Resultats de la cerca

Formació i trajectòria Seminarista a Montserrat 1962-65, cursà estudis d’arquitectura i de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en història de l’art Del 1971 al 1973 fou lector a la Universitat de Londres, estada que tindria una gran influència en la seva producció poètica posterior És membre del consell de redacció de la revista Serra d’Or i collabora a la premsa El País , Descobrir , Ara El 1976 exposà per primer cop la seva obra pictòrica a Girona L’any 2013 rebé la Creu de Sant Jordi, el 2020 el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors…

Llicenciat en dret 1961 per la Universitat de Barcelona UB i en filosofia 1962 per la Universidad Complutense de Madrid, obtingué el doctorat en filosofia per la UB el 1965 Deixeble de José Luis Aranguren , José María Valverde  i Manuel Sacristán , emprengué una carrera acadèmica que el portà a la UB 1963-67, a la Universitat Autònoma Barcelona 1970-76 i a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona  actualment Universitat Politècnica de Catalunya, d’on fou catedràtic d’estètica des del 1973 Fou també professor visitant a la Universitat de Cincinnati 1964, a la Facultat de…

Conreador del realisme social, prengué actituds polítiques de crítica i de contestació És autor, entre d’altres, dels reculls El retorno 1955, Salmos al viento 1958, Claridad 1960, Algo sucede 1968, Bajo tolerancia 1973, Taller de Arquitectura 1977, Del tiempo y del olvido 1977, Palabras para Julia y otras canciones 1979, Los pasos del cazador 1980, Final de un adiós 1984, La noche le es propicia 1992 premi de la Crítica 1993 i Novíssima oda a Barcelona 1993, en doble versió catalana i castellana, i que segueix la tradició d’odes a la ciutat —J Verdaguer, J Maragall, P Quart— …

Feu estudis d’arquitectura i de dret Cofundador 1908 i secretari 1909 de la Joventut Valencianista de València, fou un dels animadors de la secció de Barcelona, des d’on, amb Miquel Duran i d’altres, mirà de catalanitzar el regionalisme valencià Collaborà, entre d’altres, a La Veu de Catalunya , D’Ací i d’Allà , “Llegiu-me” i “Las Provincias” Publicà dos reculls poètics Breviari romàntic 1913, un aplec que, encapçalat per un poema pròleg de Josep Carner, evidencia la recepció d’alguns dels models que conflueixen en el modernisme català i Flama 1916, on retorna als usos…

Ordenat sacerdot el 1956, exercí de professor al petit seminari i fou rector de quatre parròquies del Riberal rossellonès Baó, Vilanova, Cornellà i Pesillà, on acabà el ministeri Es donà a conèixer amb una petita guia històrica sobre Cotlliure el 1953, i esdevingué conservador delegat a les Antiguitats i Objectes d’Art dels Pirineus Orientals Mantenidor dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or i del Felibritge, fou membre fundador del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans  GREC i de l’ Institut Rossellonès d’Estudis Catalans  IREC Animador del butlletí Société agricole, scientifique et littéraire…

Estudià a l’Escola Massana, i treballà com a dissenyador industrial El seu primer poemari, Deu trossos , s’inclogué l’any 1971 dins un volum conjunt d’homenatge a Joan Oliver, Pere Quart, I li estreba les vetes de la cotilla Posteriorment, ja sota el títol definitiu  Un poema en dez anacos , es va publicar a Galícia l’any 1974 en edició anotada i bilingüe gallec / català El seguiren  En comptes de la revolució 1984, premi Josep López-Picó 1983, La llei del parèntesi o tota precaució és poca 1994, una breu mostra en prosa d’una obra aforística més extensa, Història de l’arquitectura…

Ha publicat cinc llibres que constitueixen un cicle poètic homegeni i coherent que acosta aquesta obra als registres de la poesia metafísica, en què cada títol, a més, té un referent en els principals components de la vida aire, terra/fang, foc, aigua i èter, alguns ja assenyalats en el títol En el primer, Mirall de miratges 1987, es descobreix la potencialitat de la paraula com a instrument d’experimentació A Helena, amada 1993, s’estableix un viatge als orígens de la civilització amb un espai-temps concret que s’identifica amb Grècia Foc humit 1996 mostra la història d’un amor-passió en un…

Fill de Miquel Sayrach i Carabassa El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova , text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic” Es titulà a Barcelona el 1917 Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur allegòric de la Creació, influïts pel parc Güell tot derruït el decenni dels seixanta Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal 1917-18 i la veïna del carrer d’Enric Granados 1926, el…

Titulat en arquitectura tècnica, exercí aquesta professió fins l’any 1981, que s’incorporà a l’administració catalana en tasques de publicitat, comunicació, informació i difusió cultural als departaments d’Ensenyament i de Cultura fins a la jubilació 2013  Collaborador de nombroses revistes i diaris des del 1983, quan començà al  Diari de Barcelona,  destaquen la seva vinculació amb el suplement literari del diari  Avui  1989-2009, amb la revista mensual  Qué leer  2001-09, on fou el responsable de la secció de literatura catalana, i amb la revista  Serra d’Or , on continua…

Vida i obra Fill i hereu d’hisendats de l’Alt Penedès, continuà a Roma, el 1832, els estudis de dibuix i pintura iniciats a Barcelona Allí adoptà les bases teòriques del purisme dels natzarens, al qual respon la seva escassa obra pictòrica i els nombrosos dibuixos conservats Influí en la reorientació del romanticisme del seu germà Manuel ↑ Milà i Fontanals i de Pau ↑ Piferrer , sobretot una vegada establert definitivament a Barcelona, el 1841, i impulsà al llarg dels anys la preservació del patrimoni arquitectònic i artístic, un quant temps com a diputat provincial 1875-77 i com a vocal de la…