L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
A la comarca de l’Alt Urgell, fins a l’actualitat, no hi havia hagut gairebé cap estudi arqueològic, pel que fa a l’època medieval. Tanmateix, després dels treballs fets per A. Villaró, V. Roca, M. Terré i V. Hurtado per a aquest volum, ara sabem de l’existència de nombrosos oppida (que, potser en algun cas, resten cronològicament a cavall entre el món antic i el món medieval), de diversos pobles abandonats, d’hàbitats troglodítics, de sepultures excavades a la roca i d’altres de llosa, de camins, de colomars, etc. Comencem parlant dels castells.
Una tipologia elemental de les fortificacions, pel que fa a l’època que estudiem, podria ésser: 1) castells de tradició antiga situats a la muntanya pirinenca, 2) castells termenats de les “marques” o terres frontereres i 3) castells feudals. Un exemple dels primers podria ésser el castell de Sant Jaume, un exemple dels segons, Valldarques, i un dels tercers, Terrassa.
Al llarg de tots els Pirineus catalans, des de la Garrotxa i el Ripollès fins a la Ribagorça, podem assenyalar l’existència d’oppida o costella, semblants als que hi havia a la Gàl·lia merovíngia o carolíngia i també equivalents als descoberts al sector septentrional de Castella (on són datats cap al 872). Pel que fa a aquests darrers, són descrits com a grans recintes fets amb murs de pedra seca que s’adapten al terreny, cloent tot el cim d’un turó, i que són situats entre 1100 i 1300 m d’altitud(*). A l’Alt Urgell podem considerar que eren oppida castells com el suara esmentat de Sant Jaume, el de les Agudes, potser el de Bar i d’altres, dels quals sovint només han restat tarters, munts de pedres. Podem prendre com a mostra una altra fortificació, no documentada en aquesta època primerenca, però de la qual s’han conservat més restes, com és la de Nabiners. En aquest cas, al voltant d’un turó hi ha un mur que fa 150 m de llarg, fet amb pedres poc treballades; en un altre pujol proper hi poden haver més restes. Un altre possible oppidum es troba a Selvanyà, on també hi ha un gran recinte, amb torres als extrems i amb les restes d’un poble abandonat. Un exemple molt més conegut d’aquest tipus de construccions és el de Sant Vicenç d’Enclar, actualment a Andorra, però que l’any 1000 pertanyia al mateix comtat d’Urgell; la menció d’aquest castell, estudiat en aquest mateix volum, permet d’esmentar els lligams en el temps que hi havia entre algunes d’aquestes fortificacions o castella i l’època visigòtica o el món romà tardà.
Abans de l’any 1000 es feren altres fortificacions. Hi ha castells que tenen filades de pedres col·locades formant un opus spicatum i que poden considerar-se, en alguns casos, construccions anteriors a l’any 1000. Pensem, per exemple, en el castell de Campmajor o en la Torre de Santa Eugènia, estudiats per A. Villaró. La primera fortificació, amb una planta que fa 20 × 5 m, és un edifici força original. D’altres obres, com el castell de Montferrer, també tenen restes d’aquest tipus d’aparell que, almenys en contrades on el parament constructiu de l’època romànica és fet amb carreus més o menys escairats, sol pertànyer a obres pre-romàniques.
Abans de continuar, cal aturar-nos en aquest aspecte de l’aparell constructiu. La seva interpretació, en aquestes comarques pirinenques, de vegades planteja problemes especials. Algunes d’aquestes construccions pre-romàniques són fetes amb unes pedres molt poc treballades i molt grosses, així a Carcolze, a Sant Jaume, a Briançó, etc. Cal assenyalar, amb tot, que aquest tipus d’aparell tan barroer apareix precisament en construccions que podem relacionar amb castells carolingis o pre-carolingis. Un altre aspecte característic d’aquestes contrades és que, a causa de la importància dels esquists, moltes parets són fetes de llicorella, sense un morter de calç. Aquestes parets, bastides sense carreus treballats i sense morter, poden ésser del segle X o de segles posteriors. Amb tot, durant l’època romànica també es feren a l’Alt Urgell murs amb carreus poc o molt escairats.
De castells termenats de la terra de frontera, en tenim ben pocs exemples.(*) Potser el més representatiu i més ben conservat és el de Valldarques. La torre, que fa uns 12 m d’alt i té uns murs de 210 cm, és de planta circular, com s’esdevé normalment en aquest tipus de construccions. La porta és situada a uns 6 m del sòl exterior. Al costat d’aquesta torre hi ha altres edificis, una sala, etc. Potser també podríem incloure en aquest grup de fortificacions el castell d’Aguilar, on encara es conserva una torre cilíndrica, amb uns murs de 2 m de gruix, fet que fa pensar que devia ésser molt més alta que no pas ara. Així mateix, al castell de Montanissell, segons el Spill manifest…, del 1518, hi havia “una torre rodona molt alta”, que ara ja no existeix. Del castell d’Oliana, que hauria pogut tenir unes característiques semblants, tampoc no en resta res.
Del segle XI i dels segles següents, s’ha conservat un gran nombre de fortificacions que cal relacionar amb la societat feudal que s’instaura en aquesta època. En podem esmentar cinc de molt diverses i força representatives. En primer lloc, el castell d’Ars, amb la seva torre de planta rectangular, de 5 × 6 m. En molts altres castells hauríem trobat una estructura semblant: per exemple al de Miralles, al Baridà, hi ha una torre de 6 m de costat i un vall ampli; al de Somont hi ha també una torre que fa 3 × 5 m i un recinte força més gran. En segon lloc l’anomenada Torre de Montan de Tost, una de les poques de planta circular que es conserven en aquest sector més septentrional de la comarca; al costat de la torre hi ha diverses cambres. En tercer lloc, podem fer esment del castell de Terrassa, de planta lleugerament rectangular (4 × 5 m, a l’interior). Les diferències entre, per exemple, aquest castell i alguna de les cases fortes que s’han conservat no són gaire importants. En quart lloc, podem fer esment del castell de Briançó, documentat al segle XI. Té una forma allargada (6 × 20 m) molt original; és situat al cim d’una carena. Finalment, en darrer lloc, podem fer menció d’una construcció molt notable i com l’anterior força original: l’anomenada Torre dels Moros, situada entre Castellbò i Aravell, que sembla que s’alçava sobre una mota artificial d’uns 35 m de diàmetre i que era formada per una construcció de planta rectangular que feia uns 20 × 25 m, amb uns murs d’1,5 m de gruix. En principi, cal pensar que és una de les poques motes conegudes al nostre país; aquest tipus d’elevació de terra feta artificialment, la mota, la trobem molt estesa en bona part de l’Europa feudal, des de Castella fins als països eslaus i fins a Anglaterra.(*)
Entre les cases fortes, podem fer esment d’edificis tan notables com el de Pujol, de planta rectangular, amb 22,5 m de llarg × 9,5 m d’ample, encara molt ben conservat, o el de Boadella, que tendeix a ésser més quadrat (6,7 × 4,95 m) i una mica més alt (12 m). En tots dos casos es construí la porta una mica elevada amb relaci2ó al sòl exterior. Segurament també podríem considerar com a cases fortes o petits castells de senyors locals altres construccions, com el Mas d’Iscle —construcció quadrada de 7 m de costat—, la casa forta de Vinyoles (de 6 × 12 m) o les fortificacions de Malgrat (de 6 × 8 m), Gavarra (d’uns 5 × 5 m), Sisquer (de 7 m de costat), la Torre del Moro de Torà (de 6 × 10 m), Feners (de 4,5 × 5,5 m) i Berèn (de 9 × 13 m), algunes de les quals ja són força tardanes.
Un tipus formalment diferent de fortificació és la torre rodona de Carreu, amb uns murs de 150 cm de gruix, que segurament cal considerar una torre de guaita o bé relacionar-la amb un nucli de població proper. En general, però, hom pot assenyalar un evident predomini, en les torres, de les plantes quadrangulars sobre les plantes circulars. Això no vol dir que algunes vegades les muralles del castell no s’adaptin a la topografia del terreny i prenguin formes circulars o àdhuc el·líptiques.
Al costat d’edificis dels quals s’han conservat restes més o menys importants, cosa que permet de reconstruir-ne la planta, n’hi ha molts d’altres dels quals sols sabem que foren erigits al cim d’un turó, i que conserven només alguns panys de paret. Així, per exemple, els castells de Taús, de Castell·llebre, de Castellpoll, d’Ansamora, d’Altés, d’Adraén, de Fórnols, de Cornellana, de Castellar de Tost, de Civís, de la Bastida de Ponts, de Cava, d’Alinyà o, fins i tot, de la important fortificació de Castellbò. En molts casos només una acurada excavació arqueològica podria permetre de reconstruir-ne la planta.
En aquesta comarca s’han conservat nombrosos pobles abandonats, alguns dels quals molt notables. Citem-ne diversos, amb unes característiques molt diferents. A Cortiuda s’endevina sobre unes codines un possible poble rònec de l’alta edat mitjana. A Selvanyà hi ha restes d’un vilatge segurament ocupat al llarg de molts segles. A Tragó també hi ha restes d’un poble situat a una altitud molt considerable i segurament abandonat en els darrers segles medievals; s’hi poden observar diversos habitatges, que fan uns 7,5 m de llarg × 4 m d’ample, esglaonats en un turó. L’antic poble de Montanissell s’organitzava en diversos nivells al peu del castell. També trobem restes de cases medievals abandonades a Oliana, que feien uns 4 m × 5 m, al llarg d’un carrer i on formaven un clos, i a Valldarques, on les restes s’estenen sota del castell, escampades per diversos carrers. A Aguilar, el carrer d’habitatges que hi ha al cim del turó, més enllà de la torre, continuà habitat segurament fins a una època més moderna; reflecteix molt bé, però, el tipus de poblament medieval. Finalment, un model de poble molt notable és Sallent, on les cases —organitzades en pocs carrers— s’esglaonen des del cim del turó, on hi havia el castell, fins a un coll proper, on hi ha l’església; les cases inferiors foren refetes en època moderna. Amb el temps, caldrà conèixer més bé diversos aspectes d’aquests pobles rònecs o decaiguts, com ara la distribució interna dels llocs de poblament oberts amb cases poc o molt separades, el moment en què es creen les viles closes (en les quals les parets de les cases feien de muralla), la difusió que tingueren les muralles, l’època en què van néixer alguns d’aquests pobles i si hi hagué o no un trencament amb les èpoques precedents, etc.
En aquest mateix apartat del poblament cal fer esment de l’habitatge troglodític d’Anyús, on s’aprofita una roca com a paret posterior, tal com és típic en els habitatges medievals isolats i rurals i, així mateix, de l’espluga de la casa del Corb, habitacle que feia uns 20 m de llarg i que aprofitava una balma. És possible que en tots dos casos aquests llocs de poblament, arrecerats, haguessin estat habitats. També esmentarem les Torretes, sis edificis que fan 3 m × 6 m, amb trespol i coberta, amb una porta a peu pla i amb nínxols o armariets encastats a les parets; aquestes construccions, en principi, hem de considerar que poden ésser cases de pagès de després de l’any 1000, segurament fetes als darrers segles medievals.
Alguns dels camins més ben documentats i més ben conservats de Catalunya són a la comarca de l’Alt Urgell. D’una banda hi ha el camí de Tresponts, documentat a partir del nom del monestir de Sant Andreu de Centelles o de Tresponts; segurament fou fet vers l’any 1000 o molt poc després. Malgrat les modificacions i les nombroses destruccions que ha hagut de patir, encara hi podem veure restes dels seus ponts i sobretot alguns trams del camí adossats a la roca, en les zones de congost. També és interessant l’existència d’una torre circular en relació amb aquesta via. A part del Pont del Diable o dels Pontarrons, situats prop de l’antic monestir de Tresponts, al sector més meridional d’aquest camí que anava de la Seu d’Urgell cap a Lleida, cal fer esment d’altres ponts, almenys conservats fins a aquest segle, com pot ésser el d’Oliana o Peramola i el Pont d’Espia. Una altra via important era l’anomenada via ceretana, que anava de la Seu d’Urgell a la Cerdanya, tot passant per Pont de Bar, on sabem que l’any 1081 els pagesos de les viles de Bar i de Toloriu es comprometeren a aplanar un tros de camí i a fer un pont sobre el riu Segre. A part això, s’han conservat, en aquesta comarca, molts altres camins que servien per a comunicar pobles i, per tant, que tenen una tradició tan antiga com aquests mateixos llocs de poblament (i que sovint es fan malbé ara que els pobles resten abandonats).(*) La major part d’aquestes vies tenen unes mides i unes característiques semblants: són camins de bast que s’enfilen fent ziga-zaga per les muntanyes i, quan convé, són tallats a la roca o bé són empedrats. Podem fer esment del camí de Castellbò a Aubet, del de Torretes a Sant Climent, del de Solanell a Aubet, del de Bescaran a Arcavell, etc.; tota una xarxa lògica que permetia de comunicar els nombrosos poblets que es repartien per les muntanyes de l’Alt Urgell.
Tot i que no s’hi hagi fet cap excavació arqueològica, a l’Alt Urgell hom coneix l’existència de diverses necròpolis, com ara les 4 tombes de lloses de l’Abadiot, prop d’Oliana, que possiblement poden fer d’enllaç entre el món antic i el medieval; resten una mica lluny de l’església vella d’Oliana i a prop de ruïnes, segurament de tradició antiga, i sembla que tenien unes lloses a sota, la qual cosa fa pensar en llur antigor.(*) Cal assenyalar també les 4 tombes excavades a la roca i amb el cap diferenciat del Coll de Mu, situades en una balma, les 8 tombes antropomorfes amb el cap diferenciat properes a Sant Sadurní de la Salsa i les 5 d’adults i 2 d’infants de Santa Eugènia. Així mateix, són nombrosos els testimonis coneguts d’enterraments fets amb tombes de lloses, que devia ésser la forma més normal de sebollir la gent a l’època de les esglésies romàniques. Podem fer esment de les 3 sepultures de llosa documentades a Hortó, de les de Miravall, de les aproximadament 10 de Bescaran, etc. Cal notar que hi ha tombes de lloses i enterraments buidats a la roca situats lluny d’una església i tombes cavades a la roca i, sobretot, de lloses prop d’esglésies. De fet, ha de correspondre a dos moments i a dues tradicions religioses diferents: una arrenca a la prehistòria, l’altra és fruit de la cristianització progressiva de la societat. Curiosament, el canvi sembla que es degué produir prop de l’any 1000.
A l’Alt Urgell s’han conservat nombrosos colomars. Se’n degueren començar a fer abans de l’any 1000 —n’hi ha de documentats— i alguns poden ésser fins i tot d’època contemporània (segle XVIII, per exemple). La datació d’aquests edificis de planta quadrada, amb una alçària considerable, una porta a peu pla i un relleix de lloses a l’exterior, situat en un nivell alt, i que podien fer si convenia una funció de guaita o defensiva, és sovint molt difícil. Amb tot, la major part dels conservats segurament cal datar-los del segle XIII en endavant.
La ciutat més important de la comarca fou la Seu d’Urgell, que, segons l’estudi d’A. Villaró, sembla que s’organitzava en dos carrers principals, tenia una planta triangular i no restà closa darrere unes veritables muralles fins al segle XII. En altres poblacions de la comarca, també hauríem trobat, al final de l’edat mitjana, l’existència de muralles; així a Organyà, al nou poble d’Oliana, etc. Com hem vist, en molts pobles petits, ja d’abans, el més normal és que la façana posterior de l’habitatge fes de muralla, restant, per tant, recloses les cases sobre elles mateixes. (JBM)
L’arquitectura religiosa
Complexitat i singularitat són, potser, els conceptes que millor poden definir el conjunt de l’arquitectura religiosa que se’ns ha conservat a la comarca de l’Alt Urgell. El concepte de singularitat s’explica per la presència de solucions molt personals en l’aplicació dels diferents estils arquitectònics: aquestes solucions tin’drien una difusió suficient per a deixar constància d’una forma personal d’interpretar l’arquitectura, però limitada a uns àmbits geogràfics concrets. El concepte de complexitat, d’altra banda, es fa evident per la simultaneïtat d’aquestes solucions pròpies amb altres formulacions, més apropades a l’ortodòxia estilística, i per la persistència, àdhuc fora dels temps medievals, de determinades formes arquitectòniques de difusió molt localitzada, geogràficament identificables dins el conjunt del territori.
Aquestes característiques estan estretament vinculades a una doble incidència de diversos factors que condicionen la producció arquitectònica. D’una banda, els factors geogràfics, que a l’Alt Urgell, regió molt extensa i de gran varietat geogràfica, delimiten àmbits o regions més o menys aïllats, en els quals els sistemes de relació interna són molt més potents que els de relació del conjunt amb la resta del territori, com succeeix clarament en zones com la fondalada de Valldarques, la Vall de Lavansa, o la regió de la Guàrdia d’Ares. D’altra banda, els factors estrictament estilístics, la difusió dels quals està estretament relacionada amb els factors geogràfics i d’organització humana del territori, que generen unes formes molt personals d’interpretar determinats principis formals i constructius. Algunes d’aquestes formes són generades per la influència inevitable que les grans obres empreses en aquesta època —especialment la catedral d’Urgell o el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles— tenen sobre altres obres contemporànies o immediatament posteriors, i altres són generades per la persistència, ja esmentada, de determinades formes en zones concretes.
Dins aquest context és on cal situar algun fenomen arquitectònic característic de l’Alt Urgell (Barral, 1981, pàgs. 174-256), especialment un tipus d’església d’una nau en què no es diferencia externament el cos del santuari. Aquest tipus ha estat considerat com a anterior al segle X (Vidal-Vilaseca, 1977, pàg. 17), però alguns exemples conservats al voltant de la vall del riu de Castellàs permeten pensar altres datacions. És clar que la seva difusió resta concretada geogràficament i que, a desgrat de tenir un origen de datació incerta, al segle XI sens dubte existia com ho demostren les esglésies de Vila-rubla o Argestues, i probablement amb anterioritat a aquest segle, com és el cas de Sant Quiri de Berén o de Sant Lluc d’Anyús (Barral, 1981, pàg. 174) —tot i que no podem excloure que sigui molt posterior—. En canvi, a l’església de Sant Martí de Biscarbó, on també es manifesta, les proporcions parlen d’un edifici posterior a l’època medieval.
Si acceptem el criteri de les proporcions dels edificis com a indici estilístic o cronològic, l’església de Biscarbó seria un edifici posterior a l’època medieval, mentre que els altres edificis d’igual tipologia es trobarien a cavall entre els segles X i XI (principalment el nucli essencial d’aquest grup d’esglésies). Aquesta tipologia de proporcions tindria una clara perduració posterior en edificis com Sant Martí de Biscarbó o Sant Lluc d’Anyús, que no presenten elements decisoris que permetin establir-ne la filiació medieval llevat de la seva inclusió en aquest grup tipològic. Sobre això no podem aportar proves concloents, en un sentit o en un altre, ni per les evidències dels mateixos edificis, ni a través de l’anàlisi comparada, ni a través de la informació que avui podem obtenir de l’anàlisi de les fonts documentals.
En aquest sentit, cal esmentar el controvertit document de l’acta de consagració de la catedral de Santa Maria d’Urgell, datat l’any 819, consistent en una llista de parròquies del bisbat en el moment de la seva redacció, però que, per la pròpia natura del document i la controvèrsia històrica que genera, no es pot prendre com una referència documental vàlida per a la datació dels edificis existents actualment. Pretendre datar, doncs, un conjunt d’edificis d’arquitectura heterogènia a partir de la seva aparició en un document com l’acta de la Seu d’Urgell (Vidal-Vilaseca, 1977, pàg. 17), talment com si des del segle IX (suposant que l’acta fos autèntica) fins els nostres dies no s’haguessin produït canvis o transformacions arquitectòniques, resulta si més no un reduccionisme sense cap fonament científic.
Per això i pel fet que l’arquitectura conservada a l’Alt Urgell presenta un panorama d’una gran riquesa, complexitat i singularitat, cal realitzar per a cadascun dels períodes de l’arquitectura medieval una anàlisi crítica, tant de la documentació com de les mateixes construccions i del seu context, per tal de no generar, artificialment, més singularitats de les que ja existeixen en la realitat i poder valorar justament cada cas en la seva realitat i situació dins el seu context històric i estilístic.
Tot i acceptant la datació proposada per a aquest grup d’esglésies de la vall de Castellàs, aquests edificis no constitueixen els únics exemples de l’arquitectura de l’Alt Urgell anterior al segle XI. Ben a prop de la vall de Castellàs, l’església de Santa Elena de Trejuvell constitueix un bon exemple, ja que les formes més característiques de l’arquitectura del segle X, com l’absis trapezoidal, s’hi combinen amb formes també pròpies del segle XI, com l’arc presbiteral. El mateix succeeix en altres edificis de la transició del segle X a l’XI, com Sant Feliu de Savassona (Osona), on l’arc presbiteral substitueix l’arc triomfal com a sistema de relació entre la nau i l’absis.
A les parts més altes de l’Alt Urgell es conserven altres edificis datables amb anterioritat al segle XI, com Sant Fruitós de l’Espluga (vall de Lavansa), els fragments de la nau de Sant Serni de Nabiners i probablement, encara que molt transformat, Sant Miquel del Vilar de Cabó. Tots ells, juntament amb els edificis de les valls d’Andorra —des de Santa Coloma a Sant Vicenç d’Enclar—, evidencien la plena inclusió de les arquitectures de l’Alt Urgell dins les tipologies i formulacions pròpies de l’arquitectura catalana anterior al segle XI. D’aquesta manera s’aclareix la situació del grup d’esglésies de la vall de Castellàs com un cas tipològicament singular i aïllat del qual no hem trobat evidències que permetin generalitzar aquest tipus arquitectònic, fora del seu context geogràfic i en l’època a què ens referim.
Dins aquest mateix període, i en un altre ordre de singularitat, cal esmentar l’estrany edifici de l’església de Sant Germà, vora Montan de Tost, de datació i tipus incert, tot i que no podem descartar que sigui d’aquest moment. També és excepcional el campanar de torre de Sant Climent de Coll de Nargó, tant pel seu estat de conservació com per la seva tipologia, estranya en aquesta època a Catalunya. Els pocs exemples que l’apliquen són, a més de Coll de Nargó, Santa Helena de Rodes, Sant Andreu de Gurb, Santa Coloma de Fitor, Sant Mateu de Bages, o Sant Vicenç d’Enclar; tots ells presenten un ampli ventall de formes tipològicament i formalment singulars.
Fora de la regió alta de l’Alt Urgell, al sud del congost d’Oliana, ja al curs mitjà del riu Segre, trobem dos notables exemples d’edificis anteriors al segle XI. D’una banda, l’església de la Puríssima Concepció de la Garrola (Bassella), que presenta molt transformada la seva nau, i conserva l’absis rectangular en perfectes condicions; cal lamentar, però, la pèrdua o l’emmascarament del seu arc triomfal, i molt especialment els efectes causats per l’embassament de Rialb. D’altra banda, les restes de la capella de Sant Miquel del castell d’Ansamora (prop de l’església de la Garrola, a Castellnou de Bassella) deixen veure, malgrat les transformacions i el seu estat de ruïna, l’obertura de l’absis, constituïda per l’únic arc triomfal de ferradura —perfectament concebut i construït— que es conserva en l’arquitectura alt-medieval de l’Alt Urgell.
Com succeeix en la resta dels territoris de la Catalunya medieval, en la primera meitat del segle XI es produeix, a l’Alt Urgell, un canvi substancial en el panorama arquitectònic, que passa a ésser dominat, de manera pràcticament total, per les noves formulacions de l’arquitectura que anomenem llombarda i que podem relacionar amb la figura històrica de sant Ermengol, bisbe d’Urgell.
Sant Ermengol i la seva activitat constructiva (paral·lela a les dels vescomtes d’Osona, o dels bisbes de Vic) permeten traçar una de les vies de penetració de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI, que a l’Alt Urgell prendrà una formulació pròpia i diferenciada de la resta de Catalunya. La seva definició tindrà lloc a partir de la realització de dues grans obres, la nova catedral d’Urgell i l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.
La catedral d’Urgell del bisbe sant Ermengol fou totalment substituïda per una altra construcció al segle XII. De la seva estructura no coneixem detalls, atesa la manca d’exploracions arqueològiques en el subsòl de la catedral actual. Només sabem d’un vestigi de mur semicircular —prop del braç nord del transsepte de la catedral actual— que, de poder-se confirmar la pertinença a la catedral del segle XI, pertanyeria a una capçalera de tipologia força complexa: amb una improbable orientació al nord, o bé amb una capçalera trevolada, o bé, més probablement, amb una capçalera amb transsepte, els braços del qual acabarien en formes absidals com les de Sant Serni de Tavèrnoles.
Aquest darrer és, sense cap mena de dubte, l’edifici conservat més important d’entre els construïts durant el segle XI, no solament a l’Alt Urgell sinó a tot Catalunya. Es pot considerar com una de les obres principals que defineixen l’estil de l’arquitectura catalana del segle XI, juntament amb edificis com la catedral de Sant Pere de Vic, la canònica de Sant Vicenç de Cardona o les esglésies dels monestirs de Santa Maria de Ripoll o Sant Pere de Casserres (Adell, 1986, pàg. 97).
A desgrat del seu estat ruïnós i de la restauració de què ha estat objecte, la complexa capçalera de l’església del monestir de Tavèrnoles constitueix un dels més impressionants exemples de l’arquitectura de la seva època, amb una forta càrrega simbòlica en la composició espacial dels seus absis i absidioles i amb una orientació a ponent, inversa a l’habitual en els edificis religiosos i que té fondes arrels històriques. Tots aquests factors situen la seva arquitectura més a prop de les fórmules europees que de les estrictament italianes (Bango, 1988, pàg. 63), encara que des de Puig i Cadafalch aquestes han estat considerades com a dominants en l’arquitectura catalana del segle XI. Tanmateix, l’església de Tavèrnoles presenta una distribució molt singular dins el panorama català dels motius ornamentals llombards, limitant-los als murs de la nau i deixant els volums absidals sense cap mena d’ornamentació, exactament a l’inrevés del que és general en l’arquitectura del seu temps.
L’occidentalització de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles sembla que ha d’estar en la base de la disposició d’altres esglésies alt-urgelleses, com la de Sant Serni de Cabó (de capçalera originàriament trevolada) o la del monestir de Santa Cecília d’Elins (basilical), que tampoc no tenen cap tret topogràfic aparent que en justifiqui la peculiar orientació ni, per tant, segueixen l’ortodòxia de la composició del que és comú en la resta de regions catalanes.
Semblantment, en el camí vers l’“ortodòxia”, podem dir de l’església de Sant Vicenç d’Estamariu, concebuda amb un pla basilical “clàssic” i amb la decoració llombarda reduïda a l’absis central, o de l’església de Sant Pere d’Urgell, on només alguns detalls —com les finestres geminades de les testeres del transsepte— evoquen les concepcions més personals i singularitzades que giren al voltant de l’arquitectura de Sant Serni de Tavèrnoles.
La plena aplicació de les fórmules arquitectòniques llombardes, ja dins la més pura “ortodòxia” estilística, es troba representada en un nombre no gaire important d’edificis urgellesos, com ara la desapareguda església de Sant Serni d’Estamariu o les de Santa Llúcia de Tragó de Peramola, Sant Miquel de Peramola, Sant Andreu d’Oliana, Sant Climent de Coll de Nargó, Sant Julià dels Garrics i Sant Salvador del Corb.
També en els campanars es manifesta la plena aplicació del tipus llombard, especialment en els de Sant Martí de Bescaran i Sant Romà de Valldarques, ja del segle XII; més sòbriament en el de Santa Maria de Castell-llebre; d’una manera molt més singular, ja allunyada de les formes llombardes, a Sant Martí de la Plana, i amb una acurada i sòbria composició en el de Santa Maria de Remolins.
D’entre tots els campanars, mereixen un tracte especial el de Sant Martí d’Ars, d’estructura cilíndrica i executat amb una sòbria ornamentació llombarda. Té un paral·lel de menor qualitat en el campanar —avui mutilat— de Sant Serni de Gavarra i, probablement, prengué com a model el també mutilat campanar del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, cilíndric i del qual només es conserva el sòcol. Probablement, aquest constituí l’exemple més monumental dins aquesta tipologia, si és que fou construït amb els mateixos plantejaments que l’església del monestir.
Amb independència dels edificis concebuts segons les fórmules llombardes en la seva ornamentació, l’arquitectura alt-urgellesa presenta un nombre important d’edificis datables dins el segle XI que no presenten cap tipus d’ornamentació, com Sant Serni de la Salsa, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Martí de Cortiuda o Santa Llogaia de Bellpui, amb el seu curiós transsepte. Un esment a part mereix l’església de Sant Martí de la Clua de Bassella, no tant per la seva arquitectura, perfectament integrada en les fórmules més pròpies de la fi del segle, sinó per l’aprofitament d’unes curioses estructures, fetes amb carreus de grans dimensions, que per si soles justifiquen l’exploració arqueològica de l’església i el seu entorn.
La perduració de les formes llombardes en edificis construïts al segle XII es fa patent en edificis com Sant Romà de Valldarques o Santa Maria d’Organyà, en la qual l’absis conservat presenta l’ornamentació característica de les formes llombardes, mentre que la resta de l’estructura i la seva portada posen ja en evidència una datació dins el segle XII.
Altres edificis com Sant Joan de Carreu, Sant Esteve de Tuixén, Santa Maria de Remolins, Sant Genís de Torà de Tost o Sant Andreu d’Aristot, molt influït per les formes cerdanes, són representatius de la perduració de formes i tecnologies en edificis que foren construïts al segle XII, fidels a la tradició constructiva.
Si l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles representa el punt culminant de l’arquitectura urgellesa del segle XI que s’ha conservat, la catedral de Santa Maria d’Urgell és, sense cap mena de dubtes, el principal edifici urgellès del segle XII i un dels conjunts més importants de tota l’arquitectura catalana d’aquest segle.
L’actual catedral d’Urgell substitueix les estructures de la catedral del segle XI. En el seu procés constructiu cal esmentar l’excepcional document del contracte, l’any 1175, del mestre Raimundus Lombardus per a l’acabament de les obres de construcció de l’església de Santa Maria. Aquest document permet datar la catedral en la segona meitat del segle XII, data perfectament compatible amb les característiques de la seva arquitectura, la qual constitueix un exemple excepcional dins el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XII.
La catedral d’Urgell ha estat considerada com el millor exemple de la influència de l’arquitectura italiana al segle XII català (Puig i Cadafalch, 1918, pàgs. 347-358), però l’estudi aprofundit de les seves estructures permet entreveure les influències que conflueixen en la seva arquitectura. En ella es combinen unes concepcions i solucions espacials plenament desenvolupades en l’arquitectura catalana del segle XI, amb unes influències de l’arquitectura nord-italiana del segle XII, especialment notòries en la solució del volum absidal i en l’organització de volums i façanes. És en aquesta síntesi, genial, on està l’extraordinari interès arquitectònic de la catedral de Santa Maria d’Urgell.
L’obra de la catedral d’Urgell abastà també la construcció del seu equilibrat i espaiós claustre, únic del seu tipus que s’ha conservat a l’Alt Urgell. A excepció d’aquest, només hem pogut identificar minsos vestigis d’un claustre a Sant Serni de Tavèrnoles: només resta un pilar, corresponent a l’angle sud-oest del porxo, la qual cosa indica clarament que tenia unes dimensions molt reduïdes amb relació al claustre de la catedral. Pels capitells que en procedeixen i pels escassos elements encara conservats al monestir, podem establir una estreta relació entre la construcció d’aquest claustre i l’obra de la catedral.
Sembla, tanmateix, com si aquest projecte hagués atret la major part dels esforços arquitectònics de la comarca durant el segle XII, car, a part les portades monumentals de la catedral, a l’Alt Urgell només es coneix la portada (desapareguda) de l’església de Sant Andreu de Cornellana i les, ja molt tardanes, de Santa Maria d’Organyà i Santa Maria de Castellbò. Així, l’ornamentació arquitectònica és pràcticament inexistent en l’arquitectura urgellesa del segle XII, que es caracteritza per la nuesa dels seus paraments i l’escassa rellevància de la major part dels seus edificis. Entre aquests, però, cal esmentar esglésies com Sant Andreu de Sallent, de capçalera trevolada i un parament molt acurat, o Sant Jaume de Lavansa, Sant Esteve d’Alinyà, Sant Sebastià de la Clua de Bassella, Sant Cristòfol de Vinyoles, Santa Eulàlia de les Anoves i Sant Romà de Sisquer, exemples tots ells de la senzillesa de l’arquitectura urgellenca del segle XII i la seva adscripció als models tecnològics i formals més estesos en la Catalunya del segle XII.
Cal assenyalar com la situació de l’arquitectura urgellenca del segle XII, totalment capitalitzada per l’obra de la catedral d’Urgell, presenta un cert paral·lelisme amb la situació de la del segle XI. És en aquest moment que l’obra del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles assenyala el punt de màxim interès, tot i que, a diferència del que succeeix al segle XII, no arriba a anul·lar totalment la creativitat arquitectònica en altres edificis del seu moment, que conformen un entorn arquitectònic d’especial interès per a la comprensió de la penetració de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI. (JAA)
L’escultura monumental
Es pot dir que la màxima representativitat dins l’àmbit escultòric a la comarca de l’Alt Urgell correspon al conjunt de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Això tant per la quantitat de l’escultura i la varietat dels llocs on es distribueix dins el conjunt, com per la qualitat tècnica i formal manifesta si la comparem amb la resta dels conjunts conservats.
Quant a la valoració qualitativa del conjunt del claustre, cal assenyalar-ne els lligams iconogràfics amb l’escultura rossellonesa i puntualment amb la del claustre de Ripoll; dins l’àmbit estilístic és destacable l’aportació rossellonesa, i remarcable, segons que es desprèn de l’estudi fet en aquest volum, la influència d’obres hispano-tolosanes lligades al camí de Santiago. Puntualment és també Covet el conjunt que aporta certs paral·lelismes estilístics amb el conjunt de la Seu d’Urgell. La resta de l’escultura, dispersa per tot l’exterior de la seu, és en bona part subsidiària del claustre, per al qual en el present volum es proposa la data de l’inici de la construcció entre el 1160 i el 1170.
L’escultura de l’interior de la catedral és d’un interès menor que la del claustre i la de les portades nord i sud, tot i que també resta lligada a la del claustre per constants iconogràfiques i estilístiques, encara que de menor qualitat. A l’interior, com a tot el conjunt escultòric de la seu, els temes iconogràfics discorren entre representacions zoomòrfiques i antropomòrfiques; a més, són nombroses les representacions de motius vegetals escampades per tot el conjunt. No hi ha a la catedral cap capitell o motiu historiat.
A la resta de la comarca, la major part de l’escultura monumental que es conserva presenta formes més rudimentàries, un cert caràcter marginal o menor, i resulta deutora o subsidiària del conjunt de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Tota ella ens ha arribat de manera fragmentària o bé havent rebut tantes o tan considerables reformes que es fa difícil d’assumir com a exponent del romànic. Un exemple clar de conjunt en estat fragmentari és Sant Andreu de Cornellana; de conjunt modificat ho és, en canvi, Santa Maria d’Organyà, que, malgrat tot, s’estudia en aquest volum.
Altres exemples que han pervingut presenten una estructura encara romànica, amb ornaments escultòrics —mitges esferes— d’àmplia difusió en el romànic barrejats amb altres d’estètica ja gòtica, que donen al conjunt un caire híbrid; el conjunt de la façana de Santa Maria de Castellbò i el de Castellnou de Carcolze, els quals no incloem entre les monografies del present volum, són exemples d’aquesta afirmació. Per raons similars tampoc no tractem el conjunt de portada i finestres de l’església de Sant Esteve d’Alinyà, ornamentat amb un seguit de semicercles en alt relleu, l’esment dels quals ha estat incorporat a l’estudi arquitectònic del conjunt. També s’ha incorporat a l’estudi arquitectònic la referència als ornaments que es trobaven a l’església de Santa Maria de Remolins, atès que, com es veurà en l’estudi referenciat, ja no es conserva la finestra monolítica abans situada a l’absis nord i que mostrava un simulacre de dovelles mitjançant incisions.
Com a conjunt valuós estimem les restes que ens han arribat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, fonamentalment els capitells, els quals formaven part de l’ornament escultòric del claustre, però també els estucs, que són conservats al mur oest del braç meridional del transsepte i que constitueixen un dels pocs exemples d’ornament figuratiu en relleu que ha estat realitzat en aquest material.
Resseguint altres conjunts fragmentaris que ens han pervingut, cal esmentar les dues cares que ornen la façana de l’església de Santa Coloma d’Arsèguel (vegeu l’estudi dins “Esglésies de l’Alt Urgell anteriors al 1300”), molt semblants a dos dels tres relleus que apareixen a l’exterior de l’absis de l’església de Sant Cristòfol de Vinyoles; l’altre relleu representa la figura d’un animal. Un relleu molt malmès representant un quadrúpede figura també entre les restes de l’església de Sant Andreu de Cornellana, avui a la paret externa d’una de les cases del poble, juntament amb altres peces que conformaven la portada original: dos capitells, l’un amb ornaments vegetals i l’altre amb decoració de tipus zoomòrfic i vegetal, i dos fragments llisos probablement pertanyents al fust d’una columna. El capitell zoomòrfic esmentat, tot i que es conserva molt malmès, forma part d’un tipus de capitells que trobem en alguns claustres com els d’Elna, Ripoll, la Seu d’Urgell, i en les restes del conjunt de Tavèrnoles. Un altre capitell remarcable, molt diferent quant a temàtica i estil, és el que hi havia hagut a l’església de Sant Miquel de Castellnou de Bassella, que ha estat datat al segle XI.
Menció a part mereixen els sarcòfags conservats, encara que transgredint l’ús originari, a Sant Sebastià de la Clua i Sant Martí de Bescaran. Els dos sarcòfags de Sant Sebastià de la Clua formen part avui de la paret del cementiri, utilitzats com a pedra de construcció. El conservat a Sant Martí de Bescaran serveix en l’actualitat com a caixa receptacle de l’aigua de la font. Tots, però, han estat relacionats amb altres també provinents de Catalunya quant a la tècnica i els motius emprats en l’ornament escultòric.
En relació també amb un context funerari, s’han conservat dues esteles funeràries de tipus discoïdal al cementiri del davant de Sant Miquel de Peramola, amb creus gregues ornant tant l’anvers com el revers. Una altra peça que fa pensar també en una possible utilització funerària és un relleu, en forma d’estela, conservat a l’església de Sant Víctor de Fígols d’Organyà. Va ser trobat al campanar de l’església en un estat bastant dolent; és una peça de forma troncocònica, que acaba en dues cares contraposades, de datació molt dubtosa. També a l’ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre constava l’existència d’una estela funerària de tipus discoidal, mig soterrada però amb inscripcions a les dues cares molt posteriors a l’època que ara estudiem, que no ha estat possible trobar.
Potser la peça més ben considerada sigui l’ara d’altar procedent de la Seu d’Urgell, que amb dubtes hom l’ha fet procedir de la catedral de Santa Maria. Datada al segle XI i realitzada en alabastre, és juntament amb la procedent de la catedral de Girona —ambdues afiliades estilísticament— una de les peces més representatives de l’estil romànic en aquesta tipologia.
Una altra ara d’altar, en aquest cas de segon o tercer ordre, es conserva a Sant Serni de Cabó: com a únic ornament presenta un motiu geomètric en ziga-zaga que envolta el gruix de la taula. També l’església de Sant Esteve d’Alinyà conserva una ara d’altar, sense cap mena d’ornament, que no s’ha de considerar, segons el nostre parer, dins el paràmetres establerts pel romànic. D’altra banda, sabem que a Sant Serni de Tavèrnoles hi havia hagut una ara d’altar antiga, de la qual desconeixem la localització actual. Segons J. Ainaud aquesta ara es podria correspondre amb el frontal del MNAC (MAC núm. 15786). Resta encara una altra ara d’altar, procedent de Sant Martí de Taús, que presenta un acabament esbiaixat i no té cap mena de motiu escultòric. És difícil precisar-ne la datació, però tampoc no sembla d’una data ajustable a l’estil romànic.
Un altre grup considerable és el format per les piques, tant baptismals com beneiteres. Majoritàriament no presenten cap tipus de decoració escultòrica, fet que en dificulta la datació: és el cas de les de Santa Maria de Miravall o a Sant Martí de Taús, les quals, a més, no degueren ser pensades per a utilitzar-se com a piques beneiteres, sinó com a morters. Una estructura troncopiramidal, però sense “cantoneres” sobresortints, adopta, igualment, la pica baptismal conservada a Santa Maria de Miravall, exempta de qualsevol decoració.
D’un total de 23 piques conservades a l’Alt Urgell, incloent les tres anteriorment referides, vuit són beneiteres i sense decoració escultòrica, com per exemple la conservada a Sant Sebastià de la Clua d’Aguilar; unes altres quatre del mateix ús disposen d’alguna, encara que mínima, decoració escultòrica, com ara la conservada a Santa Coloma d’Arsèguel, que presenta com a únic ornament una petita mitja esfera —element emprat freqüentment en l’escultura de la comarca que tractem—. Unes altres vuit piques són baptismals i llises; la conservada a la ja esmentada església de Sant Sebastià de la Clua d’Aguilar n’és un exemple. Tres més, també baptismals, són decorades. De les dues piques que hi ha a Sant Maximí de Sallent d’Organyà, una és baptismal i sense decoració escultòrica, mentre que l’altra és beneitera i certament interessant: probablement la més atípica i valuosa de totes les piques conservades en aquesta comarca.
Així, l’interior del vas presenta un perfil ondulant i l’exterior dues creus gregues inscrites dins un cercle. A Sant Serni de Tavèrnoles es conserva una altra pica beneitera de característiques semblants.
De tot el grup, la gran majoria adopta la forma semisfèrica, mentre que només algunes presenten altres estructures, com la pica baptismal de Sant Maximí de Sallent d’Organyà, que té una forma oval en sentit longitudinal. Aquesta mateixa forma oval allargassada presenta la pica baptismal que es guarda a Sant Esteve d’Alinyà, l’exterior del vas de la qual combina alguns motius ornamentals —lòbuls vegetals i flors de vuit pètals— freqüents dins el repertori romànic, tot i que de factura compositiva i tècnica ja gòtica. Es per aquesta raó que no s’estudia en el present volum.
També per la mateixa raó excloem del nostre objecte d’estudi la pica beneitera conservada a Sant Víctor de Fígols d’Organyà. El motiu ornamental d’aquesta peça consisteix en unes franges en diagonal que s’inscriuen entre una espècie d’anelles, una a la part superior i l’altra a la inferior. També s’han bandejat com a matèria d’estudi els fragments del fris que transcorre per l’interior de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell i les dues ares d’altar procedents de Sant Jaume i Sant Andreu del castell d’Oliana. (CLIU)
La talla
L’escultura en fusta no és gaire abundant a la comarca de l’Alt Urgell. Les peces que s’han conservat són escasses i segueixen dues tipologies, tres si incloem els capitells del baldaquí de forma piramidal procedent de Sant Vicenç d’Estamariu (MNAC 24059). Els capitells de la part davantera d’aquest baldaquí són tallats i policromats, però tot i que —parafrasejant J. Ainaud (1973, pàg. 232)— pertanyen encara a la tradició romànica, com també el contorn lobulat dels arcs laterals i davanter, considerem com més adient per al conjunt en qüestió una datació més pròxima al gòtic que no al romànic. Tot això, i també el fet que com a peça mobiliar s’allunya del camp de l’escultura, ens ha dut a prescindir en aquest volum del seu estudi individual, considerant a més que la pintura que decora l’interior del baldaquí és ja, amb plena seguretat, gòtica.
Dins les dues tipologies abans esmentades, resten tres marededéus i un Crist en Majestat. De les tres marededéus s’han pogut estudiar la de Santa Maria de la Seu d’Urgell, conservada a la mateixa catedral, i la procedent de Sant Esteve de Tuixén. De la de la Seu cal remarcar que originàriament, segons es desprèn d’una fotografia conservada a l’Arxiu Mas (clixé G/A 10728), era caracteritzada com una Mare de Déu de la Llet. La tercera imatge, que ens consta que era conservada en una de les cases del poble d’Argolell i que procedia de l’església de Santa Maria, no ha estat localitzada i, atès que tampoc hi ha documentació fotogràfica de la peça, no hem pogut estudiar-la. En canvi, en aquest volum s’analitza, encara que succintament, una altra marededéu procedent d’Asnurri i desapareguda el 1936. D’aquesta peça l’Arxiu Mas conserva una fotografia a partir de la qual hem pogut abordar el seu estudi.
L’altra peça cabdal dins el grup d’imatgeria urgellesa és la Majestat procedent de l’església de Santa Maria d’Organyà; actualment es conserva al MNAC amb el núm. 15890.
Una primera apreciació respecte al grup de l’escultura sobre fusta és l’escassa rellevància que té en aquesta comarca, si jutgem la quantitat de peces conservades de factura romànica. Per tant, fer una valoració de conjunt resulta en aquest cas, si més no, empobridora.
De l’observació de les peces conservades es desprèn que la seva execució correspon a un moment ja tardà dins el romànic, i en això coincideix amb l’altra branca de l’escultura urgellesa, la realitzada en pedra, sigui quina sigui la tipologia de la peça. Cal situar, doncs, les obres esmentades, més que a la darreria del segle XII, ja dins el segle XIII.
L’altra conclusió fa referència a la qualitat de les peces trobades: el nivell de les peces en concret és bo, però no excel·lent. En canvi, una valoració general, de taller o d’àrees d’influència o de filiació estilística, no és possible fer-la atesa l’escassa representativitat quantitativa. (CLIU)
La pintura mural i sobre taula
L’Alt Urgell no és una comarca gaire afortunada quant a conjunts de decoració pictòrica conservats, sobretot si tenim en compte la gran quantitat d’edificis romànics que han arribat fins a nosaltres i l’activitat constructiva que tingué lloc durant el període romànic. Dels conjunts que avui coneixem, gairebé tots es conserven en entitats museístiques. Només un exemple fragmentari i dues petites mostres del que segurament fou un conjunt més important ornen, encara avui, l’àmbit originari. Es tracta de dos exemples de pintura mural, exterior i interior, i un fragment de pintura sobre taula que decorava l’altar. Santa Maria de Remolins només conserva restes de la figuració d’un parament en color mangra. A Sant Romà de Valldarques, en canvi, resta part d’una decoració pictòrica d’exterior, sota les arcuacions cegues del campanar, molt més interessant. Consisteix en la combinació de diverses figures geomètriques, avui sense gaire sentit. La importància, però, recau més en el fet que a tot Catalunya són gairebé inexistents els exemples conservats de pintura mural exterior: encara trobem algun vestigi al campanar de Sant Feliu del Racó (Vallès Oriental) que, com a Santa Maria de Remolins, consisteix en la figuració d’un parament de carreus.
L’altre conjunt conservat in situ correspon a una biga travessera situada al fons de l’absis de Santa Agnès de la Farrera dels Llops. La peça, decorada amb escuts relacionats amb la família dels Castellbò, potser corresponia a una de les parts sustentants d’un baldaquí de plafó, com ara els conservats de Sant Serni de Tavèrnoles i de Sant Martí de Tost. La importància, doncs, d’aquesta biga és doble: d’una banda el fet que, com a part integrant d’un cobriment d’altar, es conservi encara al lloc originari; de l’altra, la representació d’una sèrie d’escuts que han fet possible datar la peça dins el primer quart del segle XIII.
La resta de conjunts pictòrics, procedents de sis esglésies diferents, s’han conservat —en millors condicions— en diversos museus. De tots ells, el conjunt més destacable és el procedent de Santa Maria de la Seu d’Urgell, format, actualment, per set fragments dispersos, servats als museus diocesà d’Urgell, episcopal de Vic, d’Art de Catalunya, Maricel de Mar i en una col·lecció particular. Tots ells procedeixen d’absis laterals o de zones secundàries, com ara la capella de Sant Just situada sota el campanar. Només d’un d’ells no sabem el lloc on era situat: es tracta del fragment conservat al Maricel de Mar. En canvi, del fragment que avui resta en una col·lecció particular sabem que coronava, originàriament, el fris del Sant Sopar conservat al MEV. Una fotografia publicada per J. Gudiol i Cunill (1929, I, fig. 183) ho certifica.
Dels set fragments que actualment coneixem, els més destacables són el Sant Sopar guardat a Vic i el fris de l’absis de més al nord, conservat al museu de la Seu d’Urgell. Ambdós datats dins el segle XIII, corresponen a moments i a mans diferents, tot i que demostren una certa coneixença del nou estil gòtic. El fris del Museu Diocesà d’Urgell, més mal conservat i de difícil lectura, sembla anterior al Sant Sopar i conté certs conservadorismes romànics, com ara el traç gruixut que marca el contorn de les figures. Semblant és el fragment que forma part d’una col·lecció particular de Barcelona. En canvi, el fragment guardat al Maricel de Mar no sembla tenir relació amb cap dels altres conjunts; de figures més estilitzades, representa un sant bisbe beneint un altre personatge i denota ja un imminent apropament al nou estil que, al llarg de tot el segle XIII, comença a fer-se lloc a Catalunya.
Els conjunts procedents de Sant Pere de la Seu d’Urgell i de Santa Eugènia d’Argolell completen el capítol de la pintura mural. Ambdós corresponents a la decoració d’un absis central, que segueix l’esquema habitual en el romànic, són conservats al Museu d’Art de Catalunya. El primer presenta l’habitual figura de Crist en Majestat a la conca, envoltat per una aurèola i acompanyat del tetramorf, i el col·legi apostòlic amb la Verge al registre central. De figures certament estilitzades, la de Crist sembla amagar amb el seu mantell el tron sobre el qual possiblement seu; la disposició dels genolls confirmaria aquesta actitud sedent. Tanmateix, les dimensions de la figura si l’entenem com a asseguda són desorbitants; així, sembla clar concloure que som davant la representació d’un personatge que l’artista no va saber resoldre.
De Santa Eugènia d’Argolell només s’han conservat tres fragments, corresponents al registre mitjà, que representen una part del col·legi apostòlic amb la Verge i una banda ornamental que ocupava l’intradós de la finestra. En un estat de conservació força dolent, les figures són emmarcades sobre bandes monocromàtiques, alternant els colors tant del fons com dels nimbes i mantells. Les figures resulten força esquemàtiques i hieràtiques, de manera que en cap moment s’entreveu un dinamisme. L’antiguitat d’aquest conjunt respecte del de Sant Pere és força evident. Les pintures d’Argolell corresponen a l’inici de la plenitud del romànic, cap als primers anys del segle XII.
Dins el camp de la pintura sobre taula, al marge de la biga ja esmentada de Santa Agnès de la Farrera dels Llops, es conserven quatre conjunts: dos cobriments i dos revestiments d’altar. Els cobriments, o baldaquins, procedeixen de Sant Martí de Tost i de Sant Serni de Tavèrnoles. El primer, actualment repartit entre els museus episcopal de Vic i d’Art de Catalunya, presentava una estructura semblant a la que degué tenir el de la Farrera dels Llops: una taula plana, disposada amb una certa inclinació damunt l’altar i recolzada sobre dues bigues travesseres, les quals eren encastades en el mur absidal. Tant les figures de la taula central (Crist en Majestat i els evangelistes) com l’ornamentació en general, que ocupa muntants, elements de separació i bigues, daten de la segona meitat del segle XIII. D’un mateix moment sembla el baldaquí de Sant Serni de Tavèrnoles, el qual presenta certs punts de contacte quant a època amb aquell, encara que no sembla procedir d’una mateixa mà.
Els revestiments d’altar suara esmentats són una taula lateral d’altar procedent de Sant Martí d’Ars i un conjunt complet d’altar de Sant Serni de Tavèrnoles. Aquest, format per tres taules, és certament el més curiós. La iconografia que presenta la taula central, gens habitual en el període romànic, mostra un seguit de figures de bisbes o abats, al mig dels quals s’hi ha identificat la imatge de sant Serni. Les taules que fan de laterals presenten les imatges de sant Martí i sant Brici. Tant l’estranyesa del repertori iconogràfic, que algun autor ha relacionat amb un context funerari propi d’un període avançat, com l’estil ja força madur que manifesten les taules fan pensar que som davant una obra del segle XIII. La taula d’altar de Sant Martí d’Ars, més tardana, presenta també uns motius iconogràfics que tingueren un gran desenvolupament en el període gòtic; es tracta de les escenes de la pesada i la salvació de les ànimes. Correspon, ja, a la darreria de la tretzena centúria.
La totalitat dels conjunts pictòrics de la comarca de l’Alt Urgell cobreixen pràcticament la franja cronològica del romànic, si bé la major part d’aquests corresponen al segle XIII, i només dos —amb unanimitat d’opinions— han estat classificats dins el segle XII: es tracta dels conjunts de Sant Pere de la Seu d’Urgell i de Santa Eugènia d’Argolell, aquest corresponent al segle XI segons alguns autors. Resulta estrany i força curiós, doncs, que en una comarca on la major part d’esglésies responen a fórmules arquitectòniques del segle XI, la decoració mural sigui majoritàriament del segle XIII. (LCV)
Altres mostres d’art
Fora dels conjunts pictòrics fins ara esmentats, hi ha una obra que dins la comarca mereix especial atenció. Es tracta del Beatus de la Seu d’Urgell, del qual incloem en aquest volum tan sols un resum de l’estudi ja publicat en el volum XXIII de la present obra. No hi ha dubte que es tracta d’una obra excepcional que, juntament amb el Beatus de Girona, representa l’única mostra de la miniatura de Beatus a tot Catalunya. La importància de l’obra, així com el seu paper dins el camp de la miniatura i la procedència i formació dels artistes que la feren, són temes que Ma Eugenia Ibarburu estudia a fons, i al seu estudi ens remetem. Esmentem, només, que cal entendre aquesta obra com una mostra de l’èxit que, en alguns moments del pre-romànic i del romànic, assoliren alguns repertoris i algunes fórmules iconogràfiques.
Al llarg del volum trobarem a faltar algunes peces, conservades totes elles als museus diocesà d’Urgell i episcopal de Vic i procedents majoritàriament de la catedral de la Seu d’Urgell. La gran quantitat d’estudis que havíem d’encabir en el present volum, atesa la gran quantitat d’obres d’art romàniques conservades de la comarca, ens han obligat a prescindir d’algunes peces de segon ordre i, d’altra banda, ja estudiades en la present obra. És aquest el cas d’una Miscel·lània Patrística, conservada a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, que conté una gran part dels Diàlegs de sant Gregori i que ha estat datada el 938. Escrita a dues columnes amb lletra minúscula visigòtica, presenta al costat de les rúbriques en vermell una gran quantitat d’inicials miniaturades, que combinen formes zoomòrfiques i figuració humana.
No és menys important el grup de teixits que, trobats gairebé tots al llarg d’aquest segle, procedeix majoritàriament de la catedral de la Seu d’Urgell i es conserva repartit en multitud de fragments per molts museus del món. També dins aquest grup hem fet una selecció, rebutjant principalment tots aquells fragments de petites dimensions i descontextualitzats. Hem inclòs, en canvi, un grup de teixits força interessant, conservat al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona i procedent de la Seu d’Urgell. Només ens ha pervingut un conjunt de teixits que no procedeix de la Seu: es tracta del folre i el cobriment exterior d’una arqueta reliquiari de Sant Martí de Tost, datada al segle XI.
Del gran conjunt procedent de la catedral de la Seu d’Urgell cal destacar la túnica i el guant del bisbe Pere d’Urg, o del bisbe Abril, trobats en un dels dos sepulcres episcopals de la seu oberts l’any 1915 i que daten del segle XIII; el penó de sant Ot i la capa de sant Fructuós, trobats dins una arqueta, que hi havia en un nínxol de l’altar dedicat a sant Ot, i datats a la primera meitat del segle XII i del començament del segle XIII, respectivament; i, en darrer lloc, la capa de sant Ermengol, conservada al Museu Diocesà d’Urgell i ja classificada dins el segle XIII en el volum XXIII de la present obra. Sobre tots aquests importants induments ens remetem a l’estudi que Rosa M. Martín fa en aquest volum.
Un grup força gran és el format per les lipsanoteques i els reliquiaris. Només de Santa Maria de la Seu d’Urgell es conserven, al museu de la mateixa població, onze lipsanoteques, un ungüentan i un fragment d’una ampolleta. De tots ells cal destacar l’ungüentari i una de les lipsanoteques. El primer, consistent en un petit pot de vori de perfil gairebé esfèric, ha estat datat al segle XI i considerat de possible factura islàmica. La lipsanoteca (número 11 dins el vol. XXIII de la present obra, pàgs. 272-273), és de fusta i presenta una estructura a manera de petit sarcòfag o d’arqueta d’escassa alçària, amb una coberta de dos vessants. Conserva restes de la pintura que la decorava, consistents en un motiu trenat als laterals i una tija ondulant de la qual sorgeixen diverses fulles. Ha estat datada dins el segle XII.
Al marge d’aquest gran grup de la Seu, cal fer esment de dues lipsanoteques més. Una d’elles és guardada a la rectoria de Santa Pelaia de les Perles, feta en fusta i amb una forma de pot d’estructura cilíndrica; encara conserva al seu interior una bosseta amb relíquies. L’altra, avui perduda, procedia de Sant Martí de Tost i va ser trobada l’any 1922; sembla que anava destinada a formar part de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic, però que mai no hi arribà. La descripció que en feia P. Pujol i Tubau a la meitat d’aquest segle és recollida en la monografia que se li dedica en aquest volum.
Dins el camp de l’orfebreria són escasses les peces que han arribat fins als nostres dies. Una creu de Santa Maria de la Seu d’Urgell i una naveta de Sant Martí d’Ars són les més destacables. La primera, que respon a un projecte ambiciós, presenta els personatges habituals (Crist, la Verge, sant Joan, la mà de Déu i Adam sortint del sepulcre) tractats com a figures planes, realitzades amb esmalt, llevat del cap del crucificat, únic element treballat en alt relleu. El treball, d’una gran qualitat, ha estat relacionat amb obres realitzades a Silos. La naveta procedent de Sant Martí d’Ars i conservada al Museu d’Art de Catalunya és, també, de molt bona qualitat. En ella s’emprà la tècnica de rebaix, pròpia de les obres del taller de Llemotges amb les quals se l’emparenta. Hi ha, però, un detall que la fa extremament singular: es tracta de la utilització de caboixons, estranys en les peces de Llemotges.
Els encensers de Sant Serni de Tavèrnoles, en estat fragmentari, i de Sant Martí de Sorribes són les peces que completen aquest grup, juntament amb una altra creu de la Seu d’Urgell. Aquestes tres peces, però, resten lluny de la qualitat de les dues anteriorment descrites.
En darrer lloc, només resta fer esment d’algunes peces metàl·liques i de ferro forjat de la catedral de la Seu i que s’han conservat al seu mateix museu. Es tracta de quatre vasos i un calze, d’una banda, i un picaporta, un braser i un cendrer de l’altra. Dels vasos, un d’ells presenta una estructura semblant a la d’un encenser, tot i que, sense que les cassoletes siguin calades, és de dimensions reduïdes i presenta una decoració a base de cercles que emmarquen figures d’ocells. Els altres tres vasos, d’estructura i decoració pràcticament idèntiques, són una mica més grans i d’estructura gairebé cilíndrica, amb inscripcions a la vora de la boca extretes de l’Alcorà; un d’ells encara conserva les potes. Tots quatre han estat datats al segle XI i definits com de factura islàmica. Tant el calze com les tres peces de ferro forjat, també guardades al Museu Diocesà d’Urgell, són peces de tercer ordre i ja tardanes.
De tot aquest conjunt d’objectes litúrgics, la catedral de la Seu d’Urgell és la que en posseïa més. Resta clar que el seu predomini econòmic fou el que li permeté de posseir molts més objectes que la resta de centres religiosos i parròquies. Cal adreçar un major esforç a l’estudi d’aquest important centre encara per descobrir. (LCV)