Economia i societat del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Matarranya a l’edat mitjana

L’economia

La base principal de l’economia de la regió de l’Ebre ha estat l’aprofitament de les seves aigües, no sempre les del riu: també les de la dreta de l’Ebre que baixen de les muntanyes dels Ports i les que es treuen de pous de sènia, especialment a l’esquerra. Avui els dos canals existents han canviat i millorat substancialment el sistema de regatge sense anul·lar-ne la forma més antiga.

El riu també era molt important com a eix de comunicació i transport. Encanonat a la Roca Folletera, entre Benifallet i Miravet, forma petites valls interiors i en conjunt una gran vall tancada que fa de divisòria entre Catalunya, Aragó i València. La mateixa condició fronterera en feia un nervi comunicador per on baixaven les primeres matèries —blats, fusta i llanes— dels Pirineus i de l’Aragó i pujaven els productes manufacturats i ultramarins.

L’agricultura, de forta tradició àrab tant en el sistema de regatge com en els conreus, no patí cap daltabaix amb la conquesta perquè els cultivadors àrabs es quedaren majoritàriament com a “exarics” sobre la mateixa geografia que feia segles venien ocupant.

És a través de les cartes de poblament que podem dibuixar el mapa agrícola de la zona: d’una banda amb les donacions d’aigües i recs (o amb les reserves de molins i forns). Però també amb l’indicació dels conreus a l’hora de pagar-ne els delmes: blats, sègol, ordi, civada, vinya, oliveres, llegums, cànem i lli, als vessants del port (Sénia i Rafalgarí); pebre (a la Vallcanera i Catinell); espart (d’Alfama); al nord i a les dues ribes, horta, oliveres i figueres (Xerta, Tivenys, Aldover); al sud, cereals i pastures (als Ferreginals); ramaderia (a l’Aldea): bestiar, vaques, eugues, ases, ovelles, cabres, abelles. A mitjan segle XIII els Costums de Tortosa regulen la ramaderia establint la llibertat de pastura, la negativa a poder fer vedats (però sí bovalatges), els passos i els abeuradors, que trobarem més endavant regulats en les normes que anomenem Lligallo i que afecten aragonesos, valencians i catalans, perquè els ramats baixaven a les pastures del delta quan s’acabaven les de la muntanya. Distingeixen també els Costums de Tortosa entre bèsties “feres i masedes” (domèstiques), regulen l’ús de trampes i especialment la cria i captura de coloms i abelles per les seves especials característiques.

A més de l’agricultura i la ramaderia, hi ha també regulada l’explotació forestal no únicament pel que fa a la fusta, sinó també pel que fa a subproductes com la “pregunta” i “l’alquitrà”, de tanta utilitat als calafats constructors a les drassanes tortosines. En els Costums de Tortosa es regula el pagament a la senyoria de Tortosa del quarantè de la fusta i de la pregunta. Quarantè que no es paga més que amb motiu de la venda, i encara es precisa: “de la fusta blanca de 20 palms” i no d’una altra.

El famós assut de Xerta, que s’ha considerat tradicionalment d’origen islàmic, d’on neixen els moderns canals de l’Esquerra i la Dreta de l’Ebre.

ECSA - J. Vidal

També la caça i la pesca són objecte de regulació. La caça és lliure en els terrenys no cultivats, i basta que siguin llaurats perquè es considerin com a tals. La pesca, com la caça, és lliure però només per a ús propi. Quan es tracta d’una explotació econòmicament productiva està sotmesa a certes limitacions: hi ha llibertat de pescar tant a la mar com a l’aiguadolç, com als estanys, si bé per als estanys s’estableix una veda; només es pot pescar de Sant Miquel a Pasqua; també està sotmesa al pagament del novè que el sobirà es reserva des de la carta de poblament.

La sal, que sempre va aparellada als estanys i al peix, és objecte d’una explotació notable si ens atenem al que diu la carta de poblament del 1149; el sobirà es reserva el novè (com del peix) i cal suposar que això fou un ingrés prou important, no únicament perquè en fa una expressa retenció, sinó també perquè és exclusiva. Altres minerals, pedres, arenes, per fer calç, “algeps”, rajoles o teules queden també explícitament citats en els Costums de Tortosa entre les coses de què els ciutadans poden disposar lliurement. Hi hem d’afegir encara el ferro que apareix almenys una vegada (en la carta de poblament de Carles, del 1237) quan Ramon de Sentmenat autoritzà els pobladors a tenir la seva pròpia farga (amb el ferro i el carbó propis) per fer les seves eines de treball.

Hem parlat bàsicament de les actuals comarques del Baix Ebre i el Montsià, però cal dir que amb poques diferències el que hem dit podríem aplicar-ho a la Terra Alta: Horta, Gandesa o el Pinell donen delmes del blat i de l’ordi així com Algars i Batea.

És evident que ens trobarem sempre amb determinades particularitats no aplicables a tot el territori: l’explotació de la sal és exclusiva del delta i d’alguna manera objecte de tractes específics pels pobles de l’interior. El peix de la mar i de les basses no és el mateix que el peix de l’assut de Xerta (saboga i esturió), que té el seu especial mètode i temps de pesca i manipulació.

El sistema de regatge establirà diferències entre les aigües manals i la seva distribució o les aigües de pous. En els Costums de Tortosa de la primera redacció (mitjan segle XIII) es parla de “mormoles”, un tipus d’aprofitament d’aigua que desapareixerà en les redaccions successives, suposem que perquè el terme resulta ja inintel·ligible. En tot cas, els ciutadans de Tortosa poden fer i desfer lliurement dins de les seves finques pous, molins, safareigs i sèquies, etc., però també peixeres dins dels rius sempre que no impedeixin la navegació.

En el sector secundari cal fer menció de les drassanes, amb gran desenvolupament en temps àrabs (recordem la làpida commemorativa de l’obra de la seva erecció al segle X) i també posteriorment. Eren situades a Remolins, a la vora de la platja de la Xiquina. Després la drassana canvià de costat de riu i s’establí més avall, per sota del pont de barques, en una zona on resultava més fàcil maniobrar i portar a l’aigua els bucs acabats de fer. S’utilitzava la fusta que baixava en rais dels Pirineus i la pròpia fusta dels Ports de Tortosa. La fusta de Tortosa era tan preuada, d’altra banda, com el boix o el pi rojal, la fama d’incorruptible del qual el portà als enteixinats de la mesquita de Còrdova. Es tracta d’una indústria de forta implantació des d’antic i que ha perdurat fins als nostres dies amb calafats a Tortosa i al port de la Ràpita.

Però cal esmentar també els molins, en general reservats als senyors que controlen així la producció de blat i més endavant també la d’oli. En tot cas, els Costums de Tortosa estableixen clarament el dret a fer molins per a usos propis, amb la qual cosa una vegada més es fa evident quina mena de llibertats i privilegis va adquirint la ciutadania en perjudici dels drets feudals. Molins que es poden fer no únicament en les seves propietats, “francament i quitia”, sinó també a l’Ebre i en altres aigües.

Al segle XIII podem documentar l’existència de diverses formes de molins. Per la força emprada: de sang, de vent i d’aigua; és a dir, de tracció animal, amb força hidràulica o moguts pel vent. Pel lloc on es construïen: de nau o de terra; és a dir, flotants i desplaçables aigües amunt i avall del riu, segons les necessitats de la mòlta (aproximant-se a les finques) o les possibilitats del nivell de l’aigua, o bé fixos: molins del Comte (o de Palomera), vora les aigües que baixen dels Ports, molí de Soldevila o molins d’en Sedó, per exemple, tots ells ben documentats als segles XII i XIII. Pel producte a què van destinats: de farina o d’olives, encara que aquesta darrera menció sembla que apareix tardanament i en forma dubitativa en els textos més antics. Això i la poca quantitat d’olives de què es parla a les finques documentades, on sempre és més important la sembradura o el raïm, fa pensar que el conreu massiu de l’olivera no arriba a introduir-se fins a dates molt modernes. Quant als molins de blat, es penalitza amb el doble la defraudació en la qualitat del blat. Per evitar-la s’estableix —i així ha continuat la pràctica fins gairebé als nostres temps— que la farina s’ha de donar del propi gra que es porta al molí.

Hem de parlar també d’una artesania del ferro, encara que limitada als propis usos, tant estris de treball com estris de guerra. En aquest sector no podem excloure la intervenció de pèrits andalusins o jueus. On sí que trobem clarament comprovada l’activitat dels jueus és en la terrisseria, de gran tradició a Tivenys, Miravet o Benissanet. Persisteix també —des del neolític— el treball de la palma de bargalló per fer cabaços, sàrries i aigüeres, i que ha arribat als nostres dies al Mas de Barberans, els Reguers o el Pinell. Una variant és la llata, producte a mig manufacturar del qual poden fer-se després els estris o atuells convenients. També hem de considerar el treball amb altres fibres naturals: el vímet (per fer cistells, coves o argadells) que recentment es feia encara a Aldover; l’espart, per folrar els interiors del carros o fer les abarques del pagès, que encara podem trobar als obradors de la zona de Morella, o el cànem per fer soles d’espardenyes, o la boga per encordar cadires.

Tortosa és el nus on els camins marítims, fluvials i terrestres es troben i intercanvien. És el port i el camí ral. És el pas per creuar l’Ebre i és l’Ebre mateix, camí aigües amunt cap a Saragossa. Aquí coincidien Catalunya, Aragó i València i la ruta Mediterrània que passava per les illes del regne de Mallorca. Equidistant de totes les capitals de la corona, aquest és el seu paper històric i la seva servitud. Neix sobre el gual del riu i seguirà el destí del riu. La llarga llista de lleudes que almenys des del 1240 paguen les mercaderies en trànsit i el seu nombre i diversitat, matèries algunes d’elles documentades per primera vegada en la història econòmica de Catalunya, donen una idea del tràfic portuari i regional: draps de Gant i d’Ypres, de Narbona i Florència, llombards i de Valenciennes, draps de Bruges, Cambray, Avinyó i Gènova. Encens, argent viu, corall i grana. Vidre de miralls. Cordovans i cuirs. Comí i canyella, laca i paper, a més dels fruits de la terra, vegetal o animal; cera, nous, safrà, roses i violes, regalèssia, naps, boix obrat, arròs, dàtils… anguiles i peix salat, cucs (de seda), muls, rossins, eugues…

Des de Roma una gran via per la costa uneix Andalusia per Múrcia i València amb Tortosa, Tarragona i Roma. Per l’interior un ramal va de Tortosa a Fraga i Lleida fins a Saragossa. Hi ha a Tortosa tres ports ben documentats des de mitjan segle XIII: dos al riu (la Riba de Rec i el Grau) i un a la mar (Port Fangós), que centren el transport de primeres matèries que baixen de l’interior (fustes, blats, llana) i el de les matèries que vénen d’ultramar (espècies, robes, productes de luxe). Els Costumes de la Mar, per primera vegada escrits a Tortosa (després seran el Libre del consolat de mar). permeten conèixer tant l’assegurança marítima com la constitució i participació en el capital de les naus, i fins i tot el sistema complex de transport en un riu pel qual no sempre baixa prou aigua per portar la nau a la Riba de Rec. Calia establir qui feia l’estiba i desestiba, a càrrec de qui es feia el transport en barques, o quan calia esperar al port inferior (Port Fangós o el Grau) fins que el nivell del riu fos suficient. Això ens permet parlar d’un intercanvi pròsper a través de la Mediterrània amb Orient i els seus ports i amb els productes catalans i aragonesos. Moltes vegades els ports de Tortosa han fet la funció d’arsenal. És el cas del Port Fangós, on es concentraren les naus de les armades reials, per exemple la de Pere el Gran per anar a Sicília l’any 1282.

A més de la font certament importantíssima del codi dels Costums de Tortosa. la documentació de l’Arxiu Històric d’aquesta localitat permet disposar de fins a quaranta documents del segle XII referits bàsicament a cartes de poblament del territori i a les exempcions de taxes, privilegis i franqueses sobretot als ports fluvials, aigües amunt de Tortosa, o a les relacions amb els senyors especialment el Temple i els Montcada. Un grup més extens és constituït pels tres-cents documents del segle XIII de contingut en línies generals molt semblant. D’uns i altres hem extret informació per perfilar aquestes notes, ja que només la varietat i complexitat de les fonts ens poden aproximar a una visió globalitzada, no diré completa però sí prou matisada, afegint el que de nou podem consultar en la documentació eclesiàstica o d’altres orígens vinculada, però, a una visió parcial per raó del mateix origen i especialitat de les fonts.

La societat

Una primera mirada al món islàmic tortosí, en el moment de produir-se la conquesta, dona un resultat coherent amb el que deia P. Guichard: una població en bona part àrab a Ṭurṭūša, la capital, i que pot mostrar una llarga nòmina d’intel·lectuals per certificar el seu origen àrab: una celebritat com Abu al-Aṣbaġ i un grup de setze alfaquins, set jurisconsults i almenys sis escriptors censats donen notícia certa de l’arabització de la capital. El territori, bàsicament poblat per berbers, arriba fins a les portes de València. La població majoritàriament pagesa, que vivia en alqueries, raíais i almúnies, generalment no coneixia ni la llengua àrab. No excloem, però, que s’hagués mantingut algun grup cristià, que es fa present en la documentació immediata a la conquesta pel comte de Barcelona, quan s’especifica que es permetrà als sarraïns la conservació de mesquites, tal com els cristians tenien les seves esglésies en els temps anteriors, és a dir, deixant les portes obertes.

La ciutat de Tortosa no superava els cinc o sis mil habitants, xifra que ja havia assolit en temps dels romans i que es confirma pel fet que en temps dels omeies es refà la muralla seguint l’antic traçat, és a dir, el romanovisigòtic. Tancada amb quatre portes terrisses, té unes drassanes, una mesquita major de cinc naus, quatre termes i un assoc. És una de les sortides al Mediterrani i una de les seves escales marítimes; un centre prou important com coincideixen a dir els geògrafs àrabs i jueus. Port on conflueixen els camins marítims, fluvials i terrestres; els mercaders aprofiten la ruta per pujar fins a Saragossa i baixar de retorn les primeres matèries dels Pirineus i de la plana. I encara es documenta un transport interior dins la pròpia regió que baixa ceràmica de Tivenys i Miravet, i puja sal i altres productes.

La ciutat de Tortosa té una qạsba o alcassaba amb el castell de la Suda al mig, una medina on es concentren comerç, artesania i serveis, i uns ravals on acabaran vivint tots els pobladors andalusins que la conquesta confinarà a l’aljama.

Des del nostre punt de vista, la conquesta feudal no suposà un progrés específic: ni intel·lectualment, ni econòmica, ja que es tractava d’un món desenvolupat i pròsper, i en algun aspecte realment superior al dels cristians conqueridors.

I ens falta encara considerar el grup jueu, tan arrelat a la Tortosa portuària i mercantil potser ja des del temps de la diàspora. Recordem la làpida trilingüe —hebreu, grec i llatí— probablement del segle VI, sota la qual reposava la jove Meliosa, filla de jueus, que se senten obligats a recordar-la en la llengua pròpia i les altres dues llengües de la cultura occidental. Els jueus rebran, des del mateix moment de la conquesta, un ampli lloc per fer-hi el call, l’antiga drassana dins un clos emmurallat amb disset torres. Però també finques a Xerta i a Tivenys. Per la carta que els concedeix el comte de Barcelona, podem saber com els reparteix l’illa d’Abnabicorta (exceptuant-ne cinc horts que queden en mans andalusines). I reben també les dues parts que el sobirà té de l’honor d’Algaceles i encara quatre honors més: dues a Tivenys (vinya, oli i figueres), una a Aldover (sembradura) i una a Xerta (oli i sembradura). Totes de noms originaris andalusins, però no necessàriament expropiades; podien ser de gent que havien optat per marxar aprofitant les bones condicions que els oferien les capitulacions, o podien ser també de persones mortes al camp de batalla, o efectivament expropiats si s’havien significat per la seva oposició al nou règim. Perquè d’andalusins en quedaven d’altres i prou privilegiats per no poder afirmar una massiva eradicació ni per submissió ni per emigració. Ho diem perquè es fa dur d’acceptar que no tenim provades activitats burgeses de mercaders o artesans quan la realitat documental i els Costums de Tortosa marquen una continuïtat no estroncada amb l’activitat precedent del món àrab. I per molt que potser tradicionalment s’hagi magnificat el tracte donat als andalusins, tampoc no podem parlar d’un anorreament del món islàmic tortosí. És cert que són confinats majoritàriament a l’aljama, i és cert que els pagesos convertits en “exarics” poden semblar adscrits d’alguna manera a la terra, però els Costums de Tortosa en parlen dins el capítol dedicat a l’“emfiteusi” i justament per alliberar els “exarics vells” (els que queden després de la presa de la ciutat) de l’obligació de presentar les escriptures de les seves honors, cosa que sigui quina sigui la seva condició, expressa certament un privilegi. D’altra banda, no trobem cap prova que l’esclavització abundés. Ni podem oblidar que encara, cinquanta anys després de la conquesta, quan el rei Pere privilegia l’església de Tortosa excloent-la de la llei comuna, exclou també quatre famílies, dues de les quals consta que eren andalusines. I encara dos segles després els “cristians vells” de Benifallet es queixen a la ciutat perquè els “cristians nous” paguen 10 lliures de taxa per la farina, quan els “vells” en paguen 27, tot i essent com són pobres, en contraposició als cristians nous que són “terratinents” i no paguen com els vells altres impostos a l’Església o al rei. Els cristians vells amenacen finalment d’anar-se’n a poblar un altre lloc on els ofereixin millors condicions.

Es tracta d’una clara expressió de greuge comparatiu en favor dels vells pobladors (ara cristians nous) passats més de dos-cents cinquanta anys de la conquesta. No veiem, per tant, una ruptura traumàtica ni immedita, ni després de passats molts anys. I quan arriba finalment l’expulsió és el bisbe de Tortosa mateix qui se’n preocupa: primer bastint els col·legis a Sant Domènec per a l’educació dels moriscos i dels jueus l’any 1544, sota la protecció reial de Felip II, que en la carta fundacional exposa explícitament la seva finalitat: “…donde los hijos de dichos nuevos convertidos fuesen instruidos…”; després fent-se garant dels moriscos que romanen al bisbat.

Resulta evident, al nostre entendre, des de tots els punts de vista, que la nova societat havia sabut mantenir una relació de convivència —fetes les excepcions que calgui— entre els grups islàmic, jueu i cristià, de tradició continuada abans de la conquesta. Així seguiria per molt temps, fins i tot en pla d’igualtat almenys pel que fa a jueus i cristians si ens atenem a la redacció més antiga dels Costums de Tortosa. Que la intolerància i l’extremisme acabessin imposant-se a la llarga no vol dir que de bon principi no fos com diem. En tot cas, jueus i andalusins tenien la seva pròpia administració de justícia i els seus propis òrgans de govern segons queda regulat amplament en els Costums.

Vegem, però, què passa amb els repobladors. Hi ha el grup de forasters —genovesos, anglesos o normands— aliats en la conquesta, que no ho oblidem, tenia la condició de croada, d’alguns dels quals, els genovesos, queda un important rastre en la documentació eclesiàstica perquè és l’Església qui acabà posseint molts dels béns que els van ser adjudicats. Hi ha també el grup provinent de la Catalunya Vella. Tots pertanyen a diversos estaments o classes i tenen diversa riquesa i posició. Resulta difícil, per tant, fer-ne un judici global. Però és evident també que ens trobem davant d’un projecte de societat tocat en les seves arrels per les guerres i la crisi dels mitjans de producció, i fins i tot per una certa regressió de la població, que a Europa sembla que havia crescut entre els segles X i XIII. La societat agrària, rural, tendeix a diversificar-se i dona també cabuda a una societat mercantil sedentària.

Després de la conquesta de Tortosa, hem d’esperar més de mig segle per veure una activitat repobladora d’aquest territori, que tardarà encara un segle a consolidar-se. I això vol dir, al nostre entendre, que no hi ha gaire gent per a fer la nova repoblació i que mai no es va prescindir dels antics pobladors de la zona. Sant Jordi d’Alfama (1201) és una població sense èxit. La Fullola s’intenta repoblar dues vegades en vuit anys (1208 i 1216), Paüls, donat a fur de Saragossa l’any 1168, no es poblarà fins el 1293 (quasi com el Perelló), Carles (unida a Paüls en la població del 1205) serà poblada l’any 1237.

Entre el 1232 i el 1252, entre els preparatius i la conquesta del regne de València, es poblen la Sénia, Mas de Barberans, Vallcanera i Rafalgarí, amb la intenció de deixar una rereguarda consolidada. I no obstant això, no podem creure que es pot improvisar tota una legislació com són els Costums de Tortosa. a mitjan segle XIII, una legislació que regula la vida pública i la vida privada i que es farà extensiva a les noves conquestes de València i Mallorca. Efectivament, des de la carta de poblament, la vertadera novetat que el sobirà de la casa de Barcelona vol crear és un suport burgès a la corona davant del creixent poder del clergat i la noblesa que ell mateix amb les seves donacions havia contribuït a enfortir. D’alguna manera, era el naixement del tercer estat. I això ho farà des de la concessió d’una propietat alodial fins a la constitució d’una jurisdicció que els prohoms controlaran cada vegada més amb el suport de la monarquia. Tot comença amb la carta de poblament del 1149 i té una estructura ben definida amb els Costums de Tortosa a mitjan segle XIII.

Cal fer menció en primer lloc de l’administració de justícia, amb la creació d’un tribunal pluripersonal format per la cort (veguer reial i batlles del Temple i de Montcada) i els prohoms ja des del 1149, però on es perfila cada vegada més el paper dels prohoms fins al punt que en els Costums es diu que “veguer i batlles en res no s’entrometin més que escolten”, indicatiu que si bé els pertany l’execució no els pertany la instrucció ni la sentència. O amb episodis tan expressius com el fet que a mitjan segle XIII es concentrin al castell (amb armes i municions) els homes de Tortosa per discutir l’escriptura dels Costums de Tortosa. discussió que acaba amb les signatures de tots els qui no volen que es posin per escrit (29 en total) i els qui sí que ho volen (84 en total), majoria que s’imposarà per portar la senyoria al pacte final. A la darreria del segle XIII s’acabà la consolidació del poder de la ciutadania, amb la renúncia de l’orde del Temple i els Montcada en favor del rei del senyoriu sobre Tortosa, la qual es bescanvià, conjuntament amb el seu territori, per altres dominis als llocs de nova conquesta del regne de València.

El vigor d’aquesta societat nova queda palès en la seva aportació a la conquesta i repoblació de València, amb el bisbe de Tortosa al capdavant, perquè certament anava a la recuperació de l’antic bisbat, però també amb els ciutadans de Tortosa, majoritaris entre els mil pobladors de Borriana. O els setanta-tres mariners de Tortosa que s’estableixen al port de Castelló. I a la mateixa València, on els tortosins són els tercers (després de Barcelona i Terol) en nombre de cases (247) assignades.

Hauríem de parlar encara de moltes especificitats de la societat de Tortosa, com per exemple la prohibició de fer gremis per evitar els monopolis professionals, cosa que els menestrals eludiran fent confraries, que pel seu caràcter religiós semblaven apartades d’especulacions econòmiques. No oblidem que els Costums daten de mitjan segle XIII, i per tant tota innovació és difícil, sobretot si afecta les llibertats de comerç o de professió que són estaments prou tancats en aquell moment.

Una cosa destaca per damunt de totes, la propietat de la terra, que la carta de poblament del 1149 preveu que es reparteixi segons les cartes particulars del comte. Propietat alodial i lliure, referida al territori estricte. Però sobretot propietat ampliable mitjançant la tirada “d’una pedra gitadora d’una lliura” des de les fites pròpies i sempre que es cultivi la nova terra adquirida. Ampliació no limitada; pot continuar fent-se una vegada conreada la terra i fins que s’arribi a les fites del veí. És a dir, que el propietari pot córrer les fites als quatre vents, obligant-se al conreu del terreny adquirit per tan singular mètode. Aquest original sistema d’adquirir la propietat sense més limitacions que els llocs on hi hagi “donació de príncep” (boscos o deveses que no són objecte de conreu), ha permès de conrear terres de difícil accés o de poc rendiment.

No es pot parlar, per tant, d’un feudalisme pur i dur en l’organització de la societat tortosina arran de la conquesta. En són una bona prova, entre altres menys evidents, el tipus de propietat i el conreu de la terra dins els termes estrictes de la carta de poblament de Tortosa (coll de Balaguer-Ulldecona i Roca Folleteramar), amb l’extensió més tardana d’aquest sistema a Flix, que adquireix per voluntat del seu senyor els Costums de Tortosa com a dret propi.

Una senyoria compartida pel Temple i els Montcada, dèbil precisament per ser compartida, però debilitada especialment per la voluntat del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que vol assajar a Tortosa un nou sistema d’administració pública, dificultant cada vegada més l’exercici efectiu de la senyoria. El zel dels ciutadans desenvoluparà el nus inicial dels seus drets amb l’ajut dels sobirans, que confirmaran i ampliaran els seus Costums.

Una altra cosa serà als llocs on el Temple i l’Hospital tenen el senyoratge en exclusiva o gairebé en exclusiva (Terra Alta, Ribera d’Ebre, Montsià), on ni la jurisdicció ni la propietat tenen les particularitats que han prosperat a Tortosa que porten a la renúncia final del Temple i de Montcada a la seva senyoria sobre la ciutat i el terme a favor de la monarquia, l’any 1294.

En tot cas, J.M. Font i Rius, amb molt bon criteri, ja va qualificar de “feudalisme atenuat” el practicat a les nostres terres. I J. Vicens i Vives veia en la forma com la carta de poblament de Tortosa plantejava l’any 1149 la nova administració un antecedent evident del naixement del tercer braç a Catalunya. (JeMa)

Els dominis senyorials de la Ribera d’Ebre als segles XII i XIII

El territori de la Ribera d’Ebre a l’inici del segle XII es trobava dividit entre el terme de Tortosa, que de taifa passà a valiat després de la conquesta dels almoràvits (1099), i el de Siurana, documentat després de la caiguda de Tortosa en poder dels cristians (1148). Sembla que, caiguda Tortosa, molts dels combatents àrabs es retiraren vers Siurana i Miravet, places fortes que foren conquerides el 1153.

Acabada la conquesta de la zona, la comarca fou repartida entre les principals forces i senyors que hi participaren. El castell de Miravet fou donat l’any 1153 a l’orde del Temple amb uns amplis dominis. A la Ribera d’Ebre el terme del castell de Miravet s’estenia per les actuals viles i municipis de Benissanet, Ginestar, Miravet i Rasquera.

A Albert de Castellvell, senyor que es distingí en la presa del castell de Siurana (Priorat), li fou donat el domini d’una bona part de l’antic valiat de Siurana, que comprenia part de l’actual comarca de la Ribera d’Ebre: Tivissa, Móra (amb Móra la Nova) i Garcia.

Ascó fou també el centre d’un gran domini que ja el 1149, abans, per tant, que Miravet i el sector dependent de Siurana, havia caigut en poder del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, que el va confiar inicialment a Ermengol IV d’Urgell. Aquest comte devia contribuir a la seva expugnació baixant del Segrià o de les Garrigues. El gran terme d’Ascó fou empenyorat el 1167 per Alfons I el Cast als templers i els el va cedir definitivament el 1182 en canvi d’una notable compensació econòmica. Es constituí tot seguit en seu d’una comanda de l’orde que estenia també la seva jurisdicció a Riba-roja, Vinebre i la Torre de l’Espanyol, a més d’altres territoris de la comarca de la Terra Alta. Riba-roja consta que fou venut als templers per Alfons I el 1175 en canvi del pagament de 500 morabatins, i la Torre de l’Espanyol ho devia ser en la mateixa època, ja que l’any 1175 el rei va cedir a Espanyol de Prades la torre dita d’Alboçalaz, que en endavant prendrà el nom del seu primer senyor i que es considerava del terme d’Ascó.

La vila de Flix formà sempre un territori a part conegut com la baronia de Flix. Després de la conquesta, entre el 1153 i el 1159, el comte Ramon Berenguer IV, igual que als llocs veïns d’Ascó, Móra, Garcia i d’altres, donà als musulmans que hi restaren una carta de protecció en la qual hom els concedia diverses franqueses per a l’ús de la seva llibertat i la pràctica de la seva religió, i a més els atorgava el dret a acollir-se al fur que tenien els sarraïns de Saragossa i Tortosa. El 1154 el mateix comte Ramon Berenguer IV cedí en feu a Bonifaci da Volta, el castell i la vila de Flix amb els seus termes i les seves pertinences. Bonifaci da Volta va participar en la conquesta de les terres de Tortosa i Lleida i el comte el gratificà donant-li abundants dominis. El 1157 el mateix sobirà donà a l’hereu de Bonifaci, Gasquet da Volta, les tres quartes parts de Flix, completant la donació anterior, i una almúnia al riu Matarranya. Jaume I el 1257 donà a Teresa Gil de Vidaure el castell de Flix, que la dita dama el 1270 vengué a Arnau del Bosc. Un dels seus descendents, Pere del Bosc, senyor de Flix, el 1308 atorgà el privilegi dels Costums de Flix, que admetien la vigència dels de Tortosa. La Palma d’Ebre formà en un principi un territori amb jurisdicció pròpia. Jaume I el 1262 donà la vila i altres indrets al cavaller Arnau del Bosc. A partir d’aquesta data la història de la vila anà molt paral•lela a la de Flix.

El 1244 Alamanda de Santmartí, descendent d’Albert de Castellvell, es casà amb Guillem d’Entença i amb aquest matrimoni es produí l’entrada de la família Entença a la comarca. Durant els segles XIII i XIV tingueren un gran relleu els enfrontaments entre els Entença, senyors de Móra, Tivissa i Garcia i també senyors de bona part de la comarca del Priorat, i els Montcada, aliats amb els templers. Més que uns enfrontaments fou una guerra entre dos bàndols. En temps de Berenguer III d’Entença, la vila de Móra i la de Falset, que també posseïa, foren assetjades pels Montcada, mentre ell era a la Cerdanya per impedir l’entrada del rei de Mallorca (1289). Aquest setge fou una represàlia per una incursió dels Entença als dominis dels templers l’any abans. Galbors, muller de Berenguer d’Entença, resistí el setge mentre aquest era absent. Hi acudí, però, tot seguit i trencà el setge de Móra a la primeria del 1290.

Ja des d’uns quants anys abans havien estat freqüents els litigis entre els templers, aliats amb els Montcada, que tenien casa a Ascó, amb els Entença, per qüestions de jurisdiccions i de pagaments de lleudes pel trànsit fluvial. Berenguer III d’Entença, en efecte, cap al 1278, interceptà la recaptació dels lleuders (era acostumat que els vianants satisfessin la lleuda a Ascó, on es veien obligats, indirectament, a travessar l’Ebre, i era a Ascó que, així mateix, es percebia el preu del pas de la barca, cosa que perjudicava les rendes de la barca de Móra), per la qual cosa el comanador d’Ascó elevà una queixa al rei Pere el Gran, que defensà el dret dels templers. Sembla que s’ha de relacionar amb aquesta qüestió la requisitòria reial a Berenguer d’Entença perquè li traspassés la potestat dels castells de Móra i Tivissa, el 1278, i també el fet que l’any següent el monarca tingués embargats els esmentats castells. El 1281 el sobirà prohibí al veguer de Tarragona i del Camp d’intervenir en les causes dels veïns de Móra, Tivissa, Marçà i Pratdip, que eren de Berenguer d’Entença, i ordenà al veguer reial de Vilafranca que hi exercís la jurisdicció i que igualment considerés Falset inclòs dins la seva vegueria. Eren freqüents les incursions hostils dels Entença en territoris dels templers. Així, és documentat que el 1284 els homes dels Entença efectuaren sengles incursions, amb saqueigs, destruccions i captures d’homes i bestiar als termes de Miravet i Vinebre.

El 1304 el rei Jaume II ordenà a Guillem II d’Entença que lliurés al veguer de Tortosa les potestats dels castells de Móra i Tivissa. Al desembre del 1313 Guillem II d’Entença lliurà al rei Jaume II els castells i les viles de Móra, Tivissa i Falset.

El castell i la vila de Móra, amb altres llocs de la baronia d’Entença, passaren al maig del 1324 a l’infant Ramon Berenguer, comte de Prades, i des d’aleshores, seguiren les vicissituds d’aquest comtat, jurisdicció senyorial que era centrada al castell de Falset.

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Ribera d’Ebre anteriors al 1300

La Terra Alta i el Matarranya entre els segles IX i XIV

La torre dels Moros, potser d’origen islàmic i aturonada prop de la vila de Fondespatla, és una de les construccions d’època romànica més ben conservades del Matarranya.

ECSA - J. Bolòs

Sabem, pel testimoni d’un escriptor franc, cronista de les temptatives de Carlemany i de Lluís el Pietós per apoderar-se de Tortosa en els primers anys del segle IX, que en aquests temps a les comarques del tram inferior de la vall de l’Ebre hi havia una gran densitat de població musulmana. Es tractava de terres ben conreades, riques en bestiar i conreus. Els habitants eren fellah, és a dir, pagesos, sedentaris i repartits per tot el territori.

Sembla, segons els historiadors tortosins, que el valiat i la taifa de Tortosa comprenia també tota la Terra Alta i tota la comarca del Matarranya. Recorda la presència dels musulmans en aquestes terres una làpida trobada al començament del segle a la partida del Mas dels Casos, situada al límit dels termes de Calaceit, Cretes i Massalió. L’esmentada làpida, que encara avui es conserva en una casa de Massalió, és datada l’any 384 de l’hègira, que correspon a l’any 994 de la nostra era. Altres restes de la dominació musulmana a la zona es troben a la partida dels Castellans, del terme de Massalió, i en alguns assuts situats al riu d’Algars, als termes de Caseres i de Batea. D’aquesta època, i també de les anteriors, destaca una xarxa de torres de guaita que hi ha a tot el territori i que controlava les diferents rutes de comunicació de la zona; sens dubte, foren refetes successivament pels musulmans i els cristians.

De l’època musulmana han restat una important quantitat de topònims: Calaceit (“Castell de Zayà”), Massalió (“hostal de les fonts”), Mesquí (“riu pobre”), Batea, (“tina grossa”), Massaluca (“el niu de l’àliga o l’hostal del castell”), Ascó (de l’àrab Aziq, nom propi de persona), Benissalet (“fill de Serret o Samid”), etc.

La història d’aquestes comarques es comença a perfilar amb més certesa a partir de la primera meitat del segle XII, moment en què el rei Alfons el Bataller va conquerir aquest territori als sarraïns. Consta que l’any 1134 l’esmentat monarca havia fet avançar les seves conquestes fins a Morella, restant totes aquestes terres en mans cristianes, i fins i tot havia fet diverses concessions de les terres ocupades. Entre d’altres, l’any 1132 va donar Horta a Juan Galíndez i Lope Fortuny i un any després, el 1133, va donar Nonasp a tres senyors aragonesos, Pedro de Biota, Iñigo Fortuñón i Ximén Garíez.

Alfons el Bataller va morir el 7 de setembre de 1134, després d’haver estat ferit i vençut en una batalla prop de Fraga. La historia oficial diu que després de la seva mort la major part d’aquestes terres van tornar a poder dels sarraïns. No creiem que aquesta afirmació sigui del tot certa. L’arribada de les tropes cristianes a Morella va significar un gran sotrac per a l’estabilitat de la zona. Probablement és més encertat afirmar que una part del territori en qüestió va esdevenir insegur tant per als sarraïns com per als cristians.

La conquesta definitiva de la Terra Alta i del Matarranya va ser duta a terme pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Entre el 1148 i el 1149, Tortosa, Fraga, Lleida i Mequinensa passaren a mans dels cristians. Poc temps abans de la conquesta de Tortosa, s’havia conquerit el castell d’Ascó i els seus termes, per tal de barrar el pas de l’Ebre i impedir que, en assetjar aquella ciutat, els seus habitants rebessin cap ajut dels sarraïns establerts riu amunt. Amb pocs anys les tropes cristianes van ocupar de nou les comarques esmentades i consumaren així la recuperació de les terres conquerides per Alfons I el Bataller uns quinze anys abans. L’any 1153 van ser expugnades les places de Siurana i Miravet i les tropes comtals arribaren més enllà de Gandesa. L’any 1157 s’ocupava Alcanyís. Uns anys abans, el 1151, uns cavallers cognomenats Cambrils i que militaven sota la bandera del comte de Barcelona, encara que molt probablement per compte propi, van ocupar, als voltants de Calaceit, tres torres que fins aleshores estaven en mans dels sarraïns. Per pagar aquest servei, el sobirà els va concedir un senyoriu que incloïa Calaceit, Cretes, Arenys i Lledó.

Segons els biògrafs del comte i per certs documents de l’època, tot sembla indicar que el comte Ramon Berenguer IV, entre el 1153 i el 1158, va fer algunes incursions per la zona a fi de foragitar els sarraïns, que es van haver de refugiar a les muntanyes dels Ports de Tortosa i de Morella, i deixaren aquestes terres abandonades i a punt d’ésser poblades per cristians. Segons es desprèn de les posteriors concessions, la conquesta es va fer amb la participació dels senyors que generalment acompanyaven el comte en totes les seves empreses: els Montcada, els Torroja, els Artussella, així com el principal orde religiós del moment, l’orde del Temple, als quals es donà bona part de les terres conquerides.

Quant a la comarca del Matarranya, hom va donar al bisbe de Saragossa, en aquells moments Pere de Torroja, la Pena d’Asnarlagaia, que comprenia Vall-de-roures, Fondespatla i Mesquí, i a més el senyoriu de Massalió. Dintre de la Pena d’Asnarlagaia també s’incloïa Beseit, la Freixneda i la Torre del Comte. Aquesta última se la va reservar el comte com a domini propi. A l’arquebisbe de Tarragona se li va concedir Mont-roig i Camaron, que comprenien uns amplis dominis. Als Cambrils, com ja s’ha dit, vassalls dels Torroja, se’ls va donar Calaceit, que incloïa, a més, Cretes, Arenys i Lledó. Ximén d’Artussella, alferes del comte rei, va rebre Maella amb Favara i Nonasp. La part sud-oriental de la comarca (la Ginebrosa i Aiguaviva), integrades dintre de la batllia de Castellot, van anar a parar a l’orde del Temple.

La resta de les terres de la comarca van ser incorporades al castell d’Alcanyís, que cap al 1160 tenia com a senyor Sancho Aznárez i pocs anys després va passar a Palacín d’Alagó, un dels senyors que apareix sempre al costat del comte Ramon Berenguer IV i també del seu fill Alfons I.

L’any 1179, per motius polítics i militars, el rei Alfons I el Cast va instaurar a Alcanyís el famós orde de Calatrava, d’ascendència castellana. L’orde va rebre Alcanyís i els seus termes no per dret de conquesta sinó perquè donés seguretat a la zona, ja que estava en contacte amb els sarraïns que s’aixoplugaven a les muntanyes de la comarca dels Ports de Morella i eren una amenaça constant per a la població de la zona. L’orde de Calatrava, bé mitjançant compres, donacions o altres procediments, va anar estenent els seus dominis fins a arribar a la ratlla del riu d’Algars. L’any 1192 havia aconseguit els dominis de Cretes i Lledó, malgrat que els va tornar a perdre. L’any 1203 era senyor de la meitat de Maella i pocs anys després de Favara. El 1209 s’apoderà de Mont-roig amb els seus termes, que comprenien Pena-roja, Torredarques, Ràfels, Bellmunt i Fórnols. El 1211 aconseguí la Freixneda i, finalment, l’any 1278, l’altra meitat de Maella i també el total domini de Calaceit.

D’altra banda, en compliment del pacte signat amb l’orde del Temple l’any 1143 a Girona, en què s’establia que els templers havien de rebre la cinquena part de tot el que fos conquerit als àrabs, el 24 d’agost de 1153, el comte Ramon Berenguer IV els donava el castell de Miravet i tota la regió dominada per aquesta fortificació. Dins el gran territori que es va adscriure a aquest castell, pel que fa a la Terra Alta, s’inclogueren els llocs de Gandesa, que va passar a ser la capital del terme, el Pinell, Corbera, Batea, Algars i Pinyeres. Horta de Sant Joan i els seus termes que comprenien Bot, Caseres, Almudèfer, Arnes i ben segur també Prat de Comte va restar fora de la donació als templers.

L’any 1165 Alfons I va concedir una carta de poblament als qui acudissin a poblar els termes d’Horta i de Bene. Sembla que aquesta carta de poblament no va tenir efecte i un any després, el 1166, el lloc era posseït pels Montcada, que encomanaren la guàrdia del castell d’Horta a Pere de Subirats. L’any 1177, però, Alfons I en feu donació als templers, que adquiriren Horta, amb tots els seus termes i les seves pertinences, com a lliure i franc alou. El lloc no fou incorporat a la preceptoria de Miravet, sinó que els templers hi establiren la comanda d’Horta i atorgaren una nova carta de poblament el 1192. Uns cent anys després, el 1296, els habitants d’Horta, després d’haver pretès inútilment que se’ls reconegués que es regien pels Costums de Lleida, obtingueren l’aprovació dels seus costums, inspirats en aquells.

Batea, Algars i els seus termes formaven part de la donació del castell de Miravet als templers l’any 1153. Però aquest territori era el més apartat de Miravet i, potser per incompliment dels pactes establerts, el comte rei Alfons I els va donar a altres persones. Sembla que els templers van protestar contra aquestes donacions i l’any 1182, el sobirà va ratificar la donació que s’havia fet als templers el 1153, precisant un cop més els límits (…usque in rivum de Algars continentur et nominatum Bathea…).

La Fatarella s’uní a la comanda templera d’Ascó, abans de la seva carta de poblament donada el 1228, i Vilalba dels Arcs, inicialment dels templers de Miravet, que foren els qui li donaren la seva carta de poblament el 1224, també s’uní poc després a Ascó. Respecte a la Pobla de Massaluca, coneguda en aquests primers temps com a “Devesa de Massaluca” o “de Vilabona”, va pertànyer al castell de Miravet i el 1294 va rebre una carta de poblament.

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Terra Alta anteriors al 1300; Castells i edificacions militars del Matarranya anteriors al 1300

L’establiment dels límits entre Catalunya i Aragó

La qüestió dels límits entre Catalunya i Aragó va sorgir com a conseqüència de l’establiment dels límits eclesiàstics. Els bisbats primitius s’establiren i limitaren segons antigues divisions, moltes d’origen ibèric, divisions que foren respectades pels romans, visigots, i, fins i tot, pels musulmans, amb la creació de taifes. A mesura que la conquesta va anar avançant es restauraren les antigues diòcesis anteriors a la conquesta sarraïna, encara que això no sempre es complí a causa de les ambicions polítiques i territorials d’alguns bisbes.

La diòcesi de Tortosa havia d’incloure tots els territoris de l’antiga ilercavònia dels ibers i per tant tots els pobles de la comarca del Matarranya, i fins i tot tots els de la conca del Guadalop, inclosa la ciutat d’Alcanyís. A la consagració i dedicació de la primitiva catedral de Tortosa, duta a terme el 28 de novembre de 1178, Alfons I ratificà els límits de la diòcesi i li assignà les poblacions de la zona del nord de l’actual província de Castelló, la qual quedava inclosa i reservada per a Tortosa quan fos conquerida. Les poblacions esmentades en l’acta de consagració, tal com ja s’ha dit en un altre capítol, són les següents: Almenara, Son, Nules, Onda, Bounegre, Alcanyís, Moró, Culla, Ares i Morella; Matarranya, Riba-roja, Flix, Garcia, Marçà, Cabassers, Tivissa, Pratdip, amb els seus respectius termes, fins al coll de Balaguer i el mar.

Però les ambicions del bisbe de Saragossa van crear durant molts anys uns greus conflictes amb el bisbe de Tortosa. Per confirmar aquestes ambicions, el bisbe de Saragossa va fer servir l’apòcrifa Itació de Vamba manipulant en gran part els límits del territori al seu favor. Així es va interpretar que les valls dels rius Algars, Matarranya, Alcanyís, Calanda i Martí eren del bisbat de Saragossa. El conflicte s’acabà, amb la mediació del rei Pere I, l’any 1210, en què se celebrà una concòrdia entre els dos bisbats. En aquesta concòrdia el bisbat de Saragossa va aconseguir imposar els seus criteris. El bisbe de Tortosa no va poder fer prevaler els seus legítims drets sobre el territori de la Pena d’Asnarlagaia. Aquest territori, conquerit i repoblat per senyors i homes catalans, arran del nomenament d’un altre català, Pere de Torroja, com a bisbe de Saragossa, havia passat a dependre senyorialment de la seu de Saragossa. La Pena d’Asnarlagaia comprenia, com ja s’ha dit, els actuals municipis de Vall-de-roures, Fondespatla, Beseit, la Feixneda, la Torre del Comte, i també Massalió. A més, a Alcanyís s’havia assentat l’orde de Calatrava, d’ascendència castellana i considerat aragonès. En la concòrdia, el bisbe de Tortosa no va tenir altre remei que capitular i admetre que el riu d’Algars restava com a límit entre els dos bisbats. En compensació, li foren adjudicades les parròquies de les quals ja era senyor feudal: Calaceit, Arenys, Lledó, Cretes i Algars.

Consolidats aquests límits eclesiàstics, el bisbat de Tortosa els va mantenir fins a la reforma dels límits diocesans de l’any 1957, en què aquestes terres van ser lliurades a la diòcesi de Saragossa.

Amb la divisió del 1210, no tan sols es fixaren els límits eclesiàstics, sinó que també quedaven assentades les bases de les noves fronteres polítiques. A mitjan segle XIV, afermada ja la consciència de país, s’establiren definitivament els límits civils entre Aragó i Catalunya en aquest sector. Llavors, com abans, va tornar a donar-se la mateixa frontera, la ratlla del riu d’Algars. La qüestió dels límits civils entre Catalunya i Aragó comença a plantejar-se seriosament cap a mitjan segle XIII. El rei Jaume I, en voler repartir els seus dominis entre els seus fills, va començar a delimitar la frontera entre els dos països. Els problemes del repartiment dels reialmes de la corona d’Aragó per part del rei Jaume I van durar més de vint anys, des que el 1243 va tenir lloc la primera partició, amb les variacions dels anys 1248, 1251 i 1257, fins a la darrera divisió del 1262. En aquests vint anys hom va assistir a cinc divisions diferents en persones i repartiments.

Quant a la zona en qüestió, els límits assenyalats pel testament del rei no queden gaire clars. Sembla que Vall-de-roures quedava dintre d’Aragó, però no la resta de la comarca. Sigui com vulgui, el que hi ha de cert és que els límits havien estat fixats en la concòrdia de l’any 1210. En aquest moment era molt difícil, malgrat la llengua i altres aspectes, que els territoris del bisbat de Saragossa i de l’orde de Calatrava passessin a dependre civilment de Catalunya. Pel que fa als territoris de l’antic senyoriu dels Cambrils, tot i haver pogut restar a Catalunya, pel fet de pertànyer Cretes i Calaceit a l’orde de Calatrava des de l’any 1271 va acabar imposant-se la ratlla de l’Algars.

L’any 1332 Aragó va intentar incorporar Horta de Sant Joan al seu territori, però fracassà. Anys després el mestre santjoanista Juan Fernández de Heredia va desmembrar la vila de Nonasp de la castellania d’Amposta i la va donar al convent de Sant Joan de la vila de Casp. En canvi, Algars i Pinyeres, avui del terme de Batea, passaven a dependre definitivament de la castellania d’Amposta. Era el senyal de la fixació definitiva dels límits entre els dos països. A les corts de Cervera de l’any 1359 hom va encarregar un fogatjament del Principat de Catalunya on apareixen ben definides les poblacions d’un costat i de l’altre, senyal inequívoc que la frontera ja era del tot acceptada i consolidada.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Ebre anteriors al 1300; Castells i edificacions militars del Montsià anteriors al 1300