Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà

Situació

L’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és situada al centre del nucli antic de la vila de Vinçà, que era envoltat per un recinte fortificat medieval del qual queden algunes restes, amb dos dels portals.

Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 27’ 7” N - Long. 2° 31’ 45” E.

Per a arribar a Vinçà cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia anterior.

Història

El castell de Vinçà —com ja s’ha referit en parlar de la vila— és esmentat documentalment l’any 939. L’església és mencionada per primera vegada en una escriptura de donació de l’any 1043, segons la qual Guadamir i Joan cediren a l’abadia de Sant Martí del Canigó una peça de terra situada al terme de Saorla, a l’indret del Pla, “sub castro Vincano in apenditio ecclesie Sancti Iulianï”.

Vers el darrer quart del segle XIV hom decidí substituir la vella església per una de nova. Així s’explica que l’any 1376, en el testament atorgat per Bernat de Corbiac, de Vinçà, aquest fes diversos llegats per a l’obra de la nova església de Sant Julià, aleshores en construcció, i ordenà la fundació d’un altar a la capella de Sant Jordi de la mateixa església que també s’estava construint. Dels anys 1403 i 1405 daten dues notícies sobre les obres en curs, les quals sembla que finiren vers el 1411.

L’any 1630 hom decidí bastir el campanar actual, segons un projecte de Dídac Borbo, mestre de cases oriünd de Vinçà, instal·lat aleshores a Saragossa.

L’església parroquial tornà a refer-se al segle XVIII, i consta que la primera pedra fou col·locada el 23 de juny de 1734. Es construí gràcies a les deixes testamentàries de Carles Perpinyà i Folcrà, segons projecte del Mestre Laurens, “enginyer”, i del mestre de cases narbonès Pere Figeac. El santuari fou beneït l’any 1750 i l’obra restà acabada el 1769. És un temple gran i esvelt, d’una sola nau, amb transsepte i capelles laterals, d’estil gòtic d’inèrcia (voltes de creueria i arcs apuntats, arreu). La portada, al sud, de marbre rosat és barroca classicitzant i data de la darrera etapa de les obres (1766-69).

L’església parroquial de Vinçà conserva un repertori extraordinari d’art religiós moble dels segles XIV al XIX. Esmentarem, breument, només algunes de les peces més interessants: la Mare de Déu dels Dragons o dels Rèptils, talla de fusta policromada del segle XIV; una imatge de la Pietat del segle XV; “el Sant Sepulcre”, conjunt de sis imatges de talla policromada del segle XV; una tela del primer terç del segle XVII representant “Sant Sebastià en el martiri assistit per Santa Irene”, pintura flamenca atribuïda a Gerrit Honthorst, que ha estat restaurada; el retaule major de l’església anterior, obra de Lluís Generes (1664), es pot veure en el transsepte sud; el retaule de la Transfiguració procedeix del convent augustinià de Sant Salvador de Perpinyà, i la seva escultura, del carcassonès J. J. Meler, emmarca dues teles pintades per Antoni Guerra “el Jove” (1697); el retaule del Roser, obra de Josep Sunyer (vers el 1710); el tabernacle monumental, de Josep Navarre (1757); l’orgue, de l’occità Josep Cavaillé (vers 1765); la trona esculpida (1772) per Patrici Negre, de Perpinyà, que també és autor de l’escultura del retaule de Santa Caterina, amb taules pintades per Miquel Malet (1771), etc. Cal afegir les peces d’orfebreria que es guarden a la sagristia, com ara la Veracreu, obra del 1565 de Joan Garcia i la “creu major”, processional, contractada l’any 1492 a Pere Roís i Martí Farinya, molt reparada l’any 1726 per Bonaventura Baquer, tots orfebres de Perpinyà.

Forja

Excel·lent mostra de ferramenta romànica reutilitzada en els nous batents de la porta de l’església.

ECSA - A. Roura

En els batents de fusta de la porta actual de l’església de Sant Julià hi ha les peces d’un conjunt de ferramenta romànica o de tradició romànica. Han estat reutilitzades per decorar l’esmentada porta del segle XVII, procedents del temple anterior. Han estat col·locades força simètricament. Ocupen les superfícies de les dues portelles que s’obren al centre de cada batent de la gran porta i, a més, per sobre d’aquestes formen uns coronaments de perfil triangular. Aquests espais són atapeïts d’elements de forja.

Hi ha un predomini absolut dels característics jocs o tires horitzontals amb volutes afrontades, més dos tiradors d’argolla i el forrellat. La majoria de les tires són de grans dimensions i tenen dobles volutes a cada extrem, més uns altres dos parells que sorgeixen de la part central. Una estria ressegueix tant les cintes com les volutes. Se n’exceptua una de les peces, en la qual la cinta presenta, tot al llarg, un fris trenat a base de dos solcs sinuosos. Hi ha deu peces pràcticament senceres d’aquest tipus, distribuïdes regularment, cinc a cada portella.

En els coronaments triangulars s’han col·locat alguns fragments de peces com les anteriors (grans volutes), i altres cintes amb volutes a cada extrem, però aquestes molt curtes i estretes, de mida molt inferior. S’han distribuït cercant la simetria.

Els dos tiradors són idèntics. Les argolles presenten incisions paral·leles molt fines i pengen d’anelles estriades que s’han subjectat directament a la fusta. El forrellat té la típica forma de T amb un extrem corbat i acabat en un capet d’animal. Aquest cap, ben treballat, presenta unes orelles destacades i, de la boca oberta, surt una llengua grossa i molsuda. El cos cilíndric de la peça és ple de petits semicercles incisos. Aquest forrellat corre dins de tres anelles llises o bé estriades.

Les diferents peces són clavetejades a la fusta amb claus de grossa cabota rodona o bé en forma de piràmide truncada. Cal destacar l’acurada execució d’aquest conjunt, cosa que fa ben possible que es pugui datar dels segles XII o XIII, datació acceptada per a altres treballs de forja de la mateixa tipologia.

Bibliografia

  • Cazes, s.d.*, pàgs. 3-24
  • Alart, 1880, pàgs. 58-59
  • Monsalvatje, 1899, vol. 9, ap. XXIII, pàgs. 254-255; 1914, vol. 23, pàgs. 174-175
  • Ponsich, 1980*, pàg. 128
  • Cazes, 1990, pàg. 47