L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa de l’Anoia en el qual s’assenyala la seva divisió entre tres antics comtats (comtat de Barcelona, comtat d'Osona-Manresa, i comtat o marca de Berga), amb indicació de totes les fortificacions anteriors al 1300 de les quals es tenen notícies.
C. Puigferrat i F. Sabaté
La comarca de l’Anoia té actualment un interès especial, pel que fa al coneixement de l’arquitectura civil i militar catalana, per tres motius principals. En primer lloc, atès que apareix com un bon mo del de territori organitzat en castells termenats, en part abans de l’any 1000 i, en part, poc després d’aquesta data. En segon lloc, a causa d’haver-s’hi conservat edificis força notables, alguns dels quals han estat recentment restaurats. En tercer lloc, pel fet que part d’aquesta comarca ha estat, al llarg d’aquests darrers anys, el centre d’un acurat treball de camp, acompanyat de diverses excavacions arqueològiques, que han permès de conèixer bé certes formes d’hàbitat de l’alta edat mitjana, que fins ara han estat trobades sobretot en zones de la Catalunya central. Podem veure cadascun d’aquests aspectes per separat.
La conca de l’Anoia fou un territori fronterer durant molts segles, gairebé des del segle IX fins al XII. Aquest fet va pesar profundament en la forma com s’organitzà administrativament, en la importància que hi tingueren els termes de castells. Fa uns quants anys ja vam estudiar les característiques d’aquests termes de castell, en el cas de la fortificació preromànica de Miralles; de fet, però, hauríem pogut trobar una organització semblant amb relació als castells de Queralt, de Vilademàger, de Montbui, de Claramunt, de Piera, de la Guàrdia del Bruc, de Castellolí, d’Òdena, etc. Segurament una mica més tard, després de l’any 1000, s’organitzà l’espai en la zona ja segarrenca d’aquesta comarca: Argençola, cap al sud, i al nord: Calaf, Pujalt, Boixadors, Copons, Veciana, Montfalcó, Castellfollit, Conill, Calonge, etc., que podem datar a la primera meitat del segle XI. Al costat d’aquests castells hi ha guàrdies, com la de la Manresana o la Guàrdia Pilosa, que després esdevingueren castells. Cal tenir present que la creació d’aquests castells, sovint situats al bell mig d’un terme, comportava l’aparició d’una església prop seu, generalment una mica més avall, i la creació d’un poblet a la seva rodalia més immediata. D’altra banda, allà on s’esdevingué la reorganització abans de l’any 1000 —potser és una coincidència— es produí una certa desintegració de l’hàbitat: van aparèixer vilars dispersos pel terme i, més endavant, cases isolades. En les zones ocupades després de l’any 1000, ja hi és predominant l’hàbitat concentrat, tot i que, és cert, organitzat en petits o mitjans nuclis de població.
Podem distingir construccions d’almenys quatre grans èpoques diferents. Unes primeres mostres, encara molt poc estudiades, pertanyen a edificis fets en època islàmica. Un segon conjunt correspon a les fortificacions anteriors a l’any 1000. Un tercer grup, potser el més important, és format pels edificis dels segles XI i XII. I, finalment, un quart grup és compost pels edificis bastits cap al segle XIII, alguna vegada fets de nova planta, però normalment edificats sobre antigues construccions.
Fins ara s’ha cridat l’atenció sobre el fet que segurament les extenses muralles del castell de Castellfollit de Riubregós, que tanquen una superfície de 106 m de llarg per de 10 a 22 m d’ample, són d’època musulmana. Potser un estudi acurat d’altres edificis permetrà d’ampliar, en el futur, aquesta mostra tan reduïda.
Entre els edificis preromànics, m’agradaria parar esment bàsicament en els castells de Montbui, Miralles, Vilademàger i el Castellet del Bedorc. En tots quatre tenen importància les formes corbes de les parets. El primer, però, és una casa forta, el segon un recinte mitjanament ampli, el tercer una torre amb un clos força extens i el quart, bàsicament, una torre encimbellada. Hom té la impressió que el segle X fou una època de recerca de solucions noves, que permetessin resoldre el problema de la poca seguretat que devien comportar l’existència d’angles rectes en les fortificacions. Aquestes solucions passaren per la realització de recintes o torres amb les parets sense caires vius, fins i tot quan no arriben a ésser ben circulars. Cal esmentar també, amb relació a l’organització de l’espai, que en la major part d’aquestes fortificacions, al costat del castell hi ha un clos i una església. Cal pensar que aquest clos devia fer de recinte d’un poble primerenc. En el cas de Miralles, les cases s’han mantingut habitades fins fa poc temps, en el de Montbui gràcies a unes excavacions arqueològiques es pogué descobrir restes d’uns habitatges, i en el cas de Vilademàger el nom ja és prou eloqüent.
Un tercer conjunt d’edificis, alguns dels quals molt notables, són les fortificacions dels segles XI i XII. Sovint són compostes per una torre cilíndrica i per un clos o una sala adjacent. Podem citar-ne diversos exemples, alguns dels quals d’edificis força ben conservats: el castell de la Torre de la Manresana, el de Boixadors, el de Clariana, d’altres relacionats amb edificis més malmesos, però tipològicament semblants: Argençola, Calonge, Jorba, Montfalcó el Gros, Rubió, etc. La torre de Boixadors, amb un diàmetre exterior de 7,2 m, uns murs de 2,3 m i la seva alçària repartida en tres compartiments, és una bona mostra d’aquest tipus de construcció. També és notable la restaurada Torre de la Manresana, amb 21 m d’alt, un diàmetre exterior de 7,3 m i una porta a 11 m del terra actual. La torre de Montfalcó el Gros, amb uns murs de 3,1 m de gruix, devia ésser molt alta. Cal, però, no oblidar que en realitat gairebé sempre hi havia, a més d’una torre, també algun altre edifici adjacent. En el cas de Calonge, és evident l’existència d’una torre circular i d’una sala adjacent, que fa 8 m de llarg per 4 m d’ample, bé que aquesta és una mica més moderna.
Cal fer esment també de torres tan notables com la de Contrast, amb una alçària de 20 m i un diàmetre extern de 6,4 m, que sembla que era el centre d’una quadra, feta ja en un moment una mica més tardà.
També són d’aquest moment algunes cases fortes, com poden ésser les de Rocamora, la del Joveró, la de Montesquiu, etc., de planta rectangular. En aquest darrer cas, però, a la sala original s’afegí, posteriorment, un clos més ampli que incloïa d’altres dependències.
Un quart moment constructiu s’ha de situar cap al segle XIII. D’aquest moment sembla que és, per exemple, un edifici tan característic com el castell de Segur, segurament compost de quatre torres d’angle, cilíndriques, que s’organitzaven al voltant d’un pati central. Pel que fa a aquesta època, també cal fer esment d’un conjunt d’edificis més difícils de datar, però que, malgrat tot, citarem ara. Així, la torre d’Òdena, d’onze costats, que ha estat datada abans de l’any 1000, però que tipològicament recorda més aviat construccions del segle XIII. de torres poligonals com l’anteriorment citada, en aquesta mateixa comarca en trobem tres més: la d’Orpí, una torre albarrana de Castellfollit de Riubregós i la torre mestra del castell de Claramunt. Aquest darrer castell és un edifici molt notable i complex, amb àmplies sales, cambres i cisternes i amb una extensa muralla amb diverses bestorres; és, però, en gran part, d’un moment tardà, dins l’època que estudiem en aquesta obra. En parlar d’aquest conjunt d’edificis fets cap al segle XIII, cal esmentar també l’important castell de planta poligonal de Calaf, amb 5 costats i amb uns murs que tenen un gruix de 3 m. Aquest mo del de castell poligonal també es troba, per exemple, en la casa forta de Mirambell; cal assenyalar, però, que en aquest últim cas a sota hi havia hagut una torre circular. Un cas semblant és el dels Castellots de la Llacuna, on al costat d’una torre feta segurament poc després de l’any 1000 hi ha una fortalesa amb un recinte poligonal, ja segurament d’època gòtica.
Fins ara, la major part dels vilatges abandonats o pobles rònecs que han estat excavats —o han començat a ésser excavats—, són situats als Pirineus o a la resta de la Catalunya Vella. Això no ens ha de dur a pensar que no n’hi hagués també en d’altres comarques de la Catalunya Central o de la Catalunya Nova. N’esmentarem, pel que fa a la comarca de l’Anoia, almenys quatre exemples. A Rocamora, a sota de la casa forta hi ha nombroses restes d’habitatges que s’estenen pel vessant meridional del serrat. A Vilallonga, al costat del castell i de l’esglesiola romànica, és molt probable que hi hagués un poble rònec. Un altre cas, que ja hem esmentat, l’antiga “Vila” de Màger, devia ésser situada dins del clos murallat que tanca la torre i l’església, bé que ara no en resti gairebé res damunt les roques nues. Un darrer exemple: prop del castell de Montbui, a la Tossa, s’excavaren uns “fons de cabana” que corresponien a uns habitatges de l’alta edat mitjana. S’hi trobaren restes de tres filades de les parets de pedra seca, indici d’un foc a terra, tres sitges per a guardar-hi cereals, etc.
Durant aquests darrers anys, sobretot a la part septentrional de la comarca de l’Anoia, s’han realitzat una sèrie de treballs de camp que han permès de localitzar tot un seguit de jaciments que tenen sovint unes característiques semblants. Hi ha tombes excavades a la roca, normalment isolades o bé formant petits grups allunyats de les esglésies. Aquests enterraments solen tenir formes trapezials o són del tipus dels extrems arrodonits, o de vegades s’hi endevinen plantes lleugerament pisciformes. També n’hi ha algunes de lloses, de vegades amb unes característiques força primitives (per exemple amb una llosa de base). A més, en aquestes necròpolis sovint hi ha llocs d’habitació, com per exemple balmes, on hom veu forats destinats antigament a encabir les bigues d’una coberta. També de vegades hom hi troba fornícules, tal com s’esdevé al Clot de Cal Riquer, prop de Ca n’Espanyol dels Prats de Rei, als encontoms de Cal Ferrers o al Fornot de Cal Garsa. Així mateix, aquest conjunt de tombes, hàbitats i possibles llocs de culte de vegades també es pot relacionar amb una explotació agrícola, on les vinyes tenien una certa importància: s’hi troben també cups o trulls per a premsar el vi. J. Enrich, que ha fet l’estudi de tot aquest conjunt de jaciments, diu precisament, amb relació als cups de Can Sala, que denoten “un tipus d’activitat econòmica característica d’un hàbitat rural dispers, amb connotacions troglodítiques i que pertany probablement a un tipus de població residual antiga [heretada, per tant, del món visigòtic] o a repobladors, en aquestes àrees de colonització en terra de ningú”. Crec que convé de cridar l’atenció, d’una banda, sobre el fet que es tracta d’un precedent —que almenys hem de datar als segles IX o X i que penso que alguna vegada pot tenir les arrels en èpoques anteriors— de l’hàbitat dispers dels masos isolats que, després de l’any 1000, fou tan freqüent en moltes comarques catalanes. D’altra banda, cal tenir present que aquest tipus de jaciments han de correspondre als que nosaltres vam trobar al Baix Berguedà o als que també hom ha trobat a la comarca del Bages o al Baix Solsonès i potser també a la part meridional de l’Alt Urgell. Per uns determinats motius, l’hàbitat d’aquesta zona de la Catalunya central tenia uns certs trets semblants.
Hem de fer esment també d’altres excavacions realitzades en aquesta comarca. Durant els anys vuitanta fou excavada una granja cistercenca a la plana d’Ancosa. No tan sols s’intentà de saber com eren els edificis, sinó que també s’estudià la relació amb el seu entorn. Els materials ceràmics i metàl·lics que s’hi trobaren eren bàsicament d’època gòtica. Així mateix, també podem assenyalar les excavacions fetes per la Diputació de Barcelona a les esglésies de Sant Miquel de Veciana i de Santa Maria de Rubió. En ambdues hom trobà sitges; en la segona es descobriren diversos enterraments dels segles XI i XII, excavats a l’argila natural, o un de fet amb una cista de lloses. No podem deixar d’esmentar l’excavació del taller de ceràmica de Cabrera d’Anoia. Les investigacions sobre aquest jaciment començaren l’any 1974, amb l’estudi de diversos forns i del material; unes excavacions sistemàtiques s’hi han dut a terme aquests darrers anys, dirigides per un equip franco-català. Pel que fa a aquesta segona etapa, no sols és interessant la troballa d’un nombre elevat de forns plens de terrissa, que hom pot datar als segles XII i XIII, sinó també la descoberta dels habitatges on vivien els artesans. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Anoia anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de l'Anoia, amb la senyalització dels tres bisbats que en època medieval es repartien el seu territori i amb indicació de totes les esglésies conegudes anteriors al 1300.
C. Puigferrat i F. Sabaté
Quan s’analitza el conjunt de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que s’ha conservat a la comarca de l’Anoia, crida l’atenció l’accentuat desequilibri existent entre l’abundància d’obres construïdes durant el segle XI, dins una tendència estilística força uniforme, dominada per les formes de l’arquitectura llombarda, i la producció arquitectònica dels segles immediatament anteriors i posteriors, de les quals no conservem cap exemple, complet, de l’arquitectura del segle X, o si més no anterior a les formes llombardes, i un escàs nombre d’edificis de rellevància limitada entre les formes pròpies de l’arquitectura del segle XII, època en la qual, a l’Anoia, és present amb molta força l’esperit de la tradició arquitectònica de les formes llombardes. Aquesta tradició s’allargassa en algunes obres, que podem datar del principi d’aquell segle, en les quals es palesen els avenços tecnològics en el treball de la pedra, en una execució plenament concebuda dins els paràmetres espacials i decoratius de l’arquitectura del segle XI.
Aquest caràcter de transició estilística que defineix algunes de les realitzacions de l’arquitectura de l’Anoia del principi del segle XII és també present, però amb un sentit diríem que oposat, en els monuments conservats a principis del segle XI, i és l’element més definidor de les característiques de l’únic edifici conservat a l’Anoia, en el qual es fan patents les formes de l’arquitectura anterior a la generalització de les formes llombardes, que és l’església de la Mare de Déu de Gràcia de la Tossa de Montbui. Aquest temple és un edifici que, arran sobretot de la revalorització que en feu Eduard Junyent (Junyent, 1961), o W.M. Whitehill (Whitehill, 1974), ha esdevingut un exemple clàssic en la historiografia de l’arquitectura alt-medieval catalana, com a edifici característic de la transició de les formes de l’arquitectura del segle X i les primeres manifestacions de l’arquitectura llombarda, al segle XI.
Aquest caràcter de “transició” es fa patent, a l’església de la Tossa, en la combinació del cos de les naus, cobertes amb voltes de canó seguides sense arcs torals, aixoplugades sota una única coberta a dos vessants (que avança ja el que serà una de les solucions característiques de l’arquitectura catalana del segle XI), amb la capçalera, formada per tres absis semicirculars, resolta molt matusserament en la seva unió amb les naus, i on es fan patents les formes llombardes, en l’ornamentació externa.
En una primera anàlisi es podria considerar que els absis i les naus corresponen a dues etapes constructives diferents, en les quals s’hagués afegit la capçalera a un cos de naus anterior i inacabat. Aquesta opinió, defensada per E. Junyent (Junyent, 1961), i basada en les circumstàncies històriques del primer quart del segle XI que visqué l’església, és posada en qüestió avui (Barral, 1981). A parer meu, considero l’església de la Tossa com una obra unitària, del començament del segle XI, concebuda en un moment en què les influències llombardes comencen a superposar-se a les formes pròpies de la tradició arquitectònica del país, en un clar procés de formació de l’estil arquitectònic característic de la Catalunya del segle XI, que representa una fórmula molt singular dins l’àrea de difusió de l’anomenada arquitectura llombarda.
A l’església de la Tossa cal assenyalar la possibilitat que s’hi produís un procés de reforma, tardanament, en el qual es modifiquessin els pilars dels seus arcs, substituint-se els originals, rectangulars, pels actuals, circulars, llevat del darrer pilar a ponent, que conserva la forma original, fet que ha estat interpretat per X. Barral (Barral, 1981) en el sentit que aquests darrers són l’únic vestigi conservat de l’edifici del segle X, dins l’obra, unitària, del segle XI.
En aquest context, l’església de la Tossa de Montbui pot considerar-se com una obra cabdal, entre les conservades, per a poder entendre el procés d’implantació de les formes llombardes en els àmbits allunyats dels grans centres de creació artística del seu moment. En el mateix sentit, però com a exemple de la més plena aplicació de les formes llombardes, cal esmentar l’església, ben propera, de Santa Maria del Castell de la Pobla de Claramunt, avui totalment ruïnosa, però que conserva encara prou trets perquè se’n puguin apreciar les característiques arquitectòniques.
La seva concepció tipològica es pot paral·lelitzar a la de la Tossa de Montbui: pla basilical de tres naus, cobertes amb voltes de canó, i capçades per tres absis semicirculars. La comparació entre ambdós edificis, però, permet de copsar com amb una mateixa tipologia es poden aconseguir resultats arquitectònics tan diferents, per la plena aplicació de les formes llombardes, no solament en la decoració de les façanes, sinó també en les proporcions dels espais, en la seva articulació, i en la solució dels suports, i posant de manifest, a l’ensems, el contrast entre les dues concepcions arquitectòniques, la de la Tossa, ancorada en la tradició, i la de la Pobla, plenament integrada en els corrents renovadors de l’arquitectura del seu temps, i tot plegat, en dos edificis construïts amb molt poca distància cronològica.
L’estil arquitectònic present a Santa Maria de la Pobla de Claramunt es fa pràcticament hegemònic en la producció arquitectònica alt-medieval conservada a l’Anoia, on edificis com Sant Jaume de Queralt, Sant Miquel de Vilaclara, Sant Pere de l’Arç, Santa Maria del Castell de Boixadors (aquests dos amb lesenes molt curtes), Sant Pere d’Ardesa, Sant Miquel d’Òdena, Sant Pere de l’Erm, o Sant Pere Desvim, de capçalera trevolada, són exemples, amb la seva personalitat, de la generalització de les formes llombardes en l’arquitectura del seu temps.
En aquest mateix context cal destacar l’església de Santa Maria del Bruc, concebuda dins la més rígida ortodòxia de l’estil, però amb la particularitat que presenta un campanar de torre, l’únic del seu temps conservat a l’Anoia, de planta circular, i que constitueix un dels escassíssims exemples d’aquest tipus de campanar cilíndric conservats a Catalunya, com els d’Ars, Tavèrnoles o Santa Coloma d’Andorra.
D’altra banda, l’exhauriment de les formes expressives i constructives de l’arquitectura llombarda es fa patent en diversos edificis com les esglésies de Sant Jaume Sesoliveres, Sant Bartomeu de Carbasí, i molt especialment en l’església del Priorat de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, edifici concebut amb una estructura molt simple, però d’un gran rigor compositiu, i que ha sofert reformes importants ja en època gòtica, que no impedeixen, però, de copsar-ne els principals trets arquitectònics, especialment després dels darrers processos de restauració de què ha estat objecte.
Entre els trets més característics de l’edifici cal assenyalar el seu cimbori circular, fórmula molt poc emprada a Catalunya, de la qual només es conserva, a part el de Castellfollit, el cimbori de Sant Cugat Salou, al Bages, però sobretot cal destacar-ne l’absis central, de planta rectangular, ornamentat exteriorment amb els elements de la decoració llombarda, realitzats amb un gran refinament en el treball de la pedra, però amb notables mancances compositives en la resolució del pinyó de llevant, en el qual es fa patent una remarcable rigidesa en l’ús dels elements compositius, que són mancats de la flexibilitat necessària per resoldre satisfactòriament els problemes compositius.
Aquestes característiques, d’un gust pel perfeccionament tecnològic i una certa rigidesa en l’ús dels elements compositius, que tot i la seva correcta execució esdevenen quasi estereotips, són condicions del canvi estilístic que coincideix amb el traspàs del segle XI al XII, i que es produeix en edificis, com ara a Castellfollit de Riubregós, que es mantenen plenament fidels als criteris espacials i compositius de la tradició arquitectònica.
Aquesta fidelitat, ja plenament integrada però en les formes i tecnologies pròpies del segle XII, es manifesta a l’església de Sant Pere de Masquefa, on l’absis presenta un fris d’arcuacions, perfectament tallades, i que constitueix un dels escassos edificis conservats a l’Anoia construïts en la plenitud de les fórmules arquitectòniques característiques del segle XII català.
Entre aquests cal assenyalar les esglésies de Sant Pere de la Goda, o Santa Maria de Miralles, sense absis diferenciat, la de Santa Maria del Camí, amb la seva especial finestra circular a l’absis, la de Santa Maria de la Sala, o la desapareguda de Sant Miquel de la Comanda, en les quals els motius ornamentals assenyalen ja formes del segle XIII, o la inacabada, i molt ambiciosa, de Santa Maria de la Roqueta, ja molt tardana, probablement de la fi del segle XIII, i més especialment, la de Santa Fe de Calonge de Segarra, estretament emparentada tipològicament amb l’església de Castellfollit de Riubregós, però sense la influència de la tradició ornamental; ambdues constitueixen un clar exemple del resultat dels diferents llenguatges arquitectònics, aplicats a un mateix mo del tipològic, circumstància que caracteritza la producció arquitectònica de la Catalunya del segle XII. (JAA)
Vegeu: Esglésies de l’Anoia anteriors al 1300
L’escultura en pedra
El panorama que ofereix el treball escultòric sobre pedra dels conjunts romànics conservats a la comarca de l’Anoia és prou ampli pel que fa al nombre de mostres que ens han pervingut, però alhora bastant pobre quant al repertori i a la qualitat, i molt transformat, fruit de la seva adaptació a cada època o bé de les restauracions que s’han vingut practicant al llarg del segle XX. Un altre aspecte que caracteritza l’art escultòric de la comarca és el seu localisme: lluny dels grans corrents internacionals, ens trobem davant d’uns conjunts que generalment responen a un gust local, propi d’aquestes terres i lligat als esdeveniments socials i als llinatges de la zona.
Del grup de portades amb repertori escultòric que s’han conservat, la de Santa Maria de Rubió és, en part, la que s’acosta més a programes decoratius del segle XIII treballats en molts indrets de Catalunya; és potser també un dels pocs conjunts que mostren un coneixement dels repertoris més repetits en aquesta època. D’altra banda, com sol succeir en una bona part dels conjunts comarcals, es tracta d’una portada refeta en època ja gòtica, tot aprofitant elements de l’anterior. Una altra portada que cal destacar és la de Santa Maria de Veciana, amb un repertori ornamental de qualitat, però certament peculiar i estrany als programes més repetits en el període romànic: una combinació de cercles i una altra d’entrellaços ocupen l’arquivolta central. La portada del santuari de la Mare de Déu de la Sala, en canvi, presenta una ornamentació que es repeteix sovint en altres conjunts de la comarca, no tan sols als arcs d’entrada de les esglésies, sinó també en impostes, cornises i finestres entre d’altres. Es tracta de franges de ziga-zagues, puntes de diamant o estrelles. A l’Anoia trobem aquest tipus de decoració en algunes de les restes de l’església de Sant Miquel de la Comanda —fragments d’un fris que recorria l’absis— o a Santa Maria del Camí, ornant una finestra circular oberta a l’absis.
Només dos timpans amb relleus figurats ens han pervingut. Un pertangué a una portada, oberta probablement al mur nord, de Sant Miquel de la Comanda i l’altre a una església del mateix municipi. Ambdós del segle XIII, es guarden actualment al Museu de Manresa i mostren escenes de difícil identificació, amb figures flanquejades per àngels. Responen, un cop més, a una manera de fer local i allunyada dels grans programes de l’època.
És freqüent, també, trobar relleus esculpits encastats en zones diverses dels paraments d’una església. Així, a Sant Joan de Vilamajor una de les dovelles de l’arc d’entrada presenta un petit relleu, força esquemàtic, amb la figura de sant Miquel matant el drac: el fet que aparegui aïllat de qualsevol programa iconogràfic el fa peculiar. La seva factura es correspon, cronològicament, amb la de la fàbrica de l’edifici, feta al segle XII. Altres llocs que presenten relleus aïllats i formant part de la fàbrica de l’edifici són Santa Fe de Calonge i Santa Maria de la Roqueta de Fiol: ambdues esglésies conserven un carreu amb la figura d’un cérvol, probablement relacionat amb algun llinatge important, corresponents als segles XIII i XII respectivament. A Sant Andreu de la Manresana també es conserven tres relleus integrats en el parament dels murs, tot i que originàriament no degueren ser pensats per a ocupar aquest lloc. Es tracta de tres relleus reaprofitats, escapçats i que presenten una decoració purament ornamental, la factura dels quals correspon ja a les acaballes del segle XIII.
Altres treballs escultòrics que s’han conservat realitzats sobre suports arquitectònics, tenint en compte que molts d’ells han estat descontextualitzats del seu emplaçament originari, són: alguns capitells, com ara un d’integrat en el mur de Santa Maria de la Roqueta de Fiol i un altre de procedent del castell de Jorba; mènsules a Sant Pere de Masquefa i a Santa Maria de la Roqueta de Fiol i una imposta a Sant Jaume de Queralt.
Del municipi de Prats de Rei, l’església de Sant Ermengol mostra dos carreus esculpits amb una creu potençada. Es tracta, sens dubte, de dues peces reaprofitades que, probablement, formaven part de la tapa d’un sarcòfag. Una peça similar, tot i que no ha estat incorporada al parament de l’edifici, es conserva a Santa Fe de Calonge: es tracta d’una coberta plana d’un sepulcre que presenta una creu acabada en el que, probablement, fou un crismó. És freqüent trobar la representació d’una creu sobre la tapa o les parets dels sarcòfags o ossaris, com és el cas del procedent del castell de Jorba: sota una de les set arcuacions de mig punt que decoren el frontal de l’ossari apareix treballada en relleu una creu potençada. Aquest tipus de representacions, però, no és exclusiu del període romànic, sinó que des d’èpoques anteriors s’estén fins a més enllà de l’edat mitjana. Respecte a altres peces mobles d’aquest tipus, se sap de l’existència d’un conjunt de sarcòfags a Sant Pere Sallavinera, però corresponen ja a època gòtica.
Una bona part de les esglésies de la comarca conserven piques baptismals o beneiteres, algunes de les quals, si més no, es poden considerar de factura medieval. Atesa la gran quantitat que ens n’han pervingut i al fet que la majoria tenen una escassa decoració esculpida, i també la dificultat —davant els pocs estudis que s’han fet sobre el tema— de datar-les amb precisió, hem inclòs un annex al final del volum on n’apareix una relació per comarques, amb indicació de les mides i una breu descripció. La primera relació que exposem és el resultat d’una part de l’important treball realitzat per E. Cruañes i X. Virella, l’any 1984, sobre les piques baptismals d’immersió a les comarques del Penedès, el Garraf, l’Anoia, l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Baix Llobregat. La segona relació, com a complement de la primera, recull majoritàriament totes les piques beneiteres que, tot i que mereixen ser esmentades, no exigeixen un estudi monogràfic propi. Tanmateix, dins els estudis monogràfics de totes les esglésies que contenen actualment una pica d’aquestes característiques s’hi ha incorporat una breu referència. D’aquesta manera, l’annex, entès com un inventari de totes aquestes peces, juntament amb les descripcions que s’intercalen a les monografies, formen un bloc que cal tenir en compte globalment. Malgrat tot, cal destacar, d’entre totes les de la comarca de l’Anoia, la pica baptismal de Santa Fe de Calonge, decorada amb uns motius geomètrics de tipus visigòtic, però repetits durant tota l’edat mitjana, i la de Sant Pere de Màger que, restaurada pel Departament de Conservació i Restauració de l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, encara conserva part de la policromia original.
El panorama, doncs, dels treballs que actualment es conserven d’escultura sobre pedra a la comarca de l’Anoia és prou clar. D’una banda, l’aprofitament de peces antigues a l’hora de bastir noves arquitectures és una constant en tota la zona, com també la seva utilització en contextos molt diferents de l’original, cosa que fa difícil identificar-Ies i datar-les. D’altra banda, els límits cronològics del conjunt abasten els segles XII i XIII, amb una major profusió al segle XIII que no pas al XII. Per tant, ens trobem davant un conjunt que en general es pot qualificar de romànic tardà i moltes vegades ja lligat als nous pressupòsits del nou estil gòtic. (LCV)
Tipologia de les piques conservades a les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia
Reproduïm tot seguit uns quadres tipològics de les piques baptismals que es conserven en diverses esglésies de les quatre comarques estudiades en aquest volum. Moltes d’aquestes piques no presenten cap decoració o bé només són ornades amb faixes sobresortints. D’altres, en canvi, són força decorades i pertanyen al període que va dels segles IX al XIII; en aquest cas, però, hem inclòs, a més, l’estudi dins la monografia de l’església corresponent.
Aquests quadres foren realitzats per Esteve Cruanes i Oliver i Xavier Virella i Torras dins l’estudi Piques baptismals d’immersió del Penedès i el seu entorn, publicat pel Museu de Vilafranca l’any 1984, als quals agraïm la seva col·laboració.
També es conserven altres piques en algunes esglésies de l’Alt Penedès i de l’Anoia que no es troben incloses en el quadre precedent, atès que totes elles són piques beneiteres. Respecte a aquestes, només exposem una relació amb una breu descripció, llevat d’algun cas que, pel fet de destacar entre les altres, ha necessitat d’un estudi monogràfic.
Piques trobades a l'Alt Penedès
| MUNICIPI | ESGLÉSIA | DESCRIPCIÓ |
|---|---|---|
| Avinyonet | Sant Salvador de les Gunyoles | Pica beneitera d’estructura circular i decorada amb una franja, a manera de corda, i un seguit d’arquets sostinguts per columnes espiralades. |
| Castellet i la Gornal | Sant Pere de la Gornal | Pica beneitera (vegeu estudi monogràfic). |
| Olèrdola | Sant Cugat de Moja | Pica beneitera d’estructura quadrangular semblant a la d’un capitell, amb suport de columna i base; línia incisa a l’extrem superior i dues més a la part inferior; orifici al centre d’una de les cares. |
| Santa Fe del Penedès | Santa Fe del Penedès | Pica beneitera d’estructura circular col·locada sobre un fust també de pedra però modern. L’únic element que la decora és una faixa poc sobresortint a l’alçada de la boca i una línia incisa al centre de la cara externa. |
Piques trobades a l'Anoia
| MUNICIPI | ESGLÉSIA | DESCRPCIÓ |
|---|---|---|
| Calonge de Segarra | Santa Fe de Calonge | Pica beneitera (vegeu estudi monogràfic). |
| Santa Margarida de Montbui | Santa Maria de la Tossa | Pica beneitera (vegeu estudi monogràfic). |
| Veciana | Santa Maria de Veciana | Pica baptismal d’estructura circular; decoració a base de gallons de perfil i coronament aixafats en tota la cara externa; tipologia medieval tardana. |
La talla
Són comptades les obres de talla sobre fusta que ens han pervingut de la comarca de l’Anoia, si ho comparem amb altres zones geogràfiques, però el fet que es tinguin notícies de l’existència fa uns quants anys d’altres talles ens demostra, una vegada més, que allò conservat és només una part de l’art de la fusta d’època romànica. Les peces que avui encara es conserven són cinc: un Crist procedent de Sant Bartomeu d’Igualada i guardat al Museu Episcopal de Vic (MEV); dues marededéus, l’una a la Pobla de Claramunt i l’altra procedent de Veciana i avui al MEV; i dues talles que s’han identificat amb els sants Cosme i Damià (també al MEV). A més, es té notícia que a Sant Pere de Màger. Hi havia hagut la talla d’un Crist, desaparegut el 1936, i al santuari de Sentfores una marededéu, de la qual es conserva in situ una reproducció.
De tot el grup, en destaquen el Crist de Sant Bartomeu d’Igualada i la marededéu de la Llet de la Pobla de Claramunt, ambdues talles de tipologia no gaire freqüent. La figura del Crist d’Igualada no ha estat resolta seguint els models tipològics habituals de la talla sobre fusta: no és una Majestat sobre el crucifix ni tampoc un crucificat pròpiament, sinó un Crist Majestat com el formulat habitualment en els conjunts murals, derivat del pantocràtor bizantí, assegut en un tron, beneïdor i portador de les sagrades escriptures. És una talla estranya als models en fusta coneguts d’època romànica i també als models gòtics; de fet, sembla que en època posterior fou transformat en un sant Bartomeu. Hom l’ha datat, en ocasions, del segle XIII, però nosaltres creiem que correspon ja a època gòtica.
La marededéu de la Llet de la Pobla de Claramunt, del segle XIII, és d’una major qualitat. La tipologia que segueix no és gaire freqüent en època romànica, però tampoc en el període gòtic. Sembla tractar-se d’una representació que no tingué gaire èxit, potser pel fet que remarca molt la importància de la maternitat de la Verge. El cert és que no són tan abundoses les obres que presenten aquest tipus, malgrat que la majoria corresponen al segle XIII. de la mateixa església ens han pervingut dues talles més del Crist crucificat; l’una es conserva actualment al Museu Diocesà de Barcelona i l’altra es guarda a la parròquia. Cap de les dues no és d’època romànica.
L’altra talla de marededéu que ens ha pervingut, procedent de Veciana i guardada al MEV, segueix una tipologia més propera als pressupòsits romànics que es repetirà fins a època gòtica. Un dels aspectes que cal assenyalar d’aquesta talla és el fet que, formant part de la policromia, presenta sobre els muntants del tron on és asseguda la Verge una sèrie d’escuts, pertanyents segurament a algun dels llinatges importants de la zona. No és l’únic cas, com ja hem esmentat en l’apartat de l’escultura sobre pedra, en què queda constància de la importància que tingueren diversos llinatges en tota la comarca.
Les altres dues talles provenen de Santa Magdalena de l’Astor i actualment es troben al MEV. Originàriament formaven part d’un frontal d’altar, però no resta gaire clar quins personatges representen. La primera identificació els relacionava amb els sants Cosme i Damià, però pels objectes que duen ambdós a les mans potser podria tractar-se d’un rei màgic i d’un sant Josep. Quant a la datació, sembla que es tracta de dues peces ja tardanes dins el període romànic. (LCV)
Pintura i altres mostres d’art
Gairebé són inexistents les mostres de decoració mural que s’han conservat a les esglésies de la comarca. L’únic conjunt important és el de Santa Maria del Bruc, de bona qualitat i amb una iconografia certament innovadora, però que cal considerar absolutament gòtic. La datació del conjunt proposada pels diversos autors fins ara abasta des de la fi del segle XIII fins al començament del XIV, i es caracteritza, d’una banda, pel seu lligam amb el romànic, atès que les decoracions murals no són gaire freqüents en el període gòtic i que presenta a més una organització en registres i, d’altra banda, pel caràcter gòtic de la seva iconografia. Per aquesta doble definició estilística, hem inclòs un breu comentari del conjunt dins la monografia de l’església que decora, però creiem que cal considerar-lo ja gòtic.
Al marge d’aquest gran conjunt, només resten alguns fragments de pintura mural a les esglésies de Sant Pere de Masquefa i a la de Sant Pere de Màger. En el primer cas es tracta d’una petita mostra, del que probablement fou un conjunt romànic considerable, que devia ocupar l’absis central i potser els laterals. Les restes murals de Sant Pere de Màger, també poc significatives, pertanyen en canvi al segle XIV. En darrer lloc, només cal recordar que es tenen notícies de l’existència de decoració mural a l’església de Sant Salvador del castell de Cabrera.
Fora del que és pròpiament decoració pictòrica, cal fer esment també de l’important conjunt de grafits que es conserven als murs d’una sala del castell de Castellfollit de Riubregós. Aquest tipus de representació figurada ha estat escassament estudiada, i només des de fa pocs anys; no forma part del grup d’arts plàstiques considerades oficialment com a tais, i sovint en aquest tipus de representacions trobem elements que mai no han estat figurats en pintura o escultura. Això comporta una certa desorientació per als estudiosos a l’hora de datar els conjunts. En aquest cas, la datació proposada va a cavall entre el segle XIII i el XIV, però el que sembla clar és que es tracta d’un conjunt ja tardà. (LCV)