Situació
Una vista de les ruïnes del castell, amb molt pocs elements que encara resten dempeus.
M. Anglada
El castell de Milany és situat a 1 535 m d’altitud, al cim d’un turó, a la carena de la serra del mateix nom, que separa la vall de Vallfogona de les valls de Llaés i de Vidrà.
Mapa: 294M781. Situació: 31TDG413678.
El camí que mena al castell surt cap a mà esquerra del carrer d’entrada del poble de Vallfogona de Ripollès.
La pista baixa fins al fons de la vall, i entre pastures i fagedes s’enfila per l’obaga. Havent fet poc més de 6 km, quan arribem al trencall de can Sargatal i can Quillet, en una clariana de feixes, és convenient de deixar l’automòbil i de continuar a peu; si agafem sempre el camí principal —normalment el més dret—, arribarem a la carena després de caminar una mitja hora. A mà dreta, dalt un turó, hi ha les restes del castell. També s’hi pot anar de Vidrà i Ciuret; cal, però, caminar molta més estona. (JBM)
Història
Aquest castell es trobava inicialment en el comtat d’Osona, i finalment quedà vinculat al comtat de Besalú. El seu terme s’estenia pels seus dos vessants de la serra de Milany, amb la part alta de la vall de Vallfogona, a partir de Sant Bartomeu de Tenes, i per l’altre vessant comprenia una part de les antigues parròquies de Santa Margarida de Cabagès, Sant Bartomeu de Covildases i Sant Hilari de Vidrà, excepte el sector sud-oriental, que depenia del castell de Curull, de la comarca d’Osona.
Els Milany: castlans i després senyors de la baronia de Milany.
AFE
Les primeres noticies del terme es remunten a l’any 900, quan una dona anomenada Riquilda, es donà al monestir de Sant Joan de les Abadesses amb tots els seus béns situats a Vallfogona, al lloc de Tenes. A partir d’aquest moment el monestir adquirí per donació o per compra una considerable quantitat de béns amb les esglésies de Sant Julià de Vallfogona i Sant Hilari de Vidrà, que l’any 960 foren consagrades pel bisbe Ató a petició de l’abadessa Ranlo, que les havia edificades. El nom de Milany es fa present a partir de l’any 918, quan Eduard i la seva muller Margarida donaren al monestir de Sant Joan diversos béns situats en el comtat d’Osona, a la vall de Ripoll, a Vallfogona, i una de les afrontacions corresponia a la serra de Milany (“Melanno”).
L’existència del castell es constata en la donació que l’any 962 feu el levita Miró al monestir de Sant Joan de les Abadesses del seu alou situat al comtat d’Osona, a la vall de Ripoll o a la de Vallfogona, una de les afrontacions del dit alou corresponia al riuet que discorria des del castell de Milany (“Milanno”).
El domini del castell és d’una gran complexitat, a causa de la interferència de diversos feudataris, ja sigui per infeudació del senyor eminent o sigui perquè el feudatari el cedí a un altre senyor, retenint el castell com a feudatari seu.
Els dominis restaren així: el domini eminent estigué en mans dels comtes de Besalú, si bé abans degué dependre dels comtes de Barcelona com a comtes d’Osona fins a mitjan segle X, però no se’n té cap noticia, encara que el castell existís. Després de la unió del comtat de Besalú al casal de Barcelona foren els comtes de Barcelona els que ostentaren el domini eminent que feren servir sovint.
El primer feudatari del castell pels comtes de Besalú fou una família anomenada Milany, que posteriorment foren vescomtes de Besalú o de Bas, que fou el nom que perdurà, mentre deixaren d’anomenar-se Milany. Aquesta família reconegué com a senyor del castell el monestir de Sant Joan de les Abadesses, al qual cediren els seus drets en el castell, tot conservant-los en feu del monestir, si bé no sabem si fou per iniciativa pròpia o per voluntat del comte. Al cap de dues generacions vengueren seus drets al castell a una branca lateral que novament prengué el nom de Milany. En aquell moment el rei Alfons II introduí un nou feudatari, el comte d’Empúries, com a vescomte de Bas, que es col·locà per sobre de la família Milany, però sense que els seus drets perduressin gaire. I, finalment, a partir del segle XIV només restaren els Milany i els seus succesors com a feudataris de Milany.
Les famílies castlanes foren, primerament, una anomenada Milany, quan la família feudatària ja no utilitzava aquest cognom, i que després es cognominà Milany o Creixell. Posteriorment s’introduí en castlania una família anomenada Serrallonga, que comprà els drets descendents de l’anterior família. La família Serrallonga exercí aquesta funció durant prop d’una cinquantena d’anys i finalitzà amb la venda dels seus drets a la família Milany, senyors seus. Després, el segle XIV, quan els senyors residien en la seva nova fortalesa de Vallfogona, el castell de Milany fou encomanat al rector de l’església de Milany. Finalment desaparegué el càrrec de castlà o custodi del castell, fins i tot el mateix castell s’enrunà.
Els senyors eminents
Els Milany: senyors de Milany i vescomtes de Besalú (Bas).
AFE
Durant l’etapa en què la vall fou domini dels comtes de Barcelona com a comtes d’Osona, abans que passés als comtes de Cerdanya primer i als de Besalú després, només es coneix l’existència de béns propietat del comte Borrell, situats a la vall de Vallfogona, com en la donació que l’any 959 feu a Miró, levita, d’un alou que li havia pervingut del seu pare Sunyer, comte, situat al comtat d’Osona, al lloc anomenat Vallfogona. L’esmentat Miró, l’any 959 el donà al monestir de Sant Joan de les Abadesses i el 962 el mateix Miró donà al monestir un altre alou situat al mateix lloc que havia comprat al comte Borrell. No obstant això, no hi ha cap notícia del domini del castell, llevat de la pura existència l’any 962.
En l’època de domini dels comtes de Besalú ja se’n té referències. El 1021, en el testament sagramental del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, aquest deixà al seu fill Guillem el castell de Milany, entre altres. Una altra notícia de l’exercici del seu domini sobre el castell es produí entre els anys 1053-1054, quan el comte de Besalú, Guillem II, comprometé casar-se amb Llúcia, filla del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i com a garantia del compliment de la seva paraula, posà diversos béns a disposició del comte de Barcelona, entre els quals el castell de Milany amb els seus feudataris. Tot i que la promesa de casament fou incomplida, no sembla que el castell de Milany passés a la potestat del comte de Barcelona, però, en canvi, els feudataris del castell de Milany feren sengles juraments de fidelitat als comtes de Barcelona; un, entre el 1053 i el 1066, protagonitzat per Udalard, on feu constar la seva acceptació en el cas que el comte de Besalú volgués empenyorar el comte de Barcelona l’honor de l’esmentat Udalard, composta pel castell de Milany i el de Castelló. I en el que l’any 1078 feu el mateix Udalard al comte Ramon Berenguer II no diu res sobre cap mena d’honor. Per tant, el castell de Milany restà en poder dels comtes de Besalú; malgrat que la família feudatària del castell fes jurament de fidelitat als comtes de Barcelona, el castell de Milany mai no hi fou compromès, la qual cosa es confirma en un jurament de fidelitat col·lectiu, en el qual un personatge desconegut, després de l’any 1070, feu al comte Bernat II de Besalú jurament pel castell de Milany i la seva castlania.
En una data anterior al 1121, no sabem si abans o després de passar el comtat a Ramon Berenguer III, hi havia introduït un nou feudatari entre el comte i la família dels feudataris ja establerta. Aquest nou feudatari era el monestir de Sant Joan de les Abadesses. Això es confirma l’any 1121; quan el feudatari Udalard II feu jurament de fidelitat a l’abat de Sant Joan de les Abadesses pel castell de Llaés, manifestà que, quan el comte de Besalú estigués en guerra i li manés, havia de lliurar al monestir el castell de Milany, sense cap impediment, tantes vegades com li fos demanat. Dos anys més tard, el 1123, el feudatari Udalard II, ja amb càrrec de vescomte, i el castlà Ramon Ponç de Milany feren dues concòrdies, una entre ells i una altra entre ells dos i el monestir de Sant Joan sobre els drets que cadascun havia de percebre en el castell de Milany, signe inequívoc que s’havia introduït un nou feudatari.
L’any 1127 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, rebé jurament de fidelitat de Guillem Ramon, senescal, pel castell de Milany i altres castells. No obstant això, aquest nou personatge no actuava a títol personal sinó com a tutor de Pere Udalard, menor d’edat, del qual era oncle. Els juraments de fidelitat o reconeixements de possessió de feus no es tornaren a fer presents fins l’any 1278, quan Sibil·la, vescomtessa de Bas, reconegué tenir en feu del rei Pere el Gran el castell de Milany, entre d’altres. La mateixa Sibil·la l’any 1280 vengué al rei Pere el vescomtat de Bas i el mateix any absolia els seus homes, entre els quals hi havia els de Milany, de la fe que li havien jurat i els manà que juressin fidelitat al rei Pere. El rei Pere no recuperava tots els drets que tenien els vescomtats en el castell, sinó que al mateix temps Sibil·la havia venut el castell a un possible nebot seu, i el rei hagué de reconèixer la venda. Això no obstant es retingué les justícies i el mer imperi de la vall de Vallfogona, però ho cedia al nou feudatari perquè ho tingués en feu del rei.
L’any 1285, de nou un rei català actuava com a senyor eminent del castell, aquest cop per tornar a introduir un nou feudatari, que en aquest cas fou Ponç Hug, comte d’Empúries i fill de Sibil·la de Bas, a qui novament el rei atorgà el vescomtat de Bas, i això motivà que es fes una concòrdia entre el rei i el nou vescomte sobre els drets que aquest hi havia de tenir.
A partir d’aquesta actuació, els comtes de Barcelona ja no intervingueren més en el castell de Milany fins que l’any 1508 el rei Ferran el Catòlic vengué a la vescomtessa d’Illa i de Canet, continuadora de la família de feudataris, les jurisdiccions civil i criminal del castell i terme de Milany.
Concòrdia entre Udalard, vescomte de Bas i Ramon Ponç de Milany (11 de novembre de 1122)
"Hec est scriptura pacificationis et concordationis que facta est inter Uzalardum, vicecomitem, et Raimundum Poncii de Malanno et uxorem eius ac filios, de contencionibus quas habebant inter se de honore Sancte Marie de Crassa et Sancti Iohannis Rivippollentis et aliorum hominum que sunt sub potestate predicti castelli de Malanno.
Primum quod habebat predictus Raimundus Poncii cum predicta uxore sua ac filiis, omnes illos census antiquos absque alicuius inquietudine vel clamore qui de predictis honoribus soliti sunt exire. Scilicet in unoquoque manso migera I de civada ad mensuram Rividadri et V garbas de civada et singulos ciphos plenos fabis et II gallinas, aut perna I cum plenitudo fage fuerit. Et ter in anno adquisitiones ovorum et caseorum, scilicet in Pascha et Pentecosten et festivitate Sancti Iohannis Babtiste, et alias III ad choquinam, et ad forester unam, et quarteram unam de civada et assaturam carnis ad ipsum forester cum faga fuerit ab ipsis rupibus; insuper sed in Palaciolo, mediam quarteram de civada. Et in honore predicte Sancte Marie arietes II in uno anno, et in alio unum, de quibus omnibus, medietatem dabit Uzalardo. Et in omni honore Sancti Iohannis predicti et Sancte Marie medietatem de omnibus placitis et de omnibus redemptionibus mansorum et omnium hominum firmationes predictorum placitorum et donationes et laxationes mansorum, et hominum pariter habebant et faciant baiulus predicti Raimundi Poncii et baiulias Sancti Iohannis et Sancte Marie predicte. Prefatus autem forester a rupibus et insuper habebit in unoquoque manso receptum sibi et cutioni suo semel in anno. Omnes mansi qui sunt in parrochia Sancti Bartholomei de Lazes usque ad collum de Buziga, donent per loced quarteres III de ordeo ad mensuram Rividadri, si habitatores in se habuerint, si vero habitatoribus caruerint, tantum donent de ipso loced quantum de eorum pertinenciis laboratum fuerit. Omnes alii mansi qui sunt Sancte Marie vel Sancti Iohannis predicti, donent singulas migeras de ordeo per locet et sit de ermis mansis sicut superius scriptum est. Cum autem in predicto castro de Malanno necesarium fuerit operari, ex preccepto castellani predicti castri, baiuli qui sunt in omni predicto honore adducant homines ad operam ipsam, et nullum pro aliqua occasione dimittant nisi unum pro calciamento et alium pro victu unusquisque baiulus qui sit Sancte Marie vel Sancti Iohannis. Et similiter baiuli Sancte Marie et Sancti Iohannis cum castellanus preceperit, ducant omnes homines armatos ad defendendum et ulciscendum de inimicis suis cum opus fuerit. Cum vero Uzalardus eos habuerit opus, in hoc ipsum mandet Raimundo Poncii et Raimundus Poncii predictis baiulis, qui eos adducant Raimundo Poncii, et Raimundus Poncii Uzalardo. Antiquas tracturas et medietatem de omnibus pascuariis habeat predictus Raimundus Poncii et de tracturis omnibus tam de veteribus quam de novis, habebit medietatem decussuris, si calcare noluerit. Si vero calcare voluerit, omnes habebit integriter. Ut autem in predictis hominibus vel in eorum mansis, tam de Sancta Maria quam de Sancto Iohanne quam etiam de fevatariis omnibus, predictus Raimundus Poncii vel uxor eius aut filii aliquam violenciam vel exactionem ullo unquam tempore, per se, aud per submissas personas, non faciant vel fieri faciant, dimitat eis predictus Uzalardus absque ulla querimonia in supradictos mansos, qui habitatores in se habuerint, ut de unoquoque manso habeant predicti Raimundus et uxor eius ac filii migera I frumenti et alia de ordeo ad mensuram Rividadri, et moltonem I totonsum in tempore madii qui sit unius anni, et si bos vel vaccha mortuus ibi fuerit choxam predictus Raimundus habebit. A superiore autem censu vel servitio excipiuntur, homines parrochie Sancti Iuliani Vallefecunde qui predicto Raimundo Poncii non servient, nisi V supradictas garbas quas ei dabunt et albergam ad unum militem cum sua equitatura et arenam ad opera et choxam vacce predicti castri. Si vero predictus Raimundus predictam albergam accipere noluerit, dabunt ei predicti homines unusquisque quartera I de civada ad mensuram Rividadri et gallinam I et canadel de vino et placentam I uni homini sufficientem. Prefatam autem migeram frumenti et ordei nullus homo alius accipiet nisi baiuli Sancte Marie vel Sancte Iohannis qui dabunt eas predicto Raimundo ad festivitatem Sancti Michaelis et similiter dabunt isti baiuli totonsos moltones in festivitate Sancti Petri. Adhuc autem habet predictus Uzalardus in honore Sancte Marie et Sancti Iohannis in unoquoque manso unum par gallinarum vel unam pernam cum faga fuerit, de quibus omnibus dat medietatem Raimundo Poncii, exceptis hominibus de parrochia Vallefecunda, et exceptis illis hominibus de fevo de Lazes. Et habet Uzalardus in supradicto omni honore singulos ciphos fabis plenos, III adquisiciones de casibus et oviis ad se, et unam ad suum forester et aliam ad suum chog. Et forester predicti Uzalardi habet receptum in omni supradicto honore sibi et suo cucioni, et assaturas carnis cum plenitudo fage fuerit, et ab ipsis rupibus, et insuper quartera I de civada. Sed in villa de Cirred in unaquaque domo, singleos agnos habet Uzalardus per erbam exceptis in domibus alibergs. Et ipsum pascuarium de Chuilplana et de Ages usque ad Sanctum Privatum. Et in Lazes ipsum receptum comitalem, sicut notum est. Et in honore Sancte Marie alium receptum comitalem. Et in ipsis fevis de Lazes in unoquoque manso gallinas II vel pernam cum plenitudo fage fuerit. Et ipsorum boschorum operatores dabunt quartam partem tocius sui laboris, quam habebunt per medium predictus Uzalardus et prefatus Raimundus. Sed Raimundus habebit monedam extra hoc, pro cuius concambio habebit Uzalardus ipsos operatores cum suo cibo quando operari voluerit. Ceteraque ad predictos boschos pertinent, sit sicut solitum est fieri inter eos. Et quando necessarium fuerit Uzalardo operari in domibus Sancti Privad predicti honoris homines incidant ligna que necessaria fuerint et trahant ea usque ad Malum Pertusum vel ad Pla de Felgars, et hec facient predicti homines ex precepto baiulorum Sancte Marie et Sancti Iohannis; homines parrochie de Lazes, huic operationi de Sancto Privato non intererunt. Sed de Castel Palom et de Astellers et de Torrents traginam facient Uzalardo. Adquisiciones in predicto honore predictus Uzalardus non faciet aliquo modo nisi semel in anno in autumpni tempore et cum facere eas voluerit, est pactum inter eos, quod vocato preposito Sancti Iohannis et priori Sancte Marie ac Raimundo Poncii dicat Uzalardus quod sibi de adquisitione aptum et conveniens visum fuerit. Et si inconveniens quod dixerit Uzalardus, fuerit, predictus prior et predictus Raimundus ac prephatus prepositus habeant potestatem servire predictis hominibus de predicta adquisitione. Quam adquisitionem adunabit, baiulus Sancte Marie in suo honore et baiulus Sancti Iohannis in suo; et in Lazes in fevis de caballariis similiter; sed in parrochia de Vallefecunda retinet Uzalardus quod faciat adquisitionem unius migerie frumenti in unoquoque manso extra hanc adquisitionem et non amplius et quod baiulus suus adunet ei tam de fevis quam de honore Sancti Iohannis quicquid ibi adquisierit. Si autem peccora vel jumenta, exceptis caballis et mulis, vel si qua peccunia infra terminum predicti castri de Malan ad custodiendum missa vel data fuerint, ita salva predictus Uzalardus et predictus Raimundus cum uxore sua ac filiis, infra predicti castri terminum conservent ut a nemine eorum aliqua ocasione vel calliditate quoquomodo inquetentur, sed salva et incontaminata et quieta propriis suis dominis omnia serventur. Si autem Uzalardus de comissis superius scriptis aliquod fregerit, totum quod habet in Frexaned, dedit Raimundo Poncii et uxori sue ac filiis. Si vero Raimundus vel uxor eius ac filiis fregerint, totum quod habent in predicto Frexaned in dominium dimiserint predicto Uzalardo solide et libere. Quod si infra X dies ista que prediximus, non emendata fuerint illis qui comendaverit sua infra predictum terminum castri, ita perdat quod habet in predicto Frexaneto, ille qui per cuius culpam perditum fuerit, postquam commonitus fuerit, alter ab altero per se vel per nuntios suos. Extra ista vero comendata propter alia superius scripta ut bene sint firma et inconvulsa conservent tam Uzalardus quam Reimundus Poncii et uxor eius ac filii, mitat Raimundus Poncii et uxor eius ac filii obsides Uzalardo, Berengarium de Chuilsech per D solidos melguirenses, et Berengarium Arnalli de Villanova per alios D, et Guilelmum Poncii de Bal[b]s per alios D, et Guilelmum Ebrini de Balbs per alios D, ut his IIII deveniant in potestate Uzalardi et tandiu maneant in eius potestate ubi ipse voluerit et possit eos distingere quousque unusquisque eorum se redimat quantum dictum est, postquam commoniti fuerint infra L dies. Iam dicti vero solidi omnes sint melguirenses, et insuper remaneat clamor, quousque sit emendatum hominibus a Raimundo Poncii et uxore eius ac filiis. Si vero Uzalardus infregerit promissa superius, teneat Raimundus Poncii et uxor eius ac filii in pignus suum servicium et non faciant illud Uzalardo de L diebus in antea quousque redirigat hominibus malefacta, exceptis chestis prescriptis, quas non vocent toltas. Si vero aliquis de obsidibus obierit mittatur alter in obsidione ad Uzalardum, qui sine sit eis engan, et qui tantum valeat et per tantum. Quod si hoc non fecerit Raimundus Poncii postquam appellaverit eum Uzalardus infa L dies incurrant in eius potestate alii obsides, quousque se redimant vel alius illi restauretur, sine engan eius.
Actum est hoc III idus november anno XV regni Ledovici regis.
Sig+num Uzalardi, vicecomittis. Sig+num Raimundi Poncii. Sig+num Arsendis, uxoris eius. Sig+num Guilelmi Raimundi. Sig+num Dalmacii. Sig + num Petri, filiorum eorum. Sig+num Raimundi Bernardi de Guardia. Sig+num Poncii Bernardi. Sig + num Guazfredi Guilelmi. Sig+num Guilelmi Bernardi. Sig+num Arnalli Geraldi. Sig+num Dalmacii de Sala. Sig+num Berengarii de Chuilsech. Sig+num Berengarii de Villanova. Sig + num Guilelmi Poncii de Balbs. Sig+num Guilelmi Ebrini de Balbs.
Hoc superius scriptum est translatum ab originali editum instrumento in quo hi subscripti testes existunt videntes qualiter hoc fuit transcriptum.
Sig+num Guilelmi de Pelachoins. Sig+num Raimundi de Chabanelles; hanc firmat cartam Guilelmus Terariensis, iudex Rivipollensis. Sig+num Raimundi, sacriste Sancti lohannis. Sig + num R. de Angles.
Petrus, sacerdos, scripsit hoc translatum II nonas october anno ab Incarnato Dei Filii MCXCV+."
Transcripció: Albert Benet i CIarà
Original: perdut.
Trasllat del 6 d’octubre de 1195, Arxiu de la Corona d’Aragó, C. Perg. Ramon Berenguer III, núm. 247.
Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XV, doc. MMCCXXVI.
Traducció
"Aquesta és l’escriptura de pacificació i de concordia que es feu entre Udalard, vescomte, i Ramon Ponç de Milany, la seva muller i llurs fills, sobre els conflictes que tenien entre ells sobre l’honor de Santa Maria de la Grassa i de Sant Joan de les Abadesses i d’altres homes que estan sota la potestat del predit castell de Milany.
Primerament el que tenia el predit Ramon Ponç amb la predita seva muller i llurs fills, de tots aquells censos antics, sense cap inquietud ni reclamació, els quals censos acostumen a sortir dels predits honors, o sigui: en cadascun dels masos una mitgera de civada a mesura de Ridaura, cinc garbes de civada, sengles cafissos plens de faves, dues gallines i un pernil amb tota la cansalada. I tres vegades l’any, les adquisicions d’ous i formatges, així en la Pasqua, en la Pentecosta i en la festivitat de Sant Joan Baptista, i altres tres per a la cuina i una per al guarda forestal, i una quartera de civada i un cuita de carn amb la cansalada per al guarda forestal, que vetlla de les roques fins al Palou, mitja quartera de civada, i en l’honor de la predita Santa Maria dos moltons, un, un any i l’altre, l’altre any, d’un dels quals en donarà la meitat a Udalard; i en tot l’honor del predit Saní Joan i de Santa Maria, la meitat de tots els plets i de totes les redempcions dels masos i de tots els homes, de les firmes dels predits plets, de les donacions i de les ampliacions dels masos i dels homes, ho tingui igualment, i ho facin el batlle del predit Ramon Ponç i les predites batllies de Sant Joan i de Santa Maria, però el predit guarda forestal de les roques i de més amunt, tingui a cada mas acolliment per a ell i el seu custodi; igualment cada any tots els masos que són a la parròquia de Sant Bartomeu de Llaés fins al coll de Buïga, donin per a llossar tres quarteres d’ordi a mesura de Ridaura, si els habitants en tinguessin prou per a ells, però si realment en manqués per als habitants, donin per a llossar tant de les seves pertinences que siguin per a llaurar, i tots els altres masos que són de Santa Maria o de Sant Joan predits, donin sengles mitgeres d’ordi per a llosar, i els masos que siguin erms, tal com més amunt està escrit. Quan en el predit castell de Milany sigui necessari fer-hi obres, per ordre del castlà del predit castell, els batlles que estiguin en tot el predit honor, condueixin els homes a l’obra, i ningú, per cap concepte, no hi falti, excepte un per a portar calç i un altre per a portar queviures, cadascun dels batlles, que sigui de Santa Maria o de Sant Joan; així mateix, els batlles de Santa Maria i de Sant Joan amb els castlans, és preceptiu que portin tots els homes armats per defensar-se i per castigar els seus enemics quan sigui necessari; però quan Udalard els necessiti, per aquest motiu ell mani a Ramon Ponç i als batlles de Ramon Ponç, els quals batlles els condueixin a Ramon Ponç, i Ramon Ponç a Udalard. Les antigues exaccions i la meitat de totes les pastures, les tingui el predit Ramon Ponç, i de totes les exaccions com de les noves, en tingui la meitat, si no volen fer calç; si realment volen fer calç, ho tingui tot íntegrament. Però quan en els predits homes o en els masos, tant de Santa Maria com de Sant Joan, com també en tots els feudataris, el predit Ramon Ponç, la seva muller o llur fill, no facin o no facin fer cap violència ni cap exacció, en cap moment, per ells o per persones sotmeses a ells, els quals hi tinguessin habitants, perquè, de cadascun dels masos, el predit Ramon i la seva muller i llurs fills, tinguin una mitgera de forment i una altra d’ordi a mesura de Ridaura, un moltó esquilat en temps de maig que tingui un any; i si un bou o una vaca s’hi matés el predit Ramon en tingui una cuixa. Però pel superior cens o servei que s’estipula, els homes de la parròquia de Sant Julià de Vallfogona no facin servei al predit Ramon Ponç, sinó de les cinc sobredites garbes que li donaven, i alberga a un cavaller amb la seva cavalleria, i arena per a l’obra del predit castell, i una cuixa de vaca. Si realment el predit Ramon no volgués rebre l’alberga, cadascun dels predits homes li doni una quartera de civada a el que té en el predit lloc de Freixanet, el que per culpa seva ho perdés, després d’haver estat avisat, l’un a l’altre, per ell mateix o pels seus nuncis. Fora d’aquestes coses realment encomanades per les altres coses sobreescrites, que siguin ben fermes i indestructibles, les conservin tant Udalard com Ramon Ponç, la seva muller i llurs fills, i posi Ramon Ponç, la seva muller i llurs fills, per ostatges, Berenguer de Cuvilsec per cinc-cents sous melgoresos, i Berenguer Arnau de Vilanova per altres cinc-cents sous, i Guillem Ponç de Balbs per altres cinc-cents sous, i Guillem Ebri de Balbs per altres cinc-cents sous, a fi que aquests quatre ostatges passin a potestat d’Udalard, i durant tot el temps romanguin en la seva potestat on ell vulgui, i els pugui retenir fins que cadascun d’ells es redimeixi per la quantitat esmentada, després que fossin avisats dintre de cinquanta dies. Quant als ja dits sous, que tots siguin melgoresos, i a més romangui manifestament fins que sigui esmenat als homes per Ramon Ponç, la seva muller i llurs fills. Si realment Udalard infringís les promeses esmentades, tingui Ramon Ponç, la seva muller i llurs fills, en penyora el seu servei, i no el facin a Udalard abans de cinquanta dies, fins que restitueixi les malifetes als homes, excepte les quèsties prescrites, les quals no en diuen toltes. Si realment algun dels ostatges morís, se’n posi un altre com ostatge d’Udalard, el qual sigui d’ell sense engany, el qual valgui tant com l’altre. Perquè, si això Ramon Ponç no ho fes, després Udalard el cridi dintre de mesura de Ridaura, una gallina, una canadella de vi i una coca suficient per a un home. Però l’esmentada mitgera de forment i d’ordi no la rebi cap altre home, sinó els batlles de Santa Maria i de Sant Joan, els quals les donin al predit Ramon per la festa de Sant Miquel; i igualment aquests batlles li donin els moltons esquilats per la festa de Sant Pere. Àdhuc, però, el predit Udalard tingui en l’honor de Santa Maria i de Sant Joan, a cada mas, un parell de gallines i un pernil amb la cansalada, de les quals coses en doni la meitat a Ramon Ponç, excepte pels homes de la parròquia de Vallfogona, i excepte pels homes del feu de Llaés. I Udalard té en tot l’honor sobredit sengles cafissos plens de faves, i tres adquisicions de formatges i ous per a ell, i una per al seu guarda forestal, i una altra per al seu xollador. I el guarda forestal del predit Udalard té acolliment en tot el sobredit honor per a ell i per al seu ajudant, i una cuita de carn amb tota la cansalada, i per les roques i més amunt una quartera de civada. Però a la vila de Ciuret, a cada casa, Udalard té sengles anyells per l’herba, excepte en les cases dels forasters. I té el dret de pastura de Cuvilplana i de Ges fins a Sant Privat. I a Llaés té el que rep del comte, tal com està anotat. I en l’honor de Santa Maria té també el que rep del comte. I en els feus de Llaés, a cadascun dels masos, té dues gallines i un pernil amb tota la cansalada. I els operaris dels boscos donen la quarta part de tota la seva feina, la qual tindran pel mig el predit Udalard i l’esmentat Ramon tingui ingressos extres per això, en compensació Udalard tindrà els operaris amb el seu menjar quan vulgui fer-los treballar. I els altres que pertanyen als predits boscos, sigui tal com se sol fer entre ells. I quan sigui necessari treballar per a Udalard en les cases de Sant Privat, els predits homes de les honors tallin la fusta que sigui necessària, i la portin fins a Malpedrós o al Pla de Felgars, i això ho facin els predits homes per manament dels batlles de Santa Maria i de Sant Joan, i els homes de la parròquia de Llaés no prenguin part en aquests treballs de Sant Privat, però els de Castell Palom, d’Estellers i de Torrents facin tragina a Udalard. De les adquisicions en el predit honor, el predit Udalard no les faci de cap manera, sinó una vegada l’any, per la tardor, i les faci com vulgui, tal com és pactat entre ells, per la qual cosa, a l’esmentat prepòsit de Sant Joan i al prior de Santa Maria, i a Ramon Ponç, Udalard digui el que li sigui d’adquisició apte i convenientment comprovada. I si els inconvenients que digués Udalard es produïssin, el predit prior i el predit Ramon i el predit prepòsit tinguin potestat de servir-se de la predita adquisició dels predits homes. Quan es reuneixi l’adquisició, el batlle de Santa Maria ho faci en la seva honor, i el batlle de Sant Joan en el seu, i a Llaés igualment en els feus de cavallers, però a la parròquia de Vallfogona, Udalard retingui del que es faci d’adquisició, una mitgera de forment en cadascun dels masos, fora d’aquesta adquisició, res més, i el que el seu batlle li reuneixi, tant dels feus com de l’honor de Sant Joan, qualsevol cosa que hi adquireixi. Però si caps de bestiar o cavalleries, excepte cavalls i mules, o qualsevol cosa de valor de dintre del predit castell de Milany sigui posada o donada per custodiar-la, i així salvada, el predit Udalard i el predit Ramon, amb la seva muller i llurs fills, dintre del predit castell ho conservin de tal manera que per ningú d’ells, en cap mena d’ocasió o astúcia, no ho inquieti de cap manera. Sinó, que tot això es guardi salvat i incontaminat i propi dels seus dominis. Però si Udalard trenqués alguna cosa dels acords sobreescrits, tot el que té a Freixenet ho doni a Ramon Ponç, a la seva muller i a llurs fills. Si, però, Ramon, la seva muller o llurs fills, ho trenquessin, tot el que tenen en el dit lloc de Freixenet, ho donin en domini d’Udalard, sòlid i lliure. La qual cosa si dintre de deu dies, això que prescrivim, no fos esmenat, el que se li hagi encomanat de les seves coses en el predit terme del castell, així perdi cinquanta dies, i els altres ostatges caiguin en la seva potestat, fins que es redimeixin o bé altres els substitueixin sense el seu engany.
Això és fet a onze de novembre de l’any quinzè del regnat de Lluís rei.
Signatura d’Udalard, vescomte. Signatura de Ramon Ponç. Signatura d’Arsenda, muller seva. Signatura de Guillem Ramon. Signatura de Dalmau. Signatura de Pere, fills seus. Signatura de Ramon Bernat de Guàrdia. Signatura de Ponç Bernat. Signatura de Gausfred Guillem. Signatura de Guillem Bernat. Signatura d’Arnau Gerald. Signatura de Dalmau de Sala. Signatura de Berenguer de Cuvilsec. Signatura de Berenguer de Vilanova. Signatura de Guillem Ponç de Balbs. Signatura de Guillem Ebrí de Balbs.
Això sobreescrit és transcrit originalment d’un document públic, en el qual hi ha subscrits testimonis que foren supervisors tal com això fou transcrit.
Signatura de Guillem de Pelaconys. Signatura de Ramon de Cabanelles; firma aquesta carta Guillem de Terrers, jutge de Ripoll. Signatura de Ramon, sagristà de Sant Joan. Signatura de R. d’Anglès.
Pere, sacerdot, escriví aquesta transcripció a sis d’octubre de l’any de l’Encarnació del Fill de Déu, 1195."
(Traducció: Albert Benet i Clarà)
El domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses
El monestir, durant el segle X, adquirí molts béns a Vallfogona i a Vidrà. Els seus drets en el castell de Milany li vingueren d’una infeudació que li degué fer el comte de Besalú abans de l’any 1121, moment en el qual el feudatari Udalard II, es comprometé que quan el comte de Besalú estigués en guerra i aquest li manés, lliuraria el castell, sense cap obstacle, tantes vegades con li ho demanés. D’aquesta manera el monestir se situà per sobre del feudatari i del castlà, però el comte de Barcelona continuava essent el senyor eminent del castell.
El domini del monestir en el castell de Milany no fou del tot planer. Al cap de dos anys del reconeixement anterior, l’any 1123 hagué d’establir dues concòrdies entre el feudatari, Udalard II, vescomte de Besalú o de Bas i el castlà Ramon Ponç de Milany, que l’any 1240 el lloctinent del vescomte de Bas es comprometé a respectar, i el 1263 es repetí la promesa. L’abat de Sant Joan no fou un mer defensor dels seus drets, sinó que també actuà comprant drets o introduint noves famílies al castell. En aquesta direcció és la compra que l’any 1233 feu als descendents del feudatari o castlà Guillem de Creixell, que eren Guillem, vescomte de Castellnou, i la seva muller Ramona de Creixell, del càrrec de comdor o comdoria del castell de Milany i del castell de Llaés, per tot seguit, l’any següent, vendre el càrrec a Bernat Hug de Serrallonga, que a partir d’aquesta data fou el nou castlà d’ambdós castells.
Els vescomtes de Bas continuaren reconeixent el domini superior de l’abat de Sant Joan de manera intermitent. L’any 1240 ho feu Simó Palau com a lloctinent de Pere, vescomte de Bas. L’any 1263 ho tornà a fer. El 1277 Sibil·la d’Empúries, vescomtessa de Bas, feu jurament de fidelitat a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany. Aquesta fou la darrera relació entre els abats de Sant Joan i els vescomtes de Bas, ja que poc després es vengueren tots els seus drets. I quan el rei restablí novament el vescomtat de Bas, no sabem si els nous vescomtes estaven per sobre dels abats o no. En tot cas no se sap per què no es coneix cap relació entre ells. Amb qui tingueren relacions fou amb el nou feudatari del castell, Dalmau de Palau, que adquirí els drets dels vescomtes de Bas i prengué el nom de Milany. Ja d’entrada calgué una sentència arbitral per dilucidar els respectius drets, i fou donada l’any 1283 per l’abat de Banyoles, però el feudatari no l’acceptà fins el 1293 i hagué d’admetre que tenia el castell de Milany en feu del monestir i que havia de pagar laudemis a l’abat i reconèixer que el castell de Milany no tenia res en el castell de Llaés. L’any 1295 l’abat de Sant Joan hagué de pledejar contra el mateix feudatari perquè aquest havia refet una fortalesa a Vallfogona anomenada la Sala i havia constituït una nova fortalesa a Vidrà, per a la qual cosa no estava autoritzat. L’afer degué acabar amb un acord, perquè la Sala de Vallfogona subsistí i l’any següent, el 1298, el feudatari feu jurament de fidelitat a l’abat de Sant Joan i reconegué tenir un feu del monestir el castell de Milany i el de Llaés. Però les relacions continuaren per la via del conflicte, que motivà que l’any 1316 el rei fes remissió d’algunes querelles de pau i treva entre l’abat de Sant Joan i el seu feudatari.
No se sap cap motiu perquè el monestir de Sant Joan de les Abadesses deixés de figurar com a feudatari superior als Milany, que restaren com a únics feudataris del castell de Milany.
Els feudataris
En el castell de Milany els feudataris foren bàsicament una sola família, si bé en un moment passà a una branca lateral. I tingué la particularitat que inicialment prengué el nom del castell, nom que abandonà un cop accediren al vescomtat de Besalú, mentre que eren els castlans qui l’utilitzaren per a anomenar la seva família, i finalment una nova família feudatària el prengué de nou, fins que per cessament es perdé una altra vegada.
El primer membre conegut de la primera família feudatària, que inicialment s’anomenà Milany, és un personatge anomenat Bernat del castell de Milany, que l’any 1017 signà en la dotació que el comte Bernat Tallaferro feu del nou i efímer bisbat de Besalú. Aquest personatge ha d’ésser el mateix Bernat que figura com a feudatari del castell de Milany quan en 1053-1054 el comte de Besalú, com a garantia del seu compromís de casar-se amb Llúcia de la Marca, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, posà diversos béns a disposició del comte de Barcelona, entre els quals es trobava el castell de Milany i les seves pertinences, amb Bernat Isarn i el seu fill Udalard.
S’ha afirmat que el vescomte de Conflent, Arnau Bernat, era avi d’Udalard, però no sembla que hagués existit un vescomte amb aquest nom; únicament hi hagué un Arnau, fill de Bernat, el qual morí sense fills i el vescomtat del qual passà a una germana. Sense cap base ferma, intuïm pel cognom i alguns altres detalls, que és possible que Bernat Isarn fos descendent dels vescomtes de Conflent per una branca lateral, formada per Sal·la de Conflent, fundador de Sant Benet de Bages. Sal·la devia ésser l’avi, i el seu fill Isarn el pare de Bernat Isarn.
La família, després de l’esmentada garantia, encara que el castell de Milany restà en poder dels comtes de Besalú, feu jurament de fidelitat als comtes de Barcelona. Entre els anys 1053 i 1066 Udalard, fill d’Almatrud, ho feu a Ramon Berenguer I, i prometé ajudar-lo contra tots, excepte contra el comte de Besalú. També prometé no posar cap obstacle si el comte Guillem de Besalú volgués empenyorar al comte de Barcelona la seva honor, o sigui, els castells de Milany i de Castelló.
Després l’any 1078 el mateix Udalard feu un nou jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer II, sense cap clàusula especial i sense cap esment de cap honor o castell. Durant aquest període, Udalard actuà en la cort comtal barcelonina i signà en alguns documents d’aquest comtat entre els anys 1076 i 1079. Mentrestant, com a feudatari del comte de Besalú es veié obligat a fer una cavalcada per terres d’Osona per manament del seu senyor, però procurà que els danys no fossin greus. Finalment aquesta situació conflictiva per al feudatari es degué arranjar, quan un altre comte de Besalú, Bernat III, es casà amb una filla del comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, i, sobretot, amb la incorporació del comtat de Besalú al patrimoni del comte barceloní, i els Milany ja no hagueren d’ésser feudataris de dos senyors.
D’altra banda, els Milany tenien una important fita al comtat de Besalú, com era el vescomtat, i tenien els ulls posats en l’ocupació d’aquest càrrec. En una data compresa entre els anys 1054 i 1082, Udalard Bernat feu un conveni amb el seu germà Andreu, abat de Sant Joan de les Abadesses; aquest li cedí uns béns en feu i Udalard es comprometé a tornar-los-hi si Déu li donava per qualsevol causa el vescomtat de Besalú com el tenia Guillem Dalmau. Les aspiracions d’Udalard es compliren i fou vescomte de Besalú, i després canvià el nom del comtat pel de Bas.
El vescomtat de Bas i el domini del castell de Milany passaren al net d’Udalard Bernat, anomenat Udalard II, vescomte de Bas, el qual l’any 1121 feu jurament de fidelitat a l’abat de Sant Joan de les Abadesses per diversos feus, entre els quals figurava el castell de Milany. Amb aquest jurament es reconeixien uns drets superiors de l’abat, els quals, a partir d’aquell moment, estigueren presents de manera continuada i motivaren diversos conflictes. Així, l’any 1123 el vescomte Udalard i el castlà, Ramon Ponç de Milany, feren dues concòrdies, una entre ells i l’altra entre ells dos i els abats de Sant Joan i Santa Maria de la Grassa sobre els respectius drets en el terme del castell de Milany.
A la mort d’Udalard II, l’any 1123, el succeí en el vescomtat de Milany el seu fill, Pere Udalard, però, com que era menor d’edat, exercí la tutela el seu oncle matern, el senescal Guillem Ramon. Però Pere Udalard morí aviat, l’any 1127, sense que arribés a ocupar efectivament el càrrec, i aquest mateix, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III encomanà a Guillem Ramon, senescal, la batllia de Pere, fill d’Udalard, vescomte de Bas, de tota l’honor que el seu pare tenia el dia de la seva mort. Entre el conjunt de possessions que formaven l’honor vescomtal figurava el castell de Milany.
La prematura mort de Pere Udalard feu que el vescomtat i el castell de Milany passessin a la seva bes-tia, Beatriu, germana de l’avi de Pere Udalard, que era casada amb Ponç de Cervera. Aquesta nova branca de la família vescomtal actuà molt poc al castell de Milany. Això fou motivat, per la marxa dels membres de la branca principal a residir a l’illa de Sardenya, mentre el càrrec vescomtal era ocupat per altres membres de la família sense cap dret.
Les notícies recomencen amb Simó de Palau, que actuava com a lloctinent de Pere, vescomte de Bas. Així, l’any 1238 vengué al nou castlà Bernat Hug de Serrallonga la batllia del castell de Milany per 3 000 sous i a l’any següent li vengué les seves accions sobre el castell de Milany per 20 000 sous. L’any 1240 Simó prometé a l’abat de Sant Joan de respectar els convenis, paus i concòrdies que havien estat estipulats entre el vescomte Udalard i Ramon Ponç de Milany, la seva muller i llur fill Berenguer amb un antic abat del monestir. Al cap de poc temps, sembla que amb el consentiment del comte de Barcelona, Simó de Palau assumí el títol de vescomte de Bas. A la seva mort, el vescomtat i el castell de Milany, passaren a la seva filla Sibil·la, la qual l’any 1263 feu acte d’homenatge a l’abat de Sant Joan, davant catorze cavallers, pel castell de Milany i prometé guardar tots els pactes fets entre els abats i el vescomte Udalard i Ramon Ponç de Milany. L’any 1277 Sibil·la feu jurament de fidelitat a l’abat de Sant Joan pel castell de Milany. Mentrestant, l’any següent el rei Pere el Gran reconeixia tenir en feu el castell de Milany, a més d’altres. Els drets d’aquesta nova branca vescomtal al castell de Milany finiren l’any 1280, quan Sibil·la, comtessa d’Empúries, vengué a perpetuïtat al seu parent, segurament nebot, Dalmau de Palau, cavaller, la seva sala o estatge del castell de Milany, justament amb les esglésies de Vallfogona, Llaés i Puigmal. Al mateix temps vengué al rei Pere el vescomtat de Bas i ordenà els seus homes de Milany, Vallfogona, Llaés i Puigmal que retessin homenatge al rei Pere el Gran; al mateix temps els absolia de la fe que li havien fet anteriorment. El rei, per la seva banda, tot seguit, al cap de dos dies, confirmà la compra que havia fet Dalmau de Palau del castell de Milany i els altres béns adquirits a la comtessa Sibil·la. D’aquesta manera el vescomtat de Bas s’incorporava a la corona, i els seus antics posseïdors perderen tots els seus drets en el castell de Milany. Però aquesta situació no durà gaire, car al cap de cinc anys, l’any 1285, el rei Pere el Gran investí un fill de Sibil·la, Ponç Hug IV, comte d’Empúries, del vescomtat de Bas, com a premi per la fidelitat que li havia servat en la recent invasió francesa al Principat. Amb aquest nou feudatari ja eren tres els senyors del castell: el monestir de Sant Joan, el vescomte de Bas, que era el comte d’Empúries, i Dalmau de Palau, al qual seguia el castlà.
La introducció d’aquest nou feudatari no degué agradar gens a Dalmau de Palau, que veia com els seus drets eren retallats i a sobre no restaven precisos, per la qual cosa l’any següent el rei Alfons II hagué d’aclarir les relacions entre els dos feudataris. Primerament, el comte d’Empúries feu homenatge al rei per tota la senyoria que el rei tenia al castell de Milany, i el tindria a ús i costum de Catalunya.
Després el rei absolgué Dalmau de Palau de l’homenatge que li havia fet i li manà que el fes al comte per les coses que tenia pel rei. Seguidament el comte proposà que com que hi havia coses que eren posseïdes per altres persones i altres que eren en alou, per dilucidar la propietat s’establís un termini perquè els interessats presentessin les cartes corresponents davant un jutge, però sense instrucció de plet; tot el que no s’hagués demostrat dintre l’esmentat termini ho tindria ell pel rei i donaria la potestat del castell al rei, tal com els seus antecessors tenien acostumat. Finalment el comte renuncià el terç que li havia donat sobre la compra que havia fet Dalmau de Palau del castell de Milany. El mateix any el comte d’Empúries i Dalmau de Palau feren una concòrdia per la qual es perdonaren tots els danys, i Dalmau prometé al comte que li proporcionaria ajut contra els seus enemics des del castell de Milany i d’altres. Malgrat aquesta entrada espectacular, el domini dels comtes d’Empúries sobre el castell de Milany fou continuat per ells fins que el vescomtat fou unit novament i de manera definitiva a la corona.
Contrastant amb la nul·la activitat dels comtes d’Empúries en el castell de Milany, el novell feudatari, Dalmau de Palau, tingué una intensa actuació i els seus descendents prengueren el cognom Milany i foren senyors del castell a través de diverses famílies que s’anaven entroncant, la qual cosa motivà que al final del segle XIV es perdés una altra vegada el nom Milany.
Una de les primeres actuacions de Dalmau de Palau en el castell de Milany fou la d’ampliar els seus drets; als de la venda de la comtessa Sibil·la afegí els que adquirí, l’any 1283, al castlà Arnau de Cortsaví fill de Bernat Hug de Serrallonga, el qual li vengué el castell i la castlania de Milany amb el consentiment de l’abat de Sant Joan. Al mateix temps Dalmau tingué problemes amb l’abat de Sant Joan pel domini del castell de Llaés i el de Milany i calgué recórrer a una sentència arbitral que l’any 1283 pronuncià l’abat de Banyoles; Dalmau no acceptà fins el 1293 i hagué de reconèixer que tenia el castell de Milany en feu de l’abat i havia de pagar laudemis a l’abat, així com que el castell de Milany no tenia res en el castell de Llaés. Però els conflictes amb l’abat de Sant Joan no havien finit; reaparegueren quan Dalmau reconstruí el castell de Milany, refeu la fortalesa de Vallfogona anomenada la Sala i construí una nova fortalesa a Vidrà. Aquesta activitat constructora topà amb els drets de l’abat, que comportaven que el feudatari no podia fer cap obra de fortificació sense el seu permís, per la qual cosa l’any 1295 l’abat de Sant Joan aixecà un plet contra un feudatari, que no sabem com acabà; únicament quedà clar que la Sala de Vallfogona no es degué enderrocar i la situació tornà novament a la normalitat i l’any 1298 Dalmau de Palau feu novament homenatge a l’abat de Sant Joan. Això no fou obstacle perquè tornessin a sorgir conflictes que aquesta vegada implicaven el rei, ja que no s’havia respectat la pau i treva i l’arranjament corresponia al monarca, el qual l’any 1316 feu remissió d’algunes querelles de pau i treva entre l’abat de Sant Joan i Dalmau de Palau.
A partir d’aquest moment cessa tota relació entre els Milany i els abats de Sant Joan, així com també fineix la llarga actuació de Dalmau de Palau, que fou succeït pel seu fill Ramon de Milany, el qual l’any 1300 ja li havia donat el castell de Milany i la vall de Vallfogona; però, cosa estranya, l’any 1307 el fill tornà al pare el castell i aprovà tot el que fes amb els seus béns.
Ramon de Milany abandonà el seu reducte casteller i es traslladà a la cort barcelonina i es posà al servei dels reis catalans com a ambaixador. L’any 1332 fou nomenat batlle i administrador de la Vall d’Aran. Així els Milany es desentengueren del castell, que quedà sota la custòdia del rector de la parròquia, com es comprova en l’encàrrec que l’any 1349 feu Constança de Milany, tutora del seu fill i hereu, Pere de Milany, a Francesc de Costa, rector de l’església de Sant Pere de Milany, de la guàrdia i custòdia del castell de Milany per un any, per la qual cosa el rector havia de rebre cent sous, sis mesures de forment i cinc de xeixa, i l’any 1358 el mateix rector prestà homenatge de boca i mans a Pere de Milany.
El cop més fort per a la família Milany fou el fet que del matrimoni de Pere de Milany i Ermessenda, no tingué cap fill baró, i la pubilla Sança de Milany es casà amb Bernat Galceran de Pinós. Pel contracte matrimonial redactat l’any 1386, el castell de Milany quedà vinculat al patrimoni dels Pinós, que entre les seus honors feien constar que posseïen la baronia de Milany.
El castell o baronia de Milany seguí les vicissituds dels Pinós, únicament es produí un augment de drets en el castell per la compra que el 1508 feu Joana-Estefania de Pinós i de Fonollet al rei Ferran el Catòlic de les jurisdiccions civil i criminal del castell i terme de Milany. Finalment el castell passà als ducs d’Híjar pel casament de Francesca de Pinós amb Francisco-Cristóbal Fernández. Els ducs d’Híjar, el 1673, en la persona de Jaime Fernández de Híjar, confessaven tenir en feu pel rei el castell i terme de Milany i la jurisdicció i el mer imperi de les parròquies de Llaés, Puigmal i Vallfogona. Encara en la actualitat, els ducs d’Híjar conserven entre els seus títols el de barons de Milany.
Els castlans
Aquesta família castlana prengué inicialment el cognom de Milany per la funció de castlà que exercien en aquest castell, en un moment en què els feudataris ja havien deixat d’utilitzar-lo. Posteriorment l’alternaren amb el de Creixell, ja que també foren castlans d’aquest castell, la qual cosa pot confondre el seguiment de la castlania en aquesta família.
El primer membre d’aquesta família que portà el cognom Milany fou Bernat Ponç de Milany, el qual apareix l’any 1092, sense que resti clar si era o no el castlà. En canvi sí que és clar que el seu germà Ramon Ponç de Milany, és documentat entre els anys 1110 i 1123, car el 1123 amb la seva muller i el seu fill amb el senyor Udalard II, vescomte, feren dues concòrdies amb l’abat de Sant Joan de les Abadesses pels drets que havien de rebre tots plegats al terme de Milany. De fet, l’any 1121 el fill de Ramon Ponç, Guillem Ramon, feu jurament de fidelitat a Udalard, senyor de Milany pel castell de Llaés. És possible que també fos ja castlà pel castell de Milany, encara que no es feu constar, en aquest moment, o després; utilitzà el nom d’aquest castell com a cognom, si bé alguna vegada també utilitzà el de Creixell.
El successor de Guillem Ramon de Milany en la castlania fou el seu nebot Pere de Milany, fill de Dalmau Ponç, del qual no es coneix cap actuació en el castell de Milany. El seu fill, creiem que Guillem de Creixell, mai no s’anomenà de Milany; se’n coneixen algunes actuacions en el veí castell de Llaés els anys 1198 i 1199. Després ja no es coneix cap altra actuació de la família Creixell, que ja no utilitzà més el cognom Milany, potser per haver-lo tornat a utilitzar un membre de la família feudatària. Els drets, això no obstant, es passaren entre els diversos membres de la família fins que l’any 1233 Ramona de Creixell i el seu marit Guillem de Castellnou, vescomte, vengueren a l’abat de Sant Joan, Ramon de la Bisbal, la comdoria o els drets a comdors del castell de Milany i el castell de Llaés. Així, els drets de la primera família de castlans quedaven totalment liquidats.
La segona família castlana introduïda tot seguit pel mateix abat l’any 1234 vengué a Bernat Hug de Serrallonga els mateixos drets que havia comprat l’any anterior als descendents dels Milany-Creixell. Aquesta nova família castlana era originària del Rosselló, on posseïa la baronia de Cabrenys.
Aquest nou castlà endegà una gran activitat, tant en el castell de Milany com en el de Llaés, on també exercia com a castlà. Primerament comprà diversos drets als seus senyors immediats, els lloctinents dels vescomtes de Bas, concretament a Simó de Palau, que era qui exercia com a feudatari del castell de Milany. Aquest l’any 1238 li vengué tota la batllia del castell de Milany per 3 000 sous i el mateix any li vengué les seves accions sobre el castell de Milany per 20 000 sous. També comprà diversos drets i béns a Ramon de Milany, Arnau de Bas i Ponç de Soler, si bé l’any 1252 els revengué a l’abat de Sant Joan. El 1243 l’esmentat Simó de Palau, ara ja com a vescomte de Bas, reconegué a l’abat de Sant Joan i a Bernat Hug de Serrallonga el que li havien de donar els homes de les muntanyes de Milany i Llaés i del vescomtat de Bas.
Al cap d’un temps de silenci començà un procés invers, els castlans començaren a vendre drets. L’any 1279 Bernat Hug, menor d’edat, amb la seva mare i el seu tutor vengué al prior, Ramon de Santa Maria de Besalú, diversos masos cap al terme de Milany, per la urgent necessitat de pagar el dot a la seva germana i els llegats testamentaris del seu pare, i el 1283 Arnau Cortsaví, fill de Ramon de Serrallonga, segurament l’hereu, va vendre el castell i la castlania de Milany al seu senyor immediat, Dalmau de Palau, amb el permís de l’abat de Sant Joan, senyor superior. Així finiren els drets dels castlans, que s’acumularen en els feudataris que es convertiren pràcticament en senyors únics.
No obstant concordar la transmissió de drets d’unes famílies a altres, queda un personatge anomenat Ramon de Milany, que més aviat semblen dos, ja que es documenta un Ramon de Milany els anys 1176 i 1179 i torna a reaparèixer un Ramon de Milany el 1247, que encara vivia el 1258 quan confessà que havia comprat el castell de Rocabruna, i morí abans del 1262. Era casat amb Beatriu, de la qual tingué una filla que el succeí en el castell de Rocabruna i una altra en el de la Roca de Pelancà, a Vilallonga de Ter. L’única actuació d’aquest Ramon de Milany en els castells de Milany és molt minsa i els drets que ostenta són molt pobres, ja que l’any 1247 només amb la seva muller vengueren al fill del nou castlà d’aquests castells, Ramon de Serrallonga, els fruits i rèdits que els eren propis en les parròquies de Sant Bartomeu de Llaés i Sant Vicenç de Puigmal, així com quatre masos en feu del monestir de Sant Joan de les Abadesses, el feu que era prop de Tavèrnoles i la farga de Llaés.
Encara que s’ha afirmat que aquest Ramon de Milany era Ramon de Palau, marit d’Eliarda de la família vescomtal de Bas, que actuà com a lloctinent del comtat, no concorda ni el nom, ni la muller, ni els fills. Per tant, creiem més versemblant que ambdós personatges anomenats Ramon de Milany fossin membres de la família Milany-Creixell i que només reberen uns pocs drets en els castells de Llaés i Milany, si bé es fa difícil col·locar-los en un lloc determinat.
De l’edifici del castell romanen encara alguns llenços de mur al cim de la muntanya de Milany, que no sabem si corresponen a la reconstrucció del castell que l’any 1295 feu el feudatari Dalmau de Palau. En aquest moment es produí la troballa d’un tresoret en els fonaments del castell, compost d’una quantitat indeterminada d’òbols d’argent de moneda de Besalú. Probablement el castell restà molt afectat pel terratrèmol de l’any 1428, i, com que ja havia deixat de ser residència dels senyors que utilitzaven la Sala de Vallfogona, ja no es degué reconstruir. No obstant això, fins al 1960 encara es podia contemplar una cambra amb la volta apuntada, però actualment únicament és un tros de mur el que s’aguanta dempeus. (APF-ABC)
Castell
El castell era situat al cim més o menys aplanat d’un turó carener, un dels punts més alts de la serra de Milany. La part superior del pujol té una llargada d’uns 54 m i una amplada màxima d’uns 21,50 m.
Detall d’un dels pocs murs que encara resten dempeus, en el qual és visible encara l’aparell.
M. Anglada
L’edifici central sembla que era una torre gairebé de planta quadrada, situada al costat de tramuntana d’aquesta esplanada superior. La paret septentrional d’aquesta construcció, la més ben conservada, té una longitud de 6,60 m; les parets dels costats de llevant i de ponent cal pensar que devien tenir una llargada semblant o potser una mica més reduïda. L’alçada del mur de ponent és, des de la base, d’uns 6 m. El gruix del mur septentrional és d’uns 150 cm, encara que fa de mal assegurar, a causa d’estar aquesta paret —i també les altres— molt malmesa; en molts llocs, els carreus exteriors o interiors han caigut i només és visible el reble intern. A la paret de ponent, s’endevina l’arrencada d’una volta; per això potser la seva part inferior és una mica més gruixuda.
L’aparell d’aquesta construcció no és pas gaire regular: hi ha una alternança força desordenada de carreus allargats (10 cm d’alt × 40 cm de llarg) amb carreus gairebé quadrats (25 × 25 cm), amb els carreus col·locats verticalment (20 × 15 cm) i amb alguna franja d’opus spicatum. Així mateix, el reble interior del mur sovint era compost de morter i de pedres encaixades de tal manera que formen també un opus spicatum. El morter inclou nombrosos fragments de quars i és mitjanament dur.
De l’angle nord-oriental d’aquest edifici, que com hem dit possiblement era una torre, surt vers llevant una paret que es perd uns 6,50 m més enllà. Creiem probable que aquesta paret fos part d’una nau situada en aquesta banda oriental de la torre; aquesta sala potser tenia una longitud d’uns 14 m —dels quals se n’endevinen almenys clarament uns 11,50— i tenia una amplada d’uns 6 m. És possible que tingués una volta, que separava els diversos nivells, tal com podem intuir per la forma com s’ha conservat la paret de tramuntana —la que arrenca de l’angle nord-oriental de la torre—; la paret meridional amb prou feines s’endevina sota una cresta del terreny. Aquesta nau orientada d’est a oest, segons la tradició de la gent del país, havia estat l’església de Sant Pere de Milany.
L’aparell constructiu del mur septentrional d’aquesta nau és més o menys semblant al de la torre, potser, però, una mica més regular: és format per carreus quadrats o lleugerament rectangulars i gairebé només escalabornats. El morter sembla que hi és força dur.
A part d’aquestes dues construccions bàsiques, també hi havia altres edificis a l’esplanada on s’alçava el castell. Aquesta zona cimera era segurament tota ella envoltada de muralles. Al costat oriental, on hi devia haver l’entrada, encara se’n veuen alguns fragments; tenen un gruix d’uns 110 cm i llur parament és força matusser; gairebé semblen marges. Al costat meridional, amb un fort espadat natural, també una paret cloïa l’espai superior. A la banda de tramuntana, potser la més indefensa per la natura del terreny, la mateixa façana de la torre i la de la sala que sembla que s’hi adossà devien fer de mur exterior.
Prop de l’extrem oriental de la zona closa dins aquestes muralles encara podem veure dos fragments de paret, de 200 i 160 cm, segurament desenterrats ran d’alguna excavació furtiva.
A part aquest edifici, fet amb carreus més ben tallats i potser en relació amb l’entrada al castell, al costat meridional d’aquesta plataforma superior, hom pot veure restes d’altres construccions.
Hom té la impressió que tot al llarg de la vora meridional, i potser també de la vora occidental de l’esplanada, hi havia una sèrie de construccions adossades a la muralla, ran de l’estimball. És probable que aquestes construccions fossin per als habitants i servidors del castell, encara que tampoc no podem rebutjar totalment la possibilitat que fossin cases pageses.
Actualment, en aquest força pla situat al sud-oest de la torre —uns 34 × 14 m— s’endevinen clarament —tot i que molt lleugerament— tres cambres, tres àmbits closos per murs, encara que és possible que n’hi hagués hagut entre cinc i vuit.
Prop de l’angle sud-oriental de la muralla hom veu amb força facilitat les restes d’una casa o construcció, que devia fer uns 4,50 × 4 m aproximadament, i que era adossada a la muralla. Més cap a llevant se n’endevinen dues més, amb unes amplades de 5-6 m. La paret de separació entre ambdues habitacions era de 60 cm, mentre la muralla exterior en feia, en canvi, uns 140.
A tall de cloenda, podem dir que creiem que aquest turó fortificat potser era, abans de l’any 1000, el lloc de refugi dels habitants de les rodalies. Els segles X o XI, s’hi degueren construir també alguns edificis: potser primerament una torre, més endavant una sala, possiblement també una església. És molt difícil tanmateix saber quins dels murs malmesos que hi ha ara són d’aquesta època i quins són fruit de reformes posteriors. Al mateix temps, també s’aprofità l’àmplia zona closa per les muralles i els cingles per a fer altres edificis, potser per a pagesos o potser més aviat per a altres dependències del castell. Aquest aspecte i molts d’altres són difícils de respondre sense una excavació arqueològica acurada d’aquest interessant monument. (JBM)