L’art romànic a la Garrotxa

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa de la Garrotxa amb la senyalització de totes les fortificacions de les quals tenim notícies, anteriors a L’any 1300.

J. Bolòs

La Garrotxa, situada a l’anomenada Catalunya Vella, a l’alta edat mitjana restà molt aviat allunyada de la frontera amb els musulmans. Això provocà que en aquesta comarca les necessitats defensives fossin diferents de les que hi havia en d’altres comarques més meridionals. D’altra banda, però, les característiques i l’evolució de la societat, no gaire diferents de les que hom troba a la resta del país, motivaren al llarg de l’edat mitjana, especialment d’ençà del segle XI, la creació d’una sèrie de construccions senyorials i de fortificacions, sovint fetes de bell nou en funció de les necessitats de defensar-se o del desig de sotmetre els veïns.

Com ja hem vist a la introducció històrica, abans de l’any 1000 hi havia, pel que fa a algunes de les grans valls, un castell (castell de Gurn, castell Alió, en certa manera, castell de Besalú, etc.). D’aquests vells castells o oppida normalment no ha restat res i, fins i tot, sovint és difícil de saber-ne la localització exacta. Segurament no eren fortificacions gaire espectaculars; si no fos així és possible que se n’hagués conservat alguna cosa. En aquesta època, els grans propietaris devien viure en cases fortes, en sales, corts, o torres.

Amb les transformacions de la societat que hi hagué cap a l’any 1000, en créixer el poder dels senyors feudals, contraposat al del comte o al dels senyors veïns i enfrontat als pagesos que en depenien, hom començà a fer construccions defensives més vistents, que són les que molts cops han perdurat fins a l’actualitat. Degué ésser en aquest moment que els senyors de Sales es fortificaren o bé quan foren construïts, per exemple els castells de Colltort, de Rocabruna o de Beuda, ara anomenat el Castellot. Els senyors que hi vivien des de llur fortificació encimbellada podien controlar la rodalia i demostraven a tothom el poder que tenien.

Després d’un primer moment, hom continuà encara edificant castells amb unes característiques molt semblants, bé que dins la xarxa de fortificacions tinguin un paper més secundari; així, per exemple, el de Montpalau, potser el del Cos o Montagut, etc.

Malgrat que la major part d’aquests castells feudals de la Garrotxa han arribat fins a l’actualitat força malmesos, podem veure que tenien una sèrie d’elements comuns. En primer lloc cal dir que, lògicament, tots eren emplaçats en un lloc cimer, elevat. Així mateix, també eren situats en un lloc prominent els d’Hostoles, Bestracà, Finestres, Mont-ros o Puig-alder, d’aquesta mateixa època, però dels quals gairebé no n’ha restat cap mur romànic o bé molt poca cosa. En segon lloc, cal assenyalar l’estructura ben típica d’aquests castells feudals: existència d’una torre mestra i d’un clos exterior, molts cops —quan no hi ha un cingle o espadat— envoltat d’una vall. Un exemple remarcable d’aquest tipus de construcció apareix al castell de Sales, on encara s’endevina perfectament la torre central de planta quadrada i el recinte exterior, fet en bona part en un moment coetani al de la torre mestra. Al castell de Montpalau, tot i que en manqui un bon tros, també és clarament visible aquesta estructura. En d’altres llocs, actualment la muralla exterior o no hi és o bé és més tardana (així al Cos, Beuda, Colltort). En aquests casos hom pot plantejar-se com devia ésser el recinte que hom bastí quan es feu la torre mestra.

De tots aquests castells els únics que tenen una torre mestra de planta circular són el de Beuda i el del Cos. El castell de Sales té un angle fortificat amb una bestorre circular, fruit, però, d’un afegit de cap al segle XIII, que segurament cal relacionar ja amb una nova idea que hom tenia en aquesta època a tot Europa de com havien d’ésser les fortificacions.

Aquestes torres de castell, tant les de planta circular com les de planta quadrangular, tenien la porta al primer pis i molt poques obertures. Les pedres dels murs hi són normalment més o menys escairades o treballades.

La major part dels castells medievals poden ésser repartits en tres grups. El tipus oppidum, amb un espai ampli clos per muralles i espadats. El castell feudal que hem vist ara, el qual s’organitzava al voltant d’una torre mestra. I finalment el castell de la baixa edat mitjana que s’organitzà al volt d’un pati. Gairebé tots els castells que hem esmentat fins ara tenien una torre al mig, més o menys descentrada (Sales o, segurament, Rocabruna), o bé situada clarament en un costat (Castellot de Beuda). Tanmateix, en els nous castells de cap al segle XIII, no tenia pas tanta importància la torre, en canvi sí que existia, i hi posseïa molta més importància, l’espai clos central. Un model típic d’aquest castell, del qual ja tenim un precedent en la fortificació que es projectà fer a Tàrrega al segle XI, el constitueix el castell de Montgrí, a l’Empordà. A la Garrotxa, aquest tercer tipus de castell medieval és representat en el castell de Santa Pau, començat a fer al segle XII o XIII. També s’adapten a aquest model algunes de les cases fortes de la baixa edat mitjana, com ja veurem més endavant.

A mesura que comença a haver-hi estudis, hom pot veure que a la major part de les comarques, a part els grans castells, hi havia també moltes altres construccions senyorials, sovint més o menys fortificades. D’aquest conjunt d’edificis, que sol rebre el nom genèric de cases fortes, podríem trobar, així mateix, exemples per una bona part de l’Europa occidental: les maisons fortes franceses, els fortified manors anglesos, els Wohntürme alemanys, les case forti o sale italianes, etc. Aquestes construccions al nostre país, com de fet també als altres, rebien nombrosos noms (stadium, estació, sala, masó, casa o domus, força, cort, torre, etc.). D’acord amb llurs característiques, les podem intentar de classificar en tres grans tipus: la torre o casa torre, la sala i la força.

Pensem que aquesta divisió pot ésser útil, tot i que a vegades els límits que separen aquests tres hipotètics tipus encara no siguin totalment clars i definits i no sempre el nom que correspondria en teoria a un edifici sigui utilitzat a l’edat mitjana per a designarlo. Amb tot, creiem que la sala probablement és la construcció amb una tradició més antiga. La torre degué néixer amb la senyorialització del segle X i és el precedent de molts castells. I la força, de fet la casa forta per excel·lència, com a petit castell secundari, es desenvolupà després del segle XI.

A la Garrotxa hi ha dos magnífics exemples de casa torre: el Castell de Segueró i la Masó del mas la Torre de les Preses. Aquest tipus de construcció tenia una planta gairebé quadrada, unes mides no gaire grans (uns 6 m per 7 m, a l’exterior), com a mínim un trespol o pis superior i la porta a peu pla. Segurament té l’inici cap al segle X, però perdurà fins al final de l’edat mitjana (vegeu, per exemple, les cases torres dels darrers segles medievals de l’Empordà); l’època en què se’n construïren més fou cap al segle XII. Aquesta construcció en forma de torre, normalment amb espitlleres als murs exteriors i amb la porta acabada amb un arc fet amb dovelles, era el tipus d’edifici on residien els batlles o d’altres representants d’un senyor jurisdiccional important. Un cas molt clar i remarcable és la casa sa Masó de les Preses, on sabem perfectament qui n’era el possessor a l’edat mitjana —els batlles del monestir de Sant Benet de Bages, documentats d’ençà del segle XII— i qui n’era el constructor —la mateixa abadia bagenca—.

Aquest tipus de construcció, la torre, també podia ésser el centre d’un castell senyorial. Sovint, una de les poques diferències que separa la torre mestra d’un castell feudal (Sales —amb unes mides molt semblants— o Montpalau) d’una casa torre era que la porta de la primera era més alta, per damunt del primer trespol. D’altra banda, però, les mateixes cases torre segurament també tenien altres dependències poc o molt allunyades.

Hom pot considerar que la sala, sovint anomenada en aquesta comarca stadium, és un edifici més gran, que pot fer per exemple, al exterior, entre 8 i 9 m d’ample per entre 13 i 18 m de llarg. La cambra més important, i sovint l’única que hi havia a peu pla, en aquest tipus de construcció, era una sala espaiosa, moltes vegades coberta per una sèrie d’arcs col·locats transversalment. A la Garrotxa en tenim tres bons exemples: la casa forta de Juvinyà, a Sant Joan les Fonts, i les anomenades actualment Torre de la vall del Bac i Torre de Corsavell, bé que n’hi devia haver moltes d’altres. Segurament aquests residències pertanyien a cavallers o membres de la baixa noblesa, que necessitaven tenir una sala on poder realitzar actes socials. El precedent d’aquest tipus de construccions ja apareix abans de l’any 1000. El topònim Sales a la Garrotxa ja surt documentat el 979; no sabem pas, però, com devien ésser aleshores aquestes sales. D’altra banda, segurament alguns cops la sala era acompanyada d’una torre, tal com trobem a Juvinyà, on sembla, fins i tot, que aquesta sigui més antiga que la mateixa cambra.

Podem anomenar força, en canvi, un castell petit. Les diferències que hi ha entre algunes sales i una força a vegades potser no semblen gaire evidents, sobretot a l’hora d’estudiar-les ara, que sobre el terreny només n’han restades quatre pedres. D’altra banda, sovint, l’únic motiu que fa que parlem de força en comptes de castell és la tradició, perquè no era possessió d’un membre de la baixa noblesa. Un bon exemple de força a la comarca de la Garrotxa és Bellpuig. També segurament poden entrar dins aquesta categoria construccions com la força de Puigpardines (documentada com a casa forta en un inventari de 1328), el castell del Coll (esmentat en 1328 també com a força), el castell de la Llobera a la Barroca o la casa forta de Montpalau.

La major part d’aquestes forces tenen una planta gairebé quadrada. La força de Puigpardines tenia unes façanes amb una longitud d’uns 14 m, la façanes de Bellpuig feien 15,5 m, les del castell de la Barroca 18 m i les de l’anomenat ara Castell del Coll 19 m, etc.; aquestes construccions són, per tant, més grans que les que nosaltres hem anomenat sales. Cal tenir també present que, com els castells, solen estar envoltades d’una vall —molt clar, per exemple, a Puigpardines—, fet que permet de relacionar aquestes forces, en certa manera, amb les fortificacions de l’Europa septentrional, fetes en una mota i envoltades d’un fossat (moated site anglès, site fossoyé francés o Wasserburg alemany). Foren fetes per cavallers o altres membres de la noblesa local. Hom en degué començar a construir als segles XI o XII, però continuaren fentse’n al llarg de la resta de l’edat mitjana. Sovint la planta d’aquestes construccions és semblant a la dels castells palau dels darrers segles medievals i gira al voltant d’un pati, d’un espai central obert. A la força de Bellpuig, a més, hi ha un element bastant característic d’aquest tipus de construccions: l’existència de bestorres en cada un dels angles. Aquest tipus de fortificació basat en torres o bestorres angulars, que ja apareix al segle XI al castell que s’havia de fer a Tàrrega, després degué difondre’s per l’Europa occidental, en part a causa de la influència derivada de les croades.

Per acabar podem assenyalar la duplicitat de construccions defensives que s’esdevingué al llarg de l’edat mitjana. Diverses vegades hom ha cridat l’atenció sobre el fet que el castell de Finestres era la fortificació de l’alta edat mitjana, mentre que el castell de Santa Pau era l’edifici de la baixa edat mitjana, situat al pla. En la mateixa època en què fou construït el castell de Santa Pau o una mica més tard, el castell de Castelló d’en Bas fou substituït pel del Mallol, els senyors de Bestracà es traslladaren a Oix, el Castellot de Beuda s’abandonà i fou bastit el castell de Can Queixàs a Beuda, hom passà de la casa forta de Puigpardines al mas Toralles, etc.

L’hàbitat a la Garrotxa, com ja hem vist a la introducció històrica, és bàsicament dispers. Els documents de l’alta edat mitjana parlen de viles, pel que fa a les principals parròquies, i de vilars o, més tard, de masos esparsos. Hom creà alguns petits nuclis concentrats a les sagreres de les esglésies; tanmateix, almenys després de l’any 1000, la major part de la població vivia en cases de pagès isolades. En realitat, però, resten molts buits en els nostres coneixements. No sabem, per exemple, gairebé res sobre com eren els precedents d’aquests masos: els vilars que apareixen en els documents dels segles IX o X. Tampoc no coneixem com era cap d’aquests habitatges pagesos, ni els masos, ni els més pobres, ni els més rics. No seria, però, pas gaire dificultós ara de trobar-ne dels abandonats a les acaballes de l’edat mitjana. A la vall del Sallent de Santa Pau, hi ha documentats alguns masos medievals, els quals sabem que foren abandonats als segles XIV o XV i del quals fins i tot també coneixem llur situació aproximada, (masos de sa Rabassa, Corbs d’Avall, Montestir, Vinyals, Lloet, etc.). A la Barroca, al terme municipal de Sant Aniol de Finestres, també se’n podrien trobar d’altres. Prop del mas l’Oriol, segons ens han informat, hi ha entremig del bosc, ruïnes de tres o quatre masos medievals, separats entre ells uns 300 m. De fet, aquests dos casos només són exemples d’un fenomen que podríem estudiar en relació amb la majoria de les parròquies d’aquesta comarca. Quant a l’hàbitat rural, la conjunció d’una arqueologia de l’espai, amb estudis dels documents, treball de camp i unes excavacions, podria permetre en els propers anys importants avenços dels encara força migrats coneixements actuals.

El coneixement de la ciutat de Besalú de l’època romànica planteja una problemàtica diferent de la que apareix en estudiar el món rural. En primer lloc, cal conèixer l’evolució de la població i l’urbanisme. A Besalú hom pot distingir el nucli original, la part alta del turó, on hi havia el castell i després el palau comtal o reial; més endavant, al segle XII, també hi fou construïda la canònica de Santa Maria. Al vessant del turó s’estengué un primer recinte del segle X, encara molt reduït, del qual podia ésser part el portal romànic del carrer del comte Tallaferro. En ésser construït el segon recinte de muralles, segurament abans de l’any 1171, la superfície fou ampliada fins a la riera de Ganganell.

Quant a aquesta ampliació, després de 1171 ha estat datada la construcció de la casa Llaudes, antiga casa dels Cornellà. Les característiques dels habitatges de les ciutats a l’època romànica —dels quals n’han restat ben pocs— també són diferents de les que hi ha a les cases de món rural. Aquesta casa senyorial urbana dels Cornellà fou bastida entre dues parets mitgeres i s’organitzava al voltant d’un pati, amb dos nivells de galeries. Aquest habitatge és considerat un precedent gairebé únic del tipus d’edifici característic de l’arquitectura civil urbana de l’època gòtica.

A Besalú també s’ha conservat l’edifici de l’antic hospital de Sant Julià, notable per l’època en què fou fet i per la funció que tenia. És una nau de planta rectangular, la qual té afegida a la façana de ponent una portada.

En estreta relació amb els habitatges dels vius cal parlar de les tombes dels morts. De fet, les necròpolis han d’estar lligades a uns llocs d’hàbitat. ¿On vivien, però, els homes sebollits a les tombes de lloses del Puig del Moro o a les sepultures que hi ha a prop del mas Basses de la Barroca? De quina època eren? No volem insistir en les hipòtesis sobre llur possible antiguitat, que ja hem exposat en d’altres pàgines; només volem, però, assenyalar que el dia que s’estableixi amb seguretat la data en què foren fetes aquestes sepultures de lloses isolades —tant si són d’abans com si són de després de la invasió musulmana—, tindrem en aquests enterraments una magnífica eina per a conèixer molt més bé la distribució del poblament alt-medieval a bona part de Catalunya.

També han d’ésser mostres d’una realitat molt més estesa les tombes excavades a la roca i antropomorfes de Sant Esteve d’en Bas, segurament de vers l’any 1000, o bé el sarcòfag de cap al segle XII, que fou trobat a Sant Joan les Fonts. Només caldria la realització d’alguna excavació arqueològica en d’altres llocs perquè hom trobés un important nombre de nous enterraments d’aquests tipus o de lloses.

L’any 1981 fou realitzada una breu excavació d’unes sepultures de lloses situades una mica més avall de l’església de Sant Martí Vell, a la vall de Santa Pau. El fet d’ésser situades sota el camí que mena a l’església feu que fossin trobades molt malmeses, fins i tot sense les lloses de la coberta ni algunes de les laterals. Segurament cal datar aquests enterraments cap al segle XII o XIII. Alguns d’ells, fosses cavades a terra, sense la caixa de lloses, han d’ésser, però, dels darrers segles medievals. En canvi, alguns fragments de tègules que hi aparegueren mostren un lligam —ininterromput o segurament trencat— entre els establiments humans de l’època romana i l’època medieval.

Cal relacionar també amb una necròpolis de cap al segle XII o XIII, potser de tombes de lloses, l’estela funerària discoidal trobada a l’església de Santa Maria dels Arcs, a la mateixa vall de Santa Pau. Podem veure amb facilitat semblances entre aquesta peça i algunes de les nombroses esteles trobades a la Segarra o bé amb les trobades al Llenguadoc, o àdhuc amb les descobertes, per exemple, a Sòria, etc.

La xarxa de camins medievals de la Garrotxa ha estat estudiada a través dels documents i, alguns cops, sobre el terreny, en especial pel que fa a la rodalia de la capital del comtat, Besalú. De fet, encara en sabem ben poca cosa. L’estudi de les vies medievals planteja greus problemes relacionats amb la pervivència a l’edat mitjana de la xarxa romana i amb la pervivència o no actualment d’elements medievals. De camins que semblen d’època medieval, se’n poden trobar diversos. El camí, per exemple, que puja al castell de Castelló d’en Bas, per la banda de Joanetes, és empedrat. Així mateix ho és el del castell de Finestres o alguns trams del de Sant Aniol d’Aguja, etc. Però, ¿de quan són aquests empedrats, encara que el camí tingui l’origen a l’edat mitjana? També sembla antic un tros de l’antic camí ral que unia Mieres i Santa Pau per Collveí, poc abans d’arribar al mas el Carrer del veïnat dels Arcs. Al llarg d’un centenar de metres podem descobrir el camí molt enclotat entre els camps, que s’estenen a banda i banda; aquest camí, quan arriba a la muntanya, continua enclotat, abandonat però, i cobert pel bosc, mentre el camí modern passa per fora de l’àrea forestal. Aquesta via ja existia en època medieval, però ¿d’ençà de quan tingué la forma que ha arribat fins ara? Aquest camí tapat pel bosc, ¿és d’una època anterior a un moment d’abandonament i de pèrdua de població (segle XIV?), semblant a l’actual —que acabarà provocant un canvi de traçat del camí paral·lel—, o bé és fruit d’un abandonament esdevingut en l’època moderna i abans, a l’edat mitjana, només hi havia un senzill camí de bast?

El pont més conegut de la comarca és el de Besalú, restaurat recentment. Sembla, d’acord amb les dades que tenim, que aquest pont fou edificat per primer cop al segle XI, bé que el precedent de l’actual pont calgui cercar-lo en el moment en què fou fet el segon recinte de muralles (final del segle XII o començament del XIII). Amb tot, sembla que gairebé no resta res d’aquest pont d’època romànica, a causa de les nombroses i successives destruccions i reconstruccions que ha sofert. Podem suposar, però, que també tenia una amplada de 3,70 m i una longitud que correspon a les primeres quatre arcades, fins al canvi d’orientació. D’altra banda, cal pensar també, per evitar errors, que no tots els ponts amb arc de mig punt han d’ésser necessàriament d’època romànica, com s’ha afirmat sovint. Per contra, el pont de Sant Joan les Fonts sí que sembla que té fragments clarament romànics i ben conservats, tot i haver estat parcialment refet; curiosament aquest pont ha estat datat normalment en l’època gòtica. (JBM)

L’arquitectura religiosa

Mapa de la Garrotxa amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Bolòs

En una primera lectura del conjunt de l’arquitectura religiosa alt-medieval conservada a la Garrotxa, s’observa una gran quantitat d’edificis dels segles XII i XIII, si ho comparem amb els que es conserven dels segles anteriors, especialment abans del segle XI. De fet, els trets característics de l’arquitectura religiosa medieval garrotxina s’identifiquen amb l’estil propi del segle XII, però els escassos exemples d’edificis construïts durant el segle XI que es conserven, són d’una importància rellevant.

L’arquitectura garrotxina anterior al segle XI degué assolir un cert nivell si s’ha de jutjar per la importància de la documentació d’aquesta època, referida a esglésies i monestirs garrotxins, però la història d’aquestes institucions ha fet que, per un cantó desapareguessin molt aviat, o bé fossin objecte d’importants renovacions arquitectòniques, fets que han privat de conèixer les característiques formals d’aquests edificis.

Les escasses restes, car no coneixem cap edifici sencer, d’esglésies garrotxines anteriors al segle XI, es limiten a l’absis de Sant Andreu del Torn, una part de la nau de Sant Julià de Ribelles, ambdós edificis reformats ja al segle XI, i refets posteriorment, i probablement calgui situar en aquesta època arquitectònica l’església de Sant Llorenç del castell de Rocabruna, en estat ruïnós, però que permet de veure la seva planta d’una nau amb absis rectangular. Per l’anàlisi d’aquestes mostres de l’arquitectura garrotxina del segle X, podem entreveure que no s’aparten de les característiques comunes al conjunt de l’arquitectura catalana del segle X, sense singularitats remarcables. Naturalment la manca dels grans monuments garrotxins d’aquesta època impedeix d’esbrinar fins a quin punt les zones limítrofes amb l’Alt Empordà es pogueren veure influïdes pels fenòmens arquitectònics que es produïren a l’angle nord-est de Catalunya al final d’aquest segle.

Cal assenyalar el fet que certes formes tipològiques característiques de l’arquitectura d’aquest moment es repeteixen en edificis tardans, ja dins el segle XIII, com les esglésies de Sant Feliu de Monars, Sant Corneli de Ribelles, Sant Julià de Bestracà, Sant Quintí d’en Bas, en els quals reapareix l’absis quadrat com a solució arcaïtzant de la capçalera de l’església.

Una situació similar al que succeeix amb l’arquitectura del segle X s’esdevé amb les esglésies construïdes o reformades, durant el segle XI, i que, en general, foren transformades, o substituïdes, al segle següent. Però a diferència del que hem vist, en els escadussers vestigis d’edificis garrotxins del segle X es conserven o coneixen un cert nombre d’esglésies construïdes al segle XI, generalment seguint les formes llombardes, entre les quals hi ha alguns exemples especialment interessants.

Al costat d’algunes senzilles esglésies, resoltes segons les fórmules tradicionals del que foren els modes llombards en l’arquitectura catalana del segle XI, com les de Sant Aniol de Finestres, Sant Aniol d’Aguja, Santa Maria de les Encies, Sant Pere de Falgars d’en Bas o el campanar de Sant Andreu del Torn, hi ha alguns edificis garrotxins com Santa Magdalena de Maià de Montcal, o, Santa Maria d’Escales, on hi ha una interessant estructura d’arcs formers que suporta la volta de la nau, en els quals les formes llombardes apareixen com un model tecnològic i formal, però no decoratiu, no sempre ben interpretat.

Esment a part mereix el campanar de Sant Cristòfol de Beget, que en els seus dos primers pisos fou construït aplicant correctament els models formals i constructius característics dels modes llombards, mentre que els pisos superiors conserven la mateixa composició a les seves façanes, però executada aplicant els models formals i constructius, propis de l’arquitectura del segle XII, moment en què fou construïda l’església actual; aquesta, a part els seus valors intrínsecs, presenta el gran interès del caràcter paradigmàtic del seu campanar on coexisteixen, perfectament comparables, les formes característiques de les arquitectures dels segles XI i XII a Catalunya.

L’església de la canònica de Santa Maria de Besalú conserva avui només una part del seu transsepte i capçalera, però al començament del segle XX encara conservava els murs perimetrals de la nau, la qual cosa ha permès d’estudiar-los i formular suggerents hipòtesis sobre el problema de la difícil relació del cos del transsepte amb el de la nau(*); sembla clar que el transsepte fou afegit durant el segle XII al cos de les tres naus, del segle XI, substituint-ne la capçalera(*), que probablement corresponia a l’obra consagrada l’any 1055, i que es deuria adaptar als modes llombards, que són ben palesos en el proper portal de la muralla de la vila, que es conserva al carrer Tallaferro.

Sens dubte, a manca d’altres edificis com el de Santa Maria de Besalú, avui desapareguts, l’edifici garrotxí conservat més important dins l’estil llombard és l’església del monestir de Sant Llorenç de Sous. Aquesta església, en part ruïnosa i, fins a dates ben recents, totalment colgada, és un magnífic exemple de l’arquitectura del segle XI, amb algunes particularitats que la singularitzen, dins el seu context estilístic i cronològic, com el detall de la decoració interior de l’absis, o, especialment, el tractament dels arcs formers, refosos. Solució que, a Catalunya, retrobem a Santa Maria d’Amer, i és un tema poc comú, però d’una forta tradició a la Toscana. Juntament amb aquests detalls hi ha elements, com les possibles finestres de la nau central i la presència del nàrtex, coetani de l’església, que justifiquen la singularitat de l’arquitectura de Sant Llorenç de Sous dins el panorama de l’arquitectura catalana del segle XI, i permeten d’avançar plantejaments, que es reforcen amb l’anàlisi de les singularitats de l’església de Santa Maria d’Amer, en el sentit dels orígens de la implantació de les formes llombardes a Catalunya, encetant una influència toscana, en certs aspectes diferent de la pura ortodòxia llombarda.

Cap al final del segle XI foren construïts a la Garrotxa dos edificis, les esglésies de Sant Feliu de Beuda, i la del monestir del Sant Sepulcre de Palera, consagrada l’any 1085, que han estat considerats per la historiografia com a exemples de la transició entre les formes llombardes i l’arquitectura, tecnològicament més refinada, del segle XII(*). De fet, ambdues esglésies presenten una tipologia idèntica, amb un pla basilical extremament simplificat, en el qual han estat suprimits els arcs torals de reforç de les voltes, pels quals els pilars adopten una forma rectangular, llisa, seguint un tipus constructiu que apareix en algunes esglésies del final del segle X i començament de l’XI, com Sant Nazari de la Clusa, o Sant Julià de Ramis, o Santa Margarida de la Tossa de Montbui, però que no fou utilitzada durant la plenitud del segle XI.

L’element més destacat d’ambdues esglésies és, però, l’aparell constructiu, en el qual encara es fan patents alguns elements de tradició llombarda, com l’extradós dels arcs de portes i finestres a Palera, però que, en general, posen en evidència l’abandó de la tecnologia del petit carreu i la seva substitució per un carreu més ben tallat i polit, de mides ja més considerables, en una tecnologia clarament evolutiva vers l’aplicació del carreu, o pedra de fil, que esdevingué característic de l’arquitectura del segle XII.

A Palera cal destacar la conservació d’una bona part del seu recinte monàstic, especialment les ales de llevant i migjorn, estructurades entorn d’un claustre, que potser mai no arribà a acabar-se totalment, i d’un pati adjacent, a migjorn, configurant una tipologia monàstica complexa, de la qual algunes parts són contemporànies de l’església.

La tradició constructiva del segle XI i la seva evolució, exemplificada en les esglésies de Beuda i Palera, continuà en edificis més senzills construïts ja al segle XII, però que es resistiren a la utilització de les tecnologies pròpies del seu segle, com les esglésies de Sant Andreu de Gitarriu, Santa Maria de Palera, o Sant Miquel de Bustius.

El segle XII fou el gran segle de l’arquitectura garrotxina, car fou el moment en què foren renovades o construïdes la major part de les seves esglésies, fins al punt que la imatge més característica de l’arquitectura romànica garrotxina és formada pels edificis construïts al segle XII, des de Santa Maria o Sant Pere de Besalú o Sant Joan les Fonts fins al conjunt de petites esglésies de l’alta Garrotxa, com Sant Miquel de Bassegoda, Sant Feliu de Riu, o Sant Feliu de Rocabruna, dins un compacte grup d’esglésies de característiques molt definides, que arriben a conformar un estil propi dins l’arquitectura catalana del segle XII.

Entre els edificis més destacats del segle XII garrotxí hi ha les tres esglésies de Besalú: la capçalera conservada de Santa Maria, l’església del monestir de Sant Pere i la parroquial de Sant Vicenç. Totes elles responen a corrents estilístics diferents entre els quals s’observen influències ripolleses (portada de Sant Vicenç), rosselloneses (portada de Santa Maria i finestra de Sant Pere), o fins i tot italianitzants (interior de Sant Pere).

En qualsevol cas els tres edificis, situats en un context geogràfic tan concret, són un perfecte exponent de l’eclecticisme que dominà la producció arquitectònica del segle XII català, i presenten unes tipologies totalment diverses, que en el cas de Sant Pere assoliren una singularitat extraordinària, amb la girola sense capelles sobresortints, que genera un volum compacte, molt contundent, totalment allunyat dels models francesos d’esglésies amb girola, i que a Catalunya només apareix a Sant Joan de les Abadesses, mentre que l’altra església catalana amb deambulatori, la de Sant Pere de Rodes, pels seu arcaisme i datació, s’allunya dels models francesos i pot ésser interpretada com un precedent tipològic i conceptual de la girola de Sant Pere de Besalú.

Deixant de banda les grans diferències de les seves capçaleres, les esglésies de Sant Pere i de Sant Vicenç de Besalú presenten notables semblances en l’estructuració de les naus, seguint un tipus molt auster, les arrels de les quals cal cercar en les estructures de les properes esglésies de Sant Feliu de Beuda i del Sant Sepulcre de Palera.

En canvi, l’estructura de la capçalera de Santa Maria de Besalú presenta una major complexitat per la conformació dels seus pilars i l’estructura absidal, amb un desenvolupat presbiteri, precedint l’absis central, i, especialment, en l’ornamentació, tant la interior com l’exterior, on es conserven, molt malmeses, les grans arcuacions, que arrencaven de sengles columnes adossades al parament. Hom ha vist en l’arquitectura de la capçalera de Santa Maria de Besalú la influència dels canonges de Sant Ruf d’Avinyó, que ocuparen l’església del castell de Besalú a l’entorn de l’any 1171(*), i, per tant, exemple d’una clara penetració d’influències provençals. La influència més genèricament francesa es fa patent també en altres edificis garrotxins, com l’església del monestir de Sant Joan les Fonts(*) i la de Sant Esteve d’en Bas.

És discutible l’adscripció a formes provençals de l’arquitectura de Santa Maria de Besalú, o de Sant Joan les Fonts, i més especialment de la seva ornamentació absidal, que arrenca dels models llombards, comuns en l’arquitectura del segle XI a Catalunya i Provença, interpretats molt elaboradament d’acord amb el nou gust pel treball de la pedra, que caracteritza tota l’arquitectura catalana del segle XII, juntament amb l’aplicació de l’escultura monumental.

Un cas diferent, però, el presenta la curiosa església de Sant Esteve d’en Bas, en la qual hi ha un absis semicircular, poligonal a l’exterior, amb les façanes ornamentades amb unes curioses finestres cegues, seguint un tipus geomètric estrany a Catalunya, però comú a Provença, i que comparteix la voluntat compositiva d’omplir els paraments absidals, que apareix en esglésies provençals com Sainte Marie d’Alet molt més elaboradament. De fet l’absis poligonal, amb la seva ornamentació, és l’exemple més proper a les formes arquitectòniques més diferenciadament provençals que es conserven a la Garrotxa, on hom no pot descartar la mateixa influència en els altres edificis esmentats, però que en qualsevol cas seria molt més matisada per la tradició arquitectònica local, que en molts aspectes és comuna amb formes provençals menys elaborades.

L’església de Sant Cristòfol de Beget, a part l’interès paradigmàtic i exemplaritzant del seu campanar, ja comentat, és un edifici que assenyala un dels moments més interessants de l’arquitectura catalana del segle XII, amb aplicació gairebé escultòrica dels elements ornamentals llombards i amb una estreta relació estilística amb l’església de Santa Maria de Costoja, al Vallespir, i representa, junt amb l’església del Santuari dels Arcs de Santa Pau, estilísticament diferent, l’obra màxima del que podríem considerar l’arquitectura més genuïnament garrotxina del segle XII.

Aquesta forma d’arquitectura és definida per un important grup d’esglésies, generalment petites, d’una nau, com les de Sant Miquel del Mont, Sant Feliu de Riu, Sant Feliu de Rocabruna, Sant Miquel de Bassegoda, Sant Andreu de Bestracà, entre d’altres, que es caracteritzen essencialment per la pulcritud i la perfecció del treball de l’aparell dels seus paraments, especialment destacats a Sant Miquel del Mont, i per una mesurada ornamentació, essencialment concentrada a les façanes absidals, formada per frisos de mènsules, dents de serra i, rarament, arcuacions llombardes, caracteritzada sempre per la perfecció de la seva talla, però que en rares ocasions com a Sant Martí de Corsavell, o Sant Martí de Dosquers, arriba a formar interessants composicions a les façanes de ponent, centrades per la porta de l’església.

En alguns casos i molt especialment a Sant Cristòfol de Beget, aquesta ornamentació s’estén per l’interior de la conca absidal, i en ocasions, en forma de senzilles motllures pels murs de la nau.

Un element característic d’aquest tipus arquitectònic són les portades, que segueixen una tipologia, estesa també pel Rosselló i l’Empordà, consistent en portes rectangulars, amb llinda i timpà llis, emfasitzades per arcs en gradació, que en alguns casos poden complementar-se amb arquivoltes, que arrenquen de columnes adossades, formant així els exemples més monumentals del tipus, com les portes de Sant Cristòfol de Beget o Sant Joan les Fonts, que resulten excepcionals pel que respecta al nombre de portades senzilles i nues, com les de Sant Feliu de Riu, Sant Llorenç d’Oix o Sant Feliu de Rocabruna.

El tipus arquitectònic bàsic d’aquestes esglésies garrotxines del segle XII és l’edifici d’una sola nau, amb absis semicircular, essent rars els casos com Sant Pere de Montagut, de pla basilical, que cal emparentar amb els propers edificis de Besalú, o la ja esmentada del Santuari dels Arcs de Santa Pau.

Malgrat la importància dels seus monestirs, avui a la Garrotxa no es conserva sencer cap claustre monàstic d’època romànica. Dels claustres de Sant Pere de Besalú, o del probable de Santa Maria de Besalú, no es conserven més que alguns capitells esparsos, i el del Sant Sepulcre de Palera és probable que no s’arribés a acabar mai, però no en resta més que el traçat d’una galeria.

El vestigi claustral més important de la Garrotxa és, sens dubte, el claustre de Sant Llorenç de Sous, del qual s’ha desenterrat el podi, han estat recuperats nombrosos capitells i elements dels seus porxos, i sobretot, es conserva el porxo de tramuntana i la seva galeria, que constitueixen una tipologia molt singular dins el context dels claustres romànics catalans, per la seva concepció massissa i opaca, mancada de qualsevol element columnari.

La tipologia arquitectònica i constructiva, pròpia d’aquestes esglésies, s’allarga cronològicament fins ben entrat el segle XIII, on cal situar edificis com Santa Cecília de Sadernes, i es clou amb l’aparició d’esglésies sense absis diferenciat, semblants a les que hi ha a l’Empordà en el mateix moment, com Sant Miquel d’Avellanacorba, Santa Maria de Llongarriu o Sant Feliu del Bac, o en esglésies en les quals reapareixen els absis carrats, coexistint amb una nova rusticitat dels aparells constructius com les de Sant Corneli de la Muga o Sant Feliu de Monars, en les quals s’exhaureixen les formes característiques del romànic garrotxí. (JAA)

L’escultura en pedra

L’escultura romànica de l’àmbit geogràfic que actualment designa la comarca de la Garrotxa s’inscriu en una àrea artística, almenys pel que fa a l’escultura romànica, que engloba les bandes septentrional i meridional del Pirineu oriental, en la qual hi ha centres de reconeguda importància com els rossellonesos, l’empordanès de Sant Pere de Rodes, i Santa Maria de Ripoll. Sota aquest marc, no per això homogeni ni de característiques exclusives, caldrà considerar obres garrotxines tan significatives com, en primer lloc les de Besalú (Santa Maria, Sant Pere, Sant Vicenç, Sant Julià), Sant Esteve d’en Bas o bé Sant Joan les Fonts com els més destacats i vinculats als grans corrents d’escultura. Sense oblidar, però, les seves peculiaritats i aportacions, ni descartar la possibilitat d’admetre contactes amb altres zones. D’altra banda, no podem ometre l’existència d’altres conjunts de caràcter popular però que en ocasions tenen peces d’un cert interès, malgrat que sigui pel que fa a repertoris o a iconografia; i cal recordar que, a part l’escultura arquitectònica, hi ha elements del mobiliari litúrgic sovint decorats, molt especialment algunes piques baptismals. Tot plegat sembla respondre, finalment, a uns límits cronològics que no ultrapassen en antiguitat el segle XII (amb alguna possible excepció), i que a vegades ens situen en moments ben avançats.

Si cal establir prioritats pel que respecta a la densitat de testimonis juntament amb nivells qualitatius, no hi ha dubte que el punt central de la comarca se centra en l’antiga capital del comtat de Besalú, fet que no es produeix si ens remeten a criteris de datació relativa o, si hom vol, de successius estadis evolutius. Sempre, però, amb la necessitat de tenir presents les aportacions exteriors com a fil conductor d’aquests nivells. I descartant, ja d’una forma concloent i com sovint ha estat demostrat, la possibilitat que alguns conjunts de Besalú datin de la segona meitat del segle XI.

Potser un dels primers conjunts que cal esmentar és el de Sant Esteve d’en Bas. Sense oblidar els perills d’utilitzar documents com les actes de consagració, l’anàlisi de l’escultura ens aproxima al timpà de Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès, a la de Santa Maria de Porqueres i, com sovint ha estat dit, amb l’anomenat Mestre de Cabestany (capitell de la Maiestas Mariae, vinculat amb un de Rieux-Minervois), alhora que menys immediatament hi ha paral·lels compositius amb Sant Serni de Tolosa. El seu interès iconogràfic, no sols en el capitell esmentat, és un aspecte que, com veurem, constituí una constant en monuments de la comarca, fins i tot en casos aparentment marginals. Els seus artífexs degueren actuar en moments llindants a mitjan segle XII, amb uns marges força amplis.

Un altre punt d’interès que pot moure’s dins una cronologia similar és el dels elements de l’interior de l’església de Sant Joan les Fonts. Novament, el seu repertori de motius vegetals i zoomòrfics sembla obeir a diversos centres i la seva utilització pot atribuir-se a un coneixement madur de formes. En tot cas, les similituds amb conjunts com Sant Pol, Sant Esteve de Bas i altres, inclou el cas que ens ocupa en una problemàtica d’estil que encara és per resoldre, i que pot tenir a veure amb determinades possibilitats produïdes a Ripoll. Qüestions anàlogues planteja la decoració de la porta de ponent i també, amb un grau de rusticitat notable, la de la pica baptismal, que presenta una iconografia interessant no mancada d’elements problemàtics.

Els conjunts de Besalú presenten, en línies generals, una decoració de filiacions més clares, tot i que sovint prou polifacètiques, fins al punt de plantejar dubtes a l’hora d’establir-ne el sentit. En tot cas, però, els resultats plàstics són heterogenis i manifesten uns contactes amb centres ben destacats del panorama escultòric que es desenvolupa a partir del mitjan segle XII aproximadament. Santa Maria és l’edifici de major varietat, que oscil·la entre els records provençals, arcaïtzants, de la decoració de l’interior i de l’exterior de l’absis, sense oblidar altres conjunts, i la vinculació rossellonesa (per al timpà hom ha assenyalat una relació d’identitat amb Sant Ponç de Tomeres, conjunt que mostra l’expansió d’aquells centres), però més encara ripollesa (hi ha també paral·lelismes amb Vic i Lluçà) de les dues portes, tant pel que fa a l’estil com pel que respecta a repertoris de motius. El caràcter ornamental de la major part dels elements, que possiblement cal relacionar amb els lligams amb la canònica de Sant Ruf d’Avinyó, contrasta, però, amb la càrrega simbòlica de la temàtica desenvolupada al timpà, amb el Crist Majestat flanquejat pel Tetramorf. No oblidarem, però, l’existència d’altres peces d’emplaçament desconegut que manifesten un estadi evolutiu més avançat i similituds amb l’àmbit provençal o bé amb Sant Pere de Galligants.

L’escultura de Sant Pere de Besalú també ofereix una certa dualitat entre els elements de la girola i els de la façana. En el primer cas, s’hi desenvolupa un cicle d’escenes que al·ludeixen bàsicament a la infantesa de Jesús, però amb algun element prefiguratiu com una possible representació de l’encontre de Salomó i la reina de Saba; en aquest programa, el més ampli de la zona, s’hi poden integrar alguns capitells amb figures d’animals. Estilísticament, les vinculacions s’estableixen amb l’àmbit llenguadocià mediterrani, provençal, fins i tot italià, d’arrel classicitzant alhora que hi ha alguns elements de relació amb el Rosselló, almenys pel que fa a la composició. És diferent la decoració del finestral de la façana occidental, més lligada estilísticament a l’àmbit rossellonès i, en canvi, propera, pel que fa a la disposició dels lleons, al món italià, sense oblidar que en àrees geogràfiques més properes es produeixen composicions anàlogues. Novament ara, el context condensa una forta càrrega simbòlica, en la mesura que el lleó, Crist, trepitja les forces del mal i del pecat representades a través de diferents éssers. De tota manera, la presència de lleons en portades és un fet també constatat en nombrosos punts del romànic peninsular, com també d’aquesta àrea en qüestió, tot i que la seva disposició i situació varia segons els casos.

Vinculada estilísticament amb aquest exemplar, la portada meridional de Sant Vicenç és un exemple de fusió entre estilemes rossellonesos i elements de repertori utilitzats a Santa Maria de Ripoll, tant de la portalada com del claustre, com ha estat assenyalat insistentment. L’existència d’aquest conjunt, de caràcter fortament ornamental, obliga a replantejar la relació existent entre aquestes escoles i a intentar fixar, per a una altra ocasió, el paper de Besalú en aquella. A més, la relació amb Ripoll s’accentua en una finestra de la mateixa banda, mentre que la façana occidental ofereix una decoració de qualitat inferior i que respon a uns moments posteriors, ben propers ja a formes gòtiques amb reminiscències compositives de l’etapa precedent. En aquest punt, sembla haver-hi punts de contacte amb certs aspectes propis de l’escultura del claustre de Sant Pere de Galligants.

Finalment, pel que fa a Besalú, la decoració de la portada de l’antic hospital (Sant Julià), és indubtablement vinculada a l’interior de Santa Maria per la utilització d’elements d’arrel clàssica, bé que alguns d’aquests no són coneguts, o no es conserven, en el primer centre. No obstant això, novament hi ha possibles records rossellonesos, com ara semblances amb algun capitell de la girola de Sant Pere. I altra vegada, doncs, un caràcter híbrid si el posem en dependència de centres com els altres de Besalú, o bé Ripoll i els rossellonesos, però d’una marcada personalitat.

La lògica familiaritat entre els conjunts de Besalú planteja, però, unes qüestions vinculades al funcionament dels tallers durant l’època romànica. I permet de realitzar-ne una anàlisi com un tot, sense tenir en compte l’edifici en el qual es troben. D’aquesta manera, el bloc de peces de vinculació rossellonesa sovint es caracteritza per la seva proximitat, més o menys intensa segons el cas, amb l’àmbit de Ripoll i de la seva àrea d’influència (insistim en el cas de Vic i Lluçà). Tot i que en l’actual estat de la qüestió manca encara per aclarir aspectes sobre l’origen estilístic del Rosselló i Ripoll, sembla com si Besalú ocupés un paper d’enllaç, intermedi. Potser una extraordinària mobilitat d’escultors sigui la causa d’aquests resultats i de la convivència de possibilitats diverses. Al cap i a la fi, el conjunt ripollès també presenta connotacions similars, sobretot al claustre. D’altra banda, un altre grup d’obres es vincula presumiblement a uns focus més llunyans geogràficament. Els contactes amb Provença i el Llenguadoc mediterrani són indubtables; en aquest sentit, hem assenyalat algun contacte amb versions produïdes a Cuixà, però apartades de l’estil més genuïnament rossellonès. I, a més, alguns elements de repertori d’aquesta filiació apareixen en centres empordanesos com la porta de Lledó (que, malgrat tot, es relaciona amb Costoja, al Vallespir). No oblidem, però, que aquesta dualitat afecta també conjunts que se situen en àrees esmentades: és el cas de Rieux-Minervois, prop de Carcassona, on conviuen elements familiars al Rosselló amb altres que recorden tant l’àmbit provençal com el tolosà. I similarment hi ha peces ben properes a algun capitell del claustre gironí de Sant Pere de Galligants.

Cal admetre, però, unes datacions variables. Normalment s’accepta una activitat cap al tercer quart del segle XII, en algun punt potser fins i tot lleugerament abans. Però alguns dels treballs concorden amb moments en actiu cap a les darreres dècades de la mateixa centúria, fins i tot als inicis de la següent. La façana de Sant Vicenç en seria el cas més avançat dins un problemàtic segle XIII.

De tota manera, Besalú no és l’únic centre que presenta relacions amb les àrees rossellonesa i ripollesa. La portada de Sant Cristòfol de Beget ha estat situada tradicionalment dins un grup de peces que manifestarien la difusió d’aquella, en una situació similar a la ripollesa de Sant Esteve de Llanars. En especial per aspectes relacionats amb el repertori de motius utilitzats. Un fet similar és el reconegut per a la decoració de la finestra de l’absis de Sant Salvador de Bianya, que presenta alguns motius d’origen rossellonès. De tota manera, aquestes característiques són també aplicables a conjunts empordanesos com la portada occidental de Sant Pere de Navata, tal com s’admet, sense que per això calgui parlar d’identitat de tallers. Seguint procediments anàlegs, però amb un nivell qualitatiu marcadament inferior, hi ha la decoració del finestral occidental de Santa Magdalena de Maià de Montcal.

Fora de Besalú i dels altres centres esmentats fins aquestes ratlles, no podem oblidar la possibilitat de definir una línia estilística marcada per una peça notable com la pica baptismal de Beuda. Cal dir, d’entrada, que aquesta contrasta netament amb la decoració de la portada occidental, un cas de tosquedat i d’irregularitats remarcable i propi d’un artífex de caràcter popular. La pica, però, amb el desenvolupament d’una temàtica vinculada al pecat i al càstig conseqüent (cas similar al d’un capitell de Sant Privat d’en Bas), presenta un estil que s’observa també als permòdols de l’absis de Sant Vicenç de Maià de Motcal, en una peça del conjunt empordanès de Carbonils i, finalment, en dos capitells conservats al Museu de Peralada (Alt Empordà), potser procedents de Sant Pere de Rodes. Siguin o no d’aquest monestir, el cert és que l’estil s’emparenta amb el d’algun capitell atribuït al seu claustre. En aquest sentit, com en l’apuntat per a algun element de l’antic hospital de Besalú, es produeixen, doncs, punts de contacte amb centres empordanesos. Beuda, Maià i Carbonils són indrets ben propers entre si, de manera que l’escàs volum de treball és fàcilment atribuïble a una sola mà.

Anteriorment, en alguna peça de Santa Maria de Besalú havíem observat punts de contacte amb centres gironins. Altres obres s’emmarcaven en una problemàtica que semblava afectar Santa Maria de Porqueres (Pla de l’Estany), fins i tot la decoració de l’interior de Sant Pere de Galligants. A Sant Vicenç de Sallent hi ha dos relleus que temàticament poden vincular-se, en un cas, al claustre de la catedral de Girona, amb l’escena de la història de Jacob i Esaú, i en l’altre, a peces garrotxines (pica de Beuda, capitell de Sant Privat d’en Bas), que, com hem vist, al·ludeixen al món del pecat i als seus càstigs, en unes representacions sintètiques que recorden, novament, les més desenvolupades del Judici Final del claustre gironí. En canvi, estilísticament les relacions semblen dur-nos a Porqueres i a la girola de Sant Pere de Besalú, dins una major rusticitat en l’elaboració del relleu.

Fins aquí els conjunts més destacats d’aquesta comarca estudiada. De tota manera, no podem oblidar, malgrat la dispersió de les seves peces (condició que afectava també Santa Maria de Besalú), les restes del claustre de Sant Llorenç de Sous (Bassegoda) en què, juntament amb una peça vinculada aparentment amb Girona, predominava una decoració de caràcter vegetal, marcadament senzilla i ben propera a la del claustre empordanès de Santa Maria de Vilabertran. Tampoc no hem de passar per alt un capitell procedent de Dosquers, vinculat, pel que fa al repertori, amb el claustre de Sant Pere de Galligants i amb un capitell del Museu de Peralada; tanmateix, l’interès de la peça, actualment conservada al Museu Arqueológic de Banyoles, no sembla correspondre’s amb els conjunts d’aquella població; en tot cas, cal tenir en compte que Sous és a poca distància de Dosquers. I no podem oblidar que recentment ha estat descobert un fragment de timpà a Mieres, en què devia haver-hi representat el Crist en Majestat, flanquejat per dos àngels; el treball dels plecs i el seu sentit del volum fan pensar en l’existència d’un conjunt d’una certa importància.

A la Garrotxa, com en qualsevol altra zona, hi ha una quantitat de conjunts d’un marcat caràcter popular, caracteritzats per la seva tosquedat, per les incorreccions compositives o en el volum, i per la sovintejada utilització de motius que no tenen a veure, d’una forma clara, amb els que hi ha en els grans centres que participen dels grans corrents a la vegada que els capitalitzen. En ocasions, la seva baixa qualitat aparenta un caire arcaïtzant que tempta, o ha fet temptar, d’establir unes datacions endarrerides, molt sovint perquè ha estat assimilat el concepte de romànic (o també preromànic) als d’arcaisme o imperfecció, els quals, a la vegada, han constituït criteris en el moment de marcar prioritats cronològiques. En alguns d’aquests casos, en canvi, són demostrables unes datacions ben baixes; més encara, a vegades, sobretot en elements litúrgics, com ara les piques, no hi ha hagut possibilitat de concretar o de limitar-ne la datació dins els marges medievals.

És aquest el problema que, per exemple, afecta peces com el relleu de Sant Esteve d’en Bas que representa un calvari, per al qual hi ha uns paral·lelismes iconogràfics dels segles XII i XIII enfront de propostes cronològiques altes. Alguna cosa similar ha pogut succeir amb la desapareguda pica baptismal, bé que de secció rectangular, de la Mare de Déu dels Arcs, a Santa Pau. En aquests nivells, podem esmentar encara la decoració de la finestra de la Mare de Déu dels Arcs, que no deixa de presentar possibles records de recursos utilitzats o vinculats a Sant Pere de Galligants; i, també, la finestra de l’absis de Sant Miquel de la Miana, a Sant Ferriol, els elements decoratius de Sant Romà de Joanetes, o de Sant Andreu de Bestracà, a Beget, o bé la pica baptismal de Sant Feliu de Riu, a Oix. Això sense oblidar que alguns centres de primer ordre també tenen elements d’aquesta mena, com succeeix amb una finestra de la capçalera de Sant Vicenç o la portada de Sant Pere a Besalú. En algun cas, amb tota propietat, l’epítet de “romànic” pot ésser substituït pel de “gòtic”. Caldrà esmentar finalment una sèrie de peces gairebé o totalment mancades de motius decoratius, en especial les piques.

En definitiva, podem entendre que l’escultura romànica de la Garrotxa s’interrelaciona amb la de les àrees veïnes, que tenien uns focus creadors i difusors de formes i repertoris prou destacats i als quals ja hem fet esment al principi. Els trets de familiaritat amb el Rosselló conviuen amb els de tall ripollès i vigatà, però sovint es fonen. Estil i repertori poden respondre tant a una sola filiació com tenir un origen separat. La vinculació occitana mediterrània no és aliena a altres centres catalans. I potser més endavant hi ha records dispersos de Girona o l’Empordà (d’acord, és clar, amb els actuals límits comarcals). Però del que no podem dubtar és de l’estreta i complicada xarxa de contactes establerta en la regió compresa pels antics comtats de Rosselló, Cerdanya, Besalú i Empúries (bé que alguns, per cert, no existissin en els moments en què es realitzaven els conjunts). En aquesta mesura, la fixació de prioritats en els centres garrotxins és condicionada a una anàlisi minuciosa de l’entitat d’escoles com la rossellonesa i la ripollesa, de les seves generacions i opcions estilístiques, com dels seus orígens. L’heterogeneïtat dels resultats, tant generals com més concrets, així ho obliga. (JCSo)

La talla

La talla en fusta de l’àmbit definit per l’actual comarca de la Garrotxa durant el romànic se centra en el desenvolupament de les dues tipologies més conegudes i utilitzades al llarg de l’època que ens ocupa. En primer lloc, el tipus de la crucifixió i, en segon lloc, el de la Mare de Déu. En tots dos casos els esquemes compositius que se segueixen són molt poc variats, de manera que els matisos estilístics són els que permeten de situar les peces en una tasca que, malgrat alguns treballs publicats, necessita un estudi sistemàtic que permeti establir unes bases sòlides.

El tipus de la crucifixió presenta un total de cinc exemplars, algun desaparegut, tots cenyits a la variant que domina a la meitat oriental de Catalunya, vestida amb la túnica manicata i de connotacions més majestàtiques que la variant del Crist seminu, i vestit amb perizoni. La composició general d’aquestes peces és sempre rígida, aspecte només alterat per les línies dels plecs, quan hi han estat fetes, o per la lleugera inclinació del cap. Els exemplars garrotxins ofereixen una qualitat remarcable i, si bé caldrà aclarir problemes relatius al seu origen quant a estil i composició (problema que afecta totes les peces catalanes, bé que sovint les mirades han estat dirigides cap a Itàlia), el que convé remarcar és la dificultat de veure els exemplars petris precedents per als de fusta.

Potser l’exemplar més destacable dins la imatgeria de la crucifixió a Catalunya sigui l’anomenada Majestat Batlló (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona), que tradicionalment ha estat considerada originària de la comarca d’Olot, i que es caracteritza per una marcada rigidesa i per una talla al cap, com també pels motius que ocupen la superfície de la túnica. L’exemplar ha estat considerat el representant més clar d’un grup de majestats, fins al punt que hom ha parlat de la pertinença a un únic taller d’aquesta peça i d’altres com la majestat de les Planes d’Hostoles (Museu Episcopal de Vic), que presenta punts de contacte amb la primera, visibles sobretot en una anàloga subjecció a esquemes geomètrics, bé que ara varia el tractament de la túnica.

A més d’aquestes dues peces, la majestat de Sant Joan les Fonts segueix els mateixos esquemes i la rigidesa que caracteritza els altres exemplars; en aquest cas, però, els trets facials han perdut el seu caràcter majestàtic i són arrodonits. Hom ha vist un parentiu amb les obres en pedra del cercle de Ripoll, cosa que permet d’observar les vinculacions entre els dos camps de la fusta i la pedra durant l’època que ens ocupa. S’han demostrat uns contactes d’aquesta naturalesa en peces de Santa Maria de Solsona.

El quart exemplar existent a la Garrotxa és la Majestat de Beget, conservada a l’església parroquial de Sant Cristòfol de Beget. Ha estat destacat, d’entrada, per les seves dimensions. El treball dels plecs no s’allunya del de la Majestat Batlló, però el tractament dels trets facials varia notòriament. Els paral·lelismes que hi han estat presentats han al·ludit en ocasions a Itàlia, però continua essent un problema qualsevol atribució a un taller, fet sempre hipotètic. Els trets facials fan sospitar una datació més avançada que la dels casos anteriors, pertanyents al segle XII. Precisament de Beget prové un capitell de fusta (Museu d’Art de Girona), de decoració vegetal molt senzilla i tosca, que degué formar part d’un baldaquí. Finalment, la Majestat de Santa Pau o dels Arcs, desapareguda, era un exemplar que, tot i seguir l’esquema habitual, era dissonant per la seva baixa qualitat i pel seu caràcter popular. Una sèrie d’irregularitats compositives com el progressiu eixamplament del cos en sentit descendent obliguen a formular reserves sobre la seva datació o atribució com a peça romànica.

Les imatges de la Mare de Déu segueixen en línies generals una mateixa pauta iconogràfica, si bé les variants estilístiques són més nombroses que en les crucifixions. Novament aquí es fa necessària la realització d’estudis sistemàtics, que puguin fixar tipologies d’acord amb uns criteris que vagin més enllà dels marcats segons els àmbits regionals. No obstant això, també sembla clar que determinades variacions compositives no sempre responen a diferents èpoques o a estadis evolutius. Iconogràficament, els conjunts sempre apareixen com a Sedes Sapientiae, és a dir, amb Maria concebuda com a suport de la figura de Jesús, com a símbol de l’Església. La Mare de Déu és presentada en actitud rígida, sobre un tron, amb el Nen col·locat a la seva falda o sobre un genoll, beneint amb la mà dreta. Les variants seran nombroses però dependran, sobretot, d’aspectes compositius i estilístics, sempre subordinats a aquell esquema. Els canvis es palesen en la disposició de la figura del Nen, en el tractament dels trets facials i de les vestidures, les quals poden també ésser diferents.

Els exemplars olotins són dels més remarcables. Així, la Mare de Déu del Tura sembla seguir un esquema similar al de peces anàlogues com la de Cornellà de Conflent (malgrat que en aquest cas la figura del Nen no és al mig). De caràcter lleugerament popular, la que es conserva al Museu d’Art de Girona s’acosta a la precedent. Més diferent és la imatge de la col·lecció Vayreda, d’Olot, d’aparença més arcaica però caracteritzada per la major duresa en l’execució. Són també d’una certa qualitat exemplars com els de Santa Bàrbara de Pruneres (Museu d’Art de Catalunya), a Oix, com la de Puig-alder (les Planes d’Hostoles), entre altres. En tots aquests casos no és difícil d’admetre una datació dins el segle XII, bé que no seria difícil avançar fins al segle següent, fet possible si ens atenim a casos com el recentment divulgat de Sant Cugat del Vallès.

De tota manera, però, hi ha una altra sèrie d’exemplars, alguns desapareguts, que responen ja a un estil propi del gòtic, malgrat seguir uns esquemes emparentats amb imatges romàniques. És el cas, i no l’únic, de la peça d’una col·lecció particular de Mieres. En aquest sentit hem prescindit de conjunts com el de Beuda. En altres casos, el caràcter popular del conjunt dificulta qualsevol classificació, com en la Mare de Déu del Collell, de Sant Ferriol, de manera que és possible imaginar una datació que vagi més enllà dels límits de l’edat mitjana. Des d’aquest punt de vista, caldrà mantenir certes reserves sobre la cronologia romànica de nombroses peces (no sols a la Garrotxa), mentre no hi hagi més estudis sobre aquestes tipologies. Serà a partir d’aquest punt, d’una necessària depuració, que es podran definir determinades línies estilístiques i configurar famílies.

La pintura mural i sobre taula

De la comarca de la Garrotxa són poques les mostres que ens han arribat de pintura romànica. Cal suposar que aquestes constitueixen una part molt minsa del que en aquella època degué existir. Una vegada més, el pas del temps i el rebuig en èpoques posteriors del que fou l’art romànic han esborrat segurament la major part de les obres pictòriques que acolliren aquests edificis romànics.

De les cinc peces de les quals tenim notícia, només una resta conservada al Museu Episcopal de Vic. Es tracta d’un fragment del frontal d’altar de Santa Cristina, procedent d’una ermita propera a Olot. És aquesta una mostra important, no tant per la qualitat de l’artista que l’executà com per la datació que li ha estat atorgada. Es tracta d’una peça revisada ja per historiadors de renom (Post, Gudiol i Cunill, Cook, Gudiol i Ricart) i considerada fronterera entre els darrers moments del romànic i els primers del gòtic. Per tant, cal situar-la dins un moment important estilísticament i definidor del període que succeí el romànic català.

Les altres quatre peces conservades són actualment als edificis per als quals foren creades i, com és habitual, mostren una petita part del que segurament fou un conjunt considerable. Les de Sant Martí de Toralles i Sant Ponç d’Aulina són les més castigades pel pas del temps. Les primeres encara mostren una part d’ornamentació a base de tiges i fulles que recorren l’intradós d’una finestra, però les de Sant Ponç mostren només una part de les tonalitats sense cap mena de motiu identificable.

Pel que fa a les pintures de Santa Maria o Sant Joan de Bussols i les de Sant Julià de Ribelles, val a dir que, si bé l’estat de conservació és dolent, mostren encara certes figuracions curioses. Ambdues presenten unes figures geomètriques a base de cercles concèntrics que inclouen al seu centre una creu de braços triangulars, la qual cosa té relació amb les pintures de Pedret. És cert que la distància entre aquestes dues mostres de la Garrotxa i les restes procedents de Pedret en relació amb la qualitat de l’artista és considerable, però no deixa de ser curiosa la coincidència dels motius. Malgrat tot, el conjunt de les obres pictòriques considerades preromàniques és molt petit i no ofereix suficients pautes per a definir una mica més aquest període. D’altra banda, la repetició de motius a partir d’uns models inicials és una tendència clara en l’art medieval i no pot ésser utilitzat per a definir un únic estil dins aquesta època.

La datació, doncs, donada a aquestes dues peces que es poden relacionar amb Pedret correspon als inicis de l’art romànic i engrandeix, si més no, el ventall d’obres considerades preromàniques. (LCV)

Les arts de l’objecte

De la comarca de la Garrotxa es conserven una quantitat considerable de peces que permeten, si més no, aconseguir una visió aproximada de la importància que segurament assolí l’art romànic i sobretot llur tradició posterior. Cal deixar ben clar que gairebé la meitat de les peces són actualment conservades al Museu Episcopal de Vic i al Museu Arqueològic d’Olot. Aquest és un fet que cal remarcar, ja que respon, sens dubte, a un intent de salvar l’art de la comarca per part de les institucions esmentades.

Així, el Museu d’Art de Girona conserva deu lipsanoteques procedents de Sant Andreu de Bestracà, Sant Vicenç de Besalú i el Sant Sepulcre de Palera que es caracteritzen principalment per la seva pròpia funció litúrgica de petits reliquiaris. D’entre ells cal fer esment de dues de les procedents de Sant Andreu de Bestracà. Una d’elles (núm. 2), de fusta i amb forma prismàtica, conserva encara unes inscripcions incises que fan al·lusió possiblement als qui donaren la lipsanoteca o als seus posseïdors (Rrb Borrellvs Bernardvs Alvich). L’altra (núm. 4), menys interessant, conserva restes de pintura vermella i negra a la part exterior.

Altres dels objectes conservats al Museu d’Art de Girona són un vas de vidre procedent de Sant Vicenç de Besalú i un encenser procedent de Santa Maria de Freixe, ambdós amb una clara funció litúrgica.

El museu Episcopal de Vic i el Museu Arqueològic d’Olot conserven, respectivament, un candeler procedent d’Olot i unes canadelles procedents de Sant Quintí d’en Bas, ambdós elements utilitzats en les funcions litúrgiques. Les canadelles, curioses pel tipus d’objecte que són i per la manca de paral·lels de característiques semblants, presenten una ornamentació força freqüent dins la figuració romànica: àngels amb les ales desplegades i motius vegetals. Pel tipus d’objecte i per la tècnica amb què acullen l’esmalt, defineixen un tipus de peça d’un extraordinari valor que, si no hagués estat conservada al Museu d’Olot, possiblement s’hagués perdut.

La resta de les peces que configuren l’art de la Garrotxa han estat conservades in situ. Conformen totes elles un conjunt de ferramentes de característiques similars i que hom pot dividir en dos grups, segons els elements ornamentals que presenten. Un grup el constitueixen aquells tipus de forrellats el passador dels quals ha estat acabat amb un cap d’animal, sovint de serp. Aquest el podem trobar a Santa Anna d’Argelaguer, Sant Martí de Corsavell, Sant Bartomeu de Pincaró, Sant Feliu de Rocabruna, Sant Feliu de Beuda, Sant Pere de Lligordà, Sant Vicenç de Maià, Sant Llorenç d’Oix i Santa Maria d’Agujes. D’entre ells cal destacar el de Sant Feliu de Rocabruna, perquè, a més de presentar, com la resta, el cap d’un animal a l’extrem del passador, mostra també una mena de segells on s’inclouen les lletres alfa i omega. Aquests són dos símbols que apareixen sovint al llarg de tota la cristiandat i sobretot de l’edat mitjana, amb un significat de principi i fi relatiu a Déu. La situació d’aquests dos símbols damunt el passador que també inclou el cap del que podria ser un animal de connotacions malignes podria conferir a aquest un significat concret que en moltes ocasions no s’aconsegueix.

Un altre grup el constitueixen aquelles portes que presenten com a tota ornamentació bandes de ferro desenvolupades en espirals o volutes. Aquestes mostres apareixen a Sant Andreu de Llorona, Sant Martí de Corsavell, Sant Feliu de Rocabruna, Sant Feliu de Beuda, Sant Pere de Lligordà, Sant Pere de Montagut, Sant Aniol d’Aguja, Sant Martí de Toralles i Sant Feliu de Riu. Totes elles acullen el mateix tipus d’element, presentant-se aquest amb més o menys proliferació al llarg de la porta. Aquest motiu en forma d’espirals o volutes és força conegut i estès al llarg de tota l’edat mitjana. Es tracta d’un motiu d’origen clàssic que amb el pas del temps s’ha anat adaptant a l’estètica i les formes de cada època i fins i tot ha arribat a èpoques modernes. Sovint utilitzat al llarg del període romànic, no ens és suficient per considerar-lo taxativament romànic; això ha portat moltes vegades a deixar una mica enlaire la datació d’aquestes peces.