Resultats de la cerca

S’imposà a partir del Classicisme i continuà essent molt popular durant el Romanticisme Tant el tema com les seves variacions acostumaven a tenir forma binària, és a dir, en dues seccions separades per una barra de repetició tal com es feia en l' aria variata Era tradició també numerar cadascuna de les variacions i presentar-les com a unitats tancades -a diferència d’altres formes de variació com el double o la xacona-, tot i ser peces dependents les unes de les altres i haver de ser interpretades sense interrupció en l’ordre establert Sovint -especialment en el…

Fou l’organista calvinista holandès Jan Pieterszoon Sweelinck 1562 - 1621 qui, adaptant les variacions per a teclat dels virginalistes anglesos a les melodies corals protestants, creà aquest gènere Cadascuna de les seves sèries presenta usualment quatre variacions, de dues a quatre veus El coral és tractat com a cantus firmus i presentat en notes llargues, de vegades lleugerament ornamentades, al llarg d’una sèrie d’episodis en els quals varia la textura i el nombre de veus, connectades mitjançant passatges de transició H Scheidemann i S Scheidt, deixebles i…

Inicialment, al principi del segle XVII, el terme designava el ritornello instrumental executat habitualment amb una guitarra abans, al mig i després de les estrofes d’una cançó Aquests ritornelli o pasacalles -terme originari d’Espanya i que suggereix la idea de vagareig- es basaven en la fórmula harmònica I-IV-V-I, i sobre aquesta es podien produir llargues improvisacions al final de la cançó Aquesta fórmula, que quedà posteriorment reduïda a un baix, es convertí en el patró de variacions El terme passacaglia passà a designar aleshores el conjunt de variacions…

Successores de les variacions corals variació coral del segle XVI i principi del XVII -iniciades per Jan Pieterszoon Sweelinck-, difereixen d’aquestes perquè mantenen les propietats estructurals bàsiques del coral original, incloses sovint les seves proporcions rítmiques i harmòniques A partir del segle XVIII ambdues denominacions partita coral i variacions corals esdevingueren sinònimes Es poden trobar exemples de partites corals en l’obra de D Buxtehude, J Pachelbel i JS Bach Variacions canòniques sobre el coral ’Vom Himmel hoch' , BWV 769, per…

Folia © Fototecacat/ Jesús Alises Aquestes variacions foren molt populars des del 1670 fins al final del Barroc El nom de folia està documentat per primer cop en escrits portuguesos del final del segle XV Originàriament, era una dansa o cançó ballada associada a Espanya, molt viva i arrauxada, de metre ternari i amb freqüents hemiòlies S Covarrubias Orozco, a Tesoro de la lengua Castellana 1611, justifica el seu nom - folia , ‘follia’ en català- dient que "és l’apropiat per a aquesta dansa perquè qui la balla sembla que sigui foll" Com tantes altres danses, amb el temps la folia passà a ser…

Similar al de la follia o el passamezzo antic, aquest esquema es basava en l’estructura III-VII-i-V-III-VII-i-V-i, distribuïda isomètricament o bé alterada rítmicament per afegiment d’altres notes o acords Sovint presentava ritornelli entre les seves repeticions L’ús de l’expressió aria della romanesca per G Frescobaldi i d’altres suggereix que fou bàsicament una aria per cantare Es desenvolupà especialment a Itàlia i Espanya, sense que es pugui esbrinar la seva procedència El terme apareix per primer cop el 1546 en una collecció per a llaüt de M Phalèse i en els Tres libros de música d’A…

També es refereix a una forma musical basada en l’aplicació continuada d’aquest principi Atès que el desplegament de la forma musical manté un equilibri entre unitat i varietat, entre recurrència i novetat, la variació és un principi compositiu essencial de la música i engloba des dels petits canvis en una repetició fins a la producció, per derivació, d’un nou material La presència, en diferents graus, de la variació en els models formals més elementals com el període, la sentence , la forma binària i la ternària documenta el caràcter fonamental d’aquest procediment, caràcter que s’accentua…

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i al principi del XIX, es pot donar, entre d’altres, en unes variacions L van Beethoven, Sis variacions , WoO 70, var 4, o en la part central d’una forma ternària J Haydn, Sonata per a piano , Hob XVI32, minuet Tanmateix, un canvi cap a una tonalitat menor no sempre és acompanyat del terme minore Beethoven, 15 Variacions , opus 35, var VI

JS Bach Passacaglia i fuga en do m , BWV 582 © Fototecacat/ Jesús Alises El més habitual és que tingui caràcter melòdic i que estigui situat en el baix, d’on prové l’expressió ‘baix obstinat’ o bé harmònic En tots dos casos, és molt freqüent que la presència de l’ ostinato comporti el desenvolupament d’unes variacions De fet, l’ ostinato és una tècnica compositiva molt associada a tipus de variacions com ara la passacaglia o la xacona D’aquesta manera, en el cas del baix obstinat, la constant variació de les altres parts subratlla el caràcter obstinat del disseny repetit, i a la inversa…

Estudià amb Marguerite Long a París i posteriorment, l’any 1969, s’establí a Los Angeles, ciutat on el 1973 es diplomà com a musicòleg i concertista a la Universitat del Sud de Califòrnia Entre el 1972 i el 1976 fou alumne de Pierre Sancan i Magda Tagliaferro a París i de Rosalyn Tureck als Estats Units L’any 1974 inicià la seva carrera professional amb un concert a París, carrera que es veié estroncada per la seva mort prematura S’especialitzà en la interpretació de les Variacions Goldberg , de JS Bach, i les Variacions Diabelli , de L van Beethoven