Resultats de la cerca

També rep aquest nom la secció central, situada entre l’exposició i la reexposició, de la forma sonata Qualsevol alteració d’algun dels paràmetres musicals pot considerar-se un desenvolupament, sempre que suposi una veritable manipulació del material inicial Els recursos més habituals, però, són la contracció o l’expansió de l’estructura del tema, la seva fragmentació melòdica fragmentació que pot originar un passatge imitatiu o la seva combinació amb altres temes, i, en general, qualsevol recurs que creï sensació d’inestabilitat i d’impredictibilitat, com poden ser els contrastos sobtats de…

Un dels primers directors titulars de l’època fundacional fou el músic i compositor Marià Obiols, director també del Conservatori del Liceu Fou pràctica habitual cridar directors invitats de prestigi, i han passat pel seu podi figures tan destacades com Giovanni Bottesini, Franco Faccio, Albert Coates, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Arturo Toscanini, Georges Sebastian, Manuel de Falla, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, i un llarg etcètera, sense oblidar els grans directors catalans com Joan Manén, Joan Lamote de Grignon, Jaume Pahissa, Pau Casals o Antoni Ros Marbà Les llargues etapes…

La freqüent absència de rigor científic en aquest tipus de publicació ha ocasionat el descrèdit de la disciplina D’altra banda, els seus principals objectius han estat assumits per la historiografia musical i la musicologia Al nostre país ocupà un lloc relativament important mentre la música i la seva història no eren presents a la universitat com a disciplines acadèmiques No obstant això, segueixen publicant-se treballs descriptius o informatius, a la manera de monografies i articles de premsa o revistes, l’objectiu dels quals és, basant-se en els resultats de la recerca, divulgar dades i…

El terme fou utilitzat des del final del segle XVIII, especialment a Anglaterra, en obres escèniques de caràcter popular que procedien de la burlesca i que van tenir molta acceptació al principi del segle XIX

Exemple 1 - Alleluia Justus ut palma Exemple 2 - Pascha Nostrum © Fototecacat/ Jesús Alises Al segle XIII, designà un estil a mig camí entre l’estil rítmicament no mesurat de l’ organum melismàtic i l’estil rítmicament mesurat del discant Fou característic d’aquest estil, descrit per primera vegada per J de Garlandia, que la veu superior o duplum obeís la rítmica modal mentre que la veu inferior o tenor es mantenia en estil bordó ex 2 Les seccions de còpula acostumaren a presentar dues parts substancialment simètriques l’ antecedens i el consequens ex 2 Al final del segle XIII, però, tant…

Bé que actualment hom en qüestiona l’existència, el terme és emprat, ja que la gran majoria de compositors d’òpera d’aquest període es formaren als centres musicals napolitans Alessandro Scarlatti és considerat l’instaurador de l’escola, tot i que ja se’n troben antecedents en el compositor i mestre de capella de la catedral de Nàpols Francesco Provenzale Foren rellevants, entre d’altres, els compositors D Cimarosa, JA Hasse, N Jommelli, G Paisiello, GB Pergolesi, N Piccinni, N Porpora, DM Terradellas, T Traetta i L Vinci L’estructura formal de l' aria da capo , així com els…

El musicòleg Friedrich Ludwig feu servir per primera vegada aquest nom el 1924 Consisteix en la repetició periòdica d’estructures rítmiques i melòdiques gairebé sempre a la veu del tenor, encara que també es pot trobar a les altres El principi fou exposat per primer cop per Jean des Murs en el tractat Libellus cantus mensurabilis En aquesta obra es mostren els elements fonamentals i la diferència entre els dos models bàsics que el formen talea cèllula rítmica i color disseny melòdic La coincidència de talea i color pot donar-se, encara que no és necessària La isorítmia permeté la composició…

L’alternança en els salms ja és de l’Antic Testament El contrast pot provenir de l’alternança entre solista salmista o cantor i cor schola -com en la salmòdia responsorial responsori - entre dos tipus de música d’origen o característiques clarament diferenciades -salm antifonal antífona - entre cant pla i polifonia entre versets d’orgue i cant pla, etc La policoralitat i la música concertant no deixen de ser variacions més elaborades, i ja no necessàriament dins l’àmbit de la música religiosa, d’aquest mateix principi

En fer girar les clavilles clavilla agafant-les pel cap, modifica la tensió de les cordes i permet d’afinar-les Consisteix en un braç de palanca amb un encaix, quadrat o rectangular, per a introduir-hi el cap de la clavilla Sol tenir forma de martellet i també serveix per a repicar les clavilles S’empra especialment per a les cordes metàlliques, ja que tenen una major tensió En la iconografia medieval dels segles XIII i XIV ja apareixen eines d’afinació per a arpes i saltiris

Va des del si3 fins al do5 Fou el registre més utilitzat del clarinet barroc, ja que el registre greu d’aquest instrument, tot i que possible, era més difícil d’utilitzar pels problemes d’afinació que comportava Els compositors barrocs que volien compondre en el registre greu solien fer servir un altre instrument, el chalumeau Quan, a partir de la segona meitat del segle XVIII, s’aconseguí un clarinet que ja podia compatibilitzar perfectament les afinacions dels dos registres, s’anomenà chalumeau el seu registre greu, i clarinet o clarí, el central