La composició social
La manca de veritables nuclis urbans, que només comencen a insinuar-se tímidament vers el segle XIII, dona a la societat pallaresa un caràcter eminentment rural i alhora força tradicionalista. Dos grups conformen bàsicament la societat dels segles XI al XIII: el d’aquells que tenen accés al poder i als beneficis que genera, i el de la resta. No és tracta, però, de grups homogenis; dins de cadascun d’ells hi ha diferents graus, segons la riquesa o la capacitat d’ascensió social. El primer grup era format per la noblesa tant laica com eclesiàstica, el segon, per la pagesia en general, lliure o servil, a més del baix clergat i d’artesans i mercaders, a mesura que aquestes activitats prenen un caràcter propi deslligat de les tasques agrícoles.
La noblesa
Constituïa aquest grup dominant una petita minoria de privilegiats, dedicats o bé a l’activitat guerrera, a la defensa i la vigilància del territori, o bé a la carrera eclesiàstica. Al capdamunt del grup és troba un reduït nombre de famílies de magnats, els homes que envoltaven el comte i que posseïen un patrimoni considerable, a més de detenir diversos feus i castells. Per sota se situen aquells que només detenen un sol castell o en són els castlans. I, finalment, la petita noblesa, els quals exerceixen funcions de tipus militar o depenen d’altres famílies.
Una de les principals característiques del grup dels magnats és que sempre és integrat, poc o molt, per les mateixes famílies, ben establertes dins del comtat. L’accés hi és fortament restringit I malgrat els canvis polítics, sembla que el grup de magnats s’adapta a les noves circumstàncies i continua tenint en les seves mans el poder i el patrimoni. La desaparició d’alguna d’aquestes famílies, com en el cas dels Vallferrera, és deu més aviat a la manca de successió que a una pèrdua de privilegis. S’intentarà, sempre que sigui possible, que el patrimoni passi a una família del mateix rang mitjançant el matrimoni; en el pitjor dels casos les altres famílies s’apressaran a fruir de les despulles. Les aliances matrimonials s’encarreguen de fer augmentar llurs béns i d’aconseguir nous aliats. Algunes aconsegueixen emparentar, des del final del segle XII, amb la família comtal, en un moment en què els comtes del Pallars Sobirà és troben en plena crisi política i successòria i necessiten garantir el suport dels magnats del comtat.
Entre els magnats del comtat de Pallars tenim els Vilamur, dits en un primer moment de Siarb, els quals porten el títol vescomtal encara que progressivament deixaran d’exercir les funcions pròpies del càrrec. Sens dubte, les fortes disputes entre els comtes de Pallars Ramon IV (V) i Artau I hi contribuïren: tot i ésser vescomtes del comte jussà, les possessions dels Vilamur, centrades sobretot a la vall de Siarb (actualment de Soriguera), s’emmarquen dins de les terres reclamades pel comte sobirà. D’altra banda, els comtes de Pallars Jussà continuen practicant al llarg dels segles XI i XII el costum d’associar els germans en el govern, la qual cosa fa sovint innecessària la presència d’un vescomte. Al primer dels vescomtes de la família, Ató, se’l considera tradicionalment fill il·legítim del comte Sunyer I.
Els Bellera.
LMT
Els Erill constitueixen una de les famílies més poderoses i riques del comtat al llarg dels segles XI i XII. Llurs possessions s estenien principalment per les valls de Boí. Generalment, apareixen fent costat al comte jussà, fins al punt que el comte Arnau Mir I, durant el temps en què fou presoner del rei de Navarra encarregà a Ramon Pere III d’Erill la regència del comtat, el qual va cometre alguns abusos. A més, els Erill participaren de manera regular en les expedicions del rei d’Aragó i com a feudataris seus detenien alguns castells de la Baixa Ribagorça; eren els únics al Pallars, tret del comte Artau I, que cobraven paries. Al final del segle XII emparentaren amb els comtes de Pallars Sobirà, però la família inicia una forta davallada, especialment en l’àmbit financer, i sembla que la senyoria passaria al començament del segle XIII, probablement per mitjà d’enllaços matrimonials, a mans dels Bellera.
Vista aèria del castell d’Orcau, els senyors del qual tenien feus tant del comte de Pallars Jussà com del comte de Pallars Sobirà.
ECSA - M. Catalán
Els Orcau detenien diversos castells, entre els quals figuren els d’Orcau, Claverol i Cuberes, distribuïts tant al comtat jussà com al sobirà. Malgrat els problemes que això podia comportar, aconseguiren d’imposar llurs interessos als comtes de Pallars Jussà, dels quals eren en principi vassalls, i arribaren a intitular-se princeps Orcallensis i a no perdre el control dels castells que tradicionalment formaven part de llur patrimoni.
Els Bellera són els detentors del castell del mateix nom, tot i que també tenen algunes possessions a l’Alta Ribargorça, algunes de les quals van usurpar a l’Església. Encara que sovint formen part de les comitives del comte del Pallars Jussà, de qui són vassalls, no és estrany trobar-los en documents del comte sobirà des de la primera meitat del segle XII, moment en què obtenen alguns feus a la Vall Ferrera.
Els Galliner.
LMT
Els Galliner són originàriament els senyors dels castells de Galliner. Tenien, a més, alguns alous a l’àrea de Gurp i a mitjan segle XII adquireixen alguns béns a la Vall Ferrera. L’actitud rebel i la manca de fidelitat d’alguns del seus membres ocasionaren maldecaps al comte jussà, de qui eren vassalls, fins al punt d’arribar a ésser objecte de litigi entre els comtes Arnau Mir I i Artau III.
A més dels esmentats, figuraven també entre els magnats els senyors de la Vall Ferrera, famosos sobretot per llur fellonia i manifesta rebel·lia, els quals s’apropiaren dels feus i donaren suport als comtes del Pallars Sobirà, amb els quals eren emparentats, en llurs guerres contra Ramon IV (V) del Pallars Jussà. Quant als Mur, aquests adquireixen a poc a poc una major importància, especialment a partir de la unió a la Corona d’Aragó del Pallars Jussà, i que creixerà al llarg del segle XIII fins al punt de participar en les campanyes del rei d’Aragó amb un seguici propi, possiblement pel fet que la majoria de les grans famílies nobles del Pallars és vinculen al comte sobirà.
Però, de fet, la principal preocupació dels magnats, com de la resta de famílies nobiliàries, és mantenir íntegre el patrimoni familiar, i mirar d’augmentar-lo si és possible. Aquest és compost de béns alodials, en alguns casos de castells, de viles i de tota mena de drets que generen benefici. Però freqüentment tendeixen a confondre els feus amb part de llur patrimoni, la qual cosa originarà no poques discussions amb els comtes. Hi contribueix sens dubte, el costum d’heretar el feu del pare, que a la llarga és considera un bé més de la família. Així, famílies com els Rocafort, Montardit, Malmercat, Cuberes, Montanyana, Torena, Perves, Castellviny, Sensui o Eramont no són al principi altra cosa que detentors de feus. Amb tot, aquest patrimoni no és, en general, homogeni i de vegades és troba una mica dispers geogràficament, ja que el lloc on és realitzen funcions de tipus militar no sempre coincideix amb el centre de propietats alodials.
La petita noblesa és formada per petits grups familiars que detenen alguna castlania o batllia. De vegades posseeixen alguna honor petita que posen sota la protecció del comte, o bé procuren adquirir-la. D’altres són simples cavallers o milites que presten serveis de caràcter militar al comte, a l’Església o a algun membre de l’alta noblesa. Sovint, és la possessió d’un cavall i la participació en les tasques de vigilància dels castells l’únic tret que els diferencia de la pagesia, ja que també tenen algunes parcel·les de terres i de vinyes. (LMT)
La pagesia
Al llarg del penyal rocallós on s’aixeca el castell de Llordà s’arrecerava un dels antics poblats del Pallars Jussà.
ECSA - J.A. Adell
És difícil d’obtenir una clara visió del conjunt de la pagesia pallaresa a partir de les dades documentals que ens han arribat. Això no obstant, sabem pels estudis d’Abadal, continuats per Bonnassie i Salrach, que durant els segles IX i X, en època carolíngia, al Pallars i també a la Ribagorça predominava un tipus de petita propietat pagesa, mentre que el gran domini encara era minoritari. és a dir, la major part de les famílies pageses, que vivien fonamentalment agrupades en petites viles i, menys, en masos dispersos, disposaven de terres pròpies, els alous, que els permetien la subsistència. Gaudien també dels anomenats béns comunals —aigües, boscos, pastures per als ramats— pertanyents al fisc, als comtes, en principi, com a representants del rei carolingi, i pels quals calia satisfer alguna tributació com els pasquarii.
Alguns d’aquests alous pagesos procedien d’antigues explotacions transmeses hereditàriament en una mateixa família durant anys —les hereditates dels documents—. Altres s’havien consolidat com a propietats familiars després de les aprisions i les rompudes dels erms, o bé aprofitant els propis béns comunals del terme de la vila o bé de resultes del procés de repoblació, en noves terres de la plana concedides pels comtes. Malgrat tot, però, i ja d’ençà del segle X, aquests alous pagesos s’anaren degradant, diluint, en favor de les grans propietats en mans de la noblesa laica i eclesiàstica, i convertint-se en meres possessions del domini útil. Per diversos canals: donacions conjuntes, com la que van realitzar els homes de Baén al comte Ramon, fill del comte Llop, l’any 920, de tots llurs alous en la vila i que incloïen terres, vinyes, cases, casals, horts, arbres, eres, pallers, molins, aigües, etc.; donacions particulars, fruit, moltes d’elles, de llargs processos d’endeutament; divisions de l’herència, etc. I això sense oblidar un gran augment de la inseguretat, de la violència que esclata arran de la revolució feudal pels volts de l’any mil. Aquesta situació forçarà, en conjunt, moltes famílies a cercar la protecció dels poderosos, senyors laics o monestirs, en canvi, però, de la dependència, de la fidelitat personal, de la permanència en la terra, entre altres condicions. En aquest sentit, hem de recordar que el Pallars viu, amb major o menor intensitat, una dura guerra civil durant bona part del segle XI, i trobarem una mostra colpidora d’aquestes lluites en el relat de les atrocitats comeses pel comte Artau I del Pallars Sobirà sobre terres i homes del seu cosí el comte Ramon IV (V). Per les queixes que aquest darrer va fer redactar, sabem que Artau saquejava les sagreres on els pagesos guardaven les provisions, talava, incendiava i exterminava tot el que trobava al seu pas.
Tanmateix, el procés de feudalització avançava, i els beneficiaris d’aquest procés, els poderosos laics i eclesiàstics, s’anaven apropiant dels béns i drets originàriament fiscals, públics, i convertien llurs dominis territorials en grans senyories jurisdiccionals. Un cas, recentment publicat, és el del monestir de Santa Maria de Gerri, amb el qual ens podem acostar una mica més a les condicions de vida de la pagesia pallaresa del romànic.
No cal dir que aquestes institucions practicaren l’aprisió de terres concedides pels comtes. Eren, a diferència de les rompudes engegades per les famílies camperoles, territoris molt més extensos on instal·laven d’altres famílies mitjançant diversos tipus de contractes agraris. Contractes que és podien establir a nivell individual o col·lectiu. Entre aquests darrers podem esmentar el contracte de plantació —un dels més característics del període i vinculat sobretot al conreu de la vinya— que signaren l’abat Ponç de Gerri i els homes de Sant Martí de Canals, l’any 1101. és comprometien aquells homes a donar la quarta part dels fruits de les vinyes, la meitat del producte dels arbres i el delme; d’altra banda, si les vinyes morien, les terres tornarien al monestir de Gerri. Si algú volgués vendre’s la seva part, l’oferiria primer a l’abat i els monjos, de manera que si aquests no volguessin comprar, aleshores ho podrien vendre només a homes dependents també de Santa Maria de Gerri.
Fins i tot, i especialment a partir del segle XII, les terres de la pròpia zona d’explotació directa o reserva senyorial del monestir s’anaren parcel·lant mitjançant contractes d’arrendament. Així fou com els homes de sobre Gerri obtingueren, l’any 1150, les condamines (coromines) de Sant Martí de Seguís en canvi d’un cens anual d’un sester de forment, una gallina, un sester d’ordi i un parell de fogasses. L’abat els concedí que si les condicions no ho possibilitessin només donarien la meitat del forment i la resta del cens. Ara bé, no podrien marxar a menys que abandonessin tot el que hi tenien i pàguessin un rescat de 20 sous grossos.
Els exemples adduïts esmenten, com hem vist, el pagament d’uns censos anuals, fixos i parciaris, i una colla de condicions —prelació del monestir, en cas de transacció, de recuperar el domini útil de les terres, l’anomenat dret de tempteig o de fadiga; obligació de vendre només a homes de la mateixa condició social, en una mesura clara de preservar la indivisibilitat de la finca com a unitat de percepció; obligació de residir al predi o pagament de rescat, la remença, en cas contrari, en un intent de conservar la força de treball, etc.— vinculades amb un tipus de relació contractual important i generalitzada a Catalunya: l’emfiteusi, estretament relacionada en aquests moments amb els usos i costums feudals.
Efectivament, a més dels censos majoritàriament en espècie (pernils, ous, aviram, mesures de cereals, fogasses de pa i parts de les collites, normalment la meitat, la tercera o la quarta part, sense oblidar els delmes, les primícies i les oblacions a l’Església). els tinents havien de fer tot un seguit de serveis i prestació de treball. La documentació pallaresa dels segles XII i XIII esmenta especialment les obres, treballs obligatoris en la finca del senyor, les joves, jornades de treball amb animals per a llaurar, i les tragines, transport de productes fins a la residència del senyor. També apareixen, tot i que menys, femades, sembrades, segades, batudes i eratges; tot junt, signe clar d’un enduriment del règim feudal i, per tant, d’un empitjorament de la condició de bona part de la pagesia de la contrada que esclatarà temps a venir. (LMT-JJBR)
L’habitatge: viles i masos
Masia de Peracalç, un exemple d’hàbitat dispers al pla de Corts, a Gerri de la Sal.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
A l’alta edat mitjana l’hàbitat al Pallars és essencialment rural. Els nuclis urbans són inexistents i només molt tardanament, a partir del segle XIII, algunes viles tenen un major desenvolupament, sense perdre, però, la seva relació amb el medi agrari que les envolta. Encara al començament del segle XI el mot vila designa de vegades un conjunt de terres de certa extensió, hereves de les antigues viles senyorials. Però cada cop més aquest mot vila fa referència a un assentament de població més o menys agrupat, bé prop d’un castell o a l’entorn d’una església, bé al costat d’un camí. Generalment, són envoltades de conreus i de pastures d’ús comunal.
Gerri, per posar un exemple ben conegut, disposava de tretze viles al final del segle XII: Canals, Ancs, Sorribes, Gerri, Useu, Sant Sebastià, Vilella, Escart, Alòs, Sant Martí de Barcedana, Baén, Gavet i Estet. I durant els segles XIII i XIV n’incorporà vuit més: Burguet, Bretui, Enseu, Bresca, Envall, Sant Martí de Canals, Espluga i Solduga.
Algunes viles gaudien de franqueses i condicions més o menys favorables amb les quals els senyors s’asseguraven la permanència de la població en aquell indret (Pobla de Segur). Constitueix un cas singular la vila de Tremp, la qual des del 1174 disposarà d’un acord de pariatge, és a dir, un acord de repartiment del domini sobre la vila entre el bisbat de la Seu i el comte del Pallars Jussà, que n’assegurarà, d’altra banda, la defensa. Més tard, ja al segle XIV, un conflicte senyorial similar provocarà un nou pariatge, aquest cop entre l’abat de Gerri i el comte del Pallars, per regular l’exercici de la jurisdicció senyorial en diversos llocs de l’abadiat.
La desintegració de la vila antiga donarà lloc als masos, petites explotacions agràries de tipus familiar. No sembla que, en principi, hi hagi una gran diferència entre el capmàs i el mas, mots que sovint s’empren en la documentació pallaresa com a sinònims. Els masos combinen els conreus de terres amb les explotacions ramaderes, d’ovelles principalment, i engloba cases, corts, pallers, terres i prats, al capdavant dels quals hi ha petites unitats familiars. Malgrat tot, la capacitat de producció d’aquests masos és reduïda. Cal tenir en compte que les zones conreables són limitades i que s’aprofiten al màxim. Al Pallars, d’altra banda, la majoria de masos i capmasos tenen un caràcter servil, estan sotmesos a taxes i serveis diversos, i fins i tot a usos i costums particulars, com els de l’àrea del Montsec. Les donacions de masos inclouen freqüentment llurs habitants, i no és estrany que és faci esment de prohibicions de dividir el mas, eixamplar les terres o enderrocar el mas. (LMT)
Els despoblats antics
Vegeu Despoblats del Pallars Jussà
En amplis sectors del Prepirineu i el Pirineu català, l’evolució del poblament segueix una seqüència força singular. La presència de l’ocupació humana és ininterrompuda i les seves formes de poblament agrupat és mantenen dins d’un lent procés de canvi, des d’uns primers conjunts urbans protohistòrics fins a unes etapes alt-medievals ja plenament documentades i identificades a partir de les fonts escrites. Aquesta llarga seqüència (més de 2 000 anys) segueix la seva pròpia evolució, extraordinàriament lenta però permanent, sense rebre les influències dels contactes colonials mediterranis —per tant, no hi ha iberització—, com tampoc és rebrà —o de manera molt feble— l’impacte del món romà, que va condicionar, de manera definitiva, les formes urbanes pràcticament d’Àrreu dels països mediterranis.
Cal, però, matisar aquesta consideració quan s’estudien les zones de depressió del Prepirineu, en especial el sector del Pallars Jussà, que va des de les serralades de Comiols i del Montsec fins a les de Carreu i del Boumort, que en definitiva són els límits naturals de la Conca de Tremp. Dins d’aquesta regió encara hi hagué una forta incidència del món romà, amb alguns precedents encara poc estudiats de presència ibèrica —Isona i tota la seva zona d’influència, la Conca de Tremp i la Conca d’Allà—, però ja com a límit dels contactes. Sempre que fem referència a aquest fenomen tractem només les formes de poblament agrupat. s indiscutible l’existència de contactes, intercanvis i coneixements mutus entre el poblament indígena i els sectors romanitzats, tant d’un costat com l’altre dels Pirineus. Però insistim que quasi en la totalitat dels despoblats estudiats d’aquesta regió, l’absència d’elements i materials tant ibèrics com romans és absoluta.
Actualment l’àmbit espacial on s’està portant a terme l’estudi d’aquests despoblats antics és en els dos Pallars i a tota la Ribagorça. És una tasca ja iniciada fa un cert temps, i només en el Pallars Jussà s’han pogut localitzar i estudiar, fins a l’actualitat, més d’una trentena de nuclis de poblament agrupat, tots ja abandonats d’antic. El seu estudi aporta interessants aspectes sobre els orígens i l’evolució d’aquests assentaments humans a la muntanya.
La circumstància d’aquests abandonaments antics fa que l’estudi de les estructures de cada un dels conjunts pugui ser molt més objectiu en les seves interpretacions, ja que no hi ha la seqüència continuada de poblament ni les transformacions constructives que han experimentat la majoria de les poblacions actuals, a partir de l’època medieval fins als nostres dies.
Un altre fenomen una mica sorprenent, que és repeteix en diversos dels indrets estudiats, és que el despoblament és parcial i ve seguit de la creació d’un nou àmbit d’habitatge; cal parlar, doncs, de trasllat de l’espai d’habitatge. En moltes de les poblacions estudiades s’identifiquen desplaçaments molt curts de tot l’àmbit de l’assentament original. Això també facilita l’estudi de les estructures antigues, ja que queden alliberades de la seqüència del seu ús.
És la característica d’aquests desplaçaments el que sorprèn; són trasllats progressius, que de moment no se sap si és fan en poc o molt de temps, però que finalment creen un nou espai. El més sorprenent és que el nou emplaçament quasi sempre és troba a molt poca distància del lloc inicial, i les condicions naturals del nou assentament són iguals que les del primitiu o almenys no justifiquen un trasllat tan costós.
En tot el conjunt de despoblats que estan actualment en estudi a la zona, la identificació de materials antics dins dels mateixos espais de poblament és quasi generalitzada. Però segurament el més sorprenent és la permanència d’unes formes urbanes i espacials que fa difícil, moltes vegades, situar el moment inicial de construcció.
Ja hi ha diversos despoblats estudiats: Puigforniu, Esplugallonga, Orcau o Pui de l’Anell, entre d’altres, on s’han identificat, dins dels mateix àmbit del conjunt, restes materials i elements constructius del bronze final, que és reutilitzen o és confonen amb les restes i les estructures del poblat medieval.
Tots els despoblats tenen, tanmateix, formes i solucions molt generalitzades i que és poden resumir en un model característic.
Són assentaments situats en llocs estratègics i dominants, en vessants més o menys abruptes i envoltats, moltes vegades, per un mur de tanca on recolzen els habitatges de parets mitgeres. En aquesta estructura urbana tan simple s’identifiquen altres elements constructius, bàsicament de defensa, com torres, muralles bastions, portals, algunes vegades fossats... Tot plegat fa que ja és pugui identificar un urbanisme notablement desenvolupat.
En el quadre o llistat adjunt és dona una relació dels despoblats, darrerament estudiats. Sense la pretensió de ser exhaustiva, se’n pot extreure la visió d’un model tipològic de poblament de muntanya, d’un ampli abast cronològic, ja que en la majoria de les vegades, dins del seu àmbit hi ha elements materials i estructures urbanes que poden anar des dels segles VIII-VII aC fins als moments del seu abandonament, que d’una manera generalitzada és produeix entre els segles XIII i XIV. (ARD)
Les activitats econòmiques
L’explotació dels recursos naturals
Els boscos són un dels principals recursos del Pallars. A més de la caça i de la recol·lecció de fruits, el bosc forneix als habitants els materials per a la construcció i el combustible necessaris per a les fargues o els forns. Amb tot, l’ús dels boscos és restringit, ja que la propietat, en origen pública, pren un marcat caràcter senyorial. Així, doncs, cal una autorització del senyor per a fer fusta o eixamplar els conreus i les pastures.
Tot i ser molt apreciades a l’alta edat mitjana, i tenint en compte que devien constituir una bona font d’ingressos senyorials, sorprèn que hi hagi tan poques notícies sobre fargues i ferreries, especialment les de la Vall Ferrera. Des del segle XI al XIII hi ha referències de fargues a l’àrea de Gerri, on possiblement dins dels seus dominis n’hi devia haver unes quantes. D’altres és trobarien a les valls d’Àneu, Cardós i, sobretot a la Vall Ferrera, però els documents que les esmenten són molt tardans. L’única relativament documentada és la Fabregada, a Sant Esteve de la Sarga, dins de les possessions que els comtes del Pallars Jussà infeuden als Montanyana.
Pel que fa a les salines, aquestes pertanyen principalment als comtes i a les famílies puixants, encara que monestirs com els de Gerri i Lavaix adquireixen algunes eres de sal. Situades a l’àrea de Gerri, la seva explotació s’encarrega a pagesos dependents, que estaven obligats a pagar un teloneu o impost senyorial per a vendre la sal en el mercat de Corts.
Els conreus i la ramaderia
Les característiques del terreny dificulten els conreus a les valls estretes de l’Alt Pallars, per la qual cosa s’aprofita al màxim el poc espai que queda fins a cotes molt altes. Per contra, al sud del comtat l’expansió de les terres de conreu depèn d’una major ocupació i organització del territori, a partir del segle XII sobretot. Els productes que principalment s’obtenen són els cereals, tant els panificables com els destinats a l’alimentació del bestiar, i les lleguminoses. Les vinyes ocupen un lloc molt important dins dels conreus; l’exigència de censos en vi fa que les vinyes s’estenguin pertot Àrreu, fins i tot a la Vall Ferrera i les Valls d’Àneu. Un altre conreu molt apreciat són les oliveres, que és concentren a la Conca de Tremp.
La ramaderia té un paper molt important dins de l’economia. Se centra sobretot en la cria de porcs, xais i ovelles, aquests últims més abundosos en les zones d’alta muntanya, on els masos substitueixen els censos de pernils per cuixes de xai. La ramaderia constitueix una bona font d’ingressos per a la noblesa gràcies al cobrament dels drets de pastura sobre els ramats del comtat i d’altres d’Aragó o del sud de França. Lydia Martínez i Texidó
Els mercats
Les notícies són, en general, escasses. La Seu d’Urgell, segons que és desprèn de l’acta de consagració, gaudia del terç de tots els telonis —l’impost sobre la venda dels productes— dels mercats del Pallars i la Ribagorça. Amb tot, la documentació conservada esmenta els següents mercats: el de la Vall d’Àneu, prop de Llavorsí, documentat ja al segle X, sobre el qual el monestir de Gerri cobrava, per donació comtal de l’any 1111, la sisena part del teloni; un mercat, d’altra banda, que devia incloure l’intercanvi de les altes valls pallareses, com ha sostingut Puig i Ferreté (1991).
L’estany de Montcortès i el petit nucli de Cabestany, en un dels extrems del pla de Corts.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
El mercat de Corts o de Peramea, especialitzat, sembla, com el de Gerri o el de Castellsalat, en la venda de la sal, existia ja al final del segle XI quan el castlà de Peramea hi cobrava una part del teloni per concessió comtal. També el monestir de Gerri n’obtingué beneficis: l’any 1111 els habitants de la vila de Gerri podien anar al mercat de Corts sense haver de satisfer el teloni, i, ja al segle XIII, el monestir percebia la desena part dels drets d’aquell. El de Castellsalat era emplaçat al terme de Pujol, sobre Morreres, lloc per on passava l’strata publica segons un document del 1081. El de Gerri, fundat el 1221 pels comtes Roger I i Guillema, fou concedit al monestir amb plena jurisdicció, i encara se celebrava cada dissabte al començament d’aquest segle. Tremp i Saverneda —creat pels vescomtes de Vilamur—, foren altres mercats importants pallaresos.
Ultra els productes bàsics com els cereals, el bestiar o el vi, l’element fonamental dels mercats pallaresos era la sal, especialment en el de Gerri, pràcticament com fins ara. També gaudien de fama les pells de guineu. D’altra banda, cal destacar les mesures pròpies d’alguns mercats com el sester de Peramea o de Corts o el sester de Gerri.
Les salines de Gerri abans de la seva destrucció per l’aiguat del 1982.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Fins al segle XIII no començarà a generalitzar-se l’ús de la moneda en numerari per a les transaccions, aspecte que coincideix amb l’evolució que segueix el pagament dels censos emfitèutics. Majoritàriament, doncs, les escriptures mostren una valoració en diner i un pagament real en productes equivalents in rem valentem, de bestiar o blat. Lydia Martínez i Texidó - Joan-Josep Busqueta i Riu