Sant Esteve de Peracolls (Artesa de Segre)

Situació

Absis d’aquesta malmesa església, decorat amb lesenes i arcuacions llombardes.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Sant Esteve de Peracolls, tot i pertànyer administrativament al municipi d’Artesa de Segre, correspon, geogràficament, a la Baronia de Rialb. Es tracta d’una de les moltes esglésies d’aquest sector situades en els extrems de les cingleres que formen els barrancs del vessant sud de la serra de Comiols, com la mateixa de Sant Romà de Comiols o Santa Maria del castell de Salinoves. Prop de l’església hi ha vestigis de diversos hàbitats troglodítics i balmes habitades o utilitzades com a dependències agràries.

Mapa: 34-13(290). Situació: 31TCG450554.

Per anar-hi cal situar-se a la carretera d’Artesa de Segre a Tremp, pel coll de Comiols, i a uns 3 km de Folquer prendre una pista senyalitzada que va a Peracolls. Des d’aquesta pista, descendent, ja es veu l’església, encinglerada a l’altre costat del barranc. Cal seguir-la uns 2 km fins que arriba gairebé al fons del barranc, on en un revolt de 180 ° surt un corriol molt perdut que segueix, a mig aire, el marge esquerre del barranc principal, fins a travessar un barranc secundari. Des d’aquí ja pràcticament no hi ha camí i cal enfilar-se pel dret fins arribar a l’església. Des de la pista de Peracolls hi ha mitja hora. (JAA)

Història

Aquesta església va dependre del monestir de Santa Cecília d’Elins, en un primer moment, a través de Sant Jau Cristòfol de Salinoves. Peracolls fou un dels béns amb què hom dotà l’església de Sant Cristòfol de Salinoves l’any 949, segons es recull en la seva acta de consagració. La vinculació de l’indret, i de la seva església, a Sant Cristòfol de Salinoves, i a través d’ell al monestir de Santa Cecília d’Elins, també es consigna en l’acta de consagració d’aquest darrer cenobi de l’any 1080. En aquest document, entre les dependències d’Elins, després de Sant Cristòfol, hom fa esment de Sant Esteve de Speluncella. Aquesta església no pot ser altra que Sant Esteve de Peracolls, i més si tenim en compte que el topònim Speluncella s’ha conservat com a nom d’una masia propera, sota la forma “Espuellà”. (ABR-CPO)

Església

Planta de l’església, amb diversos nínxols en la cara interior dels murs.

J.A. Adell

És un edifici en estat ruïnós que ha perdut totalment el sostre i la coberta, però que es troba prou ben conservat per a escatir-ne i apreciar-ne les característiques arquitectòniques.

L’estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral. El tram de llevant de la nau presenta els murs articulats per dos arcs formers, de poc relleu, disposats simètricament. En el tram central al mur nord n’hi ha un altre, de les mateixes característiques, però centrat i de major diàmetre, que no té parell en el tram central del mur sud, on s’obre la porta, resolta en arc de mig punt. Cal assenyalar que al costat nord de la porta hi ha un nínxol buidat al mur, amb la part superior triangular, formada per dues lloses. Al mur nord i al de ponent, disposats simètricament, hi ha altres petits nínxols o fornícules, però del tipus més habitual, de forma quadrada.

Al mur de ponent, parcialment aterrat en la seva meitat nord, hi havia una finestra cruciforme, molt esvelta, similar a la de la propera església de Sant Pere de la Donzell. Al tram de ponent del mur sud s’obre una finestra d’una sola esqueixada i als arcs del tram de llevant, als costats nord i sud, hi ha sengles finestres de doble esqueixada, disposades simètricament. Al centre de l’absis s’obre una altra finestra de doble esqueixada, amb les dovelles dels arcs, interior i exterior, extradossades per una filada de lloses planes, seguint el mateix tipus constructiu que trobem a les finestres dels absis de l’església de Santa Maria de Palau.

Sobre la façana de ponent hi ha un muntant d’un campanar, en estat ruïnós, que sembla una espadanya, però disposada en sentit est-oest, perpendicular al mur de ponent, i descentrada amb relació al centre de la nau, motiu pel qual resulta raonable suposar que sigui el vestigi d’un petit campanar de torre, d’un sol pis, amb una finestra d’arc de mig punt a cada façana.

Les façanes de l’església són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal, on hi ha una decoració formada per motius llombards, d’arcuacions sota el ràfec, en sèries de dues entre lesenes.

L’aparell és format per carreuons allargassats, simplement escairats, sense polir, disposats en filades uniformes i regulars, amb interposició de peces de pedra tosca en la formació dels arcs de les finestres.

Les condicions constructives, formals i decoratives indiquen clarament que l’església de Sant Esteve de Peracolls és una obra datable al segle XI, plenament concebuda i executada dins els models de l’arquitectura llombarda. (JAA)

Bibliografia

  • Riu, 1964, 10, pàgs. 177-189
  • Vidal-Vilaseca, 1984, pàgs. 425-426
  • Baraut, 1986, doc. 32, pàgs. 94-96, i doc. 75, pàgs. 161-165