L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Segarra anteriors al 1300
J. Salvadó
La Segarra als segles X i XI fou terra de frontera. La major part d’aquesta comarca, l’any 950, era a l’extrem del territori controlat pels musulmans. L’any 1050 era, en canvi, la marca extrema dels comtats cristians. D’aquests dos moments, el segon és el més ben documentat. Això no obstant, cal intentar de reconstruir l’organització del territori i dels principals elements que el formaven, com poden ésser els establiments de població o les fortificacions, tant abans com després del canvi polític i social que representà la conquesta dels comtes de Barcelona o d’Urgell, esdevinguda sobretot després de l’any 1000.
A Lloberola, indret situat al nord del riu Llobregós, hi hagué una fortificació segurament al llarg de tota aquesta etapa, ja abans de la conquesta cristiana, que en aquesta vall potser s’esdevingué abans del canvi de mil·lenni, i també quan ja era part del comtat d’Urgell. Les restes actualment visibles ens permeten de proposar l’existència d’aquesta continuïtat. A la banda nord del turó del castell, hom pot veure alguns fragments de la muralla que segurament, en època musulmana, cloïa aquest sector septentrional, d’una forma semblant a com s’esdevenia al castell de Torreblanca (o de la Costa de Sant Joan), ja a la veïna comarca de la Noguera (vegeu volum XVII de la present obra, pàgs. 424-425).
El poble del Canós és situat entre Cervera i Tàrrega, dins el municipi de les Pallargues. La muralla de l’extrem nord-est de la vila closa o nucli inicial de la població (i potser també la del sud-est) és feta amb uns carreus que fan pensar que correspon a un mur bastit en un moment anterior a la conquesta cristiana. A l’extrem nord-oriental hi ha uns panys de mur que formen un angle recte, amb unes longituds de 6 i 21,4 m i una alçada de prop de 4 m, fets amb carreus de 140 cm de llarg. De vegades aquests carreus són posats al llarg i de vegades de través, agafant tota l’amplada de la paret, que té exactament aquest gruix. És una manera de fer les parets que, com ja veurem més endavant, també es troba en algunes altres construccions de la comarca. Aquesta notable vila fortificada del Canós en algun moment devia representar el límit occidental de la frontera musulmana.
Algunes altres fortificacions de la comarca també sembla que poden tenir l’origen en època musulmana, com per exemple el castell de la Morana, de grans carreus, amb unes formes sovint quadrades o molt allargades, força semblants a les que trobem al Canós.
Per a d’altres casos (per exemple a Castellnou d’Oluja o a la muralla de Guissona), la datació en aquest moment islàmic és, en canvi, molt més dubtosa. Cal, però, tenir present aquesta possibilitat a l’hora de fer futurs estudis, que han de poder confirmarho o bé desmentir-ho. Cal pensar, a més, que a part del castell de Lloberola, del lloc fortificat o vila closa del Canós o del castell de la Morana, abans de l’any 1000, altres castells semblants devien servir de fortificació d’aquest extrem nord-oriental de la frontera musulmana. No creiem pas, com proposarem més endavant, que al segle X la Morana fos l’únic indret fortificat que hi havia, per exemple, en aquesta contrada de Guissona. De fet, cal esperar noves recerques arqueològiques per a aclarir el problema del poblament —i de les torres que acompanyaven els establiments humans—, i també dels seus canvis o pervivències.
Al segle X, alguns sectors de la Segarra començaren a ser fortificats pels cristians. D’acord amb els límits actuals de la comarca, un dels primers indrets que fou fortificat va ser el de Vallferosa, lloc que fins fa poc temps pertanyia a la comarca del Solsonès (vegeu el volum XIII de la present obra, pàgs. 150-153). El castell que hi fou bastit és un dels exemples més bons de fortificació catalana d’abans de l’any 1000(*); tot i amb això, només farem referència a alguns dels aspectes més notables de la seva torre. Primer, cal remarcar que és situada en una petita vall lateral; després, que inclou dues torres, una dins de l’altra. Així mateix, cal subratllar que totes dues torres tenen una forma cilíndrica. I, encara, podem assenyalar-ne altres aspectes notables, com els elements constructius que inclou, l’arrebossat extern, l’acabament de la part alta, etc.
En estreta relació amb aquesta fortificació, cal esmentar la torre del castell de Lloberola, on també trobem dues torres, una dins de l’altra. En aquest cas, però, tenen una planta quadrangular, tot i que la torre exterior té els angles de la façana meridional arrodonits. En fer-ne l’estudi, també cal cridar l’atenció, d’una forma especial, sobre la manera de construir les torres, especialment l’interior, amb un sistema molt semblant a l’usat per fer parets de tàpia. La primera torre, de planta quadrangular, s’ha de relacionar amb algunes de les torres més primerenques de Catalunya, com poden ser la de Tona, la d’Ardèvol i potser la de Peracamps, aquestes dues darreres situades en indrets força propers. Cal esmentar també el fet que a Lloberola s’ha conservat alguna resta del recinte del castell, construït, als costats est i oest, en els dos mateixos moments en què fou feta la torre i essent també el més antic, com a la torre, recobert per l’altre; hem suposat que aquest clos enllaçava amb el mur que creiem que és d’època musulmana.
En aquesta contrada situada al nord del riu Llobregós, hi ha una altra construcció molt notable i també feta abans de l’any 1000: la torre mestra del castell de l’Aguda. Té una planta bàsicament rectangular, tot i que els angles són roms. Aquesta forma amb caires arrodonits és semblant a la que hi ha a la segona torre del castell de Lloberola i també permet d’establir un lligam entre aquest castell de l’Aguda i algunes fortificacions, com pot ser la de Font-rubí, que trobem en comarques més properes a la costa, com el Penedès.
Mereixen un nou apartat alguns altres castells més difícils de datar amb seguretat i que fàcilment ens poden portar a confusions. Això és així sobretot a causa de la pervivència de la construcció amb tàpia al llarg de tota l’edat mitjana i del fet que, de vegades, l’aparell constructiu, quan és format per carreus bastant grans i força quadrats, pot correspondre també a edificis d’època medieval tardana. La torre del castell d’Ivorra, per exemple, potser fou feta cap a l’any 1000, o fins i tot abans, però també pot ser posterior. Caldria fer un estudi detallat dels seus elements constructius per a poder datar-la. La seva base és bastida amb grans carreus i la resta dels murs és formada per un encofrat; té una planta circular.
Una altra torre difícil de datar és, com ja hem dit, la torre del castell de Castellnou d’Oluja. Les característiques dels seus carreus, a la part baixa, poden fer pensar en un edifici potser més antic del que realment és. Un cas semblant és la notable fortificació de Sanaüja, la qual, si no fos per un annex adossat a la torre mestra —i coetani a aquest edifici—, podríem pensar fàcilment que és molt més antiga del que és realment.
El tipus de fortificació romànica més característic d’aquesta comarca —i de la majoria de les comarques que eren terra de frontera— és la torre de planta circular, feta amb pedres o carreus escairats, centre d’un castell i també nucli d’un poble que s’arredossa als seus peus. A la Segarra, un dels exemples més antics d’aquesta mena de fortificacions és el castell de Portell. La torre del castell és circular, però el seu aparell compost de carreus menuts i poc treballats permet de situar-la en una data encara molt propera a l’any 1000.
De torres de castell amb aquestes característiques, fetes al segle XI o a l’inici del segle XII, podem esmentar les de l’Ametlla i Mejanell, potser les més ben conservades. A l’Ametlla encara s’han conservat restes de les dues falses cúpules que, al seu interior, separaven les diverses cambres. També podem fer esment de les de Gàver i Alta-riba, situades a l’antiga “marca de Berga”. En ambdós casos, el nivell inferior té, a l’interior, una planta quadrada; a partir del pis principal, la planta interior també és rodona. I encara podríem esmentar molts altres exemples de torres cilíndriques, com les de Mont-ros, Talteüll, el Far, el Castell de Santa Maria, Sant Domí, Sant Guim de la Rabassa, Amorós, Vilalta, la Tallada, Montpaó, la Guàrdia Lada o, fins i tot, la petita torre de Ferragut. Cal dir que, desgraciadament, de la major part d’aquestes construccions només s’han conservat uns metres, sovint enmig de les cases més modernes de la població.
A causa de les seves mides i de les seves característiques, la torre de Ferragut sembla, però, més aviat la torre d’una casa forta feta per un membre de la petita noblesa o una torre feta pels mateixos habitants del lloc. És molt petita i les pedres dels murs no contenen morter de calç.
Com hem dit, aquesta planta circular va continuar essent utilitzada força més tard d’aquest moment primerenc. La torre del castell de Sanaüja en pot ésser una bona mostra. Pel que fa a aquesta fortificació, cal assenyalar sobretot la importància dels seus recintes. És un dels castells més amplis de la comarca. Un primer recinte sobirà era adossat al sud de la torre; un segon recinte s’estenia a ponent d’aquest, i un tercer clos, jussà, ocupava una àmplia superfície al sud del primer recinte. En darrer lloc, a l’extrem sud-est, encara hi havia una torre albarrana, també de datació difícil. No podem negar que, a causa de la situació d’aquesta important fortificació, algunes d’aquestes parets puguin tenir origen en un moment força reculat; per a poder-ho assegurar caldria, però, un estudi molt detingut i segurament també una excavació arqueològica.
Al costat dels castells amb una torre circular, als segles XII i XIII també hi ha fortificacions de planta rectangular. Un bon exemple de gran casa forta amb aquestes característiques és el castell de les Sitges. La gran torre de planta quadrangular inicial, residencial, fou envoltada posteriorment per una muralla. En aquest moment, els castells que es bastiren de bell nou o aquells que continuaren tenint una funció militar eren ja molt més grans que les fortificacions amb torre cilíndrica del segle XI. Ja s’ha parlat del de Sanaüja. Se’n podrien esmentar també altres exemples semblants, com el de la Guàrdia Lada, el Llor, etc.
Amb tot, a part d’aquests edificis més grans, també s’han conservat restes de construccions de planta quadrangular, més petites, que foren fetes segurament en l’època estudiada en aquesta obra, tot i que de vegades, a causa de les poques restes que se n’han conservat, són difícils de classificar amb seguretat. L’anomenada Torreta d’en Domènecs té una planta rectangular. És feta amb carreus poc o molt escairats, però units en sec. Segurament cal considerar-la una fortificació secundària, una casa forta feta en època romànica i que depenia d’un membre de la petita noblesa.
Si volem saber com es vivia a l’edat mitjana és important de conèixer les formes i la distribució dels castells, però també ho és conèixer com eren i on es trobaven els habitatges on vivien els pagesos. Amb relació al poblament, volem centrar-nos a parlar de tres aspectes. En primer lloc, dels pobles abandonats, en segon lloc, de les viles closes i, en darrer lloc, de tres de les poblacions més importants de la comarca: Cervera, Guissona i Sanaüja.
El nombre de vilatges abandonats és molt gran. Gràcies al treball de camp fet per J.R. González, D. Rubio, J.I. Rodríguez i J. Markalaín, coneixem l’existència de nombrosos d’aquests jaciments. Podem assenyalar, com a trets característics dels pobles rònecs de la Segarra, el fet que normalment fossin edificats al vessant o al cim d’un turó. També podem afirmar que tenien una torre, molt sovint de planta quadrangular, edificada a la part més alta d’aquest turó. I, així mateix, la poca distància que sovint hi havia entre els uns i els altres. En podem esmentar nombrosos exemples: Coscollosa, Mallabecs, Santa Blanca, Tudela, Puig Castellar, Montconill, Caplloc, Vilagrasseta, Mont-ros, les Torretes, etc. També pot correspondre a un jaciment semblant el que hi ha al turó de la partida dels Escolans, a prop de Palou, o bé el del Tossal de les Comes (o de Valltallada).
Aquesta forma de poblament en principi ha estat datada al segle XI, moment en què s’esdevingué la conquesta i repoblació d’aquesta comarca. Cal assenyalar que sembla que aquests pobles corresponen a la mena d’establiment humà característic de les terres de frontera. En aquest sentit, podem esmentar per exemple la donació feta pel bisbe de Vic d’unes terres al terme del castell de Tous (Anoia), per fer una torre i les seves cases (“ad edificandum turre cum suas mansiones”), esdevinguda l’any 1016(*). D’altra banda, però, cal tenir present també que aquesta forma de poblament correspon a un tipus d’hàbitat semidispers, característic dels temps anteriors a l’any 1000 —que segurament, en alguns casos, té l’origen en una data propera a l’any 600— i que també és característic de les terres musulmanes. Les almúnies o “aldees” sota domini islàmic, que són molt ben documentades en terres més properes a Lleida, tenen unes característiques semblants a aquests llocs de poblament; fins i tot tenien una torre defensiva, aspecte que féu que els cristians les anomenessin “torres"(*).
Com a conclusió d’aquest apartat m’agradaria deixar la porta oberta a dues possibilitats. D’una banda, que alguns d’aquests petits establiments humans fossin creats arran de la repoblació. D’altra banda, que molts d’ells corresponguin a la forma de poblament que ja existia en una etapa anterior a la conquesta cristiana. En favor d’aquesta darrera possibilitat hi ha diverses dades. Una d’important és la forma d’algunes de les torres, de les quals només es conserven els fonaments. Aquestes bases, amb una planta quadrangular, són fetes amb grans carreus, alguns dels quals són col·locats al llarg, però d’altres, de través, agafant tota l’amplada del mur (així, per exemple, a Mallabecs o potser a Tudela), d’una manera semblant al que veiem a la gran fortificació del Canós. Fins i tot, podríem proposar —només és una hipòtesi— que a partir d’un cert nivell fossin fetes amb tàpia.
Cal també recordar que al peu de la torre, normalment al vessant del turó, hi ha restes de construccions. Hom hi pot veure, amb dificultat, diverses filades de pedres. Segurament, en molts dels casos, si hom hi fes una excavació acurada hi trobaria les restes d’una sèrie d’habitatges. Fer aquesta excavació segurament també aclariria aspectes fonamentals per a comprendre les característiques d’aquests vilatges, com pot ésser si estaven o no closos per un mur o muralla (com sembla veure’s a Tudela, a Caplloc i potser en algun altre indret). També permetria de saber quantes cases hi havia, quina era la seva forma, de quins materials eren fetes (possiblement de tàpia) i com es distribuïen sobre l’espai urbanitzat. Així mateix, permetria d’aclarir un aspecte fonamental, la continuïtat o no d’aquests pobles abans i després de la conquesta cristiana.
Pel que fa a les poblacions que han arribat fins a nosaltres, llurs cases normalment es distribueixen formant una vila closa. Molt sovint, aquestes viles closes tenen una forma arrodonida o també més o menys allargada. Tenien un o dos portals. Molt sovint, el castell era al costat de la població, que es construí al seu peu, a redós seu. Gairebé totes les poblacions segarrenques tenen aquestes característiques, bé que en alguns casos aquesta fisonomia s’ha conservat fins a l’actualitat sense gaires canvis i en d’altres aquesta urbanització medieval ha estat molt més malmesa pels segles i pels homes. Cal dir que aquest tipus de poble, creat al segle XI o potser més aviat al segle XII, correspon a una forma de poble castral que és present en moltes altres contrades de la resta d’Europa(*). Caldria plantejar-se també si correspon a la forma de poblament que hi havia abans de la conquesta cristiana, si correspon a una nova forma de poblament creat, d’una manera poc o molt espontània, immediatament després de la conquesta, o bé si correspon a una organització forçada per part dels senyors i que neix cap al segle XII o al segle XIII, al mateix moment en què trobem alguns casos ben documentats d’encastellament forçat. Si més no, algunes de les viles closes, les més ordenades i fruit d’una planificació prèvia, sembla que han d’ésser col·locades, amb seguretat, en aquest darrer grup. D’altra banda, en diversos indrets, es poden distingir dues fases diferents: un primer poble arredossat al voltant del castell i un segon poble que envolta el nucli primerenc; això sembla evident quan alguns dels carrers de la vila closa reben el nom d’“el Vall”.
Sense voler ser exhaustius, podem fer esment d’alguns d’aquests pobles, els més propers a Guissona, actualment estudiats per J. Ros, J. Oliva, X. Rivera i P. Verdés. En podem destacar la Morana, Sant Martí de la Morana, Sedó, Torrefeta, Florejacs, Palou, Gra, el Llor, Bellvei, etc. Mentre que a Sedó o a Florejacs, per exemple, trobem que el castell resta al bell mig de la població, al Llor la fortificació, tot i ésser a l’origen del poble, resta situada en un lloc marginal, damunt seu; de fet, en aquest cas, trobem que ja era així l’any 1024, quan s’esmenta, en un document, “ipsam villam que est subter castrum”.
Més cap al sud encara podem esmentar altres exemples, com Castellnou d’Oluja, Montfalcó Murallat, Massoteres, Pomar, Briançó, Granyanella, el Canós o el Mas de Bondia. Montfalcó Murallat és una de les viles closes més conegudes. Té una planta arrodonida i és al cim d’un turó. Les cases s’adossen a la muralla perimetral, en la qual només s’obre un portal.
Una altra vila closa molt coneguda és la del Mas de Bondia. Les cases s’allarguen a banda i banda d’un carrer. Si ens fixem en la parcel·lació que ha arribat fins a nosaltres, ens adonem que segurament s’hi establiren després que hi hagués una planificació prèvia. Moltes de les cases actuals tenen unes façanes amb unes amplades que poden correspondre, per exemple, a 2, a 2,5 o a 3 braces; la braça, com diuen els mateixos documents de l’època, era la mesura usada més sovint per a establir les mides dels terrenys que calia edificar(*).
En darrer lloc, cal subratllar el fet que, en el cas del Canós, plausiblement es fes ús d’una fortificació anterior per a encabir o arredossar la vila closa. És un cas potser semblant —tot i que segurament no igual— al de la Morana.
Cervera, la capital de la comarca, és una població que neix bàsicament com una vila castral, construïda al Montserè, a recer d’un castell primerenc, i bastida gairebé segur al mateix indret on hi havia hagut una antiga fortificació. A causa de diferents interessos polítics i econòmics, al segle XII hi hagué una concessió de franqueses i també la constitució d’una vila nova, que s’estengué més enllà de la plaça del Mercadal. Les seves cases s’ordenaren a banda i banda del futur Carrer Major. D’aquesta manera, aquesta via esdevingué l’eix central de la població, al costat del qual es crearen els novells ravals o viles noves (en relació amb els camins més importants). Amb relació a la capital de la Segarra, cal assenyalar sobretot dues coses. En primer lloc, la construcció d’un nou barri —que en aquest cas, va esdevenir central—, més enllà del Mercadal, tal com trobem en moltes altres poblacions catalanes nascudes a l’edat mitjana. En segon lloc, cal cridar l’atenció sobre el fet que podem parlar d’una població plurifocal; són llocs centrals, en relació amb els quals es polaritzen la població, el castell, el mercat i un carrer i, més tard, en certa manera, un convent dominicà i un de framenors.
Guissona també sembla una vila plurifocal. Un primer nucli podia estar situat a la part septentrional, potser en relació amb un primer punt fortificat. Un segon nucli es constituí al voltant de la canònica; potser a causa de la importància de la població i del lligam amb la seu urgellenca s’hi creà una de les poques sagreres urbanitzades de la comarca. Més tard, a aquests dos centres, s’afegí el Carrer Bisbal, que constituí un raval al sud-oest, ben ordenat.
Sanaüja és també una mostra interessant de l’urbanisme d’aquesta comarca. Nasqué al llarg d’un carrer situat sota del castell i aviat s’amplià cap a ponent; l’església, però, restava fora. Finalment, a la baixa edat mitjana s’amplià el clos murallat cap al sud, d’una forma gairebé radial (Carrer Major, carrer del Forn), a partir de la plaça que es creà davant de l’església; tot restà clos rere unes muralles i uns valls.
A la Segarra podem trobar algunes necròpolis molt interessants. Cal assenyalar que en aquesta comarca, que no fou ocupada i potser, en part, repoblada fins al segle XI, els enterraments allunyats d’edificis religiosos i sovint encimbellats corresponen sense cap dubte a un ampli període que va des de l’any 600, moment en què s’esdevingué la desintegració de les antigues villae i l’aparició d’un hàbitat semidispers, fins a l’any 1000 aproximadament, moment en què hi arribà la feudalització de la societat i l’enquadrament eclesiàstic(*).
Podem esmentar les necròpolis dels Vilassos del mas Formiga, dels Fossassos, del Serrat del Moro (o de Cornudella), de Teuladells o de les Solanes, de la Morana, totes situades en una mateixa contrada propera a Guissona. A més, ja en altres contrades de la Segarra, podem esmentar també la tomba excavada en una roca propera a l’Aguda, les cinc tombes d’extrems arrodonits de l’Aranyó, les tombes excavades a la roca, també d’extrems arrodonits, de les Rocasses del Soler, etc.
Amb relació a aquest notable inventari d’indrets on hi ha tombes excavades a la roca, podem assenyalar, en primer lloc —tal com nosaltres mateixos ja havíem vist al Baix Berguedà—, que una prospecció sistemàtica d’una contrada pot permetre de descobrir un nombre força elevat de necròpolis.
D’altra banda, també ens mostra les característiques semblants dels llocs on foren cavats aquests enterraments, normalment en indrets encinglerats, en un vessant o damunt d’una roca i, més rarament, molt a prop d’un lloc de poblament modern o prop d’un mas actual.
En aquest conjunt de necròpolis, crida l’atenció d’una forma especial la necròpoli del Serrat del Moro (o de Cornudella), amb 43 enterraments cavats a la roca, que sembla reflectir l’existència d’una comunitat força important que va habitar prop d’aquest indret al llarg de diversos segles. En general, però, la dispersió de les tombes més aviat sembla reflectir la dispersió dels establiments humans, que no devien ésser pas gaire grans.
Pel que fa a la forma, cal dir que la major part d’aquests enterraments tenen forma rectangular, lleugerament trapezial, o bé tenen els extrems arrodonits (només n’hi ha un a Teuladells i un altre al Serrat del Moro antropomorfs). La major part dels enterraments són orientats d’est (peu) a oest (cap), tot i que hi ha excepcions. També cal subratllar el fet que hi trobem tombes d’adult i tombes d’infants, barrejades.
Un conjunt diferent és el de cistes de les Vilaltes. N’hi havia almenys una desena. Podem esmentar, així mateix, la necròpoli de Malacara, on s’han trobat algunes tombes de lloses que semblen testimoniar l’existència d’una necròpoli més extensa. Cal assenyalar que, en principi, es pot establir la mateixa datació per a aquestes necròpolis de cistes que per a les tombes cavades a la roca. Per exemple, algunes de les tombes de la necròpoli de Teuladells o de les Solanes no són cavades sinó fetes de lloses.
Per acabar, cal recordar que gairebé tots aquests enterraments cavats a la roca o de lloses eren lluny d’un edifici eclesiàstic (el més proper, el de Teuladells, és a 75 m cap a l’oest del temple). Les tombes i els sarcòfags de Tudela o de Gàver, situats en relació amb una església, poden tenir una cronologia diferent.
La feudalització portà l’encastellament i també la creació dels grans molins senyorials. En tenim tres bones mostres a la propera comarca de l’Urgell. A la Segarra, el molí de Santa Fe, que fa a l’exterior 6,25 per 7,5 m, amb un sol cup, profund, i amb una bona sala que fa de carcabà, és un notable exemple de molí de la baixa edat mitjana. L’hem de datar, però, ja en època gòtica, bé que segueixi la tradició dels molins del darrer romànic.
Tot i que siguin uns edificis més tardans, cal esmentar també els darrers estudis fets sobre els molins de vent, atès que sovint havien estat confosos amb possibles fortificacions(*). Els qui han fet l’estudi confessen que precisament allò que féu que dubtessin que algunes de les “torres de moros” de la Segarra no fossin pas en realitat fortificacions fou el fet de no tenir un vall o fossat, que en canvi sí que trobaven en tots els altres castells (per exemple al de la Guàrdia Lada) i, fins i tot, en alguns dels pobles abandonats, en especial aquells que també tenen una muralla protectora. Aquests molins de vent són datats, per contra, en un moment situat a cavall de l’edat mitjana i la moderna, vers el segle XVI.
Pel que fa a alguns dels vilatges rònecs, podem assenyalar l’existència de cups que hom ha suposat que eren trulls medievals, destinats a la producció de vi. Podem esmentar el de les Torretes, prop de les Pallargues, i el del tossal de les Comes (o de Valltallada).
Finalment, un darrer aspecte que també hauria d’ésser estudiat és el de la parcel·lació de les terres de conreu i, especialment, el dels marges o les espones. A la Segarra, podem distingir sense gaire dificultat els marges que suporten les feixes o terrasses dels marges que eviten el desnivell i l’erosió dels camps situats en terres força planeres o en comes (fondalades). Aquests darrers són fets transversalment i construïts sovint amb carreus molt ben escairats i ben col·locats en filades. Ara com ara, és impossible, però, intentar de datar-los. Tanmateix, un atent estudi comparatiu permetria d’establir una datació de les diverses parcel·les i també de les diverses menes de marges, fet que ens aportaria segurament més informació sobre com era i com es va organitzar la Segarra als segles medievals.
Pel que fa a les excavacions arqueològiques que s’han fet en aquesta comarca, podem fer esment de la del castell de Cervera i de la de l’església de Gàver. Al costat d’aquest nombre tan reduït d’excavacions intensives, podem esmentar l’existència d’un notable treball arqueològic extensiu(*).
Com a cloenda, pel que fa a aquestes recerques, podem dir que en algunes contrades de la comarca, el gran nombre d’estudis de fortificacions, d’habitatges abandonats o de necròpolis ja pot permetre d’anar més enllà de la descripció de casos concrets i de començar a entendre una mica com s’organitzava el territori i com va evolucionar al llarg dels segles. S’hi poden veure les transformacions de la forma de poblament, amb relació als canvis socials i polítics, i com els diversos tipus d’hàbitat suposaren una organització de l’espai diferent i com, en connexió amb aquests canvis, es crearen diverses fortificacions. Tot això, evidentment, amb una perspectiva temporal, per tal de poder assenyalar no sols les pervivències sinó també els encara més interessants canvis. (Vegeu: Castells i edificacions militars de la Segarra anteriors al 1300) (JBM)
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de la Segarra anteriors al 1300
J. Salvadó
El domini·comtal sobre les regions de l’extrem de ponent de la Catalunya Vella es consolidà des del principi del segle XI, moment a partir del qual conservem exemples de l’arquitectura religiosa, que imposaven les noves estructures de poder. Per això no resulta sorprenent que les primeres manifestacions d’arquitectura religiosa cristiana altmedieval conservades a la Segarra corresponguin a edificis construïts segons les fórmules llombardes, que en aquell moment ja eren hegemòniques en el conjunt dels comtats catalans. Per contra, a l’Urgell l’arquitectura religiosa medieval s’estableix amb més retard, i les primeres manifestacions arquitectòniques conservades corresponen a obres construïdes a partir del segle XII.
L’arquitectura que es construeix a la Segarra al segle XI presenta les característiques de les formes evolucionades d’un estil que ja ha assolit la seva maduresa formal i constructiva, però presenta un tret essencial que li dóna una acusada personalitat. Aquest tret és la utilització, quasi sistemàtica, d’un tipus molt característic d’aparell constructiu format per una pedra sedimentària, molt abundant a la zona central de la Segarra, que forma estrats molt estrets i és de fàcil extracció i treball, formant llesques primes, de forma i textura molt característica. Aquest material esdevé quasi hegemònic en l’arquitectura segarrenca del segle XI i s’abandonà progressivament durant el segle XII, moment en què el seu ús es generalitza en l’arquitectura residencial i s’elimina en els edificis religiosos, els quals empren tipus d’aparells més elaborats.
Una part de les obres del segle XI que es conserven a la Segarra són, en general, obres d’estil, sense elements destacats, ni tan sols en la seva ornamentació, que en molts edificis és inexistent. Els elements característics de l’estil es manifesten en la tipologia i en detalls constructius, com el característic extradossat dels arcs, amb una rosca de lloses planes.
En aquest grup majoritari es poden incloure obres com Sant Jaume de Pallerols, Sant Antolí, Sant Jaume de Portell (abans Sant Cugat) o l’ambiciosa obra de Santa Maria de Montlleó, que sota les transformacions conserva la seva estructura basilical. La mateixa estructura, també força mutilada, es retroba a l’església de Santa Maria de Rubinat, que manté la base d’un campanar de torre i presenta els característics motius ornamentals llombards en el campanar i la façana de l’únic absis que es conserva.
Els elements característics de l’arquitectura llombarda i l’ornamentació de façanes són presents en un bon nombre d’esglésies segarrenques, com Sant Simeó de Massoteres i Santa Maria de Freixenet, edifici conservat parcialment, d’una nau (?) amb transsepte, que presenta nombrosos interrogants, com la possibilitat que tingués una planta de creu grega. A part aquests exemples, que corresponen a obres “ortodoxes”, els altres edificis d’aquesta època i estil presenten, per diverses circumstàncies, característiques que els fan obres singulars en el seu context.
Potser el més senzill d’aquests edificis sigui l’església de Sant Pere del Pujol, que presenta una decoració absidal d’arcuacions asimètriques per encaixar la finestra, a l’estil del que s’esdevé amb molt més rigor compositiu a l’església aragonesa de San Caprasio de la Serós.
Molt més interessant resulta l’església, dissortadament mutilada, de Santa Maria de Gàver, que presenta la singularitat de tenir finestres geminades a les façanes oest i sud. Aquest tipus de façanes són comunes a la façana oest però ja són molt més estranyes a la façana sud, situació que es repeteix a l’església ribagorçana de Sant Anton (o Sant Joan) de Pano (vegeu el volum XVI de la present obra, pàgs. 527-529), on també constitueix una singularitat especial.
Dins aquesta sèrie d’edificis segarrencs amb notables singularitats, mereixen un esment destacat l’església de Sant Pere Gros, a Cervera, i en especial l’església, recentment restaurada i dignificada, de Sant Pere de Talteüll.
Sant Pere Gros s’inscriu dins la sèrie d’esglésies catalanes de nau circular, cobertes amb cúpula, com un dels exemples més monumentals (J. VIGUÉ I ALTRES: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, pàgs. 80-112). Es tracta d’un edifici amb nombrosos interrogants, com ara l’ornamentació de les façanes, plantejada inicialment però que no s’arribà a executar i que va deixar l’església sense mostres exteriors de les formes llombardes. Aquestes, però, es manifesten plenament a l’interior i en la tecnologia constructiva, especialment en el sistema de nínxols que articulen els murs interiors, on es troba un dels seus principals interrogants, amb l’escala, incorporada al gruix del mur, i que actualment no té una funció clara, però que sembla que en origen devia conduir a un segon pis, que probablement no es devia arribar a construir. La concepció original d’aquest edifici devia ser, de ben segur, molt més complexa que la seva forma actual, com també la dels altres edificis catalans de la seva tipologia.
Si l’església de Sant Pere Gros constitueix l’exemple més monumental i complex de la seva tipologia, l’església de Sant Pere de Talteüll és un edifici extremament singular, sense cap relació tipològica clara amb altres edificis de l’època, tot i la seva indubtable adscripció als models de l’arquitectura llombarda.
Entre les tipologies singulars de l’arquitectura del segle XI català existeixen edificis d’una nau amb dos absis, com Sant Bartomeu de Baiasca o Sant Andreu de Llimiana (o de la Serra) (vegeu el volum XV de la present obra, pàgs. 272 i 415, respectivament), i excepcionalment es troben esglésies de dues naus amb un sol absis com la de Sant Martí i Santa Creu de Tatzó d’Avall (vegeu el volum XIV de la present obra, pàg. 106). Resulta també excepcional l’existència d’esglésies de dues naus amb dos absis, grup en el qual hem d’incloure la desapareguda església de Peralada (J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera, J. Goday: L’arquitectura romànica a Catalunya, Barcelona 1909-18, vol. III (I), pàg. 382), potser la del monestir de Sant Pere de les Maleses (vegeu el volum XV de la present obra, pàg. 420) i molt especialment l’església de Sant Pere de Talteüll. La seva estructura de dues naus, amb transsepte sense absis, podria relacionar-se amb la de Sant Martí i Santa Creu de Tatzó d’Avall, amb la diferència que a Tatzó l’absis és únic, i a Talteüll cada nau es corona amb el seu absis corresponent. Tot i les irregularitats constructives que s’observen en els absis, sembla clar que l’església, en el seu conjunt, té una concepció unitària, amb un procés constructiu potser irregular però que no afecta el plantejament inicial, que la fan un edifici pràcticament únic en el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XI.
Les formes de l’arquitectura llombarda a la Segarra comencen el seu esgotament a la fi del segle XI, i, com succeeix en altres llocs del país, el procés s’inicia amb un refinament de la tecnologia constructiva, que coincideix amb un cert abandó del material constructiu que caracteritza les obres segarrenques del segle XI.
Entre els edificis segarrencs que assenyalen aquesta evolució hem d’esmentar l’església de Santa Maria de Biosca, on es conserven elements d’un campanar de torre, decorat amb un fris d’arcuacions, l’església de Santa Maria de l’Aguda, potser un dels edificis més ajustats de proporcions i de tecnologia, o l’església de Sant Julià del Llor, on es fan més patents els processos de transformació de les formes llombardes durant el segle XII.
A part aquests edificis que es mantenen fidels a les formes llombardes, l’arquitectura segarrenca del segle XII és formada per un conjunt força heterogeni d’edificis que van des de les obres executades sense gaires pretensions, com ara Santa Fe de Montfred o Santa Maria de Malgrat, fins a obres sense aportacions tipològiques rellevants, però amb una execució molt acurada, com ara Sant Salvador de l’Aguda, Santa Magdalena, a Sanaüja, Sant Miquel de Tudela, la mutilada església de Sant Joan de la comanda de l’Hospital, totes dues a Cervera, Sant Pere del castell de les Sitges o la malmesa de Santa Maria de Tauladells. (Vegeu: Esglésies de la Segarra anteriors al 1300) (JAA)
L’escultura monumental
Els conjunts d’escultura que resten a la comarca de la Segarra són escassos i, en general, d’una datació tardana dins els marges cronològics establerts pel romànic.
Sens dubte, el conjunt escultòric més representatiu de la comarca és la portada molt modificada de Sant Esteve de Pelagalls (els Plans de Sió). El seu repertori de motius escultòrics es disposa entre el timpà, els cimacis i els capitells de les columnes de suport de les arquivoltes; té en total quatre capitells simples —dos a cada banda— i dos més de dobles —un a cada banda, a l’extrem—. Els capitells són ornats amb un repertori de motius de caràcter geomètric, zoomòrfic i vegetal; la figuració humana, de trets molt simples, gairebé un esbós de rostre humà, apareix intercalada amb la zoomòrfica en el capitell intermedi de la banda esquerra (des del punt de vista de l’espectador).
La decoració geomètrica dels cimacis conjuga la de caràcter vegetal i geomètric: rosetes i ziga-zagues, a més d’un motiu semblant a un escac, substituït per una mena de cordes o tiges molt simplificades, que configuren ondulacions en el cimaci sobreposat al capitell interior de la banda dreta. J. Gratacós, autor de l’estudi de la portada, creu possible la identificació d’aquest motiu amb el jull, així com amb un possible caràcter antagònic i simbòlic del jull i el blat (motiu identificat pel mateix autor al capitell en correspondència amb el cimaci, on apareix el jull).
Al timpà ha estat representada d’una manera molt simplificada la figura de Crist inscrita en una màndorla i dues figures en actitud de sostenir-la. A mà dreta de Crist, en actitud orant, s’ha representat una estela o roseta de vuit pètals que pot prefigurar el sol. Sobre la interpretació dels personatges que apareixen al timpà de Pelagalls, hi ha diferents opinions. Per a alguns (Gaya, 1961, 43-45, pàg. 40) la figura representada a l’interior de la màndorla es devia correspondre amb la de sant Esteve; en canvi, per a la majoria (entre d’altres Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 79) es tracta de la representació de Crist, si bé es pot admetre el dubte a causa de la infreqüència amb què s’ha representat, en el romànic català, la imatge de Crist dempeus i en actitud d’orant, postura, en canvi, més comuna en representacions anteriors al romànic.
Sobre la identificació dels personatges que envolten la màndorla tampoc existeix un acord absolut: uns creuen que són àngels (Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 79), i d’altres, que també poden ser apòstols (Cirera, 1973, XXXVIII, pàg. 5). Segons l’autor de l’estudi que presentem en aquest volum, es deu tractar de la representació de dos clerges, per la tonsura que porten.
En el que hom està d’acord és en la possible datació de la portada, entorn del 1180, que és la data de consagració de l’església que consta en una autèntica de relíquies d’una lipsanoteca trobada en aquesta mateixa església l’any 1968. D’altra banda, sembla que la filiació estilística de la portada es podria posar en relació amb la de Santa Maria de Covet, més per l’estructuració en si dels elements esculpits i la seva significació que pel tractament tècnic, que a Pelagalls és molt més rudimentari. En qualsevol cas, la portada de Pelagalls devia ser deutora de la de Covet.
Una altra portada que s’ha conservat a la comarca de la Segarra és la de Sant Salvador de Concabella (els Plans de Sió). Oberta al mur sud de l’església, és estructurada en tres arquivoltes i concentra la decoració escultòrica als capitells, tres per banda, ornats amb motius de caràcter vegetal. Tot i aquesta decoració, l’hem de considerar més propera a les constants del gòtic que a les específicament romàniques, no pel tipus de motius vegetals emprats, que poden ser considerats dins d’un ampli espectre cronològic, sinó d’acord amb la seva estructuració dins l’element arquitectònic. Quant a la datació de la portada, crec que s’ha de considerar allunyada del segle XII i més d’acord amb els programes del segle XIII.
Dins la mateixa comarca, a l’església de Sant Pere Sasserra (Biosca) s’ha conservat una portada al mur sud, decorada amb elements escultòrics de caràcter vegetal, que en l’estudi adjunt N. Baqué ha situat entre els segles XII i XIII.
A Cervera, al mur meridional de l’església de Santa Maria, sota un porxo gòtic, s’obre una portada romànica, considerada l’únic vestigi del temple primitiu. La decoració resta concentrada als dos capitells, amb motius de tipus vegetal, i al timpà, en el qual s’ha representat un tema hagiogràfic, el referent a l’episodi de sant Martí en el moment de partir i compartir amb un pobre la seva capa; aquest tema és molt corrent en les representacions pictòriques del romànic català, però no resulta tan habitual en el camp de l’escultura de caràcter monumental. El tema, i més encara el seu tractament tècnic, ens apropen encara més al que he anomenat abans “programa del segle XIII”, d’aproximació al gòtic.
De Cervera cal esmentar igualment les restes conservades al Museu Duran i Sanpere, vinculat al Centre Comarcal de Cultura de Cervera. Del conjunt de peces catalogades a l’esmentat museu, podem ressaltar cinc capitells i algunes altres peces que han estat classificades per J.F. de Rueda com a pertanyents al segle XIII, sempre dins unes característiques estilístiques romàniques o properes al romànic. La procedència de les peces referides és desconeguda o imprecisa.
També cal esmentar dins la comarca altres conjunts amb escultura monumental. A l’església de Sant Julià del Llor (Torrefeta), una de les finestres de doble esqueixada és decorada per dins i a l’exterior amb un motiu de corda; a l’església de Sant Pere de Pujol, també al municipi de Torrefeta, a l’interior del mur nord, on arrenca el mur preabsidal, hi ha un motiu decoratiu de tipus geomètric i de significació imprecisa. A l’exterior d’aquesta església, prop de l’absis, hi ha una peça excepcional, un ossari de caixa rectangular i tapa prismàtica. La caixa va ornada amb una seriació de flors de dotze pètals inscrites en un doble cercle amb possible simbologia de caràcter funerari. Ha estat datat al segle XIII. D’altra banda, a Sant Martí de Gospí (Sant Ramon de Portell), a l’exterior de l’església, es conserven mènsules amb relleus esculpits molt malmesos: tres són al mur nord, representant caps humans; i tretze més, dels quals vuit són encara llegibles, es troben al mur sud, sota la cornisa. Aquesta decoració deu pertànyer possiblement al segle XIII.
Resta parlar de tres de les piques conservades a la comarca. Una d’elles és a l’interior de l’església de Sant Julià d’Estaràs; es tracta d’una pica baptismal amb motius decoratius i estructura semblant a d’altres conservades a les comarques del Penedès i de l’Anoia; tan sols cal destacar que la peanya que la sustenta no es correspon amb el seu vas. Una altra de les piques baptismals conservades és la de Santa Maria de l’Aguda, al municipi de Torà, decorada amb motius de caràcter vegetal (pinya?) i un motiu de soga que s’alternen entre els arquets que ressegueixen la superfície de la pica. Igualment amb arquets de mig punt és ornada la pica baptismal conservada al Museu de Guissona, en la qual cal veure un treball allunyat ja de les constants romàniques. El treball escultòric d’aquestes peces resulta en la majoria dels casos difícil de classificar.
Per acabar cal dir que a la comarca de la Segarra s’han conservat diverses esteles de tipus discoidal, que en la majoria dels casos poden ser medievals, però es fa difícil la seva classificació dins el romànic. (CLIU)
La talla
Tant a la comarca de la Segarra com a la de l’Urgell el patrimoni escultòric en fusta és gairebé nul.
A la comarca de la Segarra es conserven diverses talles de la Mare de Déu, però o bé són ja de filiació gòtica o són reproduccions del que van ser peces romàniques molt tardanes, com és el cas de la imatge de Santa Maria del Camí, al municipi de Granyena de Segarra. (CLIU)
Altres mostres d’art
Es conserva al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 609) una lipsanoteca que va ser trobada l’any 1968 a l’església de Sant Esteve de Pelagalls (les Pallargues, Segarra). És de forma ovoide i va ser realitzada amb torn; mostra a la seva superfície restes de policromia. Al seu interior es va trobar un autèntica de relíquies que informava de la consagració de l’església l’any 1180.
A la mateixa comarca s’ha conservat una ferramenta, considerada de tradició romànica, que es troba als batents de la porta de ponent de l’església de Santa Maria de Montlleó (Sant Antolí i Vilanova). (CLIU)
Bibliografia
- E. Carbonell I Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1974-75.
- M. Cirera I Fàbrega: La iglesia románica de Pelagalls. Estudio histórico-artístico, “Ilerda” (Lleida), XXXVIII (1973), pàgs. 31-46.
- M. Durliat: Raimond de Bianya ou de Via, “Les cahiers de Saint-Michelde-Cuxa” (Codalet-Prada), 4 (1973), pàgs. 128-138.
- F. Fité I Llevot: Escultura tardana: les portades de la denominada escola de Lleida, “Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes”, Lleida 1991, pàgs. 77-91.
- J. Gaya Nuño: Tímpanos románicos españoles, “Goya” (Madrid), 43-45 (1961), pàgs. 32-40. J. Yarza Luaces: Arte y arquitectura en España 500-1250, ed. Cátedra, Madrid 1984.
- J. Yarza Luaces: Escultura romànica, “Art català. Estat de la qüestió. VÈ Congrés del CEHA”, Servei de Publicacions de la Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, pàgs. 101-122.