L’art romànic a la Selva

L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia

Mapa de la Selva, amb la senyalització de totes les fortificacions anteriors a l'any 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

A la comarca de la Selva trobem una bona mostra dels diversos tipus de construcció civil i militar; a més a més, algunes d’aquestes construccions són força notables, especialment a causa d’haver-se conservat en bastant bon estat.

Hi trobem exemples dels tres tipus de castells característics d’aquests segles X-XIII: sobretot del castell feudal, però també del castell pre-feudal i del castell palau dels darrers segles medievals. Abans de l’any 1000, hi havia diverses fortificacions situades en llocs estratègics —especialment en relació amb la via que travessava la comarca i que anava de Girona a Barcelona, o amb la via que anava cap a la Plana de Vic—, com són les de l’Argimon (tot i que la torre quadrangular que s’hi ha conservat és més tardana) o potser la part més vella de la de Montsoriu.

La major part dels castells que han arribat fins a nosaltres són, però, termenats i creats ran de la feudalització de la societat, esdevinguda cap a l’any 1000; de fet, els dos esmentats tingueren una continuïtat i també cal incloure’ls en aquest conjunt. En relació amb aquesta època, una de les característiques més importants dels castells senyorials de la Selva és el fet de tenir una torre de planta circular, inclosa normalment dins un recinte no gaire extens i parcialment cobert. El castell de Farners potser és una de les mostres més bones d’aquest tipus de construcció; hi veiem aquests dos elements bàsics, la torre mestra i el clos, molt ben conservats i, a més, una espècie d’albarrana que protegia el pas d’entrada. Un castell molt notable i força més complex és el ja esmentat de Montsoriu, on trobem elements constructius que poden ésser datats des del segle X fins a l’època moderna. En podem destacar la torre, segurament feta cap a l’any 1000, gairebé coetàniament a un recinte allargat que s’acaba amb una segona torre més petita. Més endavant, aquest clos inicial fou transformat i s’hi afegí un segon recinte, i encara més tardanament, un tercer recinte. Dins d’aquesta mateixa categoria de castells formats per una torre circular i un clos, podem fer esment dels de Blanes, Fornils, Lloret, Sant Iscle, potser també Solterra, etc. Tot i que és normal que aquest tipus de fortificacions siguin situades en un lloc elevat, encimbellat, no podem deixar de citar el castell de Solterra, que es dreça a una altitud de 1 200 m.

El castell palau gòtic, format per quatre torres angulars i un pati central, el trobem representat en el castell de Brunyola, que aquí ens ha d’interessar sobretot per les pervivències pre-romàniques que presenta.

En el volum de Catalunya Romànica dedicat a la Garrotxa es fa un intent de tipologia de les cases fortes d’aquesta comarca: torre, sala i força; de fet, segurament, ara caldria ampliar o matisar una mica aquesta classificació, i distingir les forces que tenen una torre de les que no en tenen. Cal fer esment especial també de les cases fortes del tipus torre que tenen a més a més un clos o recinte murallat.

Com a exemple d’aquest darrer tipus —torre amb recinte— trobem a la Selva l’anomenada Torre de l’Esparra, que té dues portes, la més antiga de les quals potser és la que s’obre al primer pis. També podem esmentar, com a segon exemple, la torre de Grions, amb un clos molt ampli i ben conservat. Com a exemple de força amb torre —potser per influència del model del castell palau— podem fer esment de la casa forta de Roca-salva, edifici unitari i encara ben conservat. La Torre de Sant Joan, en certs aspectes semblant a la de l’Esparra, la podem considerar mostra de la domus forta del tipus torre. La domus de la Rovira, excavada al començament de segle, sembla que era una petita sala amb altres edificis. Finalment, cal situar la Torre d’en Pega entre les forces, encara que actualment només li restin dos panys de paret.

Hem de col·locar en un apartat diferent les torres de guaita. Potser pertanyen a aquest tipus de fortificació la torre de Montfort, propera al castell de Montsoriu, o bé la Torre de les Bruixes, guaita d’aquest mateix castell.

En aquesta comarca, a l’edat mitjana, hi havia un hàbitat dispers, format per masos isolats, i un hàbitat agrupat, compost per alguns petits pobles o vilatges i per diverses viles. La major part d’aquestes poblacions de mida mitjana foren tancades rere unes muralles. Dos bons exemples de poblacions emmurallades i situades al costat d’un castell són les viles de Tossa i d’Hostalric. La vila de Tossa encara avui resta tancada per set torres de planta circular que separen els diversos llenços de muralla. De la vila d’Hostalric es conserven vuit torres, però n’hi havia més. En ambdós casos, tot i que potser tenen origen als segles XII o XIII, aquestes muralles foren molt reformades —i potser en part fetes de bell nou— als darrers segles medievals i en època moderna. En relació amb l’urbanisme d’aquestes poblacions, mentre que la vila d’Hostalric es disposa al llarg d’un carrer, a Tossa tenen més importància les places i els diversos carrers i carrerons costeruts.

A partir del poc que encara sabem dels pobles medievals, en podem distingir dos tipus: els tancats dins les muralles, les quals podien ésser formades per les mateixes parets de les cases, i els que restaven oberts. D’altra banda, també podem distingir els pobles formats per cases situades les unes a tocar de les altres, el tipus típic mediterrani, i els pobles constituïts per cases properes però espaiades, no enganxades entre elles. Segurament el poble d’habitatges enganxats —separats només per les parets mitgeres— sovint és alhora clos dins unes muralles. Que la major part dels vilatges excavats hagi estat de pobles d’aquest tipus no vol dir que no n’hi hagués també de l’altre, tal com hom pot veure clarament en alguns pobles rònecs medievals de la zona pirinenca i pre-pirinenca.

El poble de Caulès, excavat els anys setanta sota la direcció de Manuel Riu, pertany a la primera categoria: resta tancat darrere unes muralles i té les cases a tocar les unes de les altres. És una bona mostra d’hàbitat concentrat, disposat a banda i banda d’un carrer central que unia l’església amb el portal d’entrada, situat al costat d’una petita torre de planta rectangular; tenia la superfície d’uns 480 m2 i, segons els qui l’excavaren, era format per uns 9 habitatges (d’una superfície mitjana de 44 m2), composts per una o dues cambres. D’aquesta excavació hom també va treure dades sobre l’organització dels diversos habitatges (per exemple, les mides de les cambres, el tipus de coberta, la forma i situació dels forns de pa casolans, la disposició de les llars de foc, etc), sobre les característiques dels enterraments (de fossa, de lloses amb cap diferenciat o sense, etc) i sobre els materials ceràmics (sobretot terrissa grisa dels segles XI-XIV, bé que hi havia aprofitaments de materials d’època antiga) i de ferro o vidre (molt escassos).

En parlar de l’arqueologia medieval en aquesta comarca hem d’esmentar també l’acurada excavació que es va realitzar al castell de Montsoriu i a la rodalia immediata. S’hi trobaren restes d’un habitatge medieval, i especialment de la llar de foc (JBM).

L’arquitectura religiosa

Mapa de la Selva, amb la senyalització de totes les esglésies anteriors a l'any 1300 de les quals es tenen notícies.

A. Pladevall

L’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que resta actualment a la comarca de la Selva és caracteritzada per una gran proporció d’edificis de qualitat mitjana i baixa, que no representen aportacions significatives al conjunt de l’arquitectura romànica catalana, i per una petita proporció d’edificis que, per si mateixos, s’inclouen entre els exemples més interessants dels estils i èpoques respectius. Edificis com ara Santa Maria d’Amer, Sant Salvador de Breda, Sant Martí de Querós, Sant Pere Cercada, o Sant Pere Desplà, (per motius no específicament arquitectònics) representen referències importants en la comprensió dels processos de formalització dels diferents estils i períodes de la nostra arquitectura alt-medieval.

Entre els edificis que s’han conservat a la comarca de la Selva construïts abans del segle XI, mereixen especial esment el conjunt de Caulès, amb l’església de Sant Esteve, excavats per Manuel Riu, que representa perfectament el prototip de l’edifici religiós anterior al segle XI, amb una tipologia profundament arrelada a una tradició arquitectònica que es remunta a l’antiguitat tardana.

Juntament amb Sant Esteve de Caulès, l’església de Sant Pere Sestronques representa el model més evolucionat de l’edifici religiós, anterior al segle XI, just abans, o fins i tot coetani, de la implantació de les formes llombardes.

Un esment a part mereix l’església de Sant Pere Desplà, malgrat que la seva conservació parcial impedeix de conèixer-ne la totalitat de l’estructura, especialment la capçalera. El descobriment de les pintures murals ha permès d’identificar plenament l’estructura de la nau, anterior al segle XI, i el procés històric, amb el regruix interior i exterior dels murs, que quedaren totalment ocults, pràctica aquesta que devia ésser més o menys habitual entre els constructors dels segles XI i XII, en obres de transformació d’edificis anteriors. En aquest sentit, l’exemple de Sant Pere Desplà és especialment interessant.

Entre els edificis construïts al segle XI a la comarca de la Selva i concebuts dins les formes pròpies de l’arquitectura llombarda, podem assenyalar els de Sant Agustí de Lloret Salvatge, Sant Cristòfol de Cerdans o Sant Llorenç de Maçanet de la Selva. A més d’aquests edificis, fidels a l’ortodòxia dels plantejaments arquitectònics del segle XI català, cal destacar l’església de Sant Martí de Querós, obra d’una gran qualitat i fidel exponent de les darreres formes de l’arquitectura llombarda a la fi d’aquest segle. El seu aïllament féu que, tot i l’estat ruïnós en què es conserva, fos, però, poc alterada, i que hom la pugui considerar, encara avui, un prototip especialment valuós per a entendre l’evolució final de les formes llombardes.

Esment a part mereixen el campanar del monestir de Sant Salvador de Breda, que juntament amb l’església parroquial de Santa Maria, avui incorporada a l’ajuntament de Breda, i l’única galeria conservada in situ del claustre construït al segle XIII, cap a la fi de les formes romàniques, constitueixen els principals elements alt-medievals d’un conjunt monàstic que configura el centre històric de la vila de Breda. Deixant de banda l’interès arquitectònic del conjunt monàstic de Breda, cal assenyalar ara la conservació de l’excepcional campanar, que s’afegeix a d’altres de similars com els de Sant Pere de Vic, Santa Maria de Girona, o Sant Miquel de Cuixà, dins un procés de plena formalització d’un prototip d’origen italià, el del campanar de torre, que tindrà una àmplia difusió en tot el romànic català.

Sens dubte, però, a desgrat de la notable presència del campanar de Breda, l’edifici més interessant d’entre els del segle XI conservat a la Selva és l’església del monestir de Santa Maria d’Amer, únic vestigi que es conserva del conjunt monàstic medieval. Malgrat les diverses transformacions i mutilacions, l’església d’Amer es pot considerar un dels edificis capdavanters en la implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana, amb solucions formals i tecnològiques, avui dissortadament molt alterades, que retrobem en altres edificis com ara l’església del monestir de Sant Llorenç de Sous. Aquests edificis representen potser una línia de penetració de formes i tècniques de l’arquitectura nord-italiana que és diferent de les altres línies representades per les obres olibanes, la dels vescomtes de Cardona, o les dels bisbes d’Urgell, entre les principals.

A partir de la notorietat d’aquests edificis del segle XI, el conjunt de l’arquitectura religiosa dels segles següents presenta un nivell situat dintre la tendència general de l’arquitectura catalana del seu moment, amb escasses aportacions notòries al conjunt del país.

Edificis com la Mare de Déu del Coll i Sant Miquel de Cladells, o bé les reformes de Sant Pere Desplà, es consideren ja “clàssics” dins les formes més característiques de l’arquitectura del segle XII. En canvi, l’església del monestir de Sant Pere Cercada, i també la galeria conservada del claustre de Sant Salvador de Breda, resulten uns bons exemples de gran interès sobre les formes arquitectòniques de la fi dels llenguatges romànics en l’arquitectura (JAA).

L’escultura

L’actual comarca de la Selva és una zona que ha passat pràcticament desapercebuda en els estudis generals sobre l’època romànica. Aquest fet és explicable en gran part per l’existència de conjunts petits i de caràcter popular. D’altra banda, la dispersió i la difícil localització de les importants restes de Sant Salvador de Breda les han conduïdes a l’oblit en la major part de treballs. Sota aquest signe, doncs, l’estudi en qüestió constitueix el primer intent de contextualitzar el conjunt esmentat i també els restants.

Com hem dit, el conjunt de Breda és el més remarcable, tant pel que fa als aspectes estilístics com als iconogràfics i, alhora, ofereix successius estadis cronològics. Els relleus que potser formarien part d’una Epifania han estat datats entre el darrer quart del segle XII i el començament del XIII. Aquesta datació, relativament coetània a la de les obres del claustre de la catedral de Girona, explica certes coincidències de caràcter amb conjunts vinculats a l’esmentat. El relleu del calvari sembla ésser lleugerament posterior, i més encara els capitells atribuïts al claustre, una part dels quals presenten uns motius i esquemes compositius inspirats en els de Girona, o potser fins i tot en els de Sant Cugat del Vallès, però amb connotacions estilístiques gòtiques. Cal no oblidar el contrast amb els que hi ha in situ, molt senzills i anteriors.

Al marge de Breda, els altres conjunts es caracteritzen per la senzillesa i la manca de relació directa amb les obres més significatives. En aquestes condicions, la datació acostuma a ésser problemàtica, a causa també de la presència d’uns repertoris ornamentals basats en motius vegetals i geomètrics molt senzills, amb alguna excepció en què apareix figuració animal. Destacarem, per la seva vinculació al cercle de Vic, les restes de Sant Hilari Sacalm.

La rosassa de Sant Esteve de Caldes de Malavella presenta la figura d’un àngel que trenca amb les constants exposades; la decoració de les dovelles de l’arquivolta es repetia a Sant Martí de Caçà, ben a prop de Caldes, però a l’actual Gironès. La figuració animal i la decoració vegetal devia omplir alguns capitells de Santa Maria d’Amer, conjunt datable cap al canvi del segle XII al XIII. D’aquest centre també caldria fer esment de la pica baptismal, decorada amb arquets, motiu sovint utilitzat en aquest tipus de peces. Més problemàtica és la inclusió en aquesta obra del conjunt de Sant Pere Cercada (Santa Coloma de Farners), pertanyent a un segle XIII molt avançat i amb connotacions estilístiques gòtiques. I dins l’esfera d’un repertori i tècnica de caràcter popular hi ha encara altres conjunts: la cornisa de l’absis de Sant Miquel de Cladells (també de Santa Coloma de Farners), unes impostes amb incisions de l’interior de Sant Llorenç de Maçanet de la Selva, com també la portada de Sant Pere Desplà (Arbúcies); en aquests estudis hem prescindit de diverses piques baptismals llises, atesa la impossibilitat de donar-ne uns marges cronològics romànics: de Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda, o bé de Sant Miquel de Cladells, ambdues a Santa Coloma de Farners, en prové una que es troba en les circumstàncies esmentades (JCSo).

La talla

Les talles de fusta de l’àmbit geogràfic de l’actual comarca de la Selva es caracteritzen pel predomini de les figures de la Mare de déu, un predomini atenuat, però, per la presència d’una sèrie d’exemples sovint publicats com a romànics sense ser-ho. És per aquest motiu que en aquesta obra les peces analitzades amb detall han estat reduïdes a dues: la del Museu Episcopal de Vic, considerada provinent del Coll (Osor), i la ben posterior i desapareguda de Lloret Salvatge (Amer).

D’aquesta manera, l’anomenada Mare de Déu del Coll, ja comentada, és probablement l’únic exemplar qualificable de romànic. De policromia refeta i proporcions notables, fet aquest que li confereix una certa monumentalitat, es caracteritza per la tosquedat dels trets. Iconogràficament obeeix a l’habitual concepte de Sedes Sapientiae, i es pot datar dins la segona meitat del segle XII, sense que aquest marge hagi d’ésser considerat estricte. Més avançada era la talla de Lloret Salvatge, que hom havia datat al segle XIII i vinculat a un grup de certa monumentalitat. Però el tractament més versemblant dels trets facials de la Mare i el Nen respon a un concepte posterior, malgrat la rigidesa compositiva i els elements iconogràfics. Sigui com sigui, possibles afegits en la policromia i el fet que només la coneguem a partir de fotografies donen lloc a dubtes.

El record d’esquemes i d’una iconografia del període que analitzem, juntament amb una marcada tosquedat que han fet pensar que el caire arcaïtzant respon a una datació primerenca, ha conduït de vegades a alguns excessos. Per això, excloem prudentment del romànic alguns exemples, sense menystenir-los, és clar, sinó veient-los com a testimonis d’una continuïtat a nivell popular: la desapareguda marededéu d’Amer, extremadament barroera i de trets gòtics; la del Vilar (Blanes), amb prou indicis per a ésser etiquetada de gòtica; la de la Serra (Fogars de Tordera), de característiques difícilment romàniques i la de Farners (Santa Coloma) posterior malgrat la rigidesa de l’esquema compositiu ja no surten en aquest estudi (JCSo).

La pintura

Pel que fa a la pervivència de conjunts pictòrics, tant murals com sobre taula, sembla que la Selva és una comarca poc afortunada. Dels dos conjunts que ens han arribat només un ha romàs en l’emplaçament inicial, oblidat i ignorat fins a la recent descoberta.

Es tracta de les restes del conjunt mural de Sant Pere Desplà, descobertes i donades a conèixer l’any 1983 en la XXVIII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos, a Santa Coloma de Farners, per J. Calzada i Oliveras. Aquest conjunt es destaca no tant per la qualitat sinó per ser l’única mostra que resta de tota la comarca i, sobretot, pel tipus de representació que emmarca. Es tracta d’un conjunt, del qual s’ha perdut amb tota seguretat la part que decorava la conca absidal, que remet des d’un punt de vista global a d’altres conjunts datats entre els segles IX i XI (Marmellar, Calafell, Pedret, Terrassa).

A partir del descobriment, l’interès anà en augment i l’estiu del 1986 s’iniciaren les tasques de restauració tant de l’església com de les pintures. Cal, doncs, cridar l’atenció dels estudiosos perquè dediquin l’atenció a conjunts d’aquest tipus que, si més no, podrien ajudar a definir una mica més l’art prou desconegut d’aquesta època, generadora del romànic.

L’altra peça pictòrica procedent d’aquesta comarca és el frontal d’altar de la Mare de Déu del Coll, conservat al Museu Episcopal de Vic amb el número 3 de l’inventari. Forma part del conjunt de frontals dedicats a la Verge com a Mare de Déu que, presidint el centre de la taula, és envoltada per un seguit d’escenes que fan al·lusió a la seva vida. La inclusió entre aquestes escenes de la representació de la seva mort o dormició i elevació de l’ànima la posen al costat d’obres com ara l’altar de Lluçà (Osona) i el de Sant Romà de Vila (Andorra), que presenten noves solucions cap al desenvolupament d’un nou estil: el gòtic (LCV).

Altres mostres d’art

D’entre la resta d’obres que hom conserva d’aquesta comarca cal destacar una creu d’aram procedent de Sant Cristòfol de Cerdans (Arbúcies), conservada al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari 178. Es tracta d’un tipus de crucifixió freqüent, sobretot a partir del segle XIII: inclou, a més de la figura de Crist, les de Sant Joan i la Verge. Probablement fou esmaltada, si bé no s’ha conservat cap indici de l’ús d’aquesta tècnica.

De la tradició de decorar les portes de les esglésies a base de conjunts de ferramenta ens ha arribat una sola mostra, conservada encara a Sant Romà de Brunyola. Tot i que la disposició actual no correspon a l’originària, presenta un conjunt d’elements que es repeteix sovint en moltes esglésies de la comarca del Gironès (espirals que neixen de tiges comunes).

Una tercera i darrera mostra és el petit conjunt de fragments d’un teixit de l’Àguila procedent de Sant Pere Cercada i conservat entre el Museu Episcopal de Vic i el Tèxtil de Terrassa. El principal problema que comporta l’estudi d’obres tèxtils és, a més de l’escàs nombre d’estudiosos que hi ha a Catalunya, la dispersió absoluta dels conjunts, que en dificulta la realització d’un estudi complet (LCV).