Lipsanoteques de Santa Maria de la Seu d’Urgell

Lipsanoteca d’atzabeja en forma de flascó

EI Museu de la Seu d’Urgell conserva, entre un gran grup de lipsanoteques, un petit recipient d’atzabeja (núm. 602) en forma de flascó i de mides molt reduïdes: 23 mm d’alçada i 7 mm d’amplada màxima. L’ampolleta, que ha estat datada al segle XI, presenta una ornamentació molt simple, a base de línies marronoses que circumden la panxa i uns rebuidats acanalats en el coll. Les restes semblen indicar la presència originària d’una nansa.

És possible que la seva primera funció no fos litúrgica, sinó cosmètica (vas d’ungüents o essències), i s’utilitzés posteriorment per a contenir relíquies. En aquest cas, atesa la poca capacitat, segurament contenia sanguis o vi consagrat durant la missa. No és un objecte fet a Catalunya, però tampoc cal buscar-li un origen extrapeninsular: és coneguda la indústria de figures d’atzabeja a Santiago de Compostel·la (Bango, 1987, pàg. 252).

Per a una anàlisi més detallada, vegeu l’estudi que se li dedica en el vol. XXIII, pàg. 266, de la present obra. (JMAL)

Potet de vori

Ungüentari fet de vori i conservat al Museu Diocesà d’Urgell amb el núm. 601.

G. Llop

Amb el número d’inventari 601, el Museu Diocesà d’Urgell conserva un minúscul potet de vori (3,50 × 3 cm), procedent de la catedral i de possible factura musulmana, tant pel material com per la mida i la tipologia. La peça aparegué juntament amb d’altres petits recipients, teixits i relíquies dins un cofre amagat a l’altar major. Un més dels petits recipients d’utilitat diversa (en aquest cas possiblement un ungüentan) que s’empraven per a contenir relíquies en la consagració d’un altar. En el nostre cas, l’objecte degué arribar del món musulmà, potser d’Al-Andalus, ja fos per mitjà d’un contacte pacífic o no (expedició del 1010 a Còrdova encapçalada per Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell?), i s’utilitzà en la consagració del 1040, cosa que ens donaria una data post quem per a la peça (per a un estudi més detallat de la peça vegeu el vol. XXIII, pàgs. 266–267, de la present obra). Recentment ha format part de l’exposició Catalunya Medieval (pàg. 27 del catàleg), celebrada el 1992. (AOA)

Lipsanoteca cilíndrica de vori

El Museu Diocesà d’Urgell també conserva, procedent de Santa Maria, una lipsanoteca cilíndrica de vori (núm. 608), treballada al torn en forma de barrilet o bocoi, que ha estat datada al segle XI. Fa 5 cm d’alçada i 3 d’amplada màxima. La part visible del recipient és decorada amb fines línies incises equidistants, agrupades a la base i a mitja alçada. De la tapa només queda al descobert el botó central; la resta és recoberta amb cera que en precinta l’obertura. La cera garantia que les relíquies no havien estat manipulades.

També es conserva, marcat en la cera, l’empremta d’un segell de forma el·lipsoïdal, molt gastat i de difícil identificació. La lipsanoteca de Sant Pere de Casserres i la primera de Santa Eugènia de Berga, actualment al Museu Episcopal de Vic (núms. 2 286 i 9 732, respectivament), també han conservat la tapa de cera amb l’empremta d’un segell, en ambdós casos el del comte de Besalú Bernat Tallaferro, que més tard féu servir Oliba, bisbe de Vic.

Per a un estudi més acurat d’aquesta peça vegeu el vol. XXIII, pàg. 268, de la present obra. (JMAL)

Lipsanoteques de vidre

Procedents de la catedral, el Museu Diocesà d’Urgell conserva tres lipsanoteques de vidre i un fragment d’una ampolleta, catalogades amb els núms. 604, 605, 606 i 607, respectivament, i datades totes quatre dins elsegle XI.

La lipsanoteca núm. 604 és constituïda per un petit flascó de vidre verdós, de dipòsit esfèric, que es troba dins la línia d’objectes d’ús quoditià —a vegades de procedència forana (aràbiga, potser, en aquest cas)— que s’utilitzaven per a contenir relíquies en les consagracions dels altars.

El segon reliquiari (núm. 605) és un petit recipient de vidre verdós mig embolcallat per una massa de cera, recurs emprat per a segellar aquests recipients i sobre el qual a vegades s’estampava un segell comtal o bisbal (recordem, per exemple, l’empremta del segell del comte Tallaferro a la lipsanoteca de Santa Eugènia de Berga, conservada al Museu Episcopal de Vic). Per la seva menudesa, potser es destinà a la contenció d’una petita quantitat de sanguis, vi consagrat a la missa, guardat a l’altar com a relíquia.

La peça núm. 606, un fragment de vidre incolor, correspon segurament al broc d’un flascó del qual hem perdut el dipòsit i que es degué utilitzar com a lipsanoteca.

En darrer lloc, l’objecte núm. 607 correspon a un fragment de vidre incolor del que degué ser una ampolleta. Tot i que un fragment tan minso no permet inferir-ne gaire cosa, el fet que hagi estat treballat (presenta una motlluració a base d’estries verticals) fa pensar en un possible origen forà (aràbic, potser), atès que els objectes autòctons de vidre eren força grollers. Degué destinarse a la contenció d’una petita relíquia.

9 Pel que fa a un estudi més detallat de totes quatre peces, vegeu el vol. XXIII, pàgs. 266–267, de la present obra. (AOA)

Capsetes prismàtiques

Un altre grup de lipsanoteques procedents de Santa Maria de la Seu i conservades al Museu Diocesà d’Urgell és el constituït per les peces núms. 611, 613 i 614, datades dins el segle XI, i 612 i 616, datades al segle XII. Totes elles tenen una estructura semblant, malgrat que l’estat de conservació no és el mateix.

Lipsanoteca de fusta conservada al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 611), d’un sol bloc rebaixat a l’interior i tapa plana

G. Llop

La lipsanoteca núm. 611 és, com les altres, una capsa prismàtica de fusta, que fa 13 cm de llarg, 6 cm d’ample i només 2 cm d’alçada. A la base s’hi ha rebuidat una cavitat rectangular, utilitzada com a receptacle de relíquies. La tapa, que encaixa en les ranures de la capsa, és una placa de fusta plana, decorada en la part superior per un rectangle fet a base de línies incises, en el qual hi ha, inscrites, una creu central i línies paral·leles. Les restes d’arpillera o guix que conserva poden correspondre a una capa de preparació per a la pintura. L’estat de conservació no és gaire bo.

La segona capseta o reliquiari (núm. 613), també prismàtica i de fusta, fa 8,5 cm de llarg, 5 cm d’ample i 3,5 cm d’alçada. Consta de dues peces, la que pròpiament forma el recipient i la tapa corredissa. Aquesta, constituïda per una placa de fusta rectangular, s’encaixa a la base amb el mateix sistema que la capsa de dòmino tradicional. El recipient és treballat en una sola peça de fusta tallada, amb l’interior rebuidat seguint la forma exterior. La cavitat era destinada a contenir les relíquies, que en aquest cas encara es conserven, embolicades amb paper. Les parets, en general, són llises i uniformes, en els gruixos, i els angles de la caixa són arrodonits.

La tercera de les lipsanoteques datades dins el segle XI (núm. 614) es correspon amb una capseta de fusta prismàtica, poc allargada, que fa 7 cm de llarg, 5,5 cm d’ample i 4 cm d’alçada. L’interior s’ha rebuidat i forma una cavitat quadrangular destinada a contenir relíquies. La tapa és corredissa i de contorns desiguals, com també ho són els gruixos de les parets de la capsa, cosa que denota el caràcter tosc i artesanal de la peça. A la cara inferior hi ha una inscripció tardana: IN ALTARI. S. ERMEGAUDI (“a l’altar de Sant Ermengol”), amb una lletra minúscula humanística del segle XVI. En una de les parets de la caixa, la inscripció, molt desdibuixada, es repeteix: ALTARE S. ERMENG[AUDI], en lletra gòtica del segle XIV. Tant el tipus de lletra com la fórmula del text són força semblants al que presenta l’anomenada lipsanoteca d’Andorra, al Museu Episcopal de Vic (núm. 7 028).

Dels dos reliquiaris considerats del segle XII, el núm. 612 és una capseta de fusta amb tapa, d’estructura prismàtica allargada i que fa 10 cm de llarg, 4 cm d’ample i 3,5 cm d’alçada. El recipient és d’una sola peça de fusta tallada i en el seu interior s’ha rebuidat una concavitat quadrangular, proporcional a les mides exteriors, per a guardar-hi les relíquies. Les dues parets dels extrems són llises; les llargues, en canvi, presenten unes faixes decoratives en relleu a base de quatre bandes llises, paral·leles, disposades en una ziga-zaga triangular. La peça és de caràcter popular, cosa evident en la poca destresa i les irregularitats en la triangulado del motiu decoratiu. Amb tot, però, s’ha de destacar aquesta voluntat ornamental, el desig d’emulació, per part d’un artesà inhàbil, d’altres peces més elaborades. La tapa és plana i corredissa, com la de les nostres capses de dòmino, fórmula molt estesa i abundant per la seva senzillesa i funcionalitat.

Lipsanoteca de fusta conservada al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 616), amb coberta a dues aigües i restes de decoració pictòrica.

G. Llop

La darrera lipsanoteca (núm. 616) és de fusta i presenta una forma poc comuna: la d’un petit sarcòfag. Mesura 21 cm de llarg, 9 cm d’ample i 2,5 cm de gruix. La caixa és prismàtica, molt allargada i tallada en un sol bloc de fusta. Com és normal, en el seu interior hi ha una cavitat per a utilitzar-la com a recipient, en aquest cas, de relíquies. La tapa és una coberta de doble vessant que forma dos frontons triangulars en els extrems més petits. Damunt una capa de preparació a base de guix i cola, visible en algunes parts de la caixa, el pintor dibuixà unes sanefes ornamentals policromes. Els colors són vius i molt contrastats: blanc, vermell, negre i groc. A les parets laterals hi ha un trenat de bandes vermelles, resseguides en un extrem per una línia gruixuda groga i una altra molt fina. El negre domina en el fons i constitueix el traç que ressegueix les bandes vermelles. La sanefa de la tapa pren el motiu vegetal de la tija i fulles encadenades per una línia ondulant, que es recargola formant espirals. Aquesta decoració, a causa del mal estat en què es troba la lipsanoteca, s’ha perdut en la seva major part. El vermell, per la seva vivesa, és el color dominant en les decoracions, mentre que el blanc i el groc l’acompanyen únicament en petits detalls.

Les restes de la policromia permeten d’apreciar l’acceptable qualitat i habilitat tècnica del pintor. Si haguéssim de relacionar la formació tècnica del pintor amb algun dels tallers o mestres que treballaren a la zona de l’Urgell durant el període romànic ens decantaríem, sense dubtar-ho gaire, pel que en la pintura sobre taula ha estat denominat Taller d’Urgell, actiu al final del segle XI i al principi del XII i representat pel frontal d’Ix i el dels Apòstols (ambdós al Museu d’Art de Catalunya), més que no pas pels mestres actius en ple segle XIII que treballaren en la decoració de les capelles de la Seu.

L’arqueta bé podria haver tingut alguna altra funció, no necessàriament litúrgica, abans d’utilitzar-se com a reliquiari. La seva bellesa i el bon acabat semblen reclamar-la per a un lloc visible.

Totes cinc lipsanoteques foren analitzades més completament en el vol. XXIII, pàgs. 268 i 270–272, de la present obra. (JMAL)

Recipient de fusta tornejada

Una darrera lipsanoteca consta procedent de la catedral i es conserva al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 610). És un recipient, de fusta tornejada en forma bulbosa, utilitzat com a contenidor de relíquies. És treballat en dues peces independents: el recipient, pròpiament, és un casquet proper a l’esfera, rebuidat a l’interior; la tapa és cònica, molt xata, i acaba en un botó força ample i elevat, que dóna a la peça el seu aspecte tan característic i fa evident la voluntat general d’estilització del recipient. Aquests trets poden fer pensar en una execució primera de l’objecte destinada a una altra finalitat, més civil o cortesana. De totes maneres, hi ha objectes semblants que tenien la funció clara de reliquiari.

La policromia, senzilla, és basada en una petita gamma de colors molt vius aplicats de manera plana. La base és de terra mangra i al damunt hi ha línies rectes de color ocre, blanc i verd, disposades en bandes radials.

Per a un estudi més acurat vegeu el vol. XXIII, pàg. 269, de la present obra. (JMAL)