Els manuscrits de l’Arxiu Capitular de Tortosa

Còdexs

La biblioteca de l’Arxiu Capitular de Tortosa conté un dels conjunts de manuscrits d’època romànica més importants de Catalunya. Tenen fama ben guanyada des que Denifle publicà en la “Revue des Bibliothèques” de París un número monogràfic (generfebrer del 1896) amb el títol Inventarium codicum manuscriptorum capituli Dertusensis.

Existien inventaris catedralicis antics que consignaven els manuscrits de l’Arxiu Capitular. Un inventari de béns de l’any 1354 té registrats, entre altres coses, 111 llibres; al segle XV consta que es féu una ampliació de la llibreria i del 1420 és el primer inventari detallat, on apareix un nombre de 274 llibres (segons E. Bayerri).

Després de les visites de M. Risco i de J. Villanueva (aquest darrer dóna notícia de fins a 18 manuscrits), no és fins a l’inventari de Denifle que es pot parlar d’una relació fiable feta en temps moderns. El testimoni de Denifle és esglaiador; pren contacte amb els còdexs l’any 1882, hi torna l’any 1885 i, en el pròleg de l’edició del 1896, afirma: “…codicum statum lamentabilem asseribus avulsis deploraverat…” però en tornar l’any 1896 el canvi era ja important gràcies a la intervenció del canonge R. O’Callaghan: “…qui quidem jam uniformiter dorso a pelle ovina flavi coloris tabulisque linteolo spissius flavescente coopertis vestiti temporum injurias vincent…”. De l’estat lamentable, amb fulls deplorablement arrencats, hem passat al relligat uniforme amb llom de pell vermella i cobertes de tela que vencen les injúries del temps.

Els 144 còdexs (i 3 impresos) inventariats per Denifle que O’Callaghan enquadernà i publicà també l’any 1897, responen a una numeració predeterminada. Del seu inventari s’han de tenir en compte certs detalls, com el mateix Denifle destaca en una nota. Per exemple: comprèn tres impresos (un d’incunable), els núms. 8, 9 i 146, que ell mai no hauria inclòs en l’inventari; o encara, com també adverteix, els números 2, 12, 28, 61 i 67 són parts d’una Bíblia (segle XIII) amb els comentaris de Raban Maur, a les quals ell hauria donat almenys una numeració correlativa, tot i que no formessin un sol volum.

Això i el testimoni de mossèn Soler, que parla sempre de numeració antiga fins al núm. 260, sembla que confirma la idea que la biblioteca catedralicia sempre havia estat formant un conjunt des dels primers inventaris coneguts, amb més o menys control, i que el conjunt no va ser depredat per altres causes que el temps, l’ús i potser en alguns moments de la seva llarga vida per l’abandó temporal durant períodes més o menys llargs.

Aquest fet fa més plausible la consideració d’un nucli inicial que per a nosaltres seria el de major interès, portat d’Avinyó, amb els elements figuratius, les caplletres i la decoració més antics. Tot i això, hem de considerar especialment les dues grans plaques d’esmalt del còdex núm. 11, que responen a una tradició pròxima a Llemotges i que podrien ser la mostra d’un taller més proper, català, evidentment més poc destre. Indicis de la procedència avinyonesa són la pròpia antiguitat dels còdexs o la referència a Sant Ruf d’Avinyó, per exemple, en el còdex núm. 11, però també l’existència d’algun palimpsest, com el del núm. 122 sobre un text visigòtic.

El nucli primitiu s’enriquí amb aportacions d’escriptors catalans (Ripoll i Poblet) i també de Benifassà, dins del propi bisbat, ja a partir del segle XIV. La possibilitat d’altres procedències és menys demostrable, encara que es pugui suposar la del núm. 20 (De Civitate Dei), que escriu un tal Nicolau Berguedà, la qual cosa ens podria aproximar a Ripoll.

Dels 147 còdexs esmentats per Denifle, només els núms. 11 i 147 no tenen enquadernació moderna. El primer, evidentment, per les seves intocables cobertes d’esmalt.

A partir de l’acció de l’Institut d’Estudis Catalans, s’inicià una nova etapa en la conservació dels manuscrits. L’any 1914, amb la intervenció especialment de P. March i de J. Rubió, es continuà l’enquadernació fins al núm. 246. Mossèn Soler, l’arxiver que inventarià el patrimoni per encàrrec de la Generalitat en els difícils anys 1936-37, féu fitxes prou expressives fins al núm. 260, que es conserven inèdites a l’Arxiu Municipal de Tortosa; la numeració, segons mossèn Soler, és sempre numeració antiga, la qual cosa vol dir —com hem assenyalat— que responia a un ordre de conservació ja històric. Finalment E. Bayerri continuà la numeració fins a arribar al núm. 353, si bé hem d’advertir que dels 93 que hi afegí, 50 eren impresos, 22 eren manuscrits diversos fins al segle XV i la resta antifonaris, llibres de cor, etc., datats entre els segles XVI i XIX. Per tant, tenint en compte les baixes i les adquisicions lògiques en una llibreria d’aquestes dimensions, el nombre total de còdexs coincideix força amb el dels inventaris del segle XV.

De tot aquest conjunt, la part que ens interessa avui (de l’any 1000 al 1300) és formada per un nombre ben notable: 109 còdexs. Els més antics són del segle XI: el núm. 10 (un missal), el núm. 113 (el Pseudoagustino dialogus), de caràcter eclesiàstic; i els literaris: núm. 74 (Ars Grammatica de Priscià), núm. 100 (l’obra poètica d’Horaci) i el 184 (que conté la Farsalia de Lucà). Del segle XII destaquem el núm. 11 (el famós missal de Sant Ruf), el núm. 80 (un miscel·lani amb textos clàssics: Marcial, Juvenal, Horaci, Salusti, Ciceró…), el núm. 134 (Metamorfosis d’Ovidi), el núm. 246 (que conté el Liber pontificalis) i fins a 30 còdexs en total, que sumats als 5 del segle XI fan el grup de 35 que majoritàriament provenen de la biblioteca de Sant Ruf d’Avinyó, portats pel primer bisbe i els canonges de l’església de Tortosa després de la conquesta l’any 1148.

Inventari dels còdexs anteriors al 1300

Tapes del missal de Sant Ruf

Revers de les cobertes del missal de Sant Ruf (ms. 11), de plata repujada i esmalt, amb les escenes de la Maiestas Domini i la Crucifixió.

ECSA - J. Colomé

Anvers de les cobertes del missal de Sant Ruf (ms. 11), de plata repujada i esmalt, amb les escenes de la Maiestas Domini i la Crucifixió.

ECSA - J. Colomé

Les tapes del sacramentari gregorià (ms. 11) o missal de Sant Ruf són constituïdes per dues plaques rectangulars de plata repujada (26,2 × 18,5 × 7 cm). Són esmaltades (tècnica del champlevé sobre un fons daurat) i muntades damunt d’un suport de fusta. A la placa de l’anvers hi ha representada la Maiestas Domini amb el tetramorf; i a la placa que fa de revers apareix representada l’escena de la Crucifixió.

En tots dos marcs queden restes d’una inscripció. En el corresponent a la Crucifixió es pot llegir: sum Deus et vendor sum rex et in hac cruce pendor, l’altre diu: astans altare pia mens gaude lacriman.

En la placa de l’anvers, el Crist en Majestat és representat dins una màndorla. Amb la mà esquerra sosté un llibre, en el qual es pot llegir ego sum qui sum; la mà dreta està alçada, en senyal de benedicció. Va vestit amb túnica i mantell esmaltats amb tonalitats blavoses i té un nimbe crucífer, també esmaltat amb la mateixa tonalitat. A cada costat del rostre hi ha reproduïdes les lletres gregues alfa i omega, enllaçades per la partícula ET. Els símbols dels evangelistes es disposen un a cada angle del rectangle; tots quatre han estat representats amb una aurèola circular i el llibre de l’Evangeli.

Pel que fa a l’escena de la Crucifixió representada en la placa del revers, la imatge de Jesús crucificat està flanquejada per la Mare de Déu, a la dreta, i sant Joan, a l’esquerra. La figura de Crist ha estat representada frontalment, amb un nimbe crucífer; els braços estan lleugerament flexionats i les mans obertes, ensenyant els palmells; porta un perizoni i els peus descansen damunt d’un supedani. La Mare de Déu va vestida amb una túnica, un mantell i un vel que li cobreix el cap. Sant Joan porta túnica i pal·li; amb la mà esquerra sosté un rotlle. A la part superior, dos àngels, amb les mans velades, representen el Sol i la Lluna. (EBC)

Bibliografia

Bibliografia sobre els còdexs

• Denifle-Châtelain, 1896, pàgs. 1-61
• O’Callaghan, 1897
• Rubió i Balaguer-Alòs, 1913-14, pàgs. 746-747
• Gudiol i Cunill, 1955, vol. III
• Bohigas, 1960
• El arte románico, 1961, pàg. 188
• Bayerri, 1962
• Ibarburu, 1985 i 1986

Bibliografia sobre les tapes del missal

• Gudiol, 1955, pàg. 132
• El arte románico, 1961, pàg. 188, núm. 260
• Matas, 1982, pàgs. 114-116
• Thesaurus, 1986, pàgs. 89 i 90