Resultats de la cerca

Es constituí com a partit el 1992, amb seu a Barcelona Aplegà entitats catòliques i tradicionalistes no vinculades a la Comunión Tradicionalista Carlista CTC El dirigent fou Joaquín Albí, si bé la premsa atribuí un lideratge oficiós a JC G exmembre de la primera etapa de Milicia Catalana El BC es definí carlí rival de la CTC i defensor de la “Catalunya española” El març del 1994 afirmà tenir 468 seguidors, xifra, però, probablement allunyada de la seva militància real L’any següent cessà d’actuar per editar Montserrat Revista de actualidad El 1995 el seu local fou assaltat i el…

Legalitzat al setembre de 1978, desaparegué aviat de l’escena política

En realitat, mai no formà una organització present a Catalunya que aglutinés els elements dinàstics procedents de la Lliga, Renovación Española i la Confederación Española de Derechas Autónomas, sinó que més aviat fou una invenció de José M Gil-Robles, conseller de Joan de Borbó, per tal de mantenir contactes el 1947 amb l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas primer i amb Indalecio Prieto després

El sector més important fou l’Equip Obrer José Antonio Díaz i Manuel Murcia i comptà també amb l’Equip Teòric Santi Soler i l’Equip Exterior Aviat s’allunyà del leninisme inicial per esdevenir un grup consellista de to llibertari Al desembre de 1971 l’Equip Teòric i l’Equip Exterior se separaren i constituïren el Movimiento Ibérico de Liberación MIL Els GOA es mantingueren fins el 1972 Per la seva banda, pel setembre de 1973 els reclusos del MIL recuperaren el nom inicial d’aquesta organització Grupo Autónomo de Combate

Creà un efímer nucli format a Barcelona al voltant de l’estudiant d’arquitectura Jacint Goday Prats, potser amb ajut econòmic del consolat italià Edità el periòdic Ferms quatre números, agost-novembre de 1935 i introduí el terme “totalitari” en el llenguatge polític català, que significava tant l’aspiració a un estatisme molt pròpia de la moda política dels anys trenta a Europa com el somni d’una unificació pancatalanista incloent-hi Occitània “la Catalunya totalitària” El grup no tingué major trans-cendència que la curiositat que suscitàpel seu discurs ideològic Desaparegué ben aviat i deixà…

Es definí democràtic, autonomista i de centre Els dirigents foren Joan Mas Cantí president i Joaquim Molins vicepresident Entre els promotors figuraren Carles Ferrer Salat i Carles Güell de Sentmenat En les eleccions legislatives de 1977 formà, amb Unió De-mocràtica de Catalunya UDC, la coalició electoral Unió del Centre i de la Democràcia Cristiana de Catalunya Güell i Anton Cañellas foren elegits diputats, però la coalició es dissolgué aviat Güell ingressà en el grup mixt del Congrés, mentre que Cañellas s’incorporà a la minoria “basco-catalana” En el I Congrés del CC octubre…

Símbol de la modernització organitzativa que el lerrouxisme impulsava entre els republicans, s’inspirà en el model de la Maison du Peuple socialista de Brusselles i aviat fou denominada també Casa del Pueblo, establerta la seva ubicació definitiva al carrer d’Aragó, al xamfrà amb Casanova “Cuartel y baluarte, cátedra y templo” és a dir, principal seu política del partit local i, al mateix temps, centre de prestació de serveis i espai de lleure i cultura per als seus més de 3000 socis, la Fraternidad-Casa del Pueblo fou fins els anys 1911-1912 la matriu i la joia de l’organització…

A la tardor d’aquell any esdevingué la secció catalanobalear del Partido Comunista de España PCE Però les desavinences amb la direcció del PCE aviat esdevingueren evidents Maurín criticà l’estalinisme i el tarannà de la Internacional Comunista i es mostrà partidari de collaborar amb la petita burgesia i d’actuar dins la CNT La postura no fou compartida per José Bullejos, secretari general del PCE, i quan al març de 1930 aquest partit celebrà la Conferència de Pamplona, les tesis de Maurín foren derrotades Al juliol, la direcció comunista decretà la seva expulsió, tot i no ser…

El nucli directiu del PNRE coincidia amb les personalitats aplegades des de 1928 sota el nom de Grup de L’Opinió Joan Lluhí, Antoni Xirau, Joan Casanelles, Joaquim Ventalló, Pere Comas i Calvet, Antoni Vilalta i Josep Quero, amb l’afegit de Josep Tarradellas, que en fou el secretari general Partit macrocèfal, de molts generals i poca tropa, i predominantment barceloní, aplegà professionals, classes mitjanes i treballadors qualificats, fins a un màxim de 1500 afiliats El diari L’Opinió li féu de tribuna i de principal plataforma pública Inicialment molt crític amb ERC, al novembre de 1933…

Exponent del “republicanisme governamental” o moderat, defensava un programa de “llibertat i ordre” i volia esdevenir l’alternativa política de les classes mitjanes industrials i intellectuals “modernes” L’intens esforç d’implantació a Catalunya fructificà des de l’octubre de 1912 amb la incorporació al nou partit d’un bon nombre de notables del sector menys nacionalista de la Unió Federal Nacionalista Republicana , provinents la majoria de l’antiga Unión Republicana Fou el cas del senador Emili Junoy, dels diputats Laureà Miró, Josep Zulueta, Ramon Mayner, Joan Caballé, Lluís de Zulueta i…