L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i dels edificis militars de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf anteriors al 1300
C. Puigferrat
Per a poder comprendre com s’organitzava el Penedès a l’alta edat mitjana, hem d’ésser conscients en primer lloc de l’existència i de la importància del camí que travessava aquest territori d’una banda a l’altra, que era una de les principals vies de contacte —militar i, sobretot, comercial— entre el món musulmà i el cristià. Segurament, fou als dos costats d’aquesta via moresca on s’alçaren les fortificacions primerenques d’aquestes comarques.
Cal també tenir present que aquest territori era format, bàsicament, per unes planes fèrtils i frontereres, envoltades, a banda i banda, per muntanyes que, si convenia, podien fer de lloc de refugi. Segurament en aquestes planes, terres de ningú o de tots, s’hi produïren interessants fenòmens de pervivència, d’innovació i de fusió, que, fins i tot, pogueren tenir una certa repercussió amb relació a algun dels aspectes que tractarem a continuació. Malgrat tot, ens és difícil de saber, amb seguretat, quina gent hi vivia l’any 800 o el 900 i de qui depenien. No és pas gaire arriscat, però, de creure que, com s’esdevingué en molts llocs, des les Corberes fins a l’Ebre, fou un gresol on es barrejaren gent del país amb gent vinguda del nord i amb homes provinents de terres més meridionals; possiblement la gent de cada lloc de poblament tenia uns trets propis, tal com hem pogut descobrir estudiant els antropònims d’altres comarques catalanes.
La torre, amb unes formes arrodonides, que hom pot datar abans de l’any 1000, fou un element fonamental en les fortificacions que s’estenien al llarg de la via que travessava el Penedès. En poderg esmentar unes quantes: Mediona, Font-rubí, Pontons, Can Pascal, Castellví de la Marca, a la banda nord, o bé Castellví de Rosanes (encara a la comarca del Baix Llobregat), Gelida, Subirats, Castellet, etc., al costat meridional.
Un fet molt característic d’algunes d’aquestes torres del Penedès és la forma de la planta. La torre de Can Pascol, la del castell de Font-rubí o la del Papiol, no tenien pas una planta circular, tot i tenir una forma arrodonida. Sembla com si els constructors estiguessin acostumats a fer torres de base rectangular, però no volguessin que els angles exteriors fossin rectes, fent de tal manera que esdevinguin roms. És un aspecte molt notable amb relació a la problemàtica de la tipologia i de l’origen de les torres circulars a l’edat mitjana a Catalunya i de l’aparició de les formes cilíndriques en aquestes terres, que, com ja és prou conegut, van ser un dels primers llocs de l’Europa cristiana i medieval on es construïren. Cal recordar que aquestes tres torres poden ésser datades fàcilment abans de l’any 1000. M’agradaria de cridar també l’atenció sobre tres fets relacionats amb aquests edificis. En primer lloc, que la torre de Can Pascol anés acompanyada d’una sala petita, també amb els angles roms. En segon lloc, que la de Fontrubí, força més gran, fos a la part més alta d’un turó, al vessant del qual s’estenia un recinte allargat força gran i segurament coetani d’aquesta torre. Finalment, en tercer lloc, que la del Papiol fos en part feta amb pedres i fang; desgraciadament, la part superior, a causa precisament de les seves característiques, hagué d’ésser enderrocada no fa pas gaires anys, fet que no ens permetrà mai de veure com era i de saber si aquesta part fou feta al mateix moment que la resta, o no. També hauríem d’incloure, en aquest grup de torres de planta oblonga i amb els angles roms, la torre de Montferri, actualment a la comarca de l’Alt Camp, i, fins i tot, alguna de situada en una comarca més allunyada, com pot ser el Pallars. Tot i que ja sigui diferent, el castell de Subirats també té una torre amb alguns dels angles lleugerament arrodonits, malgrat que per dins fos rectangular. La gran bestorre del castell de Gelida també és arrodonida. En certa manera, també podríem incloure en aquest grup d’edificis amb els angles roms la torre de Vilademàger, de la propera comarca de l’Anoia.
A part aquests castells importants, també hem d’esmentar altres fortificacions d’aquesta època d’abans de l’any 1000. En aquesta regió del Penedès es construïren moltes altres torres en relació amb centres de poblament. Penso en tres exemples molt clars: el de la torre de Moja, el de la torre del castell de Sant Pere de Ribes i el de la torre de l’Arboçar de Baix. Les torres, en tots tres casos, són ben circulars i han estat datades, sense gaire perill d’error, abans del canvi de mil·lenni. Pensar en dos moments diferents o en dues tradicions constructives diferents pot ésser una manera de comprendre l’existència d’aquestes torres de planta oblonga i de les torres circulars; de moment, però, és difícil de demostrar-ho. Fins i tot podem pensar en una evolució i un progressiu aprenentatge. La torre del castell de Sant Pere de Ribes ha esdevingut un clàssic d’aquest tipus de fortificacions, des que va aparèixer publicada al segon número dels “Quaderns d’estudis medievals”(*). A banda d’aquestes construccions, encara en podríem esmentar d’altres, com poden ésser la de Banyeres, la de Lleger, la de l’Ortigós i, potser, la de Llorenç. La de Banyeres, que inicialment era una guàrdia, després esdevingué la torre mestra d’un castell.
Algunes torres fetes cap a l’any 1000 o abans d’aquesta data, tenien també, però, plantes amb una forma quadrangular. Així, podem esmentar la torre primerenca del castell de Gelida —potser més antiga que totes les precedents— i la torre de l’encimbellat castell del Montmell. Mereix també un esment especial la sala que sembla que hi havia al costat de la torre romana d’Olèrdola. De fet, ja ho hem dit altres vegades, el més normal, en aquests castells de cap a l’any 1000, era l’existència de la torre i d’una sala adjacent; així ho veiem clarament en el castell excavat de Mediona, en el de Can Pascol, en el de Font-rubí, etc.
Durant els segles XI-XIII, continuaren fent-se torres de planta circular. En podem esmentar bastants, amb relació a aquestes comarques penedesenques: la d’Enveja, la de Viladellops, la torreta de Castellví, la torre de la Quadra de la Cogullada, la torre rodona de la casa forta de les Torres Altes, a Pontons, la de Can Llopart, relacionada amb el castell de Subirats, la de Cal Saumell, al Montmell, la guàrdia del castell de Miralpeix, etc. Cal tenir present que algunes d’aquestes foren fetes cap a l’any 1000, d’altres cap al segle XIII; així mateix, moltes tenien com a funció la guaita, en relació amb un castell proper, d’altres havien de protegir un nucli de població i algunes estaven lligades a una demostració de poder, dins d’un castell senyorial.
Durant l’època romànica es bastiren algunes torres de planta quadrangular. Hem d’esmentar, en especial, la notable torre del castell de Santa Oliva, amb unes finestres geminades al nivell superior, que, fins i tot, poden ésser comparades a les d’un campanar romànic. D’altres torres amb una planta quadrangular són la del castell de la Geltrú, que fa 5 m × 6, 5 m i és adossada a un recinte de 18 m × 22 m, potser més tardà, la petita torreta de Vallflor, al Montmell, etc.
En aquesta mateixa època també es feien castells de planta quadrangular. Potser el més espectacular i més conegut és el de Marmellar, un dels panys de paret del qual encara és molt ben conservat. Té una planta bàsicament rectangular. De fet, correspon a un edifici que ha d’encabir una gran sala i les cambres d’un senyor del segle XII. Aquest tipus de construcció, és cert, ja és molt diferent de la del segle X o també de la del segle XI, que tenien com a centre la torre mestra. Ens trobem en una situació intermèdia, que portarà a la creació dels castells palaus amb un pati central, que trobarem més endavant. A més de Marmellar, també podem esmentar els castells de la Granada, el de la Barquera, el de Garraf o el de Miralpeix. Alguns d’aquests castells, com el de la Granada, eren fets amb més riquesa, d’altres no ho eren tant. Entre els pobres hauríem de citar l’anomenat casalot o castellot de Sant Pere de Ribes.
Esmentar aquesta edificació propera a Sant Pere de Ribes obliga a parlar de les construccions fetes amb tàpia al Penedès. Aquest tipus de construccions són força usuals en aquestes comarques i, segurament, foren fetes en moments diversos. Sabem que algunes d’aquestes fortificacions s’ha considerat que foren fetes cap al segle XIII, com també sabem que moltes torres musulmanes eren fetes amb tàpia i, així mateix, que alguna construcció del Penedès ha estat considerada andalusina. Amb aquests elements no podem tancar cap porta, bé que no es pugui afirmar res amb seguretat, mentre hom no ho pugui demostrar amb els resultats d’una excavació arqueològica.
El casalot o castellot de Ribes, que Josep i Xavier Miret han identificat amb el “Castellnou” de Ribes, que edificà per a viurehi Ramon de Ribes, arran de la destrucció del castell de Ribes, cap a l’any 1294, era una fortalesa feta amb uns murs de tàpia sobre una base de pedra seca(*). Així mateix, sabem que, al segle XIV, es feren importants obres, per part de Berenguer Bertran, al castell de Gelida; en els documents que s’han conservat, fins i tot se’ns diu que s’havien d’utilitzar tapieres(*). ¿Hem de considerar, però, que són del mateix moment edificis com la torre d’en Viola, amb un recinte exterior fet també amb tàpia i una sitja, o la casa forta de Santa Cristina, la masia de Vallflor, la casa Murada, la quadra de Miralpeix i, fins i tot, les torrotes de Can Pasteres o de Can Pinya?
Un altre aspecte, estretament relacionat amb el d’aquestes torres o cases fortes fetes amb tàpia, és el dels colomars. En especial hem d’esmentar el de l’Arboçar de Baix i el de Can Pigot. Tradicionalment havien estat considerats columbaris d’època romana, fins que fou publicat l’article de N. Rafel, en què s’afirmava que no són romans i que possiblement són d’època medieval(*). Són fets amb tàpia i situats en un lloc obert i una mica elevat. Tenen uns murs poc gruixuts i tot l’interior és ple de cel·les per als coloms. Aquests dos darrers aspectes han fet que preferim de considerar les torrotes de Can Pasteres i de Can Pinya més aviat com a fortificacions, tot i que, en algun moment, pogueren fer la funció de colomars. La datació d’aquestes construccions també planteja molts problemes. De fet, els colomars són citats en la documentació de l’alta edat mitjana i també dels darrers segles medievals.
Un apartat a part mereixen les cases fortes, els actuals masos torres. A la regió del Penedès n’hi ha un nombre molt considerable. Actualment hi ha diverses teories amb relació a la finalitat i a la datació que tenen. Una primera teoria proposa que foren edificades a la fi del segle XII o al començament del segle XIII com a masos pagesos, per a una gent que conreava les terres del voltant(*). Una segona teoria planteja que són força més tardans; que cal datar-los cap al segle XV i que també tenien una finalitat pagesa, bé que foren fets per senyors del lloc per tal de facilitarne la repoblació(*). La meva posició és rebutjar la possibilitat que una construcció amb les característiques que tenen aquestes cases fortes pugui ésser feta per un pagès (o fins i tot per a un pagès) al segle XII o XIII. Penso que cal creure que les primeres torrescases fortes que es van fer no sols tenien un origen senyorial, sinó també una finalitat senyorial; tal com hem vist amb relació a altres comarques, segurament aquestes cases fortes primerenques poden ésser datades durant l’edat mitjana central. D’altra banda, però, també cal tenir present que hi hagué una continuïtat en la construcció d’aquest tipus d’edifici fort; és possible, doncs, que molts pagesos enriquits dels segles XV o XVI en fessin per a viure-hi o per tal de defensar el mas; de fet el 1500 la situació social ja havia canviat força. El problema, malgrat tot, no és del tot resolt si estudiem cada cas concret. Ja que, per exemple, de quan és i per a qui fou feta la torre de cal Rei de Pontons? I les de Can Xamanet, Can Guixó o la Riambalda i Can Pontonet, ja destruïdes? I la torre del Pepó, del veïnat de les Torres Altes? I la torre de Campdàsens, al Garraf? I la de Can Planes, del mateix veïnat? Pensem que algunes d’aquestes són força tardanes (dins la tradició romànica, poden ésser, fins i tot, de cap a l’any 1500). En general, però, no crec pas que puguem respondre ara, amb seguretat, totes aquestes qüestions plantejades més amunt. Sí que cal dir, però, que si és d’abans del 1350 ha de tenir un origen senyorial, però si és de després d’aquesta data, pot ésser pagesa. Només un estudi acurat de cadascuna de les construccions i de la documentació que hi fa referència pot aclarir aquest problema.
Al Penedès, als cingles de Can Ximet, prop d’Olèrdola, es conserva un dels conjunts de balmes, amb testimonis d’haver estat habitades a l’edat mitjana, més notables de Catalunya. Gràcies als forats i als encaixos per a murs que s’han conservat, ens podem imaginar com s’organitzaven les cases que hi havia, amb un nivell inferior on hi podia haver sitges i dipòsits, un nivell principal per al menjador i les cambres i, sovint, encara un nivell per a les golfes. Si tenim present que hem de datar aquests habitatges cap al segle X, encara és més interessant aquesta forma de repartiment de l’espai domèstic. D’indrets amb forats fets a la roca, i sitges, també en trobem d’altres: al Puig de l’Àliga, a Can Segura de Castellet, a Sant Pau de Vilafranca; també n’ha estat esmentada l’existència a d’altres llocs (la Bovera i la Balma del Noguer de Castellet, la Cova Rodona de Sant Martí Sarroca, etc.). És interessant l’aspecte eremític d’algun d’aquests llocs —per exemple en el cas de Sant Pau, situat en un turó que hi ha entre Vilafranca del Penedès i Pacs—, que podem relacionar amb d’altres indrets de la comarca de l’Anoia, del Baix Berguedà, etc.
Segurament, aquestes cases de les balmes de Can Ximet tenien una paret feta a la base amb pedres i la resta amb tàpia. De fet, construir cases de pagès amb tàpia devia ésser força normal en aquesta comarca (i també en d’altres). Al municipi de Gelida se’n conserva un bon exemple, Cal Xim. És un habitatge pagès que fa 4 m d’amplada per uns 9 m de llargada i que sembla que tenia un trespol i la coberta.
Entrant de ple en el camp de l’arqueologia, cal parlar de les necròpolis. Les tombes d’Olèrdola són conegudes i valorades des de fa força segles. Sovint, l’adjectiu olerdolà ha servit per a anomenar les tombes excavades a la roca. Quan cap a l’any 1982 estàvem estudiant, al Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, els enterraments medievals catalans i intentàvem de fer una primera tipologia d’aquesta forma d’enterraments, vam estar a punt de conservar aquest nom de tombes olerdolanes per a denominar les que tenien el cap diferenciat dins la capçalera. La necròpoli del Pla dels Albats és una mostra excepcional d’aquest tipus d’enterraments, coneguda especialment a causa del gran nombre d’enterraments infantils que conté. A Olèrdola, així mateix, també hi ha unes quantes tombes buidades a la roca prop de l’església de Sant Miquel. En aquesta comarca, també se n’han trobat en d’altres llocs: a Sant Jaume dels Domenys, on es feren diverses campanyes d’excavació, a Santa Creu de Calafell, etc. A Calafell s’ha considerat, fins i tot, que hi hagué dues etapes en la realització d’aquests enterraments —i en l’ocupació de l’indret—, a partir del tipus diferent de tomba.
Coetàniament a les tombes excavades a la roca, també hi havia les tombes de lloses, depenent sobretot de les característiques del terreny que hom podia utilitzar. En aquest territori del Penedès trobem un notable jaciment de cistes: el de la Miranda dels Espiells, excavat per J. M. Bosch i per J. Vallès. Cal remarcar que és situat dalt d’un turó, circumstància que el relaciona amb moltes d’altres necròpolis estudiades fins ara i, per què no dir-ho, també amb d’altres necròpolis que potser cal més aviat datar en èpoques prehistòriques. Aquesta coincidència—que evidentment pot motivar i segurament ja ha causat algunes confusions— ens ha de portar a pensar en la qüestió de les continuïtats, sovint plantejada en el món dels historiadors.
Darrerament s’han dut a terme diverses excavacions arqueològiques al Penedès. Podem assenyalar, per exemple, la de la cisterna de Sant Pere de Ribes, on es descobriren diverses sitges. També se’n trobaren, a més de les citades d’Olèrdola, de Can Ximet o del terme de Castellet, en d’altres llocs, com pot ésser prop de la torre d’Enveja de Vilafranca del Penedès.
Una excavació remarcable i potser poc coneguda és la que es féu al castell i a la necròpoli de Calafell, publicada l’any 1986(*). S’hi estudien les característiques del castell, de les cases de fusta primerenques, dels enterraments i de l’església.
També cal esmentar l’excavació de la Quadra de la Cogullada, al Montmell, que ha servit per a conèixer com era el castell que hi havia al centre d’una quadra i també per a descobrir un poble que s’arredossava al peu de la fortificació. Les característiques d’aquest poblet rònec, amb els seus habitatges repartits per un espai no clos i arrenglerats seguint un camí que fa de límit inferior, recorda, en part, d’altres pobles abandonats de la zona pirinenca. És interessant, en aquest cas, la contraposició entre aquest hàbitat poc o molt agrupat i la realitat del poblament anterior i posterior —i actual— molt dispers, típic d’aquestes contrades del Montmell. Serà interessant de saber els motius que produïren, en un moment determinat, aquest reagrupament i la posterior dispersió.
També hem d’esmentar l’excavació del castell de Mediona, que, malgrat que no hagi assolit allò que es pretenia de bell antuvi (demostrar l’existència d’un castell i d’un sistema de regadiu andalusí), ha representat una important aportació amb vista al coneixement d’aquest jaciment. S’ha pogut excavar una bestorre del segle X i un conjunt de recintes i de sales que es feren en aquesta fortificació posteriorment.
Durant l’any 1988, R. Martí va realitzar una excavació a l’església de Santa Maria de Lavit. A part de la troballa de restes de construccions, tombes, sitges, etc., l’aspecte més interessant del seu estudi és, potser, l’aportació que fa al coneixement dels pobles apinyats, situats en un turó d’aquesta zona penedesenca potser fins i tot en una època anterior a l’aparició de les sagreres.
Cal fer també esment ací de les diverses excavacions fetes pels arqueòlegs de la Diputació de Barcelona en esglésies que havien d’ésser restaurades. Podem parlar de les excavacions de Sant Marçal de Terrassola, de Sant Valentí de les Cabanyes i de Santa Maria de Foix. A Terrassola cal assenyalar la troballa de vuit sepultures antropomorfes d’adults i de dues d’extrems arrodonits per a infants, totes buidades a la roca.
Gairebé per acabar, volem esmentar la importància que han tingut les formes de regadiu de tradició andalusina o musulmana en aquesta comarca. Això evidentment és causat per les característiques del terreny i del clima i també potser per les característiques de la gent que hi vivia. Un primer estudi en aquest sentit fou fet l’any 1988, amb relació a uns dipòsits i unes mines, considerades aleshores com a qanàt(s), situades a la Sínia, a Olesa de Bonesvalls(*). En aquest volum estudiem la mina del mas Roig o de la riera de Banyeres, que tenia bàsicament com a finalitat el drenatge d’una zona de camps. En aquest cas sembla, però, que era una conducció subterrània d’aigua a mig fer, ja que li manca el recobriment interior de pedres i lloses. Potser totes dues mines tenen un precedent en els anomenats qanàt(s), que hom troba en el món musulmà; tanmateix, només futurs estudis podran determinar si aquest lligam és directe o bé no és així, i són, per tant, fruit d’una tècnica arribada a aquestes terres a la baixa edat mitjana o en època moderna. També, amb relació a aquest aspecte de l’aprofitament hidràulic, cal assenyalar l’existència de diversos molins de l’època que ara ens interessa: el de Cal Mata, que hem relacionat amb aquesta mina, el Molí Nou de Castellet, ara colgat sota les bardisses, però que sembla que era bastant antic, etc(*).
Enllaçant amb allò que dèiem al començament, cal també fer esment de les vies d’aquesta comarca, que tanta importància han tingut en la seva història, almenys en l’època medieval. Tot i que cal reconèixer que els camins medievals són molt sovint vies d’època romana, cal pensar que foren utilitzats en l’edat mitjana i que hi tingueren, en molts aspectes, un paper notable. Com a mostra, podem fer esment del camí que anava de Saifores a Bellvei i que presenta encara actualment totes les característiques del camí utilitzat durant l’època medieval: enclotat entre uns marges, amb alguns trams empedrats i amb roderes solcades a la roca(*).(JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa d’esglésies conegudes de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, anteriors al 1300
C. Puigferrat
La visió en el seu conjunt de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval, conservada a les actuals comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, produeix la impressió d’un cert equilibri, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, entre la producció arquitectònica dels diferents períodes en què es considera dividida estilísticament l’arquitectura alt-medieval catalana.
Dins aquest equilibri general, podem considerar un cert predomini, almenys pel que fa a la quantitat, dels edificis construïts durant el segle XI, amb notables exemples de cap a la fi del segle, en un moment en què es fan patents influències de les noves formulacions arquitectòniques del segle XII, que es desenvoluparan plenament a les comarques del Penedès, amb edificis del tot integrats en les formes del seu moment, i amb exemples com ara l’església de Sant Martí Sarroca, que constitueix un dels millors edificis de l’arquitectura catalana del seu temps, i un perfecte exemple de les formes més ornamentals i allunyades de la tradició de l’arquitectura del segle XII.
Paral·lelament als exemples de les arquitectures dels segles XI i XII, al Penedès es conserva un reduït grup d’edificis construïts amb anterioritat al segle XI, entre els quals podem incloure, possiblement, les restes, de dubtosa filiació, de l’església de Sant Miquel del castell de Castellví de la Marca, l’església, molt transformada, de Sant Benet d’Espiells i, sobretot, pel seu gran interès, les esglésies dels castells de Subirats, de Gelida, i més especialment, l’església de Sant Miquel d’Olèrdola.
Aquest és un dels edificis més interessants de tota l’arquitectura catalana de la seva època, no tant per la seva tipologia, o estat de conservació, com pel fet d’haver conservat, al costat nord de l’església actual, que podem identificar amb l’edifici de l’any 992, l’absis de l’església anterior, que tant pot correspondre a l’església esmentada el 925 com a un edifici encara anterior, del qual no coneixem dades sobre la nau.
Malgrat el seu estat fragmentari, i els nombrosos interrogants que presenta, aquest absis té un interès excepcional en el context de l’arquitectura catalana del seu temps, per tal com es tracta d’un dels escassos vestigis, amb una clara filiació cronològica, com a màxim del principi del segle X, i d’una qualitat constructiva força notable, especialment sensible en l’acurat traçat i l’execució del seu arc triomfal d’acusada ferradura, que constitueix un dels exemples del seu tipus, més reeixits i pulcrament executats, entre els conservats a Catalunya.
A la façana de ponent de la segona església d’Olèrdola es conserva una interessant finestra geminada, que presenta notables semblances amb la finestra descoberta a la façana de ponent de l’església de Sant Pere de Gelida, la nau de la qual presenta traces evidents d’haver tingut un procés constructiu molt semblant al de l’església d’Olèrdola.
Si podem establir una clara relació entre l’església d’Olèrdola i la de Gelida, a partir de les semblances entre les seves naus, l’església de Sant Pere del castell de Subirats, datable en la seva forma actual al segle XI, conserva part d’un absis aprofitat en la seva capçalera actual, estretament emparentat amb l’absis de l’església més antiga d’Olèrdola, format per un pla semicircular ultrapassat a l’interior, però de planta rectangular a l’exterior. Per tant, podem situar-lo en el mateix moment, com a mostres d’un període força primerenc de la nostra arquitectura alt-medieval, sense excloure qualsevol altra hipòtesi que puguin plantejar les troballes arqueològiques, o la coneixença de l’estructura de les seves respectives naus.
Entre els edificis que es construeixen a partir del principi del segle XI seguint les maneres de l’arquitectura llombarda, cal esmentar tres esglésies del Baix Penedès, corresponents a capelles de castell, que representen les formes més simples i directes de concepció de l’edifici religiós llombard: la de la Santa Creu del castell de Calafell, la de Sant Miquel del castell de Montmell i la de Sant Miquel del castell de Marmellar, que amb les seves diferències conceptuals i cronològiques són tres magnífics exemples, en la senzillesa de la concepció espacial i decorativa, de l’arquitectura religiosa del segle XI català, que a Calafell es complica amb la presència d’una senzilla cripta sota l’absis, i a Marmellar i Montmell, l’edifici s’assenta directament sobre la penya sense treballar, que envaeix l’àmbit de les seves naus, configurant uns espais toscos i poc acurats.
Juntament amb ells, i dins la seva mateixa línia, cal esmentar les esglésies de Sant Joan de la Muntanya, a Pontons, Sant Joan de la Maçana, Sant Vicenç del Morro-curt, abans de l’ensulsiada, o les de Sant Miquel de Segur, Sant Sadurní de Castellví de la Marca, Santa Margarida d’Agulladolç, o la de Sant Cugat de Moja, amb un petit campanar de torre sobre l’arc presbiteral, que representen les formes més evolucionades de l’arquitectura llombarda, ja a les acaballes del segle XI, a cavall amb el nou segle.
Dins d’aquest mateix grup cal considerar l’església de Sant Marçal de Terrassola, edifici de concepció molt ambiciosa, a partir d’una tipologia molt simple, d’una nau amb capçalera trevolada, i cúpula al creuer, i resolt amb unes solucions molt particulars especialment en l’ornamentació de les façanes de la nau, amb una curiosa concepció de les arcuacions llombardes.
Probablement de la mateixa època sigui l’església de Santa Magdalena al Pla del Penedès, edifici de tipologia força usual, d’una nau amb transsepte, tres absis, i cúpula al creuer, però resolt d’una manera força matussera, especialment en els arcs del transsepte, i la cúpula de planta el·líptica, i construït, quasi íntegrament, en la seva part baixa, amb materials reaprofitats d’un edifici romà, especialment grans carreus i peces ceràmiques, la qual cosa dóna un aspecte molt peculiar als paraments.
Esment a part, per la seva singularitat tipològica i ornamental, mereix l’església del Sant Sepulcre d’Olèrdola, de nau circular i molt alterada per les transformacions successives que ha anat patint. Constitueix un singular exemple, comparable al de Sant Sebastià del Sull, o Sant Pere Gros, d’usar una nau de planta circular com a església monàstica, amb la inclusió de les tres portes, si es confirmen les hipòtesis que podem plantejar en el seu estat actual, on, per sota de les transformacions i emmascaraments, encara es fa palès el caràcter de l’edifici, perfectament relacionable amb els altres edificis de planta circular construïts al segle XI com Sant Pere Gros de Cervera, o Sant Jaume de Vilanova del Pla.
L’església de Santa Maria de Llinda, avui reduïda a un braç del seu transsepte, poc més d’una tercera part de la seva estructura original, és un edifici d’una tipologia molt curiosa, amb una nau i un ampli transsepte, molt allargassat, que formava quasi com unes naus més curtes, i del qual avui desconeixem la relació amb la nau central. Per sota de les transformacions sofertes, deixa entreveure un complex sistema de voltes, a diferents nivells, en la solució de les seves cobertes, que només un procés d’exploració podria aclarir.
Finalment, dintre l’arquitectura penedesenca del segle XI mereix un esment especial el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, profundament transformat i alterat. D’aquest moment constructiu conserva, essencialment, la seva magnífica torre de campanar, que representa una interpretació molt particular, i fins a cert punt, allunyada dels seus models, de la tipologia de campanar de torre llombard, i que constitueix l’exemple més meridional del seu tipus a Catalunya, si excloem l’inacabat campanar de Sant Martí Sarroca (de tipologia desconeguda); però sobretot conserva una bona part dels seus porxos claustrals, un d’ells perfectament relacionable amb les fórmules de porxos claustrals pròpies del segle XII, mentre que els altres dos, datables clarament, pel seu context, dins el segle XI, i corresponents malgrat la seva semblança a dues fases constructives diferents, constitueixen un exemple molt singular, i quasi excepcional, per la seva raresa i concepció arquitectònica, de porxo claustral anterior al segle XII, època de la qual tenim molts pocs exemples, i tots de tipologies diverses, com els de Sant Quirc de Colera, el de Santa Maria de Manlleu, o el recentment descobert al monestir de Sant Pere de Rodes.
La presència d’escultura, i la seva peculiar concepció com a porxo, on alternen columnes i pilars, formant una composició quasi de finestra geminada de grans proporcions, fan del claustre de Sant Sebastià dels Gorgs un excepcional testimoni d’una forma arquitectònica, el porxo claustral, que va patir, potser com cap altra, les transformacions que van imposar les noves concepcions arquitectòniques i ornamentals que arriben durant el segle XII.
Les noves fórmules arquitectòniques que es fan hegemòniques durant el segle XII, tant pel que fa a les concepcions constructives com ornamentals, esdevenen plenament vigents en l’arquitectura penedesenca de l’època, en la qual pràcticament desapareixen les manifestacions de les formes llombardes, i el pes de la tradició arquitectònica es redueix a una mínima expressió, que en certa manera retrobem en edificis com la reforma de Sant Miquel d’Olèrdola, Sant Andreu de l’Avellà, o Sant Esteve de les Masuques, edifici de concepció ambiciosa, amb capçalera trevolada i una cúpula al seu creuer, però de construcció molt senzilla, o en menor mesura encara, a l’església de Sant Valentí de les Cabanyes.
En canvi, les formes més pròpies de l’arquitectura i la construcció del segle XII es fan patents en edificis molt senzills, com Sant Joan Samora, Sant Joan Sesrovires, Santa Maria de la Ràpita i, de forma més elaborada, a la ruïnosa església de Santa Margarida, i molt especialment a l’església del castell de Sant Martí Sarroca.
Aquesta església constitueix un dels exemples més rellevants de les formes més ornamentals de l’arquitectura catalana del segle XII, totalment desvinculada de la tradició de l’arquitectura llombarda. L’ornamentació del seu absis segueix una fórmula, ja iniciada a l’absis de Sant Joan de les Abadesses i seguida també, de forma molt més tímida, a l’absis de Sant Miquel de Camarasa, i constitueix, potser, el límit expressiu de les possibilitats de combinatòria dels paraments en relleu, i els suports ornamentats amb escultura, aconseguint un conjunt d’un gran equilibri i rigor compositiu, sense concessions al decorativisme gratuït, descontextualitzat de la composició global.
La riquesa ornamental del seu absis, que es repeteix tant als paraments exteriors com als interiors, no té continuïtat en un interior molt més mesurat, en el qual cal destacar la curiosa tipologia del creuer, amb dues capelles rectangulars en el lloc del transsepte, o de la capçalera trevolada, i una curiosa cúpula, sobre el creuer, de traçat molt deficient, i suportat per petxines, l’únic cas d’aplicació d’aquesta fórmula constructiva en l’arquitectura catalana del seu temps. Aquesta circumstància pot justificar les irregularitats del seu traçat, que contrasta dins un edifici perfectament concebut, i que constitueix una de les fites referencials de l’arquitectura catalana del segle XII. (JAA)
Vegeu: Esglésies de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf anteriors al 1300
L’escultura en pedra
Les comarques de l’Alt i el Baix Penedès i del Garraf ofereixen una panoràmica considerable quant a obres d’art conservades, no solament dins el camp de l’escultura monumental sinó dins el de la pintura o la talla. Han pervingut tant peces locals com conjunts d’una qualitat important, corresponents tots ells a un període prou ampli (segles XI-XIII) perquè la visió de conjunt sigui profitosa. Són comarques que, per l’art conservat, ens han sorprès positivament, malgrat que moltes de les obres han estat transformades, reaprofitades o en part perdudes i que sabem que representen només una part del que degué existir.
Dins l’apartat de l’escultura sobre pedra, cal destacar dos grans conjunts o complexos que destaquen d’entre la resta. Es tracta, naturalment, del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs i de l’església del castell de Sant Martí Sarroca. Ambdós mostren ornaments esculpits repartits per diverses zones, a l’exterior i a l’interior, però responen a dos prototips diferents. El primer presenta una evolució temporal que abasta des de mitjan segle XI fins a la segona meitat del segle XII, passant per la reutilització de peces antigues o la imitació d’aquestes, i tot adaptant el resultat al gust del moment. El segon mostra el resultat d’una etapa d’actuació conjunta, a excepció de la portada nord, i de la intervenció d’un equip de diverses mans en un període més curt. Ambdós són d’una qualitat considerable i contenen exemples relacionats amb el gust i la tradició autòctona, de vegades acostant-se a altres conjunts importants —com ara Camarasa, Covet, Àger, Sant Benet de Bages o Sant Pere de les Puelles—, i mostres lligades a l’àmbit tolosà-rossellonès. El seu interès resta analitzat amb tot detall dins l’apartat d’escultura de la monografia d’ambdós centres, i a ells ens remetem.
Fora d’aquests dos grans conjunts, l’escultura en aquestes comarques és de segon ordre, tot i que ens han pervingut bastants exemples. Dues portades amb treballs escultòrics totalment diferents, tot i que responen a una manera de fer autòctona, ornen l’entrada a les esglésies de Sant Pere de Riudebitlles i de Santa Margarida i els Monjos. La segona, amb una decoració estrictament vegetal, és més senzilla que la primera. Aquesta, actualment integrada en una arquitectura moderna, presenta un programa certament estrany, en ocasions potser explicable només si considerem la presència d’algun llinatge important del moment en aquesta àrea geogràfica.
Hi ha altres construccions que també conserven alguns capitells esculpits, tot i que en general resten fora del seu emplaçament originari. D’entre tot aquest grup en destaquen dos, integrats en la porta de la masia de Can Cerdà de Ferran (Olèrdola), que semblen procedents de Sant Sebastià dels Gorgs o, si més no, estretament relacionats amb aquest conjunt. També a Olèrdola resten dos capitells, l’un a la finestra de la façana occidental —segurament reutilitzat— i l’altre exposat al Museu Monogràfic, ambdós amb decoració de tipus vegetal i, el segon, treballat amb trepant. El castell de la Geltrú inclou, en les quatre finestres de la façana de migdia i en una de les de ponent, cinc capitells i diverses impostes amb repertoris ornamentals de tipus vegetal, força interessants tot i que de factura ja tardana.
Val a dir que hem inclòs, entre els estudis corresponents als municipis de Vilafranca (Alt Penedès) i Sitges (Garraf), una relació amb breus comentaris de les peces d’època romànica conservades als museus Lapidari, Maricel i del Cau Ferrat. El primer guarda cinc capitells de factura romànica, tot i que tardana (segles XII-XIII). Dos d’ells semblen procedir d’un dels sepulcres que hi havia a Sant Pere de Castellet, destruïts el 1936; gràcies a algunes fotografíes antigues se n’ha pogut especificar la localització originària. El Museu Maricel (Sitges) en conserva tres més, en aquest cas d’estil califal, amb decoració d’atauric. Altres capitells conservats a les comarques presenten una decoració bastant pobra.
Pel que fa a l’escultura funerària, cal destacar tres conjunts, tots ells força interessants. El primer, el més antic —tot i que ha estat datat de la primera meitat del segle XIII— i el més destacable iconogràficament, és un sarcòfag que procedeix de Sant Sebastià dels Gorgs i actualment es conserva al Museu Diocesà de Barcelona. Sembla que podia anar sustentat per columnes amb capitells. L’urna funerària, que és el que es conserva, mostra esculpit un tema força interessant, no tan sols pel seu significat sinó per com s’ha solucionat; sembla que el model iconogràfic que seguí l’autor d’aquesta peça era del món antic. Dins la monografia del monestir s’inclou una anàlisi força interessant d’aquesta peça, i a ella ens remetem.
El segon conjunt que cal assenyalar és el frontal d’un sepulcre de Santa Maria de Foix, trobat durant les excavacions realitzades a l’església. Tot i que crec que es tracta d’una peça feta dins el segle XIV, és interessant el fet que hi aparegui representat l’emblema heràldic d’un llinatge important, els Cervelló. El tercer conjunt important és avui inexistent. Es tracta de dos sepulcres que hi havia a banda i banda de l’entrada de Sant Pere de Castellet. Ambdós foren destruïts, segons consta, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, però d’un d’ells resten encara dos capitells guardats al Museu Lapidari de Vilafranca. Sembla que eren dos sepulcres similars, amb urna suportada per columnes i capitells, de marbre i amb decoració escultòrica. Per algunes fotografies antigues es pot saber que els ornaments ocupaven, fins i tot, alguna de les columnes. Eren, doncs, dos conjunts interessants, segurament realitzats amb material reaprofitat i d’indubtable interès.
També formen un grup important quantitativament les piques, gairebé totes baptismals. Al final d’aquest volum hem inclòs un annex que recull una relació de totes elles, amb una mínima descripció o referència a l’estudi monogràfic. Una bona part no té cap mena de decoració i és difícil de datar. L’altra es caracteritza en general per una factura de tipus popular i l’ornamentació que l’acompanya. D’entre aquest segon grup cal destacar la de Sant Sadurní de la Marca, d’estructura lobulada similar a la de la pica baptismal romànica de la catedral de Barcelona, o a la de Sant Jaume dels Domenys, tot i que sense aquesta profusió decorativa i ornada només amb una franja amb motiu de soga a la part baixa del vas. També cal assenyalar la de Sant Pau d’Ordal, que presenta com a única decoració una sanefa en ziga-zaga que ressegueix l’estructura lobulada de l’interior del vas, amb una inscripció certament curiosa però potser posterior a la factura de la peça. La pica de Sant Salvador de les Gunyoles, en canvi, presenta una decoració d’arquets en la cara externa del vas que, tot i ser habituals en peces ja tardanes i principalment gòtiques, sembla tenir una certa antiguitat.
Hom no pot dubtar, però, que les dues piques que sobresurten d’entre tota la resta són les de Llorenç del Penedès i Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. La primera presenta, integrat en una àmplia faixa a la cara externa del vas, un repertori de motius de tradició antiga però de factura tardana. La segona, d’estructura lobulada, té l’exterior del vas totalment treballat en baix relleu, amb una figura humana o crucifera a cada angle i un doble registre de rodes estel·lars o florals a cada cara. Ambdues peces aparenten una antiguitat que no és tan acusada, corresponent ja a un moment plenament romànic.
També sota una aparença d’antiguitat, que no és real, se’ns presenten dos relleus encastats al mur exterior de l’absis de Sant Cristòfol de Cunit i una imposta a l’interior. La creu tolosana, treballada en pedra i encastada dins una fornícula, de Santa Maria del Priorat de Banyeres també s’ha de fer entrar en el grup de les peces ja tardanes. (LCV)
La talla
Aquest capítol és format, principalment, per un grup de marededéus i algunes imatges de sants. De totes elles, només se’n coneix la procedència d’una, la que ve de Santa Magdalena del Pla del Penedès i que és conservada al Museu Episcopal de Vic, una imatge de factura plenament romànica. També se sap de l’existència d’una marededéu a Santa Maria de Sant Martí Sarroca i una altra a Santa Maria de Foix, ambdues —segons consta— destruïdes el 1936, de les quals es conserven algunes fotografies. D’altra banda, sembla que la marededéu del Santuari del Vinyet (Sitges) que S. Llorach veia molt refeta és una talla moderna, mentre que de l’antiga no es conserva cap rastre. D’entre totes elles destaca, sens dubte, la del Pla del Penedès.
El gran grup de les imatges de procedència desconeguda forma part, gairebé tot, de la col·lecció del Museu Maricel i del Cau Ferrat; només algunes peces són guardades al Museu de Vilafranca. Ja he assenyalat, en el capítol anterior, que entre els estudis realitzats dels municipis de Sitges i Vilafranca hem inclòs una relació de les peces que es conserven en els seus museus catalogades com a romàniques. De les quatre que resten al museu de Vilafranca, cal destacar la talla d’un sant —identificat com Joan (inv. 206)— d’un metre d’alçària, similar a algunes de les figures dels grups de davallaments conservats i datable al segle XII. Les altres tres talles són una marededéu catalogada com a romànica, tot i que nosaltres la considerem gòtica, i una Verge i un sant Joan que formaven part d’un calvari. Cal remarcar, respecte d’aquestes dues darreres, que una desafortunada i mal pensada restauració de no fa gaires anys ha canviat totalment el seu aspecte: una capa, potser de guix, gruixuda i pintada de colors estridents ha deformat totalment les imatges.
El grup que forma part de la col·lecció del Maricel i el Cau Ferrat és constituït per dotze talles de marededéus i set figures de sants i apòstols. Quatre marededéus més es troben al Museu Romàntic, dipositades amb la resta del Llegat Llopis. De tot aquest grup cal destacar una marededéu guardada al Maricel i catalogada amb el número 65 de l’inventari. Respon a una tipologia de tradició romànica i s’acosta, potser, a un refinament propi de la primera meitat del segle XIII. La resta de les imatges és, en general, de qualitat prou escassa, datació tardana i factura popular.
En darrer lloc cal destacar els dos batents de fusta, amb relleus de talla i pintures, procedents de Sant Martí Sarroca i conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Un dels aspectes interessants del conjunt, a més del de les imatges que duu incorporades a cadascuna de les cares, és la funció que devia complir. Hom ha arribat a la conclusió que formaren part d’un edicle o tabernacle, i eren les dues portes (els batents porten frontisses) les que el tancaven, i segurament acollia la imatge de la Mare de Déu que consta destruïda el 1936. D’altra banda, no ha de passar inadvertit el fet que, si realment formava part d’un petit tabernacle, devia ser una peça extraordinària.
El panorama, doncs, de les imatges treballades en fusta a les comarques penedesenques no difereix gaire de l’habitual en altres indrets de Catalunya. Es tenen notícies documentals i gràfiques d’algunes imatges que no ens han pervingut; es conserven moltes talles principalment en els museus, la majoria de procedència desconeguda i, en bon nombre, de factura popular. De totes elles, en destaquen ben poques: alguna peça original, com ara els batents que potser configuraven una part d’un tabernacle; alguna de certa qualitat, com una de les marededéus del Maricel (inv. 65), i alguna altra, com el sant Joan del Museu de Vilafranca (inv. 206), per respondre a una tipologia no gaire freqüent. (LCV)
La pintura
Dins aquest àmbit, l’Alt i el Baix Penedès ens ofereixen cinc mostres que defineixen un panorama complet de l’evolució pictòrica local, des del segle XI fins al XIII-XIV. A més, les restes de pigments localitzades en algun altre indret fan pensar que, probablement, fou una zona rica en decoració mural. Els cinc conjunts que es conserven, gairebé tots d’una qualitat extraordinària, són el del Sant Sepulcre d’Olèrdola, Santa Creu de Calafell, Sant Miquel de Marmellar (conservat al MNAC), Santa Magdalena del Pla i Sant Valentí de les Cabanyes, aquest darrer el més tardà.
Els conjunts d’Olèrdola, Calafell i Marmellar, considerats historiogràficament com murals primerencs dins l’estil romànic, cal considerar-los separadament. La decoració olerdolana, sens dubte resultat d’un projecte ambiciós, és per ella mateixa peculiar. Tant el fet de ser situada en un edifici de planta circular, estrany però no sense precedents en la història de l’art, com la seva aparent antiguitat quant a l’estil, fan pensar que es tracta d’un conjunt de factura autòctona, paral·lel en el temps a altres solucions estilístiques però no coincident amb elles. Els murals de Marmellar, d’altra banda, resulten actualment desconcertants, atès l’efecte plàstic que produeixen. Cal tenir present que a causa del seu mal estat de conservació, arran del seu arrencament i trasllat al MNAC, la restauració que s’hi practicà transformà considerablement l’aspecte de les figuracions, de tal manera que el que avuisembla una obra d’ínfima qualitat no es correspon amb el que, segons fotografies antigues, sembla que fou en origen. Probablement els murals de Marmellar no foren de gran qualitat, però segurament tingueren prou interès —sempre segons els documents gràfics que s’han conservat— i correspongueren a una primera etapa dins l’època romànica, potser de la segona meitat del segle XI.
Del conjunt de Calafell només resta una part de la decoració de l’absis, corresponent a la meitat inferior del mur (la més ben conservada), les finestres i la conca. Potser pel fet que la decoració que ens ha arribat ha perdut bona part de la policromia, el conjunt ha estat catalogat d’una antiguitat que sembla excessiva. La utilització de fórmules ornamentals paral·leles a les emprades en conjunts catalans del segle XII, com també l’aparent figuració d’un tema apocalíptic a la conca absidal, situen aquests murals dins la plenitud del segle XII. A aquest mateix segle corresponen els dos fragments conservats a Santa Magdalena del Pla, els quals decoren l’intradós de dues finestres absidals. Ambdues composicions, exclusivament ornamentals, repeteixen sanefes i combinacions geomètriques que trobem en altres conjunts romànics, com ara Sant Joan de Boí, Sant Pere de Sorpe, Sant Martí de la Cortinada, Santa Maria de Barberà, Sant Pere del Burgal o Santa Maria de Ginestarre, entre d’altres.
Els murals de Sant Valentí de les Cabanyes, concentrats en dos indrets (nord i oest) de l’església, són posteriors als fins ara descrits. Acullen un programa iconogràfic molt més complex, al voltant de temes com el de la baixada de Crist als inferns, els càstigs dels condemnats o el purgatori, en la decoració de ponent, i de contingut hagiogràfic en el sector septentrional. Aquests dos indrets han estat datats, amb certa diferència, de la darreria del segle XIII el dels peus de l’església i del segle XIV el del transsepte. El cert, però, és que iconogràficament corresponen, ambdós, al període gòtic.
En darrer lloc, només fer esment de dos fragments de pintura mural conservats al Museu Maricel de Sitges. Un d’ells ve de la Seu d’Urgell i serà tractat novament en el volum VI de la present obra, dedicat a la comarca de l’Alt Urgell. El segon procedeix de Sant Esteve de Tredós (Vall d’Aran) i ocupava exactament la volta del presbiteri cimejant el registre principal de la conca, les pintures del qual són conservades al Museu The Cloisters de Nova York. (LCV)
Altres mostres d’art
Fora del camp de l’escultura i la pintura, les comarques del Penedès i el Garraf ofereixen un panorama artístic bastant pobre. Formen un grup considerable algunes peces d’orfebreria conservades al Museu de Vilafranca. Un encolpium de tipologia similar a la del de Sant Pere de Roda, una figureta que devia anar aplicada a una altra peça —una arqueta?—, una placa amb decoració d’esmalts molt malmesos i una creu de metall, amb figuració incisa. Totes quatre poden encabir-se dins l’època romànica, però de cap d’elles no es coneix la procedència. Destaca, amb tot, la creu de metall, amb una iconografia de la crucifixió força elaborada que, a més del crucificat, la Verge i sant Joan, comprèn un ressuscitat a la part baixa i els astres, sol i lluna, a dalt. Una altra creu, processional, es conserva a l’església de Sant Pere de Castellet, però es tracta d’una peça posterior al període romànic. Entre les col·leccions del Cau Ferrat de Sitges només cal destacar la decoració ferrada d’una porta, principalment perquè repeteix els esquemes compositius tradicionalment considerats com a genuins del romànic.
No abunden en aquestes comarques, però, les capsetes que servien per a contenir relíquies, o lipsanoteques. De fet, només se’n coneixen tres, dues procedents de Banyeres i conservades al monestir de Montserrat i una altra de Sant Joan de la Muntanya, avui en mans particulars. Les dues de Banyeres són d’estructura cilíndrica, mentre que l’altra és prismàtica i amb tapa corredora. L’interès de totes elles està més en els documents que hi contenien que no pas en la seva forma. El Museu de Vilafranca guarda un petit reliquiari diferent als fins ara descrits; es tracta d’una lipsanoteca de pedra, amb capsa quadrangular i coberta piramidal a quatre vessants; procedeix, però, de València d’Àneu i, per tant, serà estudiada en la comarca corresponent.
Només resta per considerar tres obres. D’una banda la figura d’un Crist d’estuc i una creu de fusta amb relleus també d’estuc, ambdues procedents de Sant Martí Sarroca i conservades al MNAC. Destaca, sens dubte, la figura de Crist, principalment per la manca d’altres peces similars dins l’àmbit català. Fou trobada, com la creu, l’any 1906 durant les excavacions fetes a l’església i com a material de farciment d’un dels murs. El material (guix) amb què ha estat realitzada li ha conferit una certa importància, però també n’ha afavorit el mal estat de conservació.
La tercera i última obra que cal assenyalar s’escapa de totes les fins ara descrites. Es tracta d’una bíblia miniaturada, de petites dimensions, que recorda a un tipus de bíblies gòtiques franceses realitzades per a clients laics, o bé com a encàrrecs particulars. La seva procedència, és clar, resta desconeguda, però la decoració de les caplletres respon perfectament a l’habitual en aquell tipus d’obres franceses. Tot i que no hem inclòs un estudi d’aquest manuscrit entre les monografies, ja que no s’adiu de cap de les maneres a l’estil romànic, hem incorporat una petita descripció com a peça conservada al Museu de Vilafranca. Crec que cal cridar l’atenció sobre aquesta obra, atès el seu interès artístic. (LCV)