Arqueta
Fins a la Guerra Civil Espanyola (1936-39), al tresor de la catedral de Tortosa es conservaven dues arquetes àrabs de característiques semblants. En l’actualitat només en resta una, amb el núm. d’inventari 163 segons el catàleg fet per J. Ferrandis, mentre que l’altra, amb el núm. d’inventari 162, va desaparèixer a conseqüència de l’esmentat conflicte bèl·lic.
Es tracta d’una arqueta de base rectangular, amb una tapa trapezoïdal. El fons és de marqueteria de fusta amb incrustacions d’ivori. Tots els seus costats es troben decorats exteriorment d’acord amb un criteri homogeni i, exceptuant la part inferior, resten emmarcats per una sanefa de línies paral·leles inclinades i dibuixos quadrangulars. Els motius decoratius es repeteixen a les cares oposades, simètricament a partir d’un eix central. A les cares frontals, tres cercles de la mateixa sanefa d’emmarcament, componen l’espai. Dins el cercle central, dos lleons rampants posats d’esquena, però encarats amb actitud molesta, se situen a partir d’un eix central que, de manera estilitzada, representa l’om o arbre de la vida. A cadascun dels altres dos cercles enllaçats es representen dos quadrúpedes amb banya, encarats.
Les cares laterals inclouen dos cercles emmarcats per una sanefa dins els quals es representen, com a les cares frontals, dos quadrúpedes amb banya posats d’esquena i encarats.
La tapa presenta, dins d’ovals, a la part davantera i posterior, dos toros enfrontats, mentre que als ovals dels costats laterals hi ha la figura d’un cèrvid pasturant. Tots els cercles i ovals presenten decoracions florals. Un fris epigràfic es disposa de forma horitzontal sobre la junta de tancament de la tapa. La darrera lectura feta per M. Ocaña de la inscripció diu així: “Jo sóc un present meravellós i la meva morada és la casa del califat”.
La part superior és, al nostre entendre, molt difícil d’interpretar, si bé segons J. Zozaya es tracta també d’una decoració simètrica a partir d’un om, la part superior del qual s’allotja en el nínxol d’un mihrab pintat de vermell. Hom hi veu també dos paons blancs i flors de lotus octopètales. Els reforços i la nansa de bronze de l’arqueta ens impedeixen una clara visió, si bé fem notar que el nínxol vermell a què hem fet al·lusió no és únic, sinó que al davant n’hi ha un altre d’idèntic.
La part inferior de l’arqueta presenta un escaquer de 16 fileres per 9, més una altra de mitjos escacs. S’alternen quadrats de 2 cm de costat amb peces quadrilobulades.
Segons J. Ferrandis, l’arqueta data del segle XIII i prové del centre productor de Granada, fet que l’emparentaria amb l’arqueta de San Isidoro de Lleó (Museo Arqueológico Nacional de Madrid). J. Zozaya apunta, si bé no queda prou confirmat, una data una mica anterior, segons es desprèn d’elements decoratius com les palmetes o les guarnicions de bronze; epigràficament correspondria a la datació original feta per J. Ferrandis. El que sembla clar és que és una peça forana, externa de la tradició àrab tortosina i que va fer cap al tresor de la catedral en època incerta, possiblement com a present o intercanvi perquè és una peça decorativa valuosa i preada. (ACH)
Bàcul del bisbe Gaufred d’Avinyó
Voluta superior, de gran austeritat, del bàcul del bisbe Gaufred d’Avinyó.
ECSA - J. Colomé
Al tresor de la catedral de Tortosa es conserva la voluta superior del bàcul del bisbe Gaufred d’Avinyó, la qual formava part de l’aixovar funerari trobat dins l’arqueta ossari d’aquest bisbe, recuperada i traslladada a la seu l’any 1965 arran de la commemoració del vuitè centenari de la mort de l’esmentat prelat.
La voluta (fa 14,5 × 7,5 × 1,5 cm), feta amb fusta de boix, és una peça d’una extrema senzillesa, sense cap tipus d’element ornamental, almenys en relleu, tot i que sembla, per les taques que presenta en el llit de la corba, que podria haver estat policromat. A. Querol destacà el valor arqueològic i documental de la peça perquè és un exemple rar, ja que no resten altres exemples de bàculs amb voluta simple; així doncs, aquesta peça permet constatar l’existència d’aquesta tipologia. Emprada en el món de la pintura i l’escultura romàniques (frontals d’altar i retaules principalment), identificant iconogràficament la figura del bisbe, havia estat considerada el resultat d’una representació esquematitzada pròpia de la plàstica d’aquest moment.
La cronologia que s’ha donat tradicionalment a la peça, de mitjan segle XII, és marcada per la data en què Gaufred d’Avinyó ocupà la seu episcopal de Tortosa (1151) i la de la seva mort (1165). (NSB-EGG)
Bàcul del bisbe Arnau de Jardí
Voluta superior del bàcul del bisbe Arnau de Jardí, de vori, amb un petit relleu calat a l’espai interior.
ECSA - J. Colomé
El tresor de la catedral de Tortosa acull la voluta superior del bàcul del bisbe Arnau de Jardí (1272-1306). Aquesta peça, juntament amb d’altres —com un anell i uns guants que s’estudien a continuació—, foren localitzades entre l’aixovar funerari que hi havia dins l’arqueta ossari d’aquest bisbe. Aquesta arqueta ossari fou localitzada entre els anys 1940-42 com a conseqüència de la reparació d’un mur del claustre de la seu, i restà desada al palau episcopal fins el 1965, any en què fou traslladada a la seu altra vegada amb motiu del vuitè centenari de la mort del bisbe Gaufred d’Avinyó.
La voluta (fa 10,3 × 8,8 × 1,3 cm), feta de vori amb restes de daurat, s’emmarca dins del tipus anomenat de serp, perquè n’imita la morfologia. Presenta secció rectangular aixamfranada, amb quatre excrescències de tipus vegetal que decoren la cara exterior, tres de les quals apareixen mutilades. L’espai interior delimitat per la voluta mostra un petit relleu calat, amb una escena de difícil interpretació. Dues figures masculines integren la composició; una asseguda en un banc, recolzant els peus sobre un escambell, i enfront, un altre personatge, agenollat sobre el cap de la serp que configura l’acabament de la voluta, completa l’escena. Sembla que les mans de les figures estaven en contacte, tot i que actualment resten mutilades. Totes dues porten vestimenta semblant: una mena de túnica i, cobrint el cap, un capell amb un petit bordó a tall d’ala, característic de la indumentària dels pelegrins.
La peça conserva minses restes de policromia completament ennegrida. Les cares planes de la voluta presenten una decoració daurada en forma de petits motius vegetals força estilitzats, estels i llunes, que recorden els motius dels marginalia dins del món de la miniatura. També remet a aquest àmbit el tractament formal i compositiu que rep el calat interior, molt proper a l’emprat en les capitals historiades. El personatge assegut té el cap endavant i està lleugerament encorbat per adaptar-se així al marc corb de la voluta.
Tècnicament, la talla, que avui es mostra gairebé nua de policromia, presenta un acabat tosc on els trets de les figures es resolen de manera esquemàtica. El cànon dels cossos contrasta amb la fesomia dels rostres, de faccions llargues i estilitzades. Els plecs de la roba i els cabells es configuren mitjançant petites incisions verticals que ressegueixen les fibres del vori.
La voluta del bàcul presentava ja en el moment de la seva troballa petites xapetes metàl·liques que reparaven dues fractures a nivell de l’inici de la corba de la voluta i de l’expressiu cap de serp. Una d’elles es decora amb una sanefa de temàtica geomètrica.
Els estudis dedicats a la peça es redueixen bàsicament als realitzats per J. Barrachina i A. Querol, amb motiu de la redacció dels catàlegs de les exposicions Thesaurus (1986), Millenum (1989) i Catalunya Medieval (1992), dutes a terme a Barcelona. Tot i així, els mateixos autors havien donat breus notícies sobre aquesta voluta de vori amb anterioritat. A. Querol publicà l’any 1966 la primera notícia amb motiu de la nova col·locació de l’arqueta ossari d’Arnau de Jardí a l’absis de la seu tortosina; per la seva banda J. Barrachina subratlla la importància del bàcul deguda a la manca d’exemples de peces d’aquest material dins del corpus d’obres romàniques catalanes.
Tots dos autors apunten una possible procedència provençal de la peça, fet que és confirmat per l’existència d’altres bàculs de vori trobats a la Provença amb unes característiques tipològiques i formals comunes. J. Barrachina la relaciona amb la voluta de bàcul conservada al tresor de la catedral de Sant Tròfim d’Arle, procedent d’un aixovar funerari i datada al segle XII, considerant que presenta unes semblances suficients per a adscriure totes dues peces al mateix obrador. Efectivament, tant l’estructura externa de la voluta com el tractament formal de la figuració o la decoració daurada de les cares planes amb temes zoomorfs assenyalen un origen proper o comú amb la peça tortosina.
A. Querol (1989) adjunta nous exemples de volutes similars recollides en l’obra de C. Rohault de Fleury. Entre altres destaca la de Sant Gautier, força propera a la de Jardí, tant en la tipologia com en la composició, que repeteix l’esquema de dos personatges confrontats, amb les mans en contacte, l’un assegut (en aquest cas sembla una figura femenina) i l’altre descansant sobre un genoll.
La determinació del tema del bàcul del bisbe Arnau de Jardí ha estat dificultada per la mutilació dels avantbraços que han patit les figures. Sembla clar, però, que les seves mans devien estar unides. Aquesta escena s’ha interpretat com una possible cerimònia de vassallatge feudal. Una altra possibilitat és identificar la composició amb una consagració episcopal, amb la cerimònia d’imposició de mans, tema força adient per la funció d’un bàcul, tot i que les figures que integren la voluta no presenten cap dels atributs característics de la figura del bisbe.
Pensem que la cronologia assignada tradicionalment al bàcul, el segle XIII, determinada per la data de la mort del bisbe Jardí (1306), podria retardar-se a la segona meitat del segle XII. Cal recordar l’important lligam de la seu tortosina i la zona de Provença a partir del 1151, any en què fou consagrat bisbe Gaufred d’Avinyó. Aquest fet dona suport tant a la suposada procedència provençal d’aquest bàcul, com a una cronologia més primerenca. Tal com indica J. Barrachina, la voluta del bàcul, que aparegué ja reparada en ésser trobada, podria ser una peça antiga, fora d’ús, anterior a la consagració del bisbe Arnau de Jardí l’any 1272. La datació dels exemples provençals referma aquesta proposta de datació. (NSB-EGG)
Anell
El tresor de la catedral de Tortosa estotja un anell del bisbe Arnau de Jardí, objecte que formava part, com ja s’ha esmentat, del seu aixovar funerari.
Es tracta d’un anell fet amb una ànima de bronze recoberta amb paper d’or (fa 43 × 36 × 31 mm). El cos superior té encastada una pedra fòssil ovalada que és encerclada per tretze petits vidres verds reblats i muntats sobre el cos central mitjançant una sanefa d’arquets (vegeu el volum I de la present obra, pàg.
Tot i no tractar-se d’una peça especialment sumptuosa i de no ser feta amb materials de gran qualitat i riquesa, el fet de ser un exemplar rar i el seu bon estat de conservació han fet que l’anell hagi estat inclòs en diverses exposicions des de la seva troballa. Això ha afavorit que es dugués a terme una neteja de la peça i se li procurés una mínima protecció.
La cronologia d’aquest anell ve determinada per la data de defunció del bisbe Arnau de Jardí (1306), ja que a hores d’ara no s’ha trobat cap referència documental que aporti una data més exacta. Les mostres d’altres obres similars són força escasses a Catalunya, fet que no facilita un estudi més aprofundit de la peça. (NSB-EGG)
Guants
Guants de seda del bisbe Arnau de Jardí, procedents del seu aixovar funerari.
ECSA - J. Colomé
Al tresor de la catedral de Tortosa, procedents de l’aixovar funerari del bisbe Arnau de Jardí, es conserven en l’actualitat uns guants que formaven part de la seva indumentària litúrgica.
Es tracta d’uns guants de seda llisos, de color daurat i elaborats amb punt manual llis i llavorat (10/11 agulles per cm per 7/8 passades per cm). Només tenen decorada l’empunyadura, amb una sanefa formada per tres franges, una de central més ampla i de color verd, flanquejada per dues de més estretes de color roig.
Aquests guants foren restaurats l’any 1989 als tallers del Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, amb motiu del seu precari estat de conservació. Actualment el guant esquerre ha perdut bona part de la sanefa, el palmell i tots els dits, a excepció del polze. El dret, més ben conservat, permet esbrinar quina era la decoració de les sanefes: la central, més ampla, amb flors estilitzades roges i vori i, a banda i banda, dues sanefes estretes de color blau. Aquests guants poden ser datats a la segona meitat del segle XIII. (NSB-EGG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’arqueta
- Ferrandis, 1940, vol. II, pàgs. 260-263
- Thesaurus, 1986, pàgs. 26-27
Bibliografia sobre el bàcul del bisbe Gaufred d’Avinyó
- Thesaurus, 1986, pàgs. 102-103
Bibliografia sobre el bàcul del bisbe Arnau de Jardí
- Rohault de Fleury, 1889, pàgs. 75-110
- Barrachina, 1984, pàgs. 147-167
- Thesaurus, 1986, pàgs. 102-103
- Millenum, 1989
- Catalunya Medieval, 1992
Bibliografia sobre l’anell
- Millenum, 1989, pàgs. 222-223
- Catalunya Medieval, 1992, pàg. 168