Llibre en pergamí de 265 × 173 mm(*). La caixa d’escriptura és de 171 × 104 mm i és ocupada per 20 línies de text. Segons E. Bayerri el llibre té 193 folis(*), però en realitat en té 199; aquesta discordança es deu al fet que el qui numerà per primera vegada el còdex, amb xifres aràbigues, en va deixar sis sense foliació(*). A part d’aquesta rectificació, cal afegir que, entre els folis 29 i 30, en manca un que fou arrencat abans de fer la numeració.
En realitat, el sacramentari no comença fins al foli 22. Des de l’1 fins al 15v trobem tot de folis desaparellats; el primer quadernet no pertany al llibre, els altres potser sí, tot i estar descontextualitzats. El foli 16, i fins al 21v, és ocupat per un calendari que no creiem que pertanyés al còdex, ja que les mides són diferents de les del sacramentari i la tinta de la lletra és diferent. Hem de suposar que R. O’Callaghan, en fer la nova enquadernació(*), respectà els lligalls i no n’afegí de nous, és a dir, que la configuració del llibre abans i després del nou relligat fou aproximadament la mateixa. Això és important perquè en el foli 6 del còdex trobem una taxació: “fo estimat (I) LXX set (sous)”(*), i a la mateixa plana també trobem escrit: Liber Sancte Marie sedis Dertuse, que podrien fer referència al ms. 34 depenent de si R. O’Callaghan fou respectuós o no amb la composició del manuscrit.
És difícil d’establir el lloc de procedència del llibre. El fet que en el foli 6 trobem, en lletra del segle XIV, que el còdex pertany a Santa Maria de Tortosa no ajuda gaire. En tot cas tenim la certesa que el llibre, en aquell moment, ja es trobava a la biblioteca tortosina. Altres dades poden ser més aclaridores. Al recte del foli 135 trobem la Missa in natale sancti ac beatissimi Ruphi, episcopus et confessoris (…) qui in presenti reciescit, i el calendari, el mes de novembre, recull la festa de Sant Ruf, bisbe. Tot això va fer suposar a E. Bayerri una possible procedència avinyonesa. El problema amb què es trobà és que en el foli 134v, en l’anomenada Missa pro rege, s’escriu:… tuum regem nostrum Ildefonsum, probablement Alfons I el Cast. Per aquest motiu, conclou E. Bayerri que ha de ser una còpia d’algun còdex avinyonès feta sense tenir cura pel que fa a les referències a sant Ruf, perquè no és possible que essent avinyonès tingui com a propi el primer rei de la corona catalanoaragonesa. Evidentment, el parcial historiador de Tortosa ignora que Alfons I el Cast, rei d’Aragó des del 1164 i comte de Barcelona des del 1163, fou senyor de la Provença des que prengué possessió dels seus càrrecs a la corona, ja que els territoris que per a E. Bayerri són francesos havien retornat al casal de Barcelona amb la mort de Ramon Berenguer III de Provença, el qual pertanyia al casal barceloní. Tant si el sacramentari fou fet a Avinyó com si fou fet a Tortosa, hauria fet referència al mateix monarca.
En tot cas aquestes dades no permeten assegurarli una procedència, encara que sí unes dates: entre el 1164 i el 1195, anys del regnat d’Alfons I el Cast, si és que aquest Ildefonsum fa referència a l’esmentat monarca.
L’element artístic queda restringit a un seguit de lletres majúscules, més o menys grans i molt poc elaborades. Si observem la O del foli 94, veurem com té un traçat ben senzill i la decoració es limita a l’element lineal del seu interior. La lletra és traçada en vermell i el dibuix de l’interior juga amb l’alternança en blau i vermell. En altres casos, com la lletra E del mateix foli, també s’incorpora el color groc pàl·lid. La major part de decoracions juguen amb aquesta disposició d’elements pseudovegetals en simetria.
Podem comparar aquesta manera de fer amb la del ms. 93. En tots dos manuscrits el decorador ha fet ús d’un tipus de tija amb una protuberància a la punta seguida d’un ganxet. És el que veiem en el foli 94 E. Per als elements interiors usats a les lletres D, també podríem trobar paral·lels; per exemple el foli 71v D (MEV, ms. 99) (vegeu el volum II de la present obra, pàg. 786). Algunes inicials presenten motius perlejats i de rombes (foli 54 D).
És realment difícil, amb aquestes mostres artístiques, precisar gaire pel que fa a procedències, influències o datacions. La relació amb el ms. 93 —estudiat en aquest mateix volum—, com ha suggerit M.E. Ibarburu, sembla clara, fins i tot es pot tractar de la mateixa mà, i només caldria afegir que la relació establerta amb aquest no alteraria la nostra proposta de situarlo entre el tercer i el darrer quart del segle XII.