(Arxiu de la d’Aragó Corona A: Ms. Ripoll 116)
Expositio Beda et Cantica. Foli 42, el qual, amb la presentació d’una caplletra “D” decorada amb motius fitomòrfics i zoomòrfics, constitueix una de les poques miniatures d’aquest còdex.
Arxiu Mas
Aquest còdex, compost per 102 folis (18,30 × 25,40 cm), escrits en lletra carolina del segle XI(*) sobre pergamí, conté, en la seva major part, texts de Beda: “Incipit liber Bede presbiteri de gratia Dei contra Julianum…” (foli 1); la seva part final és complementada amb alguns fragments de sant Gregori: “Expositio in Cantica Canticorum… domini Gregoriipapae” (foli 99).
L’absència de miniatures a penes queda pal·liada per poc més de mitja dotzena de capitals dibuixades amb tinta, amb senzilles decoracions fitomòrfiques i a vegades zoomòrfiques (foli 42, “D”); per a totes elles, es reserva el color del pergamí que destaca sobre un fons vermell de contorn quadrangular; les seves mides oscil·len entre els 5,80 cm d’altura de la “C” del foli 77 i els 3 cm de la “S” del foli 28v, i la seva factura denota la mà d’un artista, si no maldestre, almenys interessat únicament a cobrir uns buits mitjançant unes capitals amb decoració senzilla i de realització ràpida.
El color blau és també present a la “S” del foli lv, i el groc a la gran “D” del foli 42, la més rica del còdex, conformada per una figura de drac alat que continua una tradició ripollesa present ja al Ms. Ripoll 52 (foli 140, “Q”).
L’anàlisi del conjunt d’inicials revela que una part dels seus recursos ornamentals semblen continuar pautes iniciades o desenvolupades a Ripoll en època olibana; això passa amb el tipus de lletra configurada mitjançant tiges que en moments determinats del seu recorregut o en la seva culminació tenen excrescències polilobulades realçades mitjancant traços en tinta. Aquest recurs s’havia desenvolupat especialment en el Ms. Ripoll 151 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, per al qual proposàvem una cronologia cap al voltant dels anys centrals del segle. Doncs bé, aquest caràcter fitomòrfic general es troba acompanyat en el Ms. Ripoll 116 per uns elements terminals en forma de tirabuixó, que a penes havíem vist fins aleshores a Ripoll. N’havíem vist un exemple ocasional en el Ms. Ripoll 42(*) (foli 59), i una mica més tard en el Sacramentarium Rivipullense(*), datat aproximadament de mitjan segle XI; aquest mateix tipus de formes de tirabuixó comença a trobar-se també en manuscrits produïts a Vic en època d’Ermemir, com el Ms. 43 del Museu Episcopal de Vic, Sant Isidor De Poenitencia…, datat l’any 1056(*) i, una mica més tard, al Missale Parvum, Ms. 71 del mateix Arxiu(*).
Això no obstant, la freqüència i la facilitat amb què l’artista del Ms. Ripoll 116 utilitzà aquest element ens aconsellen situar la seva producció en un moment una mica més avançat que els exemples anteriors, és a dir, potser en un moment de reactivació de les tasques de l’escriptori després de la subjecció a Sant Víctor de Marsella l’any 1070.
D’altra banda, la presència en aquest manuscrit de formes desconegudes fins aquell moment als nuclis Vic-Ripoll, fa pensar en l’arribada de models nous; ens referim als eixamplaments terminals que experimenten determinades tiges vegetals fins a adoptar formes que semblen corol·les, de l’interior de les quals neixen al mateix temps noves tiges. Podem veure’ls a les primeres inicials del Ms. Ripoll 116 (folis lv, “S” i 12v, “C”). Aquests motius constituïren un dels recursos vegetals bàsics de l’ornamentació de grans alfabets romànics durant el segle XII, no només a Catalunya sinó dintre el que podríem denominar un cert estil internacional, que amb una important aportació d’origen francès, sembla que s’estengué per nombrosos escriptoris, fet que dificulta les atribucions a tallers concrets(*).
En definitiva, doncs, ens trobem davant un manuscrit sense miniatures, com sembla correspondre a un període de dificultats imperants, i la decoració del qual, reduïda a poc més de mitja dotzena d’inicials, podria exercir una funció pont entre els sistemes ornamentals originats a la primera meitat del segle XI, alguns dels ingredients vegetals, i fins zoomòrfics dels quals són presents, i la introducció de noves formes vegetals més carnoses, amb forma de tirabuixó i de corol·la, que es desenvoluparen plenament durant el segle XII.