Situació
Detall de la decoració de tipus llombard de l’absis, una de les parts de l’edifici que encara resta dempeus.
ECSA - JA. Adell
Les ruïnes de l’església de Santa Maria són a la part alta del poble abandonat de Casserres, que és en estat de ru’ïna total, la qual cosa dificulta l’accés a l’església.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG981569.
L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que el descrit en la monografia anterior. (JAA)
Història
La parròquia de Santa Maria de Casserres estigué vinculada a la canònica de Sant Pere d’Àger des que l’any 1059 Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda dotaren aquesta abadia amb les esglésies de Casserres i amb els delmes, les primícies i les oblacions de llurs dominis senyorials. Tanmateix, igual que el castell, la seva jurisdicció va ésser força disputada, en aquest cas pels bisbes d’Urgell. En la repartició de les rendes pertanyents a la comunitat de canonges d’Àger, la capellania de Casserres va ésser assignada al prepòsit Rener (1066).
Les disputes entre els bisbes de la Seu i els abats d’Àger foren especialment importants a la segona meitat del segle XII. L’abadiat d’Àger, segons privilegis papals, era territori nullius, és a dir, quasi exempt de l’autoritat episcopal, a la qual cosa s’oposava el bisbe d’Urgell. L’any 1162 el papa Alexandre III confirmà a l’abat Ramon i als canonges les seves possessions, entre les quals figuren les esglésies de Casserres amb delmes, primícies, pertinences i alous. Però no fou suficient i poc després ambdues parts se sotmeteren a l’arbitratge dels bisbes de Girona i de Vic; la transcripció del procés és rica en tota classe de detalls, en concret, per exemple, que Ramon, capellà del comte, testificà que vingué el bisbe al castell de Casserres, demanà procuració als clergues i no li ho volgueren fer, per la qual cosa els excomunicà; igual succeí amb l’ardiaca Arnau. Sembla que aquest procés fou favorable a Sant Pere d’Àger, puix que el 1179 en una nova butlla el papa Alexandre III tornà a confirmar-li les esmentades possessions.
L’any 1186 el vescomte Ponç III amb la seva muller Marquesa i llur fill Guerau donaren a Santa Maria de Casserres una peça de terra plantada d’oliveres situada a la porta de l’església. En aquest temps hi hagué un plet entre l’abat d’Àger i Andreu de Casserres; el mestre Renald i Ramon de Casserres, jutge, sentenciaren que si l’abat Ramon no provava els seus drets, llavors vengués l’església de Casserres per deu unces d’or i donés esmena a l’encausat, Andreu de Casserres. El 1214 Arnau d’Àger, capellà de Casserres, ingressà a la canònica de Sant Pere aportant els seus béns a Montlleó, Lasquarri, Calladrons, Castelló de Ribagorça i l’Ametlla, part dels quals foren reclamats pels seus hereus (1216). El 1258 els comunitaris d’Àger acordaren fundar el càrrec de cambrer que, entre altres béns, dotaren amb els rèdits de Casserres, llevat del molí que tenia l’abat. A la recaptació de la dècima per a Terra Santa del final del segle XIII, en els territoris exempts del bisbat d’Urgell, figura que l’església de Casserres aportà 21 sous i 6 diners i el capellà 24 sous i 3 diners (1279); l’abat de Casserres de Ribagorça aportà 9 sous el 1280.
Segons un registre de la cancelleria reial, el 1380 va ésser aprovada l’erecció a la parròquia d’una capella dedicada a la Mare de Déu.
La parròquia de Casseres va pertànyer a la canònica, després arxiprestat d’Àger, dins l’oficialat de Camporrells, fins a la supressió de les jurisdiccions privilegiades el 1873. Vers el 1980, quan feia una vintena d’anys que el poble era pràcticament abandonat, s’enfonsà bona part de la coberta i de l’edifici. (JBP)
Església
De l’església de Santa Maria només resten el mur nord, adossat a la roca, i l’absis. La resta de l’edifici és en ruïna total, llevat del campanar, una petita torre prismàtica que se situa curiosament fora de l’església, al cim del turó rocallós en el qual s’assenta la construcció.
Era un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, de la qual només es conserva l’arrencada, on no hi ha traces que hagués estat reforçada per arcs torals. La capçalera, a llevant, és formada per un absis semicircular, del qual ignorem la forma d’obrir-se a la nau (possiblement mitjançant un arc presbiteral), ja que el costat sud és totalment aterrat i cobert de runa. El costat nord és molt alterat pel regruixament interior que sofrí aquest mur, probablement en el moment en què s’hi obriren sengles capelles, una de les quals molt profunda, datable als segles XIV-XV, coberta amb volta de creueria. Tal vegada la nau fou allargada cap a ponent. En el seu estat actual no podem descartar que les restes de la volta conservades corresponguin a un d’aquests processos de reforma, i que la coberta original de la nau fos resolta amb un embigat, llevat del sector absidal.
La porta s’obria a l’arruïnada façana sud. No es conserven traces de la seva forma, però per fotografies anteriors a l’ensulsiada sabem que tenia un arc de mig punt i era ornamentada amb un guardapols motllurat, que extradossava les dovelles. Per la seva factura, en pedra calcària blanca, sembla que aquest portal corresponia a una reforma de la porta original, probablement situada al mateix emplaçament.
No coneixem exactament el nombre i la disposició de les finestres que il·luminaven la nau, atès l’esfondrament dels murs oest i sud, i la manca de finestres al mur nord. Però sí que coneixem que al mur sud hi havia almenys dues finestres, que feien evidents els processos de reforma de l’edifici.
L’absis és ocultat exteriorment pel cos d’una sagristia i interiorment és totalment arrebossat; això fa que no puguem precisar si disposava d’una finestra central, com semblaria lògic. Exteriorment, només és visible una finestra de doble esqueixada al costat sud del semicilindre absidal.
Sembla que la façana sud no tenia ornamentació, però la façana absidal conserva una decoració formada per motius llombards d’arcuacions, en sèrie contínua, sense lesenes, per sobre de la qual, i a una distància més ampla del normal, hi ha un ràfec bisellat. Les arcuacions són formades per lloses de pedra tosca, que recolzen sobre petites mènsules triangulars, del mateix tipus de pedra, que destaquen en el parament, format per carreuons de pedra sorrenca, treballats amb el punxó i molt ben disposats en filades uniformes i regulars.
La decoració absidal posa en evidència la plena adscripció de Santa Maria de Casserres a les formulacions de l’arquitectura llombarda. Fou construïda al segle XI, possiblement a la segona meitat, en el moment de la plenitud del seu estil, com palesa l’acurat treball dels elements del parament. (JAA)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. CCLXX, cols. 1 141-1 147 i ap. CCCLXXII, col. 1 261
- Villanueva, 1821, vol. IX, ap. XXI, pàg. 269
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 151-153
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 191 i 199
- Costa, 1959, vol. I, pàg. 127
- Sanahuja, 1961, doc.21, pàgs. 334-335 i doc. 31, pàg. 352
- Chesé, 1972, docs. 45,181, 239, 331, 345, 364 i 535
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 701, pàgs. 78-79
- Iglesias, 1985-88, vol. I/1, pàgs. 178-179
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 119, pàgs. 44-46