El conjunt catedralici de Santa Maria de la Seu d’Urgell

Església

Planta del conjunt catedralici, a escala 1:400, organitzat al voltant del claustre, amb la catedral al costat nord, l’església de Sant Miquel al costat sud-est i les dependències de la banda sud-oest, molt tranformades, ocupades pel Museu Diocesà.

LI. Vidal

La catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell és un grandiós edifici de planta basilical de tres naus, capçades a llevant per un important transsepte que depassa àmpliament l’amplada de les naus, acabat amb dues torres inacabades, on s’obren cinc absis, dels quals el central és l’unic que es projecta a l’exterior, mentre que els altres quatre resten dins el gruix del mur de la façana de llevant. L’absis central és realçat per una mena d’absidiola embeguda en el mur, situada sobre l’eix principal de l’església, i és precedit per un curt tram presbiteral, que manca a les absidioles, obertes mitjançant un simple plec, realçat per una columna adossada a l’angle que suporta una arquivolta.

La nau central és coberta amb volta de canó, de perfil semicircular, que arrenca d’una imposta correguda, suportada per permòdols i reforçada per quatre arcs torals. Les naus laterals són cobertes per trams de volta de creueria, a raó d’un tram per cada arc former. El transsepte és cobert amb volta de canó seguit, sense arcs torals, i en la seva intersecció amb la nau central es forma una cúpula de base rectangular, amb quatre petxines raconeres, sobre les quals es disposa una imposta similar a la de l’arrencada de la volta de la nau central, i de la qual arrenquen els quatre sectors esfèrics, reforçats per un nervi en creueria, de perfil circular.

Aspecte interior i exterior del cimbori que s’alça a l’encreuament de la nau principal amb el transsepte.

ECSA – J.A. Adell i ECSA – F. Tur

L’estructura de les naus és formada per pilars, de secció cruciforme, que arrenquen d’un petit sòcol i presenten les arestes amb forma de xamfrà i són ornamentades amb boles. Hi ha columnes adossades als angles interiors de la creu, que arriben fins l’alçada de les impostes, d’on arrenquen els arcs formers. Els arcs torals de les naus laterals presenten una secció en plec. El braç del pilar corresponent al arcs torals de la nau central continua sense interrupció més enllà del coronament de les columnes que li són adjacents, i fineix en enllaçar amb la imposta que assenyala l’arrencada de la volta. Amb aquesta disposició resulta un xic estrany el paper assignat a les columnes raconeres, de les quals no arrenca cap element estructural important, només els dobles arcs en relleu dels arcs formers i torals de les naus laterals, i l’aresta de les voltes d’aquestes naus. Però en la nau central les columnes acaben en la imposta, sense cap element que en justifiqui la seva presència, com no sigui la pura ornamentació, o bé es tracta d’un plantejament inicial modificat posteriorment. En qualsevol cas, es tracta d’una disposició singular, atès que el més comú és adossar les columnes en els extrems de la creu, i no en l’angle interior. La presència de columnes adossades i la decoració amb boles dels angles en forma de xamfrà és gairebé una constant de la composició interior de la catedral, car també es troben en l’obertura de les absidioles, resolta amb un plec amb columnes adossades en l’angle interior, que acaben en una imposta, ornamentada amb boles, que assenyala l’arrencada dels arcs i la volta absidal, sobre la qual es disposa un arc tòric que omple l’arc del plec que obre l’absis, talment com si es tractés d’un portal. La decoració de boles als xamfrans també es repeteix en les arestes externes dels plecs que obren les absidioles.

Vista interior de l’església amb l’absis principal, en què destaca l’absidiola central presidida per la imatge romànica de Santa Maria d’Andorra.

ECSA – J.A. Adell

Vista exterior de l’absis principal, coronat per una girola semblant a la deis temples italians coetanis.

ECSA – J.A. Adell

L’absis central, amb el seu espai presbiteral, s’obre mitjançant un simple plec, amb columnes adossades en l’angle interior, les quals, a diferència de les columnes dels pilars de la nau, tal com succeeix amb les columnes extremes del primer pilar, arriben fins a l’arrencada dels arcs que suporten la cúpula. Interiorment, l’absis és ornamentat per una successió d’arcs sobre columnes, adossats al mur, que són just sota la imposta que assenyala l’arrencada de la volta.

El nínxol, o millor absidiola, que se situa en l’eix de l’absis central, just sota una finestra, presenta la mateixa ornamentació dels murs interiors que l’absis; com en l’absis, els arcs interiors tenen l’aresta bisellada, amb l’ornamentació de boles que hom ha anat trobant en tota l’església.

A la part alta del mur de llevant del transsepte, just per sota de la imposta que assenyala l’arrencada de la volta, hi ha una galeria que té accés per les escales situades a l’interior de les torres extremes del transsepte, coberta interiorment amb volta de canó, i oberta a l’interior de cada braç del transsepte mitjançant tres obertures geminades, amb una doble columna central. Aquesta és composta per una base formada per una escocia entre dos tors, amb boles als angles, fust llis, capitell esculturat i àbac, del qual arrenquen els dos arcs de mig punt, sense ornamentació, que formen l’obertura. La galeria continua per l’exterior de la part alta de l’absis, aquí coberta amb voltes d’aresta; les dobles columnes s’alternen amb pilars rectangulars, que per façana reben les semicolumnes que pugen des del sòcol, llevat del tram central, en el qual hi ha tres arcs i dues parelles de columnes entre els pilars.

En els extrems de la façana de ponent es troben dues torres, de planta quadrada en la part baixa i octogonal a partir del nivell de les cobertes de les naus laterals, dins de les quals hi ha sengles escales, amb accés des de la nau lateral nord i des de la galeria nord del claustre, respectivament, que surten a les cobertes i porten a una altra galeria que recorre internament la façana de ponent, per darrere els grans finestrals, que s’obren en el nivell mitjà d’aquesta façana. Per sobre d’ells, un segon ordre de finestres, format per una finestra central, flanquejada per dos ulls de bou, completa la il·luminació per ponent de la nau central. En els murs laterals d’aquesta nau, centrats en cada tram de volta, s’obren sengles ulls de bou, dels quals, els de la façana sud, s’obren a l’exterior, mentre que els de la façana nord romanen cegats, per la sobreelevació que tingué aquesta nau lateral. Aquest és un important canvi experimentat en el projecte inicial, que preveia la il·luminació directa de la nau central, fent-la sobresortir per sobre de les laterals. En el curs de les obres, però, per causes probablement estructurals, com semblen evidenciar les deformacions que presenten la volta i els seus arcs torals, es va considerar convenient establir un sistema de resistència de les empentes de la volta, almenys en el seu costat nord (en el sud es va construir més tardanament un contrafort) que complementés la resistència dels petits contraforts construïts segons el projecte original. La solució adoptada fou la construcció d’uns arcs de quart de cercle que, des del mur exterior, fessin de puntal als contraforts de la nau central, en una solució que evoca, tímidament, els sistemes estructurals de contraforts i arcbotants de l’arquitectura gòtica. En aquest moment, possiblement, la façana nord encara no era acabada, per tal com el mur continua, sense solució de continuïtat en el parament, fins a trobar el ràfec, suportat per permòdols esculturats, que hom troba en tots els vessants de les cobertes.

Vista de la part meridional de la catedral amb el claustre, la nau lateral i la torre anomenada de Sant Just.

ECSA – J.A. Adell

A les naus laterals hi ha una finestra de doble esqueixada en la respectiva façana de ponent, i una altra finestra de doble esqueixada, amb arcs en gradació, en cada tram de volta, del mateix tipus que les que s’obren al fons de cada absidiola. L’absis central presenta tres finestres amb arcs en gradació, cinc amb dues parelles de columnes en la central, i tres amb una parella de columnes, que es repeteixen a l’exterior, amb sis arcs i tres parelles de columnes la central, i quatre arcs i dos parelles de columnes les altres dues. La finestra de l’absidiola central presenta només dues columnes interiorment. En la mateixa façana de llevant, al nivell de la galeria superior hi ha tres grans finestrals en cada braç del transsepte, que per dins són llisos, però exteriorment són ornats amb tres arcs en gradació, i una parella de columnes. Sobre l’embocadura de l’absis central s’obre una petita rosassa, i quatre finestres s’obren en la cúpula.

Les portes principals s’obren en la façana de ponent, corresponents a cada nau, les de les laterals formades per quatre arcs en gradació, llisos i sense ornamentació, mentre que la corresponent a la nau central presenta cinc arcs en gradació, amb dues parelles de columnes, i té una important decoració escultòrica en un fris horitzontal que l’emmarca superiorment, i quatre relleus esculpits.

A l’alçada del tercer tram de les naus s’obren dues portes, amb cinc arcs en gradació, i dues parelles de columnes, que menen, la del sud, al claustre, i la del nord a l’exterior de la catedral, però que havia estat l’accés a una capella afegida quan es redecorà la catedral i que fou enderrocada durant les restauracions de 1966–72.

En els murs testers del transsepte s’obren dues portes que donen accés a les torres extremes, ornamentades en la seva cara interna (a l’església) per cinc arcs en gradació amb dues parelles de columnes.

Exteriorment, l’edifici presenta una ornamentació molt rica, però alhora molt concentrada en determinats punts, que reforça l’ordenada composició volumètrica, que mai no pogué completarse segons el seu projecte inicial. Aquest comprenia dues importants torres —cal suposar que es tractava de campanars— a cada extrem del transsepte, de les quals només s’arribà a construir la base, fins poc més amunt del nivell de les cobertes, i les seves façanes s’ornamenten amb els clàssics motius llombards d’arcuacions entre lesenes, amb un sòcol molt alt, i coronades superiorment per un fris en dent de serra.

Conjunt de la façana de llevant de la catedral del segle XII.

ECSA – J.A. Adell

Alçat, a escala 1:400, de la façana de llevant amb el desplegament del creuer, capçat per les torres de Sant Salvador i Sant Just.

LI. Vidal

La façana de llevant és una de les façanes més reeixides de tota l’arquitectura romànica catalana, per la sàvia composició dels seus elements. Hi domina el cos cilíndric de l’absis, amb la seva galeria superior; com a única ornamentació té sis fines semicolumnes, les quals, com lesenes, pugen des del sòcol fins al coronament d’arcs que emmarca les obertures de la galeria.

Les façanes nord i sud són llises, trencades només pels contraforts i els blocs sortints on hi ha les portes. La façana nord presenta una decoració amb un plafó ornat per un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre semicolumnes, amb les arestes ornamentades amb boles.

Façana de ponent de la catedral, de gust totalment italianitzant, vista des del carreró que hi mena.

ECSA –J.A. Adell

La façana de ponent fou projectada amb uns porxos en la seva part baixa, que també es preveien en la porta sud, però que no s’arribaren a construir, i només s’hi realitzaren les impostes dels arcs. Aquesta façana presenta els cossos de les tres naus, diferenciats mitjançant dos petits contraforts de poc relleu, amb tres registres molt clars, l’inferior ja descrit en parlar de les portes, un intermedi en el qual s’obren les finestres de les naus laterals i les tres finestres de la nau central (més altes), i un nivell superior, limitat al cos emergent de la nau central i separat del nivell de les tres finestres per una motllura i un fris en dent de serra; sembla com si en aquest petit espai hom hagués volgut concentrar el màxim d’ornamentació possible. Així, seguint els pendents de la coberta, hi ha una motllura, un fris amb relleu d’escacs, un fris en dent de serra, un fris amb trena, un fris amb triangles, una motllura i un fris en dent de serra, per sota dels quals es disposen tres sèries de tres arcuacions, amb permòdols esculpits i arestes en forma de xamfrà, amb boles, separades per dues semicolumnes, a manera de lesenes. En els plafons així definits s’obren ulls de bou en els cossos laterals i una finestra ornamentada per cinc arcs en gradació amb boles a les arestes, un conjunt d’una gran exuberància ornamental. Com a coronament superior d’aquesta composició es dreça una petita torre de dos pisos, amb finestres biforades a l’inferior i triforades al superior, executada amb un gran sentit cromàtic que alterna les filades de granit (gris) amb les de gres (vermell).

En aquesta façana es fa evident el canvi de projecte efectuat en el lateral nord, per tal com les cobertes de les naus laterals es disposaren de manera simètrica, tal com s’evidencia per les restes de motllures que es conservaren abans de la restauració, que ha mantingut aquesta forma, endarrerint al nivell de les torres extremes la testera del pis sobrealçat sobre el lateral nord. Dissortadament, hom ignora el coronament que tindrien les torres laterals, i fins i tot si aquest s’arribà a construir.

Alçat de la façana principal, a escala 1:400, amb la torre de Sant Salvador al costat nord.

LI. Vidal

Alçat, a escala 1: 400, de la façana nord de la catedral.

LI. Vidal

Tot l’edifici és construït amb carreus de pedra granítica de color gris daurat, tallada en carreus polits de superfície, però poc acurats en les arestes, i disposats en filades uniformes, en les quals es troben peces al llarg i de travès, o fins i tot tascons de llosa.

A la part baixa de la façana nord, al seu extrem oest, a la torre d’aquest angle, i en part de la façana de ponent, es presenten, intercalades en el parament granític, filades de pedra de gres, de color vermellós, en una clara voluntat de donar cromatisme al parament, que s’accentua en la torrella que corona el pinyó de la nau central.

Tots els investigadors que han estudiat la catedral de la Seu d’Urgell coincideixen a afirmar les estretes relacions de la seva arquitectura amb els models italians del segle XII(*), on solucions com la galeria absidal de Santa Maria d’Urgell són força comunes, com una derivació lògica de les solucions de nínxols sota coberta que hom troba en tantes esglésies del segle XI, i que a Itàlia, ja en aquest segle, eren fortament accentuats amb l’ús de columnes, i la trobem en esglésies com Santa Maria Maggiore de Bergamo, en l’absis i les façanes laterals del Duomo de Modena, en les façanes laterals de les esglésies de Bari, o fins i tot en l’arquitectura germànica (d’influència italiana) com pot ésser la catedral de Spira.

Tanmateix, la mateixa estructura de la capçalera, amb l’absis central emergent i les absidioles embegudes en el mur, que es repetirà en la segona meitat del segle XII, a l’església de Santa Maria de Cornellà de Conflent, de manera més modesta, és un element també comú en esglésies del nord d’Itàlia, com les de San Michele Maggiore, o San Giovanni in Borgo, de la ciutat de Pavia(*). Però també cal tenir en compte la pròpia tradició local en el gran desenvolupament del transsepte, flanquejat per les dues torres, que recorden poderosament plantejaments monumentals de l’arquitectura del segle XI català com Sant Miquel de Cuixà o Santa Maria de Ripoll, i que podrien haver estat presents en l’obra de la Seu urgel·litana del segle XI, i d’aquí reproduir-se en la nova catedral.

La composició de la façana de ponent, amb les seves tres portes corresponents a cada nau, és també un element totalment nou i singular en l’arquitectura catalana, un altre cop en l’òrbita dels edificis italians, des de les esglésies de Bari a San Michele Maggiore de Pavia, on també es retroba un gust per la decoració mural dins l’estil que hom ha vist a la Seu d’Urgell. Però, a diferència de les esglésies de Pavia, en les quals s’observa la voluntat de la façana pantalla(*), que té els seus millors exemples al Duomo de Pisa, o Santa Maria delle Pieve d’Arezzo, la façana de ponent de la Seu d’Urgell no intenta amagar la seva estructuració volumètrica (cosa que li hauria estat fàcil, i àdhuc raonable, tenint en compte la reforma del lateral nord), i reflecteix en la seva façana l’ordenació en tres volums, on fa fins i tot l’engany d’endarrerir l’ampliació del lateral nord, per no alterar aquesta composició.

Si bé tots aquests elements —capçalera, galeria absidal, portes, decoració de façana— apunten clarament a una influència de l’arquitectura italiana, hi ha factors que s’hi aparten, com el ja comentat del desenvolupament del transsepte i com l’estructuració de l’espai interior, que és molt diferent del d’aquests edificis italians presos com a comparació ja en la historiografia tradicional. L’estructura de voltes i pilars és radicalment diferent del d’aquelles esglésies i evoca les solucions adoptades a Sant Vicenç de Cardona(*), amb la inclusió tímida i insegura de les columnes raconeres, sense una clara funció estructural, llevat de les del creuer, i apartant-se força de les solucions italianes, fins al punt que quan es realitza l’ampliació del lateral nord, no s’aprofita aquest espai per a obrir tribunes sobre la nau, com la que apareix tímidament en el transsepte, i completar, així, l’alçat característic de l’arquitectura italiana del seu moment.

Planta i alçat, a escala 1: 40, d’un detall de les galeries del claustre, amb indicació de les proporcions i les mides de les columnes, i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Aspecte general de l’interior del claustre amb el campanar de l’església de Sant Miquel al fons.

ECSA – F. Tur

Per tot això, hom pot considerar que la catedral de Santa Maria d’Urgell representa una síntesi genial, realitzada amb gran cura, d’unes solucions espacials ja plenament experimentades per l’arquitectura catalana del segle XI, amb uns resultats formals i un nou llenguatge plàstic, provinent d’Itàlia, que es fan especialment sensibles en l’organització i la composició exterior de l’edifici, motiu pel qual representa una fita no repetida de l’arquitectura catalana del segle XII.

El claustre i les dependències

El claustre de la catedral d’Urgell és situat al sud de l’església de Santa Maria, entre aquesta i l’església de Sant Pere, dita ara Sant Miquel. És format per quatre galeries de quatre metres d’ample, cobertes amb una estructura d’embigat de fusta, que dibuixen una forma quadrangular, lleugerament trapezoidal, amb setze arcs en el porxo nord, quinze en el sud i disset en el de ponent.

Els porxos que separen les galeries del jardí central es componen d’una sola fila de columnes, muntades sobre un podi i formades, segons els models clàssics de columnes claustrals romàniques, per base —amb una escocia entre dos tors—, fust llis, capitell troncopiramidal esculturat i àbac motllurat, del qual arrenquen els arcs. Aquests presenten un arc en gradació, ornamentat amb boles, i una senzilla motllura en les arestes de l’intradós. Els porxos són formats per una filera seguida de columnes, només reforçades als angles per pilars raconers.

El porxo de la galeria de llevant fou derruït l’any 1603, moment en què fou substituït per l’actual porxo de set grans arcs, amb pilars rectangulars, totalment mancats de ritme i desproporcionats respecte de la façana de la catedral, que manté un acurat joc de proporcions entre les teulades de la nau central, de la nau lateral i del porxo claustral.

Sembla clar que el claustre fou començat amb posterioritat a l’acabament de l’església, o almenys de la seva porta sud, per tal com aquesta fou projectada amb un porxo —incompatible amb la presència d’una galeria claustral— que no s’arribà a construir.

De les dependències que envolten el claustre, a part les dues esglésies, cal esmentar l’església de la Pietat i el Deganat, edificacions molt tardanes on s’ha instal·lat el Museu Diocesà, a les ales sud i oest, mentre que l’ala est és ocupada per un cos d’edifici on hi havia la sala capitular (tardana), que és construït amb el mateix tipus de parament que l’església, fet que podria permetre suposar una datació coetània del claustre per a aquesta edificació. Tanmateix, la presència d’elements motllurats incorporats com a carreus en el parament i l’obstrucció de finestres absidals fa pensar en una construcció tardana, en què es podrien haver aprofitat materials de les dependències originals enderrocades. (JAA)

Bibliografia

  • Ahpb, Notari Joan Savina, 1505–1550; BC, Mns. 1 544; Marca, 1688; Villanueva, 1821–1850, vols. IX-XII; Puig I Cadafalch, Falguera, Goday, 1909–18, pàgs. 51 i 351; Puiol, 1918–1919; Bauer, 1962–1963, pàgs. 81–112; Albert, 1967; Batlle, 1979; Baraut, 1979, vol. II, pàgs. 7–146; Baraut, 1980, vol. III, pàgs. 7–166; Puig, 1980, vol. III, pàgs. 185–194; Rovira, 1980, vol. III, pàgs. 167–184; Baraut, 1981, vol. IV, pàgs. 7–186; Baraut, 1982, vol. V, pàgs. 7–158; Baraut, 1983, vol. VI, pàgs. 7–243; Baraut, 1984–1085, vol. VII, pàgs. 7–218; Baraut, 1986–1987, vol. VIII, pàgs. 7–149; Baraut, 1988–1989, vol. IX, pàgs. 7–312.