Foli 5 del ms. 113, on hi ha una curiosa representació d’un personatge ajagut al final del foli, que assenyala la paraula spiritus.
ECSA - J. Colomé
Es tracta d’un llibre(*) de petites dimensions, datat entre els segles XI-XII. Els seus folis de pergamí, amb unes mides aproximades de 193 × 125 mm, allotgen una caixa d’escriptura de 137 × 83 mm, amb un sol bloc de text. El nombre de línies per foli és de 23, i el total de folis és de 36(*). El còdex fou guillotinat, en fer la nova enquadernació, com la majoria dels còdexs trobats en època del canonge R. O’Callaghan, al final del segle passat(*). Arran d’aquesta “restauració” es van perdre les cobertes originals i, per culpa del guillotinat, resultaren mutilats alguns dels dibuixos interiors.
Pel que fa al text, aquest comença amb un avís: Admonitio insubsequentem librum. Exstat iste liber in vetustissimis exemplaribus sub titulo Orosii percontatis et Augustini respondetis… (foli 1r). E. Bayerri(*) ja remarca el fet que la lletra emprada en aquest primer foli, així com la dels folis 34 a 36(*), és molt posterior a la de la resta del llibre, en concret la data entre els segles XVII i XVIII. És, per tant, un afegit d’època moderna amb el qual hom intenta avisar el possible lector que, malgrat el títol, l’autoria del text no té res a veure ni amb Agustí ni amb Orosi. En el foli 1v ja trobem, amb la mateixa lletra, el títol: Quaestionum sexaginta quinque dialogus sub titulo Orosii percontatis et Augustini respondetis.
Entre els folis 2-3v hom localitza l’índex de les setanta-una qüestions. El foli 33v arriba fins a la qüestió LXI, i a partir d’aquí la lletra és posterior. Això pot fer pensar o bé que el llibre no s’acabà d’escriure i hom en reutilitzà els darrers folis, o bé que en falten. No hem pogut analitzar la composició dels quadernets a causa del nou relligat. De tota manera, aquesta anomalia podria explicar perquè en època moderna hom no hi contà setantauna qüestions a l’hora d’escriure el títol.
Com a dada destacable, a l’angle superior del foli 2 trobem escrit amb una altra lletra: ad nos (…) traditus. El fet que manqui la part central en dificulta la comprensió, però podria indicar la procedència forana del llibre i la possible arribada a l’escriptori a través d’una venda o donació.
Pel que fa a la decoració, podem assenyalar que és més aviat escassa. Les inicials, unes simples majúscules poc més grans que la resta de lletres, són realitzades en tinta vermella. La mateixa tinta serveix per a subratllar la resta de paraula dotada de la majúscula. Les rúbriques també són assenyalades en vermell.
A part d’aquest fet, única nota de color de tot el text, també trobem tot un seguit de dibuixos marginals a tinta que, en determinats folis, acompanyen el text. En el foli 5, un personatge mig ajagut assenyala el text, en concret la paraula spiritus. Li manca un braç, també els peus, i el cap se sobreposa al text (34 × 29 mm). En el foli 6 trobem una mena d’isard, amb tocs de vermell resseguint les banyes i la barballera, i amb el cap girat cap enrere. Les potes i el ventre no són finits (46 × 35 mm). En el foli 7 hi ha tres caparrons units semblantment a com ho estan els del foli 9. En aquest cas tenen, però, aspecte de serps. El text que acompanyen ho justificaria: …x precepto…. El foli 9 presenta una parella de rostres fantàstics. Són fets amb un únic traç de manera que el perfil del coll del primer, i més gran, ja inicia el cap del segon. La seva part inferior és decorada amb un seguit de blens en disposició apuntada (18 × 22 mm). En el foli 10 hi ha un personatge de rostre similar al del foli 5, però amb un nas més caricaturesc. És inacabat de cintura en avall i assenyala la paraula spiritus (29 × 25 mm). Els folis 24 i 27 presenten cadascun un cos només de cintura en avall. Ambdós tenen les cames creuades i duen una mena de drap, transparent, que les embolcalla. Els peus segurament van desaparèixer amb el guillotinat (40 × 20 mm). El foli 29 presenta un emmarcament coronat amb un floró que envolta una llarga anotació marginal, malauradament mutilada. A la part inferior d’aquesta i per sota d’un serrell de blens, un personatge similar als dels folis 5 i 10 es manté com suspès a l’aire. En aquest cas és complet. Té les cames encongides i amb les dues mans assenyala el text (33 × 10 mm). El foli 31v mostra un rostre masculí dibuixat frontalment. Té els cabells esbullats i disposats en forma de blens apuntats. Duu barba i bigoti. El front no és acabat perquè hauria tapat la part final de la paraula etates (20 × 30 mm). Finalment en el foli 33v hi ha una serp recargolada (20 × 25 mm).
Com es pot veure, excepte les possibles coincidències dels folis 5 i 10, on les mans assenyalen la mateixa paraula, i de les possibles serps del foli 7, no sembla que hi hagi relació entre el text i els dibuixos. El fet que tots ells siguin a l’angle inferior dret de la plana, sota el sagnat de la darrera línia, pot fer pensar que l’autor dels dibuixos volia assenyalar quelcom dins el text, però l’esperit caricaturesc que els anima, així com la inseguretat del traç i les mateixes provatures (dues vegades unes cames —folis 24 i 27—, també dos cossos —folis 5 i 10—) més aviat insinuen un divertiment que una voluntat artística explícita. En tot cas sembla clar que els dibuixos són posteriors a la confecció del llibre, atès que molts d’ells se sobreposen al text o tapen lletres.
La data suggerida per a aquest còdex, des de Denifle i Chàtelain(*), és entre el final del segle XI i l’inici del XII. Entenem que ambdós investigadors es fonamenten en consideracions paleogràfiques ja que, malgrat no precisarho, el fet és que no esmenten res de la decoració. Pel que fa a aquest aspecte, hem de coincidir en el fet que sempre resulta difícil de proposar datacions per a obres d’aquest caire, molt més properes a l’apunt, l’esbós o el divertiment, que no pas a l’obra artística. També és clar, però, que aquestes manifestacions difícilment estaran allunyades del context de la seva època.
El cert és que hem trobat paral·lels amb obres vigatanes. Si mirem el rostre del foli 10 i el comparem amb els que apareixen a la miniatura del Crist Mestre de Vic(*), veurem que hi ha força semblances entre una i altra obra. Aquests tipus de rostres de perfil, amb un nas excessivament modelat i prominent, així com el disseny de l’ull, realitzat amb dues línies que no s’ajunten al llagrimer i la nineta ametllada i enganxada a la parpella superior, o la boca resolta amb dues línies paral·leles, són ben característics de totes dues obres. Hi ha diferències, òbviament. Els cabells, per exemple, són molt més treballats en el foli de Vic, malgrat que tenen també aquest aire d’element treballat independentment del crani i unit a aquest amb més o menys fortuna. Si mirem el rostre frontal del Crist de Vic i el comparem amb el del foli 31v del ms. 113 de Tortosa, veurem com el treball dels ulls i el nas és també molt semblant.
Un altre element, les mans, és força similar en ambdues obres. En el pergamí de Vic, els deixebles assenyalen el Mestre. En el ms. 113 les diferents mans que apareixen assenyalen el text. Totes aquestes mans són constituïdes per quatre dits i no cinc. Que és una manera de fer i no negligència o malaptesa ho confirma, com a mínim en el cas de Vic, el fet que el Crist, amb les mans obertes, té cinc dits a cadascuna. En el cas de les mans que assenyalen, totes tenen els tres dits replegats i l’índex excessivament llarg. Sembla més aviat una convenció en el dibuix de mans.
També en el Sacramentari del bisbe Oliba(*), trobem elements que recorden el ms. 113. En concret, els animals que componen les lletres tenen els rostres comparables amb el de l’isard del foli 6 d’aquest manuscrit.
També podríem fer extensiva la semblança amb el petit gos del ms. 52 de Ripoll(*) (I foli 113). El cert, però, és que si hi ha algun element realment semblant, en general, dins els manuscrits catalans és la manera de dibuixar aquests animals.
Hem intentat de trobar paral·lels de la manera de fer aquests plecs (folis 24 i 27), amb un vol característic darrere les cames. A la pintura mural i sobre taula (frontal de Cardet(*), frontal de l’Apostolat(*), Sorpe(*) i Sant Pere de la Seu d’Urgell(*)) hi hem trobat exemples. Cal dir, però, que en tots la semblança no va més enllà de l’esquema, atès que en determinats casos, el dels apòstols, la concepció decorativista extrema fa impossible la comparació formal. En tot cas els del ms. 113 no es troben gaire lluny del tipus que veiem a Sorpe, amb el qual es pot comparar fins i tot la manera de caure dels vestits.
Som conscients que totes aquestes aproximacions són d’una consistència relativa, en tot cas es confirmaria, com a mínim, el que s’havia dit per a la lletra, això és, que el manuscrit és del final del segle XI i l’inici del segle XII. Si hom va més enllà i es considera que els paral·lels amb Vic i Ripoll són de mitjan segle XI i els paral·lels amb la pintura mural i de taula (exceptuant Cardet) són del segle XII, més el fet, ja referit, que la decoració és posterior al text, podem intentar endarrerir la datació, per als dibuixos, fins la primera meitat del segle XII.