Institució de la canònica d’Espirà de l’Aglí

Data: 25 de desembre de 1136.

"Vdalgarius Helenensis Ecclesiae episcopus abbatibus et sacerdotibus ceterisque fidelibus sui episcopii salutem in Christo. Ante tempora, fratres carissimi, gratiae quae per evangelium manifestata est, dum iudaicus populus sacerdotio regeretur, Samuelem ante Dei arcam et cetera tabernaculi supellectilia in Silo indutum ephod lineo ministrasse legimus. Nec minus David eodem habitu, dum arcam Hierusalem induceret, ante ipsam saltasse invenitur. Iacobum quoque, qui et frater Domini nominatur, narrat ecclesiastica historia semper usum fuisse lineis vestibus dum in templo ministraret. In Actibus autem Apostolorum scriptum est quod dumrudis Ecclesia, quae et primitiva dicitur, ex neophytis augeretur post Christi ascensionem, nemo aliquid ex eis dicebat esse proprium, sed omnia erant eis communia, et distribuebatur unicuique prout opus erat. Hanc etiam vitam Christus commendans in evangelio ait: Si quis vuit post me venire, abneget semetipsum, et tollat crucem suam, et sequatur me. Et alibi: Qui mihi ministrat, me sequatur. Et: Si vis perfectus esse, vade, vende omnia et cetera. Et Petro dictum est: Sequere me. Hoc est etiam illud supererogatum quae stabulario samaritanus dicitur promisisse. Hinc alias scribitur: Qui potest capere capiat. Non enim haec vita necessaria est, sed voluntaria. Si quis vero ad hanc vitam voluntare se constrinxerit, iam fit necessarium quod ante fuerat voluntarium. Prius namque erat inferior, non deterior. Post votum vero iam fit deterior et inferior, si ei contingat quod dicitur: Canis reversus ad vomitum suum, et sus lota in volutabro luti. Vnde Ananias et Saphira Spiritui Sancto mentientes, materiali a Petro Simon vero nefarius spiritali gladio perculsi sunt. Post longa vero tempora beatus pater Augustinus, doctrina et exemplo decus Ecclesiae, Iponensis Ecclesiae episcopus, eandem vitam suo tempore restaurari cupiens, regularem clericis instituit doctrinam, quos et canonicos, appellavit, quibus nihil proprium habere permisit, sed exemplo apostolorum omnia habere communia tradidit et indui more Samuelis et David et beati Iacobi disposuit cuius institutio Deo operante huc usque per multas ecclesias viget. Vnde ego Vdalgarius Helenenfis Ecclesiae episcopus communi consilio nostri capituli, archidiaconorum videlicet et capitis scholarum et sacristae et ceterorum quorum mens sanior est, ecclesiam Sanctae Mariae de Aspirano cum omnibus rebus quas habet vel habitura est quocumque modo, seu donatione, vel emptione, vel mutui datione, seu legatarii iure, sive aliqua alia adquisitione, huic ordini supradicto ea potestate qua possum, scilicet quam Dominus Petro tradidit, et nos ab ipso accepimus, dono, commendo, constituo, ita videlicet ut quotcunque ibi secundum nostram dispositionem fratres degere potuerint, priori nunc primum a nobis constituro, videlicet Petro Arnaldi nostrae sedis canónico, secundum regulam beati Augustini subjaceant, ita ut nihil eis liceat habere proprium, nec ipsi eiusdem loci priori. Ipsam vero ecclesiam priore decorari abhinc decernimus. Quem vero quotiens mutari oportebit, seu morte, seu aliqua ratione canonica, sic fiat a nobis sive a nostro successore consilio nostri capituli et eorum qui in eodem loco, commorantur canonice degentes tam clerici quam laici, ita scilicet ut si in eodem loco frater inventus fuerit qui tali regimine dignus iudicetur, inde eligatur; si vero non reperietur, aliunde illic praeficiatur, hoc pacto, ut nihil ipse nec ecclesia alicui debeat subjectionis nisi episcopo Helenenti vel matrici praescriptae. Si quis hanc pacem infestare voluerit, vel res supradictae ecclesiae auferre conatus fuerit, perpetuae excommunicationi subjaceat donec satisfactionem tam mihi vel successoribus meis quam ipsi supradictae ecclesiae faciat. Notum autem sit vobis tam praesentibus quam futuris quod omnem querelam et rationem quam abbas Coxanensis et conventus eius in suprataxata ecclesia se putabat habere, in manu nostra finivit, reddita etiam carta quam inde habebat gratuita voluntate. Et licet ipsum abbatem vel ecclesiam Beati Michaelis nullam iustam rationem in ea habere cognosceremus, filiali tamen amore Arriani ecclesiam ei haberepermittimus. Rogamus itaque vos et nostra auctoritate mandamus ut ipsam ecclesiam de vestris bonis sustentetis. Et si quis in obitu mortis auctoritate et consilio suae matris Ecclesiae ibidem sepeliri voluerit, mandamus et obsecramus quod fratres ibidem Deo servientes tam pro vivis quam pro mortuis orationes fundant. Et est manifestum.

Factum est hoc VIII kalendas ianuarii, anno MCXXXVI regnante Lodovico rege in Francia. Signum Vdalgarii Elenensis Ecclesiae Dei gratia episcopi, qui laudo et hoc confirmo et testes firmare rogo. Signum Raymundi Elenensis archidiaconi. Signum Pontii archidiaconis. Signum Guillelmi archidiaconi. Signum Reamballi capitis scholae. Signum Petri Ferrandi capitis scholae. Signum Petri Arnalli sacristae. Signum Bernardi de Sancto Laurentio. SignumBerengarii de Villa longa. Signum Iohannes sacerdos. Signum Guillelmi sacerdos. SignumBernardus de Turriliis. Signum Vdalgarius. Signum Ainricus. Signum Gauzfridus. Signum Petras Bligarii. Signum Bernardus de Ilia. Signum Bernardus Gaucelinus.

Durannus levita scripsit hoc die et anno quo supra."

[O]: Perdut

a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, 1688, ap. 389.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, 1915, vol. 24, ap. XXI, pàgs. 349-352.


Traducció

"Udalgar, bisbe de l’Església d’Elna, als abats i sacerdots i a tots els altres fidels del seu bisbat, salutació en Crist. Abans del temps de gràcia, caríssims germans, que es va manifestar per l’Evangeli, mentre el poble jueu era dirigit pels sacerdots, llegim que Samuel oficiava, a Silo, revestit d’un efod de lli. Trobem encara que David, amb el mateix hàbit, conduïa l’arca a Jerusalem, ballava al davant d’ella. De Jaume també, que és anomenat germà del Senyor, lahistòria eclesiàstica narra que usava sempre vestits de lli quan oficiava al Temple. En els actes dels Apòstols és escrit que. quan l’Església naixent, que hom diu també primitiva, augmentava de neòfits, després de l’ascensió de Crist, ningú d’ells deia tenir cap cosa en propi, més totes eren comunes i es distribuïa a cadascú segons el seu menester. És encara aquesta mateixa vi da que Crist recomana, dient: “Si algú em vol seguir, que es negui ell mateix, i prengui laseva creu i em segueixi”. I, en altre lloc: “Qui em vulgui servir que em segueixi”. I, “Si vols ésser perfecte, vés, ven totes les coses, etc…”. I, a Pere, se li va dir: “Segueix-me”. I això és també allò que el samarità es diu que va prometre donar d’escreix a l’hostaler. Sobre això, en altre lloc, és escrit: “Qui pot comprendre, que ho comprengui”. Una tal vida, en efecte, no és obligatòria, sinó voluntària. Però si algú s’hagués obligat a tal vida, aleshores esdevé obligatori el que anteriorment havia estat voluntari. Perquè anteriorment era inferior, no pitjor. Però, després del vot, esdevé pitjor i inferior si li succeeix allò que es diu: “el ca retorna al seu vòmit” i “el porcell brut es rebolca en el seu fanguer”. També Ananies i Safira, que havien mentit a l’Esperit Sant, foren colpejats a causa del seu nefast materialisme pel glavi espiritual per Pere Simó. Un llarg temps després, el sant pare Agustí, ornament de l’Església per la doctrina i per l’exemple, bisbe de l’Església d’Hipona, desitjós de restaurar, al seu temps, la mateixa vida, instituí una doctrina regular per clergues, els quals anomena canonges, a qui no permeté de posseir res en propi; ensenyà, a l’exemple dels apòstols, de tenir-ho tot en comú i prescriví que vestissin a la manera de Samuel, de David i de sant Jaume; la qual institució, amb l’ajuda de Déu, vigeix fins ara en moltes esglésies.

Per la qual cosa jo, Udalgar, bisbe de l’església d’Elna, amb el consell comú del nostre capítol, és a dir, dels ardiaques, del cabiscol, del sagristà i de tots els de millor parer, dono, comando, constitueixo en aquest ordre [canonical] l’església de Santa Maria d’Espirà, amb totes les coses que té i tindrà per qualsevol mode, donació, compra, dació mutual, dret de llegatari o qualque altra adquisició, pel poder que posseeixo, és a dir, el que el Senyor trameté a Pere i que nosaltres hem rebut d’aquest, de tal manera que els germans que hi podran viure segons la nostra disposició, siguin sotmesos, sota la regla de sant Agustí, al prior constituït primerament per nós: a saber, Pere Arnau, canonge de la nostra seu; i de tal manera que no els sigui permès de tenir res en propi, ni tampoc al prior d’aquest lloc. D’ara endavant, decretem que aquesta església sigui honorada d’un prior. Cada vegada que en caldrà el canvi, sigui per mort, sigui per altra raó canònica, que es faci l’elecció per nós o pel nostre successor, amb el consell del nostre capítol i dels qui demoren canònicament en aquest mateix lloc, tant clergues com laics, de tal manera que si un germà que es troba en el lloc mateix és judicat digne de tal funció, sigui elegit; però, si no es troba que en sigui proposat un altre provinen td’un altre lloc, sota el pacte que no degui cap mena de subjecció a cap església, sinó al bisbe d’Elna o a l’església mare susdita.

Si algú intentava trencar aquesta pau o temptava de prendre res a la susdita església, que sigui sotmès a perpètua excomunicació, fins que faci satisfacció tant a mi com als meus successors i a la susdita església.

A més, que sigui conegut de vosaltres, tant presents com futurs, que tota la querella i bona raó que l’abat de Cuixà i la seva comunitat pensaven tenir sobre la susdita església ha acabaten la nostra mà; el document que sobre això tenien ens ha estat donat per gratuïta voluntat. I, per bé que havíem reconegut que l’abat i l’església de Sant Miquel no tenien sobre aquella cap raó de dret, per filial amor li hem permès de posseir l’església de Rià. Us preguem, doncs, i manem, per la nostra autoritat, de sustentar aquesta església dels vostres béns. I si algú, a l’hora de la mort, per l’autoritat i el consell de la seva mare Església, hi volia ésser sepultat, manem als germans que hi serviran Déu que preguin efusivament tant pels vius com pels morts. I és manifest.

Fet això el VIII dia de les calendes de gener, any MCXXXVI, regnant Lluís rei de França.

Signatura d’Udalgar, per la gràcia de Déu, bisbe d’Elna, que això aprovo, confirmo i demano als testimonis que ho signin. Signatura de Ramon, ardiaca d’Elna. Signatura de Ponç, ardiaca. Signatura de Guillem, ardiaca. Signatura de Riambau, cabiscol. Signatura de Pere Ferran, cabiscol. Signatura de Pere Arnau, sagristà. Signatura de Bernat de Sant Llorenç. Signatura de Berenguer de Vilallonga. Signatura de Joan, sacerdot. Signatura de Bernat de Torrelles. Signatura d’Udalgar. Signatura d’Enric. Signatura de Gausfred. Signatura de Pere Bliguer. Signatura de Bernat d’Illa. Signatura de Bernat Gaucelí.

Duran, levita, ho ha escrit en aquest dia i any esmentats més amunt."

(Traducció: Pere Ponsich)