una simulació de la guerra reservat als nobles i als poderosos. Aquesta tendència ha continuat fins avui, quan la caça és principalment esportiva, encara que ja no tan restringida, si més no als països industrialitzats. Les peces de caça de l’alta muntanya, especialment els ungulats, són trofeus cobejats, sigui per l’exigència física que aquest tipus de caça imposa, sigui per l’espectacularitat dels trofeus.

A les Muntanyes Rocalloses es cacen els moltons i les cabres salvatges (Ovis canadensis i Oreamnos americanus), als Andes el guanac (Lama guanicoe) i la vicunya (Vicugna vicugna), tot i la teòrica protecció de què aquesta gaudeix, i a les serralades europees es caçaven fins fa poc totes les espècies cinegètiques presents, fins al punt que algunes ranejaven l’extinció, com l’íbex dels Alps (Capra ibex). Encara es caça l’isard (Rupicapra rupicapra) a moltes muntanyes d’Europa, i diferents espècies afins, com les cabres salvatges (Capra), els moltons salvatges (Ovis), els gorals (Nemorhaedus) i els “serows” (Capricornis) a diferents muntanyes asiàtiques.

A més dels ungulats salvatges, també es cacen altres espècies, des d’ocells migradors fins a la perdiu blanca (Lagopus mutus). La caça dels primers exigeix la construcció d’aguaits o amagatalls en els ports de muntanya, des dels quals s’espera el pas de les peces. Aquest mètode, acompanyat de l’ús de reclams, s’utilitza a les Rocalloses, per a la caça d’anàtids en migració; en els ports dels Pirineus, per exemple, hi ha amagatalls permanents per a la caça de colúmbids, en els quals s’arriben a comptar captures de fins a 70 000 peces anuals.

La pesca esportiva

Tot i que la pesca havia estat una pràctica habitual per a l’obtenció d’aliment en pobles com els amerindis de la façana oriental de l’Amèrica del Nord, actualment ha quedat reduïda a una activitat esportiva que gaudeix d’una enorme popularitat, especialment en països desenvolupats. Per exemple, als Estats Units, prop d’una cinquena part de la població no urbana i una fracció apreciable de la urbana practica aquest tipus de pesca, encara que majoritàriament concentra el seu interès en els trams mitjans i baixos dels rius. La pesca en els trams alts es limita a la de poques espècies, principalment salmònids, capaços de criar-hi.

Una altra espècie de salmònid important per a la pesca esportiva, sobretot a Europa, que normalment es pesca en aigües de muntanya, és la truita (Salmo trutta fario). Les poblacions naturals d’aquesta espècie han estat delmades i extingides en molts punts a causa de la pesca indiscriminada i de la contaminació de les aigües. Bona part de les truites que es pesquen a les muntanyes d’Europa provenen de reintroduccions o de colonitzacions a partir d’exemplars criats artificialment. Aquesta circumstància ha provocat la desaparició d’altres espècies aquàtiques, ja que la truita és un voraç depredador. La pesca de muntanya és actualment una més de les activitats humanes que han contribuït a la degradació d’aquest medi vulnerable que són les capçaleres i els rierols d’alta muntanya.

L’explotació ramadera

A l’alta muntanya, per sobre del límit de l’agricultura, existeix una franja de pastures que constitueix un recurs clau per a alguns remugadors, tant salvatges com domèstics. L’abundància de pastures i les dificultats que planteja el medi per al seu aprofitament agrícola intensiu explica la importància del pastoralisme a la muntanya. L’heterogeneïtat i la compartimentació de l’espai que determinen l’altitud i el relleu plantegen dificultats d’accés, i alhora estableixen diferències en el moment en què cada unitat de paisatge arriba al seu òptim productiu. En aquestes condicions, l’explotació agrícola es troba amb grans limitacions, mentre que la ramadera ofereix alguns avantatges. Per una banda, la mobilitat del bestiar permet l’accés a les diferents unitats del territori sense despeses de transport, i per una altra, assegura l’aprofitament dels recursos pastorals en el moment de màxima producció. El més important, però, és la capacitat que té la ramaderia per a transformar els recursos herbacis abundants, però d’escassa qualitat, en productes útils per a la subsistència de les cultures pastorals, com la llet, la carn, el cuir, la llana i el pèl, que serveixen tant per a l’autoconsum com per a l’intercanvi comercial, o bé per a aprofitar els animals com a bèsties de bast, com és el cas del iac o de la llama. De manera més puntual, en algunes cultures la ramaderia ha representat i representa un signe de prestigi o ha constituït un element fonamental a l’hora d’establir arranjaments matrimonials.

L’estratègia pastoral

El pastoralisme és una de les estratègies que han seguit els humans per superar les limitacions que planteja la muntanya a la seva explotació. L’explotació de les pastures de muntanya és generalment un sistema extensiu, que es caracteritza per mirar d’obtenir la màxima producció amb la mínima inversió i esforç possible. El bestiar s’alimenta quasi exclusivament de pastures naturals, cosa que requereix poca inversió de capital i poc esment pel que fa a sanitat i vigilància.

La ramaderia extensiva es basa en la utilització directa de la diversitat productiva del territori. Això exigeix el manteniment de diferents espècies animals, i també poder disposar d’animals rústics, susceptibles de transformar recursos pastorals abundosos però de baixa qualitat. Són ben coneguts els avantatges tant per a l’estabilitat com per a la productivitat de les pastures que representa treballar amb animals relativament complementaris. Així, per exemple, el tipus de dentició i la potència bucal dels èquids els permet el consum de les parts més fibroses de les plantes; a més a més, el seu comportament a les pastures els atribueix qualitats netejadores, ja que aprofiten precoçment les espècies més bastes i menys abellidores per a l’altre bestiar. El cabrum té la capacitat de desbrossar els matolls i consumir rebrots alts, controlant així el creixement arbustiu i contribuint a obrir itineraris de pastura en zones de matoll dens. L’acció de vaques i ovelles sobre les pastures és complementària, ja que tenen diferents apetències sobre determinades espècies: el bestiar boví selecciona poc, i contribueix així a controlar les espècies herbàcies menys nutritives; l’oví, per contra, tria les plantes més riques i n’accelera la renovació.

Cada espècie animal mostra, a més a més, preferència per una topografia determinada. El bestiar boví cerca pastures altes, cosa que juntament a la seva forta dependència dels llocs d’abeurament, el porta a pasturar a zones de sòl profund i certa fertilitat (fons de valls, peus de vessant, vessants còncaus, replans, cubetes glacials i llacs). El bestiar oví prefereix les pastures curtes i fines que s’obtenen als vessants de pendent més o menys pronunciat. El cabrum és capaç d’enfilar-se fins al capdamunt dels cims i aprofitar les mates aïllades que hi sobreviuen. El bestiar equí, a causa de la fragilitat de les potes de les eugues i dels poltres, necessita relleus suaus, no gaire accidentats. Els desplaçaments del bestiar dins d’una mateixa vall els permet aprofitar les pastures allà on es troben, a més de distribuir matèria orgànica per tot el territori i millorar així la productivitat del sòl.

En el cas dels Pirineus occidentals, per exemple, l’espai de pastures durant l’estiu es reparteix entre tres grups d’ungulats: els isards salvatges (Rupicapra rupicapra), les ovelles i els bovins. Les ovelles es mouen en espais determinats pel pastor, mentre que els bovins i els isards es mouen de manera independent. Els seus moviments són determinats per les pautes climàtiques, la qualitat de les pastures i la interacció amb altres espècies. Els bovins se situen preferentment a les parts baixes del gradient altitudinal (entre 1 600 i 1 900 m) on hi ha aigua abundant i les pastures assoleixen el seu desenvolupament màxim.

El bestiar extensiu de muntanya

Els ovins, els bovins i el caprins estan molt difosos per totes les pastures de muntanya de la Terra, la qual cosa no impedeix que hi hagi alguns altres grups específicament instal·lats en determinats territoris, com el dels camèlids als Andes. Les llames (Lama glama) i les alpaques (Lama pacos) dels Andes centrals, tot i que estan adaptades al pasturatge d’alta muntanya, tenen exigències lleugerament diferents. En general, les alpaques cerquen les pastures tendres i sempre verdes de les molleres (“bofedales”), on pasturen la major part de l’any amb pocs desplaçaments. Les llames, en canvi, gràcies a la seva capacitat per a pair vegetació amb un alt contingut de cel·lulosa, són poc selectives. A l’estiu pasturen als estatges alts, i durant l’estació seca comparteixen els “bofedales” amb les alpaques.

La diversitat d’animals utilitzats a les pastures de muntanya és molt gran. Als esmentats, cal afegir el ren (Rangifer tarandus) a Fennoscàndia i a Iacútia, el iac (Bos grunniens) i els seus híbrids a l’Himàlaia, els búfals (Bubalus) a l’Índia i Nepal, els camells (Camelus) a zones d’Àsia i del nord d’Àfrica i, més recentment, el cérvol (Cervus elaphus) a Escòcia i Nova Zelanda. La distribució i la utilitat d’aquests animals a les regions on es desenvolupen varien segons les característiques ambientals i culturals.

Al costat de la diversitat d’espècies ramaderes, l’existència de races autòctones garanteix el total aprofitament del territori. Es tracta de races adaptades a les condicions ambientals de cada zona, que aconsegueixen moure’s eficaçment en orografies accidentades, sobreviure als contrastos estacionals de les pastures sense haver de completar l’alimentació amb pinsos, aprofitar pastures bastes i, per descomptat, demanar poc control del pastor. Per tot plegat, se les considera races rústiques, amb una gran funció consumidora i dotades per a transformar en carn recursos herbacis molt barats i sotmesos a fortes oscil·lacions temporals.

Les variants del pastoralisme de muntanya

En la majoria de les muntanyes, durant una part de l’any, el bestiar ha de cercar l’alimentació fora de la seva vall realitzant desplaçaments més o menys llargs. L’origen d’aquests desplaçaments no es coneix prou bé, tot i que s’admet de manera força generalitzada que ja els ramaders prehistòrics acompanyaven els remugants salvatges en els seus desplaçaments. Aquesta hipòtesi és constatada per diferents descobriments arqueològics que mostren la proximitat de les indústries prehistòriques amb les rutes emprades pel bestiar.

Hi ha tota una gamma de desplaçaments que es diferencien, sobretot, per la longitud dels recorreguts, la mobilitat o no de la residència familiar dels pastors i l’origen territorial del bestiar. Simplificant-ho molt, es podrien reduir tots els casos a tres tipus bàsics d’adaptació cultural a canvis estacionals dels recursos pastorals: el nomadisme, la transhumància i l’agropastoralisme o combinació d’agricultura i ramaderia. En el nomadisme, tant els animals com les famílies de pastors es mouen entre els diferents llocs de pasturatge, sense cap residència permanent. La transhumància implica el moviment entre assentaments permanents, des de les pastures d’estiu cap a les d’hivern. En l’agropastoralisme només es mouen els animals i els seus pastors dins d’una mateixa vall o vessant, prop de la zona de conreus. No cal dir, però, que entre aquestes varietats hi ha tota una sèrie de formes de transició i, també, que la seva pràctica travessa un moment històric delicat.

El nomadisme

El pastoralisme nòmada es practica a l’Atles i a les terres altes de l’Àfrica oriental, als Balcans, a la Mediterrània, al massís central afgà, a l’Himàlaia occidental i a les muntanyes de l’Àsia central (Pamir, Tian Shan i Altai). Aquest sistema s’adapta als ritmes estacionals i complementaris de les pastures de les terres altes i baixes de les regions àrides i semiàrides. Les famílies i el bestiar recorren rutes més o menys establertes, sense assentaments permanents i unint diferents zones de pasturatge. A la primavera i a l’estiu utilitzen les pastures de muntanya, i a l’hivern i a la tardor aprofiten les pastures de les terres baixes. La distància entre les diferents zones de pasturatge varien entre unes desenes de quilòmetres, com és el cas de l’Himàlaia, fins a poc més de 1 000 km, com en algun cas de l’Iran. En general, les famílies nòmades són ètnicament i culturalment diferents a la resta de la població amb què comparteixen el territori. Per a subsistir bescanvien els productes derivats dels seus animals (carn, llet, cuir i llana) per altres productes dels seus veïns. A causa de les característiques del pasturatge i de l’ambient en el qual es desenvolupa, es diu que els nòmades ocupen un nínxol ecològic que difícilment podria ser cobert d’una altra manera, i alhora incrementen la productivitat i la diversitat a les regions àrides i semiàrides.

La transhumància

A diferència dels nòmades, els pastors transhumants tenen en els conreus de la vall un mitjà de seguretat per a disminuir el risc davant qualsevol eventualitat, i alhora un important complement farratger per a la dieta dels animals. Els desplaçaments entre les pastures estivals i les hivernals acostumen a consistir en distàncies curtes (de poques desenes de quilòmetres), tot i que representen considerables diferències d’altitud; tanmateix, a la Mediterrània sovint superen els 300 km. La transhumància del bestiar entre la muntanya i les planes pròximes es basa en la complementarietat entre produccions herbàcies que arriben al seu màxim desenvolupament en estacions diferents. Malgrat això, la transhumància no és tan sols un sistema que ha permès de superar la crisi hivernal de l’alimentació del bestiar, sinó que, a més, és un mitjà eficient per a disposar de capital líquid gràcies a la venda d’excedents de llana i de cries, cosa que permet la incorporació de les zones de muntanya al sistema econòmic general de cada país. D’altra banda, s’ha afirmat, en relació amb les muntanyes de l’Europa occidental, que el trasllat cap a l’exterior de la pressió hivernal del bestiar va permetre dedicar la major part de l’espai agrícola a l’alimentació dels humans, bo i afavorint l’aprofitament total del territori i l’assoliment de densitats demogràfiques i cabanyes ramaderes relativament elevades.

L’agropastoralisme

L’agropastoralisme posa més èmfasi en l’agricultura que en la ramaderia. Els moviments dels animals estan molt controlats i es limiten quasi sempre a recorreguts dins d’un mateix vessant. Durant els mesos d’estiu, els animals són conduïts cap a les pastures altes, i aquestes dates s’aprofiten per a realitzar diverses tasques en els camps de conreu. La poca disponibilitat de pastures hivernals o la seva manca total obliga a dedicar una part dels conreus a la producció de farratge suplementari. Es pot donar una gran diversitat de situacions entre la transhumància i l’agropastoralisme. De fet, algunes modalitats de transhumància han evolucionat cap a l’agropastoralisme a causa de la rompuda d’erms, a l’increment de la productivitat de les terres baixes i, també, a les dificultats del trasllat dels ramats.

L’agropastoralisme es practica als Alps, als Pirineus, als Andes, a l’Atles i a les muntanyes de Nova Zelanda i d’Escandinàvia. Naturalment, la importància d’aquest sistema varia considerablement d’una muntanya a una altra: és més gran en muntanyes de latituds mitjanes com els Alps i els Pirineus. Als Andes septentrionals, els camperols del “páramo” complementen el conreu d’hortalisses i cereals amb la ramaderia bovina. Els moviments dels animals estan estretament relacionats amb el calendari agrícola i la disponibilitat d’altres recursos farratgers (conreus, gespes naturals i guarets).