Al llarg dels segles XI i XII, i fins a temps força recents (segle XIX), la forja del ferro a casa nostra assolí nivells de qualitat considerable.
Les comarques del Vallespir i del Conflent i, en general, les conques dels rius Tet i Tec eren riques en meners, d’on s’extreia el mineral de ferro. Foren importants les mines de Reiners, la Bastida, Riuferrer, Cortsaví, Espirà, Vernet, Fillols, Saorra i Taurinyà, entre d’altres. Actualment són exhaurides. Només resten en explotació les no gaire conegudes mines de Vetera al Canigó. D’altra banda, per elaborar aquest mineral de ferro sorgiren tot un seguit de fargues (anomenades en un principi “fàbriques” o “fàbregues”). De la importància que van assolir totes les mines i fargues en queden nombrosos testimonis a la toponímia d’aquestes comarques. Així, al Vallespir trobem el poble de la Menera, els veïnats de la Farga de Dalt, la Farga del Mig, la Farga de Baix i la Farga d’en Bosc (del poble de Sant Llorenç de Cerdans) i el mateix nom del poble de Casafabre, que vol dir “casa del forjador” o “casa del ferrer”. A la Cerdanya, el poble de Martinet ens recorda que en algun moment allí hi va haver un martinet i, per tant, una farga.
Les fargues obtenien ferro i acer d’excel·lent qualitat, segons el procediment anomenat de “la farga catalana”, estès a ambdós vessants del Pirineu oriental i practicat als països de l’Europa occidental des de l’edat mitjana fins a la fi del segle XIX. Malgrat la denominació, “la farga catalana” no sembla originària de Catalunya. El seu nom potser es deu al fet que les evolucions més essencials del procediment es realitzaren a casa nostra, o bé a la perfecció obtinguda pels treballs catalans.
Les fargues produïen les primeres matèries per a moltes indústries com ara la d’eines, estris per a l’agricultura, armes, reixes, claus, forrellats i moltes d’altres. Aquestes indústries aleshores eren importants i bàsiques en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. En aquells segles, el mineral de ferro era una de les més grans riqueses que hom podia tenir.
Entre les coses que s’elaboraven a les fargues, hi havia els ferros que reforçaven i alhora decoraven les portes d’esglésies, ciutats i castells. Aquests ferros, dits també ferramentes, solien ser llargues tiges o cintes del dit material que a cada un dels extrems es dividien en dos i es cargolaven formant volutes. Cadascun d’aquests ferros podia ser fet d’una sola peça o de diverses peces unides i reforçades per abraçadores. A cada joc d’una tija amb quatre volutes, se n’hi podien juxtaposar un o més jocs en el sector intermedi, per tal que la composició assolís una major amplitud decorativa. Damunt dels dos batents de les portes es col·locaven diversos jocs d’aquests ferros, de manera que el conjunt podia arribar a tenir una gran bellesa.
Els ferros de les portes podien estar decorats amb acanaladures o estries i, de vegades, amb altres elements que els ornamentaven, com ara xebrons, llonguets o petits caps de gossos als extrems de les volutes. Aquest treball elaborat requeria un bon nivell econòmic que permetés la despesa que suposava aconseguir un bon nivell tècnic. Hi havia també ferros més senzills, plans i llisos, que responien en general a un nivell econòmic més baix i eren d’elaboració més fàcil.
Encara que ens han arribat als nostres dies força ferramentes romàniques, no sabem del cert en quina proporció ho han fet. EI que és evident —i de vegades també és documentat— és que molts d’aquests ferros han estat reutilitzats posteriorment (segles XVII-XIX) o, com a mínim, remoguts o capgirats. Sovint també ens han pervingut els forrellats i les argolles de les portes.
Les portes ferrades del Vallespir són, sense cap mena de dubte, les més reeixides. Llur nivell tècnic (gairebé totes les portes tenen tiges i volutes amb treball d’estries, i força forrellats són acabats amb caps de gos o de dragó) i llur qualitat decorativa són, en general, superiors als de les portes ferrades de les comarques veïnes. De fet, sembla que la seva tipologia s’estén per tots els dominis del vescomtat de Castellnou. També a la Cerdanya i al Rosselló hi ha una majoria de ferramentes amb estries. Altrament, al Conflent hi ha un clar predomini de ferros plans, entre els quals destaca el treball de forja de l’església de Sant Vicenç de Rià. Només les esglésies d’Aiguatèbia, Marcèvol, Vallmanya i Vinçà tenen ferros estriats, i aquestes dues darreres, com també les de Vernet i Castell de Vernet, tenen forrellats acabats amb caps de gos.
Al priorat de Marcèvol (Conflent), trobem una portada de les mateixes característiques que les del Vallespir, amb ferros estriats que tenen decoració de perles ovals, magranes i morros de gos. (TTJ)
Tipus d’ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya i del Conflent
| FERRAMENTES | FORRELLATS | ARGOLLES | |||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| TIGES I VOLUTES | DECORACIÓ | PLAQUES | CENYIDORS | ANELLES | |||
| Tècnica | Decoració | Tècnica i decoració | Tècnica i decoració | Tècnica i decoració | |||
| CERDANYA | |||||||
| ANGOSTRINA I VILANOVA DE LES ESCALDES | Sant Andreu d’Angostrina |  |
 |
||||
| Sant Iscle i Santa Victòria de Vilanova de les Escaldes | |
 |
|
 |
|||
| BELLVER DE CERDANYA | Santa Maria de Talló |  |
|
|
|||
| Sant Mamet d’Anes | |
 |
|
||||
| ER | Sant Genís | |
|
||||
| FONT-ROMEU | Sant Martí d’Odelló | |
|||||
| Santa Coloma de Vià |  |
||||||
| GER | Sant Climent de Gréixer | |
 |
|
 |
||
| GUILS DE CERDANYA | Sant Esteve | |
|
|
|||
| Sant Vicenç de Saneja | |
|
 |
||||
| LA GUINGUETA D’IX | Sant Romà de Càldegues | |
|
|
|||
| Sant Martí d’Ix | |
 |
|||||
| LLÍVIA | |
|
|
|
|||
| MERANGES | Sant Serni | |
|
||||
| MONTELLÀ I MARTINET | Sant Genís de Montellà | |
|||||
| UR | Sant Martí | |
|
||||
| URTX | Sant Cosme i Sant Damià de Queixans | |
|
||||
| CONFLENT | |||||||
| AIGUATÈBIA I TALAU | Sant Feliu d’Aiguatèbia | |
|
|
|
||
| Sant Esteve de Talau | |
||||||
| ARBOÇOLS | Santa Maria de Marcèvol | |
  |
||||
| CASTELL DE VERNET | Sant Martí | |
|||||
| CORNELLÀ DE CONFLENT | Santa Maria | |
|
 |
|
||
| ESPIRÀ DE CONFLENT | Santa Maria | |
|
|
|
||
| EUS | Sant Vicenç | |
|
|
|
||
| FULLÀ | Santa Eulàlia | |
 |
||||
| JÚJOLS | Sant Julià i Santa Basilissa | |
|||||
| NYER | Sant Jaume | |
|||||
| PI | Sant Pau | |
|
||||
| RIÀ I SIRAC | Sant Vicenç de Rià | |
|
|
|||
| SOANYES | Santa Eugènia | |
|||||
| TOÈS | Sant Genís | |
|||||
| VALLMANYA | Sant Vicenç | |
|
|
|
 |
|
| VERNET | Sant Sadurní | |
|
||||
| VILAFRANCA DE CONFLENT | Santa Maria | |
|
|
|
|
|
| VINÇÀ | Sant Julià i Santa Basilissa | |
|
||||
Signes convencionals
Vegeu a continuació els signes convencionals que il·lustren la taula dels tipus d’ornaments que es poden trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya i el Conflent.
|
Planxes llises | |
Forrellat sense cap | |
Cenyidors llisos |
|
Planxes estriades |  |
Serp | |
Cenyidors estriats |
|
Gos |  |
Gos o dragó |  |
Punxó |
 |
Pinya | |
Figuratiu | |
Anelles llises |
|
Flor | |
Abstracte | |
Anelles amb perles |
 |
Xebrons |  |
Figuratiu i abstracte | |
Trena |
|
Perles | |
Argolles llises | |
Decoració diversa |
 |
Llonguets | |
Argolles calades |
Notes
Aquest annex pretén oferir una visió general de l’art de la forja en època romànica a la Cerdanya i al Conflent. L’estudi que s’ofereix en primer lloc inclou unes consideracions globals i una revisió sumària de les obres conservades a tota la Catalunya Nord, tant al Rosselló com al Vallespir, la Cerdanya i el Conflent. El quadre que segueix, en canvi, fa un recull del tipus d’ornaments que podem trobar a les ferramentes de les esglésies de la Cerdanya i del Conflent. La informació que aquí oferim ha estat extreta principalment de Justafré, 1988.