Foli 52v del ms. 93, un dels sacramentaris conservats a la Biblioteca Capitular, amb la usual representació de la Maiestas Domini.
ECSA - J. Colomé
Es tracta d’un manuscrit compost per 115 folis (22,5 × 17 cm) de pergamí, escrits a una columna en lletra francesa del segle XII i amb una caixa d’escriptura de 21 línies (17,2 × 12 cm). Petites inicials cal·ligràfiques en vermell i blau i rúbriques amb tinta vermella indiquen l’inici de cada paràgraf. La decoració és molt escassa: se centra en els folis 52v i 53, amb les imatges de la Maiestas Domini i la Crucifixió, i una T inicial en el foli 53v (5 × 4,2 cm) de tipus cal·ligràfic que inicia les paraules de l’ofertori: Te igitur. El dibuix és fet amb tinta blava i vermella, sobre un buit preexistent deixat pel copista.
La gran escena de la Maiestas (17,2 × 12,2 cm) s’emmarca en un requadre exterior vermell amb cantoneres grogues. Sobre un fons blau cobalt, esquitxat de motius florals en el to del pergamí, amb traços suaus de tinta marró i vermella, es retalla la forma de la màndorla il·luminada en groc i vermell; a l’interior apareix el Senyor, amb nimbe crucífer rosa i verd, assegut en un faldistori, fent un gest benedictori i amb el llibre damunt del genoll esquerre. Per a aquesta figura s’ha utilitzat el color del mateix pergamí, i només lleus traços i ombres en to marró ressalten els plecs i accentuen la voluntat de volum; tot això és realçat amb una habilitat considerable. Als quatre angles de la composició, els símbols dels evangelistes estan tractats cromàticament com la figura del Senyor.
Foli 53 del ms. 93, un dels sacramentaris conservats a la Biblioteca Capitular, amb la usual representació de la Crucifixió.
ECSA - J. Colomé
L’escena del Calvari (17 × 12,3 cm) s’envolta d’un marc vermell i verd fosc, amb cantoneres grogues. Sobre un fons blau cobalt, les figures humanes han rebut un tractament similar al de la miniatura anterior. En la creu de color verd fosc se centra la figura d’un Crist encara viu, amb els ulls oberts i les ferides que li ragen sagnant a les mans i al costat. Ja en obres del segle IX(*), les ferides ocasionades pels claus, a les mans i als peus, i la del costat ragen de sang, en una imatge de contingut redemptor que fàcilment es combina, en molts casos, amb la figura de la serp o del drac al peu de la creu, o amb el mateix Adam; d’aquesta manera, la Crucifixió del Fill de Déu es converteix en un triomf sobre la mort, i la seva sang exerceix tot un valor sacramental de redempció del gènere humà.
A banda i banda de la creu, una vegada més, la Mare de Déu amb les mans juntes, en un gest de dolor, i sant Joan, assenyalant el cos de Jesús; tots dos porten nimbes grocs. Als angles superiors de la composició, a l’interior de medallons, les típiques figuracions astrals del Sol i la Lluna mantenen la iconografia triomfal d’època clàssica: el Sol, amb nimbe radiant vermell, sosté els atributs habituals: la cornucòpia i el disc solar; la Lluna, amb el creixent, també vermell, a l’esquena, ofereix les mans velades en senyal de dolor i veneració.
Malgrat l’estil divers, i, per tant, fruit d’un pintor diferent, aquestes miniatures continuen la gamma cromàtica plantejada ja en el Sacramentari ms. 41, amb el qual, com a hipotètic model pirinenc, podrien relacionar-se, més o menys directament, la resta de sacramentaris tortosins. De la mateixa manera que el ms. 41, aquest ms. 93 combina colors molt contrastats amb una considerable habilitat: vermell sobre groc, vermell sobre verd, groc sobre vermell, sense oblidar els fons blaus d’intensa consistència. També hi ha similituds en qüestions de tipus formal, disposició del text a una columna, rúbriques en vermell, inicials cal·ligràfiques, etc.
Continuant en el terreny de l’estilística, sembla bastant clar que el pintor d’aquestes miniatures era un home summament influït per uns criteris formals i una estètica ornamental propis de la tècnica de l’esmalt. Això es pot apreciar no solament en qüestions merament decoratives o cromàtiques: fons blau intens, tatxonat amb motius florals, màndorla gemmada, cantoneres als angles, etc., sinó també iconogràfiques: és característica de treballs d’esmalt la manera de presentar el tetramorf amb l’home alat, l’àguila(*), el lleó i el toro, amb el llibre entre les potes i el cap bruscament girat vers el Senyor. N’hi ha prou de consultar bibliografia sobre l’esmalt romànic per observar aquesta relació, sobretot si ens aturem en la contemplació de plaques d’enquadernació amb el tema de la Maiestas i de la Crucifixió: per exemple, les atribuïdes a l’anomenat Mestre de les Margarides Cisellades, actiu, segons sembla, a Llemotges entre el 1185 i el 1195, i amb obres seves disperses per diversos museus del món. El seu motiu deriva del costum de cobrir els fons amb astres o rosetes cisellades i esmaltades. Les coincidències amb el nostre pintor afecten fins i tot el gest benedictori del Senyor i la seva mà esquerra aguantant el llibre recolzat sobre el genoll(*).
És lamentable el silenci de les fonts documentals sobre la possible existència de tallers d’esmalts a Catalunya. Hem de suposar que n’hi va haver durant els segles XII i XIII, especialment si hom té en compte les notícies documentades sobre frontals adornats amb esmalts i pedres precioses: ho desconeixem gairebé tot sobre les persones que els treballaven, sobre el lloc on es realitzaven i per a qui es feien. Moltes obres devien procedir de tallers llemosins o de Silos. Tot i això, alguns exemples, com ara les dues plaques esmaltades del missal de Sant Ruf, han estat classificats com a possiblement catalans, en virtut de certes peculiaritats de dibuix i color(*). Seguint, doncs, en el terreny de les hipòtesis, ens hem de preguntar en quina mesura els tallers d’esmalts pogueren influir sobre els il·lustradors de manuscrits. Ens podem preguntar si aquestes interferències formals es podrien explicar per l’existència de tallers mixtos dedicats a donar abast a les necessitats d’esglésies i catedrals, en matèria de llibres litúrgics i d’esmalts, que de vegades fins i tot poguessin exercir la funció de cobertes.
No hem d’oblidar que la frase escrita en el revers del foli 2 d’aquest sacramentari —“Fo estimat I [lliura?] XX sous”— sembla referir-se al preu pagat pel capítol catedralici tortosí en adquirir l’obra. L’anotació d’aquestes quantitats, que apareix més sovint en manuscrits propietat de catedrals que en obres de fundacions monàstiques, fa pensar probablement en el preu de cost; de vegades pot aparèixer un segon preu, referit a una avaluació més tardana feta en un inventari o a una relligadura posterior(*).
Sigui com vulgui, és ben possible que al final del segle XII hi hagués a Catalunya tallers, potser laics, dedicats a una certa producció seriada de llibres litúrgics, o fins i tot de temàtica no religiosa en general, destinats a satisfer les necessitats dels centres eclesiàstics, tal com passava en altres països europeus(*).