Foli 1 del ms. 51, on hi ha la caplletra B, de la paraula Beatus, que encapçala aquest saltiri glossat.
ECSA - J. Colomé
És un llibre(*) elaborat en pergamí. Els folis són de 282 × 207 mm, mentre que la caixa d’escriptura és només de 210 × 160 mm. El text és escrit a plana sencera malgrat que el cos de glosses ocupi, aproximadament, la meitat exterior de cada foli. El nombre de línies és de 27 per foli. El total de folis és de 163 reunits en 21 quadernets, molt regulars, de vuit folis. La numeració és posterior, feta amb llapis i en xifres aràbigues. Es considera pertanyent al segle XII.
Cal dir que, com gairebé tots els manuscrits de l’Arxiu Capitular de Tortosa, l’enquadernació és moderna, d’època del canonge O’Callaghan(*). El guillotinat del llibre, que hom practicà en relligarlo, féu que es perdessin com a mínim part de les anotacions marginals, que queden tallades. De ben segur que les notes no són l’única informació que es va perdre amb la reenquadernació. Tanmateix, per ésser justos, val a dir que el benefici d’aquesta restauració fou major que el perjudici.
Per a la part textual hom emprà una tinta molt ferruginosa, per tal com avui dia és pràcticament de color marró taronja; aquesta oxidació de la tinta fa que en moltes parts pràcticament hagi desaparegut. La mateixa tinta del text serveix per a dibuixar les grans inicials i caplletres. També trobem altres colors, en aquest cas blau i vermell en alternança. En general predomina el segon sobre el primer, atès que és usat per a la caplletra de cada versicle, per a les rúbriques i alternant amb el blau a l’inici del psalm, a part, és clar, de les inicials decorades. En aquestes darreres, al costat de la combinació més o menys equilibrada de blau i vermell, hi trobem també el color groc, que de fet només és present a la lletra B del foli 1, per a l’emmarcament.
A causa de l’enquadernació, que en suprimí les guardes, en obrir el ms. 51 s’entra directament en el text dels psalms; més endavant comentarem els problemes de conservació que això provocà. El text comença amb la frase: Beatus vir qui non abiit in consilio impiorum…. Els psalms, i les glosses que els acompanyen, es desenvolupen al llarg de 153 folis. En el foli 153v trobem el final del llibre: Explícit liber psalmorum Deo gracias. Cal dir, però, que examinant amb cura el text hem trobat que aquest no és complet. Entre els folis 35v i 36 hi ha un salt, i es passa de l’inici del psalm 33 (ludica domine inocentes me, expugna impugnantes me) al 37. El tall s’aprecia, sobretot, perquè el psalm 37 és un dels anomenats acròstics o alfabètics, i la primera lletra de l’alfabet que trobem, a l’inici del foli 36, és la lletra làmed; manquen per tant un total d’onze lletres(*), o el que és el mateix uns 20 versets. El fet que la numeració no reflecteixi aquest salt indica, òbviament, que la foliació és posterior a la desaparició del bifoli perdut, que és el central del quadernet. Malauradament no podem saber quan tingué lloc la pèrdua, ni tan sols si aquesta és important per a l’avaluació del conjunt d’inicials del llibre.
A continuació del saltiri trobem la part que E. Bayerri anomena los himnos y otras variaciones. El foli 154r correspon, efectivament, a un altre text i fins i tot a un altre moment en l’elaboració del llibre, ja que la lletra és clarament d’una altra mà. El text d’aquesta part comença amb el següent encapçalament: Psalterium quinquagenos in tres partes. Quod si per ipsos quinquagenarios articulos interroges quinquagessimus de penitentia. Si fem una lectura de les rúbriques del text que ocupa des del foli 154 fins al 160 (ambdós inclosos), observarem com també en formen part els cants dels profetes, himnes dominicals i el credo.
En el foli 161 comença, probablement, el còmput de les festes mòbils, el qual sembla continuar en el foli 163(*). Entremig d’ambdós, el foli 162 recull les lledànies dels sants. E. Bayerri ja cridà l’atenció sobre l’interès a reflectir sants francesos a les lledànies: Hilari, Martí, Tròfim, etc. El mateix autor destacà la presència de San Rufo (dos veces, la segunda S. Ruphe intercede pro nobis)(*). Inferim que la influència del ms. 11, estudiat en aquest mateix volum, en el suposat scriptorium de Tortosa, devia fer insinuar a Bayerri la possible influència o procedència francesa, més concretament avinyonesa, del ms. 51 (*). Com veurem més endavant, en analitzar les possibles relacions de la decoració del nostre manuscrit, la pista a seguir sembla adreçarnos més aviat cap a la zona ripollesa(*). Malgrat tot això, cal no perdre de vista que aquestes parts no pertanyents, pròpiament, al llibre dels psalms, no estan il·luminades i poden no tenir cap relació amb el model del saltiri. També és evident que la influència a nivell textual podia ser, perfectament i acusada, d’origen avinyonès ja que segur que els vincles amb Sant Ruf van ser forts durant tot el segle XII i més enllà.
Abans d’entrar a analitzar el fet pròpiament artístic, voldríem fer unes consideracions al voltant de l’estat de conservació. Primer de tot, cal esmentar un fet comú a gairebé tots els llibres catalogats en època del canonge R. O’Callaghan. La nova enquadernació imposà unes noves guardes de paper i el problema és que la tinta s’hi adhereix. Això és especialment greu en casos com aquest, en què coincideix el foli 1 amb una inicial decorada. S’esdevé el mateix en altres manuscrits de l’arxiu, i és ben possible que sigui degut a problemes d’humitat o temperatura, més que no pas de materials. En segon lloc, i això és específic del ms. 51, hem constatat que aquest saltiri ha estat sotmès a una forta humitat. A partir del foli 117, l’estat dels folis és lamentable. L’aigua ha deixat unes marques notables, ha deformat els folis i ha deteriorat una gran part de les glosses. No es tracta d’una mica d’humitat, sinó del fet que el llibre s’ha mullat. Els folis estan enganxats atès que, per la banda oposada al llom, han adquirit un caràcter gomós, cosa que obliga a, pacientment, anar desenganxant foli per foli si hom vol examinar el còdex. Caldria actuar per tal d’evitar el deteriorament que a poc a poc farà desaparèixer el llibre.
Si passem a examinar l’element artístic del nostre manuscrit, observarem que no es tracta d’un llibre de gran qualitat. Com en la major part dels que hem pogut examinar a Tortosa, la decoració es destina a les inicials i l’element fitomòrfic és essencial. En aquest cas, però, també l’element zoomòrfic té un lloc important, i això ens permet de poder agrupar el seguit de caplletres decorades d’aquest manuscrit en diferents grups.
En total tenim 22 caplletres decorades de les quals divuit es fonamenten en l’element fitomòrfic(*) per a l’estructura general de la lletra, incorporant en algun cas l’element zoomòrfic com a complement més o menys important. Les quatre restants(*) són formades, exclusivament, per animals (possiblement gossos) que defineixen l’estructura de la lletra, i integren a voltes, decoració vegetal de manera molt secundària (llengua i cua).
Ja hem parlat abans de la primera inicial del llibre, la B de beatus que encapçala el foli 1. Pel que fa a la seva construcció, podríem dir que és un derivat llunyà de les B monumentals que trobem en l’art insular. De fet això és força comú, per la qual cosa aquesta constatació no aporta gaire informació. La manera d’articular el pal vertical de la lletra, amb dues tiges paral·leles que s’entrecreuen als extrems, tot i que molt senzill en el nostre cas, depèn en última instància d’aquest món insular que en aquests moments ja era una manera de fer perfectament assimilada a Europa(*).
En aquesta inicial, però, trobem la major part d’elements que caracteritzen les inicials del saltiri. El tipus de fulles que l’artista dissenya per guarnir les tiges, per exemple, ens dóna molta més informació sobre el corrent en què s’inscriu la decoració d’aquest mansucrit, que la pròpia estructura de la lletra. Les fulles es caracteritzen per una gran carnositat, el perfil intern sol ser arrissat i tenen un aspecte com d’ala d’au amb la punta cargolada cap a l’interior. L’interior d’aquestes fulles és farcit per un sistema de ratllat que proporciona l’aparença de volum. Per a aconseguir això darrer, l’artista usa la tinta marronosa que ja coneixem per al text, però aplicada molt més suaument, com rebaixada. En determinats exemples es combina aquest ratllat amb un puntejat, com en els casos del foli 23v D o del foli 117 D, o a voltes perlejat, com en el foli 11 I. També cal destacar els replecs que es produeixen a les tiges principals quan els en neixen de noves. Aquests solen tenir aspecte de llavi, per bé que sovint només s’indica la tensió de l’element vegetal mitjançant línies curtes paral·leles.
Totes aquestes característiques són comunes a un elevat nombre de manuscrits del segle XII, i fins i tot anteriors; és a l’Arxiu Capitular de Tortosa, però, on podem trobar els paral·lels més pròxims. Si mirem, per exemple, el ms. 41, estudiat en aquest mateix volum, observarem a la T del Te igitur com s’empra el mateix tipus d’arrissat per a les fulles, amb el ratllat intern i fins i tot el perlejat a què fèiem referència, així com els replecs. És cert, però, que en el ms. 41 el tipus de fulla no és ben bé el mateix, ni tampoc la seva qualitat, ja que és molt superior la del 51. El que volem posar en evidència és que sí que comparteixen una tradició comuna, una manera de fer similar.
La manera de fer d’aquest manuscrit és molt més propera a la de les inicials del ms. 20 de l’ACTo, corresponent a La Ciutat de Déu de sant Agustí, tractat en aquest mateix volum(*). El tipus de fulla és gairebé idèntic. Si mirem el foli 5v del ms. 20 i comparem la lletra G amb la D del foli 13v del ms. 51, trobarem el mateix sistema decoratiu i la mateixa forma de construir la lletra: les fulles que en recargolarse s’agafen a la tija, les fulles travessades per la tija, els llavis que es creen en aparèixer noves ramificacions, etc. Les semblances, però, no s’acaben aquí. Ja hem esmentat que el ms. 51 té tot un seguit de lletres en les quals l’element animalístic és important. Generalment es tracta de gossos estilitzats que o bé formen per ells mateixos les lletres, com succeeix en el foli 5v D, o bé es combinen amb els elements vegetals esmentats més amunt, per exemple en el foli 38v D. Aquests gossos es caracteritzen per un cap allargat, amb unes orelles curtes i punxegudes que arrenquen del clatell, els ulls, grossos i emmarcats per dues línies, i el musell, prominent, sovint arrufat; les potes semblen més aviat urpes i l’aspecte general és molt caricaturesc. Aquests animals que ajuden a la configuració de la lletra, o bé la formen, es troben amb la mateixa fesomia en el ms. 20, per exemple en el foli 67 Q. Si comparem aquesta Q amb el foli 26 D del ms. 51 veurem que fins o tot el coll allargassat i serpentejant és comú en ambdós manuscrits. De fet, fins i tot es pot establir la mateixa delimitació, i així ho hem fet, en agrupar les inicials, entre les que tenen l’element vegetal com a bàsic i les basades en l’element zoomòrfic, com suggereix M.E. Ibarburu(*). La veritat és que les semblances són força acusades, potser són més elaborades les inicials del ms. 51 i, per contra, més esquematitzades i més apreses les del ms. 20, pertanyents amb tota probabilitat a un moment més avançat.
M.E. Ibarburu (1985) només usa l’aproximació entre els ms. 20 i 51 per a justificar una influència cistercenca que, tot i serhi present, és molt menys evident, segons la nostra opinió, que la relació existent entre tots dos. Cal admetre, però, que les aproximacions que féu M.E. Ibarburu amb les Sentències de Pere Llombard i amb les Epístoles de sant Pau, conservades a la Biblioteca Pública de Tarragona (procedents de Santes Creus) són plenament justificades. Inicials com les P dels folis 144, 159 o 162v de les Epístoles, tenen força contactes amb lletres com la P del foli 257 de l’ACTo ms. 20(*). També la V de les Sentències té punts de contacte importants, però, en general, pel que fa al ms. 51, els paral·lelismes queden constrets a la manera de fer ornamental.
El cert és que examinant manuscrits cistercencs d’altres indrets també hem trobat paral·lels, i determinats elements comuns a tots ells permetrien establir possibles lligams. A la Biblioteca Municipal de Dijon, per exemple, es conserven dos manuscrits: el BM ms. 13 (cap al 1109) i el BM ms. 834 (entre mitjan i tercer quart del segle XII(*), els quals tenen un cert aire de familiaritat tant amb el ms. 51, com amb el 20 que hem esmentat. Comparant amb els exemples cistercencs, sempre ens movem dins els paràmetres de l’ornamentació, mai no es veu, però, un vincle estructural de les lletres, cosa que sí que succeeix en posar els ms. 51 i 20 de l’arxiu tortosí l’un al costat de l’altre.
Reprenent una altra vegada l’element català, M.E. Ibarburu esmenta un seguit de manuscrits com a representatius d’una plàstica catalana del segle XII, segons notícia de P. Bohigas(*). Entre aquests destaquen el ms. 68 (MEV 7 021)(*) i el ms. 9 de l’Arxiu Capitular de Vic(*). El primer, entre el 1170 i el 1190, és el més proper al nostre sobretot pels replecs, els perlats i el ratllat intern de les fulles. Aquestes, però, es distancien del model dels ms. 51 i 20. El segon enquadrat també dins el segle XII, tot i tenir en comú el fet de ser un saltiri glossat, i una manera de fer en part similar, s’allunya ja dels nostres models.
Fent una ullada als llibres de la Bibliothèque Nationale de París hem trobat un seguit de manuscrits probablement catalans que caldria considerar(*). Tres d’ells són possiblement ripollesos. El Lectionarium missae ad usum Gerundensem (BNP ms. lat. 891), del final del segle XII i inici del XIII, té un tipus de construcció de lletres que podríem apropar tant al ms. 11 com al ms. 41, de Tortosa, però pel que fa a la decoració també al ms. 20 i el 51. En el cas del Sacramentarium Gerundensem (BNP ms. lat. 1102), que hom pot situar entre mitjan i final segle XII, la proximitat amb el 51 és molt més acusada, ja que el tipus de fulla és el mateix; tanmateix, en el manuscrit de París, la fulla és més estilitzada i, d’altra banda, els emmarcaments de lletres, com el del foli 149, són molt pròxims als de les nostres inicials enquadrades, encara que també es poden comparar amb el Te igitur del ms. 41. El tercer, S. Athanasius, altercatio fidei catholicae. Opera varia (BNP ms. lat. 5 132), de la primera meitat del segle XII, és relacionat per F. Avril amb el Breviarium de musica de Ripoll (vegeu el volum X de la present obra, pàgs. 290-291). Dóna la casualitat que M.E. Ibarburu (1985) ja fa constar aquesta relació sense esmentarne cap amb el manuscrit de París. F. Avril empra l’argument, per tal de determinar la possibilitat d’una procedència ripollesa del llibre. M.E. Ibarburu, l’utilitza per a mostrar com a l’escriptori de Ripoll, dins el segle XI, ja hi havia els elements que faran sorgir la plàstica del segle XII. Ambdues arriben per dos camins a la mateixa solució: el focus ripollès determina en gran mesura les solucions plàstiques del segle XII i la seva difusió.
Efectivament, si observem el tipus de fullatge, en concret l’arrissat dels perfils de les fulles i els replegaments d’aquestes, foli 59 A, en el Breviarium de musica de Ripoll, coincidirem que tenim, en caràcter embrionari, el mateix replegament de fulla que ja dins el segle XII trobarem a la B foli 1 del nostre saltiri(*). Pel que fa referència a l’element zoomòrfic, l’Expositio Beda et Cantica o el Liber beati Gregorii in Ihezechielem (vegeu el volum X de la present obra, pàgs. 285-286 i 322) són una bona mostra de l’ús d’animals torsionats per a definir lletres.
També altres manuscrits allunyats d’aquest focus ripollès responen a una mateixa manera de fer global; per exemple, els Usatici Barchinonenses (BNP ms. lat. 4792)(*) de la segona meitat del XII o el Leccionari (ms. 111) de l’Arxiu Capitular de Barcelona (vegeu el volum XX de la present obra, pàg. 180).
Totes aquestes semblances que hem anat referint mostren d’entrada com existeix, en aquest moment, una plàstica comuna d’un territori prou ampli, dins el qual s’inclouria Catalunya. El nostre manuscrit devia pertànyer a aquest corrent, però la peculiar formació de l’Arxiu Capitular de Tortosa fa reclamar per a aquest llibre una provinença o una influència més lligada amb la zona ripollesa.
Més amunt ja hem esmentat la relació que hi havia entre el ms. 41 i el 51. Segons J. Janini(*) el ms. 41 fou aportat per Ponç de Monells, bisbe de Tortosa des del 1165. Aquest manuscrit, segons el mateix autor, devia ser realitzat a Sant Joan de Ripoll (avui Sant Joan de les Abadesses). Això lligaria la plàstica del ms. 41 amb la d’altres còdexs ripollesos del mateix moment, en concret amb els localitzats a la Bibliothèque Nationale de París. Aquest fet, sumat amb tots els indicis que ens fan considerar el focus ripollès com a promotor i sostenidor d’una plàstica determinada, obliguen a creure el ms. 51 fill de la influència ripollesa i no avinyonesa(*).
Més difícil és precisar si el saltiri fou realitzat a Tortosa o no. Tenim, d’una banda, la forta relació amb el ms. 20, del qual fins i tot s’ha cregut reconèixerne l’autor(*), i per l’altra, la possible data d’arribada del ms. 41 a Tortosa (amb posterioritat al 1165). També hem vist com són de properes les maneres de fer entre el ms. 20 i el ms. 51. Si prenem per vàlida l’opinió de J. Ainaud, el qual data el ms. 20 cap al final del XII, i a aquest fet hi afegim que, per consideracions estilístiques, nosaltres hem suggerit que el ms. 51 era anterior al ms. 20, podríem arriscarnos a dir que el ms. 51 devia ser realitzat cap al tercer quart del segle XII. En el cas que això fos correcte, no hi hauria cap dificultat a assignarlo a un hipotètic scriptorium de Tortosa. Fins i tot fóra possible un origen comú, amb una diferència d’anys, per als ms. 51 i 20. Malauradament precisar dates a partir de la il·luminació de les inicials és força complicat, atesa aquesta koiné ornamental a què hem fet referència; mancaria potser l’estudi paleogràfic que encara no s’ha fet, per tal de determinar les dates amb més precisió.