Foli 65v del ms. 56, amb l’escena de la Maiestas Domini envoltada, com és usual, pel tetramorf o símbol dels evangelistes.
ECSA - J. Colomé
Igual que els altres sacramentaris de l’Arxiu Capitular de Tortosa, aquest també indica les estacions que tenien lloc a Roma i que caracteritzen aquest tipus de llibres(*). És compost per 6+147 folis, amb numeració romana, en pergamí de 25,5 × 17 cm, escrita en lletra francesa del final del segle XII, amb una caixa d’escriptura de 19 línies de 14,5 × 9,5 cm. Els sis primers folis, numerats modernament, contenen un calendari(*). En el foli 1, en tinta negra i en lletra més moderna, es llegeix: “ffo estimat 1 [lliura?] XXII sous”(*), inscripció que podria indicar, bé el preu que se’n va pagar en el moment d’adquirirlo, i que una mà posterior va anotar curosament, bé la taxació que se’n va fer amb motiu d’algun dels inventaris de què es té notícia.
Tal com és usual en sacramentaris i missals, les imatges de la Maiestas Domini i la Crucifixió se succeeixen a l’inici del cànon de la missa (folis 65v i 66). La Maiestas (14,2 × 9,2 cm), traçada amb escassa habilitat en la solució de teles i plecs, s’inscriu en un marc rectangular en dos tons de vermelló; la figura del Senyor, a l’interior d’una màndorla de fons blau i emmarcada també en dos tons de vermelló, apareix asseguda en un tron executat maldestrament i amb gest benedictori a la mà dreta. La túnica i el mantell, resolts de manera rígida, són coberts amb tons verds i vermelló. Per a l’execució dels símbols dels evangelistes, situats als quatre angles, s’utilitza majoritàriament el color propi del pergamí, amb verd als nimbes i vermell al mantell del símbol de sant Mateu.
Es continua respectant, tot i que de manera ingènuament simplificada, el model romànic estès pels dos vessants pirinencs, per terres llenguadocianes i catalanes: la Maiestas extremament hieràtica, en actitud frontal, amb plecs simètrics, i que sovint apareix en pintura mural i sobre fusta, amb nimbe crucífer, els cabells i la barba rossos i les dues espatlles cobertes. L’arc del firmament ha desaparegut per donar pas al tron, moltes vegades baix i gemmat i enriquit amb un coixí. Els vivents envolten el Senyor en l’ordre clàssic: l’home alat i l’àguila es giren cap a la Maiestas, i el lleó i el toro mantenen una actitud centrífuga, amb el cap girat cap enrere. Tot això correspon a una fórmula molt repetida també en l’escultura llenguadociana i en els esmalts de Llemotges(*).
El foli següent és ocupat per l’escena del Calvari (14,3 × 9 cm); el seu estat de conservació és molt mediocre, d’una manera especial la part inferior. Una altra vegada, un marc vermelló enclou l’escena que contrasta sobre el fons blau. Un Crist mort, amb el cap inclinat, les ferides sagnants a les mans i al costat, es cobreix amb un perizoni vermell, amb nus central, i els peus recolzen sobre un supedani verd a l’igual de la creu. Al seu costat, la Mare de Déu i sant Joan, de cànon desmesuradament allargat i ulls grossos, vesteixen túniques verdes i mantells vermells en forma de casulla. Aproximadament a partir de l’any 850, l’escola carolíngia de Reims, recolzantse en el text de Pascasi Radbert De corpore et sanguine Domine(*), formula un model de Crist que representa la seva mort física; sobre la creu recolza una figura defallida, amb el cos corbat cap a la dreta, el cap inclinat sobre l’espatlla dreta i els braços en posició angular. A mesura que avança el segle XII, comencen a reduirse les personificacions del Sol i de la Lluna a banda i banda de la creu, per representarse de manera més sumària com a simples astres, i més tard alguns artistes arriben a simular l’eclipsi de sol i l’enfosquiment del cel després de la mort de Crist(*).
En el foli 66v, a l’inici del prefaci, els mots Per omnia secula seculorum estan introduïts per una gran P (14,7 × 7,5 cm) de color vermelló sobre fons blau; el buit de la lletra és ocupat per la imatge d’un bisbe, amb casulla també de color vermelló, oficiant davant un altar decorat amb un motiu de quadrícula vermella i blanca; mitra bicorne i nimbe groc envoltant el seu cap. Tot i que amb algunes diferències en l’ornamentació de la lletra i en el tractament cromàtic, aquesta figura és iconogràficament molt similar a la que hom veu en el foli 75 del sacramentari 140, també tortosí. Dintre de les escenes litúrgiques, el tema del sacerdot o bisbe oficiant ja és present en l’art carolingi (cobertes del sacramentari de Drogon, del taller de Metz) i en marfils otònics; i continua apareixent en missals i sacramentaris romànics i en pontificals gòtics (sacramentari cistercenc de Fitero (foli 59v)(*) i BNP ms. lat. 968, folis 102v i 115v)(*), entre molts altres. Segons J. Trens(*), la representació de la missa en l’art cristià es relaciona sempre amb el pensament de la mort i l’ànima dels difunts, per això el pas a l’art monumental no es produeix sinó sota la influència de la devoció creixent a les ànimes del purgatori. El fet que el celebrant representat sigui un bisbe nimbat fa pensar en una possible contaminació amb escenes de celebració de misses miraculoses, com la de sant Martí(*), el nimbe lluminós del qual envolta la mitra episcopal, igual que passa en aquesta il·lustració.
La resta de la decoració del manuscrit consisteix en un nombre abundant de petites inicials cal·ligràfiques, en tinta vermella i blava, intercalades al llarg del text. Entre aquestes destaca la C (6 × 5 cm) del foli 1 realitzada per la mateixa mà que la resta. Finalment, cal comentar la gran T (8,1 × 5,9 cm) situada al començament del cànon (foli 68); decorada amb dues figures d’ocells amb cap de cànid, combinades amb roleus vegetals dels quals emergeixen unes fulles còniques gruixudes, aquesta inicial manté una tradició ornamental, pel que fa a motius zoomòrfics i fitomòrfics, molt característica del romànic català, sobretot de les obres nascudes entorn de l’escriptori de Ripoll. L’ús dels colors vermell i blau manté la unitat amb el conjunt de l’obra, que ha estat decorada i il·lustrada per una mateixa mà.
Pel que fa a la procedència o l’autoria d’aquest sacramentari, E. Bayerri(*) va arribar a pensar en un possible origen tortosí, en el cas que l’escriptori catedralici hagués funcionat realment dins de la segona meitat del segle XII. J. Janini observa en aquesta obra una doble influència litúrgica: d’una banda, el propi dels sants i les sèries de misses votives transcriuen les del sacramentari de Gaufred o missal de Sant Ruf (ms. 11); d’altra banda, una nova font catalana, desconeguda en l’arquetip avinyonès, determina l’ordo missae de Tortosa. Per aquestes raons pressuposa que va ser composta aproximadament en temps del bisbe Ponç de Monells (1165-93), amb una data límit anterior al 1196, moment de la mort del rei Alfons I, que apareix citat en el foli 72v com a regem nostrum Ildefonsum(*).
Segons la nostra opinió i des d’un punt de vista merament il·lustratiu i ornamental, som davant un pintor modest, però format a Catalunya i potser lligat al taller de Ripoll. Les il·lustracions figurades, tot i reconèixerne la radical simplificació geomètrica, podrien relacionarse amb frontals tradicionalment atribuïts a Ripoll, i el repertori decoratiu, vegetal i zoomòrfic és el mateix que es troba en manuscrits ripollesos preferentment del segle XII (ms. vat. lat. 5 730 Expositio epistolarium Pauli apostoli de sant Agustí)(*), i n’existeixen precedents, menys evolucionats, en obres del segle XI, també ripolleses.
D’altra banda, aquestes il·lustracions participen també d’unes característiques cromàtiques comunes a les de la resta de sacramentaris tortosins, amb un ús sistemàtic del vermell, el blau i el verd, encara que dins d’una simplicitat formal més gran. Tot això, unit a altres factors comuns, com ara el tipus de lletra, les inicials cal·ligràfiques, les distribucions del text a una columna, etc., fa pensar que els llocs de producció de totes aquestes obres no són gaire lluny els uns dels altres, i que tindrien l’origen al nord de Catalunya; sigui com vulgui, s’ha de tenir present la possibilitat que aquest sacramentari que estudiem sigui ja una obra local tortosina, en la qual s’ha produït l’adaptació del text a la litúrgia pròpia de la seu dertusense i que artísticament constitueixi una derivació modesta d’altres sacramentaris, com els ms. 41 i 93, amb els quals comparteix, entre altres coses, la gamma cromàtica, malgrat que sigui usada amb menys habilitat i també amb menys capacitat de matisació i contrast.