Foli 61 del ms. 196, amb la caplletra N, dins la qual hi ha representada la figura de sant Agustí.
C. Mancho
Aquest llibre forma part dels còdexs que J. Rubió i R. d’Alòs inventariaren durant les seves recerques a l’arxiu tortosí(*). És per aquest motiu que la bibliografia referida a aquest manuscrit és tan summament escassa, ja que no apareix en els primers inventaris moderns (Denifle-Châtelain i O’Callaghan).
Es tracta d’un llibre en pergamí de 416 × 280 mm, amb una caixa d’escriptura de 295 × 185 mm. Els folis són de 30 línies a dues columnes, i hi ha un total de 231 folis. Cal afegirhi, com ja feia constar E. Bayerri(*), que dels 231 només els 224 primers formen part del llibre. L’últim plec, de 7 folis, no hi pertany. Es veu clarament com aquest darrer quadernet és format per folis desaparellats de mides diferents, malgrat que hom el va incloure, segurament, en relligar el llibre de nou. Aquests folis, com els sis primers, es troben en molt mal estat de conservació.
El foli 1, molt deteriorat, comença amb Dominica de adventu Dominum. Leccioni sancti evangelii secundum Lucam. El foli 224v acaba amb peccavit Hierusalem propterea.
En l’estudi consignat al ms. 62 de l’Arxiu Capitular de Tortosa, ja fem referència a la problemàtica sobre la relació entre aquest manuscrit i el ms. 196, en el sentit que es tracta del mateix còdex. Aquí intentarem mostrar els nostres arguments en contra de l’ordenació que hom ha donat tradicionalment, que ha considerat que el ms. 62 era la primera part i el ms. 196 una continuació d’aquest.
La manca d’estudis monogràfics seriosos que s’hagin ocupat del tema ha fet que la poca bibliografia, obligadament general, hagi arrossegat una mala lectura del primer informe de Rubió i Alòs. Segons aquests autors, el ms. 196 es trobava: “Mutilat a la fi.”; una mica més avall concreten que té “Igual lletra que’l núm. 62 de l’inventari Denifle, que sembla ésserne un fragment”(*). Aquestes dades, succintes en extrem, van fer que els investigadors posteriors interpretessin que el manuscrit 196 era la continuació del 62. J. Gudiol o P. Bohigas probablement no van poder tenir mai els còdexs a l’abast, per tal d’estudiarlos. En el cas d’E. Bayerri, o bé no els examinà amb cura, o bé no va gosar contradir els seus precedents i es refugià, fentles a la seva mida, en les paraules de Rubió: “Advirtió Rubió y Lluch(*), en 1914, que la letra de este códice, igual que la del núm. 62 del Inventario de Denifle, da a entender que este 196 es un fragmento o continuación de aquel(*)”. Paradoxalment, el que afirmen Rubió i Alòs és que el 62 sembla un fragment del 196, no a l’inrevés, ja que el 196 només està mutilat al final, no al principi, mentre que el 62 ho és per totes dues bandes.
Només el fet de tenirne un sense mutilar, pel davant o pel darrere, hauria d’haver estat motiu suficient per a resoldre tots els dubtes, però segurament les numeracions imposades a cada còdex degueren influir, en major o menor mesura, en les apreciacions dels investigadors, malgrat tractarse d’un element purament convencional. Així, doncs, el ms. 62 havia d’anar, per lògica, davant del 196. Rubió i Alòs ja van avisar, però, que seguien la numeració de R. O’Callaghan a contracor, ja que en determinats casos això podia induir a error, admetentla com a provisional i no canviantla per manca de temps i preveient posteriors visites a l’arxiu durant les quals resoldrien l’afer(*). Les visites no es van fer i la numeració restà intacta, confonent els investigadors que van venir després.
D’entrada ja podem afirmar que el ms. 196 i el 62 són, efectivament, fragments que corresponen a un mateix llibre, la primera part del qual, però, seria l’actual ms. 196 i la segona el ms. 62.
Si fem cas de les dades físiques dels dos llibres, veurem com són molt properes, per bé que no idèntiques. El ms. 196 té unes dimensions per foli de 416 × 280 mm, mentre que al 62 són de 423 × 283 mm. Cal dir que aquestes mides difícilment podrien coincidir, ja que tots dos manuscrits van patir un relligat en moments diferents. L’espai ocupat pel text és molt similar a tots dos, encara que tampoc idèntic. Les diferències són molt petites, de 2 mm en l’amplada i de 13 mm en la llargada. Atesa la relativa flexibilitat que hi podia haver, no creiem que siguin significatives. Més significatiu ens sembla que internament cada foli tingui 30 línies distribuïdes en dues columnes i que la lletra, com s’esmentà en l’informe de Rubió i Alòs, sigui la mateixa en tots dos llibres.
Aquests elements són útils per a dir que ambdós manuscrits són un de sol. Per a poderlos ordenar necessitem altres dades.
En l’estudi del ms. 62 es justifica l’afirmació que era incomplet fent referència al fet que en el darrer foli hi ha un reclam que no troba parella. Malauradament el guillotinat del 62 fou més precís i féu desaparèixer totes aquestes marques. Al ms. 196 hem tingut més sort i, per exemple, en el foli 199v hi ha un reclam amb la mateixa lletra i sistema que el del ms. 62.
D’altra banda, Rubió i Alòs ja esmentaven que el ms. 196 només estava incomplet al final. Efectivament, a part de la gran inicial del foli 1, avui molt espatllada, que pot fer pensar en l’incipit d’un llibre, hem conservat la numeració dels diferents quadernets, més o menys mutilada però encara llegible.
El primer número que trobem és el II, en xifres romanes, al vers del foli 14. En el foli 23v trobem el III, i així successivament, conservantse o no segons si hem tingut més o menys fortuna amb el guillotinat. També hi havia una numeració dels folis, en xifres romanes, contemporània, creiem, de la dels quadernets, que comença en el foli 39 i s’atura en el 119 sense que hi hagi cap explicació. Precisament en aquest foli 119r, al mateix temps que s’acaba la foliació comença la numeració de quadernets al recte del primer foli i no al vers de l’últim com fins al foli 110v.
Aquests indicis que s’observen a la numeració dels quadernets ja demostren que aquest volum devia ser la primera part del manuscrit originari. El fet que en el ms. 62 no conservem cap vestigi de numeració podria dificultar la resolució del problema. El text, però, ajuda a esvair completament els dubtes.
El foli 1 del ms. 196 recull l’evangeli de Lluc per a un dels diumenges d’advent. L’últim dia reconegut en aquest mateix manuscrit (foli 218) és el referit a dominica in Ramis Palmarum (diumenge de Rams)(*). Per la seva banda, el primer dia que reconeixem sencer en el ms. 62 (foli 2v) comença de la següent manera: In die secundo Pasche. Lectio sancti Augustini secundum Marcum (…); tot seguit comença l’evangeli de Marc (Mc 16: 1): In illo tempore Marie Magdalenen et Maria, Iacobi et Salome emerunt aromate…(*).
El fet que sigui un homiliari implica un cert ordre litúrgic. No és estrany, per tant, que el ms. 196 comenci amb l’advent. Aquest mateix raonament fa que gosem afirmar, tan clarament, la correlació entre el ms. 196 i el 62, primera i segona part d’un homiliari. És evident que el Diumenge de Rams se situa, parlant cronològicament i litúrgica, abans que el diumenge de Resurrecció.
Encara podríem afegir un argument, per bé que més subjectiu: les inicials decorades. Pel que fa al disseny és exactament el mateix que el de les del ms. 62, cosa que ens tornaria a emparellar ambdós manuscrits. A tall d’exemple, la I del foli 209 està concebuda de la mateixa manera que la I del foli 67v del ms. 62 (entre d’altres), amb un pal summament llarg a l’extrem del qual penja un caparró barbat. Els exemples podrien ser nombrosos. De fet, però, pel que fa a les consideracions sobre la il·luminació amb petites inicials amb alguns elements antropomòrfics o zoomòrfics del ms. 196, remetem a l’estudi sobre el ms. 62. Només apuntarem que es detecta una minva de qualitat a mesura que avancem dins el ms. 196: inicials més petites, menys colors, figuració més deficient, etc. Això explica que les inicials de millor qualitat es trobin en el ms. 196 i que el ms. 62 sigui una continuació de la tendència a rebaixar la qualitat. D’altra manera, no s’entén. Val a dir que aquest cansament a mesura que avança el llibre no és patrimoni exclusiu de la parella de manuscrits de què estem parlant, ja que es constata en altres còdexs de l’arxiu.
En aquest manuscrit destaquen dues inicials per damunt les altres. En el foli 52 trobem l’incipiunt lectiones in die Natalis Domini. Les lliçons comencen amb una P monumental (156 × 78 mm) constituïda mitjançant entrellaçats vegetals, sovint acabats en caps d’animals. L’ull de la P s’omple per mitjà de dues tiges que es repleguen paral·lelament en espiral, situant al centre de cadascuna un gran motiu vegetal. A l’espiral superior també hi trobem dues aus. A la part inferior, i recolzat damunt el peu de la P, trobem un personatge (52 × 32 mm), vestit amb túnica curta, que s’aferra, amb la mà dreta, al pal de la P i, amb la mà esquerra, a la panxa d’aquesta. Es tracta d’un jove imberbe, amb els cabells llargs, pentinats amb clenxa al mig. Destaca especialment la túnica que el vesteix, pel seu vol i mobilitat.
A part d’altres consideracions, trobem en aquesta inicial el que esmentàvem a propòsit del cromatisme. La qualitat en l’aplicació així com en la combinació dels colors és molt superior a la de les modestes inicials del ms. 62, sense que canviï la gamma. La lletra és dibuixada a tinta i hom reserva el pergamí com a color de l’estructura vegetal i del personatge. El marc és de color vermell, mentre que el fons de la lletra és blau, i verd el de les espirals. Les fulles i el personatge són retocats amb groc pàl·lid.
Pel que fa a l’estructura, podem prendre com a referent el còdex de la Biblioteca Vaticana, ms. lat. 5 730 (vegeu el vol. × de la present obra, pàgs. 328-332). Entre les seves inicials habitades destaquen les dels folis 195v, 209v i 217v(*), on trobem personatges en una actitud similar. La semblança no va més enllà perquè en aquest manuscrit, sorgit de Ripoll, la funció dels personatges és plenament estructural, ja que s’encarreguen de sostenir la panxa de la lletra P. Podríem suposar, per al nostre artista, un coneixement d’obres similars a l’esmentada. El que queda clar és que en la P del nostre manuscrit el personatge és un element purament anecdòtic.
També és difícil establir paral·lelismes estilístics per a aquest llibre. Dins el mateix escriptori trobem el ms. 82, on coincideixen alguns elements decoratius que els podrien fer propers. Si mirem els folis 149, U, 154v, S o 11, E, veurem uns caps d’animal que s’hi apropen malgrat no estar en la mateixa línia. Tampoc els que trobem en el ms. 51 de la biblioteca de l’Arxiu Capitular de Tortosa són més propers.
El treball del fullatge en el ms. 82 també transmet un cert aire de familiaritat en relació amb la nostra P. Malgrat que és diferent, és format per aquestes fulles poc treballades amb perfils més aviat senzills. La comparació, però, també esdevé difícil.
La culminació, si és que es pot dir així, d’aquest artista ens arriba al foli 61(*). Dins aquesta plana i a propòsit de l’evangeli de Joan, es recull una homilia de sant Agustí. La rúbrica, en vermell, diu exactament: homilia leccionis eiusdem sancti Augustini episcopi. La primera lletra del text de sant Agustí és una N que no té, en la seva estructura, cap diferència notable respecte de la majoria de lletres majúscules, tant del ms. 196 com del ms. 62, pintada en blau i vermell amb una línia que perfila el pal de la lletra. L’excepcionalitat rau en el fet que el seu interior és ocupat per un personatge nimbat, amb un volum a la mà esquerra, el gest de parlar, i assegut en una mena de tron. La seva qualitat és molt alta, si tenim present la resta d’inicials dels dos manuscrits (196 i 62). Els peus, les mans i el rostre són fets en tinta negra. La toga en verd i el nimbe, el tron, el llibre i la túnica que duu sota la toga, en vermell. En determinades parts també hi ha tocs del groc pàl·lid característic que ja hem esmentat. El fons és un disseny romboïdal, amb puntejat a l’interior de cada rombe. Excepte en l’ombrejat de la toga, es reserva el pergamí com a color de fons per a tot.
No creiem que sigui difícil d’acceptar que ens trobem davant d’un retrat de sant Agustí(*). Si comparem aquest retrat, per exemple, amb el de sant Lluc que apareix en el foli 129v dels Evangelis de sant Agustí, cod. 286 del Corpus Christi College de Cambridge, o amb els de sant Mateu i sant Joan del foli 9v de 1’Evangeliari de Rabbula, cod. Plut. I, 56 de la Biblioteca Laurenziana de Florència(*), coincidirem que la intenció sembla la mateixa: presentar l’autor del text. La comparació pel que fa a l’estil queda, òbviament, fora de lloc ja que les obres esmentades són de primera fila i molt allunyades en el temps.
El manuscrit entraria, per aquest motiu, dins el conjunt de llibres que des del segle V perpetuen el “culte” als autors, mitjançant la inclusió de la seva representació en els volums per ells produïts. No cal dir que, com en molts altres casos, aquests tipus iconogràfics arrenquen del món clàssic i l’edat mitjana els acaba fent seus desdibuixantne l’origen.
Hem d’admetre que és estrany que dins d’un homiliari com aquest, en el qual se citen textos adscrits a Ambròs, a Agustí o a Jeroni, entre d’altres, només s’hagi triat Agustí i solament aparegui en un cas. És estrany, fins i tot, la situació dins el text, ja que no respon a cap lloc preeminent al principi del llibre, ans al contrari, passa més aviat desapercebut i només destaca de la resta del manuscrit per la qualitat. No creiem, però, que això justifiqui el fet d’explicar la imatge del foli 61 de manera diferent a com ho hem fet. La causa podria raure en un fet tan simple com ara la dependència del ms. 196, pel que fa a la il·luminació, d’un model d’homiliari incomplet.
Pel que fa a les influències que devien determinar una imatge d’aquest tipus, la procedència pot ser diversa: des d’un llibre similar al que analitzem, fins a les majestats i grups d’apòstols que ens han pervingut a través de la pintura mural i sobre taula, que devien ser freqüents en aquells moments en qualsevol església. Estilísticament parlant, això darrer, i centrat en la pintura sobre taula, és el que suggereix M.E. Ibarburu(*). Segons aquesta autora, el retrat del còdex 196 és un dels pocs exemples de la il·luminació de manuscrits del corrent bizantinitzant que al final del segle XII afectà Catalunya. D’altra banda, segons el seu parer, caldria també establir una relació entre les il·lustracions del ms. 20 de Tortosa i aquest corrent bizantinitzant(*), un testimoni del qual en pintura sobre taula és el frontal de Baltarga (vegeu el vol. I, pàgs. 378-379, de la present obra). El cert és que, si comparem el posat dels sants o del mateix Crist del frontal amb aquest retrat de sant Agustí, trobarem força elements que coincideixen en l’execució: la disposició dels plecs, les vores d’aquests i les caigudes, la posició dels peus, alguns dels rostres… En definitiva, una sèrie de trets que semblen apuntar en favor d’una clara marca bizantinitzant. Aquesta influència bizantina és versemblant no sols per l’estil, també el tipus iconogràfic podia haver arribat per aquesta via. És evident que el millor transmissor del món clàssic sempre ha estat Bizanci.
Si prenem per vàlida aquesta relació del manuscrit, pel que fa a la il·luminació, amb l’ambient bizantinitzant que es respira al final del segle XII a Catalunya, haurem, per força, d’endarrerirne la datació fins aquest moment.
Per acabar, cal dir que hem de lamentar l’estat de conservació dels sis primers fulls, entre els quals destaca el foli 1, en el qual trobem dues inicials de grans dimensions molt malmeses. La primera, una I, té un animal fantàstic, probablement un drac, cavalcat per un homenet; la segona, una N, també mostra un home que en aquest cas cavalca un griu. L’estat general dels esmentats folis fa pràcticament impossible qualsevol altra precisió.