Resultats de la cerca

En el cant pla litúrgic, àmbit en què el terme és utilitzat més sovint, l’estil sillàbic s’oposa a l’estil melismàtic melisma , en el qual sobre una sola síllaba es canta un grup de notes Els repertoris on més clarament s’utilitza aquest estil són els himnes i les seqüències L’estil neumàtic és a mig camí entre el sillàbic i el melismàtic

Les seves melodies, exclusivament vocals, són escrites a una sola veu sobre textos llatins Pren el seu nom de Gregori I, papa entre els anys 590 i 604, a qui la tradició iniciada per Joan el Diaca segle IX n’atribuí la composició Tot i que aquesta atribució és poc fiable, la iconografia cristiana acostuma a representar Gregori I recollint les melodies directament de l’Esperit Sant, que, en forma de colom, les hi dicta a l’orella Aquesta llegenda gaudí d’un gran predicament durant l’època medieval Si bé el paper de Gregori en la composició del repertori musical és dubtós, sí que és cert que…

Al segle XII el cant litúrgic sofrí una primera revisió en els monestirs cistercencs reducció de l’àmbit a deu notes, retallada de melismes que també imitaren altres ordes religiosos Al segle següent, la denominació de cant pla s’usà com a contraposició a la música amb notes mesurades, musica plana en oposició a musica mesurata L’aparició de la polifonia, el contrapunt i la notació mensural, i el seu ús com a cantus firmus en les peces polifòniques, acabaren de transformar el cant litúrgic monòdic en un cant pla, amorf i inexpressiu Després del concili de Trento, GP da Palestrina fou l’…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de buf directe al tub, tipus flauta amb ranura o tall També anomenada flauta dels Andes, és una de les flautes més antigues en ús de les cultures sud-americanes, especialment a Xile i al Perú De sonoritat clara, pot fer fàcilment dues octaves Per a produir el so, l’instrumentista ha de conduir amb els llavis l’aire contra el cantell obert o ranura de l’extrem superior del tub El tipus antic d’aquest instrument també havia estat construït d’os, terra cuita o metall Instrument molt popular de la música andina, sovint és utilitzat en duet de flautes…

L' ostinato més freqüent consisteix en l’articulació de la primera corxera de cada dos compassos de 4/4 El procediment acostuma a durar mitja estrofa o bé una S’emprà sobretot en l’estil Nova Orleans, tal com s’observa durant el solo de Louis Armstrong en Potato Head Blues 1927 També se’n fa força ús per a acompanyar passatges de ballarins de claqué En altres estils apareix amb menor freqüència, però n’hi ha mostres, com en el solo de Sonny Rollins en Just One of Those Things Max Roach plus Four , 1956 En algunes composicions de blues s’empra una variant de stop time en els primers compassos…

S’empra com a acompanyament, o desenvolupant la funció de melodia Apareix de manera destacada i característica en tota la música afroamericana del segle XX Els seus orígens es remunten als patrons de crida i resposta de la música de l’oest d’Àfrica El punt àlgid del seu desenvolupament fou els anys trenta del segle XX amb l’auge de les big bands , les seccions de les quals tocaven dos o tres riffs diferents en contrapunt, tal com mostra One o’Clock Jump 1937, de Count Basie

Normalment, però, no es refereix a l’acompanyament de la secció rítmica, sinó específicament als riffs i contramelodies que l’arranjament disposa com a fons per a un solista

L van Beethoven Sonata per a piano núm 8 en do m , op 13, I © Fototecacat/ Jesús Alises

Es refereix a la forma d’articulació, és a dir, a l’execució desplegada o successiva de les notes de l’acord en lloc de la simultània

Pren el seu nom de Domenico Alberti 1710-1740, que en va generalitzar l’ús De vegades s’aplica, de manera incorrecta, a altres fórmules similars d’acompanyament WA Mozart Sonata per a piano en do M , KV 545, I © Fototecacat/ Jesús Alises