L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Llitera anteriors al 1300.
J. Salvadó
A l’hora d’estudiar l’organització del territori a la comarca de la Llitera en època medieval, hi ha dos aspectes en els quals hem de concentrar l’atenció. D’una banda, ens adonem que, com a la propera comarca de la Noguera, hi podem estudiar la distribució dels castells, tant dels bastits per a defensar les terres dominades pels musulmans com dels fets pels cristians. Amb tot, a causa de les característiques del que s’ha conservat, podrem aprofundir sobretot en el coneixement de la xarxa de castells islàmics. D’altra banda, a la Llitera també podem estudiar les característiques del poblament i les transformacions de l’hàbitat al llarg dels segles medievals.
Pel que fa a les fortificacions musulmanes, podem assenyalar diverses construccions molt notables. En primer lloc, cal fer esment dels Castellassos, ḥiṣn situat entre els castells de Tamarit i d’Albelda. Tots tres castells foren edificats al llarg de la línia que fa de separació entre la plana de la baixa Llitera i els primers contraforts muntanyosos de la serra de la Gessa. Llur ubicació és molt semblant i, en part, comparable a la dels altres ḥiṣūn que s’edificaren exactament al voltant del que podríem anomenar sector occidental de la Depressió Central Catalana —bàsicament unes terres al·luvials planeres—, com poden ser els d’Algerri i de Castelló de Farfanya, el de la ciutat de Balaguer, o bé el de Torreblanca o, anant vers l’est, a l’inici de la Segarra, potser el del Canós, o bé, més cap al sud, a l’extrem meridional de la plana, el de Castelldans.
Els Castellassos (Tamarit de Llitera) és un ḥiṣn molt ben conservat, en bona part a causa de no haver sofert transformacions derivades d’haver estat reutilitzat després de la conquesta cristiana. Hi podem veure les característiques originals sense grans modificacions ni destruccions. D’una banda, hi ha un edifici central, que podríem anomenar la celòquia, situat al nord-est de la fortificació; fa uns 11,6 m de llarg per uns 3,5 m d’ample. D’altra banda, hi ha un recinte amb una planta bàsicament quadrangular, bé que els seus murs, sobretot al sud, s’adaptaren al relleu. Aquest clos, amb unes muralles que tenen un gruix de 120 cm, fa uns 55 m de llarg —d’est a oest— per uns 35 m d’ample. A l’angle sud-oest sembla que hi havia una torre massissa. Els murs eren fets amb carreus de 40 cm per 70 cm, col·locats al llarg i de través, o de 40 per 40 cm, posats de través. Amb tot, per a comprendre com era la fortificació, cal tenir ben present els importants treballs fets a la roca, tallada verticalment en molts sectors, plena d’encaixos longitudinals destinats a suportar els murs, o, fins i tot, amb alguns graons retallats en algun indret per a fer unes escaletes. Així mateix, al cim d’una roca situada uns quants metres més cap a llevant, segurament hi havia alguna altra construcció relacionada amb aquest castell, potser una torre albarrana.
Per a entendre el proper castell de Tamarit, segurament molt més gran que aquest, cal tenir present, però, allò que és evident als Castellassos. D’una banda, sembla que al punt més alt hi havia l’esmentada celòquia, que feia uns 21 m de llarg per uns 9 m d’ample. Hi trobem un mur nord d’època andalusina, molt semblant al dels Castellassos, del qual han restat 7 filades de carreus que fan uns 35 cm per 35 cm; així mateix, hi veiem molts encaixos, d’una forma semblant al que s’esdevé en aquest altre castell. Per sota d’aquest edifici central hi ha diversos recintes, un que cloïa tot el cim del turó i un altre que tancava el vessant meridional de la muntanya, a un nivell inferior. El ḥiṣn dels Castellassos i segurament també el de Tamarit degueren ser construïts en un moment primerenc, potser cap al segle IX. En una data semblant es degueren bastir també altres castells, situats sobretot al voltant de la Depressió Central, com els ja esmentats de Torreblanca (la Noguera) i potser el del Canós (la Segarra) o el de Castelldans (les Garrigues).
El castell d’Albelda, que ocupava un espai d’uns 100 m de llarg per uns 30 m d’ample, segurament devia ser semblant a aquests; les restes que s’han conservat són, però, molt més escasses.
Cap al nord d’aquesta comarca hi ha també restes de fortificacions andalusines. Alguns elements d’aquests castells potser són semblants, d’altres varien; segurament no foren fets al mateix moment que els esmentats anteriorment. En primer lloc, podem esmentar el castell de Calassanç (potser el cal’at de Sanç, un muladita). Les característiques de la fortificació són diferents de les que té el ḥiṣn dels Castellassos. Els murs del cos central, de planta rectangular (fa uns 7 m de llarg per uns 5,7 m d’ample), són fets amb maçoneria, amb molt de morter. Segurament el mur perimetral, del qual no resta quasi res, també devia ser semblant. La localització és, però, característica d’aquesta mena de fortificacions andalusines: ocupa una mola que té un cim força pla, defensada a tot el volt per un espadat natural. Dins de l’esplanada hi ha una cisterna, potser refeta després de la conquesta cristiana. Segurament cal datar l’origen d’aquest ḥiṣn al segle X.
Un altre exemple semblant és el de Montmagastre. Un recinte molt gran, que podia servir si calia com a refugi, era defensat per un mur perimetral, amb un gruix de 160 cm, fet amb carreus gairebé ciclopis, poc treballats. Trobem les restes d’aquesta muralla sobretot a la banda oriental del planell, la menys defensada pel relleu. Al punt més alt hi ha una torre de planta circular (amb un diàmetre de 290 cm i un gruix dels murs de 140 cm), que sembla feta de maçoneria, tot i que no podem descartar la possibilitat que hagi perdut tots els carreus exteriors. Al seu costat s’alça un castell ja plenament gòtic, una casa forta amb una porta d’entrada oberta gairebé a peu pla. Tot aquest sector sobirà sembla que era clos també per un altre recinte de muralles. Dins del recinte jussà hi havia una cisterna, feta en època gòtica, bé que segurament s’aprofità un aljub que ja hi havia anteriorment. El recinte i potser fins i tot la torre circular foren fets als segles X o XI.
En altres indrets d’aquesta comarca, també hi ha restes de possibles castells islàmics. Podem esmentar Sanui, on el castell era al mig de la població actual. Més al nord, encara trobem el castell de Llavassui. Al cim del turó d’aquest lloc, hi ha fragments de murs, fets amb carreus grossos, posats al llarg i de través; després de la conquesta cristiana fou refet. Sota de la fortificació hi ha testimonis d’haver-hi hagut un poble, abandonat durant l’edat mitjana. El castell de Pinyana és un altre exemple de castell bastit probablement en època musulmana. És situat força més cap al sud que els precedents; del castell només es conserven les restes del mur perimetral, fet, a la base, amb carreus grossos.
A Gavasa hi ha restes d’una fortificació, molt diferent, però, de totes les anteriors. Devia ser una petita construcció de planta rectangular situada al cim d’una afuada penya, que s’alça al costat del torrent, prop del límit entre l’alta Llitera i els altiplans de la Baixa Ribagorça. No era pas un castell refugi, amb albacar, com la majoria dels precedents, sinó simplement un lloc de guaita, gairebé inexpugnable. Ha estat datat al segle X. Al seu peu es construí el poble.
La torre de Gardeny (situada al nord d Albelda) també devia tenir la funció de torre de guaita. Tenia una planta gairebé quadrada, amb uns costats d’uns 3,5 m, era feta amb un encofrat i era massissa. Ha estat datada al segle XI.
En darrer lloc, podem fer esment de la torre del castell de Baells. Era una construcció que feia, a l’exterior, poc més de 7 m de llarg per una amplada que desconeixem (potser uns 5 o 6 m). Tenia uns murs amb un gruix de quasi 150 cm, fets amb uns carreus que feien uns 40 cm d’alt per uns 70 cm de llarg. Segurament la part alta de l’edifici era edificada amb tàpia. Pot ser datada en un moment primerenc, proper a l’any 900, com les torres de l’Algorfa (Segrià) o de la Ràpita (la Noguera). No sabem pas si tenia com a funció principal controlar un lloc de pas entre la plana i les terres ribagorçanes o bé ser el centre d’una almúnia o explotació agrícola o ramadera important, o totes dues coses a la vegada.
Després de la conquesta, molts dels castells de l’etapa precedent foren aprofitats, fet que va comportar que sofrissin una destrucció o una modificació important. Ja hem fet esment dels exemples de Montmagastre (amb un casal gòtic), de Calassanç (amb una torre feta posteriorment a la muralla), de Tamarit (amb dues torres adossades a les muralles), etc.
Com a mostra de castells cristians podem mencionar la torre de planta circular del castell de Sorita. És feta amb carreus de mida petita i col·locats en filades horitzontals. Ha estat datada al segle XI, en què la frontera arribà a aquestes contrades.
Podem fer també esment del castell de Miravet, que té una planta rectangular (uns 20 m de llarg per uns 8 m d’ample) i que ha estat datat al moment de la conquesta comtal. És possible, amb tot, que alguna d’aquestes fortificacions tingui uns precedents anteriors. Al costat del castell de Miravet hi ha les restes d’un vilatge abandonat.
L’anomenada torre de l’Aigua mereix ser esmentada d’una manera especial. És situada a l’inici del canal de Pinyana, eix vertebrador de la contrada medieval del Segrià històric. Té una planta circular. La base és feta, però, amb uns carreus força grossos; al damunt hi ha un mur fet amb còdols, que recorda un aparell constructiu trobat en edificis de la ciutat de Lleida o en construccions de comarques tan allunyades com el Rosselló. La part inferior ha estat datada al segle XII, tot i que no puguem rebutjar una datació en un moment força més antic, anterior a la conquesta cristiana; la part superior almenys ha de ser del segle XIII.
En època andalusina, la forma de poblament fonamental era la mateixa que trobem a les altres comarques sota domini musulmà: un hàbitat semidispers, distribuït en petits nuclis de poblament, que podien rebre el nom d’almúnies. Només cal mirar la llista de 93 almúnies que, segons un document de l’any 1089, hi havia a la rodalia de Montsó, per a adonar-nos de la importància d’aquesta forma de poblament. Cal pensar que potser alguna de les almúnies esmentades en aquest document era situada dins els termes de l’actual comarca de la Llitera (potser algunes de les quatre situades “in Sosa” o l’almúnia de “Galind de Açanui” —de Sanui— o la que hi havia “ad illas Gipsas” —les Gesses—)(*).
En intentar analitzar la forma i les característiques de l’hàbitat de la Llitera actual, cal tenir ben present que les importants zones de regadiu que hi ha actualment a la part baixa de la comarca són sobretot d’època contemporània, la qual cosa vol dir que, en un moment anterior, l’agricultura havia de ser de secà i, per tant, que el bestiar hi devia tenir molta importància. Si volem establir una relació entre aquesta comarca i alguna altra de propera, hem de fer-ho més amb l’Urgell o amb el Pla d’Urgell que no pas amb el Segrià o amb la comarca de Montsó, on les terres irrigades ja tenien un pes econòmic fonamental en època medieval, fet que evidentment va repercutir molt en la forma de distribució del poblament andalusí. No és pas cap casualitat que una de les carrerades que travessa la Llitera passés precisament per la població de Tamarit, on hi ha un dels castells més importants de la comarca. És possible que altres camins importants, que travessen la Llitera de nord a sud, tinguin també l’origen en vies per al bestiar. Així, per exemple, al terme actual de Tamarit, potser la via que anava del poble rònec d’Orriols, situat al nord, cap al poblet del Gaió i cap a la Melusa, indret situat a l’extrem meridional. Segurament, trobaríem molts dels castells i dels llocs de poblament més vells de la Llitera al costat d’aquests camins ramaders.
A la baixa Llitera, després de la conquesta, al segle XII, hi ha documentada l’existència de diverses d’aquestes almúnies creades en època musulmana, algunes de les quals continuaren existint fins als darrers segles medievals o fins al segle XVII. J. Rovira, a partir de documents dels darrers segles medievals, ha trobat que depenien, per exemple, del poble de Sant Esteve de la Llitera els llocs de Terradelles, Vinafelda, Sol-de-ribes, Vinomàs, Maimó, etc. I de Tamarit —que tenia un terme més gran que l’actual—, el Torricó, Montanera, Cuquet, el Campell, Font Dolç, Solaner (Santa Anna), el Pou (Sant Bartomeu), Forçades, etc. En alguns casos, d’aquests llocs ara despoblats, només n’ha restat una capella com a record.
En parlar de les fortificacions, ja s’ha fet esment d’alguns dels pobles abandonats d’aquesta comarca, com els situats al peu dels castells de Miravet o de Llavassui. En altres casos, veiem que s’ha esdevingut al llarg dels segles un lleuger canvi en l’indret del poblament, com, per exemple, a Calassanç i a Gavasa. A aquesta llista molt incompleta, s’hi poden afegir els vilatges rònecs de la Penella, del Sas de Sant Bartomeu, de Vallbona, etc.
Hi ha dos tipus més de restes arqueològiques que també poden aportar informació sobre la distribució del poblament: les necròpolis —que estudiarem més endavant— i els aljubs o cisternes. En relació amb molts dels llocs de poblament medievals d’aquesta comarca, prop dels jaciments s’han conservat aljubs, grans cisternes cavades a la roca de forma rectangular; normalment, en un dels angles hi havia una escaleta formada per diversos graons, també cavats a la roca, que permetia d’entrar dins el dipòsit. Pel que fa al terme de Tamarit, podem esmentar, d’una manera especial, els que hi ha a la partida de Cinc Aljubs, el que hi ha prop dels Castellassos, el de la Roca Partida, el de Santa Anna de Solaner, el d’Orriols (o Olriols), el de la Torre del Peris, etc. Tot i que és possible que alguns d’aquests aljubs siguin de la baixa edat mitjana, també és molt probable que d’altres fossin fets en època andalusina.
Tamarit era la principal població de la comarca i actualment n’és la capital. Fou construïda sota el castell. Segurament té l’origen en una vila d’època islàmica. Els nous habitants del lloc, segons la carta de poblament de l’any 1169, podien ocupar tant l’espai clos dins dels murs, segurament originaris de l’etapa andalusina, com l’espai situat al seu defora(*). Si ens fixem en l’urbanisme que hi ha ara, ens adonem que podem distingir fàcilment, en el Tamarit actual, una població vella, que devia restar tancada per unes muralles de la baixa edat mitjana, d’una altra de més nova, separada de la primera pel passeig d’Hortàs. Evidentment, aquestes muralles dels darrers segles medievals no eren pas les mateixes que les documentades al segle XII.
En aquesta part medieval de Tamarit —que s’estén fins al passeig d’Hortàs— es poden diferenciar sobretot tres grans sectors, que poden correspondre a moments diversos. Un primer sector caldria situar-lo al llarg del carrer de Bonveí i dels carrers propers, situats al nord de l’església parroquial de Santa Maria. Cal assenyalar que aquest carrer principal, anomenat de Bonveí, segueix el curs d’un torrent. Un segon sector correspondria al sud-oest de l’església, al llarg del carrer del Palau —el palau dels comtes reis, documentat l’any 1169?— i del carrer dels Cavallers. Finalment, un tercer sector sembla que s’estenia a l’est del Carrer Major, al llarg dels dos carrers dedicats a Sant Antoni i dels carrerons del Fora Vell i d’en Rufes.
De fet, és una organització urbanística que té una certa semblança amb la de la ciutat de Fraga, per exemple. Podem suposar que el nucli original andalusí cal situar-lo al sector més septentrional, al llarg del carrer de Bonveí, que coincideix amb el curs de l’aigua; probablement s’estenia encara més amunt, cap al peu del castell. El veïnat dels carrers del Palau i dels Cavallers potser es degué organitzar arran de la conquesta cristiana (si no tenia ja uns precedents anteriors, fet que no podem pas descartar en absolut). En canvi, el veïnat del Carrer Major i dels carrers més rectilinis situats a llevant seu sembla que és més possible que tingui un urbanisme corresponent a un moment posterior a la conquesta cristiana del segle XII, d’una manera semblant a com veiem que s’esdevingué, per exemple, a la capital del Baix Cinca.
Com s’ha dit més amunt, l’estudi de les necròpolis ha de servir, en primer lloc, per a conèixer la forma com es distribuïa el poblament. Molt sovint, el repartiment dels indrets amb tombes excavades a la roca o amb enterraments fets amb lloses reflecteix les característiques del poblament semidispers típic de l’alta edat mitjana.
La necròpoli de Maranyol és molt interessant. En el mateix indret, un espai força ampli estès al cim d’una elevació rocosa, hi trobem enterraments excavats a la roca orientats de sud a nord i d’est a oest, juntament amb tombes de lloses, que només tenen aquesta darrera orientació.
Si ens fixem en les rigoroses normatives relacionades amb el dret d’enterrar i en els enfrontaments que hi hagué, des de ben aviat, entre les diverses institucions eclesiàstiques, s’ha de concloure que aquests enterraments han de ser d’abans de mitjan segle XII i, podríem dir, d’abans de la conquesta cristiana(*). Tanmateix, en aquest indret, la contraposició entre unes tombes més importants o més antigues, orientades de sud a nord i on potser se sebolliren musulmans, i les restants tombes orientades d’est a oest, destinades als cristians, ens obliga a pensar en diversos moments poc o molt separats en el temps o, més aviat, en una societat diversificada des del punt de vista religiós, però que formava una sola comunitat que s’enterrava en un mateix indret. La hipòtesi de treball, plantejada per J.R. González amb relació a la necròpoli del Saladar (les Garrigues), sobre la possibilitat que hi hagués una relació entre les orientacions dels enterraments i la religió dels sebollits, si es pot provar, obre la porta a fructíferes deduccions sobre la societat de l’època islàmica; cal esperar que amb el temps hom ho pugui confirmar amb seguretat.
Al Sas de Sant Bartomeu, hi ha restes de dos enterraments cavats a la roca, orientats de sud-est a nord-oest. Prop seu hi ha restes d’un vilatge cristià abandonat, on fins i tot es construí una església dedicada a sant Bartomeu. Tot i que no és pas segur, probablement cal relacionar aquests enterraments amb un poblament anterior, establert en aquest indret en època andalusina.
Podem fer esment també de la necròpoli de Vallcarrós, situada a 1 km de Tamarit de Llitera, formada per sis tombes de lloses orientades d’est a oest. Quatre dels enterraments eren d’adults i dos d’infants; en alguns casos incloïen, però, més d’un individu en cada sepultura. Tot i que pertanyien a una població cristiana, malgrat allò que afirmen els qui feren l’excavació, no és pas segur que hom pugui datar aquests enterraments en un moment posterior a la conquesta de Tamarit.
També s’han trobat tombes de lloses en altres indrets d’aquesta comarca. Segons J. Rovira, hi ha notícies de cistes a la Torreta, a la Bòbila de Josep Gruas, al Castell i al Nou (Tamarit), a les Corques (Albelda), a la Torre del Viudo (el Torncó), al Coronal i a la Clota (el Campell). Aquesta dispersió, certament, més aviat confirma llur datació en una època de domini islàmic o de domini incert.
Les vies de comunicació per a homes i sobretot per al bestiar, com hem dit al començament, tingueren un paper fonamental en l’organització del poblament en aquesta comarca, especialment pel que fa als petits llocs semidispersos. Ha estat assenyalada, per exemple, la relació entre el jaciment de Vallbona i la via de tradició romana que anava de Lleida cap a Osca.
Pel que fa a les vies, cal fer esment de dos ponts que tenen l’origen en època medieval. A Castellonroi hi ha el pont de Coll, encara usat pels ramats, fet amb arc de mig punt; segurament fou fet després de la conquesta comtal. Un altre pont, el de Pinyana, amb un arc de mig punt, tot ell fet amb carreus de mida petita i que era datat al segle XII, fou, però, destruït quan es construí l’embassament de Santa Anna.
La Llitera és una bona comarca per a fer estudis sobre l’organització del territori, en època islàmica i postislàmica, i per a intentar de relacionar entre ells els diversos elements que componen el paisatge històric: castells, llocs de poblament abandonats o que han perdurat fins ara, carrerades i camins, necròpolis i aljubs. Una primera aproximació, feta en les properes pàgines, reflecteix prou bé el notable interès que tenen alguns indrets, com els Castellassos, Montmagastre, Baells o Maranyol.
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Llitera anteriors al 1300.
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de la Llitera anteriors al 1300.
J. Salvadó
La comarca de la Llitera presenta una important densitat d’edificis religiosos altmedievals, amb característiques molt diferents, atesa la condició fronterera d’una part de la comarca, entre la fi del segle XI i el principi del segle XII. En aquesta època es construïren edificis com Sant Miquel de Camporrells, Santa Maria de Valldellou o Sant Jaume de Miravet, que són obres plenament integrades a les formulacions pròpies de l’arquitectura rural del segle XII. Alhora, són estretament relacionades amb les formes arquitectòniques de les regions del sud-oest de la Ribagorça, que comparteix la mateixa història amb la Llitera (vegeu el volum XVI de la present obra).
L’altre grup estilístic que integra l’arquitectura altmedieval de la Llitera és format pels edificis que segueixen les plantes arquitectòniques que es defineixen a l’obra de la Seu Vella de Lleida, i que formen l’estil que coneixem com a “escola de Lleida”. Aquests edificis són la capella de Sant Bartomeu, al Torricó, mutilada i parcialment refeta, i sobretot l’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera, molt restaurada entre els anys 1952 i 1955, en què es van refer la volta de la seva nau central i una bona part de les columnes dels pilars. Santa Maria la Major constitueix l’exemple més monumental de la difusió de l’estil de Lleida, tot i que la seva tipologia, força arcaïtzant, s’avé més amb l’obra de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès.(JAA)
Vegeu: Esglésies de la Llitera anteriors al 1300.
L’escultura monumental
A la comarca de la Llitera s’han conservat dues portades romàniques amb decoració escultòrica. En primer lloc, cal parlar de la portada oberta al mur occidental de l’església parroquial de Sant Nicolau de Natjà, que respon a la mateixa concepció formal que les portades de Sant Joan de Montanyana i la Mare de Déu de Baldós, totes dues a la comarca de la Ribagorça. El tipus d’ornamentació vegetal que apareix als cimacis dels capitells i, en general, a les impostes, respon a una mateixa concepció formal. El tipus de figuració en les tres portades és igualment equiparable.
L’altra portada de la comarca és la de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera. És una portada molt modificada i per aquesta raó s’ha de “llegir” amb molta cura. Á. Canellas i Á. San Vicente la relacionen amb la de Sant Just i Sant Pastor de Falç (Tolba), a la mateixa comarca de la Ribagorça (Canellas-San Vicente, 1979, pàg. 439). Jo mateixa vaig posar en relació la portada de Falç amb les esmentades de Montanyana, especialment amb la de Sant Joan de Montanyana (vegeu el volum XVI, pàg. 490, de la present obra). Amb tot, no crec que la portada de Tamarit de Llitera estigui del tot immersa en aquesta línia estilística. El seu timpà, per exemple, prescindint de les modificacions, ens portaria a altres models més allunyats d’aquestes comarques. (CELIU)