Resultats de la cerca

Aquesta paraula fou traduïda en els textos llatins amb el terme dissonantia , la qual cosa permeté l’ús del terme grec per part de teòrics com Gaudentius per a designar l’interval en general, sense prejutjar-ne la qualitat Més endavant, el terme fou reprès en alguns escrits medievals d’autors com Isidor de Sevilla o J Tinctoris amb el sentit originari

Format a l’Escola de Música de Barcelona, estudià violí amb Viscasillas i composició amb Enric Morera El 1919 guanyà el Premi Maria Barrientos, que li permeté ampliar estudis a l’estranger De retorn, exercí de professor a l’Escola de Música de Barcelona Fou redactor de la revista "Vibraciones" i, com a compositor, escriví diverses obres per a orquestra, entre les quals sobresurten les Tres danses gitanes 1943 D’altra banda, també compongué algunes obres cambrístiques, com Dues sonates per a violí i piano , i algunes sardanes, entre les quals La ginesta i Marinera

Després d’haver realitzat els seus estudis al Conservatori de l’Havana, el 1974 obtingué el primer premi del Concerts Artists Guild Award, fet que li permeté debutar a Nova York A l’Amèrica del Nord estrenà el concert de Takemitsu sota la direcció de Seiji Ozawa, i a partir d’aleshores ha estat un gran impulsor de la música contemporània per a guitarra Ha estat el fundador del departament de guitarra de l’Escola de Música de Manhattan de Nova York, on ha impartit classes, i ha combinat la tasca docent amb la concertística

Estudià cant i piano al Conservatori de Nàpols Debutà el 1918 en un breu paper de Gli Ugonotti al teatre San Carlo de la mateixa ciutat i tres anys després assolí un gran èxit a Torí representant Brangäne a Tristany i Isolda De seguida s’especialitzà en papers wagnerians, gràcies al seu timbre fosc, que també li permeté interpretar els papers de Dalila, Amneris Aïda , Rubira Neró o Herodies Salome El 1925 cantà a Barcelona, el Caire, Buenos Aires i Lisboa, i en temporades posteriors ho feu també a Sud-àfrica

A quinze anys entrà a l’Escola de Música de Tòquio i quatre anys més tard debutà com a pianista El 1900 una beca del govern li permeté d’estudiar a Leipzig, on romangué molt poc temps a causa d’una malaltia Compongué un repertori breu, format bàsicament d’obres per a cant i piano, per a cor i per a piano sol Fou un dels introductors de la música europea al Japó En les seves composicions intentà combinar les estructures melòdiques de la música popular japonesa amb les tècniques compositives occidentals, tasca en la qual fou un dels pioners Morí de tuberculosi

Quan la seva família emigrà, es quedà al capdavant de l’empresa familiar de Seesen, però el 1859 n’establí una altra de més important a Brunsvic amb el seu soci, Friedrich Grotrian Després de la mort dels seus germans, es traslladà a Nova York per fer-se càrrec de la casa Steinway i vengué la de Brunsvic, ciutat on, tanmateix, tornà al final de la seva vida La seva formació científica, que comprenia coneixements exhaustius de les lleis acústiques, li permeté completar la gran revolució tecnològica de Steinway i crear el prototip del piano modern

Estudià al Conservatori de París amb Marguerite Long i Louis Diémer A setze anys obtingué un primer premi, fet que li permeté preparar repertori al costat de M Ravel o G Fauré, entre d Es casà amb el compositor i pianista Robert Casadesus, amb qui tocà en nombroses ocasions, i fins i tot formant trio amb Jean, el fill d’ambdós Formà part de grups de cambra, com els quartets Guarnieri i Juilliard, i combinà la seva tasca concertística amb la docent, en universitats dels EUA i a l’Acadèmia Maurice Ravel, de Sant Joan Lohitzune

Funcionari de la hisenda pública, el 1745 es traslladà a París per exigències del càrrec, la qual cosa li permeté donar a conèixer les seves obres literàries, que escrivia per afició Malgrat un debut fallit a la Comédie Française 1749, el 1752 obtingué un gran èxit amb l' opéra-comique La Fileuse , gènere en què obtingué una gran popularitat, en part perquè conreava l’anomenat genre poissard 'gènere peixeter', faceciós i que recollia el llenguatge popular Sovint compongué la música de les seves obres, que normalment eren variacions sobre melodies populars Escriví, també, el llibret de l’òpera…

Començà la seva carrera artística construint guitarres a la seva ciutat natal i el 1740 es traslladà a Madrid, on es consagrà com a lutier i romangué fins a la seva mort Fou nomenat violer reial de la cort de Felip V, fet que li permeté conèixer i reparar violins construïts per grans mestres italians com A Stradivari, A Guarneri i N Amati Utilitzant fustes de qualitat i vernís vermell fosc o groc transparent d’excepcional textura, fabricava uns violins molt ben acabats, a l’estil cremonès i amb una sonoritat potent i avellutada El Museu de la Música de Barcelona en conserva un…

Estudià a Barcelona, i el 1911 debutà amb Carmen a l’Ateneu Obrer Martinenc Fou assidu de les temporades líriques dels teatres Principal de València 1913-14 i Tívoli i Liceu de Barcelona 1916-17 El 1917 es presentà a l’Òpera de París amb Aïda i el mateix any interpretà a Trieste el paper titular de l' Otello verdià Realitzà diverses gires per teatres de l’Amèrica del Sud i del nord d’Itàlia El seu timbre de tenor dramàtic li permeté abordar els principals papers del repertori italià S’especialitzà en G Puccini, de qui fou intèrpret de referència del personatge de Dick Johnson La fanciulla…