Resultats de la cerca

Signava amb els pseudònims d’ Esteve Fi i d’ Estevenot Escriptor popular, publicà poemes, contes i monòlegs a les revistes rosselloneses, en particular al “Journal Illustré des Pyrénées-Orientales“ i a “La Veu del Canigó” Animà també grups folklòrics

Era sacerdot, veí de Barcelona i preceptor particular Amplià l’ Arte poética española de Diego García Rengifo Salamanca 1592 edicióde Vicenç Barcelona 1703 amb unes regles de gramàtica castellana, un diccionari de la rima i l’explicació d’un gran nombre d’artificis retòrics, mètrics i visuals, raó per la qual fou tan apreciada al seu temps com blasmada a partir del romanticisme

Fou catedràtic de llatí a l’Estudi General de Barcelona durant el darrer terç del segle XVI Publicà Adjunta Ciceronis Barcelona 1579, complement del catàleg Epitheta M T Ciceronis sobre els sinònims utilitzats per Ciceró del seu mestre Pere Joan Nunyes, i la gramàtica llatina Latine declinandi et conjugandi methodus Barcelona 1595 Disposà d’una biblioteca particular molt notable per a l’època Bibliografia Madurell Marimon, JM 1980-1981 “Antoni Jolís, catedràtic de gramàtica de la Universitat de Barcelona 1588-1600” Analecta Sacra Tarraconensia , 53-54, p 187-215

Químic d’ofici, ha publicat obres d’evocació costumista i sobre la llengua i la cultura popular de la comarca del Matarranya en general, i de Calaceit, vila dels pares, en particular Refranyer del Matarranya 1983, Garba Mil paraules de Calaceit 1994, La fauna del Matarranya 1998, Històries i romanços Calaceit entre 1880 i 1930 2001 i Les plantes medicinals del Matarranya 2003 Ha estat editor literari de Toda una vida Memorias de un calaceitano 1997 del seu pare, José Blanc Sanmartín, i De Calaceite a Mauthausen memorias 1905-1976 2005 de Raimundo Suñer

Forner d’ofici, feu estudis tècnics a la Junta de Comerç Influït per Serafí Pitarra, escriví peces costumistes La capital de l’imperi 1866, bilingüe, Un inglès a Mataró 1867, La mestressa 1869, Embolica que fa fort 1870, en collaboració amb Narcís Campmany  i Pescar a l’encesa 1871, i les sarsueles De dalt a baix , Una senyora particular i La torre dels amors Encara en collaboració amb Campany estrenà  La copa del dolor o Flor d’hivern 1867 Residí molts anys a Madrid, on collaborà en diversos periòdics, i, en tornar-ne, estrenà  Amor i fortuna 1910

Espardenyer d’ofici, posseïa una gran facilitat per a la improvisació i publicà nombroses composicions poètiques i articles de tarannà costumista i jocós en periòdics com “Trabajo”, “La Libertad” o “Nueva Illice”, que habitualment signava com El fregior o Un home flac De gran, exercí de mestre particular en els masos del camp d’Elx A banda de, composicions líriques, és autor de diversos sainets illicitans com Un diumenge en casa d’un colomista , Un cobrador d’aprèmit , o Un autor de poca llum , La política del dia , i, el més popular de tots, El Tenorio d’Atzavares 1891

Vida i obra Familiar d’Alexandre VI, fou secretari particular seu i de Joan de Borja, segon duc de Gandia, quan anà a Barcelona, per casar-s’hi amb Maria Enríquez, i a València i a Gandia, per prendre-hi possessió dels seus estats 1494-96 Fou rector de Poios, canonge de València i de Cartagena, i beneficiat de Saragossa i d’Oriola Autor d’una resposta poètica a Narcís Vinyoles Ans que peccant, general malaltia a Les trobes en llaors de la Verge Maria València 1474 També fou un dels jutges, juntament amb Baltasar Sorió i Francesc de Fenollet, del certamen en llaor de santa…

Fill de Frederic Soler Pitarra Pintor, format en una acadèmia particular de Barcelona, es dedicà a temes literaris i religiosos, paisatges, marines i escenes de gènere Té obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya Com a literat escriví comèdies i peces breus Bon jan qui paga , 1889, i La feina d’en Jafà , 1893, adaptades del francès, i Mar grossa , 1895, la tragèdia Hidromel 1892, el poema dramàtic La llar 1897, basat en el poema L’escó , del seu pare, i la sarsuela La roca de les mentides Publicà uns Quadros de costums 1904, antimodernistes Poemes i narracions seves foren…

Cursà estudis de filosofia i lletres i es dedicà al món del periodisme Durant molts anys treballà en la ràdio Ràdio Joventut de Saragossa i a Radio Lleida, i des del 1957 i fins la dècada del 1980 a París Conreà bàsicament la narració que inicià amb el llibre de contes La gàbia i altres gàbies 1986, i continuà amb La pell de l’home 1987, premi Marià Vayreda 1986, L’intrús 1989, Algun dia anirem a Bombai 1996, L’escenari 1997, El vent de la memòria 1998, Una felicitat particular 2000, La por de l’amor 2001, La línia negra 2001, Sol a mitjanit 2003 i  La vida dels somnis  2007…

Pagès propietari i donzell, descendent d’una família pagesa originària de l’Alt Empordà, és autor d’un aplec manuscrit de textos i documents familiars anomenat modernament Recull , compost al darrer decenni del segle XVII, dins del qual destaca la narració memorialística Treballs i desditxes que han succeït en lo present Principat de Catalunya i en particular a nostre bisbat de Girona , que abraça el període que va del 1674 al 1700 Aquest recull és un testimoni valuós de l’impacte que, sobre les terres empordaneses, tingueren les successives invasions franceses de la segona meitat del segle…