L’art romànic a la Noguera

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa dels castells i les edificacions militars de la Noguera anteriors al 1300.

M.LI. Ramos

En estudiar les fortificacions, els llocs de poblament o les necròpolis d’un territori, ens interessa de poder conèixer el màxim nombre d’exemples per a poder arribar a establir unes tipologies, a partir de les quals hom pugui proposar l’existència de tradicions diverses i també l’existència de continuïtats o de canvis, fruit d’unes necessitats noves o bé d’influències externes. A més, superada la primera fase de descripció, el coneixement exhaustiu de les construccions que van existir en aquest territori ha de permetre de poder entendre millor, no solament com vivia la gent, tant els nobles com els pagesos, sinó també com s’organitzava, des del punt de vista administratiu, econòmic i social, l’espai ocupat per aquests homes. La Noguera és un bon gresol on podem intentar de conèixer molts aspectes relacionats amb la continuïtat dels pobles i de llurs costums o amb les innovacions, amb les influències externes o amb les transformacions internes. A les ribes del riu Segre o de la Noguera Pallaresa o Ribagorçana hi ha continuïtats al llarg de molts segles. Al mateix temps, però, el fet d’haver-hi hagut una frontera, que partia d’est a oest la comarca en dues parts durant una bona part del període estudiat en aquesta obra, va condicionar molt les característiques dels castells que es construïren i dels llocs de poblament que s’hi bastiren. El fet d’ésser una contrada fronterera no sols influí sobre les característiques de les fortificacions sinó també sobre les de l’hàbitat, adaptat a unes necessitats de defensa que el condicionaren i que sovint en facilitaren un abandonament precoç. A més, i no pas en darrer lloc, cal assenyalar, amb relació a aquesta comarca, la importància, pel que fa a l’organització de l’espai, de dues poblacions, Balaguer i Àger, que tingueren un paper notable, tant en l’època en què eren a la banda islàmica com quan passaren al territori cristià.

Tot i que no respongui ben bé a la realitat cronològica, començarem parlant de les construccions musulmanes, després farem esment d’un conjunt de construccions que no se sap ben bé per qui foren fetes, i, finalment, ens centrarem en les fortificacions cristianes. De fet, establir una diferenciació entre les unes i les altres —les islàmiques i les comtals— de vegades és difícil a causa de les continuïtats que hi hagué; en darrer terme, doncs, parlarem dels reaprofitaments, per part dels cristians, dels edificis fets sota domini andalusí.

No fa pas gaires anys hom no sabia gairebé res de les fortificacions musulmanes. Potser un dels pocs punts de referència que hi havia eren el Castell Formós de Balaguer i el Pla d’Almatà d’aquesta mateixa ciutat. De la part andalusina del Castell Formós es pot esmentar el seu gran recinte de planta rectangular, amb una muralla formada per una represa seguida i un pany vertical, feta tota amb els carreus posats al llarg i de través. En relació amb aquest recinte, hi ha diverses albarranes de planta quadrada força notables. A poca distància del Castell Formós trobem el Pla d’Almatà, també amb una planta rectangular, clos per un mur fet en part amb carreus bossellats i en part amb tàpia. Al seu interior, on s’estenia la ciutat musulmana, s’han fet diverses campanyes d’excavació durant aquests darrers anys. Ambdues construccions són d’un moment primerenc del domini islàmic (cap al segle VIII o IX).

També s’ha considerat que una part de les muralles del recinte sobirà d’Àger degué d’ésser feta en època islàmica (almenys dues de les torres de flanqueig i diversos trams de mur). Així mateix, podem incloure sense gaires problemes, dins d’aquest conjunt d’edificis islàmics, la muralla del castell de la Costa de Sant Joan, amb uns 30 m de llarg, amb una alçada d’11 filades de carreus i amb sengles torres de planta quadrangular a cada extrem. També cal fer esment de la muralla i de les torres quadrades que s’han conservat al castell de la Maçana o de la Figuereta (al costat de les construccions d’època comtal). Totes aquestes fortificacions són fetes amb uns carreus grans i ben escairats.

És també d’una època reculada, segurament de cap al segle IX, la torre de planta rectangular que hi ha a la Ràpita, prop de Balaguer, de la qual es conserven 11 filades fetes igualment amb carreus molt grans i amb una represa inferior. També són segurament d’un moment força antic, islàmic, algunes de les construccions del castell d’Albesa (9 filades de carreus d’una torre rectangular i un fragment de muralla), potser del castell de Montgai (on hi ha restes d’una torre), del de Butsènit (paret d’una torre) i del de Preixens (torre i tram de mur). En tots aquests casos trobem torres de planta quadrada o rectangular fetes amb grans carreus, molt sovint col·locats en sec, sense morter.

A aquestes construccions encara es podrien afegir, probablement, algunes fortificacions del sector del Llobregós, com per exemple la torre rodona primitiva de Ponts, la torre quadrada del castell de Ribelles, potser la torre de la fortificació de la serra del Castellar o potser, tot i que sigui molt més dubtós, la torre del castell de la Figuera.

Una construcció excepcional és la torre del Cargol o de la Força d’Estany. El nucli de l’edifici és una torre de planta quadrada feta amb tàpia. En època romànica fou recoberta per una torre de carreus, fet que segurament n’ha facilitat la conservació. Aquesta torre de tàpia, que ha estat datada al segle X —i que, de fet, no pot ésser més tardana— la podem relacionar, però, amb torres de moments posteriors, de prop de Lleida o del País Valencià; fins i tot, en certs aspectes, es pot relacionar amb torres fetes al cantó cristià en aquesta època (com, malgrat les diferències, amb la torre del castell de Tona, a Osona).

Al costat d’aquestes construccions fetes amb carreuada i amb tàpia, hi ha altres fortificacions islàmiques fetes amb maçoneria, moltes de les quals foren bastides, segurament, en un moment més tardà. Entre aquestes cal assenyalar alguns castells, com ara el d’Os de Balaguer, el de Llorenç de Montgai, el de Castelló de Farfanya, etc. El castell d’Os de Balaguer tenia un gran recinte fet amb un mur gruixut i alt, defensat per diverses bestorres de flanqueig. És una fortificació que encara ara manté la seva majestuositat i que va tenir un paper clau a la frontera entre cristians i musulmans, al segle XI. El castell o hisn de Llorenç de Montgai té una planta irregular. Les seves torres són de planta quadrada i els murs són fets, així mateix, amb maçoneria poc regular. Com a Os, sembla que, al seu interior, hi havia dos nivells diferents.

També una torre rectangular i un pany de mur del castell de Camarasa són segurament d’època islàmica. El mateix s’esdevé al castell o hisn de Santa Linya. A Artesa de Segre, al castell, tot i estar molt desfet, encara podem veure restes d’una torre circular andalusina feta amb maçoneria, que hom ha pogut datar al segle X. També segurament hi havia un castell d’aquesta època a Tartareu, on s’endevinen restes de dos recintes islàmics. Així mateix, segurament entre les ruïnes del castell d’Algerri hi ha elements d’aquesta època anterior a la conquesta urgellenca.

Potser un dels castells més espectaculars d’aquesta zona sigui el de Castelló de Farfanya, on sembla que hi havia, en època musulmana, un recinte d’uns 30 m per 80 m, amb alguna torre semicircular massissa. Tot ell és fet també amb un aparell irregular, arrebossat. Segons els que l’han estudiat, fou transformat i ampliat notablement en època cristiana. És així mateix d’època sarraïna una torre lleugerament rectangular, situada uns 80 m cap al nord.

J. Giralt, que ha estudiat bona part d’aquestes fortificacions, estableix que, a més dels castells (husūn), hi havia algun as-sakhra o recinte fortificat i algun al-burdj o torre circular amb un clos murat(*). Com a exemple dels primers, esmenta els closos fortificats d’en Txelis i de Sant Salvador, fets al segle XI, ambdós amb una muralla de maçoneria que s’adapta al relleu. Com a exemple d’alburdj esmenta el castell de Campvim, a Vilanova de les Avellanes o de la Sal, amb una torre d’un diàmetre de 4, 2 m, feta amb carreus irregulars units amb fang. Dins d’aquest segon tipus potser podríem situar també la torre dels Masos de Millà, força ben conservada, feta en dues etapes; segurament la inferior, com ha defensat F. Fité, és anterior a la conquesta cristiana. Possiblement, es pot incloure també dins d’aquest tipus de torre de guaita, per exemple, la malmesa torre de Cérvoles.

A la plana, dins el districte dels diversos husūn o castells musulmans, hi havia diversos llocs de poblament secundaris (de vegades anomenats “almúnies” o “aldees”), relacionats sovint amb explotacions rurals, els quals normalment eren defensats per una torre. Alguns d’aquests poblets fortificats, que hom pot estudiar amb deteniment a prop de la ciutat de Lleida, surten documentats en els textos posteriors a la conquesta cristiana (per exemple, les torres de Filella, la Feneca o Afif, properes a Bellcaire)(*). Potser un exemple d’aquest tipus de torres l’hauríem trobat en la torre de les Taütetes, fortificació de planta quadrangular situada en un pujol, a mig camí entre Balaguer i Castelló de Farfanya. Al costat de la torre hi havia unes tombes i prop seu també hi devia haver un lloc de poblament.

Una construcció també molt interessant, bé que actualment destruïda, és la que hi havia al cim del serrat del Sabater, prop de Vall-llebrera, feta en part amb carreus ben escairats i en part amb tàpia. Molt probablement era andalusina. Una fortificació semblant potser és l’anomenada Torreta dels Moros o del Dionís, propera a Cubells, feta amb carreus escairats a la base i acabada també amb un mur de tàpia.

D’una banda podem afirmar, com dèiem al començament, que l’estat actual dels coneixements sobre les fortificacions islàmiques de la comarca de la Noguera ha avançat molt en relació amb el que se sabia fa pocs anys. D’altra banda, però, som conscients que encara hi ha molts aspectes dubtosos. Hi ha un marge de dubte, per exemple, a l’hora de parlar de la torre de guaita de Cérvoles. Els dubtes encara són més grans quan parlem, per exemple, de les fortificacions de la serra del Castellar o de la Figuera; la comparació amb construccions musulmanes és fàcil, però alhora no es pot oblidar que, a la frontera cristiana —que, al segle X, era pocs quilòmetres cap al nord—, hi hauríem trobat la torre d’Ardèvol, on també hi ha carreus grans i escairats i que segurament fou feta en bona part pels súbdits del comte d’Urgell.

A l’hora de plantejar aquests dubtes, cal parlar també de la torre rodona i segurament massissa de Meià. En aquesta espècie d’oppidum natural que era l’altiplà on es bastí aquesta construcció, al costat del recinte feudal, hi ha una torre que podria haver estat feta sota domini islàmic. Un altre edifici de datació difícil és el castell de Grialó, bastant malmès, però força unitari.

Un bon exemple de construcció amb un origen discutible —i discutit— és el segon recinte del castell de Ponts. En aquest cas, el dubte es mou dins uns límits cronològics molt amplis, que arriben fins a l’època moderna; nosaltres ens hem decantat, més aviat, per una datació bastant reculada, potser en l’època islàmica, tot i que sabem que els albacars són molt rars en aquest sector de la frontera musulmana(*).

Una construcció també problemàtica és la que hi ha a l’extrem septentrional del castell d’Alòs. Suposem que hi havia un recinte poligonal allargat (semblant en certa manera al de Mallabecs), que pot ésser fins i tot anterior a la torre circular, feta segurament ja sota domini cristià, poc després de l’any 1000. Un dels elements que crida l’atenció a l’hora de valorar l’antiguitat d’aquest primer recinte exterior és l’existència, al llarg dels seus murs, de diversos solcs longitudinals, seguits.

Finalment, amb relació a aquest apartat, encara volem fer esment d’un conjunt de fortificacions fetes amb pedres quasi sense treballar, poc o molt arrenglerades en filades, unides amb força morter de guix o de calç, que pel lloc on es troben i per llurs característiques és difícil de saber si són fetes a la frontera o marca urgellenca o, més aviat, a la Marca Superior (Thagr al’alā) andalusina. Penso en un castell tan notable com el de Mallabecs, descobert per F. Fité, de planta poligonal, que s’alça als contraforts meridionals de la serralada del Montsec. També es pot esmentar, per exemple, la torre primera del castell d’Orenga i, fins i tot, la torre del poblet rònec del Vilot d’Alberola.

Abans de passar a parlar de les construccions cristianes, cal indicar diversos aspectes que ens aporta tot el que acabem de dir. D’una banda, cal assenyalar el nombre elevat, lògicament elevat, de fortificacions musulmanes repartides al llarg d’aquesta frontera propera a la ciutat de Balaguer. D’altra banda, hem de cridar l’atenció sobre la diversitat d’aquestes fortificacions, tant pel que fa a les funcions com pel que fa a les formes. Des de muralles de ciutats fins a torres de guaita, passant pels nombrosos castells amb terme, pels recintes més reduïts, per les torres de poblets, etc. Quant als materials emprats, hi veiem l’ús dels grans carreus ben escairats i units sovint en sec, l’ús de la tàpia i l’ús de la maçoneria, o aparell molt més irregular, moltes vegades fet amb un encofrat, sistema, per tant, molt semblant al de la tàpia. També, pel que fa a les formes, podem distingir les torres quadrades o rectangulars de les bestorres semicirculars o de les torres cilíndriques. Des del punt de vista cronològic, segurament algunes d’aquestes diferències poden correspondre a moments diversos. Cal assenyalar, així mateix, el fet que sembla que, en una data potser propera al moment en què es van difondre les formes arrodonides en els murs de les fortificacions de la marca cristiana, aquestes formes adquireixen també importància a la banda islàmica de la frontera; pensem, pel que fa a la marca andalusina, en els exemples esmentats de Ponts, potser de Meià, d’Artesa de Segre o en els d’Os de Balaguer, Castelló de Farfanya, potser en el d’Orenga, etc. També cal assenyalar el fet que en les construccions de la marca islàmica aviat apareixen recintes amb bestorres o torres de flanqueig, no solament a les ciutats (cosa, de fet, també usual en les ciutats cristianes amb muralles de tradició romana), sinó també als castells rurals (Os de Balaguer, Castelló de Farfanya). Les torres de flanqueig no es van difondre a l’Europa feudal fins molt més tard. De fet, com ara ja és prou sabut, la mateixa existència de les torres cilíndriques, tan usuals en aquesta frontera catalana —com s’ha esmentat més amunt, això era així tant al costat musulmà com al cristià—, no es va difondre per la resta d’Europa fins uns segles més tard.

Al costat cristià de la frontera trobem també, en aquesta comarca, una bona representació dels principals tipus de fortificacions que hauríem pogut veure en el conjunt de Catalunya, als segles IX-XIII. Tipològicament la forma més primitiva és l’oppidum, o recinte gran, que servia de refugi de la població d’una vall i que era defensat en bona part per les mateixes característiques del relleu. En alguns casos, amb tot, sembla que podien tenir també una funció de lloc central, tant des del punt de vista administratiu com militar i econòmic(*). L’origen d’alguns d’aquests oppida pot ésser anterior a l’època estudiada. Podien fer aquesta funció indrets com Tarabau, Meià, potser Montmagastre, Ponts, Salinoves, etc. De fet, Tarabau, que des de molt aviat depenia dels comtes d’Urgell, n’és un molt bon exemple. Un altre bon exemple hom el troba en el castell de Toló, a la propera comarca del Pallars Jussà.

El segle XI, sobretot la primera meitat d’aquest segle, fou un moment en què la frontera cristiana avançà molt i es feren —o referen— molts castells, destinats a defensar un espai poblat i un territori de marca. Tota la frontera s’omplí de castells termenats que permetien de vigilar un poble —amb la seva església— i el territori que en depenia i que, amb llurs torres mestres, formaven una xarxa atapeïda de llocs de guaita. A l’hora de parlar d’aquests castells, en bona part fets fer pel cabdill Arnau Mir de Tost, cal esmentar edificis tan notables com Sant Llorenç d’Ares, Alòs, Cas i Sant Oïsme o de construccions més malmeses o més petites, però no per això menys interessants, com Oroners, Comiols, Escumo, Orenga, Fontdepou, Castelló de Meià, la Pertusa, Claramunt o Vilamajor (prop de Ponts).

En gairebé totes aquestes fortificacions l’element més important era la torre, normalment de planta circular, compartimentada verticalment per diverses cúpules o per diversos trespols de fusta. La torre tenia la porta principal a uns pocs metres del terra exterior. Podia tenir alguna espitllera, tal com veiem a Sant Oïsme, Cas, Alòs, etc.; curiosament en aquest darrer exemple, doble. Al nivell superior hi podia haver una galeria de fusta, seguida o limitada només a un sector. Segurament la porta superior de la torre de Sant Oïsme devia permetre d’accedir a un tipus de galeria penjada a l’exterior; per desgràcia en la major part de les torres de castell no s’han conservat els nivells alts. El tipus de carreus d’aquestes construccions varia una mica entre uns de més rectangulars i uns de més petits i menys llargs, realitat que ha fet pensar que algunes d’aquestes torres poden ésser d’un moment molt proper a l’any 1000.

Al costat de la torre, o bé hi havia un espai reduït destinat a fer de sala (com veiem a Sant Oïsme o a Escumo), o bé un recinte una mica més ampli (com a Sant Llorenç d’Ares o a Ponts) o bé un doble clos (com sembla que s’esdevenia a Cas). A Castelló de Meià, on la torre era d’un moment anterior, es bastí un recinte amb uns murs alts que incloïa l’església, part de les parets de la qual coincidien amb les de la mateixa muralla d’aquest recinte.

Dins d’aquest conjunt, el castell d’Oroners és un cas excepcional, pel fet que no disposa de torre mestra i sobretot per haver-se construït dins d’una balma. També tenen unes formes originals, a causa de l’adaptació a les característiques del lloc, castells com la Pertusa, Claramunt, Montclús o Montaspre. En aquest darrer, potser més un castell feudal que un castell de frontera, tal com assenyala F. Fité, es pot observar un dels trets característics de les fortificacions senyorials d’abans dels segles XII o XIII: la dispersió (enfront de la concentració posterior)(*). Les fortificacions d’aquest castell de Montaspre s’estenen al llarg d’una cresta pedregosa: hi havia una sala allargada, una torre, unes muralles, etc.

També dins d’aquest primer conjunt de fortificacions cal esmentar segurament el castell de Vernet, que resta amagat rere les cases modernes, de planta quadrangular, forma poc usual en els castells fronterers del segle XI. Prop seu, al cim del mateix turó, hi havia l’església. Un dels aspectes sobre el qual cal cridar l’atenció és la relació que hi ha entre molts d’aquests castells i un poble amb la seva església. Ja en parlarem més endavant.

Tot i que en aquest moment, al segle XI, és molt difícil de diferenciar els castells fronterers dels castells senyorials i que un dels principals constructors de castells de la frontera fou el gran cabdill feudal Arnau Mir de Tost, hom s’adona d’una certa diferència entre els castells de marca, proveïts generalment d’una torre de planta circular, dels castells amb una finalitat bàsicament senyorial, com poden ésser alguns dels citats més amunt o, per exemple, els castells de Castellet, de Pallerols, d’Argentera, etc. El castell de Pallerols és format per una torre quadrangular i un recinte. Castellet, també a la Baronia de Rialb, prop de Tarabau, és un niu d’àguiles, petit i bàsicament trapezial. Uns castells més tardans sembla que són el de la Vall d’Ariet o el de Figuerola, de planta rectangular, aquest darrer amb unes característiques molt semblants a les que tenen les cases fortes del tipus torre. També resta a mig camí entre els castells feudals i les cases fortificades l’anomenat castell de Fontllonga, amb una sala i sobretot amb un corredor que travessa el nivell inferior molt original. Així enllacem amb les cases fortes de la petita noblesa local, que es difongueren sobretot durant la segona etapa de feudalització de la societat.

Hi ha cases fortes a totes les comarques. Són edificis dels segles XII o XIII (o més tardans), quasi sempre de planta quadrangular, generalment amb un pis superior (o amb més d’un). Solen tenir la porta a peu pla —llevat d’algunes de més grans— i tenen diverses espitlleres. Tant la porta, normalment acabada amb un arc amb dovelles, com els muntants de les espitlleres i de les finestres són fets amb pedres ben treballades; les parets normalment són construïdes també amb carreus poc o molt treballats i ben arrenglerats. El límit entre casa forta i castell feudal de vegades no és gaire clar; d’altra banda, als darrers segles medievals, coincidint amb l’evolució de la societat, la diferència entre la casa forta d’un senyor local i la casa d’un pagès ric també pot ésser molt poc clara.

A la comarca de la Noguera es conserven algunes cases fortes notables, com ara la de Rocaspana i la de les Conclues. Hi ha també altres cases fortes ben conservades, amb un sol pis superior, com les de Vallfarines o de Santa Creu. Així mateix, trobem una casa forta del tipus torre, que ja hem descrit en altres comarques, com és la domus forta del mas d’Olivelles. A part aquests exemples, en podríem esmentar d’altres, de construccions més malmeses pels homes i pels anys, com la del mas d’en Pla, la d’Olives, la de la Fabregada, etc. La casa forta de Vilamajor, al sud d’Àger, de mides força grans, correspon a un tipus de fortificació molt proper als castells (recorda, per exemple, el castell del Coll, a la Garrotxa).

Un exemple excepcional és la domus forta de l’Espluga dels Moros, on s’aprofità una balma per a construir l’edifici. Segurament també es podrien incloure dins d’aquesta categoria de cases de la petita noblesa construccions com la de Guardiola de Pallerols, semblant, per exemple, a la de Santa Creu, però més mal conservada. Podem esmentar també la possible domus fortificada de la serra del Castellar, molt gran i fins i tot defensada en un dels extrems per una bestorre. És difícil de classificar la construcció rectangular de la Costa del Boix, situada damunt d’una espècie de mota, en una carena, entre Ponts i Oliola. Encara són, però, més difícils de classificar tipològicament, i fins i tot de datar, edificis com la torre de Valldans o la fortificació del Castell dels Moros, que ni és ben segur que siguin medievals.

Abans de deixar de parlar de les fortificacions, cal cridar l’atenció sobre la realitat de les continuïtats, el reaprofitament de les fortificacions andalusines per part dels cristians. Aquest reaprofitament potser fou un tret comú de molts castells, com ara el d’Alòs, on la vella estructura poligonal va ésser fortificada amb una torre i després, en un moment posterior, fou ampliada (fet que en comportà potser la destrucció d’una part) amb cinc sales repartides en dos pisos, fetes amb un acurat aparell constructiu. També és visible en altres castells, com són el de Castelló de Farfanya o el de la Maçana. A Castelló de Farfanya, la conquesta comportà un reaprofitament de les antigues fortificacions i una certa transformació, amb el regruixament d’algunes parets.

M’agradaria ara, però, de fer esment de la fortificació dels Masos de Millà, on una torre possiblement islàmica fou ampliada verticalment en època romànica(*), i també de la torre del castell de Ribelles, on s’observa un procés semblant. D’altra banda, cal mencionar la torre del Cargol o de la Força d’Estany, on l’antiga torre de tàpia musulmana fou revestida, com hem dit, per una gran torre feudal. A Ponts, la torre circular, molt probablement també islàmica, va ésser recoberta en època urgellenca. En aquesta comarca i a les comarques veïnes, hom pot trobar molts altres casos de recobriment d’una torre primitiva. Algunes vegades aquest procés també pogué anar lligat, tot i que no sigui pas segur, al pas d’un domini islàmic a un domini cristià (per exemple, a Orenga i potser a Lloberola); d’altres vegades no sembla pas segur que fos així (a Vallferosa i encara menys a Ardèvol).

No tan sols és interessant aquesta comarca per les fortificacions. Pel que fa al poblament, podem assenyalar diversos aspectes. En primer lloc potser cal parlar d’una de les formes més primitives d’hàbitat, els habitatges situats en una espluga o balma. De fet, ja hem fet esment d’un castell situat dins d’una balma (el d’Oroners, damunt la Noguera Pallaresa) i d’una casa forta que aprofita una espluga (l’Espluga dels Moros, a la Baronia de Rialb). A més, es poden trobar nombrosos exemples d’aquest poblament que existí al llarg de tota l’edat mitjana i que, ben cert, algunes vegades ha arribat quasi fins a l’actualitat. Així, en les balmes de la baronia de Lavansa, prop de Torrec, o en la cova de la Fabregada (la Baronia de Rialb); amb un estudi acurat encara en podríem descobrir d’altres.

Malgrat tot, cal tenir present que la forma normal de poblament als segles X-XIII no era pas aquesta sinó un hàbitat semidispers o agrupat en petits poblets o vilars, situats sovint en llocs encimbellats o col·locats a recer d’un castell. Aquest tipus d’hàbitat, poc o molt agrupat, segurament es va desintegrar parcialment a l’època de les crisis dels darrers segles medievals, en què es difongueren els masos o masies, forma d’hàbitat dispers i isolat que ja existia des d’uns segles abans en algunes comarques de la Catalunya més oriental.

Els pobles que han perdurat i que han arribat fins a l’actualitat, poc o molt, són un testimoni del passat, tot i que sovint només a grans trets responguin a la morfologia de l’alta edat mitjana i siguin més aviat hereus d’un conjunt d’habitatges construïts en l’època gòtica (així potser a Polig, a Vall-llebrera, a Colldelrat, etc.). De fet, tot i que l’organització sigui primerenca, totes les cases antigues d’aquests pobles o són d’època gòtica o són, encara més sovint, d’època moderna. És, per tant, molt més interessant, per a poder conèixer l’anatomia dels pobles de l’època romànica, trobar vilatges que, per qualsevol motiu, s’haguessin abandonat als darrers segles medievals. A la Noguera, en bona part gràcies als treballs de F. Fité, en coneixem un bon nombre: Sant Llorenç d’Ares, Oroners, el Vilot d’Alberola, Montaspre, Montclús, Montessor, Conill, Montlleó, etc. A més, també podem esmentar el Convent i Salinoves, a la Baronia de Rialb. I, a la ribera del riu Sió: el despoblat de Bensa, Pugis, etc., estudiats per J.R. González, J. Markalaín i D. Rubio.

Un primer aspecte que convé d’analitzar és la relació que hi havia entre el poble, el castell i l’església. Poden haver-hi diverses possibilitats a l’hora de distribuir-se aquests tres elements damunt l’espai. Una és que el castell sigui en un extrem, l’església a l’altre i que, entremig, hi hagi els habitatges del poble, tot aprofitant una zona fàcil de defensar: una carena, un serrat, un pujol o àdhuc una balma. Així, per exemple, s’esdevé en llocs tan diferents com Comiols, Salinoves, Oroners i segurament al Vilot d’Alberola. Una altra possibilitat, potser la més difosa, és que el castell sigui dalt d’un turó i el poble amb l’església se situïn a sota, per damunt del vessant graonat de la muntanya. Així ho veiem, per exemple, a Montaspre, a Montessor, a Pugis, a Bensa, etc.

Tot i que el fet que hi haguessin aquests tres elements —el poble, el castell i l’església— fos el més normal, en alguns casos potser no era així i sembla que només hi havia el castell i potser algunes cases (Orenga) o fins i tot només el castell amb la seva església (Castelló de Meià); caldria, però, comprovar-ho. De fet, l’existència d’aquesta trilogia —habitatges, fortificació i església— es pot trobar en molts altres pobles d’aquesta comarca, fins i tot entre els que encara són habitats actualment o els que ho han estat fins fa pocs anys (Alòs, Oliola, Castelló de Farfanya, Rubió de Sòls, Pallerols, Tragó, etc.). També l’hauríem trobat a l’edat mitjana en d’altres països, com Occitània o Itàlia, on hi havia un hàbitat concentrat semblant al de la Noguera, encara que, algunes vegades, pogués haver estat motivat per d’altres causes.

En els pobles que han perdurat fins a l’actualitat, com ja hem dit, han canviat alguns dels elements dels primitius vilatges medievals. En primer lloc, han variat les dimensions dels habitatges. Les cases que s’endevinen en molts d’aquests pobles rònecs, abandonats al final de l’edat mitjana (el Vilot d’Alberola, Montlleó, Montessor, etc.), són petites (amb una profunditat d’uns 3 o 4 m), d’una planta única, formades per una o, segurament, diverses cambres; segueixen el model que ja coneixem prou bé gràcies a les excavacions que s’han fet al jaciment de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà. D’altra banda, la major part de les cases no sembla pas que estiguessin adossades entre elles, sinó que devien estar separades uns metres. Així mateix, un element força normal a quasi tots els pobles medievals d’aquesta comarca és que restaven closos rere una muralla, una paret poc més gruixuda que els murs de les cases. Potser una de les úniques excepcions a aquest fet té lloc a Montclús, on les cingleres que envolten el poble fan innecessari qualsevol altre tipus de defensa.

En alguns indrets s’han trobat diverses restes de construccions fetes amb grans pedres. Concretament, a Salinoves hom les ha interpretades com la base de les parets fetes amb tàpia de les cases, possiblement de l’alta edat mitjana. És un tipus de construcció diferent del que trobem en altres llocs i que es pot relacionar amb edificis fins i tot d’època més reculada —romana—, trobats a la propera comarca del Solsonès(*). Prop del castell de Montmagastre han estat descobertes, així mateix, restes de construccions ciclòpies, algunes de les quals podien tenir una finalitat industrial o agrícola, per exemple en relació amb la producció del vi, i que han estat datades en principi dins l’edat mitjana.

En aquesta comarca de la Noguera hi ha gran nombre de dipòsits excavats a la roca, amb unes mides i unes formes diverses. En alguns casos, sembla que havien de servir per a premsar vi, tal com ha estat exposat amb relació a les restes de Flix, on s’han trobat uns 8 trulls. A Ponts, on hi ha un dipòsit cavat a la roca de planta circular, també podem pensar en un ús semblant. En d’altres indrets, en canvi, sembla que més aviat cal relacionar aquests dipòsits buidats a la roca amb cisternes o aljubs. Així, per exemple, els dos dipòsits que hi ha al voltant del castell del Grialó. Encara, en relació amb alguns altres castells podríem esmentar dipòsits semblants, que tant podien servir per a contenir aigua com per a l’obtenció de vi. Així, per exemple, a la fortificació de la serra del Castellar, al castell de Rialb (o de Sòls de Riu), al Castell dels Moros, a Pugis, etc. En molts d’aquests casos, també hi ha dos dipòsits, comunicats per una conducció perforada a la part baixa del dipòsit més gran.

A l’anomenada Torreta dels Moros o del Dionís s’ha trobat una sitja excavada a la roca, al costat de la torre.

Molt sovint, és en les necròpolis on s’aprecia més bé la continuïtat en el poblament al llarg dels segles, des l’època en què s’ensulsià el món romà fins al món romànic o gòtic. Aquesta continuïtat, amb més o menys interrupcions, la trobem reflectida en els enterraments propers a l’església de Santa Coloma d’Àger, on hi ha representada una seqüència cronològica que va des de l’època visigòtica fins cap al segle XI. En aquesta mateixa vall, els enterraments trobats a Sant Pere Màrtir d’Agulló o a prop de la Torre del Negre també recorden un moment força reculat dins l’edat mitjana. Una pervivència al llarg dels segles semblant a la de Santa Coloma és visible també al jaciment de Santa Creu, prop de Folquer, on les tombes de lloses segurament d’època romànica se superposen als sarcòfags exempts més antics. Semblantment es degué esdevenir a Santa Cecília, prop de Torreblanca, prop del Segre.

Les tombes excavades a la roca, en especial si no tenen el cap diferenciat dins la capçalera, també testimonien un poblament segurament anterior a l’època romànica, en alguns casos potser coetani de l’època de domini islàmic. Podem assenyalar les tombes de les Taütetes, properes a una torre segurament feta en època musulmana. Una datació semblant segurament s’ha d’establir amb relació a la necròpoli de tombes rectangulars o lleugerament trapezials del Pedregal. També cal datar potser abans de l’any 1000 la tomba buidada a la roca i d’extrems arrodonits, en part malmesa, situada a Pugis. Així mateix, al Palau, partida del terme de Camarasa, hi ha una necròpoli amb tombes excavades, d’extrems arrodonits, i amb tombes de lloses; cal pensar que han d’ésser anteriors a l’any 1050, data en què aquesta població passà a les mans del comte de Barcelona i d’Arnau Mir de Tost.

Les tombes de lloses són en principi més tardanes i, normalment, les podem relacionar amb les esglésies romàniques que hi ha prop seu. Així, per exemple, en el cas de l’enterrament que hi ha dins d’un clos situat al costat de l’església del Vilot d’Alberola. També és notable el nombre d’enterraments fets amb lloses que hi ha prop de l’església de Santa Coloma d’Àger, necròpoli que ja hem esmentat més amunt. Ha estat també motiu d’una excavació la necròpoli de l’església de Sant Salvador de Balaguer, on surten tombes de lloses, potser dels segles XII i XIII, i tombes de fossa amb lloses de coberta i sense lloses, fetes posteriorment a l’època en què se sebollia dins les caixes de lloses. La tomba de lloses del Maset, prop de Montmagastre, que per les seves característiques cal situar dins el romànic tardà (segles XII o XIII), en canvi, curiosament no pot ésser relacionada amb cap edifici religiós.

Els camins sovint són una perduració del passat. Al mateix temps, però, reflecteixen unes necessitats presents. A la vegada, les vies de comunicació existeixen o són creades en funció d’uns llocs de poblament i, alhora, a l’entorn d’aquestes moltes vegades també es fan fortificacions i es funden pobles. Quan s’analitza l’emplaçament de les diferents fortificacions que han estat esmentades més amunt, hom s’adona que, almenys en un moment primerenc, els cristians amplien la zona de domini seguint les carenes de les muntanyes, mentre que els musulmans es dediquen a fortificar els llocs de pas que permetien d’accedir a les planes. Podem contraposar el castell comtal de Tarabau amb la fortificació islàmica de la Costa de Sant Joan. El primer era fruit d’una expansió urgellenca per les muntanyes, el segon era fruit de la necessitat de defensar el pas del Segre i sobretot de fortificar el camí que anava de Ponts cap a la Conca de Dellà, al Pallars. La fortificació, en època andalusina, del camí que unia Ponts amb Artesa o del camí que anava de Ponts cap a Calaf, també sembla evident. Així mateix, també es va crear una retícula de husūn entre Balaguer i Lleida, destinada en bona part a defensar els principals camins d’aquestes contrades(*). Cal relacionar la gran fortificació d’Os, igualment, amb la defensa d’una via que anava de sud a nord, de Balaguer cap a Àger; tou tan gran però aquesta fortificació que abans va caure en mans cristianes Balaguer que el, segons el comte urgellenc, “maligne” castell d’Os.

Podem assenyalar d’una manera especial uns quants camins. Un d’ells és el suara esmentat que anava de Ponts a Gualter, a la Costa de Sant Joan, a Folquer i al Pallars Jussà. L’ús d’aquest camí, que ja havia d’existir almenys quan es va construir la fortificació musulmana de la Costa de Sant Joan, ha perdurat quasi fins a l’actualitat. Un altre camí molt interessant és el que travessava el congost de Terradets i permetia d’anar de la conca d’Àger al Pallars. Se n’han conservat diversos fragments, amb alguns ponts. A part, també cal esmentar el camí, de tradició romana, que comunicava Àger amb Balaguer i els camins transversals que permetien d’anar de la conca de Meià a la de la Noguera Pallaresa, per Orenga, o de la conca de la Noguera Pallaresa a la conca de la Noguera Ribagorçana, per la vall d’Àger. En relació amb aquests camins es feren en època romànica diversos ponts, molts dels quals han estat molt malmesos per les ampliacions fetes en les noves carreteres (a Terradets), per les riuades (a Gualter), etc. Prop de Tragó encara se n’ha conservat un, amb quatre arcades.

Durant aquests darrers anys s’han realitzat diverses excavacions arqueològiques en aquesta comarca de la Noguera. Potser les més notables són les que s’han fet a Santa Coloma d’Àger, al Pla d’Almatà de Balaguer i a Sant Llorenç d’Ares, que han permès de conèixer més bé tres moments fonamentals de la història medieval d’aquesta comarca. A part, també s’han fet altres excavacions a Sant Salvador de Balaguer, Santa Maria de Bensa, el Pedregal, les Taütetes, Flix, el Pedrís, etc. De fet, la comarca de la Noguera no solament és una de les més extenses del nostre país, sinó també potser una de les que té més jaciments medievals poc alterats o destruïts, i una de les que ens pot permetre de conèixer més bé la forma com s’organitzà i evolucionà la frontera o marca que separava els comtats cristians dels territoris musulmans. (JBM)

Vegeu també Castells i edificacions militars de la Noguera anteriors al 1300.

L’arquitectura religiosa

Mapa de les esglésies de la Noguera anteriors al 1300.

C. Puigferrat

La diversitat geogràfica de la comarca de la Noguera, des dels trencats de la part nord de la Baronia de Rialb o el vessant sud del Montsec fins a les planes de Balaguer, és paral·lela a la complexitat de l’arquitectura que s’hi construí a l’època alt-medieval.

En aquest període, la part nord de la Noguera, de la vall d’Àger a la Baronia de Rialb, i la conca mitjana del Segre formaven la marca sud del comtat d’Urgell, enfront de la regió de Balaguer, de domini musulmà, que a la fi de l’alta edat mitjana s’incorporà al domini dels comtats i l’església cristians.

Aquesta circumstància històrica es reflecteix perfectament en l’evolució geogràfica i cronològica de la producció arquitectònica d’aquest període, caracteritzada per una gran diversitat de les diferents formulacions arquitectòniques, que mantenen una gran coherència i unitat en les seves respectives àrees d’implantació geogràfica. D’altra banda, i coherentment amb la cronologia del seu procés històric, les formulacions arquitectòniques de cada àrea geogràfica es manifesten de manera relativament aïllada, i amb peculiaritats pròpies, que fan quasi necessari parlar individualitzadament de les formes que pren l’arquitectura religiosa en les diferents àrees geogràfiques i històriques.

Zones com les valls de Meià, d’Àger o la conca del Rialb, presenten unes característiques arquitectòniques de forta i acusada personalitat, plenament diferenciades de les formes que es produeixen a les regions de la plana, incorporades més tardanament al domini dels comtes cristians, i en les quals, per la lògica dels esdeveniments històrics, es manifesten els estils dominants del seu moment. Aquests estils són diferents dels que conformen la producció arquitectònica de les regions muntanyoses, on l’activitat constructiva es fa especialment intensa durant el segle XI, amb un domini pràcticament hegemònic dels diferents llenguatges formals i constructius llombards, mentre que a les regions de la plana es manifesta un predomini, per quantitat i qualitat, dels llenguatges arquitectònics del segle XII i encara posteriors.

Tot i el predomini de les diferents manifestacions de les formes llombardes en l’arquitectura del segle XI, es conserven a la Noguera alguns edificis que plantegen l’existència de fórmules no llombardes en les construccions catalanes de l’onzena centúria. Edificis com Sant Pere d’Àger o Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb posen en evidència l’alt nivell d’unes formes arquitectòniques desvinculades dels corrents que es faran dominants a la Catalunya del segle XI.

A la presència a la Noguera d’aquests edificis —extremament interessants per la seva qualitat— i la comprensió dels fenòmens arquitectònics no llombards de la Catalunya del segle XI —especialment en el cas de la Torre de Rialb—, s’uneix la conservació, en estat fragmentari i mancat d’exploració, d’una sèrie d’edificis d’un interès arquitectònic i arqueològic excepcional per la seva tipologia i per la seva probable datació anterior a la conquesta àrab.

Fins ara, la historiografia sobre aquesta comarca no havia tingut present la possibilitat que s’hi conservessin edificis anteriors al segle XI(*). El treball d’investigació, però, ha permès de constatar l’existència d’un grup, dispers i poc compacte, d’edificis que palesen no solament l’activitat constructiva dels segles IX o X, sinó la persistència d’edificis anteriors, amb elements de qualitat excepcional.

Les escasses mostres que s’han conservat a la Noguera d’edificis construïts amb anterioritat al segle XI es concentren a la regió de la conca mitjana del Segre i fins a les valls de Meià i d’Àger. Tot i la manca d’edificis conservats sencers, cal assenyalar l’extraordinari interès tipològic i arquitectònic que presenten els absis de les esglésies de Sant Bartomeu del Tossal i de Sant Cristòfol del Puig de Meià.

Aquests dos absis corresponen a edificis anteriors a les esglésies actuals, que foren construïdes afegides als absis preexistents, substituint les estructures que els completaven. Els interrogants que presenten aquests absis, on trobem portes encarades al nord, fan totalment convenient un procés científic d’exploració arqueològica i arquitectònica, que permeti de conèixer la seva realitat original, en la qual no podem excloure la hipòtesi que es tractés d’edificis exempts de planta central, especialment en el cas del Tossal, amb l’especial volta absidal sobre trompes i la planta poligonal a l’exterior.

El grandiós absis del Puig de Meià conserva unes estructures al seu costat nord i elements reaprofitats en la seva nau del segle XI, els quals posen en evidència que, en el seu origen, formava part d’un organisme arquitectònic molt més complex.

No hi ha dubte que sense una exploració profunda no podem avançar més que hipòtesis sense confirmació sobre la filiació cronològica d’aquests edificis, però per això mateix, avui, en l’estat actual dels monuments, no podem excloure una datació molt antiga i la relació, per altra part temptadora, de l’estructura de l’absis del Tossal amb edificis com Sant Miquel de Terrassa o l’aula amb absis del claustre de Sant Cugat del Vallès, que ens remuntaria a una datació anterior al segle VIII(*).

Ben a prop del Tossal, a l’altra banda del Segre, la petita capella de Santa Cecília de Torreblanca és un edifici amb nombrosos interrogants per la seva tipologia i procés constructiu, del qual no es pot descartar que sigui una reconstrucció alt-medieval d’un edifici molt més antic, probablement relacionat amb l’àrea de necròpoli on és emplaçat.

A la mateixa zona de la conca mitjana del Segre, l’església de Sant Martí de Collfred, que per la seva tipologia i tecnologia és un edifici que, a banda de les seves singularitats, cal considerar dins el segle XI, presenta una decoració absidal, de permòdols de rotlles, totalment singular dins el context de l’arquitectura alt-medieval catalana, però de clares ressonàncies amb l’arquitecttura castellano-lleonesa dels segles X i XI. Sense que puguem establir una relació directa, la presència d’aquest element decoratiu a l’absis de Collfred contribueix a singularitzar (augmentant-ne l’interès) l’arquitectura d’aquesta petita àrea del Segre, dels voltants de Ponts, on sembla evident que es conserven mostres arquitectòniques de datació molt reculada.

Dins el conjunt de mostres arquitectòniques molt antigues que coneixem a la Noguera, cal esmentar les restes de l’església de Santa Coloma d’Àger(*), edifici reduït a jaciment arqueològic, però que planteja la problemàtica de les tipologies de l’arquitectura religiosa catalana anterior al segle VIII, amb una forma de capçalera que s’escapa a les tipologies que seran més habituals en l’arquitectura catalana posterior al segle IX.

Dins l’ortodòxia de les formes més habituals de l’arquitectura catalana anteriors al segle XI hem de considerar l’església original (de fet la nau central) de Sant Marc i Sant Joan de Batlliu, d’una nau amb un absis rectangular, ampliada al segle XI amb dues naus laterals per a formar una singular estructura basilical.

També dins aquest mateix tipus arquitectònic s’ha de considerar l’església de Santa Magdalena del Corral de Siles, a Oliola, i probablement les esglésies de Sant Sebastià de Cerdanyès i Sant Martí de Terrassola o del Puig, a la Baronia de Rialb, que també responien, en la seva forma original, al mateix tipus arquitectònic, tot i que les modificacions posteriors impedeixen de precisar la seva tipologia original.

En el grup d’edificis de la Noguera anteriors al segle XI cal esmentar l’església de Sant Marc de Pallerols, sobretot si la relacionem per la seva posició geogràfica amb els edificis datables al segle X de la frontera sud del comtat d’Urgell, situats a la conca del Segre, com ara Santa Maria de la Garrola o Sant Miquel de Castellnou de Bassella. Es tracta d’una sèrie de construccions situades en una línia geogràfica que, travessant el Segre, abastaria fins a Sant Marc de Pallerols com a punt de connexió amb la marca pallaresa del comtat, que abraçaria del castell de Llordà a la regió del castell de Tarabau i el Cerdanyès, dins la Baronia de Rialb.

A la mateixa regió de la Baronia, i no gaire allunyada de la zona de Pallerols, cal esmentar l’excepcional edifici de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb, que en la seva tecnologia constructiva i en el seu campanar palesa les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, influïdes per les tecnologies anomenades llombardes, però que, en canvi, presenta una tipologia estructural i espacial extraordinàriament singular en el conjunt de l’arquitectura catalana alt-medieval; de fet, només comparable, malgrat que en grau menor, a l’estructura de la nau central de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes, amb el seu doble ordre de columnes que suporten els arcs torals de la volta de la nau, que és contrarestada, estructuralment, per voltes de canó perpendiculars.

La singularitat de l’església de la Torre de Rialb fa que no tingui paral·lels clars en el conjunt de l’arquitectura catalana medieval, ja que, si bé l’església del monestir de Sant Andreu de Sureda fou resolta amb voltes perpendiculars a les naus laterals, en cap punt és comparable a la concepció estructural i arquitectònica de l’església de la Torre de Rialb. Aquesta mateixa excepcionalitat de la seva concepció i construcció fa que sigui molt difícil de fixarli un marc cronològic i estilístic precís, malgrat que alguns detalls constructius o el mateix campanar ens permetin establir una relació amb els models llombards; però tot i poder situar-ne la construcció, a tall d’hipòtesi, dins el segle XI, resulta un edifici totalment allunyat dels corrents dominants de l’arquitectura catalana d’aquest moment i un monument molt important per a l’anàlisi de la situació i els plantejaments de l’arquitectura catalana anterior a la implantació de les formes llombardes. D’altra banda, l’església de la Torre de Rialb té una especial relació amb Sant Pere de Rodes per l’ús —tot i les diferències formals— de la columna com a sistema estructural, de forma absolutament singular en el context de l’arquitectura alt-medieval catalana.

Aquesta singularitat de l’església de la Torre de Rialb fa que la puguem considerar com una obra a cavall de les concepcions arquitectòniques de la fi del segle X i del segle XI. Dins de la mateixa categoria d’edificis excepcionals, però amb una datació i estil més clar dins el segle XI, s’ha de considerar la ruïnosa església de la canònica de Sant Pere d’Àger.

Aquesta església, malgrat les transformacions sofertes i el seu lamentable estat de ruïna, conserva encara prou elements per a poder intuir la grandiositat i singularitat de la seva concepció. Singularitat que abasta tant la seva resolució volumètrica —amb les dues torres flanquejant un transsepte elevat al qual s’adossa el volum de les naus— com la seva concepció espacial —amb la singular solució del presbiteri i les naus laterals elevades, sobre la nau central, que resulta enfonsada—. Aquesta concepció de l’espai interior, que, tot i la seva raresa, té evidents paral·lels a la catedral de Sant Vicenç de Roda de Ribagorça, representa un clar trencament de la idea que l’espai interior de l’església alt-medieval no tenia altres alteracions que el sobrealçament, en alguns casos, del presbiteri. La riquesa espacial de Sant Pere d’Àger (i de Sant Vicenç de Roda) resulta de tota manera absolutament excepcional en el seu context estilístic, a la qual cal afegir la riquesa de la seva decoració escultòrica, que l’allunya dels plantejaments dominants en l’arquitectura catalana del segle XI i la fa una obra singular, per la seva monumentalitat i concepció, en el conjunt de les grans construccions que s’executen a Catalunya en la primera meitat del segle XI.

L’allunyament de les formulacions llombardes que es palesa en l’obra de Sant Pere d’Àger confirma, com també ja hem vist a Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb, la força d’una concepció arquitectònica que es resisteix a la penetració de les formes llombardes, dominants a partir de mitjan segle XI.

Les diferents manifestacions de les formes llombardes constitueixen el caràcter dominant de la producció arquitectònica conservada a la Noguera, datable dins el segle XI, que es concentra a les zones muntanyoses del nord i l’est de la comarca.

La decoració llombarda més característica es mostra plenament en edificis com Sant Miquel d’Alòs, Sant Esteve de Peracolls, Sant Serni de Vall-llebrerola, Santa Maria de Vilamajor, la capella troglodítica de la Mare de Déu del Remei d’Oroners, Santa Maria de Rúbies, Santa Maria de Ribelles i Sant Serni de la Fabregada de Meià, i també en el conjunt d’esglésies de la Baronia de Rialb, en les quals de manera més o menys desenvolupada es manifesten les formes constructives llombardes, des de Sant Ponç de Martimà, Santa Maria de Ramoneda, Santa Maria del castell de Salinoves o de Ca n’Olivelles, o edificis tan curiosos per les seves solucions estructurals com ara Sant Girvés de la Torre de Rialb, fins als exemples més monumentals, com Sant Andreu del Puig, Sant Jaume de Sant Cristòfol (abans Sant Cristòfol de Salinoves), amb una capçalera trevolada molt desenvolupada, i sobretot Santa Maria de Palau de Rialb, que, com el de Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb, disposava d’un campanar prismàtic de torre, avui aterrat, però del qual es coneixen prou dades per saber que tenia una ornamentació mural de tipus llombard.

A l’església de Santa Maria de Palau de Rialb la decoració llombarda s’estén per la totalitat de les seves façanes, de manera molt més ordenada que la que s’observa a la façana sud de Sant Andreu del Puig; a les absidioles, la decoració d’arcuacions es resol amb un únic arc entre les lesenes, solució que es repeteix a la propera església de Sant Serni de Bellfort i que representa una interpretació dels motius llombards poc freqüent, però no excepcional, car la retrobem en altres edificis com l’església del monestir de Sant Ponç de Corbera o a l’església lígur de San Paragorio de Noli.

A l’església de Sant Martí de Terrassola o del Puig (abans de Tarabau) retrobem aquesta decoració absidal d’una única arcuació entre lesenes, però resolta d’una manera molt menys acurada que la de Santa Maria de Palau de Rialb.

L’estructura de l’església de Palau es manté fidel al tipus basilical de tres naus, però té la peculiaritat de les absidioles obertes als murs laterals, que poden relacionar-se amb la tipologia d’església de nau única amb una absidiola lateral. Aquest és un tipus d’edifici molt característic, que trobem quasi exclusivament a la regió del vessant sud de la serra de Comiols i a la Baronia de Rialb, amb exemples dins l’ortodòxia de les formes llombardes com ara l’església de Santa Anna de Montado (al municipi d’Isona, al Pallars Jussà), Santa Maria de Ramoneda, o Santa Maria de Lavansa, edifici adossat a la roca i amb singularitats a la part de ponent de la nau, que el fan una obra molt interessant i digna d’un procés d’exploració i dignificació. Però aquest tipus tan singular també s’estén a edificis de datació més avançada com Sant Salvador del mas Barrat, i sembla tenir una variant en obres com Sant Pere del Soler (malgrat que aquesta sembla haver estat modificada), en la qual l’absidiola es redueix a un nínxol rectangular, que no és visible a l’exterior; això també succeeix a Santa Maria del castell de Salinoves, on potser hi havia dos nínxols, i a l’església, ja del segle XII, de Sant Salvador de Santa Linya, que presenta, com la de Santa Maria de Palau de Rialb, dues absidioles que no es manifesten a l’exterior. També les esglésies de Sant Joan de Torreblanca i de la canònica de Sant Miquel de Montmagastre presenten una absidiola del mateix tipus, sense manifestació exterior.

Les fórmules espacials i constructives de l’arquitectura llombarda, mancades de la seva concepció ornamental, es palesen plenament en nombrosos edificis de la Noguera que es construïren durant el segle XI, com ara les esglésies de Sant Salvador i Sant Vicenç d’Àger, molt probablement influïdes per les peculiaritats de la propera església canonical de Sant Pere, i també la de Sant Romà de Comiols, amb un característic ràfec a l’absis central, en el qual se centren els interrogants estructurals de la seva capçalera trevolada, o en l’ampliació de Sant Marc i Sant Joan de Batlliu, amb ràfecs absidals emparentats amb el de Comiols; així mateix en la peculiar església del castell de Castelló de Meià, totalment integrada en la seva estructura, o en la singular església de Santa Maria de Vernet, que presenta l’interrogant de l’estructura de dues naus, o en exemples més comuns com Santa Anna de la Fabregada.

La tipologia d’esglésies amb capçalera trevolada, que és present a Comiols, té un exemple molt singular per la seva rusticitat a l’església de Sant Bartomeu de la Baronia de Sant Oïsme, també resolta amb l’aplicació de les fórmules pròpies del segle XI en la seva construcció, però mancada totalment d’ornamentació, com les esglésies de Sant Silvestre de Serralta, Sant Martí de la Figuera de l’Aguda, l’extremadament singular de Sant Cristòfol del Puig de Meià, adossada al seu absis preexistent, o Santa Cecília de la Fabregada, també al municipi de Vilanova de Meià.

Dins el mateix plantejament arquitectònic cal esmentar l’església de Santa Magdalena dels Arquells, amb una tipologia fora del corrent a la capçalera, formada per un absis semicircular al qual s’adossa al seu eix un altre absis més petit, amb el mateix tipus que retrobem a l’absis central de Santa Maria de la Seu d’Urgell, on l’absidiola central no es manifesta a l’exterior com passa a la dels Arquells.

Aquesta formulació arquitectònica d’edificis sense ornamentació, plenament ancorats en les formes espacials i constructives de l’arquitectura llombarda, s’estén per la Noguera durant tot el segle XI i s’allarga fins ben entrat el segle XII, amb un bon nombre d’exemples: entre d’altres, Sant Pere del Soler, Sant Eudald del castell de Rubió, Sant Miquel de Grialó, Sant Jaume de les Torres de Cas o Santa Eulàlia de Pomanyons. Dins aquesta sèrie d’edificis datables al segle XII, mancats d’ornamentació i fidels a les fórmules constructives i espacials de l’arquitectura del segle XI —però amb un major refinament constructiu—, cal esmentar l’extraordinària església de Sant Urbà de Montclús, resolta amb una estructura d’una sola nau, amb dos absis al costat de llevant, dels quals el més gran s’obre a través d’un arc triomfal que palesa una concepció molt arcaica, però matisada pels dubtes i les discontinuïtats presents en el procés constructiu.

La continuïtat constructiva entre el segle XI i el començament del segle XII es mostra també en una sèrie d’edificis bastits a cavall del canvi de segle, plenament concebuts dins l’ortodòxia de l’ornamentació mural amb els motius llombards, que es combina amb un major refinament en la tecnologia constructiva. Entre aquestes construccions podem considerar, en part, edificis com Sant Andreu del Puig a la Baronia de Rialb, amb una decoració molt elaborada; però, sobretot, aquells en els quals es fan més patents les formes llombardes evolucionades són edificis com ara Sant Llorenç d’Ares, amb arcuacions molt elaborades, o Sant Tirs d’Oliola, on malgrat les transformacions encara es conserven elements d’una cripta sota el presbiteri, que segueix els tipus més habituals, amb columnes que suportaven un sostre de voltes d’aresta, i un campanar prismàtic de torre que segueix els models llombards; així mateix Sant Miquel de Montmagastre, edifici que malgrat el seu estat de ruïna i les importants transformacions que va sofrir conserva prou elements perquè es pugui valorar la importància de les seves estructures; d’aquestes destaquen els vestigis de la canònica, situats al seu costat nord-oest, i l’absis, decorat interiorment amb tres nínxols semicirculars i exteriorment amb els motius llombards d’arcuacions entre lesenes, que han estat substituïdes per semicolumnes completes, amb base, fust i capitell, que palesen l’evolució dels models dins l’arquitectura del segle XII. Al seu mur sud resta una absidiola encastada.

Però entre els edificis que manifesten l’evolució i les formes més tardanes dels motius llombards destaca l’església de la canònica de Sant Pere de Ponts, avui salvada de l’abandó en què havia caigut i en un procés accelerat de recuperació de les seves estructures.

L’església de Sant Pere de Ponts és potser un dels exemples més monumentals de la tipologia d’església de nau única amb capçalera trevolada que es conserven a Catalunya, construïts dins les formes llombardes, que es manifesten plenament evolucionades en la seva concepció i execució. L’element més notable és el cimbori que corona la cúpula formada al creuer i continuada per un campanar prismàtic de planta octogonal, que només té parió en el campanar, més tardà, de l’església del monestir de Sant Pere de Galligants de Girona, i també en el desaparegut campanar de Santa Maria d’Hortoneda (al municipi del Pont de Claverol, al Pallars Jussà)(*), que com el de Ponts, també era construït sobre un cimbori. La pràcticament desapareguda església del priorat de Santa Maria de Meià tenia una estructura d’una nau capçada per una capçalera de tres absis, oberts a un transsepte que al creuer disposava d’una cúpula, que, com la de Sant Pere de Ponts, era coronada exteriorment per un campanar prismàtic que constituïa la prolongació vertical del cimbori, en un exemple més d’aquesta singular tipologia de campanars de torre concebuts en la més pura ortodòxia de les formes ornamentals llombardes.

Ben a prop de Ponts, l’església de Sant Joan de Torreblanca és un edifici molt singular, que a les seves façanes es manifesta fidel a les formes llombardes, però que presenta una estructura peculiar, no excessivament ben resolta a l’obertura absidal, amb semicolumnes cilíndriques, monolítiques, que suporten els arcs torals de la seva volta, i amb una absidiola al mur nord que permet de relligar-la amb el grup d’edificis de la zona de Comiols; es tracta d’edificis d’un absis i una absidiola, dels quals l’església de Torreblanca en seria l’exemple més monumental juntament amb el temple canonical de Sant Miquel de Montmagastre.

Les formes més integrades a característiques de l’arquitectura catalana del segle XII es manifesten en nombrosos edificis de la Noguera, concentrats essencialment a la part més plana de la regió del Segre.

Entre aquests cal esmentar el conjunt del monestir de Santa Maria de Gualter, que fou dinamitat durant la darrera guerra civil; tot i així conserva encara una bona part de la seva estructura, un porxo del claustre i part de l’església, de planta basilical de tres naus, amb una capçalera de tres absis oberts a un ampli transsepte, amb cúpula al creuer, seguint un model plenament desenvolupat en l’arquitectura del segle XI. La disposició del conjunt monàstic entorn del pati del claustre segueix els models tipològics més usuals de l’arquitectura monàstica medieval catalana. Del claustre només es conserva un porxo, que palesa importants reformes o represes d’obra d’època gòtica, a partir d’una estructura d’una sola fila de columnes de factura tardana, que suportaven una coberta d’embigat a les galeries.

A part el claustre de Santa Maria de Gualter, a la Noguera només es conserva, sencer, el claustre més tardà de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, de factura molt austera en la decoració escultòrica dels capitells, però no en els seus arcs, suportats per una doble fila de columnes i que presenten una concepció ornamental emparentada amb els sistemes decoratius que dominen l’arquitectura lleidatana del segle XIII.

No és fàcil precisar èpoques ni tipologies d’alguns edificis d’aquesta comarca, perquè, ben avançat el segle XII i poc abans de la plena difusió de les formes arquitectòniques i ornamentals de l’"escola de Lleida” —que es fan predominants a partir del segle XIII—, s’hi construïren edificis que conserven encara plantejaments tipològics i fins decoratius que trobem plenament desenvolupats durant el segle XI.

Dins aquesta sèrie d’edificis s’han de considerar obres com la reforma (sobre un edifici del segle XI) de l’església de la Mare de Déu de la Pertusa, emplaçada en un indret absolutament excepcional, la Mare de Déu de la Vedrenya, Santa Maria de Baldomar, Sant Bartomeu de la Vall d’Ariet, amb capçalera trevolada, Santa Maria de la Serra del Castellar, Santa Maria de Coscó, Sant Pere de les Ventoses, Santa Llúcia de Tragó, Sant Miquel de Camarasa, amb un absis profusament ornamentat emparentat amb l’absis de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, al Penedès, i estructura constructiva ja de factura gòtica, o la de la Mare de Déu del castell de Llorenç (Camarasa).

Esment a part mereix l’església de Sant Josep de la Figuera d’Algerri, construïda segurament en aquest mateix moment, de proporcions modestes però d’un gran interès per la seva construcció, efectuada amb la tècnica d’encofrar els murs, sense treballar la pedra; aquesta és barrejada amb la massa de morter de calç, que constitueix l’element bàsic del mur, tot seguint una tècnica molt allunyada de les que s’empren en els edificis cristians, però emparentada amb tècniques de filiació musulmana que trobem en castells com els de Castelló de Farfanya o el de Castellfollit de Riubregós.

Els exemples més interessants de l’arquitectura del segon art romànic que es conserven a la Noguera corresponen a obres construïdes tardanament, a partir de la fi del segle XII i durant el segle XIII, dins els paràmetres formals del que hem anomenat “escola de Lleida”, que té el seu millor exponent en l’obra de la Seu Vella de Lleida. Entre aquests, cal esmentar edificis com Santa Maria del castell de Cubells, amb la seva portalada monumental, Sant Miquel de Cubells, avui ruïnosa i desafectada, Sant Julià de Boix, molt afectada pel pantà de Canelles, l’església, molt transformada, de Sant Miquel de Castelló de Farfanya o la de Santa Maria d’Almatà, de Balaguer, i molt especialment, la monumental però degradada església del monestir de Santa Maria de les Franqueses, prop de Balaguer, que recupera la tipologia d’una nau amb transsepte, amb una austeritat típica de l’orde cistercenc, que també es present a les ruïnes de l’església del també monestir cistercenc de Santa Maria de Vallverd.

La derivació cap a les formes gòtiques es manifesta plenament en edificis com ara Sant Vicenç d’Àger i sobretot a Sant Salvador de Vilanova de Meià, edificis on l’estructura constructiva gòtica se superposa, de manera clara i contundent, a les estructures romàniques, la qual cosa palesa un procés de transició que també es manifesta, si bé d’una manera diferent, a l’església de Sant Pere de Cubells, on la concepció gòtica es combina amb el substrat romànic, sense discontinuïtats, en un tot orgànic que anuncia la fi dels llenguatges romànics. (JAA)

Vegeu: Esglésies de la Noguera anteriors al 1300

L’escultura monumental

A manera de pròleg cal dir que l’escultura de caràcter monumental a la comarca de la Noguera s’ha conservat molt fragmentàriament. Conjunts com Sant Pere d’Àger han conservat del que devia ser el seu patrimoni escultòric una reduïda part i en un estat molt precari segons les peces que s’observen. La majoria de les restes escultòriques són capitells que pertanyien a l’ornament escultòric de la cripta de Sant Pere d’Àger (un total de 20 capitells documentats dels quals en l’estudi present en aquest volum s’estudien 19, atès que, segons l’autor de l’article, el núm. 20 es troba en una casa particular a Berga). A part aquests capitells, un tal sols que correspon a un dels pilars que ornaven la nau (peça núm. 28) i dels sis que ornaven la part interior de l’absis, se n’han conservat quatre. D’aquests quatre l’estudi en qüestió fa menció dels dos més ben conservats que corresponen a la part esquerra de l’absis (núms. 26 i 27).

Completen el repertori escultòric d’Àger una sèrie d’impostes esculpides (estudiades sota els núms. 22, 29, 30, 31, 32, 33, 34 i 35), peces corresponents a bases de columnes (núms. 23 i 24) i dos fragments que podrien provenir de l’antiga façana occidental modificada al segle XIV i que F. Fité, autor de l’estudi present en aquest volum sobre el conjunt d’Àger, identifica amb fragments d’una llinda d’aquesta desapareguda façana romànica. Recentment arran de la neteja del claustre s’ha trobat una peça que podria correspondre a una dovella procedent també de dita façana romànica.

Totes aquestes restes estan disperses. Dos dels capitells es conserven al Museu Diocesà de Lleida (núms. 1 i 2 i d’inventari 553 i 556 respectivament), un altre (núm. 3, i de catàleg el 642 del Museu Diocesà de Lleida), a l’església de Sant Llorenç de Lleida; uns altres dos a l’església lleidatana de Sant Martí (núms. 5 i 6 catalogats respectivament amb els núms. d’inventari 575 i 585 de l’esmentat museu). Dos capitells més es conserven al MNAC (núms. d’inventari 24 001 i 24 002 respectivament) i d’altres dos (a més del ja esmentat al començament) es troben en cases particulars. La resta dels capitells es conserven a la mateixa cripta d’Àger, a la nau de l’església i a l’absis.

La resta de les peces escultòriques es conserven, bé en cases particulars, o bé en el mateix conjunt de Sant Pere d’Àger. El MNAC conserva un cimaci esculpit procedent igualment de la cripta de Sant Pere d’Àger (referenciat amb el núm. 25 del present estudi i catalogat al MNAC amb el núm. d’inventari 49 368).

La datació atorgada en l’estudi present en aquest volum situa el conjunt d’Àger ja en la segona meitat del segle XI i n’assenyala coincidències estilístiques amb les peces conservades de la catedral de Barcelona (estudiades recentment en el vol. XX de la present obra i datades a la primera meitat del segle XI). I. Lorés (Prefigurado, 1992, pàgs. 125-126) parla de la mateixa similitud estilística pel que fa al cimaci conservat al MNAC (núm. 49 368), i també certes analogies amb Sant Pere de les Puelles (conjunt estudiat en el vol. XX, pàgs. 211-213 de la present obra per la mateixa autora), però no admet per als capitells conservats al MNAC (núms. 24 001 i 24 002) uns paral·lels clars amb les altres peces d’Àger. F. Fité ha vist també la relació existent entre l’escultura rossellonesa i la d’Àger (constatant diferències), però no li nega a aquesta noves aportacions arribades a través del món islàmic, fins i tot des del nord d’Itàlia. En aquest sentit i de manera més directa s’ha comparat l’escultura d’Àger amb els capitells del campanar de Sant Sebastià dels Gorgs (Pladevall, Adell, Español, 1982, pàgs. 196-205), conjunt amb analogies més patents amb el món islàmic.

És innegable la familiaritat tècnica i ornamental de determinades peces d’Àger (cimaci conservat al MNAC, núm. 49 368, i els capitells 24 001 i 24 002) amb peces rosselloneses i d’altres catalanes (les ja esmentades pels autors citats), però crec que també seria possible relacionar Àger amb altres conjunts que formen part, quant a tècnica i repertori ornamental, d’una tradició escultòrica hispana arrelada des de l’època romana tardana fins a la formulació dels diversos romànics. D’altra banda, crec que Àger és un conjunt escultòric molt complex, en el sentit de l’escassa homogeneïtat entre les diferents peces que s’han presentat a estudi.

Un altre conjunt important estudiat ha estat el de l’església de Sant Miquel de Camarasa. Una bona part dels capitells que ornaven el seu interior es conserven al MNAC amb els núms. d’inventari 17 601 a 17 605 (capitells que decoraven el pilar sud de l’entrada de l’absis). Aquests presenten una decoració de tipus vegetal i animalístic combinada amb temes bíblics. Altres procedents de les finestres tenen només motius vegetals (núms. 24 011, 24 014, 24 020, 24 021, 24 024 i 24 110, aquest últim corresponent a la decoració exterior de l’absis) i un darrer els combina amb els zoomòrfics (núm. 24 010).

L’estudi del conjunt dels capitells conservats al MNAC expressa relacions estilístiques amb el sud-oest de França, sobretot pel que fa als capitells del pilar sud de l’entrada a l’absis. Els set capitells corresponents a les finestres ofereixen una particular analogia amb capitells procedents de Sant Benet de Bages i Sant Martí Sarroca, encara que pel tipus de repertori ornamental aquestes analogies són ampliables, segons es desprèn de l’estudi present en aquesta obra, en altres conjunts de l’àrea hispana. La datació proposada per a aquest conjunt ha estat el segle XIII. Respecte als capitells conservats in situ, el corresponent al pilar sud de l’encreuament de la nau amb el creuer, també ha estat relacionat per F. Español amb algun del claustre de Sant Benet de Bages. La mateixa autora afirma la constatació de dos estils diferents en el conjunt de Camarasa. L’un correspondria als capitells del pilar conservat al MNAC (núms. 17 601 a 17 605); un segon estil inclouria la resta del treball escultòric (tot i que admet la presència de més d’una mà en aquest segon grup). És aquest segon grup de peces el que permet vincular Camarasa amb Sant Benet de Bages. La labor escultòrica dels capitells exteriors de l’absis de Camarasa, conservats encara in situ, ha estat relacionada, segons l’estudi que presentem, amb el segon estil esmentat, tot i que no es descarta la intervenció de diverses mans, com també amb l’escultura de Sant Pere de Galligants i amb b d’altres de l’àrea de Barcelona com Sant Pere de les Puelles, Sant Pau del Camp i altres; són fets per mans menys destres que les responsables dels capitells conservats al MNAC i provinents del pilar sud. Quant a l’estil dels capitells dels pilars nord-est i sud-oest del creuer, no sembla deslligat del segon taller que F. Español veu a Camarasa.

Un altre edifici que conserva decoració escultòrica és l’església de Santa Maria de les Franqueses. Els capitells interiors de la nau sols presenten decoració vegetal i es diferencien totalment de l’estil de Camarasa. D’altra banda, la rosassa que hi ha damunt la portada presenta una factura similar a la de Santa Maria d’Almatà.

Possiblement arrelats ja en elements característics del gòtic són els capitells conservats a l’interior de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Es tracta dels sis capitells situats a la part inferior de l’absis, datats d’abans de mitjan segle XIII. Els capitells superiors de la mateixa zona absidal són gòtics i no entren, doncs, dins l’àmbit del nostre estudi. Sembla que encara que són tan sols sis els capitells conservats, C. Peig, autora de l’estudi del conjunt de Sant Salvador de Vilanova de Meià, diferencia dos estils i constata les diferències temàtiques i tècniques que emmarquen les dues filiacions estilístiques. El motiu predominant en aquests capitells és el figuratiu. Per damunt dels capitells, tot el perímetre de l’absis és recorregut per una línia d’imposta amb decoració escultòrica preferentment geomètrica, que també es pot adscriure a la datació proposada per als capitells inferiors de l’absis, no anteriors a mitjan segle XIII. També a l’església de Sant Cristòfol del Puig de Meià s’han conservat diverses impostes esculpides o simplement amb grafits, que han estat datades entre el final del segle XII i el començament del XIII, tot i que la seva factura no és homogènia ni tampoc totes es poden atribuir a les mateixes dates. Un altre conjunt rellevant dins l’àmbit escultòric és el claustre de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Al meu parer no s’ha de deslligar de l’anomenada “escola de Lleida”, però en uns barems estilístics ja allunyats del romànic i més propers, per exemple, als del conjunt de l’església de Sant Miquel de Castelló de Farfanya, que no incloem en el nostre estudi perquè els seus trets estilístics i possiblement també la seva datació van més enllà de l’abast d’aquesta obra.

Diferents són, però, la resta de capitells que s’han conservat al claustre de Santa Maria de Gualter pertanyents a l’ala sud del claustre emplaçat al costat meridional de l’església. Són cinc els capitells que s’han conservat; corresponen a les columnes de les dues sèries d’arcades conservades. Tots presenten una decoració vegetal i són derivació, encara que llunyana, del capitell corinti. La datació proposada en l’estudi present en aquest volum oscil·la entre el final del segle XII i el començament del XIII. Personalment m’inclino a pensar en una datació ja dins del segle XIII. Actualment, a l’interior de l’església de Santa Maria de Gualter es conserven escasses restes de la seva decoració escultòrica, que sembla que és formada per peces reaprofitades, atesa la seva arbitrària col·locació. Del conjunt escultòric de Santa Maria de Gualter és també interessant el sarcòfag conservat actualment al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell (núm. d’inventari 204). Se sap que n’hi havia un altre, avui desaparegut, però del qual queda constància documental. Ambdós han estat relacionats pel fet que presenten el mateix tipus de motius esculpits; però de l’estudi que presentem es desprèn la teoria que els sarcòfags foren realitzats per dos diferents artífexs i que un dels dos sarcòfags, el desaparegut, hauria estat el primer i model del que avui es conserva. La datació proposada per al sarcòfag desaparegut ha estat la meitat del segle XII, per l’altre, la del final d’aquesta mateixa centúria o el començament del segle XIII.

Concloent ja el capítol de l’escultura a l’interior, és interessant la que es conserva a l’església de Santa Maria del castell de Cubells, on les dues pilastres de l’arc triomfal i les del centre de la nau tenen capitells esculpits. Aquests capitells, els més amb decoració figurativa i la resta amb motius ornamentals, s’han posat en relació amb la decoració escultòrica de la portada i com aquesta han estat datats al final del segle XIII. S’hi constata igualment una certa influència o recordatori dels capitells de l’interior de l’església de Santa Maria d’Agramunt.

A la mateixa església de Santa Maria del castell de Cubells resten encara in situ 38 permòdols distribuïts entre els quatre murs exteriors de l’edifici. Els motius són tant de tipus geomètric com vegetal i figuratiu en molts casos; alguns d’aquests motius figuratius són semblants a altres que apareixen a l’església de Sant Pere de Cubells, de datació ja gòtica. Per aquesta raó, i també pel fet que algun d’aquests motius es repeteixen al llarg de diferents èpoques, segons consta en l’article, podrien fins i tot considerarse com del segle XIV, si bé tampoc no es pot descartar una datació pròxima al conjunt de la portada sud de la mateixa església, encara que no són de la mateixa factura ni del mateix taller o artífexs.

Al mateix municipi d’Àger, a l’interior de l’església de Sant Jaume de Cas es conserven dues impostes esculpides que formen part de les dues pilastres que sostenen la volta. La decoració escultòrica és molt senzilla; l’una té motius geomètrics i l’altra, intercalat entre dues bandes de motius geomètrics, mostra un típic motiu de corda. Totes dues es poden adscriure a la tradició preromànica. La datació de les peces es podria ajustar a la construcció inicial de l’edifici, cap a la fi del segle XI; aquest repertori ornamental és, de fet, d’origen pre-romànic, però es repeteix en un període força llarg; ho prova la presència del mateix motiu geomètric als cimacis de Sant Pere de les Puelles (MNAC/MAC113 143), tot i que aquests són de millor factura.

De la capella de Sant Joan d’Àger es conserva un capitell citat per F. Fité (Fité, 1985, pàg. 60), que no conserva, però, cap mena d’ornament escultòric. Dins el municipi d’Artesa de Segre s’han conservat a l’interior de l’església de Sant Martí de Collfred dos capitells molt toscs, un dels quals porta a la cara externa un rostre en relleu i un altre incís. Aquesta mena de treballs són força difícils de datar, però els podem adscriure a fórmules adients als segles X i XI, encara que, com es veurà, a la comarca de la Noguera es fa palès la utilització de fórmules estilístiques que podríem dir-ne inertes i, per tant, d’una cronologia més dilatada, o bé poden ser producte del reaprofitament. Aquesta dicotomia és aplicable al conjunt de vuit (devien ser nou en l’origen) permòdols que sostenen el ràfec de l’absis. La seva estructura correspon a la dels permòdols de rotlle, i en aquest cas d’un nombre variable (de quatre a sis) de roleus o baquetons. La factura d’aquests permòdols és semblant a la d’altres de factura pre-romànica, i en concret un d’aquests té un perfil coincident amb el que és situat a l’exterior de la nau meridional de San Miguel de la Escalada. D’altres dos tenen una decoració floral estilitzada també incorporable al lèxic pre-romànic o, més concretament, mossàrab. Encara que en aquest cas, i tal com es fa patent en l’estudi present en aquest volum, aquestes peces podrien ser pròpies d’una època molt posterior, sembla més adient, per l’extrema similitud amb la peça d’Escalada, datar-les al segle XI. A l’interior d’aquesta església es conserva una pica beneitera decorada per dues fileres de ziga-zagues de difícil adscripció romànica.

El Museu Diocesà de Lleida conserva amb els núms. 582. 1 la base, i amb el 582. 2 un capitell que va ser trobat prop d’Artesa de Segre. Es tracta d’un capitell de marbre que segons l’estudi de F. Fité (Millenum, 1989, pàg. 102) consta com a provinent de l’església de Sant Miquel de Montmagastre. Aquesta procedència ha estat negada últimament i tan sols es dóna per cert que va ser trobat soterrat en un camp prop d’Artesa de Segre. La seva datació és molt discutida i s’especula amb diverses possibilitats, que van del segle VII al IX o al X. Hom podria pensar també que pel tipus de tractament escultòric fos un capitell a mig acabar i no, com es pensa, en mal estat de conservació; inacabat i possiblement rebutjat, i encara que de derivació corintia, al meu parer s’aproxima més als de tipus califal, insisteixo, sense concloure.

De factura molt diferent són els tres capitells esculpits que resten al campanar de l’església de Santa Maria de la Cluella, el qual avui forma part d’una altra construcció situada a Solsona. Tots tres capitells responen tant pel repertori ornamental com per la factura d’execució a mòduls pre-romànics; la datació no ha d’ultrapassar el segle XI. A Sant Tirs d’Oliola, a la part esquerra de l’absis, just on comença el quart d’esfera, hi ha representat en relleu un personatge vestit amb túnica i portant nimbe, que no hem considerat de factura romànica. A Sant Joan de Torreblanca es conserven a l’interior restes esculpides que, a l’igual que l’única mostra d’escultura exterior conservada, un capitell del costat dret de la portada, poden correspondre a la mateixa data d’execució de l’església.

Donem notícia de quatre capitells que avui decoren i suporten l’ara d’altar de l’església nova de Sant Salvador de Gerb i que provenen probablement de Morulls; potser, segons J. Giralt, formaven part d’algun baldaquí que cobriria un també hipotètic baptisteri. En aquest cas, però, surt fora de l’àmbit del romànic.

Tenim notícia per mitjà de A.M. Vilarrúbias de la trobada d’un capitell l’any 1970 que amb anterioritat a aquesta data havia estat encastat en un dels murs del pati interior corresponent a l’antiga abadia del priorat de Meià prop d’on avui encara es troben els cinc sepulcres conservats de Santa Maria de Meià. La raó per la qual donem notícia d’aquest capitell no és tant per la seva datació, possiblement ja dins el segle XIV, sinó per la seva execució, que formaria part potser d’un romànic d’inèrcia. El motiu ornamental és de tipus vegetal.

A Santa Maria de les Avellanes es conserva un capitell reutilitzat com a pica beneitera. El capitell de derivació corintia és inacabat i es fa difícil de qualificar-lo com a romànic.

També al Museu Comarcal de la Noguera es conserva un capitell de pedra calcària amb ornamentació vegetal que pot considerar-se ja dins els límits de l’estil gòtic. La notícia de la seva existència procedeix de J. Giralt, però en desconeixem el número d’inventari. Al mateix museu es conserva una mènsula amb decoració figurada que formava part de la decoració escultòrica de l’interior de la nau de l’església del monestir de Santa Maria de Vallverd de Tragó de Noguera. Ha estat datada entre el segle XII i XIII. A l’interior d’aquesta mateixa església encara es conserva una altra peça de difícil datació i també decorada amb motius figuratius. Procedents del Castell Formós o de Balaguer, al mateix Museu Comarcal de la Noguera es conserven dos capitells d’alabastre que han estat datats al segle XI; l’un porta el núm. d’inventari 1 570 i l’altre ha estat considerat com un capitell fragmentat propi de l’època de les taifes. Aquest museu conserva també una peça esculpida de pedra sorrenca que, segons J. Giralt, es podria situar entre els segles XII i XIII, i que va ser trobada durant els treballs de restauració de l’església de Sant Miquel de Castelló de Farfanya.

Finalment, pel que fa a l’ornamentació escultòrica de l’interior dels diferents edificis conservats donem notícia de l’existència de tres peces que són a l’interior de l’església de la Mare de Déu del castell de Llorenç (Camarasa). Almenys dues d’aquestes podrien ser reaprofitades; l’altra, identificada pel que fa a la temàtica com a possible laberint, és al meu parer de dubtosa factura. Totes tres són, en qualsevol cas, de difícil datació. A l’interior de Sant Ermengol de Tiurana hi ha quatre pilastres que corresponen dues a l’arc que sosté la volta de canó de la nau i dues a l’arc preabsidal, que tenen decoració escultòrica a les seves impostes consistent en boles de perímetre oval. La seva datació ha de ser la mateixa que la de la fàbrica arquitectònica. A la comarca de la Noguera s’ha conservat una de les millors portades de l’anomenada “escola de Lleida”, la de l’església de Santa Maria del castell de Cubells. En l’estudi que oferim, C. Peig es qüestiona l’existència de dos tallers diferents en la labor escultòrica de la portada. Un primer taller, de més bona qualitat tècnica, estaria emparentat estilísticament amb la portada d’Agramunt i seria l’artífex de la decoració escultòrica de les sis arquivoltes i el guardapols de la portada situada al costat sud de l’església. L’altre taller seria l’autor dels treballs escultòrics a les dovelles d’aquesta mateixa portada i també de tot el fris corregut format pels capitells de les columnes i dels brancals. Aquest taller, que en l’estudi apareix sota l’apel·latiu de “taller de Cubells”, no s’hauria d’incloure, segons l’autora, dins l’anomenada “escola de Lleida” i tampoc no té la pretesa influència o origen musulmà. Respecte a la datació de la portada també cal diferenciar, segons l’estudi esmentat, dues fases constructives. Una primera, depenent quant a la datació de les arquivoltes de la portada de l’església de Santa Maria d’Agramunt, s’hauria de datar cap a la segona meitat del segle XIII. L’altra es podria datar potser cap a les acaballes del segle XIII. Resulta difícil, al nostre parer, la diferenciació tan expressa de dos tallers treballant tan sols a l’obra de la portada. D’altra banda, cal considerar també una possible lectura iconogràfica de simbologia no religiosa.

Dins l’"escola de Lleida” es conserva també la portada que s’obre al mur sud de l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià. Encara que el conjunt escultòric d’aquest edifici ha estat considerat en part romànic (alguns dels capitells interiors de l’absis), no podem dir el mateix de la portada. Si bé segueix les constants ornamentals de l’"escola de Lleida” (molts dels motius ornamentals apareixen igualment a Agramunt, Cubells, Verdú, Vinaixa i Castelló de Farfanya), l’estructura dels capitells s’acosta més als del claustre de Bellpuig de les Avellanes i als de la portada de l’església de Castelló de Farfanya, que considero inmersa ja dins el segle XIV, tot i ser conscient de la fràgil o fins ara inexistent barrera que hi ha entre el segle XIII i XIV quan es tracta de l’"escola de Lleida”. La mateixa consideració que hem fet per a la portada de Sant Miquel de Castelló de Farfanya serveix per a la de l’església de Santa Margarida de Privà. Dins una altra línia estilística ha estat tractada la portada esculpida de Santa Maria de Gualter. Donem igualment notícia de la portada meridional del santuari de la Mare de Déu de la Gorga i remetem a l’estudi arquitectònic de l’edifici, atès que la portada esmentada no té cap mena de decoració escultòrica.

Resta parlar encara d’algunes peces que mereixen una menció especial, com és el cas dels sarcòfags conservats al costat nord de la canònica de Sant Pere de Ponts i a l’interior de la mateixa església. Destaca l’anomenat “de Gilabertus” per la inscripció que porta. És comparable, segons es desprèn de l’estudi present en aquest volum, al de Santa Maria de Gualter, en aquesta mateixa comarca, i datat probablement entre el final del segle XII i el segle XIII. Sarcòfags molt interessants, si n’exceptuem un que es podria considerar d’època romànica i que no porta decoració escultòrica, són els conservats al mur nord del transsepte de l’església del priorat de Santa Maria de Meià, de datació gòtica. Això no obstant, un d’aquests presenta una sèrie de motius (palmetes, cintes, tiges…) que forma part de la sanefa que recorre el perímetre frontal de la caixa, motius que també apareixen, per exemple, a les impostes de Sant Salvador de Vilanova de Meià i a l’esmentada portada de San Miquel de Castelló de Farfanya. Es conserven igualment dues osseres prop del recinte de l’església de Santa Maria de la Serra del Castellar (Oliola), l’una sense decoració i l’altra amb una creu patent inscrita en un cercle; caldria datar aquesta última no abans del final del segle XIII o potser ja dins del XIV.

En les mateixes constants tipològiques i de datació es podria incloure el sarcòfag (ossera?) conservat al recinte exterior de l’església de Santa Maria de les Omedes. Prop seu es troba una estela discoidal que porta també una creu inscrita en un cercle. Abans d’acabar cal fer esment d’una de les peces més estranyes de les que s’han conservat a la comarca. Es tracta del que hom ha considerat una ara d’altar, però que podria ser també, atesa la seva estructura i les zones (cares laterals i frontal del bloc monolític) on es disposa l’ornament escultòric, un suport d’altar. La decoració esculpida és de tipus figuratiu i la temàtica, segons l’estudi que figura en la present obra, religiosa. Des que va ser trobada l’any 1960 al turó de Pugis, dins el terme municipal de Cubells, aquesta peça ha estat atribuïda a diferents èpoques. Fins ara havia estat considerada majoritàriament com a visigòtica; l’estudi en qüestió proposa una adscripció a l’estil romànic.

Es conserven a la comarca de la Noguera dues piques baptismals, a més d’una de beneitera, fruit del reaprofitament d’un capitell a l’església de Santa Maria de les Avellanes. L’una es troba a l’església de Sant Bartomeu del Tossal i és llisa, i l’altra és a l’església de Sant Climent de Vilves. Finalment donem notícia també de les restes de decoració en guix que van pertànyer al palau dels taifes del castell de Balaguer, les quals han estat datades al segle XI. La tipologia d’aquestes restes, però, excedeix els límits del romànic i per tant remeto a l’estudi fet per J. Giralt. Els fragments són decorats amb un repertori pròpiament islàmic i motius vegetals estilitzats, arquitectònics i fins i tot un de zoomòrfic. CLIU

La talla

La Noguera és una comarca poc pròdiga en l’escultura en fusta si jutgem per les escasses restes conservades. Tenim constància, no obstant això, de l’existència d’altres peces, avui desaparegudes, que coneixem per referències documentals. En línies generals les talles conservades, i les que s’han pogut estudiar a partir de la documentació gràfica existent, són peces de datació tardana, com també ho són la majoria dels conjunts estudiats dins l’epígraf d’escultura monumental. Quant als aspectes estilístics, es pot dir que hi ha força homogeneïtat, producte potser en part d’aquesta específica i poc dilatada, tot i que tardana, datació. És obligat, en parlar de les marededéus, començar per fer el comentari de la més representativa d’aquestes talles: la marededéu de Cubells, que a més ha estat model d’altres talles. Sens dubte, la que seguí més bé aquest model és la marededéu procedent de la població de Santa Linya, avui desapareguda, i que coneixem gràcies a la fotografia conservada a l’Arxiu Mas (Clixé Gudiol E-327).

La talla de Cubells s’ha emparentat amb la procedent de Cervera (Cook - Gudiol, 1980, pàg. 309), i ambdues han estat datades cap al final del segle XIII o a la segona meitat del segle XIII, en el cas específic de la de Cubells (Dalmases - José, 1985, pàg. 155). Encara que admeto aquesta datació, al meu parer aquesta s’hauria de datar més cap al final del XIII. A més, és necessari constatar la proximitat d’aquestes talles esmentades amb formulacions allunyades del romànic. D’una altra factura diferent i amb certes similituds amb la marededéu procedent i conservada a l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell és la que s’exposa al Museu Diocesà de Solsona amb el núm. d’inventari 272. Podria procedir de Gualter (Catàleg del Museu de Solsona, 1990, pàg. 82), però ara per ara això no es pot afirmar amb seguretat.

En l’esmentat catàleg del museu ha estat datada a la segona meitat del segle XII, però creiem que, de la mateixa manera que vam atribuir una datació del segle XIII per a la peça de la Seu d’Urgell, aquesta cal igualment situar-la vers la meitat d’aquesta centúria. La mateixa datació és adient per a la talla de la Mare de Déu de l’església de Sant Tirs d’Oliola, conservada al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell; d’aquesta última cal destacar les similituds formals pel que fa al tipus d’indumentària i postura amb la procedent de Santa Cecília d’Ancs (Pallars Sobirà).

A l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià es conserva una marededéu originària de l’ermita del Puig de Meià. És una imatge en la qual es pot comprovar l’excessiva restauració de què fou objecte. No obstant això, encara són apreciables els trets que la configuren com una de les marededéus romàniques, si bé alhora també com una de les més estranyes. Una part de la seva originalitat és deguda al tipus de seient; no em consta que aparegui en cap de les marededéus de procedència catalana, com tampoc en les de procedència hispana (la informació en aquest últim cas, però, no és exhaustiva) i crec que és possible que hagi estat fruit en part de la restauració que es va portar a terme cap a l’any 1929. Les similituds d’aquesta peça, malgrat la “novetat” de la policromia i del seient, amb la marededéu que hom diu procedent de Covet són eloqüents sobretot en el rostre i en aspectes més diversos, com ara el tipus d’indumentària que porten les dues imatges. La similitud apreciada per l’autora de l’estudi de la marededéu del Puig de Meià amb la procedent de Cortscastell (conservada al MDU amb el núm. 304) és en tot cas més parcial que el que fa amb la Marededéu de Covet. Respecte a la datació de les peces esmentades opino que tant Covet (vegeu al respecte l’estudi que es fa sobre aquesta peça i les seves analogies formals en els vol. XV, pàgs. 393-394 i vol. I, pàgs. 288-289 d’aquesta col·lecció) com la imatge del Puig de Meià són plenament del segle XIII, tal com gairebé sempre s’ha dit de Covet o, almenys, ha estat dit en els últims estudis referenciats; de tota manera, la imatge del Puig és posterior a Covet i la de Cortscastell penso que pot datar cap al final del segle XII o potser, com Covet, al començament del segle XIII. Continuant amb els paral·lels possibles, es pot afegir a les talles de Covet i Puig de Meià una petita imatge que devia anar adossada a algun objecte moble. Avui es conserva al Museu Diocesà de Lleida amb el número d’inventari 327 (Pulchra, 1993, pàg. 60 i Millenum, 1989, pàg. 160) i procedeix d’Erillcastell o Pinyana (Alta Ribagorça) i també ha estat datada al segle XIII (apareix citada i datada en el vol. XV, pàg. 394 i en el vol. I, pàg. 289 d’aquesta col·lecció). A l’església de Santa Maria de Meià es venera una imatge també de fusta policromada, però ja de trets gòtics, raó per la qual no ha estat tractada en aquest estudi.

Una altra de les talles en fusta policromada que ha sofert una profunda restauració i una repintada exagerada ha estat la marededéu de Refet. Hom la podria datar cap al segle XIII, això intentant reconstruir-la sense la policromia que actualment té.

Fent-nos ressò del que diu J. Pijoan (1992, pàgs. 109-111) sobre les vicissituds de la talla esmentada (creiem que estem parlant d’una talla original), donem com a paral·lel possible, entre d’altres, la marededéu conservada al MAG amb el núm. 35 procedent de Santa Maria de les Agulles i que A. Noguera i Massa (1977, pàgs. 184-186) considera provinent de Santa Cecília de Sadernes.

També gòtica i dins la tipologia de les marededéus de la Llet és la conservada al Museu Diocesà de Lleida amb el núm. d’inventari 333, antic 758 (Pulchra, 1993, pàg. 126) i procedent de l’església de Sant Miquel de Montmagastre. És una talla interessant, encara que de trets molt rudimentaris, però que se surt dels barems estipulats per a aquesta obra. Se sap de l’existència d’una marededéu avui desapareguda que era originària de l’església de Santa Maria de la Maçana (o de la Figuereta). Pel que es pot apreciar a partir de la fotografia, es tractava d’una talla de factura molt barroera i que ha estat molt rectificada, tot i que se la pot considerar sota uns barems romànics.

En aquesta comarca s’ha conservat igualment una talla també en fusta policromada amb la imatge incompleta de Crist. Procedeix de l’església de Santa Maria del castell de Cubells i es conserva al MNAC amb el núm. 122 672. Es tracta d’una peça que sembla datar cap al segle XIII, més pel seu tipus iconogràfic que pel tractament formal, que es pot incloure dins unes bones maneres de fer apropiades al segle XII. De l’església de Sant Miquel de Montmagastre procedia la talla en fusta policromada d’una imatge de Crist clavat a la creu. De l’estudi sobre la talla, fet a partir d’una fotografia, se’n conclou que és propera a les talles del Davallament de Mijaran i del Crist sofrent de Salardú. La datació de la peça ja havia estat proposada per Bastardes (1977, pàgs. 26-28 i 1978, pàgs. 310-311), que la situa dins el començament del segle XII.

Es conservava al Palau de Rialb la imatge en fusta policromada d’un Calvari avui desapareguda. Estudiada a partir d’una fotografia, sembla que es pot datar al segle XIII i relacionar, pel tipus iconogràfic més que no pas per la seva configuració formal, amb la que hom diu procedent de Tragó de Noguera i que es conserva al MNAC amb el núm. 15 887. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven tres fragments d’imatges en fusta originàriament policromades que han estat relacionades amb la imatge de Covet i que hem considerat dins de la mateixa àrea o línia estilística. Van ser estudiades a (Pulchra, 1993, pàg. 63), però aleshores no constaven com a procedents de l’església de Sant Jaume de Cas. El clixé de l’Arxiu Mas, núms. C-2 041, C-2 042, va certificar aquesta procedència que ja havia estat mostrada de manera gràfica per dues de les tres imatges de Fité (1985, pàg. 388). Les peces, avui en molt mal estat de conservació, han estat datades al segle XIII, com gairebé tot el que s’ha conservat dins aquesta tècnica escultòrica a la comarca de la Noguera. Al MNAC es conserven tres talles procedents de Santa Maria de les Omedes que han estat identificades amb Maria (núm. 3 939), un àngel (núm. 3 938) i sant Josep (núm. 3 933). Han estat excloses d’estudi en aquest volum per considerar que la seva datació i estil s’allunyen dels que comprèn la present obra. Remetem, doncs, a la referència que apareix en el vol. I, pàgs. 443-444, d’aquesta col·lecció. (CLIU)

La pintura

La Noguera no és, precisament, una comarca afortunada quant a la conservació de conjunts pictòrics d’època medieval. No arriba a la dotzena la quantitat de mostres que han pervingut, i val a dir que una bona part corresponen ja, com veurem, al període gòtic.

Pel que fa al període romànic, el conjunt més important per qualitat i per definició estilística és el procedent de Sant Pere d’Àger, avui conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. És datat entre la darreria del segle XI i el començament del XII, en relació amb el cercle d’obres atribuïdes al denominat Mestre de Pedret, proper al conjunt pictòric de la catedral de Saint-Lizier i dins una línia estilística procedent d’Itàlia, que algun autor ha identificat com el probable inici de la influència italo-llombarda que s’instal·là per aquestes dates en una bona part de Catalunya. Els fragments conservats d’aquest conjunt corresponen a la decoració absidal i d’entre tots ells destaca la representació d’una parella d’apòstols que devia ocupar una part de l’hemicicle de l’absis.

Les restes conservades, encara actualment, en l’església de Sant Miquel d’Alòs de Balaguer representen la segona prova de l’existència d’un art romànic de molt bona qualitat —estilística i iconogràfica— a la comarca. Les condicions en què es troben els fragments pervinguts són desastroses, però encara permeten endevinar que l’església degué estar decorada amb un repertori de temes al voltant de la contraposició de l’Antic i el Nou Testament. Dues escenes parcials que s’han interpretat com la lluita de David i Goliat i la Visitació d’Elisabet a Maria semblen confirmar-ho. Malgrat la pèrdua d’una bona part de la gamma cromàtica del conjunt i, per tant, del traç que definiria l’estil del conjunt, cal datarlo dins la primera meitat del segle XII.

La resta de petites mostres de pintura mural conservades en les esglésies de la comarca només serveix per a deduir que aquesta tècnica de la decoració plàstica tingué el seu lloc d’importància per sota de l’escultura, però que fou emprada al llarg del període gòtic, moment al qual corresponen alguns conjunts a considerar (Sant Bartomeu de la baronia de Sant Oïsme, Sant Tirs d’Oliola, Santa Maria de Ribelles). D’altra banda, fragments com els de Sant Martí de la Figuera de l’Aguda (banda ornamental a l’intradós d’una finestra) o Sant Miquel de Montmagastre (restes de pigment vermell i verd a l’intradós d’un arc) no es presten a consideracions. Tan sols en el primer cas podríem establir algun paral·lel amb conjunts ornamentals romànics, però els elements conservats no són suficients per a anar més enllà.

Un conjunt que s’ha de considerar absolutament al marge dels fins ara esmentats és el de la decoració pictòrica de les guixeries del Castell Formós o de Balaguer. Aquesta, molt pobra respecte a la decoració escultòrica, consisteix bàsicament en motius geomètrics combinats amb altres de vegetals, entre els quals hi ha algun caràcter d’escriptura aràbiga. L’estil d’aquest conjunt, supeditat en importància als relleus treballats amb estuc, ha estat definit com a propi de l’època de les taifes i, per tant, datat dins el segle XI. És una mostra de la cultura àrab a la zona de Balaguer i s’escapa absolutament a l’estil romànic que estudiem en aquesta obra, tot i que ambdós estils siguin contemporanis.

En darrer lloc, només recordar l’existència d’un frontal d’altar procedent de Palau de Rialb, avui en mans particulars, que no apareix estudiat en el present volum atès que és considerat també d’època gòtica. (LCV)

Altres mostres d’art

El camp de l’orfebreria i dels metalls és, després de la pintura, on trobem més mostres en aquesta comarca. La peça més important per excel·lència es troba avui en lloc desconegut. Es tracta d’un bàcul procedent de Sant Pere d’Àger, conegut actualment a través d’una fotografia que guarda el Centre Excursionista de Catalunya, del qual tan sols restava la part superior. El treball orfebrístic que mostra és de primera qualitat i l’emparenta amb obres sortides del taller de Llemotges, però la peça que més s’hi acosta és una de conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya procedent de Mondoñedo (Galícia). Cal datar aquest bàcul dins el primer quart del segle XIII.

La segona peça que cal esmentar és una marededéu conservada al Museu Marès de Barcelona i procedent de Plandogau. Es molt semblant a la de Tuïr (Rosselló) i ha estat feta, com aquesta, a base de planxes metàl·liques que vesteixen una ànima de fusta. Hom l’ha datat dins el segle XIII, però en relació amb l’esmentada de Tuïr potser caldrà considerar-la propera a una manera de fer ja gòtica.

Tres peces més completen el grup orfebrístic. Es tracta d’un penjoll trobat durant una campanya d’excavacions al castell de Tartareu, un ungüentari (o potser un flascó de perfum) trobat al castell de Llorenç de Montgai i una creu de ferro forjat de Castelló de Farfanya conservada al Museu Diocesà de Lleida.

Els dos objectes esmentats en primer lloc són força interessants, sobretot pel fet de ser utensilis d’ús laic. El primer potser formà part del guarniment d’un cavall, com el que és representat en una miniatura del Breviculum, on Ramon Llull va al capdavant de l’exèrcit de la veritat. Té forma d’escut amb una anella soldada que servia per a penjar d’una cinta. El suposat camper de l’escut és ocupat per un cérvol de gran cornamenta i cos desproporcionat, i presenta restes d’esmalt vermell al fons. Al voltant del camper una bordura componada dibuixa una mena de merlets. Hom ha situat aquesta peça dins el segle XIII, però el tipus de representació que presenta encaixa més, segons el meu parer, dins el segle XIV.

El crucifix de Castelló de Farfanya respon a una tipologia molt estesa i de la qual el Museu Nacional d’Art de Catalunya en conserva una bona col·lecció. No és de primera fila i el seu estil denota certs conservadorismes que no han d’enganyar a l’hora de la seva datació, un xic tardana.

Al marge d’aquest gran grup d’obres, tres altres conjunts tots procedents d’Àger mereixen una atenció especial. Es tracta del conjunt de peces de cristall, reconegudes com a pertanyents a un joc d’escacs, un Gradual i un parell de guants i una sandàlia corresponents a un abat mitrat. Del primer conjunt ens remetem a l’estudi que incloem en aquest volum, on es fa constància del valor extraordinari de les peces que l’integren i de la seva relació amb altres obres similars d’època fatimita. El grup de dos guants i una sandàlia no es conserva i, com el bàcul esmentat anteriorment, tan sols es coneix a través d’una fotografia. En darrer lloc, el Gradual presenta alguna il·lustració no gaire important al marge de la caixa del text i alguna caplletra. No és una obra de gran qualitat, però és l’única mostra en el camp de la miniatura i la il·lustració de manuscrits que es conserva.

Com hem vist, la Noguera no és precisament una comarca rica en obres pictòriques i en les anomenades arts menors. Tanmateix, hom pot concloure que fou una comarca rica —les obres orfebrístiques ho demostren— i que la seva riquesa fou major als segles XIII i XIV. (LCV)