Miniatura del Beatus de la Seu d’Urgell que il·lustra el foli 113 amb el tema dels adoradors de l’anyell.
G. Llop
Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva, amb el núm. 501 de l’inventari, el conegut Beatus de la Seu d’Urgell, còdex il·lustrat que inclou el Comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana. Juntament amb el Beatus de Girona constitueixen els dos únics exemplars que es conserven actualment a tot Catalunya. És compost per VII + 231 folis en pergamí i presenta lletra minúscula visigòtica, del segle X, que sembla obra de diverses mans. L’absència de subscripcions que aclareixin algun punt relatiu al moment i al lloc del seu naixement obliga els investigadors a situar-se en el terreny de les hipòtesis.
Els diferents historiadors que han estudiat l’exemplar el troben proper al Beatus de Valcavado o al Beatus d’Escalada, i tendeix més cap a un o cap a l’altre segons l’autor. La datació, l’han situat des del 970 fins al començament del segle XI. Un dels problemes principals, doncs, és que l’aproximació quant a factura respecte dels dos Beatus esmentats abans, és tan gran que sembla difícil trobar en el nostre manuscrit una filiació no castellana.
Sigui quin vulgui l’origen del manuscrit, degué arribar tot seguit a Catalunya, ja que a mitjan segle XII ja es devia trobar a la Seu d’Urgell: Pujol i Tubau (1913) l’identifica amb el I librum Apocalipsis cum super Daniel, que consta a l’inventari de Santa Maria de la Seu l’any 1147.
Pel que fa a la tradició pictòrica a la qual pertany, que cal estudiar separadament de la textual, el Beatus de la Seu d’Urgell podria pertànyer al grup de manuscrits derivats o relacionats amb el Beatus d’Escalada, que hom darrerament tendeix a situar vers mitjan segle X. Però en certs aspectes el nostre Beatus presenta indicis d’una evolució iconogràfica, els quals apunten una fase més tardana en el desenvolupament pictòric del grup de manuscrits derivats dels Beatus de Valcavado, de Ferran I i de Santo Domingo de Silos. Segons Klein (1978) aquesta diferent manera de suggerir l’espai pot obeir a una aportació d’elements carolingis tardans, els quals actuaren com un factor de transformació de la tradició anterior.
Una altra miniatura del Beatus de la Seu d’Urgell, foli 103v, amb la representació dels quatre genets.
G. Llop
Altres detalls, en canvi, fan pensar que ens trobem davant una obra de datació un xic avançada. Així, la desgana amb la qual el miniaturista traçà la imatge de la serp i l’àguila (foli Vv), sense arribar a acolorir-la, demostra segons C. Cid una manca d’interès per un tema que era destinat a desaparèixer en obres posteriors. També l’escena de l’anunciació a Maria (foli V) presenta una gran evolució, en haver estat eliminada ja la figura de l’arcàngel Gabriel al costat de Maria, asseguda amb l’Infant damunt els genolls, tal com apareix a la Bíblia de San Isidoro de Lleó de l’any 960. També la desaparició de la miniatura del Silenci al cel demostra ja una incomprensió vers el tema, que en el Beatus de la Seu d’Urgell es reflecteix en un espai en blanc, el qual mai no arribà a ser cobert amb la miniatura corresponent.
Trobem també algunes il·lustracions recollides del repertori de tradició hispanovisigòtica: la representació de Daniel a la fossa dels lleons, molt semblant a la del capitell de San Pedro de la Nave, demostra que hi havia uns prototips que procedien dels manuscrits il·lustrats d’època visigòtica, comuns o molt propers tant per a l’escultor com per al miniaturista.
Al costat de la tradició hispanovisigòtica trobem també determinades influències islàmiques: a això obeeixen tota una sèrie de detalls relacionats amb l’arquitectura, arcs de ferradura emmarcats en alfiz, la indumentària i els objectes de l’època, com la típica fiola islàmica de l’escena del Banquet de Baltasar (foli 219). El Beatus de la Seu d’Urgell, però, potser és menys ric en aquesta mena de detalls que el Beatus de Girona.
A partir dels sistemes pictòrics de tractament del color i d’interpretació de l’espai, creats en la miniatura castellanolleonesa a mitjan segle X, el Beatus que ara descrivim encarna un corrent encaminat a fer més esquemàtic el concepte de la forma i l’espai. Les formes, segons M. Mentré (1976, pàgs. 53 i ss.), són simplificades de tal manera que es converteixen en conceptes fets imatges: un exemple podria ser l’escena de l’arca de Noè (foli 82v), que Beat convertí en una prefiguració de l’Església, on cada element formal constitueix una mena de projecció gairebé abstracta de les característiques de la mateixa Església. Es tracta, doncs, d’imatges a vegades deformades fins a assolir el signe, posades al servei d’una idea.
Pel que fa a la resta, la utilització d’un ric cromatisme es fa sempre present. Els fons resolts a base d’unes bandes paral·leles de colors vius, vermell, blau grisenc, groc, verd fosc i violeta. La utilització de nous conglomerants, goma, ous, mel i, fins i tot, el freqüent envernissat amb cera, permeten l’obtenció d’uns tons de color intensos i lluminosos, directament lligats a la creació d’un concepte d’espai que refusa la tercera dimensió.
Aquestes il·lustracions van acompanyades també d’un bon nombre de lletres capitals, decorades amb els típics entrellaços francosaxons que floriren a França durant la segona meitat del segle IX i que durant el segle X anaren ampliant considerablement el seu camp d’influència, fins a assolir moltes de les obres alt-medievals hispàniques com el Beatus d’Escalada, el Beatus de Tábara, el Beatus de Valcavado, el Beatus de Girona i, també, el Beatus de la Seu d’Urgell. Les més interessants d’aquest darrer són les dels folis 1v, 15, 42, 42v i 207v(*).
Bibliografia
- Villanueva, 1821–51, IX, pàgs. 171–172; Delisle, 1880; Ramsay, 1902, pàg. 99; Blázquez, 1906, pàg. 271; Pujol I Tubau, 1913 i 1917a; Clark, 1920, núm. 708; García Villada, 1923, núm. 213; Domínguez Bordona, 1929, pàg. 31; Neuss, 1931, pàgs. 31 i segs.; Domínguez Bordona, 1933, pàg. 196 i fig. 185; Schlunk, 1945; Díaz I Díaz, 1958, núm. 412; Bohigas, 1960, pàgs. 26–29; Millares Carlo, 1963, núm. 182; Cid, 1968; Díaz Y Díaz, 1969, pàg. 385; Mentre, 1973; Vázquez De Parga, 1973, núm. 7; Marín Martínez, 1975, núm. 26; Mentre, 1976, pàgs. 153 i segs.; Mundó-Sánchez Mariana, 1976; Fontaine, 1978, pàgs. 380 i segs.; Klein, 1978, pàgs. 85–115; Yarza, 1978; Díaz I Díaz, 1983, pàg. 287; Vives, 1983, pàgs. 453–500; Thesaurus/Estudis, 1986, pàgs. 30–31.