Situació
Una vista de l’exterior de l’església des de migjorn.
F. Tur
L’església de Santa Fe és situada en un paratge actualment desert de l’Albera, a la vall del riu Anyet i no gaire lluny del seu marge esquerre, als darrers repeus occidentals del massís del Castellar. A la seva proximitat hi ha només el mas Solers, deshabitat.
Mapa: 220M781. Situació: 31TDG970962.
Amb l’ampliació de l’ocupació territorial del campament d’instrucció militar de Sant Climent Sescebes (CIR 9), l’església de Santa Fe i la rodalia dels Solers restaren integrats dins la zona militaritzada. Actualment no es pot visitar —ni fóra prudent d’intentar-ho, a causa de les proves de tir que s’hi realitzen— sense el corresponent permís del cap de les instal·lacions militars o d’alguna altra autoritat competent. Cal, doncs, adreçar-se al campament i, si hom ha obtingut el permís, prendrà el camí que porta de Sant Climent de Sescebes a Requesens. Un cop passat el punt on es dreça el menhir de Vilartolí —que és vora el camí— cal agafar una altra pista, en força mal estat, a mà dreta. Després d’un recorregut d’uns 2 km immediatament després de travessar l’Anyet, hom arriba al mas Solers. L’església és a llevant de la casa, en una situació més enlairada.
Història
La “capella sancte Fideis de Solerio” figura relacionada, com a sufragania de la parróquia de Sant Climent Sescebes, en els dos nomenclators coetanis del final delsegle XIV, existents als arxius diocesa i capitular de Girona. Hi figuren, a més de les esglésies parroquials, les capelles que tenien un sacerdot beneficiat o adscrit, que era obligat a assistirals sínodes diocesans.
També és d’aquesta mateixa època la làpida sepulcral que apareguécoberta de bardisses a tocar del mur meridional de l’església. És una llosa de granit, gran i rectangular, que presenta incisa una creu grega feta amb línies múltiples i inscrita en un cercle, I sota la qual hi ha una inscripció que té una part final esborrada: V DIES MARCI ANNO DOMINI MCCCLXXXII OBIT BN DOMENECH…
Actualment la lapida és dins l’església.
Aquestes notícies históriques sobre els Solers són molt escasses i no gaire significatives. Se’n coneixen algunes altres que són anteriorsa les esmentades i es refereixen al lloc o a personatges que s’hi poden relacionar, peró no concretament a l’església.
Així al darrer quart del segle XIII Galceran de Mont-roig, senyordel castell de Mont-roig, reconeixia tenir pel bisbe els delmes de Solerio i d’altres llocs. En aquest sentit hi ha dos documentsdeis anys 1277 i 1280.
L’any 1296 el bisbe Bernat de Vilamarí signa un rebut a Guillem Oliver de Soler pel delme del vilar del Soler, de la parróquia de Sant Climent Sescebes. Una altra notícia sobre la possessió de delmes a Sant Climent i Espolla per part de l’esmentat Guillem Oliver de Soler és de l’any 1300.
L’any 1314 consta que Guillem Ramon de Soler, cavaller, tenia un terç del delme de Vilartolí. I el 1314 Bernat Lleuger (Leugerii) de Sant Climent Sescebes reconeixia tenir una terra prop de Gutina —paratge d’aquest terme— per Guillem de Soler.
El 9 de maig de l’any 1364, Maria Àlvarez, esposa del comte Ramon Berenguer d’Empúries, signà rebut a Arnau Guillem Sagarriga per unes transmissions de possessió de delmes fetes per Joan Oliver de Soler que es referien a Sant Climent, Ullastre i Vilartolí (tots dins el terme de Sant Climent Sescebes). El 23 de desembre del mateix any el bisbe Ènec de Valtierra signava a Arnau Guillem Sagarriga els delmes que havia heretat de Joan Oliver de Soler. En aquest text consta que es tracta dels delmes dèls llocs dels Solers, Vilartolí i Sant Climent Sescebes(*).
Sens dubte, el cognom utilitzat per aquests cavallers de Soler —tot i ésser força freqüent a tot el domini geogràfic de la nostra llengua— tenia l’origen en aquest lloc. Ho evidencia la relació de totes les notícies esmentades amb aquest lloc o bé amb indrets de la mateixa parròquia de Sant Climent i els entorns.
Hi ha unes altres referències molt més antigues que també es podrien atribuir, bé que hipotèticament, a aquest lloc dels Solers. És força probable que es pugui identificar amb el “villare quem dicunt Solartila”, documentat l’any 990 entre els indrets on posseïa alous el monestir de Sant Pere de Rodes al comtat de Peralada (butlla del papa Joan XV).
D’altra banda, en un document del final del segle XI, un capbreu de les possessions del monestir de Sant Quirc de Colera que tenien en feu diferents cavallers, s’esmenten el “solarlo de Lodger” i el “solario de Brad”, que tenia el vescomte de castri Birtini Guillem Ramon(*). És significatiu que, al mateix temps que aquests dos llocs, hi siguin esmentats els de Sant Climent (Sescebes), Vilartolí i Ullastre; pel context de la relació sembla molt probable que tots pertanyin a un mateix espai geogràfic. El fet de l’existència de més d’un lloc designat com a solario pot lligar amb el plural aplicat al topònim: els Solers(*).
Encara, endinsant-nos més pel camí de les hipòtesis, podríem apuntar, basant-nos en el topònim, la possible coincidència entre el “solario de Lodger” del text esmentat abans del segle XI i el villare Leudegarii, citat l’any 982 (precepte del rei Lotari) també entre els alous de Sant Pere de Rodes al pagus de Peralada.
No tenim notícia que la capella arribés mai a ésser parroquial, si bé això no es pot descartar a causa de la manca de notícies documentals. Pertangué a un lloc de poblament escàs i dispers.
Per les característiques de l’edifici pre-romànic i de l’espai geogràfic on es troba, creiem que és lícit preguntar-se si originàriament havia estat una capella particular d’un fundus, vil·la o establiment rural encara dins la tradició romana. Com explicarem en la descripció arquitectònica que segueix, la minúscula esglesiola primitiva fou ampliada, allargant la nau, segurament al segle X. Davant la manca de fonts històriques conegudes i també com a hipòtesi de treball, hom pot suposar que l’allargament del temple s’havia fet en convertir-se en el lloc de culte d’un veïnatge o petit nucli rural. És a dir, en esdevenir, si no parròquia, església sufragània o potser continuant com a simple capella, però ara al servei del col·lectiu dels “solers”, vilars i masos de la rodalia.
Les valls de l’Albera, passos naturals, i ben accessibles, entre les planes del Rosselló i l’Empordà, foren habitades des d’èpoques molt remotes; els testimonis arqueològics que ho demostren són abundosos. Com a exemple, i sense voler-hi veure una relació concreta amb l’església, indicarem que no gaire lluny dels Solers, als voltants del poblet proper de Vilartolí i a l’indret dit l’Oliver del Mut, hom ha identificat restes de poblament romà.
Cal destacar, altrament, que l’església de Santa Fe és situada als repeus occidentals del massís del Castellar. Al cim més elevat d’aquestes muntanyes —el Puig Castellar, de 534 m d’altitud—, a 1,5 km en línia recta i a llevant de l’església, ja dins el terme municipal d’Espolla, hi ha les restes d’un oppidum o fortalesa d’època visigòtica.
L’església de Santa Fe havia romàs del tot desconeguda com a construcció pre-romànica. La seva incorporació als estudis i a la bibliografia sobre l’arquitectura alt-medieval arrenca d’una notícia que fou publicada l’any 1970(*). En aquells moments l’edifici era completament abandonat i era evident que havia servit d’estable quan el proper mas Solers encara era habitat. Més tard, en quedar dins el territori militar, sobrevingué la preocupació per la seva integritat. Fou també aleshores que esdevingué poc fàcil la visita als Solers. Ja en aquesta situació, el Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès aconseguí un permís per esmerçar-hi unes jornades de feina, que consistiren en la neteja de l’interior de l’església i en una senzilla intervenció de consolidació en el paviment i la teulada. Alhora foren col·locats una porta de fusta i un vidre a la finestra.
Fins ara l’església no ha sofert cap dany de consideració, si bé els grans incendis forestals de l’estiu de l’any 1986 —que afectaren una gran part de l’Alt Empordà i la totalitat de l’Albera— van provocar la destrucció de la porta de fusta damunt dita, i, com és lògic, el calcinament total de la vegetació de l’entorn. Entenem que el futur d’aquest interessant edifici pre-romànic continua essent un motiu de preocupació.
Església
Planta de l’església, a escala 1:200. Hom hi pot veure dues etapes constructives: un edifici primitiu, amb una nau i un absis trapezial a llevant i un altre cos vers ponent, posterior Es tracta d’una construcció probablement anterior al segle X.
J. A. Adell
L’església de Santa Fe dels Solers és d’una sola nau acabada al costat de llevant en un absis de planta trapezial, el qual es desvia marcadament vers tramuntana respecte de la nau. L’edifici és totalment cobert amb voltes de canó.
Hom hi pot observar fàcilment dos sectors d’èpoques diferents. A la nau primitiva fou afegida una tramada a l’extrem de ponent, la qual cosa implicà un considerable allargament de l’església. Aquest afegitó comportà l’enderrocament del frontis primitiu a l’indret del qual fou construït l’arc toral que marca, a l’interior, la separació entre les tramades de la nau d’èpoques diferents.
La part més antiga del temple és constituïda, consegüentment, per l’absis i el tram de nau que li és proper, tot el sector oriental. El temple fou bastit en un replà de la muntanya de poca extensió. Els murs de l’absis es dreçaren en bona part sobre un aflorament de granit, fins al punt que el rocam natural sobresurt, de manera irregular, a l’interior. L’espai presbiteral s’aconseguí mig excavant la roca, la qual dóna a l’interior del santuari un aspecte que recorda el d’una cova. Un mur de poca alçària travessa obliquament l’extrem de llevant d’aquest espai presbiteral i sembla indicar, justament, els dos nivells ben marcats de la roca que hi aflora, dels quals és molt més alt el que fonamenta el mur de llevant de l’absis.
En aquest tram primitiu les voltes de la nau i de l’absis són de canó, sense banquetes ni cornisaments que n’indiquin el nivell d’arrencada. Aquesta circumstància, a més de la manera matussera d’encaixar amb els murs i un atalussament poc marcat que presenten aquests murs laterals, fan que el perfil d’aquestes voltes tendeixi a ésser ultrapassat. A la volta de la nau són ben visibles les empremptes deixades per les llates de fusta longitudinals, amples i curtes, de l’encofrat que fou utilitzat en construir-les. La volta de l’absis, en canvi, té un acabat fet amb arrebossat de morter, de molt de gruix. La seva curvatura s’inicia molt avall, als murs laterals.
L’absis és molt més estret que la nau i la seva volta és força més baixa. No hi ha un arc triomfal ni cap altre element en la comunicació entre les dues parts de l’edifici. La gradació de què hem parlat entre la nau i la capçalera és marcada simplement per l’inici de la volta absidal més baixa.
Malgrat acusar-se a l’interior, i de manera ben marcada, el susdit desnivell entre les voltes, a l’exterior els murs de la nau i de l’absis tenen una alçària idèntica. Així tota l’església roman, almenys en l’actualitat, coberta per una sola teulada de doble vessant i seguida de cap a cap. L’observació dels paraments exteriors dels murs de l’absis en l’estat actual de l’edifici no descobreix —si més no de manera clara— evidències de sobrealçaments tardans, fet que, si existia, podria explicar la particularitat esmentada.
Resta, per tant, el dubte. Cal preguntar-se si la igualtat de nivell entre els murs de l’absis i els de la nau respon a una singularitat d’aquesta esglesiola pre-romànica, o bé és el fruit d’alguna modificació parcial de les seves estructures. Al nostre entendre, només s’hi podrà respondre de manera convincent quan es facin a l’església unes obres d’exploració i restauració, molt convenients d’altra banda, que permetin l’estudi arquitectònic acurat d’aquesta part de l’edifici.
En aquest sector primitiu del temple, i en el mur de migdia de la nau, hi ha l’actual porta d’accés, que és un simple esvoranc de forma força irregular que hi fou practicat en una època tardana, difícil de precisar amb concreció. A molt poca distància d’aquesta entrada, vers llevant i en el mateix parament, hi ha la porta antiga. L’obertura és aparedada curosament amb un aparell d’aspecte arcaic en el qual exteriorment hi ha restes del mateix arrebossat que veiem arreu d’aquest mur, mentre que a l’interior la porta queda totalment coberta per l’arrebossat. És evident que la porta pre-romànica fou anul·lada en una època força antiga, potser quan hom allargà la nau vers ponent amb una tramada en la qual hi ha dues entrades més.
Aquesta porta és d’un sol arc lleugerament ultrapassat que arrenca d’uns muntants avançats, de factura força rústega. L’arc és fet amb lloses primes, disposades en ventall, que són simplement desbastades, sense cap treball, igualment que les pedres, una mica més voluminoses, dels brancals.
No és visible cap finestra als murs de la capçalera ni als del sector primitiu de la nau que s’han conservat. Cal tenir molt en compte, però, l’estat actual de l’edifici: els arrebossats podrien amagar alguna obertura, especialment a l’absis; no sembla que pugui ésser així a la resta de la nau, el frontis de la qual manca perquè fou allargada posteriorment. Seria curiós que fins i tot manqués una petita finestra a llevant de l’absis. En tot cas, actualment no se’n pot veure cap rastre; potser no existeix a causa de la poca alçària del mur, originada per l’alt basament natural de roca.
L’aparell d’aquesta part primitiva del temple ha estat fet amb petits blocs de granit simplement trencats que foren disposats irregularment, sense formar filades. Només en diferents punts hi ha sèries de lloses inclinades en un sentit o en un altre, però sense formar enlloc un opus spicatum ben marcat. Aquest material és lligat amb abundant morter de calç molt grassa, ben visible a les juntures. A les cantonades les pedres són una mica més grosses que a la resta del parament, però també són simplement desbastades. En la unió de la tramada afegida a ponent de la nau hom pot veure ben clarament les cantonades del frontis primitiu desaparegut.
A l’interior destaca l’enllosat, fet amb peces de granit força grosses, carejades, bé que molt irregularment, amb graons que guanyen el desnivell del sòl. En aquesta part antiga hi ha un graó a l’entrada del presbiteri i un altre, considerablement alt, a la meitat oriental de la nau. El nivell que inicia aquest darrer enllaça amb els bancs d’obra seguits a cada costat de la part restant d’aquesta tramada de la nau.
L’enllosat i els bancs són homogenis dins tot el conjunt de l’església. Hi ha un tercer esglaó al punt d’unió amb la tramada occidental afegida, la qual té el mateix tipus de paviment i de bancs seguits. Aquests bancs, i també els graons, són fets amb carreus voluminosos bastant ben escairats.
És a dir, que el paviment de tot el conjunt interior de l’edifici es distribueix en quatre nivells que pugen de ponent vers llevant d’una manera molt accentuada. Això és degut al fort pendent del terreny on fou bastida l’església.
Al sòl del presbiteri s’identifica la situació que tenia el tenant d’altar. En resten només, com uns reduïts vestigis, algunes pedres de la base.
Com ja hem dit reiteradament, la nau primitiva de Santa Fe dels Solers fou allargada vers ponent amb una nova tramada una mica més curta que l’antiga i, com és lògic, de la mateixa amplada. Així la planta del temple presenta una nau de llargada considerable si hom té en compte la seva estretor.
Hom aconseguí l’acoblament dels dos sectors de la nau de diferent època enderrocant el primitiu frontis o façana de ponent i construint un arc toral al seu lloc. Aquesta arcada, l’única que hi ha a l’interior del temple, marca, per tant, la unió de la primitiva església amb el tram que hi fou afegit en allargar-la. És un arc de mig punt, lleugerament passat de radi. Es dreça sobre ferms i prominents pilars adossats. Té unes grosses impostes monolítiques, bisellades i llises, formades a la cara frontal per una part plana i una altra d’aixamfranada. Les dovelles de l’arc, amples i curtes, són força ben tallades i polides, com els grans carreus de les pilastres o muntants.
La volta d’aquest tram de nau és de canó i té morter encastat en el qual es veuen les empremtes del fustam de l’encofrat. No hi ha cornises, ni banquetes, ni cap altre element que marqui l’arrencada d’aquesta volta.
Al parament dels murs hi ha rastres d’arrebossat antic, però l’aparell és força visible, ja que la capa de calç i morter és de menys gruix i fermesa que a la part més antiga del temple.
En aquest sector de ponent de la nau hi havia dues portes, que s’han conservat, bé que foren tapiades en època tardana. L’una és al frontis i l’altra al mur de tramuntana. Aquestes dues portes, tot i que de mides diferents, són d’idèntica factura. Consten d’un sol arc de mig punt en la cara externa, ben aparellat amb dovelles curtes i força amples. Els muntants són fets amb carreus de mides grosses, col·locats al llarg i de través. Tots els elements són de granit, molt ben tallats i polits. La cara interior de les dues obertures es resol per mitjà d’un arc més gran i de més amplada que l’extern. En el curt tram de volta que originen aquests arcs en perforar els grossos murs, podem veure perfectament marcats, sobretot a la porta de tramuntana, les empremtes paral·leles deixades per les fustes de la cintra. A l’arrencada de llur curvatura resten, en ambdues’ portes, unes pollegueres monolítiques molt sobresortints.
La porta més grossa és la que s’obria al centre de la façana de ponent. El seu llindar és a nivell del paviment interior de la nau, però, en canvi, resta molt enlairat del terreny exterior situat a ponent de l’església. De manera que, sota la porta, entre l’obertura i la base de la façana, hi ha un espai de parament de gairebé 2 m d’alt.
Les portes una mica enlairades exteriorment es retroben en altres esglésies pre-romàniques. Tanmateix, en aquesta porta de Santa Fe dels Solers l’elevació és molt exagerada. Això és degut, aquí també, al pendent molt pronunciat del terreny en què fou erigit el temple. Mentre que la capçalera fou construïda sobre el rocam natural que aflora a l’interior, una bona part de la tramada occidental de la nau hagué d’ésser bastida quan hom va haver procedit al terraplenament del terreny. El parament situat sota aquesta porta occidental assenyala l’alçada màxima del terraplè.
L’arc d’aquesta porta del frontis és destruït en tota la seva banda de tramuntana. N’han desaparegut la meitat de les dovelles i els carreus del muntant del costat. A causa d’aquesta destrucció —d’època difícil de determinar— calgué refer un fragment de l’aparell extern de la façana, proper a la porta, al mateix temps que l’obertura era tapiada amb pedruscall i argamassa. Els elements interiors —amb les pollegueres— es conserven enterament.
La porta septentrional —també tapiada, com ja hem dit abans— té tots els elements força ben conservats. És situada exactament al centre del parament del costat de tramuntana corresponent a aquesta tramada occidental de la nau. És una porta molt petita i notablement estreta: només té 70 cm d’amplada.
Per les seves característiques, la petita porta del costat de tramuntana s’inscriu dins el conjunt d’entrades secundàries, la majoria situades a tramuntana, que hi ha en un bon nombre d’esglésies pre-romàniques o romàniques primitives, sobretot a l’Empordà i a les terres veïnes. La funcionalitat precisa d’aquestes entrades podem dir que és desconeguda i entenem que pot ésser objecte de diversitat d’opinions o hipòtesis.
Al frontis hi ha l’única finestra que il·lumina l’edifici. És d’arc de mig punt i d’una sola esqueixada, molt estreta, però amb els vessants considerablement oberts vers l’interior. L’arc és monolític a l’exterior i adovellat a l’interior.
L’enllosat interior d’aquesta tramada és més malmès que a la resta del temple. S’hi acusa una marcada inclinació vers ponent, la qual cosa encara accentua la progressiva elevació del paviment, des d’aquest extrem occidental del temple fins al santuari, per mitjà dels tres graons, ja esmentats, que uneixen els quatre espais de diferent alçària.
Els bancs d’obra al sector de ponent són seguits al peu dels murs laterals i també al frontal, interromputs només pels espais de les dues portes. Al costat de migdia, en el traçat del banc, resta incorporat un basament d’una pilastra rectangular, adossada, la construcció de la qual sembla que només fou començada.
Els murs de la tramada occidental de la nau presenten un aparell fet amb petits blocs de granit, simplement trencats. Aquestes pedres tendeixen a les formes rectangulars, la qual cosa ha permès que, malgrat llur irregularitat, siguin disposades en filades horitzontals força uniformes a la major part dels paraments. En diferents punts, el morter de calç és visible entre les pedres. En un fragment del frontis s’observen rastres d’un rejuntament amb incisions.
Una vista de l’interior de l’església des de llevant. Hom hi pot veure la nau anterior i, al fons, després de l’arc, el cos afegit posteriorment. A primer terme, a terra, la mesa d’altar.
F. Tur
Interior de l’edifici amb la part més antiga, constituïda per la nau rectangular i la capçalera, trapezial.
F. Tur
Les cantonades del frontis amb els murs laterals han estat lligades ordenadament amb grans carreus, escairats i ben allisats, que hi foren col·locats al llarg i de través. Els carreus grossos no són presents, en canvi, als angles poc marcats que es formen en la unió d’aquest sector de la nau amb la part més antiga del temple. En aquests angles hi ha pedres del mateix tipus que les que veiem a la resta de l’aparell, o no gaire més grosses.
L’aparell descrit és totalment visible al parament extern dels murs i també a l’interior, als espais que no cobreix l’arrebossat.
Als paraments exteriors també podem comprovar la marcada diferència entre els aparells dels dos sectors de l’edifici: molt irregular, de pedres petites lligades amb abundant morter, a la part més antiga, i a base de blocs més grossos disposats en filades força regulars, a la crugia occidental que fou afegida a la nau. Als angles, que d’una manera poc destacada es formen exteriorment en la unió d’ambdues parts de la nau, hom pot veure la irregularitat constructiva dels murs laterals de la construcció primitiva, que són atalussats, amb una visible inclinació, mentre que els del tram de ponent són perfectament verticals.
A migdia de l’església, una paret de tanca clou un ampli espai rectangular de terreny, que és lògic suposar que correspon a l’àmbit del cementiri. Cal destacar que en aquest clos aparegué la làpida sepulcral del segle XIV que ja hem esmentat. La paret és, tanmateix, de construcció tardana, d’una època difícil de precisar amb exactitud. No hi ha dubte que l’excavació d’aquest indret seria d’un gran interès, car podria proporcionar dades sobre les primeres etapes d’aquest lloc de culte cristià, de les quals no es coneixen notícies documentals.
La susdita paret de tanca continua, en el seu extrem sud-oriental, per sobre dels murs de llevant i de tramuntana de l’absis de l’església on forma un elevat paravent que protegeix la coberta.
L’església té dues parts constructives ben diferenciades.
El sector que correspon a un allargament de la primera església, és a dir, la tramada occidental de la nau, creiem que, per les seves característiques formals, pot ésser considerada una obra pre-romànica del segle X. Segurament cal situar-la a la segona meitat d’aquesta centúria.
Alguns elements, com l’arc toral, són del mateix tipus que hom pot retrobar en altres esglesioles pre-romàniques, sobretot del mateix àmbit geogràfic, com ara, les de Palol Sabaldòria o Carbonils o fins i tot Vilanant.
Es pot dir el mateix dels grans carreus angulars i de l’existència d’una petita porta secundària al costat de tramuntana.
Unes altres estructures, com l’aparell disposat en filades força uniformes i també les obertures, sembla que corresponen a un moment evolutiu avançat dins el conjunt d’edificis pre-romànics del país, la qual cosa justificaria també la datació damunt dita.
Les portes i, potser encara més, la finestra s’apropen a les formes que caracteritzen algunes de les obertures dels temples que podem relacionar amb Sant Pere de Rodes i el seu cicle.
L’església primitiva de Santa Fe dels Solers resta gairebé sencera. Només hi manca, com ja sabem, la façana occidental, que fou destruïda en allargar la nau. Aquesta petita capella, per les característiques ja descrites, creiem que ha d’ésser considerada, en sentit cronològic, força reculada. La marcada diferència tipològica i formal, amb l’allargament occidental, és ben evident. L’arcaisme de les seves estructures és ben palès. Cal destacar l’accentuada feixuguesa de les voltes de la nau i de l’absis, comunicades solament per la diferència de nivell, la manca de verticalitat dels murs i altres elements com el tipus de la porta original. És significativa la tècnica constructiva, d’arrel antiquíssima, que hi podem observar, a base de petites pedres lligades amb morter abundant, la qual cosa dóna un aparell rústec, irregular, amb algunes curtes filades de lloses inclinades.
L’esglesiola és una mostra clara de la pervivència de les tècniques arquitectòniques populars ja arrelades al país durant la baixa romanitat.
És difícil de precisar-ne el moment d’erecció per la manca de notícies històriques. Al nostre parer podríem apuntar, com a hipòtesi, un ventall cronològic que abraça els segles VIII-IX, sense menystenir la possibilitat de situar-la en una època més allunyada.
Com ja hem indicat, l’arcaisme de les estructures hi és evident i entenem que aquest tret difícilment pot ésser justificat només per la utilització de tècniques arcaïtzants a causa de la rusticitat dels constructors, tot i que no es pot negat la modèstia de l’edifici. Tanmateix, aquest és l’argument que addueixen alguns investigadors quan afirmen que Santa Fe dels Solers no pot ésser anterior al segle X. Com a exponent més allunyat de la hipòtesi que esbossàvem, cal esmentar la tesi de X. Barral. i Altet, que és partidari d’una datació dins la segona meitat del segle X per al sector primitiu de l’església. Segons aquest autor, no seria gaire més antic que l’allargament posterior de la nau, el qual s’hauria pogut realitzar —sempre segons l’opinió de Barral— “després d’una lleugera interrupció deguda a l’hivern”, atribuint, potser, a la climatologia hivernal de l’Empordà un rigor excessiu.
L’església de Santa Fe fou construïda en un punt que gairebé gosaríem qualificar d’insòlit per la seva accidentada topografia: sobre un rocam i en un pendent. Hi resta clara la voluntat expressa de bastir el santuari en aquest lloc precís i de rebutjar-ne d’altres que, dins el mateix paratge semblarien més adequats. Aquest emplaçament pot ajudar a explicar el desviament, ja esmentat, de l’absis vers tramuntana. L’aflorament rocós és més destacat al costat de migdia que a la part restant de la capçalera.
És ben sabut que els desviaments axials —i no solament dels absis— són corrents en l’arquitectura religiosa pre-romànica i romànica. A la major part dels exemples, si més no, cal cercar una motivació lligada purament a efectes de construcció o bé a dificultats originades per la configuració natural del terreny o per la presència d’edificacions preexistents en el mateix indret.
Així i tot, una esglesiola simple i de mides modestes com Santa Fe dels Solers fou, paradoxalment, el pretext per encetar l’any 1979 una llarga polèmica entre investigadors de l’arquitectura medieval catalana. Hom hi discutia la pretesa simbologia dels absis desviats.
Bibliografia
- Joan Badia i Albert Recasens: Descoberta d’una església pre-romànica a l’Albera: Santa Fe del Mas Soler, “Canigó”, núm. 198, Figueres agost del 1970, pàgs. 10-11.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, I, “Revista de Girona”, núm. 66, Girona primer trimestre 1974, pàgs. 59-62.
- Juan Rais: La desviación de los ábsides en templos pre-románicos y románicos, “Información Arqueológica”, Boletín informativo del Instituto de Prehistoria y Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona, núm. 19, enero-abril 1976, pàgs. 8-10.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 23.
- Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès, Santa Fe dels Solers, “Full informatiu del romànic”, núm. 16, Artestudi Edicions, Barcelona abril de 1979.
- Joan Rais: Més sobre Santa Fe dels Solers, “Full informatiu del romànic”, núm. 16, Artestudi Edicions, Barcelona abril de 1979.
- Joan-Albert Adell: Notes entorn de Santa Fe dels Solers, “Full informatiu del romànic”, núm. 17, Artestudi Edicions, Barcelona juny de 1979.
- Montserrat Pagès i Paretes: Notes sobre Santa Fe dels Solers, “Full informatiu del romànic”, núm. 18, Artestudi Edicions, Barcelona setembre de 1979. Joan-Albert Adell: Santa Fe dels Solers, encara, “Full informatiu del romànic”, núm. 19, Artestudi Edicions, Barcelona novembre del 1979.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 262-265; Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 612.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 206.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 209-210.