Tortosa i la Marca Superior de l’Àndalus

Introducció

La invasió musulmana fou una fita històrica clau, que culminà la llarga crisi de les estructures i els grups de poder de l’estat visigot i constituí una nova formació social tributària. Les fonts escrites són fragmentàries i de difícil interpretació pel que fa a la història de Tortosa i les comarques veïnes durant el període de la conquesta musulmana. Amb tot, se sap que Mūsà i Tāriq ja havien sotmès Osca, Lleida, Girona, Tarragona i Barcelona al final del 714, amb la qual cosa restava oberta la via de penetració cap a Septimània.

Tortosa i el seu districte protagonitzaren també les lluites internes que es produïren a tota la Marca Superior durant els segles VIII i IX. Tot i això, els conflictes entre berbers, àrabs i indígenes durant aquests segles són difícils de conèixer i entendre a través de les fonts de què hom disposa. Les cròniques antigues diuen que, l’any 759 (142 H), ‘Abd al-Rahmān al-Dāhil nomenà ‘Abd al-Rahmān ibn ‘Uqba governador dels territoris entre Arbūna (Narbona) i Turtūša. L’any 764-765 (147 H), ‘Abd al-Rahmān al-Dāhil nomenà com a governador de Wašqa (Osca), Tarasūna i Turtūša Tamām ibn ‘Alqama. L’any 790-791 (174 H) hom troba Sa’īd ibn al-Husayn ibn Yahyà al-Ansārī a Bāš’t/Šagnt (Beseit o Sagunt), una de les divisions del districte Turtūša, on s’havia refugiat després de la desfeta i mort del seu pare. Aquest personatge féu una crida als grups iemenites, proclamà la seva autoritat, ocupà la ciutat de Turtūša i n’expulsà el governador, Yūsuf al-Qaysī, bé que hi acabà perdent la vida. Bahlūl ibn Marzūq eliminà els Banü Salāma de Wašqa i ocupà Saraqusta i Turtūša els anys 798/9-802 (182-186 H) fins que fou traït per Halaf ibn Rašīd, el seu lloctinent, tal com hom llegeix en al-’Udrī.

Si hom accepta que Sa’īd ibn al-Husayn ibn Yahyà al-Anārī es refugià a Beseit, cal assumir l’existència d’un intensíssim assentament iemenita a la zona de Turtūša i a tota la vall de l’Ebre. Si no fos així, difícilment podria explicar-se que Sa’īd prengués la ciutat, s’apoderés de Saraqusta i plantés cara als omeies.

Paral·lelament a la proclamació de Sa’īd ibn al-Husayn ibn Yahyà al-Ansārī, el successor de l’emir ‘Abd al-Rahmān al-Dāhil, Hišām (788-796/172-180 H), va haver d’afrontar l’oposició dels seus dos germans, ‘Abd Allāh i Sulaymān. Aquesta oposició acabaria essent vençuda al territori de Balansiya, una zona on el poder dels omeies era dèbil i on s’havien establert grups tribals berbers i/o iemenites. Al-Ya’qūbī diu precisament el següent: “Es va de Tortosa, anant cap a l’oest, a València, per una vasta i magnífica regió, habitada per tribus berbers hostils als omeies”. P. Guichard arriba a dir que en aquesta zona de Balansiya no hi ha agents del poder central fins a l’època del califa ‘Abd al-Rahmàn III. Tot i l’acceptació final de l’autoritat de Hišām ibn ‘Abd al-Rahmàn al-Dāhil com a emir (788-796/170-182 H), el seu germà ‘Abd Allāh tornà a rebel·lar-se al territori de Balansiya quan al-Hakam ibn Hišām ibn ‘Abd al-Rahmàn (796-822/180-206 H), el seu nebot, succeí Hišām, pare d’al-Hakam i germà d”Abd Allāh. ‘Abd Allāh es mantingué rebel des del 802 fins als anys 823-825. I en aquest context apareix la notícia de l’existència d’un jutge d’una nissaga de clients, Sārim ibn ‘Abd Allāh ibn Tamhīs, el qual exercí a Turtūša i Balansiya. El nomenament d’un personatge d’aquestes característiques —del qual no se sap de qui és client, però que no consta que sigui ni iemenita ni berber— com a jutge d’una àmplia i difusa jurisdicció fa pensar que fou escollit per exercir funcions de mitjancer entre grups tribals, berbers i/o iemenites, o bé que aquests mateixos grups el van triar com a àrbitre, atesa la seva manca d’adscripció a cap dels dos bàndols, els quals podien nomenar-lo, bé comptant amb la inhibició calculada de l’autoritat o bé en oposició a Còrdova.

És impossible fixar encara, atès l’estat de la recerca, quins grups berbers i/o àrabs iemenites hi havia a la zona de Turtūša entre els anys 750-850. Amb tot, hom pot identificar els assentaments per la difusió de topònims, els quals, conservats a les fonts llatines de la conquesta feudal o vigents en el territori com a noms de lloc actuals, repeteixen el nom originari del clan àrab o berber i mostren l’extensió de cada grup. Cal tenir molt en compte, però, que nombrosos grups clànics berbers adoptaren personatges àrabs iemenites com a antecessors llegendaris.

Tortosa i la frontera amb els cristians

Ṭurṭūša, una de les circumscripcions de l’Àndalus més allunyades, serà també una de les més exposades als atacs feudals al llarg de la seva història. Entre el 806 i el 809 (191-193 H) i un cop presa Barcelona pels francs el 801 (185 H), Lluís el Pietós dirigí successius atacs contra la regió i la ciutat de Ṭurṭūša, els quals fracassaran després de lluites aferrissades. Aquest fallit atac pot inserir-se en la voluntat franca de crear un domini al S dels Pirineus i de solucionar el problema de l’existència de grups mariners autònoms musulmans que practicaren la guerra de cors i la ràtzia contra les costes cristianes des de l’any 798 fins al 813.

No es pot deixar de comentar una notícia d’al-Himyarī, el qual consigna que els normands s’instal·laren a la boca de l’Ebre, a Qabtīl, on, segons l’autor, encara devien romandre les restes del fossat amb el qual envoltaren el seu campament fortificat. Tot i que el topònim Qabtīl és molt similar al topònim d’una localitat del Guadalquivir —Qabtal— efectivament atacada pels normands, la notícia d’al-Himyarī diu que Qabṭīl es trobava on el riu de Turtūša aboca les seves aigües a la mar. Malauradament, al-Himyarī no dóna cap data. El anys 829-830 (214-215 H) hom troba un Sulaymān ibn ‘Āfïya al-Ṭurūṭšī amb els seus vaixells a Sicília, en la companyia d’Asbag ibn Wakīl al-Hawwārī Farġalūš i el seu nombrós estol, per socórrer Zuhayr ibn Ġawt i aixecar el setge bizantí que aquest patia. Un paràgraf fins fa poc inèdit del geògraf al-Himyarī assenyala inequívocament que els fundadors de la ciutat marinera de Pechina havien estat instal·lats primitivament a Ṭurṭūša, que es dedicaven al transport marítim i a vagarejar lliurement i, quan hi havia l’ocasió, a atacar les costes franques. Al-Bakrī parla també d’aquest grup de mariners i informa que, abans d’anar cap a Pechina, havien bastit la ciutat nova de Tenes al Magrib i que nombrosos berbers s’aplegaren amb aquests homes de mar. No deixa de cridar l’atenció que un dels noms tribals d’aquests mariners andalusins sigui el d’al-Karkannī, de l’illa de Kerkenna, situada a la costa de Tunis. Hom no negarà que es tracta d’un andalusí, però el seu nom tribal és inconfusiblement magribí, i més avall hom veu que no és l’únic cas d’andalusí-tortosí que prové del Magrib. Així, doncs, a grups tribals d’adscripció no coneguda, cal afegir grups de mariners i, tot i la idoneïtat de la regió de Turtūša per a la construcció naval —el mateix al-Himyarī, en parlar de Turtūša, no deixarà de remarcar l’admirable qualitat i quantitat de pi vermell i altra fusta excel·lent, i altres geògrafs no deixaran de remarcar la importància de la zona en la construcció naval—, això no explica necessàriament l’existència de grups que no reconeixen cap autoritat política i que tenen una llibertat de moviments notable, fins i tot per a noliejar una expedició a Sicília i navegar per la Mediterrània occidental amb plena llibertat.

El 850-851 (236 H) apareix la primera notícia escrita directament relacionada amb l’administració i el govern de la circumscripció de Ṭurṭūša: la carta d’Abd Allāh ibn Yahyà, governador —amil— de Ṭurṭūša, a l’emir ’Abd al-Rahmān ibn al-Hakam (822-852/206-238 H). Aquesta carta mostra una estructura fiscal i administrativa ben consolidada. El governador li escriu per notificar que no ha fet servei del contingent de genets enviats per Còrdova i que una part d’aquests havia anat a les seves guarnicions a la vora de l’aigua (la mar/el riu?). Continua explicant que l’enemic es troba en discòrdia interna, que ha utilitzat els serveis satisfactoris i eficaços de cent trenta clients seus i que el seu sosteniment —pagaments en metàl·lic i provisions variades— s’ha basat en les assignacions fiscals militars del tresor públic. Tot i això, l’esmentat governador no deixa d’especificar que, després d’haver satisfet les despeses fixes, l’import dels ingressos fiscals de la seva demarcació s’ha gastat a rescatar presoners, reparar fortificacions, ensinistrar homes forts i preservar la frontera i reforçar-la. Aquests mateixos ingressos li serviren per pagar als seus subordinats cent dīnār darāhim mensuals —cent unitats de compte equivalent a una quantitat de peces de plata— i per obtenir-ne ell mateix mil anualment. Una administració fiscal d’aquesta mena en una zona de frontera, on les hostilitats militars, com hom veurà, sovintejaven, no es crea espontàniament, i en aquest cas ja és desenvolupada no sols abans del califat, que és l’època tradicionalment entesa com d’esplendor i centralització a l’Àndalus, sinó també abans del desenvolupament de la fitna d’Ibn Hafsūn. La menció que l’enemic estava ocupat en guerres internes es podria relacionar amb l’ambaixada que Guillem II de Tolosa envià el 848 (232 H) a Còrdova per cercar suport contra Carles el Calb. rei de França. L’emir Abd al-Rahmān ibn al-Hakam encarregà al seu governador ‘Ubayd Allāh ibn Yaḥyà de donar suport a aquest rebel. Fins el 900 (287 H) Turtüša coneix tres governadors: ‘Abd al-Hakam ibn Sa’īd ibn ‘Abd al-Sallām (889/275 H); ‘Ubayd Allāh ibn Muhammad ibn al-’Umar (891-892/278 H); i Mūsà ibn Futays (893/280 H).

Tot i que hom no coneix quasi res de l’impacte de fitna d’Ibn Hafsūn (880-917) a terres de Ṭurṭūša, el primer dels governadors esmentats ho esdevé per sol·licitud de la gent de la ciutat. Els seus successors són persones de les quals, per la seva adscripció a nissagues de clients dels omeies, són fidels a l’autoritat constituïda a Còrdova i reben el nomenament directament de l’emir ‘Abd Allāh. No es tenen mitjans per a saber si, realment, es va mantenir l’autoritat de l’emir ‘Abd Allāh, però les fonts assenyalen al llarg del seu govern un increment del nombre de ministres, alguns d’ells clients seus, a desgrat de la fitna. que impediria, teòricament, defensar amb eficàcia la comunitat musulmana dels seus enemics. Una de les víctimes de les hostilitats que hi havia a la frontera de Ṭurṭūša fou l’alfaquí Abū al-Mutarif ‘Abd al-Rahmān ibn Mu’āwiya. Els diferents compiladors coincideixen que mor per les armes cristianes, però difereixen en el lloc i la data: al-Rāzī el fa morir a Pamplona l’any 900 (287 H); Ibn Hārit el fa caure, amb els seus dos fills durant la defensa de Ṭurṭūša d’un atac dels politeistes de Barcelona l’any 901 (288 H).

Des d’aquesta darrera data fins el 929 (317 H) no es tenen notícies de governadors, però això no implica necessàriament un estat d’anarquia, sinó un problema de manca de fonts i d’interpretació de les existents.

Els alfaquins de Tortosa i la presència dels berbers

Sa’īd ibn Yaḥyà al-Haššāb, alfaquí tradicionista de Wašqa amb coneixements de medicina, fou nomenat ministre —wazīr— a Lārida per Muhammad ibn Lubb ibn Muhammad ibn Lubb. Quan Muhammad ibn Lubb fou expulsat de Lārida per la gent de la zona l’any 927, Sa’īd anà a Ṭurṭūša, sense ésser molestat, on morí el 930 (318 H) sense cap altre fet digne de menció. El mateix Muhammad ibn Lubb decidí, un any després de la seva expulsió, viatjar a Ṭurṭūša per, des d’allí, presentar-se a ‘Abd al-Rahmān al-Nāsir, el qual es proclamà califa el 929 (317 H). Hom no entendria aquest itinerari si Ṭurṭūša es trobés en un estat d’anarquia.

El savi alfaquí tortosí Ahmad ibn Sa’īd ibn Maysara tornà d’Orient vers el 903 (290 H) i morí a Ṭurṭūša el 934 (322 H), sense que consti cap notícia atzarosa relativa a aquesta ciutat en el context de la seva biografia. Les activitats del grup d’alfaquins tortosins no es veuen, en cap moment, alterades per suposades o presumibles fallides de l’autoritat central que es produeix en aquest moment: viatgen a Orient i a l’Àndalus per cercar saber —l’anomenat talab al-’ilm —, estudien, i l’únic càrrec que tenen, i no pas tots, és el de director de la pregària comunitària, funció que, en principi, no requeria cap sanció governativa. És durant el període previ al califat que apareix l’únic alfaquí amb una nissaga berber explícita, ‘Abd al-Hakam ibn Ma’là, del grup tribal dels Madgara, de la branca coneguda pels genealogistes com berbers Butr-Madgara ibn Tamzīt ibn Darī, establerta a Ṭurṭūša i recollida per Ibn al-Abbār mitjançant al-Rāzī. Les dates de mort dels membres de la nissaga Rāzī fan versemblant situar aquest savi en l’etapa prèvia o coetània al califat, alhora que d’un d’ells s’esmenta una obra, desapareguda, sobre els homes remarcables de les tribus.

Sense ànim de voler fixar una proporció directa i quantificable entre la xifra hipotètica de pobladors d’un indret i el nombre d’alfaquins residents o originaris del grup en qüestió, sí que es pot assegurar que no es pot atribuir una nissaga d’alfaquins berbers a Ṭurṭūša si no existeix un assentament berber antic i ben arrelat. Per mitjà dels documents escrits i de la toponímia es confirma l’accentuada implantació de grups berbers a l’actual Tortosa i rodalia —vall baixa de l’Ebre—. Així, entre Xerta i Amposta hom ha pogut identificar l’origen magribí de bona part dels topònims conservats. El nom actual de Xerta té el seu origen en šart. que vol dir vora, ribera; Tivenys prové del mot tibbīn. el significat del qual és aigua o serpent; Aldover faria referència a la paraula àrab alduwwār. plural de dāar. llar —“les llars, el llogaret, el poblet”-—; Labar constitueix una variació del plural de pou — al-bi’r. plural al-abā r. “els pous”—; Bercat probablement deriva del mot àrab plural albufera, font o embassament — birka. plural birkat —; Algesira correspon a la paraula àrab illa, petit espai irrigat — al-ğazīra—; Burjassénia vol dir literalment la torre de la sínia — burğal-sāniya—; Fasalfori designa el fahs al-hur ī—el camp del graner públic o del magatzem de grans—; Alfara podria derivar de l’arrel àrab f-r-; la qual dóna la idea de divisió, en aquest cas una ramificació d’una sèquia; l’Aldea podria venir de l’àrab dayla. que significa poblet, terra conreada, i que ha donat en castellà l’arabisme aldea; Vinallop correspondria al nom d’un assentament clànic —Banīlubb— i Bítem i Mianes són dos topònims que correspondrien a sengles assentaments d’immigrants magribins; en el primer cas es devia tractar de persones emigrades des de Tubna, on es troba el riu Bitām (Bitām/Bítem); en el segon cas, d’immigrants de Mayāniš, lloc des del qual arribava l’aigua a la ciutat de Mahdiyya i conegut pels seus notables dipòsits freàtics. Aquests assentaments, fins fa poc temps considerats d’origen almoràvit i força tardans, han de ser molt antics. A la carta del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, datada el 1097, on aquest fa donació de les alquerias del terme de la Rabita de Cascallo —identificada amb Sant Carles de la Ràpita—, situat al S de la ciutat de Tortosa, en favor del monestir de Sant Cugat del Vallès, hi ha una llarga sèrie de topònims, més de la meitat dels quals són formats per Beni i un antropònim: Baf, Benjalem, Benialcale, Pinos, Benidurames, Melilla, Benimantell, Benimorem, Benicratuli, Benibaça, Benialiel, Benimorzoch, Benimarvan, Barbeyra, Baniabdulbar, Benialima, Pezol, Benitiva, Benimutela, Benifogia, Canmaru, Villa de Mare-Mortua, Villa de Cascall, Codair, Beniachip, Benisolima, Sitilles, Aquaviva, Montesuyam i Valdichona. Aquests topònims en Beni són, en la seva major part, d’origen berber, i fins i tot hom pot trobar-ne de repetits a la resta de Sarq al-Andalus i les Illes Orientals — Malila, Benimuczuch, Benimaizoch, Benuabdilbar i Beniaxep a les Illes; Malila, Benimantel, Benimarsoch, Benibatha i Benahalim a Šarq al-Andalus—, la qual cosa confirma la hipòtesi de la reduplicació d’assentaments clànics, detectable mitjançant la recerca de topònims que repeteixen el nom clànic original.

Tot i que l’anàlisi i estudi acurat de la documentació feudal i de les fonts àrabs no farà sinó contrastar la hipòtesi que acabem de plantejar, en el cas dels territoris de la Rabita de Cascallo la prospecció arqueològica no ha donat els resultats esperats: la transformació radical del paisatge agrari per dur a terme el conreu comercial de tarongers ha destruït la major part dels sistemes de regadiu andalusins i no ha estat possible localitzar la majoria dels topònims esmentats abans. La reconstrucció de les estructures de regadiu sí que ha estat possible a la zona entre Xerta i Amposta: al vessant dret de l’Ebre es conduïa per sèquies l’aigua de les surgències de les muntanyes del massís del Bosc de l’Espina, i al vessant esquerre el recurs a les sínies era majoritari.

La cronologia dels assentaments entre Xerta i Amposta i la de les alquerias de Cascallo ha d’ésser prèvia a la política de construcció de dipòsits i drassanes que ‘Abd al-Rhamān III va desenvolupar a Ṭurṭūša i de la qual es desconeixen els detalls.

Tortosa segons un geògraf àrab

Vista aèria del nucli antic de la ciutat de Tortosa, refeta sobre l’antiga medina musulmana.

ECSA - J. Todó

El geògraf al-Himyarī (segles XIII-XIV) féu una descripció de la ciutat de Ṭurṭūša en aquests moments, que és la més completa iprolixa en detalls, per bé que al-Himyarī és un testimoni indirecte que escriu segles després. En transcrivim una part, d’acord amb versió francesa d’E. Lévi-Provençal: “[La ciutat] es troba sobre el vessant d’una muntanya i té sòlides muralles. Hi trobem mercats, alqueries, llogarrets i obradors. Hom hi construeix grans vaixells, per als quals s’utilitza la fusta de les seves muntanyes. D’aquestes, es treballen pins d’una alçada i gruix incomparables. La fusta d’aquests arbres és vermella, de superfície llisa i inalterable, perquè els insectes no l’ataquen com fan amb les altres fustes […]. L’alcassaba de Tortosa ocupa el cim, que té forma d’altiplà, d’un gran pic. A l’est de l’alcassaba es troba el Ğabal al-Kahf/Kahn/Kahr, el qual és una muntanya pelada i oratori a l’aire lliure. La ciutat pròpiament dita s’estén vers l’oest i el nord de l’alcassaba i és envoltada per un mur de pedra, el qual fou construït pels omeies sobre el traçat d’una muralla antiga. Aquest mur és travessat per quatre portes, totes elles recobertes de ferro. La vila posseeix ravals que toquen els barris nord i sud, i una drassana per construir vaixells; tot això està envoltat per un fort mur de pedra que bastí ‘Abd al-Rahmān ibn an-NazzĞm. A Tortosa hi ha també una mesquita de cinc naus, amb un ampli atri, la qual fou construïda l’any 345 (955-956), quatre banys i un mercat situat al raval meridional, on hom troba tota mena d’objectes treballats i mercaderies. Aquesta vila forma una de les eixides del país vers la Mediterrània i és una de les seves escales marítimes; comerciants de tot arreu la freqüenten. A la regió de Tortosa hom troba fusta en grans quantitats i se n’exporta. La fusta principal és la del pi, que és especialment bona i superior a totes les altres. L’alcassaba de Tortosa és d’una solidesa i alçària tals que solament va saber descriure-les perfectament el secretari ‘Abd al-Malik ibn Idris, conegut com al Ğazīrī [mort l’any 1003], quan Ibn Abī ‘Āmir al-Mansūr el va empresonar allà”. La qualitat de la construcció de la ciutadella de Ṭurṭūša fou quelcom més que una expressió retòrica d’un geògraf àrab medieval: els sis mesos que va durar el setge de la ciutat per l’exèrcit feudal i els estols pisans i genovesos foren una prova duríssima per a assetjadors i assetjats —especialment per a aquests darrers—, de la qual són testimoni els fossars que van haver de cavar els feudals per als seus morts. Les excavacions recents del cementiri musulmà del castell de la Suda mostren al seu darrer nivell un cadàver amb una punta de fletxa metàl·lica i cadàvers d’infants, els quals podien haver estat víctimes del rigor del setge.

Un dels testimonis de la gran activitat comercial de Ṭurṭūša que la descripció anterior evoca és el del comerciant jueu de la ciutat anomenat Ibrāhīm ibn Ya’qūb al-Isrā’īlī al-Turtūšī, que va escriure per al califa al-Hakam al-Mustansir un relat del seu viatge a Alemanya i Europa Central en època otònica, text que ha arribat parcialment a través d’al-Bakrī, al-’Udrī i al-Himyarī. Ibrāhīm ibn Ya’qūb era un comerciant que cercava esclaus a Europa per nodrir els grups d’eslaus (saqā liba) a l’Àndalus. Els seus escrits donen una informació acurada de les comunitats jueves instal·lades a l’Europa occidental al segle X. Va travessar la mar Adriàtica per arribar al país dels saqāliba al-garb (eslaus occidentals) i va visitar Praga i l’E d’Alemanya. Va arribar fins a Magdeburg i, posteriorment, a peu, fins al riu Elba. Va continuar pel país dels saqāliba (eslaus) fins a arribar a Schwerin i el seu llac. Probablement, en un d’aquests viatges l’infatigable viatger va arribar al territori dels khàzars, tribu nòmada situada entorn de la mar Càspia i la mar Negra, d’on hom diu que aconseguí la majoria d’esclaus que formaren part dels contingents, militars o funcionaris, dels saqāliba del califat.

Tortosa sota el califat

A partir de l’assumpció del títol de califa per ‘Abd al-Rahmàn III al-Nāsir (912-961/300-350 H) es tornen a trobar governadors de Ṭurṭūša. Així, l’any 929 (317 H) és nomenat ‘Utmān ibn ‘Ubayd Allāh ibn Muhammad ibn Abī ‘Abda; l’any 930 (318 H) el califa nomenà per al càrrec Ahmad ibn Muhammad ibn Mubaššir; l’any 934 (322 H) ‘Umar ibn ‘Abd Allāh substituí Sa’īd ibn ‘Abd al-Rawuf, bé que sols fou governador un any. L’any 935 (323 H) Mūsà ibn Muhammad ibn Ilyās el substituí. També tingué un breu govern. L’any 935-936 (324 H) Yahyà ibn Muhammad el succeí. Aquest governador restà al càrrec fins l’any 938 (326 H), en què fou nomenat Ahmad ibn Muhammad ibn Mubaššir. Finalment hom sap que en 939-940 (328 H) ‘Abd al-Rahmàn ibn Muhammad ibn al-Nazzām substituí Ahmad ibn Sa’īd ibn Mālik.

La notícia de la institució d’una supervisió general de les fronteres es produeix amb el califa ‘Abd al-Rahmān III; es tracta del primer cop que es té constància inequívoca d’un mecanisme d’aquesta mena i del personatge nomenat per a aquesta missió, Mundir ibn Sa’īd al-Ballūtī, alhora que del contingut específic de la seva tasca: la supervisió de tots els jutges i governadors i el control dels sospitosos que venien del país dels francs. No és un fenomen aïllat: el fill de Mundir ibn Sa’īd, ‘Abd al-Malik, emprendrà tasques de control i supervisió durant el califat d’al-Hakam al-Mustansir (961-971/350-366 H), fill i successor d”Abd al-Rahmān III, encara que no es tracti, com en el cas del seu pare, de l’exercici d’una jurisdicció especial.

Epitafi d’Abd al-Salām ibn ‘Abd Allāh ibn Basīl, tresorer i governador de la ciutat de Tortosa, mort l’any 961.

ECSA - J. Colomé

El califat d”Abd al-Rahmān III nodreix altres informacions relatives a Ṭurṭūša. El 924 (312 H) el califa féu una incursió contra Pamplona i aprofità el pas de l’expedició per Ṭurṭūša per recuperar territoris de la circumscripció ocupats pels feudals. El 933 (321 H) l’expedició naval del governador d’Ilbīra Ahmad ibn ‘Ísà ibn Ahmad ibn Abī ‘Abda es veu obligada a refugiar-se a Ṭurṭūša per causa d’una tempesta. L’any 935 (323 H) un estol que havia salpat d’al-Mariyya féu ràtzies contra la costa del Migdia de França i en el camí de tornada en féu a terres dels comtats catalans i a Barcelona. Finalitzà el seu periple a Ṭurṭūša. P. Bonnassie esmenta una incursió del comte Sunyer contra Ṭurṭūša el 936-937, que hom podria interpretar com una resposta a la ràtzia marítima de l’any 935. El 940 (328 H) un total de catorze navilis s’afegiren a l’estol que, des d’al-Mariyya i sota el comandament de Muhammad ibn Rumāhis, va passar per Ṭurṭūša en el seu camí vers Barcelona. Aquesta expedició conclogué quan, arribats a Barcelona, se’ls informà de la signatura d’un tractat entre al-Nāsir i el comte Sunyer. L’any 941 (329 H) la gent de Ṭurṭūša es queixà del pes de les contribucions i dels perjudicis que els portava la proximitat de l’enemic. Al-Nāsir no sols aixecà la percepció dels impostos alcorànics, sinó que també confirmà per escrit aquesta exempció. Es conserva una làpida commemorativa de la construcció d’un arsenal o drassanes a la ciutat l’any 945 (333 H) per ordre del califa. Un epitafi trobat a les excavacions del castell de la Suda de Tortosa dóna la data de mort, l’any 961 (349 H), del hāzin qā’id ‘Abd al-Sālam ibn ‘Abd Allāh ibn Basīl. Aquest personatge, si hom té en compte estrictament la notícia epigràfica, aplegava els càrrecs de tresorer i governador i formava part de la nissaga client dels Banū Basīl.

Les notícies del govern i dels afers de l’estat a Ṭurṭūša minven amb el califa al-Hakam al-Mustansir només es coneix un cap responsable de la policia, que exerceix la seva jurisdicció alhora a Balansiya —Hišām ibn Muhammad ibn ‘Utmān—, nebot del cap dels ministres d’origen berber Ğa’far ibn ‘Utmān al-Mushafī. Aquest cap acompanyarà a Còrdova Ènnec Bofill, home de confiança del comte Borrell de Barcelona, i el missatger del vescomte Guitard de Barcelona, l’any 971 (360 H).

Durant el califat es coneix un important grup de savis alfaquins de Ṭurṭūša, quatre dels quals membres de la nissaga client dels ‘À’id. Un d’ells, Abū Zakariyā‘ Yahyā ibn Mālik ibn ‘Ā’id, apareix sovint a les fonts. Ibn al-Faradī en diu: “i varen aprendre d’ell multituds i generacions dels que viatjaven per recercar saber, i els fills dels poderosos, i grups nombrosos d’ancians savis i d’homes madurs, i omplia cada divendres la mesquita de l’aplec”. Hom afegiria que el personatge viatjà a Orient amb el seu germà i els seus dos fills, un dels quals morí sobtadament i prematurament a Isbahān. Aquest viatge durà vint-i-dos anys. Yahyà ibn Mālik ibn ‘Ā’id; ja havia exercit de director de la pregària comunitària a Turt ūša abans de viatjar (des de l’any 943 al 958/331 H-347 H). Les dades mostren que gairebé tots els alfaquins de la ciutat viatgen a Orient. Aquest esclat esplendorós del viatge a Orient per aprendre i transmetre tradicions profètiques constitueix la maduració d’un llarg procés. L’alfaquí de Ṭurṭūša i coetani dels ‘Ā’id, Abū ‘Ubayd Allāh al-Qāsim ibn Halaf ibn Fath (m. 981-982/371 H), exemplifica una de les actituds pròpies dels alfaquins musulmans medievals, en concebre tota relació amb l’autoritat política com a font de corrupció moral. Aquest savi refusà el càrrec de jutge de Ṭurṭūša pel qual l’havia escollit el califa al-Hakam i es dedicà a l’assessorament. De fet, aquest tortosí serà l’únic personatge que refusà un càrrec de jutge des d’inici del califat a l’Àndalus. Morí a la presó de Madīna al-Zāhira. El van acusar de fer costat a ‘Ubayd Allāh ibn ‘Abd al-Rahmān al-Nāsir en la seva conspiració contra el califa al-Mu’ayyad Hišām i contra Ibn Abī ‘Āmir —Almansor (981-1002/371-392 H)—.

No es tenen gaires notícies de Ṭurṭūša relacionades amb l’època del govern d’Ibn Abī ‘Āmir. Però hi ha un savi alfaquí que mereix atenció. Es tracta d’Abū al-Asbag Mūsà ibn Ahmad ibn ‘Abd al-Rahmàn. Tot i que no era pas originari de Ṭurṭūša, exercia la judicatura en aquesta ciutat i a Balansiya, Undāra, Mayūrqa, Manūrqa i Yābisa. Fou nomenat en època d’Ibn Abī ‘Āmir al-Mansūr o en la del seu fill i successor al-Muzaffar ‘Abd al-Malik (1002-1008/392-399 H). No se sap si el gran districte on exercia la judicatura Abū al-Asbag Mūsà responia a una mesura puntual dels amirites per reforçar el seu control sobre l’Àndalus o bé si es tractava d’una circumscripció administrativa de llarga tradició, habitual, però escadusserament present a les fonts. La circumscripció d’Abū al-Asbag Mūsà coincideix amb els límits de l’orient de l’Àndalus; es tracta d’un dels pocs exemples en què una realitat territorial es reflecteix administrativament.

La creació de la taifa

El període de la fragmentació de l’Àndalus s’obrí quan una persona no legitimada —un dels fills d’al-Mansūr ibn Abī ‘Āmir, ‘Abd al-Rahmān— va forçar el califa Hišām al-Mu’ayyad bi-llāh ibn al-Hakam al-Mustansir a nomenar-lo el seu successor al califat: aquesta ruptura flagrant de la legitimitat califal dugué a una sèrie de persones a les dues bandes de la Mediterrània —l’Àndalus i el Magrib— a imposar la seva autoritat emparant-se en califes hipotèticament legítims, com ara els membres de la nissaga omeia o els idríssides. Així, entre els anys 1009 i el 1031 se succeïren catorze califes, i el resultat final fou la divisió de la comunitat i el territori musulmà andalusí i magribí entre diferents governants il·legítims. La manca de legitimitat d’aquests personatges i la natura viciada de la seva autoritat política els portà, d’una banda, a la guerra continuada entre ells i al canvi constant de les seves fronteres, i, d’altra banda, a accentuar artificialment i desmesurada les manifestacions més evidents del poder califal: un protocol luxosament majestuó i complexament articulat, del qual donà mostres un dels governants de Ṭurṭūša en aquest període, Muqātil, i el patrocini dispendiós i propagandístic dels poetes. El manteniment d’aquests dos vessants de l’aparença externa de la legitimitat califal i la violència que exerciren els portà a l’opressió fiscal i al robatori directe dels seus governats. Aquesta opressió, que no és sinó el resultat i la manifestació de la il·legitimitat, portà a la intervenció almoràvit, la qual restablí la unitat de la comunitat musulmana.

Hi ha força notícies de Ṭurṭūša durant la crisi del califat i la seva fragmentació. L’any 1010 (400 H) Wādih es dirigí a Ṭurṭūša per aplegar un contingent armat de catalans que li permetessin imposar-se a Qurtuba (Còrdova). L’atac no assolí l’èxit desitjat, però Ṭurṭūša i les zones de frontera continuaren mantenint la prèdica de Muhammad ibn ‘Abd al-Ğabbār al-Mahdī, el pretendent califal sostingut per Wādih. El 1017 (408 H) la gent de Balansiya cridà Muğāhid de Dāniya i Labīb/Nabīl al-Siqlabī de Ṭurṭūša perquè els governessin, i ambdós venceren un atac de Mundīr ibn Yaḥyà de Saraqusta. Segons Ibn Tdārī, el que s’esdevingué més endavant fou que la gent de Balansiya féu fora Labīb/Nabīl a causa del seu seguidisme declarat i manifest envers el comte de Barcelona. Determinats autors —Ibn ‘Idārī i Ibn al-Hatīb— diuen que aquest Labīb també governava Ṭurṭūša; d’altres —Ibn Haldūn— hi situen un altre personatge, Muqātil/Muqābil, en lloc de Labīb/Nabīl. El 1018 (409 H) la gent de Ṭurṭūša, Balansiya i Šadā donà el seu suport a Ḥayrān i al seu pretendent califal, al-Murtadà.

El 1035 (427 H) Ṭurṭūša acceptà la legitimitat del califa Hišām al-Mu’ayyad, proclamada a Išbīlīya. I aquest mateix any, Muqātil/Muqābil al-’Āmirī Mu’izz al-Dawla Sayf al-Milla aconseguí establir la seva autoritat a Ṭurṭūša, on romangué fins el 1053-54 (445 H). Fou succeït per Labīb/Nabīl, el qual hagué d’abandonar Ṭurṭūša i lliurar-la a al-Muqtadir de Saraqusta el 1060 (452 H), ja que la gent s’havia revoltat contra l’autoritat de Nabīl. El pas als dominis d’al-Muqtadir no implicà gaires canvis. El règim de pagament de paries, iniciat en 1040-50, es mantingué sempre que va convenir, i Ṭurṭūša, sota al-Mundir ‘Imād al-Dawla ibn al-Muqtadir i supeditada als interessos del comte de Barcelona, es veié barrejada en les lluites pel control del territori de Balansiya. Un dels protagonistes d’aquestes lluites fou el Cid (Rodrigo Díaz de Vivar), un feudal la força militar del qual era directament proporcional a la il·legimitat dels governants del període de la fragmentació. El Cid féu fracassar totes les temptatives de Mundir fins a la mort d’aquest darrer el 1090 i cobrà paries de Ṭurṭūša. Un menor, Sulayman Sayyid al-Dawla, succeí Mundir. Durant el seu govern el Cid continuà victoriós i els feudals assajaren d’annexionar Ṭurṭūša directament: el 1094 el Cid vencé a Quart de Poblet l’exèrcit conjunt dels almoràvits i dels governants de la regió oriental de l’Àndalus; els anys 1092, 1095 i 1097 Ṭurṭūša patí tres setges dels comtes de Barcelona. El 1086 l’infant Pere d’Aragó ja havia assetjat la ciutat.

La intervenció dels almoràvits

Una mostra de la vaixella de taula, d’excel·lent qualitat, produïda als tallers de Tortosa al segle XI.

ECSA - J. Colomé

L’autoritat almoràvit restablí la unitat de la comunitat musulmana a l’Àndalus i el Magrib, frenà eficaçment l’embranzida feudal i penetrà durament i contundentment en el territori del comte de Barcelona. De fet, fou el celebèrrim savi alfaquí tortosí Abū Bakr al-Turtūšī qui, juntament amb al-Gazzālī, donà la seva aprovació al dictamen dels alfaquins de l’Àndalus, el qual, sol·licitat pel cap almoràvit Yūsuf ibn Tāšufïn, l’autoritzava per desposseir els governants del període de la fragmentació. Aquests eren considerats opressors que havien negligit l’esforç que tot governant musulmà legítim havia de dur a terme per mantenir la societat musulmana dins del bé, la llei i per evitar el mal. L’esforç de defensa dels almoràvits fou eficaç. Calgué esperar a l’aparició de problemes interns greus —sublevació d’Ibn Qāsī a Mèrtola entre el 1143 i el 1144— i la pressió dels almohades al Magrib —1143— per veure els feudals apoderar-se de Ṭurṭūša. Foren aquests problemes els que impediren els almoràvits reprendre la iniciativa després de la desfeta d’Alfons el Bataller a Fraga el 1134, iniciativa exemplificada per la recuperació de Mequinensa el 1136. Hom sap que ‘Alī ibn Yūsuf ibn Tāšufïn va enviar a Ṭurṭūša Abū Muhammad ‘Abd al-Rahmàn ibn Muhammad ibn ‘Abd Allāh ibn Mālik al-Ma’āfirī (m. 1124/518 H) per fer-se càrrec de posar les murades de la ciutat en bon estat, missió que aquest personatge va dur a terme amb un tacte i generositat notables envers les persones de la vila que es veieren afectades per les despeses de reparació dels murs.

Un dels esdeveniments més importants de la biografia del savi tortosí Abū al-Aṣbaġ ‘Abd al-’Azīz ibn ‘Alī ibn ‘Abd al-’Azīz (m. 1129/523 H) és la seva missió, els darrers decennis del segle XI, com a ambaixador davant l’emir almoràvit Ibn Tūšufīn. Abū al-Asbag fou enviat per la gent de Ṭurṭūša, sense que consti que el viatge hagués estat una iniciativa d’una autoritat. Si hom té en compte que Toledo fou conquerida per Alfons VI de Castella el 1085 i que, com s’ha dit, l’infant Pere d’Aragó havia assetjat Ṭurṭūša sense èxit el 1086, hom pot suposar que aquest alfaquí va viatjar sol per demanar ajut a Yūsuf ibn Tāšufīn o bé es va aplegar a la primera ambaixada que rebé el cap dels almoràvits, formada per alfaquins de tot l’Àndalus.

Dins del grup de savis de Ṭurṭūša d’aquesta època existeixen personatges la biografia dels quals té com a fita cronològica la conquesta de la regió pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Es tracta d’Abū ‘Uṯmān Sa’īd ibn ‘Abd al-Malik ibn Mūsà al-’Abdarī ibn al-Ṣaffār (m. c. 1145-46/540 H) i d”Abd al-Wāhid ibn Muhammad ibn ‘Abd al-Salām, originari de Ğirbīra (Cervera) “de les circumscripcions de Ṭurṭūša” (m.v. 1145-46/540 H). El primer resta a la seva ciutat i ocupa tres càrrecs —lector alcorànic, predicador de l’al·locució del divendres i director de la pregària—. Al segon li devia correspondre la responsabilitat d’ésser el darrer jutge de Ṭurṭūša abans de l’ocupació cristiana. En aquest punt hem de manifestar una sèrie de reserves, basades en el problema de l’estructura administrativa i judicial de l’Àndalus. No podem saber si aquest jutge exercí a la ḥaḍra —cap de demarcació— de Ṭurṭūša. En tot cas, no es diu quan esdevingué jutge, ni tampoc consta la seva data de naixement —amb la qual es podria intentar establir una cronologia estimativa provisional—, per la qual cosa gairebé és impossible saber si es tracta del successor d’Abū Ğa’far Ahmad ibn Abī Bišr ibn Mas’ada ibn Mas’ada, jutge de Ṭurṭūša mort abans que ‘Abd al-Wāḥid, o bé si es tracta de dos jutges coetanis que exerciren simultàniament en demarcacions diferents. En tot cas, si Cervera es trobava dins de la circumscripció de Ṭurṭūša, els límits reals de la circumscripció sobrepassaven àmpliament la regió actual de Tortosa. Aquesta notícia obre perspectives inèdites quant al poblament musulmà dels territoris que després foren Catalunya.

No hem sabut trobar en l’etapa almoràvit l’esperit intolerant i reaccionari amb el qual, fins fa no gaire temps, s’acostumava a descriure l’ambient cultural del moment. Literats i poetes continuen escrivint i culturalment no existeix un tall radical entre governants del període de la fragmentació i els almoràvits. Trobem un savi autor d’un llibre sobre literatura —Abū Muḥammad ‘Abd al-’Alīm ibn ‘Abd al-Malik ibn Ḥabīb al-Quḍā’ī—, el qual aprèn també les lectures alcoràniques, i l’enviat de Ṭurṭūša a Ibn Tāšufīn —Abū al-Aṣbaġ ‘Abd al-’Azīz ibn ‘Alī ibn Abd al-’Azīz (m.1129/523 H)—, que és un literat amb coneixements de medicina i matemàtiques.

La història de la societat musulmana en terres catalanes hauria d’acabar aquí, però continuà a l’orient de l’Àndalus i al Magrib, on una nissaga d’alfaquins originària de Qamrila —Cambrils—, a la circumscripció de Ṭurṭūša, serví fidelment els almoràvits i els almohades —el pare, Abū Ahmad ibn ‘Aṭiyya, el fill gran, Abū Ğa’far Ahmad ibn Abī Ğa’far ibn Muḥammad ibn ‘Aṭiyya al-Qudā’ī, i el fill petit, Abū Ahmad Ğa’far ibn Muḥammad ibn ‘Aṭiyya al-Quḍā’ī. Aquests darrers foren els més remarcables des de la perspectiva de la història política, però hi ha molts altres coetanis seus, originaris de Ṭurṭūša, que s’instal·laren o fins i tot nasqueren en altres territoris de l’Àndalus a causa de la conquesta feudal. Hem pogut establir una llista d’una vintena de noms de gent que destacà en altres indrets dels territoris musulmans i que eren de família o ascendència tortosina. Per la monotonia i complexitat de llurs noms n’estalviem al lector la relació.