La conquesta
El territori de les terres de l’Ebre, inclòs el Priorat, és el resultat d’una profunda alteració dels antics districtes andalusins de Ṭurṭūša, Mirabīt i Šibrāna. Fou conquerit a mitjan segle XII pels exèrcits feudals coordinats pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV en diverses campanyes que, juntament amb l’expugnació de Lārida, integraven un projecte global. La conquesta no sobrepassà l’actual riu de la Sénia, tot i haver previst una continuació gradual fins els límits meridionals de la taifa de Ṭurṭūša (Almenara-Onda).
Malgrat les dificultats, si més no aparents, per ocupar i colonitzar el Camp de Tarragona, la consolidació del poder polític i religiós (arquebisbat) obria el camí de la conquesta de les terres meridionals de l’actual Catalunya, les més septentrionals de l’Àndalus. La inestabilitat del poder polític de les taifes contrastava amb el vigor de les seves comunitats, segons el testimoni dels textos àrabs, com també amb una gran vitalitat cultural, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu (Ballestín, 1994).
La conquesta militar d’una ciutat, la presa de la qual implicava la submissió de la totalitat o de part del districte que encapçalava, sobretot si es preveia una resistència armada activa, no podia ser una acció improvisada. L’empresa bèl·lica requeria una intensa preparació.
L’heterogeneïtat i també la dispersió de les hosts feudals, els membres de les quals se subjectaven a llurs senyors a través de vincles personals, obligava a formalitzar aliances militars complexes amb l’objectiu de crear una milícia d’assalt prou nombrosa i ben equipada. En conseqüència, calia la recerca i provisió de recursos financers suficients per a sufragar les despeses, tant les previstes com les imprevistes. D’altra banda, aquests acords portaven implícit el compromís d’un repartiment del botí moble i, especialment, immoble. La regió ocupada era distribuïda entre els participants en el setge proporcionalment a la seva aportació, ja com a tropa, ja financera, en concepte de recompensa.
És difícil que tots aquests preparatius passessin desapercebuts sense deixar cap mena de rastre escrit, ja que les gestions es formalitzaven en sengles documents. En definitiva, el procés, de forma integral, es detecta per primera vegada en els textos al principi del 1097, any en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer III projectà una ambiciosa campanya encaminada a conquerir Ṭurṭūša. Aconseguí el suport del comte Artau II de Pallars Sobirà en canvi de la infeudació de l’esmentada ciutat, i també del monestir de Sant Cugat del Vallès, al qual va prometre la cessió del districte de la Ràpita.
Però a més d’una estratègia cal un context per a desenvolupar l’acció. Context general i context local. Al final de l’onzena centúria, la reforma gregoriana havia formulat nítidament la noció de croada. L’església garantia el seu suport i legitimava qualsevol operació militar tendent a conquerir territoris musulmans, tot projectant l’agressivitat dels cavallers feudals, convertits en milites Christi. sobre un enemic de la fe de natura diabòlica, i alhora exterior. La reforma es vinculava a la conquesta territorial a través de l’organització de les seus episcopals adduint els antics bisbats de tradició visigòtica, i llur posterior dotació i proveïment (restauratio). Tanmateix, just abans de l’ofensiva del comte de Barcelona Ramon Berenguer III el 1097, els comtats catalans, i en especial el de Barcelona, havien vist com s’estroncava el flux de peces de moneda d’or procedent de les taifes andalusines a través de les paries, després de la desfeta de la host del comte Berenguer Ramon II a Tèvar davant del Cid l’any 1092. I sense or, cap pacte no obstaculitzava l’expansió dels comtes sobre les taifes.
Altrament, s’ha de considerar l’inconvenient de conquerir una ciutat important i el seu territori sense haver consolidat el domini polític i també l’organització economicosocial del rerepaís immediat. A la darreria del segle XI, Tarragona era encara un projecte o, en el millor dels casos, una realitat excessivament recent.
Abans del comte de Barcelona Ramon Berenguer III no hi havia context per a la conquesta territorial, ni tampoc cap rastre documental sobre projectes tendents a fer-ho. Les diverses expedicions militars, atacs i setges sobre la ciutat de l’Ebre anteriors a la darrera dècada de l’onzè segle no poden ser considerats, de cap manera, uns precedents històrics de la conquesta, sinó accions a la recerca de botí, a forçar la negociació de treves i paus en condicions favorables i, sobretot, exigir l’or de les paries. Atacs, doncs, de coacció i de pressió política activa, perpetrats sempre en els moments de màxima debilitat política a l’Àndalus, sobre les taifes.
Tanmateix, l’operació de Ramon Berenguer III va fracassar. Ignorem quina fou la incidència inicial dels almoràvits en ple procés d’ocupació de tot el Šarq al-Andalus. La presència almoràvit (pels volts del 1100 a Ṭurṭūša) paralitzà no sols el propòsit d’expugnar la ciutat, sinó que significà un parèntesi a la voluntat expansiva dels comtes de Barcelona. Aquest fracàs va introduir la necessitat de cercar suports militars més forts, que els comtes de Barcelona trobaren en les repúbliques comunals italianes (Pisa, Gènova), que després d’alguns assajos (atac sobre les Balears), van quallar en la definitiva conquesta de Ṭurṭūša per Ramon Berenguer IV i la república de Gènova a la darreria del 1148.
La conquesta de Tortosa
Els preparatius del setge de Ṭurṭūša generaren documentació abundant: predicació de croada i formació de l’exèrcit a través d’aliances militars. L’exèrcit feudal era compost per les hosts arrenglerades al voltant del comte de Barcelona, amb la destacada presència de Guillem Ramon de Montcada, Guillem de Montpeller i altres magnats i cavallers procedents d’Occitània, Provença i Catalunya; l’armada de Gènova; diverses companyies de croats angloflamencs, i destacaments dels ordes del Temple i de l’Hospital. La legitimació papal de l’empresa en forma de croada justifica la intervenció d’importants dignitats eclesiàstiques, com els bisbes de les diòcesis catalanes, abats, i fins i tot el futur papa Adrià IV. L’Àndalus havia estat incorporat pel papat en l’espai objecte de croada, i els privilegis per als participants eren els mateixos que els concedits als combatents de Terra Santa. Ṭurṭūša i Lārida constituïen un mateix projecte en el context de la segona croada. D’altra banda, els preparatius havien atès la necessitat de pau i entesa en política exterior, precedida d’una intensa activitat diplomàtica: el comte Ramon Berenguer IV havia esdevingut príncep d’Aragó, havia pactat amb Alfons VII de Castella —al costat del qual participà en la conquesta d’al-Marīya el 1147— i s’havia declarat vassall del papa.
El setge s’inicià al principi del juliol del 1148. La crònica de Caffaro explica amb cura de detalls la disposició tàctica dels assaltants i l’estratègia militar, com també l’armament utilitzat. Tots els reports apunten a una ocupació ràpida de la ciutat (madīna). però les darreres defenses andalusines es replegaren a la Suda, la resistència de la qual va alentir enormement l’acció dels atacants. La inutilitat de l’esforç andalusí era evident, atesos els pactes signats pel comte de Barcelona amb els governants andalusins de Lārida (Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. I, pàgs. 159-160) i Balansiya (Gual, 1952, pàgs. 16-18), decidits a no intervenir en la contesa tortosina. Ibn Mardanīsh de Balansiya feia front als almohades amb l’ajuda de mercenaris catalans, a més de pagar paries a Ramon Berenguer IV. Tanmateix, l’exhauriment dels recursos financers a causa de la prolongació del setge provocà fortes tensions en l’exèrcit feudal, amb dos intents de sedició que van ser reduïts amb l’aportació de peculi, per la catedral de Barcelona i per destacats potentats barcelonins. Caffaro explica amb detall la formalització d’una treva, amb ostatges, al final de la qual es preveia una rendició. El 30 de desembre de 1148, els defensors de la Suda capitulaven amb condicions.
Les conquestes de Miravet i Siurana
Conquerides Ṭurṭūša i Lārida, els darrers reductes andalusins de l’actual Catalunya, els districtes de Mirabīt (la Ribera d’Ebre i la Terra Alta) i de Šibrāna (el Priorat i part del Camp de Tarragona) no tenien cap possibilitat de resistir. Completament aïllades, la seva conquesta depenia més de la possibilitat dels exèrcits feudals que no pas dels recursos defensius propis. Era, doncs, qüestió de temps.
L’any 1153 es produí la darrera gran ofensiva. No disposem de dades directes relatives a l’assalt de les fortaleses adduïdes, però la documentació del posterior repartiment del territori ofereix informació sobre els protagonistes de les campanyes. L’expugnació de Miravet fou obra de la milícia del Temple. Ben segur que el comte Ramon Berenguer IV pretenia comprometre Berenguer Arnau en la conquesta de Šibrāna, en ésser-li concedit el castell i la vila, llevat de la cinquena part que corresponia als templers, l’any 1146. En el seu moment no tingué cap efecte. L’ocupació definitiva fou una empresa del comte de Barcelona, acomboiat pels Castellet i els Castellvell amb llurs vassalls.
Els repartiments i l’origen dels senyorius feudals
Les grans directrius de l’estratègia del repartiment immoble quedaven implícites en els pactes militars de configuració de l’exèrcit feudal. No pot passar desapercebuda la promesa comtal de lliurar una cinquena part de les conquestes de l’Àndalus a l’orde del Temple i de dotar els hospitalers, així com el compromís de garantir la restauratio mitjançant la dotació material de les noves seus episcopals.
Les conquestes de Ṭurṭūša, i mesos després de Lārida, formen part de la mateixa ofensiva que pot ser considerada com la primera experiència comtal de conquesta militar i distribució immediata del territori ocupat. Per això, el repartiment no és sistemàtic, ni genera un “llibre de repartiment” com els que apareixeran a partir del segle XIII. Un sol document mostra com es van constituir els sectors del comú de Gènova i del comte a la mateixa ciutat de Tortosa. Es tracta d’una memòria de juny del 1149, en la qual s’estableix un acord entre l’església de Tortosa i l’orde del Temple per la percepció del delme de l’antiga porció dels genovesos, que l’esmentat orde havia comprat a Alfons I.
D’altra banda, el procés no és homogeni, ni en la seva estratègia ni en la cronologia, ni tampoc les fonts que han servit per a reconstruir-lo. Aquests motius justifiquen l’aplicació del concepte “repartiments”, recollit per R. Soto. L’inconvenient que suposa l’absència d’un “llibre de repartiment”, s’ha pogut esmenar, en part, amb les actes de donació comtal atorgades els anys immediatament posteriors a la conquesta als seus fidels i a institucions diverses.
El repartiment de la ciutat i el territori de Tortosa
Mapa del repartiment de la ciutat i el terme de Tortosa després de la conquesta feudal.
A. Virgili
Inicialment, el comte s’havia compromès a infeudar la tercera part de Tortosa a Guillem de Montpeller. Anys després, havia formalitzat un conveni amb Guillem Ramon de Montcada en unes condicions molt semblants, i, finalment, negociava amb el Comú de Gènova la cessió d’un terç de tot el que conquerissin plegats. El problema es produí en el moment d’establir la normativa del repartiment, com evidencia un plet entre Guillem Ramon de Montcada i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 464, pàgs. 487-489 i doc. 465, pàgs. 490-492), generat per la disconformitat del magnat envers el comte sobre el procediment seguit en el repartiment. Del text resultant es dedueix que l’entrada de cada nou aliat alterava els acords segellats amb els anteriors. El Comú de Gènova i el comte actuaven plegats, però com dos exèrcits que acorden distribuir el territori ocupat a raó d’una tercera part i de dues terceres parts, respectivament. Després, cada un s’encarregaria de recompensar els seus vassalls i col·laboradors. En definitiva, la porció de Guillem Ramon de Montcada no partia del total, sinó de la part comtal, un cop deduït el terç dels genovesos i el cinquè dels templers. D’altra banda, Guillem de Montpeller no havia renunciat als seus drets sobre Tortosa, com s’ha afirmat, sinó que els mantenia, segons s’encarrega de demostrar la documentació posterior, tot i que desconeixem quins eren. A través d’aquests documents es constata, ja des d’un principi, que els senyorius més extensos es constituïren a la perifèria de les planes riberenques al·luvials, mentre que la porció central, vertebrada per la ciutat i pel riu, fou acaparada pel comte en primera instància, i després repartit en honors entre els cavallers que havien participat en l’acció militar, molts d’ells, procedents dels sectors inferiors de l’aristocràcia. Aquests honors consistien en una casa a la ciutat i una explotació d’extensió variable, però sempre disseminada en diverses parcel·les d’escassa superfície, tot sovint allunyades les unes de les altres.
Acte seguit s’observa la formalització de moltes permutes, sobretot entre particulars, sense intervenció de les senyories més potents. La majoria són anteriors al 1160, i afecten les parcel·les d’aquesta porció periurbana i fluvial retinguda inicialment pel comte, i posteriorment distribuïda en “honors”. Tals operacions s’han d’interpretar com un intent de reordenar i de racionalitzar l’espai agrari mitjançant una concentració parcel·lària de l’explotació.
El castell de Carles, encimbellat dalt d’una penya a la vall del Toscar, als Ports de Tortosa, fou en origen un hisn andalusí, refet després de la conquesta pels Sentmenat, nous senyors del lloc.
ECSA - J. Colomé
La perifèria, en definitiva, constituí la base territorial que serví al comte per a recompensar els serveis de la noblesa conqueridora, i també per a dotar els ordes militars i respectar els compromisos adquirits amb el papa. En el territori comprès per la carta de poblament de Tortosa, atorgada el 1149 (Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 75, pàgs. 121-126), es constituïren l’Aldea, atorgada a Bernat de Bell-lloc ja abans de la conquesta; Camarles, donat a Guillem Sunyer; la Granadella, atorgat a Santa Maria de Tortosa; l’Antic, cedit a Bertran de Castellet; Vinaixarop; Burjassénia; Cardó i la Fullola eren dels Montcada al principi del segle XIII; Alfama fou lliurat a l’orde de Sant Jordi el 1201; a la zona montuosa dels Ports es constituïren els castells de Paüls i de Carles.
La major part de l’actual comarca del Montsià fou atorgada a l’orde de l’Hospital: els castells d’Amposta l’any 1150, que constituí el nucli de la castellania, i Ulldecona l’any 1178 (Bonet, 1991; 1994). La Ràpita fou lliurada al monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1150 en aplicació dels compromisos del comte de Barcelona Ramon Berenguer III amb aquest cenobi al final del segle XI. Poc després, el comte Ramon Berenguer IV donà la vila de Godall al seu batlle a Tortosa, Guillem de Copons, l’any 1153. Finalment, la seu de Tortosa va rebre del comte el “villarium quod sarraceni vocant Favarium”. més endavant conegut com el Vilar de Santa Maria i Carrascal, i ara Mas de Barberans. L’època medieval d’aquest indret és actualment en curs d’estudi pel mateix autor que subscriu aquestes ratlles.
El repartiment de Miravet i Siurana
Al nord de Tortosa, l’entitat territorial més significativa era constituïda pel districte del castell de Miravet, atorgat a l’orde del Temple a l’agost del 1153. Els seus amplíssims límits, que probablement reproduïen l’antiga demarcació andalusina, integraven Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. La donació fou confirmada per Alfons I l’any 1182.
El comte, inicialment senyor de la resta del territori, procedí gradualment a la seva distribució. Flix el lliurà al cavaller genovès Bonifaci da Volta l’any 1154 amb la condició de mantenir la potestas i percebre la tercera part de les rendes (Miquel, 1945-47, vol. I (I), doc. 244, pàgs. 257-258). El rei Alfons I atorgava carta de poblament sobre el castell d’Horta l’any 1165, i el concedí al Temple el 1177; aquest orde aconseguia la totalitat del domini en rebre en donació els drets que corresponien a Ramon de Montcada (Pagarolas, 1984, doc. 78). L’any 1174, el rei Alfons I encomanava (per fevum) a Guillem de Castellvell, en canvi de l’ingent suma de 5 000 morabatins, els castells de Tivissa, Móra, Garcia i Marçà, amb els termes que ja tenien “in tempore sarracenorum” (Miquel, 1945-47, vol. I (I), doc. 240, pàgs. 253-254). L’any següent, Espanyol de Prades rebia del monarca la torre d’Alboçalaz en canvi d’un pagament de 100 sous i d’un cens anual avaluat en la mateixa quantitat a lliurar per Nadal; l’indret s’anomenà, temps a venir, la Torre de l’Espanyol.
Ascó i Riba-roja foren parcialment empenyorats per Alfons I a l’orde del Temple (Pagarolas, 1984, doc.75), fins a produir-se’n el traspàs definitiu a la milícia, juntament amb Tortosa, l’any 1182: Ascó de forma condicionada; Riba-roja sense restriccions.
Sobre el terme de Siurana, hom sap que el comte Ramon Berenguer IV havia atorgat carta de poblament el 29 d’abril de 1153, perquè tots els pobladors tinguessin lliurement les cases i les terres repartides per Bertran de Castellet, sense cap cens llevat del delme i la primícia, i la reserva comtal de la jurisdicció, els molins i els forns. Tanmateix, l’any 1163 consta com a senyor Albert de Castellvell.
El 27 de desembre de 1158, l’església de Santa Maria de Tortosa, en mà del seu bisbe Gaufred, va rebre de Frederic, prior de Vallclara, aquest mateix lloc abans conegut com a Avinzibezer, tal com l’havia rebut del comte de Barcelona. Una setmana després, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV confirmava la possessió, que més endavant s’anomenà Cabassers. La seu tortosina ampliava les seves possessions territorials a l’indret després de les donacions de la muntanya de Montalt, Cavaloca i la muntanya de Gibalhoder (aquesta a l’antic terme de Garcia) per part d’Albert de Castellvell entre els anys 1164 i 1168. El topònim àrab Gibalhoder donà pas al de la Figuera, tal com és coneguda avui aquesta localitat del Priorat.
La consolidació dels dominis feudals
Els dominis feudals tenen el seu origen en el repartiment dels territoris ocupats entre els principals magnats que havien participat en la conquesta. Tanmateix, cal constatar dos fenòmens. D’una banda, els canvis experimentats en el mapa senyorial de la regió, alguns molt poc després de la conquesta. De l’altra, el creixement continuat dels patrimonis de les institucions eclesiàstiques en convertir-se en els principals receptors de les parcel·les disseminades que havia produït el repartiment de la porció comtal.
Cal destacar la venda gairebé immediata de la porció tortosina del Comú de Gènova al comte Ramon Berenguer IV, l’any 1153, per la suma de 16 640 morabatins, que es farien efectius a la ciutat de Niça en dos pagaments que vencien al gener i al maig del 1154. Aquesta alienació, gairebé precipitada després de diverses concessions a consorcis representants de la “burgesia” genovesa, contrasta amb l’interès inicial de la República per Tortosa, i amb el fet que els genovesos residents en aquesta ciutat no van abandonar la regió després del traspàs, segons revela la documentació posterior. On eren els guanys que el Comú pretenia recollir de l’empresa tortosina? La capitulació de Ṭurṭūša va limitar el saqueig indiscriminat que havia tingut lloc en altres indrets amb anterioritat, com per exemple a al-Marīya l’any abans. El cronista Caffaro, tan meticulós en la narració dels fets, no recull la capitulació, probablement perquè no s’havia previst des del bàndol genovès. El saqueig i l’accés immediat i il·limitat al botí moble constituirien el principal objectiu de les repúbliques italianes, no posat en pràctica a Tortosa en tot el seu abast. També s’hauria de plantejar si la posició comercial de la ciutat era tan òptima com anunciaven les expectatives, o a quin preu va pagar la reconversió a què obligava la conquesta feudal. D’entrada, el recinte de les drassanes andalusines es convertí en el primer call jueu. L’illa de l’Ebre, tot i ser patrimoni de la catedral de Sant Llorenç de Gènova, no anava inclosa en el traspàs anterior i es mantenia com un important enclavament genovès.
El segon canvi, transcendental, alterà profundament la correlació de forces feudals de la regió. Es tracta del traspàs de Tortosa a l’orde del Temple per part d’Alfons I. Tot i l’existència de certes contrapartides i algunes reserves reials, era la cessió de la jurisdicció. L’operació incloïa el lliurament d’Ascó i Riba-roja, per la qual el monarca va percebre la suma de 5 000 morabatins, i s’ha d’emmarcar en el context de les dificultats financeres per les quals passava la corona, testimoniades en les nombroses actes d’empenyorament formalitzades tant abans com després.
D’altra banda, l’intent de fer rendibles les explotacions sorgides del repartiment de la porció comtal en benefici dels sectors més baixos de la noblesa no devia ser del tot reeixit, atesa la rellevància de les operacions de compravenda que es formalitzaren immediatament. L’examen dels textos revela la precarietat de molts dels immigrants, vinguts a la regió de Tortosa com a conqueridors o arran de la conquesta. Abunden les referències a la misèria, la fam, la pobresa, els deutes, etc., com a circumstàncies que obliguen els posseïdors a vendre llurs finques. Les nombroses actes d’empenyorament d’immobles i les contínues referències a deutes demostren que els reports textuals de dificultats i privacions no són uns mers formulismes.
La destinació de la major part dels immobles objecte de traspàs acostuma a ser els grans senyorius, especialment la catedral de Tortosa i la comanda del Temple, i els monestirs de Santes Creus i Poblet en menor proporció. També algun component de l’alta noblesa va optar per alienar part del seu patrimoni, com pot ser el cas de Bertran de Castellet, que després de rebre l’almúnia de l’Antic del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, la va vendre a Guillem de Copons per 200 morabatins, i aquest la va revendre a la seu de Tortosa pel doble del valor de la compra (Virgili, 1997, docs. 36, 80 i 210). Havien transcorregut disset anys des de la concessió inicial. Respecte dels dos primers senyorius adduïts, s’observa un gran paral·lelisme. Iniciats arran dels donatius comtals, van ampliar llurs patrimonis amb la incorporació de moltes finques urbanes i rústegues rebudes mitjançant donacions i, sobretot, de compres. En els dos casos, la recepció d’immobles va assolir els màxims valors entre el 1165 i el 1185. Per mitjà de les permutes, concentraven les parcel·les a l’entorn dels nuclis d’explotació segons llurs interessos particulars.
D’altra banda, el mercat immobiliari revelava una intensa circulació de peces de moneda, especialment d’or, procedents de l’Àndalus, que en elevades proporcions circulaven al pes. Els textos mostren clarament l’estratègia feudal del proveïment de l’or andalusí: paries, mercenariat i, ben segur, el rescat de captius, com demostra l’existència i el relleu de l’almostelàfia, activitat i càrrec esmerçats en la redempció de captius. Els documents revelen també una de les funcions d’aquestes peces de moneda: l’adquisició d’immobles i la contribució, en definitiva, la creació dels grans senyorius feudals. El paper de la moneda en la dinamització de les activitats “burgeses” com l’artesanat i el comerç no es reflecteix en aquests textos, que tot i no ser els més idonis sobre aquesta qüestió, són els únics que es conserven de la segona meitat del segle XII.
Una societat plural o diverses societats
Tot i la resistència armada andalusina inicial, la conquesta del territori culminà mitjançant capitulacions. El comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, imitant el procedir dels monarques aragonesos a la vall alta de l’Ebre, optà per oferir pactes a les comunitats andalusines amb la finalitat de retenir la població i mantenir el treball pagès, davant les poques expectatives d’una emigració massiva procedent de les regions feudalitzades del nord, capaç de suplantar l’anterior. Malgrat la impossibilitat d’establir magnituds ni tan sols aproximades, l’estratègia va permetre que significatius contingents d’andalusins romanguessin a la regió sota l’ordre feudal. D’altra banda, Tortosa es convertia en receptora d’un corrent migratori constant procedent del nord. La comunitat hebrea —ignorem si d’origen andalusí o feudal— també hi fou representada. Una societat plural o diverses societats? Els escassos testimonis de confrontacions de relleu, almenys amb rastre documental, no justifiquen unes relacions entre iguals i mancades de tensió.
Els andalusins de Tortosa i de la vall de l’Ebre
Mapa de la distribució de les comunitats andalusines després de la conquesta feudal, al tram final de la vall de l’Ebre.
A. Virgili
Es conserven els trasllats de dues actes de capitulació per tot el territori: la de Tortosa, del 30 de desembre de 1148, i la de les comunitats de la Ribera d’Ebre-Ascó, Flix, Móra, Garcia, Maçalefa (?), Castelló i Tivissa. Els mateixos textos revelen la similitud de llurs condicions: Tortosa invoca l’estatut de Saragossa; el de la Ribera pren model dels de Tortosa i Saragossa. La carta de l’Aldea del febrer del 1258, que conté condicions i normes semblants a les anteriors, és l’acord (constituciones et pacta) dels senyors, hospitalers, amb una comunitat andalusina deportada de la localitat valenciana de Silla, arran de les revoltes mudèjars que s’hi van produir.
Les clàusules més repressives afecten la ciutat de Tortosa, en obligar els natius a abandonar la ciutat, com també a renunciar a la mesquita major com a centre de culte, i traslladar la residència a un barri perifèric propi en el termini d’un any. Segons la resta de la normativa, s’havia de garantir la llibertat personal i de circulació de persones i béns, la propietat, la pràctica religiosa i de culte; es mantenia l’ordre institucional i jurídic amb la sola inclusió de l’autoritat del comte de Barcelona i els seus successors, així com la fidelitat envers ells. D’altra banda, els pactes de rendició mostren més protagonisme dels individus o col·lectius relacionats amb la realitat religiosa i social (cadis, alfaquins, consells de vells —shuyūkh—) que no pas els personatges vinculats a l’estat, a l’hora de prendre decisions que afectaven la col·lectivitat. És un fenomen observat a tot el Šarq al-Andalus, i demostra que la cohesió social i religiosa a les comunitats andalusines es manté, i fins es reforça, quan el poder polític es troba més esquerdat i aïllat de la societat. Tanmateix, les capitulacions, que responen a una necessitat ineludible de generar renda feudal, no concilien ni amb els projectes inicials de desallotjament de la societat nativa previstos en l’acció de croada ni amb els criteris de repartiment segons l’aportació en l’exèrcit de conquesta, ni, especialment, amb els compromisos de compensació als ordes militars ni de dotació de la seu episcopal. Així, doncs, tot i que la capitulació impedí d’entrada l’esclavització generalitzada que caracteritzà les zones on no hi hagué pactes, no ha de fer estrany la violació de molts dels preceptes. La fugida d’amplis sectors de població autòctona en produir-se la conquesta, en especial vers Balansiya, com semblen indicar tots els reports, reflecteix alguna cosa més que una simple intuïció del futur que s’augurava.
L’absència d’una “política mudèjar” precisa, si no fluctuant, i el fet que els andalusins no fossin els protagonistes dels documents llatins, ni hi tinguessin un paper rellevant, fa difícil de resseguir-ne l’esdevenidor. Les notícies són esparses, inconnexes i intermitents. Per aquesta mateixa circumstància, quan existeixen, són de gran valor, i la quantitat recollida, gens menyspreable, demostra la poca escrupolositat dels conqueridors en l’aplicació dels preceptes de la capitulació. La major part dels andalusins que decidiren quedar-se a la regió es convertiren en xarics, pagesos la condició dels quals era molt semblant a la dels serfs adscrits a la terra, i eren alienats amb aquella si feia al cas. En els documents apareixen com a exaricos i altres variants lèxiques semblants. La seva localització, al marge dels que s’instal·laren al suburbi periurbà de Tortosa mateix, és al sector septentrional de la regió (Xerta, Aldover, Bítem, Tivenys i Benifallet). És també en aquests indrets on s’observa una varietat de conreus més gran, amb forta implantació d’horts, en contrast amb el sud de la regió.
Tant els documents oficials com, sobretot, els de caràcter privat, en especial els testaments, revelen l’existència de captius (captivi sarraceni). tot i que la capitulació ho prohibia. La captivitat podia ser transitòria, ja que hi havia la possibilitat de la redempció o el rescat. I no solament els magnats més poderosos tenien esclaus, sinó també individus de condició social més modesta, fins al punt de donar-se el cas d’arribar a compartir-ne un entre dos o tres individus.
També s’ha pogut documentar una intensa confiscació d’immobles entre les actes d’alienació (donacions, compravendes, per-mutes, etc.), en fer constar que la finca en qüestió havia pertangut a un andalusí, del qual consta fins i tot el nom. També es detecten actuacions que denoten retalls significatius en l’exercici del culte religiós, centrats sobretot en la despossessió dels béns de les mesquites, ben constatats en els documents de dotació de la seu i d’organització del bisbat. Els pocs reports sobre l’exigència de renda revelen una pressió més forta sobre els col·lectius andalusins, sotmesos, d’altra banda, a treballs personals de forma menys esporàdica que el que reflecteixen els textos; la fiscalitat oficial també era variable segons els interessos de l’autoritat competent, a tenor d’un document del 1174 pel qual el rei Alfons I i Ramon de Montcada imposen un tribut de 400 masmudines d’or a la comunitat musulmana de Tortosa en canvi de deslliurar-se de treballs personals (sofra), tot i que la capitulació ja disposava que no es poguessin exigir. No hi manquen agressions físiques, ja sobre col·lectius, com l’apedregada de grups de pelegrins que anaven a pregar als encontorns de l’antic ribat. reconvertit en convent de la Ràpita (Bonet, 1989), ja sobre individus, com l’execució del salmedina de Tortosa, decapitat per ordre de Bernat de Bell-lloc.
Per a mesurar l’impacte de la conquesta sobre la societat andalusina de Tortosa i el seu entorn, s’haurien de tenir més coneixements dels que malauradament es tenen de quan Tortosa era Ṭurṭūša. Però tot el que afecta els homes té un reflex espacial, com demostra la progressiva desaparició de la toponímia, sobretot la d’arrel ciànica, els canvis d’emplaçament dels assentaments, com Aldover, i l’abandonament de certs nuclis, la desaparició de les formes d’accés a la propietat de la terra i l’organització col·lectiva dels processos de treball (alqueries), etc. La comunitat andalusina, en definitiva, sensiblement reduïda i sotmesa, serà desproveïda dels elements que li donaven cohesió i convertida en un grup residual. Fora de context, no serà més que el preludi del seu anorreament.
La comunitat jueva
El coneixement de la comunitat hebrea de Tortosa és tan migrat com antigues són les notícies de la seva existència. La làpida trilingüe, probablement del segle VI, i Ibrahim al-Israili al-Ṭurṭūša, del segle X, informador de geògrafs àrabs, entre altres, són alguns testimonis puntuals. El paper dels jueus a Ṭurṭūša en el tràfic d’esclaus i d’or, com també la seva mediació en la conquesta de la ciutat, no són més que especulacions mancades de suport documental. En aquest sentit, no deixa de ser revelador que els cabals financers emprats amb urgència pel comte Ramon Berenguer IV durant el setge de Tortosa davant dos intents de sedició no procedissin de crèdits atorgats per jueus de la mateixa ciutat.
Al desembre del 1149, poc després d’haver lliurat la carta de poblament de Tortosa, Ramon Berenguer IV atorgava un estatut de franqueses als jueus tortosins (Font i Rius, 1969-83, vol. i (i), doc. 76, pàgs. 126-128). Els concedia l’espai de l’antiga drassana, envoltat per un mur amb 17 torres, i amb capacitat per a seixanta albergs, així com la major part de l’illa d’Abnabicorta (actualment, la Xiquina) i altres immobles a Tivenys, Aldover i Xerta, que eren d’antics andalusins fugits o desposseïts. Hom garantia, doncs, la residència i el manteniment de la comunitat. S’establia que en els propers anys els jueus no estaven obligats a fer cap servei al comte ni als seus delegats; que cap andalusí tingués poder sobre cap jueu, que havien de romandre fidels als comtes de Barcelona, i que es regirien segons els costums dels jueus de Barcelona, sense especificar si es tractava d’un codi específic o si era la normativa que contenien els Usatges respecte dels jueus. Hom donava facilitats davant un eventual increment de la comunitat, que es devia produir a tenor del canvi d’emplaçament del call vers el sector de Remolins. És possible que el “call nou” tingués el seu origen en la donació conjunta dels templers i Guillem Ramon de Montcada a un grup de 25 homes amb llurs famílies l’any 1228, del castell de Banyera, prop de la Suda, amb la condició de servar la fidelitat envers els senyors. Els donà permís per a transportar raïm a través de les portes de la Suda i mantenir una sinagoga oberta al culte (Shideler, 1987, pàgs. 193-194). Malgrat tot, Tortosa no apareix en la relació de les jueries descrites pel rabí Benjamí de Tudela en el llarg viatge que realitzà entre el 1165 i el 1173, tot i haver fet estada a la ciutat.
D’altra banda, la localització de la drassana, i per tant del call vell, és, encara avui, motiu de controvèrsia. La documentació convida a situar-lo vers el sector de Sant Jaume, tocant el riu (Miravall, 1973). Tant la tradició com els vestigis textuals i arqueològics situen el call nou a Remolins, amb notícies cada cop més precises, sobretot les relatives a la sinagoga i al fossar (Curto, 1988-89; 1991).
Les notícies de l’esdevenidor de la comunitat hebrea de Tortosa són tan escasses com aparentment contradictòries. El rei Alfons I i Guillem Ramon de Montcada donaren llicència als jueus de Tortosa perquè poguessin fer préstecs a la monarquia i al baró (Shideler, 1987, pàg. 193). Al segle XIII es documenten jueus com a batlles reials de Tortosa, i fins es registra un crèdit a Jaume I (Secall, 1983, pàg. 43). Paral·lelament, la normativa dels Costums era clarament discriminatòria, sobretot en les relacions amb les altres comunitats: l’obligatorietat de vestir de forma que poguessin ser identificats, la utilització dels banys públics en dies determinats, la prohibició d’adquirir captius musulmans, etc., són alguns exemples. La normativa relativa als captius andalusins ja s’havia previst en la capitulació que culminava la conquesta de Tortosa.
Durant tota la baixa edat mitjana es documenta la presència hebrea en moltes localitats de la regió, com ara Flix, Móra d’Ebre, Batea, Gandesa, Ulldecona i Xerta (Secall, 1983, pàgs. 33-61). Aquesta darrera estava adherida a l’aljama de Tortosa, i durant el segle XII hi destaca la família d’Aió Asús, que efectuà nombroses transaccions immobiliàries. S’esmenta la seva muller Amira, tot i que després apareix casat amb Cetbona (segones núpcies?; Aió pare i Aió fill?). Hi ha un fill, de nom Maimó, i un altre jueu de Xerta, Xoen, que comparteix un dels camps alienats per Aió (Udina, 1947, doc. 82, pàg. 85).
Tortosa, receptora d’immigrants
Des del mateix moment de la conquesta, un flux constant d’immigrants de diversa procedència geogràfica arribava a la regió de Tortosa, atrets, segurament, pels guanys que hom atribuïa, i pensava trobar, a les terres de frontera. Ben segur, el lliurament de la carta de poblament pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el 30 de novembre de 1149, amb donació lliure de les terres llevat de la reserva del novè de les salines i dels estanys, i l’establiment d’una normativa jurídica i processal inicial, fou un bon reclam. Gràcies als locatius que seguien llurs noms, hem pogut esbrinar les regions originàries d’una part significativa d’aquests immigrants que durant tota la segona meitat de la dotzena centúria hi arribaren en diverses onades. Són destacables les colònies de britànics, de persones procedents de la Ligúria, d’Occitània i Provença, d’Aragó, i en especial, de catalans procedents, sobretot, de les comarques d’Osona, el Bages, l’Alt Penedès i el Vallès. Caldria distingir entre els qui s’establiren a Tortosa i els itinerants, com els membres del seguici comtal o reial, presents com a testimonis en les cartes expedides per la cancelleria.
Entre els immigrants s’hi troben membres de la noblesa, cavallers i eclesiàstics de relleu, mercaders i artesans, però costa, en canvi, de detectar-hi pagesos. Quant als primers, molts havien participat en l’acció de la conquesta i s’havien establert a la regió després d’haver estat recompensats amb immobles per la seva collaboració. Les primeres colònies d’immigrants es van convertir en reclams de futures onades de nouvinguts procedents de les mateixes regions, estimulats alhora per la concessió de cartes de poblament i de franquesa.
Inscripció de vers el 1198 on apareix el nom d’Arnau de Garidell, membre d’una família establerta a la ciutat de Tortosa després de la conquesta, i làpida de Pere de Teià, mort el 1206, personatge rellevant de la societat tortosina de la seva època.
ECSA - J. Colomé
És important d’assenyalar que una gran part dels topònims de procedència són termes de castells, i llurs titulars, castlans i cavallers, membres dels nivells intermedis i baixos de la noblesa que trobaven en la conquesta graonada de les regions de l’Àndalus, un mitjà d’enriquiment, prestigi i ascens social, alhora que exercien l’activitat inherent a la seva condició: la guerra. En efecte, al costat de senyors de l’alta noblesa com els Montcada, els Castellvell, els Castellet, els Bell-lloc, els Monells, els Sentmenat, els Copons, etc., la conquesta de Tortosa va servir per a consolidar o enlairar cavallers com els Garidell, els Manresa, els Centelles, els Granada, els Condamina (o Coromina/es), els Tamarit, etc. La majoria van rebre finques urbanes i rústegues del comte i figuren en la nòmina dels cent cinc tortosins que van jurar fidelitat al rei Alfons I al final d’abril del 1163. Anys més tard, la seva sort fou diversa. Al costat dels qui consolidaven la seva posició, n’hi havia que anaven erosionant el seu patrimoni a través de donacions i alienacions als senyorius feudals. El fenomen és perfectament visible en el creixement del patrimoni de la comanda del Temple i de la catedral de Tortosa. No són pocs, d’altra banda, els qui apareixen com a posseïdors de captius que tot sovint cedien, com a béns mobles que eren, en llurs llegats testamentaris.
Les característiques adduïdes són perfectament aplicables als immigrants procedents d’Aragó, Occitània, Anglaterra, Ligúria i Llombardia, per citar les regions amb més emissió d’efectius: Pere Guillem Aragonès, Bertran de Saragossa, Guerau de Salvanyac, Guillem de Caors, Bernat de Santponç, Joan de Narbona, Bertran de Tolosa, Gilabert i Osbert Anglès, Ingo da Volta, Cima Mare, Moró Genovès, Lambert Pisà, Huguzó Llombard, etc., podrien ser presos com a models.
Fos quina fos la regió originària dels emigrants vers les terres de l’Ebre durant la segona meitat del segle XII, el fenomen presenta unes constants que mereixen ser subratllades. La major part dels individus més ben documentats consten com a beneficiaris del repartiment comtal en virtut de la seva contribució en el setge. Es tracta, doncs, de posseïdors més o menys rellevants, en alguns dels quals no és difícil detectar-hi la condició de milites. Llurs testaments confirmen i encara refermen aquestes impressions. Només molt esporàdicament s’han pogut relacionar alguns d’ells amb activitats urbanes, com l’artesania i el comerç. En canvi, d’altres els trobem desenvolupant càrrecs en l’administració reial i feudal: veguers, batlles, cavallers, jutges, etc., tot contribuint a perfilar la nova oligarquia urbana. A Tortosa també es demostra que la pretesa oposició entre els sectors burgesos (urbans) i rurals (feudals) no era tal, i que l’acumulació de fortuna no descartava cap possibilitat. El potentat barceloní Bernat Marcús podria constituir el paradigma de l’individu que no rebutja cap oportunitat: contribuí al finançament del setge; tenia béns immobles a Tortosa, lliurats pel comte Ramon Berenguer IV; va rebre el càrrec de mostolaf de part d’Alfons I, que li permetia negociar la redempció, el transport i l’intercanvi de captius entre els territoris del comtat de Barcelona i l’Àndalus i el nord d’Àfrica.
Finalment, s’ha detectat la formació de colònies i de solidaritats entre els diversos immigrants que arribaven a Tortosa. Els individus s’agrupaven segons les regions d’origen, l’idioma, les afinitats i les activitats, i s’observa clarament com col·laboraven, especialment quan s’havia de cercar la certificació de testimonis en tota mena d’actes escrits.
L’apropiació del treball pagès i la renda feudal
La inestabilitat del mapa senyorial de la regió de Tortosa, com la venda de la porció genovesa al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV l’any 1153, o la cessió de l’esmentada porció per part d’Alfons I a l’orde del Temple l’any 1182, i també els privilegis papals sobre els ordes militars amb relació a la percepció i el lliurament del delme i la primícia, foren la causa de nombroses tensions i conflictes entre els diversos senyors, que afectaren, en especial, la mitra i el capítol. La fórmula emprada per a liquidar les controvèrsies van ser les composicions i les concòrdies, reflectides documentalment. Amb aquests acords s’anava articulant la classe feudal i es definien els drets i els espais jurisdiccionals de cada un (Virgili, 1993a, pàgs. 455-4641).
A les dues darreres dècades del segle XII la majoria dels documents redactats són donacions a cens, els futurs establiments emfitèutics. Els senyorius, especialment la catedral, formalitzen els establiments sobre les finques incorporades. Aquestes escriptures acostumen a ser les més precises respecte de la definició de la renda feudal, sobretot la percebuda pels grans senyorius, no necessàriament coincident amb la renda que està obligat a satisfer el pagès que treballa la terra. El cens sobre les finques urbanes acostuma a ser una quantitat fixa en moneda; els censos rurals es poden avaluar en quantitats fixes en espècie, o en valors proporcionals a la collita, i en alguns casos, també en forma de moneda. Els censos estimats en una part percentual de la collita són els més precisos per definir el nivell de la renda sobre la producció total, tot i desconèixer el volum d’aquesta. Els censos acostumen a oscil·lar entre el terç i la cinquena part dels fruits, tot i que no hi manquen valors més onerosos. I encara s’hi ha d’afegir tota la col·lecció de taxes de diversa natura ben constatades en la documentació: drets eclesiàstics com el delme, la tasca i la primícia; monopolis com molins, forns, fargues, boscos, pastures, aigües, càrregues jurisdiccionals com les justícies, els plets, els estacaments, etc. Tot i la impossibilitat de determinar cànons precisos, la renda requisada a través de l’establiment, el delme i la tasca (aquesta només sobre els cereals), arriba ja al 45% de la collita.
La regularitat que caracteritzà l’exigència del delme, la primícia i la tasca, així com el fet de gravar gairebé sobre la totalitat dels productes, els convertí en eficaços instruments de control i apropiació del treball pagès. La importància d’aquests impostos en la configuració de la renda feudal justifica l’atenció que van rebre, tant per concretar el percentatge, les collites objecte d’exacció i els mecanismes comptables, com els criteris per a dividir el territori sobre el qual s’havien d’aplicar i per a repartir els volums recaptats.
Al territori de Tortosa, el delme gravava la desena part de les collites (Virgili, 1993b). En el cas dels cereals, la desena garba, deduïda primer la tasca, que era l’onzena garba. Hom exigia també el delme de la llana, dels raïms, dels fruits dels horts, de l’oli, les figues, el farratge i la pesca; per als poltres i els vedells es fixava un cànon de dos diners per cap, i n’eren exempts l’aviram i els porcs. La tasca sembla restringir-se als cereals, mentre que la primícia gravava la quarantena part dels cereals i de la verema (la quarantena garba a l’era i la quarantena mesura a les vinyes). Tanmateix, es fa constar el règim especial que adopten el delme i la primícia a Tortosa en considerar que el caràcter fronterer de l’indret dificultava l’activitat i el treball dels pobladors; els ordes militars, el rei i els Montcada, en canvi, haurien de lliurar a l’església delmes i primícies íntegrament, tal com mana el costum, sota pena d’excomunió.
D’altra banda, la mitra i el capítol, d’una part, i els ordes del Temple i de l’Hospital, de l’altra, van acordar les àrees de recaptació que corresponien a cada un; al districte templer de Miravet l’orde havia de lliurar la quarta part de la recaptació del delme i la primícia al bisbe. Gravaven els cereals, l’oli, les hortalisses i el farratge, els vedells, ovelles, anyells, cabres i porcs, i la llana, el lli i el cànem. L’any 1185, el bisbe Ponç va prometre lliurar una tercera part del delme del castell d’Horta als templers, però rebria íntegrament la primícia, a raó de la trentena part dels mateixos fruits sobre els quals s’aplicava el delme.
En els diversos senyorius perifèrics, les relacions de producció es reflectiran només parcialment en les cartes de poblament. La majoria s’atorgaran a partir del segle XIII, mig segle després, pel cap baix, d’haver-se conquerit el territori. Però la carta de poblament no és l’acta fundacional d’una comunitat, i més enllà d’un instrument poblacional, o d’un reclam que s’amaga rere l’aparença d’exigències mínimes, acota el territori senyorial i estableix la naturalesa i el volum de les rendes que percebran els senyors. Al Montsià, M. Bonet (1991) ha detectat comunitats ja establertes prèviament a la redacció dels documents. Ben mirat és impensable un estat d’abandó del territori en espais temporals tan dilatats entre la data de la conquesta i la de l’atorgament de la carta de poblament, l’objectiu del qual seria, més aviat, assegurar la vinculació del camperolat dins l’espai atermenat i evitar la dispersió i mobilitat a què convidava la gradual incorporació per conquesta dels territoris adjacents. D’altra banda, la renda que percebia el senyor eminent és sovint confosa amb la que constrenyia el pagès. L’anàlisi de documentació complementària, malauradament escassa, revela que tant el volum exigit com la diversificació de les taxes excedeixen els paràmetres de les cartes (Bonet, 1991). Tanmateix, la presència d’un o més administradors encarregats de repartir els lots de terra entre els membres de la col·lectivitat, entre el senyor eminent i el pagès de darrer nivell, implica un graonament de la renda que tendeix a esdevenir més onerosa a mesura que s’acosta als colons, i que desconeixem en el seu abast real.
Molts d’aquests administradors o divisors es comprometien a atreure més pobladors a la contrada per a establir-los posteriorment, i són els mateixos documents els que precisen la terminologia, i ho fan amb el terme stabilitores. Els stabilimenta. doncs, seran les rendes percebudes pels establiments a cens, que es repartiran entre el senyor eminent i els divisors, o bé acapararan íntegrament aquests, en canvi d’altres compensacions. Els administradors estan ben documentats al terme general de Tortosa: a Paüls, a Cardó-Sallent, a la Sénia, a Avencalles, a Ulldecona, a Alcanar, a Rafalgarí i a la Vallmesquida de Godall. Dins els termes de l’antic districte de Miravet, majoritàriament templer, es repeteix l’estratègia a Horta, a Rasquera, a Gorrapte i a Massaluca. El fet que alguns d’aquests administradors paguessin per aquest dret s’ha d’interpretar com una inversió que hauran d’amortitzar a través dels establiments sobre els altres pagesos a qui s’exigirà un nivell superior de renda. Espanyol de Prades pagà 100 sous per la torre d’Alboçalaz, després la Torre de l’Espanyol, i pel Carrascal i Avencalles, al Montsià, els senyors perceberen 100 i 500 sous, respectivament (Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 296, pàgs. 434-436 i doc. 302, pàgs. 442-444).
D’altra banda, no es pot dir que la renda recaptada pels senyors eminents fos tan simbòlica. Al districte de Miravet els templers acostumaven a rebre un cafís de gra, la meitat en blat i la meitat en ordi, per parellada de 24 jovades o cafissades de superfície, segons s’especifica a Horta, el Pinell, Batea, Gandesa i Algars, i a més, el delme i la primícia. Segons els acords entre el bisbe de Tortosa i els comanadors templers de la zona, el delme i la primícia gravaven la desena i la trentena part de les collites, respectivament. Calcular la proporció del cens respecte de la producció és ja força més complicat, ateses les variants metrològiques adoptades. De tota manera, si una cafissada era la superfície equivalent al que hom podia sembrar amb un cafís de gra, el cens equivalia a un vint-i-quatrè de la llavor. Desconeixem, tanmateix, la productivitat. La proporció devia mantenir els mateixos paràmetres en els llocs on es demanava cens fix: 15 cafissos al Pinell; 7 a la vall de Batea; 10 a Camposines; 20 a Villalba; 10 a la Pobla de Massaluca; 3 a Gorrapte i 12 faneques a Gandesola.
Tanmateix, l’orde del Temple mantenia íntegrament els monopolis clàssics: molins, forns i ferreries; en altres indrets hi afegia els drets sobre el mercat i les carnisseries. Per norma, també es reservaven, totalment o parcialment, drets sobre emprius (pastura, caça, tala), sobre la jurisdicció (justícies, plets, estacaments), i les cavalcades. Participaven també en serveis específics, com en la lleuda del Pinell o el pas de barca entre Rasquera i Miravet.
A les perifèries de la ciutat de Tortosa la situació no difereix gaire. A Carles (Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 270, pàgs. 390-392), Ramon de Sentmenat reté els molins, dels quals percep la vintena part, així com una part de les rendes de les fargues i dels molins; el delme i la primícia, que graven en la desena i la trentena part dels fruits, respectivament, segons costum, s’haurà de lliurar a Santa Maria de Tortosa. Al castell de Paüls, els tres recipendiaris encarregats de fer els posteriors establiments es comprometen a lliurar la tercera part de les justícies, fòrcies, trobes, estacaments, i de tot allò que acostuma a pertànyer a la senyoria.
A la Fullola i a la serra de Cardó els Montcada i els divisors perceben drets per la jurisdicció (justícies, estacaments), imposen la tasca i la quèstia, i es reserven el monopoli dels molins, els forns i les fargues, mentre que el delme i la primícia corresponen a Santa Maria de Tortosa.
A les comandes hospitaleres d’Amposta i Ulldecona l’orde demana sempre el delme i la primícia, i la població dependent lliurarà la tasca, ja als senyors eminents, ja als divisors. Molins, forns i fargues, i drets jurisdiccionals, continuen sota control senyorial. No s’esmenten censos en les cartes de poblament d’Ulldecona i Alcanar (Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 242, pàgs. 340-342, doc. 276, pàgs. 400-402 i doc. 324, pàgs. 482-485). En canvi, la població musulmana de l’Aldea resulta la més gravada de la contrada (Bonet, 1991).
Al Vilar de Santa Maria i el Carrascal (ara Mas de Barberans), el bisbe i l’església de Santa Maria de Tortosa recapten el delme i la primícia, fixada en la trentena part, i la quarta part de les rendes dels molins. A la Ràpita, el monestir de Sant Cugat del Vallès demana el delme i la primícia, es reserva els ingressos provinents de la jurisdicció i dels monopolis (molins, fargues i forns), i la meitat de les trobes, que eren les recompenses rebudes per la captura d’andalusins captius fugits.
Al terme de Godall, Maria, vídua de R. de Centelles, i el seu fill Pere estableixen Pere de Solà i els seus fills a la Vallmesquida i la Vall Pichariam per 16 quarteres de gra, mesura de Tarragona, però es retenen les rendes del forn (un pa de cada trenta), el qual restaran obligats a utilitzar els residents de l’indret, sota multa de 5 sous en cas de contravenció (Font i Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 274, pàgs. 397-398). A Vallcanera, els Montcada demanen una lliura i mitja de pebre als descendents d’Alegret de Linyerola i només la meitat de la tasca a Rafalgarí.
D’altra banda, el coneixement dels senyors que perceben la renda contrasta amb l’escassa atenció que els textos escrits dediquen al sector que la genera. Les donacions a cens o establiments emfitèutics, en especial quan el cens és proporcional, són els documents més propers als pagesos, però cal interrogar-se qui i com es treballen les finques cedides en establiment durant el període de temps, a voltes molt dilatat, entre la conquesta i la redacció del contracte. És improbable que les terres i les finques restessin ermes tot el temps, i és impossible que fossin explotades per molts dels recipendiaris del repartiment, atesa la condició de milites de la major part d’ells.
D’altra banda, alguns censataris documentats no poden ser pagesos, sinó sotsestablidors o divisors situats entre els colons i els senyors eminents, encarregats de dirigir l’explotació, repartir els lots i recaptar la renda. El fet de rebre una explotació que consta de diverses parcel·les disseminades i allunyades (honor, hereditas, mansus). que sols el desplaçament fa inabastable per a un sol pagès, no admet cap altra estratègia de gestió. Els documents relatius a aquesta modalitat acostumen a estimar un cens fix.
Qui treballa, tanmateix, les parcel·les adquirides pels grans senyorius feudals que no seran objecte d’establiment posterior? Només 8 dels 136 documents de l’orde del Temple de Tortosa (menys del 6%) són contractes de cens, que es mostren insuficients per a garantir l’explotació d’un domini que ha enregistrat la recepció de 78 parcel·les (el 57,4% dels instruments) entre donacions i compres, al marge de les concessions comtals.
El vertader abast de les relacions de producció no podrà ser mai del tot percebut sense contemplar el paper de la població andalusina en el treball pagès, tot i que el seu reflex textual és encara més opac. Hom detecta pagesos andalusins com a posseïdors de finques que figuren en els límits d’altres peces de terra objecte d’alienació, però desconeixem com s’efectuava el seu accés a la terra i quina era la proporció de la renda requisada pels senyors eminents. Només es pot insinuar que ni la concessió d’una terra ni la renda que s’havia de pagar s’acostumava a formalitzar per escrit (llevat de comptades excepcions). La mateixa estratègia es reprodueix en la concessió de les cartes de poblament. La de l’Aldea, que sembla més aviat encaminada a fixar la normativa d’una nova comunitat, a l’estil dels preceptes de les capitulacions ja ressenyades, és l’única d’un territori on la presència andalusina és molt rellevant. Tot i el desfasament cronològic, el fogatjament del 1496 revela que els focs andalusins de l’actual comarca de la Ribera d’Ebre representen el 43,7% del total, distribuïts entre Miravet, Benissanet, Riba-roja, Ascó, Tivissa i Vinebre, de manera que constitueix la majoria de la població o la totalitat (Iglésies, 1987). A cap d’aquests nuclis els fou atorgada carta de poblament.
La renda feudal, d’altra banda, orienta els processos de treball segons els interessos dels senyors, alhora que tendeix a transformar el paisatge agrari (Barceló, 1987). No és estrany que moltes donacions a cens sobre peces de terra o camps introdueixin la clàusula ad plantandum. ja sigui vinya, ja siguin oliveres, conreus molt estimats per la seva perdurabilitat i per la facilitat amb què es comercialitzaven. La qüestió exigeix un intent de reconstrucció de l’espai agrari.
El paisatge agrari i el medi rural
Mapa de l ’estat del delta de l’Ebre vers el segle X, amb les fortaleses bastides al seu entorn.
X. Ribes
La documentació ofereix testimonis inequívocs dels canvis adduïts, però és insuficient per a establir-ne l’abast i el ritme. També manca precisió lèxica, especialment quan es tracta de pautes de poblament o d’organització agrària andalusina i la progressiva subversió a què els sotmet el nou ordre feudal; les dades sobre la superfície, els conreus i la producció són gairebé absents. Tanmateix, els textos ens acosten certes evidències, la coherència de les quals és massa gran perquè siguin meres coincidències.
En primer lloc s’observa un aprofitament intensiu de l’espai agrari a les ribes fluvials, en tractar-se de terres d’al·luvió, planes, i de fàcil accés a l’aigua, com palesen les escasses mencions a erms i les nombroses fites amb el llit del riu. Alhora, s’adverteix una extrema fragmentació d’aquest espai en parcel·les de superfície molt reduïda, segons les escasses referències textuals, i la freqüent utilització de diminutius i adjectius (peciola, parva). Poden constituir petites explotacions per elles mateixes, o bé formar part d’heretats disseminades. Les permutes formalitzades, tant pels posseïdors menys ben dotats com pels grans senyorius, demostren clarament la tendència a reordenar i equilibrar llurs patrimonis.
La riquesa d’aigua de la contrada ha estat aprofitada des d’èpoques molt remotes amb sínies com aquesta, encara existent a Tortosa.
ECSA - L. Salamó
Els documents també deixen entreveure la distribució dels principals conreus. Tot i la limitació que suposa haver de treballar a partir dels esments documentals, que no necessàriament han de reflectir la superfície real dels conreus, es poden establir àrees de concentració o predomini —seria abusiu parlar d’especialització— de determinades espècies. Hi predominen els cereals que hem vinculat, no sense reserves, als camps i peces de terra; la vinya, en constant progressió a partir de les clàusules ad plantandum incloses en les donacions a cens sobre terres i camps; l’horta, com a espai irrigat, no pas exclusivament centrada a l’hort destinat al consum domèstic, i en conseqüència, amb una gran varietat de collites; l’arboricultura, amb especial èmfasi sobre les figueres i les oliveres, que com la vinya, però en menor intensitat, augmenten en llur superfície. Les algezires, espais propers a l’aigua, poc emergits respecte del seu nivell, fàcilment inundables bé de manera natural o bé artificialment, i objecte d’explotació com a espai natural i eventualment hortícola, així com els diversos mecanismes hidràulics —sèquies, pous amb sínies, molins— sobretot entorn de les vinyes, camins i dreceres, acabaven de completar aquest paisatge bigarrat i variat.
S’ha pogut constatar una acusada dicotomia entre el nord i el sud de la ciutat de Tortosa, a les dues ribes de l’Ebre, amb relació als aprofitaments agrícoles. El nord es caracteritza per la diversitat, el sud per la uniformitat, reduint les notícies a camps i terres gairebé amb exclusivitat. No pot ser una coincidència atès que el nord és la zona de màxima densitat, no sols d’assentaments, sinó de població andalusina. D’altra banda, és a migdia, on es documenta la densitat més alta d’infraestructures hidràuliques, on els horts són del tot absents. Horts que són molt abundants, en canvi, al nord, vinculats al treball de la població andalusina (Barceló, 1987), regats amb l’aigua extreta dels nombrosos pous. La circumstància explica, d’altra banda, que la major part de contractes ad plantandum se centrin entre les terres i els camps al sud de la ciutat de Tortosa, anomenat en la documentació “Prat de Tortosa”, és a dir, la devesa, drenada per les sèquies adduïdes. Els molins, finalment, es localitzen sobretot a la contrada de Palomera —els Molins del Comte—, Xerta i Quint-la Pedrera, essent la seu de Tortosa la més ben dotada de les rendes que generaven.
Qualsevol intent d’estudiar una societat pagesa resultarà incomplet si no inclou la ramaderia com una activitat més del treball i de la dieta alimentària. La documentació consultada no permet altra cosa que una limitada i insuficient llista del tipus de bestiar, comú a qualsevol de les comunitats medievals amb característiques socials i geogràfiques semblants. Els textos revelen la presència de bous, vaques, mules i cavalls, porcs, ovelles, cabres, abelles i aviram, i també corrals. Les gallines i els porcs no figuren entre els animals gravats amb el delme, i, en canvi, s’havien de pagar dos diners per cap, per aquest concepte, pels poltres i pels vedells, mentre que la llana dels anyells l’havia de satisfer sense cap deducció. El bestiar major —en comptades ocasions— fou utilitzat com a mitjà de pagament en operacions de compravenda, mentre que fou habitual exigir censos valorats en caps d’aviram. Sobre les estratègies productives ramaderes, l’existència d’algun farraginar i els corrals són indicatius del fet que, almenys temporalment, es practicava la ramaderia estabulada. La presència d’una ciutat a la vora, amb carnisseria documentada, sembla exigir una cabana capaç de proveir el mercat urbà —la carn sense salar no pot ser comercialitzada—. És impossible de conèixer l’aportació de llana local en el proveïment de primera matèria per a l’artesanat tèxtil.
La ciutat i les activitats urbanes
Tot i tenir un coneixement molt limitat de l’estructura urbana de Ṭurṭūša, existeixen nombrosos testimonis de les transformacions que seguiren la conquesta feudal. Caffaro mostra el nivell de destrucció que afectà, sobretot, la madīna. Però el vertader abast dels canvis arquitectònics es pot deduir de la conversió de la drassana en el primer call jueu i de la mesquita major en catedral, i també de l’obligació d’aixecar un barri per aplegar els andalusins, que tenien el termini d’un any per abandonar les seves llars al centre de la ciutat, segons una disposició de la capitulació, com ja s’ha esmentat.
Tanmateix, existiren canvis molt més graduals, tal com reflecteixen els establiments urbans sobre solars (plateas) amb la condició d’edificar-los (“ad edificandum et construendum domos”). Els documents mostren un ritme accelerat a partir del 1180, i se centren als sectors de Remolins, Alfòndec i la Grassa. La manca d’estudis sobre el segle XIII ens obligarà a generalitzar excessivament, però malgrat tot, existeixen prou indicadors per mostrar la vitalitat de la ciutat en aquest període. Els més significatius són els relatius a la contribució dels tortosins a les conquestes de les Balears i vers el sud (Bayerri, 1939-60, vol. VII, pàgs. 154-170), aprofitant llur situació fronterera com a plataforma d’expansió. Tortosa oferí naus i ballesters per a la campanya de Mayūrqa, fet pel qual foren recompensats, segons revela el Llibre del Repartiment; per als atacs de Pere II el Gran sobre Manūrqa i l’ocupació de Sicília, la ciutat i el bisbe aportaren 9 vaixells, 100 ballesters i 200 peons, i col·laboraren amb fortes sumes de diner en la definitiva conquesta de Manūrqa per Alfons el Liberal. Molt més significatiu fou encara el seu paper en les conquestes meridionals. El bisbe i el consell urbà intervingueren en la presa de Borriana, i després en la de Balansiya, per la qual els foren atorgades 247 cases a ciutat i s’eximí els mercaders tortosins del pagament de la lleuda; una nau i una companyia de ballesters de Tortosa assaltaren Múrcia, i els ballesters tornaven a intervenir en l’expugnació de Biar.
Disposem de poquíssimes dades relatives a l’artesanat tortosí d’aquest període. Els documents urbans del segle XII revelen l’existència de botigues i obradors, però sense especificar en cap moment la seva activitat. S’esmenta un captiu andalusí teixidor (Udina, 1947, doc. 157, pàgs. 156-159); un altre teixidor de Tortosa, Pere Ramon, obrí un obrador a Borriana. La normativa dels Costums de Tortosa sobre l’artesanat manifesta la preponderància del sector tèxtil, però també conté disposicions sobre sabaters, corretgers, fusters, picapedrers, ferrers, tintorers, pellissers, sastres, argenters, pintors, etc.
L’activitat mercantil de Tortosa es comença a mostrar activa ja durant el segle XII, tot aprofitant la seva òptima posició en les comunicacions terrestres, marítima i fluvial, i controlar l’únic pas de l’Ebre en aquesta latitud, tot i que els primers testimonis documentals del pont de barques daten de mitjan segle XIII (Diversos Autors, 1994). Alguns documents fan referència a viatges per mar, sobretot a l’Àndalus: Ademar, que ja no tornà, Bernat de Zara, Ramon Mercer, el fill de Pere Hortolà o Guillem de Caors, el qual al final del 1176 era a Mallorca. Els mercaders narbonesos van rebre un alfòndec que van mantenir durant tots aquests anys. Articles procedents del comerç llunyà, com les espècies, i els esments continuats de taxes relacionades amb la circulació de mercaderies (lleudes, peatges, etc.) i de vaixells (barques i galeres), també reflecteixen el moviment comercial.
Però tanmateix, el testimoni més concret i rellevant és el document conegut per Peatge fluvial de l’Ebre. redactat al segle XII, i vigent la centúria següent. Saragossa i Tortosa eren els punts peatgers més onerosos, i l’aranzel era proporcional al preu dels productes, entre els quals s’esmenten les espècies (safrà i pebre), les diverses primeres matèries relacionades amb el sector tèxtil (pells de conill, cotó, seda i alum), el paper, la cera, la roba (draps de cotó i teles de seda), els metalls (coure, estany, ferro, acer), la fusta de boix, etc. Els contactes comercials amb el món islàmic s’establien concretament amb València, Ceuta i Bugia. La lleuda dels Costums amplia el repertori afegint altres articles de consum més immediat, com ara arròs, regalèssia, sabó, cànem, formatge, peix, bestiar menut, ametlles i avellanes, sagí, figues, oli, etc.
C. Verlinden posà en relleu la importància del tràfic d’esclaus que s’establia entre les zones frontereres de l’Àndalus i la ciutat de Gènova, destacant el paper de Tortosa. Pels volts de la meitat del segle XIII apareixen fins a dotze comerciants tortosins que trafiquen amb esclaus, la majoria dels quals procedien de València i Múrcia (Verlinden, 1977, pàgs. 451-455).
Sempre que ha estat possible identificar algun protagonista en l’activitat manufacturera o mercantil l’hem identificat com a posseïdor d’immobles, i a voltes amb cavallers ben implantats a la regió. Per tant, tot i reconèixer l’existència d’aquestes activitats urbanes a Tortosa, que els textos testimonien molt fragmentàriament i de forma intermitent, no es pot defensar l’existència d’un sector urbà, burgès, lliure i pròsper oposat als interessos feudals, sinó que ambdós es complementen.