Foli 138 del ms. 62, amb la representació de la caplletra H uncial.
ECSA - J. Colomé
Manuscrit del final del segle XII, en pergamí de 423 mm d’alt per 283 mm d’ample(*). La caixa d’escriptura és de 308 × 183 mm i és ocupada per dues columnes de text de trenta línies. El llibre té 152 folis i no 153 com suggereix E. Bayerri(*), atès que manca el foli 130. La numeració fou afegida modernament, en una data indeterminada. Només són numerats els folis, amb llapis i emprant xifres aràbigues. El fet que E. Bayerri parli de pàgines “no numeradas” i no de folis, podria fer pensar que la numeració és posterior a Bayerri i per tant la mutilació, reflectida a la foliació (salta del foli 129 al 131), encara més moderna. El més probable, però, és que aquesta numeració s’efectués en època del canonge R. O’Callaghan(*), en fer els relligats nous i Bayerri, simplement, no hagués comprovat un per un els folis, donant per vàlida la numeració d’O’Callaghan.
Sigui com vulgui, el fet és que la breu observació de Denifle i Châtelain referida al ms. 62 (mutilum(*)) és ben vigent. El còdex és incomplet, no sols per la manca del foli 130, sinó també per faltar quadernets al principi i al final del llibre. Seguint el text això es fa ben evident. El foli 1 comença directament amb: …unde aliqui non timuerunt…, sense cap títol ni rúbrica. El foli 153v acaba: …nam qui sunt duo domini…, amb la frase truncada. A part d’aquest fet és obvi que amb l’enquadernació nova es perderen les tapes i guardes antigues, així com, en guillotinar els folis, les notes marginals i els reclams. Aquests darrers són una mostra clara de la manca de determinades parts. Per exemple, el foli 153v conserva el reclam deinceps que l’havia de lligar, com a mínim, amb un altre quadernet.
Tots aquests elements, així com altres consideracions referides a la lletra i, segurament, la semblança de les inicials i els seus pigments, fan que des que J. Rubió i Balaguer i R. d’Alòs van completar el catàleg de manuscrits de l’Arxiu Capitular de Tortosa(*), tothom coincideixi en el fet que aquest llibre formava part, juntament amb el ms. 196 del mateix arxiu, d’un únic volum desmembrat en una data incerta(*). Ja podem advertir des d’aquest moment que, segons la nostra opinió, hi ha prou elements per a afirmar que el ms. 196 és la primera part i el 62 la continuació d’un únic volum(*).
Si entrem a analitzar la realitat artística del ms. 62, ràpidament ens adonarem que no estem pas davant d’una obra de gran qualitat. No trobem en aquest manuscrit grans inicials decorades; de fet, no hi trobem grans inicials. El seguit d’homilies i els diferents paràgrafs tenen, sense que hi hagi un criteri uniforme, repartides aquí i allà, tot un seguit de majúscules cal·ligràfiques, les quals trenquen la monotonia del text aportanthi el color. Així trobarem principalment: vermell, blau, verd (algun cop rebaixats donant altres tonalitats) i alguns tocs de groc molt pàl·lid. Pel que fa a les seves dimensions, existeix una gran heterogeneïtat, des de 8 o 9 mm a 15 o 16 cm. El seu disseny és poc complicat. Alternen les capitals romanes, amb algun tipus d’uncial (m, n, d, h) i alguna tau grega; les formades per pals verticals i horitzontals els eixamplen als extrems (h, 1, i); les generades a partir de traços corbats, els eixamplen al centre. Sovint el pal principal de la lletra és dividit per una línia vertical (per exemple la I del foli 134), permetent així separar dos colors, o bé es decora amb una línia sinuosa (per exemple la Q del mateix foli). Sovint aquest mateix motiu s’empra per a resseguir el perfil de la lletra.
A part d’aquests elements, purament decoratius i banals, cal destacar la decoració que algunes lletres inclouen en els seus espais buits. Al costat d’inicials com les A (foli 84), H (foli 103), M (foli 144v), U (foli 147) i D (foli 150v), amb decoracions més o menys elaborades de tipus pseudovegetal i acusades simetries, trobem tot un grup, no gaire nombrós, on la base és l’element antropomòrfic.
L’inicial més espectacular és, potser, la lletra Q del foli 134. Dins d’aquesta lletra trobem un personatge (51 × 23 mm) amb un sol cap i dues cares. Els rostres, mirant cadascun cap a una direcció, comparteixen la barba i la diadema. També la toga és compartida per ambdós; aquesta és una mica maldestra tot i conservar el regust clàssic, amb detalls com el d’estar recollida a l’espatlla. Malgrat que la lletra és de color vermell, el dibuix és fet en verd, llevat dels cabells i un cert ombrejat que són fets en un groc molt pàl·lid. El tema no és estrany. En el mateix manuscrit trobem un motiu semblant al foli 28v dins una lletra G.
També és d’una gran bellesa la lletra H del foli 138, on trobem encara més ressaltat l’element clàssic. Es tracta d’un home barbat (28 × 12 mm), amb una corona esquemàtica i una toga encara més esquematitzada. Dibuixat en blau, amb un fons verd, la qualitat podria fer pensar en algun tipus de retrat.
Deixant a un costat la figuració humana, sobta agradablement per la seva bellesa i l’acusat naturalisme la testa de cavall que hi ha a la lletra Q del foli 135 (27 × 17 mm). Dibuixada en color verd, l’autor va entretenirse a col·locarli la corretja del fre, de color blau. El fons torna a ser de color blau.
Hem intentat esbrinar quin és el motiu d’aquesta decoració que acompanya les inicials, si és que n’hi ha. Pel que fa als rostres, cal advertir que són relativament nombrosos sobretot als extrems dels pals de la I i la P (per exemple en els folis 62 i 53v) i d’una qualitat relativa, atès que l’artista parteix d’una fórmula apresa i ràpida per a dibuixar perfils humans. De fet, quan surt del perfil per dibuixar el rostre frontalment, el resultat és prou deficient (per exemple en el foli 67v). Així doncs, bàsicament es tracta d’elements decoratius.
En dos casos, però, fóra possible donar una altra explicació. A la Q del foli 134, el sermó extret del beati Iheronimi presbiteri, una de les frases del text parla del subjecte del sermó…murmurabant pharisei et scribe… Potser la intenció de l’autor era il·lustrarnos, veladament, sobre la falsedat, ideant la imatge, prou explícita, d’un personatge amb dues cares. La Q del foli 135, amb el cap de cavall, encapçala el següent text: Qui fidelis est in parvo, fidelis est in multis. Tot el text que segueix gira al voltant de la fidelitat i potser, seguint el raonament anterior, la testa del cavall, animal elogiat per la fidelitat envers l’amo, vulgui fer èmfasi en aquest fet. No cal dir que tot això s’ha de relativitzar, sobretot si hom té present que, per exemple, el cas del personatge amb dos rostres no és únic; l’altre exemple (G del foli 28v), a més a més, no sembla tenir cap connotació.
Per valorar la qualitat d’aquesta decoració cal no perdre de vista que, segons la nostra opinió, aquest llibre és la continuació del ms. 196. Això és important perquè, així com en el ms. 196 hi ha il·lustracions veritablement remarcables (vegeu l’estudi d’aquest manuscrit en aquest mateix municipi), en el ms. 62 la qualitat baixa molt. Cal afegir, a més, que aquest cert “cansament” en la factura, a mesura que avança la confecció de la decoració d’un llibre, no és exclusiu dels ms. 196 i 62 sinó que és compartit per altres llibres de l’arxiu.
Una cosa, però, és del tot constatable: el deix classicitzant que respiren les representacions antropomorfes. No estem tan segurs d’afirmar, com Bohigas, que el seu autor hagi vist models antics per a inspirars’hi, però hem de reconèixer que, com a mínim, és molt versemblant(*). També és cert que les il·lustracions que hem presentat tenen un cert aire de fórmula senzilla, apresa, segurament, d’algú més dotat. Si a aquest fet afegim la qualitat d’algunes inicials del ms. 196 podem inferir que entre les diverses mans que es veuen en el conjunt d’ambdós manuscrits, n’hi ha una de principal, la de la figura de sant Agustí per exemple, i la resta serien els imitadors o els successors en la tasca de decorar el manuscrit.