Foli 1 del ms. 30, amb la caplletra Q, decorada amb el típic joc dels colors vermell i blau.
ECSA - J. Colomé
Tenim en aquest manuscrit(*) una part de les Morals de sant Gregori el Gran, en concret des del llibre XI, capítol 3, fins al llibre XXII, capítol 4. Realitzat en pergamí, consta de 198 folis. Les mides són: 403 × 285 mm, amb una caixa d’escriptura de 285 × 195 mm. Cada foli és escrit a dues columnes de 38 línies, i al principi de cada llibre dels Moralia trobem, segons descripció d’E. Bayerri, una hermosa viñeta de colores muy vivos y con dibujos típicos de la época(*), de les quals parlarem més endavant.
Hem de destacar el fet que, malgrat el relligat nou(*), la guillotina no féu desaparèixer algunes de les marques més marginals. En aquest cas es pot seguir perfectament bé la successió de quadernets de què es compon el manuscrit. Amb una perfecta regularitat, cada vuit folis i al vers, trobem el número de quadernet i el reclam que l’ha de lligar amb el següent. Cal dir que s’hauria de fer una anàlisi textual perquè trobem quadernets incomplets, cosa que indica la desaparició d’algun foli. En general, però, podem dir que és un llibre força ben conservat.
Atès que comença per la tercera part del llibre XI, es podria pensar que és mutilat al principi. Cal dir, però, que el fet que la part sigui completa, inclosa la seva caplletra, més el fet que en el foli 8v trobem el número I (en xifres romanes) corresponent al primer quadernet, fa pensar que ben probablement l’obra constava de dos volums dels quals mancaria el primer.
El llibre dels Moralia comença en el foli 1. A la part superior, i en cursiva, trobem la transcripció de les primeres paraules amb què comença l’obra. Es tracta d’una pràctica habitual que permetia la identificació del llibre en un moment en què hom ja no devia acabar d’entendre la lletra, probablement al segle XIV o al XV(*). De fet, en el present manuscrit hi ha una transcripció al marge superior a totes les pàgines on trobem un Incipit. Encapçalant la primera columna de text trobem el títol i la primera inicial, amb el mateix text que trobàvem en cursiva: Liber undecimus. Partis tercie. Incipit. Quamvis in prolixo opere esse culpabilis stilit mutabilitas…. En el foli 197 tenim el final del llibre: Explicit liber XXII pars IIII.
Al vers d’aquest mateix foli i ocupant, també, el recte del següent, trobem la translació d’un document que fa referència a una donació del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV pro constructione et instructione seu informatione Dertusensi ecclesie. El document és datat el dia quatre de les calendes de juny (29 de maig), de l’any de l’encarnació del 1156. L’anàlisi d’aquest document podria aclarir la procedència del mateix manuscrit, ja que la translació està copiada dins el darrer quadernet del llibre, no en un foli solt afegit posteriorment(*). Pel que fa a l’element artístic, i malgrat l’anotació d’E. Bayerri, hem de dir que no es tracta d’unes inicials especialment reeixides, més aviat el contrari.
En general trobem molts dels elements presents en altres manuscrits del mateix arxiu, relacionats amb la plàstica catalana del segle XII. Si observem el foli 1 Q, pel que fa al color, trobem el típic joc entre vermell i blau, joc que es pot fer extensiu als títols (malgrat predominarhi el vermell). Morfològicament parlant, trobem aquest gust per l’emmarcament de la lletra, un enquadrament, però, que sembla actuar més com a fons —ja que les lletres normalment sobresurten (folis 31 E, 41v S, 59 Q, etc.)— que com a veritable marc. De fet és el mateix tipus que trobem en el foli 1 B (ACTo, ms. 51) o en el foli 52 P (ACTo, ms. 196)(*).
No és l’única relació que es conserva amb les inicials d’aquests dos manuscrits. Si comparem amb la P del ms. 196, trobarem la mateixa estructura interna, amb aquestes tiges en doble espiral (a dalt i a baix) que també veiem en el ms. 82, el qual s’estudia també en aquest mateix municipi. D’altra banda, el detall de l’ocell, molt similar, per bé que no igual, li dóna aquest aire de familiaritat amo la nostra Q. Pel que fa al tipus de treball de les fulles, tant el ms. 196 com el 51 donen la pauta. Amb aquest darrer fins i tot podríem comparar la manera de torsionar els animals amb cap de gos del foli 16 v (lletra M). El paral·lelisme, per exemple, amb el foli 5v D (ACTo, ms. 51) tant pel que fa a la postura, mossegantse els peus per sostenirlos en la forçada posició, com pel que fa a les cares d’aquests, amb el musell arrufat i les orelletes punxegudes sortint del clatell, és força aclaridor de la relativa proximitat de les dues maneres de fer.
Per cercar altres paral·lels hem d’anar a l’escriptori de Sant Cugat. El ms. 21 de Sant Cugat del Vallès, conservat a l’ACA (vegeu el volum XVIII de la present obra, pàgs. 189-191), presenta en alguna inicial trets de semblança prou acusats. Aquesta proximitat no es deu als colors emprats, ni a la qualitat, molt superior al ms. 21, sinó en detalls estructurals i en algun recurs comú. La lletra N (foli 107) del ms. 21 està concebuda amb una estructura similar a la S (foli 41v) del ms. 30. Els pals que formen ambdues lletres (completament rectes) són travessats per una línia. Tant en un cas com en l’altre la tija travessa la lletra mitjançant aquest tall, intentant crear una sensació de tridimensionalitat. El treball de les fulles i les tiges tampoc no és gaire diferent, en realitat es manté dins els marges del que es feia al segle XII.
Cal dir, però, que tret de l’esmentada Q del foli 1, la resta d’inicials no semblen completament acabades. Els colors que s’usen, la mateixa imperfecció en la seva aplicació, i el fet que l’inici dels llibres XIX i XXII reservin l’espai per a encabirhi la inicial però no s’hagin arribat a fer, fan suposar que el llibre no era conclòs(*). També és indicatiu d’aquesta interrupció dels treballs el fet que l’última inicial decorada (foli 96 Q) abans d’aquests dos espais buits és completament diferent de la resta. Els colors que s’empren per a aquesta inicial són el groc i el verd, prou allunyats del vermell, el blau i el mini, presents a les altres. La mateixa manera de fer la lletra, tot i respectar la col·locació d’emmarcament, comú a les altres, i voler mantenir un aire de semblança amb la resta és prou diferent per a parlar d’una mà distinta. El cert és que aquest segon artista tampoc no va concloure la finalització de les inicials.
Els exemples amb què hem comparat el ms. 30 sembla que el lliguen, malgrat la seva millor o pitjor qualitat, amb el món català del XII. No creiem que la segona mà que hom troba dins el manuscrit resti fora d’aquest segle, encara que podria tractarse perfectament d’una aproximació volgudament arcaïtzant, que només respectés alguns trets. En tot cas, no creiem que el suggeriment d’E. Bayerri, respecte de la procedència avinyonesa d’aquest i altres còdexs, vagi gaire ben encaminada(*).