Situació
Vista aèria del conjunt, on són perfectament visibles les dues torres i l’església de la Mare de Déu dels Àngels, en primer terme.
ECSA - J. Todó
El castell d’Ulldecona és situat sobre una petita elevació plana (120 m d’altitud) anomenada —el puig del Castell—, aproximadament a 1,5 km en línia recta a ponent de la vila d’Ulldecona i al marge esquerre del riu de la Sénia. Des del cim del puig hom té un perfecte control visual tant de la plana del Baix Maestrat com d’una gran part de la vall del riu de la Sénia.
Mapa: 31-21 (546). Situació: 31TBE827972.
Per a anar-hi cal agafar la carretera TV-3319 d’Ulldecona a la Sénia. Després del km 1, surt a mà esquerra, passant per un petit pont, una pista en bones condicions que arriba fins al mateix castell. També s’hi pot accedir a peu per una sendera que puja directament en línia recta des del poble.
Història
Vista aèria del recinte interior, amb les estructures domèstiques i el pati d’armes.
A. Forcadell
Els treballs arqueològics realitzats al turó on se situa el castell d’Ulldecona han evidenciat la seva ocupació en l’època ibèrica, i també s’hi ha detectat un assentament andalusí, anterior a la conquesta medieval cristiana.
La troballa en superfície i en diversos estrats de fragments de peces de ceràmica ibèrica, com vasos, alguns de pintats i de certa qualitat, i altres materials (una moneda amb la llegenda KESE, diverses peces de filar, fíbules de bronze, etc) prova l’existència d’un poblat ibèric, fundat possiblement vers el segle VII aC.
Pel que fa a l’assentament àrab, també se’n conserven indicis com nivells d’hàbitat i estructures, i diferents objectes de ceràmica i de vidre d’una cronologia que abraçaria des del final del segle XI fins a la darreria del segle XII. Es tracta d’un tipus d’assentament que respon al model àrab del ḥiṣn.
La primera menció documental del topònim Ulldecona (Ulcona) apareix en una butlla del papa Calixt II atorgada el 1120, per la qual confirmava al monestir de Sant Cugat del Vallès totes les seves possessions. Un dels esments més antics del castell d’Ulldecona data de l’any 1167, en una escriptura per la qual Arnau de Jaca donà al cenobi de Poblet, entre altres béns, el dret de pastura per al bestiar in toto termino de castro Vallis de Chona. Sembla que aquesta fortalesa, després de la conquesta de Tortosa (1148), havia estat posada sota la protecció de la família Montcada; tanmateix, l’any 1173, Guillem de Montcada, fill de Guillem Ramon de Montcada, la cedí a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
L’any 1178, el rei Alfons I confirmà la possessió del castell d’Ulldecona i els seus termes als hospitalers, si bé se n’exceptuaren alguns drets propis dels Montcada. Aquesta confirmació, ratificada el 1180 pel mateix rei al mestre d’Amposta, fou ampliada amb la donació de la vila d’Ulldecona.
La necessitat de defensa del territori, aleshores fronterer amb els sarraïns, i potser la reclamació de drets antics feren que el 1191 el castellà d’Amposta, Ermengol d’Aspa, cedís de nou el castell d’Ulldecona als Montcada, reservant-ne per a la comanda ampostina l’alt domini. Amb tot, la inseguretat del lloc va retardar la colonització i el repoblament del terme, de manera que, de fet, l’inici de la seva organització o estructuració es va fer a partir del 1222, quan Ramon de Montcada, amb l’assentiment del mestre d’Amposta, Folc de Corneli, donà als pobladors d’Ulldecona —que més tard s’anomenaria Ulldecona la Vella— la vila amb els seus termes; segons aquesta escriptura, es va donar a un grup de cinc veïns i als qui volguessin seguir-los, fins a un màxim de duescentes famílies, els quals s’havien de regir pels costums de Tortosa. Això feia ja innecessària la presència dels Montcada com a castlans o feudataris del castell, de manera que, el 1223, Guillem de Montcada, potser forçat pels hospitalers, renuncià a qualsevol dret que pogués tenir sobre la fortalesa i el lloc d’Ulldecona; altres documents posteriors de renúncia de les pretensions sobre el castell i la vila foren fets els anys 1241 i 1266 per Pere de Montcada i la seva vídua i fills, respectivament.
La comanda hospitalera d’Ulldecona
A partir d’aquest moment el castell i el terme d’Ulldecona passaren definitivament als santjoanistes, els quals hi fundaren, el 1227, una comanda hospitalera que tingué com a primer comanador Ramon de Cervera. Dins el recinte del castell hi feren bastir una església dedicada a Santa Maria.
La situació de la primitiva vila d’Ulldecona vora el castell era poc apta per a la formació d’una gran població, per això els seus habitants van sol·licitar dels hospitalers de poder-se traslladar a la foia d’Ulldecona, a la vall, aproximadament a 1 km d’Ulldecona la Vella. L’any 1274 el mestre d’Amposta Berenguer d’Almenara donà llicència als habitants d’Ulldecona per transferir-se a la foia, prop del camí de València, a fi de formar-hi una nova població que s’anomenaria Sant Lluc d’Ulldecona. És interessant la menció que s’indica en el document relativa al fet que podien continuar tenint les cases al castell, com també emportar-se les pedres i fustes de les cases. Així nasqué l’actual població d’Ulldecona, tot i que simultàniament va continuar existint un nucli de població al castell.
La nova població va tenir una ràpida expansió; consta que l’any 1358 hi havia ja 227 focs o famílies. La disposició del seu gran terme comportà, al llarg del segle XIV, nombroses disputes per qüestió de límits amb la ciutat de Tortosa, la qual tenia la pretensió d’exercir jurisdicció sobre Ulldecona.
La comanda hospitalera d’Ulldecona, dita més endavant comanda de Tortosa perquè incloïa els béns dels hospitalers d’aquesta ciutat, senyorejava els termes d’Alcanar, la Sénia, Freginals, Godall, Mas de Barberans i la Galera. D’altra banda, com a senyors d’Ulldecona, al segle XV, l’orde hospitaler de Sant Joan construí, com a centre administratiu i residència dels comanadors, la Casa de la Comanda a la vila de Sant Lluc d’Ulldecona, de la qual encara subsisteix la façana gòtica. La presó era al castell; tot i això, l’any 1409 hi ha notícia que el castellà d’Amposta, Pere de Morós, volia traslladar-la a la vila, ja que era massa lluny de la cort del veguer i no tenia vigilància a la nit. A la darreria d’aquesta centúria persisteixen les referències a la necessitat de traslladar la presó, fet que mostra que encara no se n’havia habilitat una de nova a la vila.
Els frares hospitalers de la comanda d’Ulldecona deixaren d’utilitzar el castell al segle XIV, i a mitjan segle XVI ja es trobava en estat ruïnós. Hi ha constància del seu estat per tres escrits. El primer és una notícia del 1370 on s’informa del finançament de les obres del castell per part d’un frare, anomenat Bernat Denpahon, per les quals havia pagat 1 000 sous anuals. El segon és un document que data de la guerra civil catalana del segle XV, on consta que el comanador d’Ulldecona no s’havia fet càrrec del castell tal com li va demanar, el 1461, el rei Joan II, tot destacant la importància de l’indret com a ciutat fronterera; per aquest motiu, el 23 de maig de 1462 el rei atorgava a la vila d’Ulldecona la responsabilitat i guarda del castell. No tenim dades d’aquest moment, però la guerra devia afectar el castell per l’existència d’un fort moviment contrari al rei en aquestes contrades, ja que l’assetjament d’Ulldecona pels reialistes va durar alguns mesos. L’any 1472, com a càstig per l’actitud dels santjoanistes durant el conflicte, Ulldecona i el seu terme esdevingueren, durant un cert període, una part del domini de l’orde de Montesa.
L’últim document és el relat que van fer el prior Martí Benedit i el castellà Juan de Aragón. El primer explica la visita que realitzà a la comanda d’Ulldecona el 26 d’abril de 1555 i testimonia l’estat ruïnós i deixat del castell. Juan de Aragón clou el document amb una missiva adreçada a Baptista Castellví, comanador d’Ulldecona, on manifesta la seva preocupació per la conservació del castell i ordena reparar-ne l’entrada, per tal que al cap d’uns mesos s’hi pugui accedir a cavall, i també tots els sostres que ja tenien goteres.
La comanda hospitalera d’Ulldecona perdurà dintre de la castellania d’Amposta fins a l’extinció dels ordes militars al segle XIX.
El conjunt fortificat del castell d’Ulldecona fou comprat l’any 1985 a la família Sacanella per l’Ajuntament d’Ulldecona, el qual portà a terme la restauració dels seus edificis: la torre quadrada, la rodona i l’església de la Mare de Déu dels Àngels, sota el patrocini del Ministeri de Cultura i la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge. L’any 1989 fou declarat Bé d’Interès Cultural.
Castell
Planta general del castell, a escala 1:500, amb indicació de les diferents estructures conegudes.
A. Forcadell
El conjunt fortificat d’Ulldecona és situat al damunt d’una elevació, sobre una zona plana superior de forma arrodonida, lleugerament inclinada i que actualment queda delimitada per la línia exterior del recinte emmurallat. Del 1985 al 1995 s’hi portaren a terme un seguit de treballs arqueològics, els quals posaren al descobert noves estructures que resten incloses en la descripció del castell. Les construccions que se’n conserven, íntegrament, a l’interior són: una torre cilíndrica de dimensions reduïdes; una torre principal, de base rectangular, que domina tot el conjunt, i l’església. Els tres edificis esmentats estan en el sector sud-est del recinte, que domina la vall, i delimiten un segon recinte fortificat. Tot i estar agrupades, es tracta de construccions aïllades i independents, col·locades a nivells diferents segons el terreny. També queden restes d’altres construccions que cal considerar. D’una banda hi ha vestigis dels murs d’una edificació que s’afegeix a l’extrem oest del frontis de l’església, però en un pla superior, configurada per dues estances rectangulars; comunica amb la coberta del temple i és probable que acomplís la funció d’una sagristia. D’altra banda, entre l’església i la torre rodona hi ha restes de parets de possibles habitatges, adossades al mur de l’esmentada coberta. El seu parament és de pedra trossejada i unida amb morter de calç.
Cal esmentar també una altra torre, situada entre la torre quadrada i la torre rodona, en un avançat estat de destrucció. De planta fa 7,50 m pels dos costats més llargs. S’aixeca sobre murs massissos, de 150 cm d’amplada, de pedra i maó, disposats en filades regulars, units per un morter beix blanquinós, amb moltíssima sorra, còdols i grava de calcària esmicolada. En la part superior del mur, es combinen dues tècniques constructives: la paret externa, de 40 cm d’amplada, és feta amb aparell de maçoneria col·locat en filades regulars que es corresponen a l’interior amb les empremtes de l’encofrat en el morter, mentre que la part interior del mur és de tàpia enlluïda, formada per terra atapeïda i dura, col·locada en fines capes de 5-6 cm i barrejada amb pedres i ceràmica esmicolada. La cantonada nord de la torre conserva cinc fileres superposades de carreus. A més, per la part interior no acaba en angle recte, sinó que es reforça amb un cos massís, format per una gran quantitat de maons, rejuntats amb morter molt dur. En fabricar els primers carreus, es van rebaixar les vores, i es va deixar la part central en relleu, en forma d’un tosc encoixinat. Les úniques parets que es conserven del parament exterior són la nord-est i la nord-oest. Aquesta darrera és la que millor es manté, formada per una successió de 30 filades visibles, molt regulars, d’aparell de maçoneria de mida petita. A la part inferior del mur, es combinen filades de blocs grans amb altres de més petits, disposats en posició vertical amb la intenció de regularitzar la filada. La resta és constituïda per aparell de maçoneria, amb maons petits i bastant regulars, que es combinen amb una successió de filades planes —aparell a trencajunt de pla— i d’altres de col·locades en forma d’espiga, formant un motiu d’espina de peix simple o amb una línia de pedres planes al mig.
Els murs delimiten una estança de planta quadrangular, actualment reblerta de sediment. La porta és a la cara sud-est, al nivell del sòl, desplaçada cap a la cantonada est. El morter utilitzat és de color beix rosat, dur, molt sorrenc, amb moltíssims trossos de calç, algunes pedretes i algun còdol.
La torre té adossat, posteriorment, un mur de maçoneria irregular, rejuntat amb morter, parcialment destruït en construir el folre troncopiramidal de la gran torre quadrada. El pany de mur conservat arrenca de la cara nord-est de la torre descrita, i sembla enllaçar amb l’únic bastió de la muralla de tot el conjunt. Originàriament, devia formar el mur defensiu del segon recinte. Encara es conserva la base d’una espitllera amb vessament a l’interior. Pel tipus de construcció i la forma, aquestes dues estructures són semblants a fortificacions àrabs ja conegudes, parts del primitiu castell musulmà, la construcció del qual podria ser posterior a la de la muralla perimetral, i per tant, es podria datar cap als segles XI-XII, probablement del període almoràvit.
Per bastió entenem, en aquest cas, una torre de cantonada de la muralla, l’única de tot el recinte. Es tracta d’una edificació de planta rectangular amb els tres angles que donen a l’exterior arrodonits i de la qual no s’ha conservat el coronament, segurament emmerletat. Les característiques constructives són semblants a les de la resta d’elements que s’han vist fins ara. El parament és de carreus, més o menys regulars, format per blocs de mida mitjana o petita, rectangulars o pseudorectangulars, molt homogenis pel que fa a la mida, que componen filades horitzontals, col·locades en aparell d’espiga. Totes les peces són molt ben engalzades. La cara exterior del mur és arrebossada amb un morter fi. A la part interior hi ha, com a la resta de construccions, un mur de tàpia, enlluït amb morter, que delimita una estança, farcida de sediment, amb una volada que devia sostenir un pis de fusta.
La primera línia de muralla passa per la mateixa base d’aquesta torre, paral·lela a la cara sud-est, i deixa un petit passadís entre les dues construccions. El segon recinte defensiu es completa amb un mur, en un nivell superior al de la muralla exterior, que devia enllaçar amb la torre de la cantonada i que es perd abans d’arribar a l’església.
Aquest segon recinte queda delimitat, pel N, per un mur de 120 cm d’ample constituït per un doble parament de pedra, rejuntat amb morter i amb un coronament de forma triangular de maçoneria i morter. Conserva una estreta poterna d’entrada al N que obliga a entrar per un estret passadís recolzat i fàcilment defensable des del capdamunt de la torre petita. El mur gira en angle recte, en direcció SW, vorejant el torreó àrab. A partir de l’angle oest d’aquesta construcció, el mur es va obrint fins a culminar amb una segona entrada, enfrontada al torreó circular. Diverses espitlleres, amb vessament a l’interior i orientació variable, permeten defensar, des de l’interior, aquest segon recinte. Encara que s’adapta perfectament a la resta d’estructures, es tracta de la construcció més moderna de tot el conjunt datable a mitjan segle XV.
Muralla exterior
L’anàlisi de la muralla exterior presenta força complicacions perquè palesa intervencions de cronologia diferent; a més, l’estat de conservació és dolent. Originàriament devia ser àrab —segles X-XI— i devia delimitar el conjunt en tot el seu perímetre. S’assenta directament damunt la roca calcària que apareix retallada en alguns punts —visibles per l’exterior en el sector nord.est i nord—, amb la finalitat de facilitar la defensa i aprofitar la pedra com a material de construcció. Té una amplada mitjana de 160-170 cm. Tot i presentar algunes refeccions, s’hi endevina clarament una estructura originària formada per una base d’alçada variable segons el desnivell del terreny, amb un aparell de maçoneria irregular de pedra calcària local, la mida de la qual pot ser petita i mitjana, treballat amb morter, amb pedretes de pòsit o rebles. Aquesta base forma, al llarg de tot el pany, una línia homogènia i regular que permet el muntatge d’encofrats per a la construcció del coronament superior de l’obra. R. Álvarez diferencia tres sistemes constructius, en funció del tipus de coronament conservat:
El primer tipus presenta un mur exterior de morter. L’espessor de cada morterada varia entre 22 i 26 cm. Fa 80 cm d’ample, l’alçat interior és de tàpia, d’uns 90 cm d’ample, format per diverses capes d’entre 6 i 7 cm d’espessor, de terra atapeïda i dura barrejada amb pedres, enlluïda amb morter, que en facilita la consolidació i conservació
El segon tipus presenta un doble mur de maçoneria irregular que munta sobre el basament
El tercer tipus, molt mal conservat, consta d’un alçat de tàpia, enlluït per les dues cares, que comprèn tota l’amplada del mur
El morter és de color beix blanquinós, dur, amb molta sorra, còdols i petits nòduls de pedra calcària amb arestes vives. Les dues cares presenten un enlluït de morter molt irregular. El pany de la muralla és totalment llis, sense cap tipus de torre, cub o vinclament que en faciliti la defensa, almenys en la part conservada. Tampoc no s’ha conservat, en cap sector, tot l’alçat, amb la qual cosa desconeixem com es devia coronar. El sector sud és on s’observa unes modificacions més grans. La muralla, que devia quedar completament destruïda, es va reconstruir posteriorment i se’n va canviar el traç a partir d’un vinclament en angle. El nou mur guarda les mateixes proporcions que l’antic, però varia la tècnica constructiva. L’obra és de maçoneria aparellada de manera irregular, col·locada en sec, sense morter. En comptes de respectar la forma de la planta original, el mur té la tendència a obrir-se i forma un sortint que comprèn l’entrada moderna, la qual dóna accés a una esplanada artificial davant la façana principal de l’església. Tots els indicis assenyalen que el mur exterior del sector nord de l’església devia formar part de l’antic traçat de la muralla en aquesta secció.
Quant a l’entrada original del recinte, hi ha dubtes que coincideixi amb l’actual. L’única porta que es conserva es localitza en el sector nord. No hi ha senyals de ruptura en el parament que n’indiquin una construcció posterior a la de la muralla i, a més, és l’únic punt on és reforçada, ja que s’ha fabricat un mur més ample, d’uns 200-220 cm. Tampoc no hi ha indicis del tancament per la part superior, que pot ser allindanada o en arc.
El traçat del camí actual d’accés al castell creiem que pot coincidir amb el medieval. En alguns punts, es retalla la roca amb la finalitat de fer-lo més ample i permetre-hi el pas dels carros. Segueix un trajecte suau, a través de la clotada oest que separa el puig del castell d’una elevació contigua més baixa, i enfila la pujada per la falda sud-oest-sud, abrupta i fàcil de defensar, fins que s’arriba al recinte emmurallat. Des del castell, s’exerceix un perfecte control visual d’aquest accés.
Torre circular
Torre de base circular, amb la porta d’entrada al nivell del primer pis.
ECSA - J. Colomé
És un edifici exempt de planta circular i forma troncocilíndrica, de 10 m d’alçada, 5 m de diàmetre màxim a la base i 4 m a la part més alta. Ocupa un dels punts més elevats del promontori, i permet un perfecte control visual del territori circumdant.
El mur fa 120 cm d’amplada i és format per un doble parament vist de maçoneria, amb un farciment interior de pedres irregulars, tot rejuntat amb un morter de color beix rosat, tou, amb trossets de calç, grava de pedres calcàries esmicolades i sorra fina. Aquest mateix morter s’utilitza, també, per arrebossar la torre per l’exterior. És diferent del que s’utilitza en la muralla exterior i en els elements del seu recinte. La fàbrica és de carreus, tallats toscament, encara que de mida regular. Externament, els blocs són de mida mitjana o gran, col·locats, majoritàriament, en sentit longitudinal paral·lel al mur, formant filades regulars. En la part interior de la planta baixa, el parament és més petit i alterna, successivament, filades construïdes per lloses, col·locades planes, amb petits blocs de carreus, disposats a trencament de junt segons les filades.
La torre consta de dues plantes i una coberta plana tancada mitjançant un mur sobre el qual es disposen sis merlets —dels vuit originaris—, de coronament apuntat. Les dues plantes són cobertes per una falsa cúpula. Dues trapes centrals de forma rectangular permeten l’accés, des de l’interior, tant al pis inferior com a la coberta.
A la torre, s’hi accedia a través d’una porta elevada, amb llinda sobre cartel·les, oberta en el primer pis. Aquesta entrada es defensava des de la terrassa, mitjançant un matacà o similar, avui tapiat, i que ben bé podria tractar-se d’un element tardà. Actualment es pot accedir a la planta baixa d’una manera directa des de l’interior, ja que s’ha obert un forat a la banda oest. Té diferents obertures atrompetades, totes estretes i altes amb vessament a l’interior: dues a la planta baixa, una al nivell del sòl —diferent de la resta d’obertures i de difícil interpretació— i una altra de respiració i entrada de llum, realitzada en l’arrencada de la cúpula, com també diverses espitlleres de defensa sobre el sòl del primer pis i espitlleres repartides sota els merlets a la terrassa. L’aigua recollida en l’esmentada terrassa s’evacua a través d’uns forats al desguàs, en un dels quals es conserva un conducte sortint o gàrgola que permet abocar les aigües pluvials a una certa distància del mur.
La datació de construcció de la torre ha estat una qüestió molt controvertida. Mentre que la bibliografia tradicional atribueix la construcció als àrabs, actualment se n’argumenta l’origen cap a la segona meitat del segle XII.
Torre quadrada
Torre principal del castell, de base quadrangular, que domina tot el conjunt.
ECSA - J. Colomé
Es tracta d’un edifici de planta quadrangular 16 × 15,5 m aproximadament, envoltat d’un basament atalussat amb una alçada desigual respecte als desnivells del terreny. Comprèn tres plantes i un nivell de terrassa, d’on ha desaparegut el coronament perimètric. Presenta quatre obertures a cadascuna de les quatre cares en la planta superior, que correspon a la planta noble, i quatre espidieres en els nivells inferiors, tres a la primera planta i una a la planta baixa. L’aparell és de carreus de pedra ben escairats a les cantonades de l’edifici i als emmarcaments de les obertures; la resta és de pedres trossejades de mida semblant, si bé de forma irregular, i disposades en filades horitzontals.
L’actual accés a l’interior s’obre en un talús de la base i comunica amb el semisoterrani per la banda sud; travessa el gruix del mur per mitjà d’una volta de pedra, a plec de llibre. La porta original devia ser, però, la que hi ha al nivell de la tercera planta, en aquesta mateixa cara. A l’exterior pren forma d’arc adovellat sensiblement apuntat. És probable que s’hi accedís per una escala de corda. A més, les mènsules i els buits del parament mural que trobem al sector inferior ens fan pensar en alguna mena de plataforma per a facilitar l’ascensió.
Les obertures restants corresponen a les finestres de la planta noble, que prenen la forma d’arc de mig punt adovellat en el frontis nord o oest, i l’estructura de finestra coronelía en la façana est. Aquesta té dues obertures amb el perfil superior trevolat i separades per una columna poc esvelta; el carcanyol central es caracteritza per una petita obertura quadrilobulada, única ornamentació de la torre. El capitell de la columna central presenta la mateixa estructura que la base, invertida i sense cap tipus de decoració figurada. Es compon d’un collarí, un tambor que segueix la forma d’un con capgirat amb quatre relleus llisos i esfèrics en els angles superiors, i un prim àbac. S’evidencia, doncs, l’austeritat característica del conjunt arquitectònic.
La planta baixa és dividida per dues estances —interior i exterior— rectangulars, asimètriques i paral·leles. L’obra del parament interior de les parets és homogènia, amb diferències formals del seu treball d’elaboració. A l’estança exterior es localitza l’escala d’accés a la planta superior, de la qual es conserven únicament sis graons; és construïda amb materials i peces reaprofitades d’estructures externes (carreus i pedres). Aquesta primera estança, assentada en una cota més gran que l’estança interior, és tancada per parets cegues, amb una sola obertura que dóna accés a l’estança interior, situada en el buit de la volta de l’escala. El sostre és fet de volta de mig punt, on s’observen les empremtes de l’encofrat. Sota l’arrencada de la volta sobresurten del parament tres permòdols, un dels quals correspon a una reutilització d’una estela funerària amb el relleu d’una creu. A la paret oposada n’hi ha quatre; un és una gàrgola senzilla, peça reutilitzada d’una estructura anterior. En les altres dues parets que tanquen l’estança exterior hi ha, als extrems i a l’altura dels permòdols, dos forats per a subjectar les bigues. A sota del buit de l’escala —actualment en ruïnes— se situa l’accés a l’estança interior mitjançant dos trams d’escala diferenciats. El primer tram correspon a tres graons formats per carreus ben treballats, i el segon, a un mur d’obra retallat esglaonadament (que s’adossa a la segona banqueta del mur sud de l’estança interior). L’obra és feta de pedres unides amb morter de calç i pedruscall delimitat per un mur de maçoneria. La llargada d’aquest mur esglaonat és semblant a la de la paret sud de l’estança interior.
L’estança interior es troba dividida en dos compartiments per una alineació de carreus reaprofitats fins a una alçada de dues o tres filades de carreus. Les parets que delimiten l’estança són construïdes amb obra de maçoneria amb diferències formals i estructurals. La paret sud s’assenta sobre dues banquetes de fonamentació diferenciades i d’amplada variable, on s’adossa el mur esglaonat d’accés.
La paret oest s’assenta igualment sobre una banqueta de fonamentació, no tan pronunciada com les altres, que s’esvaneix en el tram septentrional i pren una forma atalussada. Semblant a l’estança exterior, aquesta estança interior presenta una volta de mig punt, en mal estat de conservació, on s’observen les empremtes de l’encofrat. A l’arrencada de la volta de la paret oest es localitza una obertura que correspon a una espitllera, on l’esplandit és d’arc superior apuntat o escarser, amb peces desbastades. Al vèrtex nord de la volta se situa l’única obertura del pis superior; es tracta d’una petita trapa que permetia l’entrada al semisoterrani. Sota l’arrencada de la volta i en la paret oest hi ha tres permòdols senzills, mentre que en el parament oposat se’n conserven quatre. En aquesta paret hi ha una obertura quadrangular, situada aproximadament a 1,5 m del paviment i a 2 m de la porta d’accés, de 30 × 30 cm, tapiada per l’escala de l’estança exterior. La base de l’obertura està composta per una llosa rectangular i escairada que sobresurt del parament, a manera de gàrgola. Cal destacar que la base interior d’aquesta obertura apareix arrebossada. El sòl de l’estança interior el componen tres paviments i llurs preparaments i la solera. El primer paviment correspon al compartiment meridional. És fet de morter de ciment de color gris clar d’entre 1 i 2 cm de gruix, i amb un acabat allisat que arrebossa igualment la part inferior de les parets perimètriques. Per sota hi ha un segon paviment de morter de calç i sauló, semblant al morter que uneix les pedres de les parets, de color rosat. El tercer paviment correspon, més aviat, a l’acabament de l’empedrat o solera que anivella el sòl. És fet de morter de calç, sorra i grava de color rosat fosc, molt dur i compacte, semblant al morter que lliga les pedres del basament. Aquest se situa directament a sobre de l’empedrat, constituït per pedres de mida grossa, algunes afaiçonades tant per adaptar-se al nivell del subsòl com per encaixar-se entre elles formant, conjuntament amb el morter, un empedrat uniforme i compacte. L’empedrat descansa directament sobre el subsòl natural; aquest es troba repicat formant una base llisa i anivellada, retallada en el lloc on s’assenta la paret oest. El sòl de la sala exterior té un únic paviment amb una solera de potència similar a l’alçada que hi ha entre les dues sales, ja que el sòl natural no varia d’una a l’altra.
L’escala d’accés al segon pis és una obra posterior i en l’actualitat és gairebé enrunada. La disposició d’aquesta segona planta és la mateixa que l’anterior, amb dues naus separades per un mur gruixut, de sentit NS. El fet que els murs perimètrics siguin més prims en aquesta alçada origina unes sales més espaioses i regulars. Les obertures corresponen a tres espitlleres semblants a les descrites anteriorment. La volta és lleugerament esperonada a les dues estances; al terra s’aprecia la trapa abans esmentada, i al sostre, la d’entrada a la planta noble.
L’accés a la tercera planta, o planta noble, es realitza per una escala de dos trams amb escaire, construïda posteriorment, que s’adossa al parament intern de les parets est i nord.
La tercera planta es caracteritza per tenir un espai únic. El seu punt mig és travessat per un diafragma lleugerament apuntat en direcció EW, el qual divideix la sala en dos sectors de dimensions equivalents. La volta és també independent per a cadascun d’aquests sectors, els quals es cobreixen amb sengles voltes de forma lleugerament apuntada, en les quals hom veu gran part de l’encofrat. Aquesta sala o planta noble presenta obertures àmplies que li donen una considerable claredat. Els tres finestrals s’eleven una mica respecte al nivell del terra i, juntament amb la porta, s’obren al gruix del mur mitjançant unes voltes de mig punt; la tècnica emprada es perfecciona en l’entrada i en l’obertura est, que correspon a la finestra geminada exterior, de la qual dos festejadors ocupen els flancs murals.
Al costat de l’esmentada porta neix l’escala que comunica amb la terrassa, la qual corre per dins dels murs sud i oest, i s’adapta per mitjà de dos trams d’angle recte. El sostre d’aquesta escala és allindanat, i l’afaiçonen grans lloses de pedra esglaonades i disposades amb una certa inclinació per facilitar el pas. Cal fer esment de la gran quantitat de marques de picapedrer observables en els carreus que conformen la porta i l’entrada de l’escala.
Encara que el nivell de terrassa és pla i obert, es pot observar el coronament de la volta de la planta noble, si bé es desconeix com eren acabats els murs perimètrics originaris d’aquesta terrassa. Al terra hi ha una trapa que comunica verticalment amb les altres trapes esmentades.
Quant a la datació de la torre, un dels primers problemes que planteja és la cronologia del folre que l’envolta. L’entrada inferior sembla indicar que les parets (de la torre i del folre) foren bastides al mateix temps, ja que no s’observa cap trencament en el parament ni en la volta apuntada, que fou construïda amb cintra. A més, el folre trenca un mur que sembla que pertany al perímetre defensiu d’època àrab, i no s’entén la relació entre aquestes estructures si no és que la torre fou bastida tota al mateix temps. D’altra banda, aquesta torre no sembla haver tingut una funció pràctica militar. L’ornamentació de l’estructura de la finestra de la façana est correspon a un esquema típic de l’arquitectura del segle XIII. D’acord amb aquesta cronologia, hom pot datar la construcció de la torre a mitjan segle XIII.
Excavacions arqueològiques
Les obres de rehabilitació i condicionament del conjunt d’Ulldecona, projectades per la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge, motivaren la realització de diverses campanyes d’excavacions arqueològiques per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya amb la coordinació del Museu del Montsià.
Durant els estius dels anys 1985, 1986 i 1987 es portaren a terme tres camps de treballs arqueològics —dirigits per R. Álvarez (el primer any esmentat) i Ester Fabra—, els quals foren organitzats pel Servei d’Arqueologia, el Servei de la Joventut de la Generalitat i l’Ajuntament d’Ulldecona.
D’altra banda, la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya subvencionaren les campanyes arqueològiques portades a terme al conjunt d’Ulldecona els anys 1994 i 1995. Aquests treballs foren dirigits per l’arqueòleg A. Forcadell i coordinats per M. Villalbí, conservadora d’arqueologia del Museu del Montsià.
Durant aquestes campanyes, dutes a terme dins el recinte interior del castell, s’excavà la planta baixa de la torre quadrada, on es posà de manifest el tipus de construcció del paviment original. D’altra banda, el sondeig fet al sector de llevant de la torre rodona va oferir l’estratigrafia del recinte interior, amb un gran nivell d’enderroc, que cobria els nivells d’hàbitat del segle XVI. L’ampliació d’aquest sondeig va descobrir les diverses estances domèstiques del castell: l’entrada principal, amb doble porta en colze i allindanada, l’aljub per a emmagatzemar aigua de pluja, un porxo i el pati d’armes. Per la datació relativa dels objectes recuperats, es pot afirmar que el castell d’Ulldecona fou abandonat cap al final del segle XVI.
Bibliografia
- Álvarez-López, e.p
- Villalbí, Forcadell, Artigues, e.p
- Rius, 1945-47, vol. III, doc. 849, pàgs. 45-48
- Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 242, pàgs. 340-342 I vol. I (II), pàgs. 788-790
- Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 606-615
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 305, pàgs. 235-236
- Bonet, 1994, pàgs. 277-303
- Almuni, Bonet, Curto, 1995, pàgs. 77-103
- Forcadell, 1996, 8, pàgs. 13-32