Resultats de la cerca

Després de la conquesta de la regió fronterera de Badme, les autoritats d’Addis Abeba proclamen una “victòria total” en el conflicte armat que des del passat mes de maig mantenen amb Eritrea Ahir mateix, Eritrea va comunicar al Consell de Seguretat de l’ONU que acceptava el pla de pau presentat per l’Organització per a la Unitat Africana, que ja compta amb el suport etíop, i que exigeix l’alto el foc i la retirada a les posicions existents abans de l’esclat de la guerra

En una cimera a Asmara, la capital d’Eritrea, el primer ministre d’Etiòpia, Abiy Ahmed, i el president d'Eritrea, Isaias Afwerki, acorden posar fi a un conflicte que ha enfrontat 20 anys els dos països El conflicte té l’origen en els desacords pels territoris fronterers, especialment la ciutat de Badme El 2012 el Tribunal Internacional de Justícia emeté una sentència que Etiòpia no reconegué Amb el nou acord, Addis Abeba la reconeix i els dos estats anuncien el restabliment de relacions diplomàtiques

Entra en vigor el Tractat Panafricà de Lliure Comerç AfCFTA, Africa Continental Free Trade Area Signat per 52 estats africans i ratificat per 24, a partir del 7 de juliol instaura progressivament un mercat unificat de béns i serveis En una fase posterior es preveu la lliure circulació de persones Nigèria, la primera economia del continent, no signa fins el 7 de juliol Tampoc hi són Eritrea pel conflicte amb Etiòpia i el Benín

La Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes 1981-93, coneguda popularment com la Crida, s’ha de considerar, en els seus orígens, com una resposta no partidista a l’ambient regressiu que en matèria de consolidació de l’autogovern i la normalització lingüística es respirava després de l’intent de cop d’estat del 1981 Si bé és cert que el factor detonant del naixement de la Crida va ser la publicació, el 14 de març d’aquell mateix any, d’un escrit Manifiesto de los 2300 a “Diario 16”, on es denunciava una suposada marginació dels castellanoparlants a…

Al principi del 1919, tot just finalitzada la Gran Guerra, el primer ministre britànic, David Lloyd George, reflexionava “Si un home, el 1914, hagués tingut la desgràcia de naufragar en una illa deserta, i hagués tornat a la civilització fa una setmana, els canvis registrats l’haurien induït a creure que la seva llarga solitud li havia fet perdre el seny…” Com explicar-se, altrament, que l’ahir arrogant imperi alemany fos ara una república humiliada i tímida, i que Rússia estigués governada pels exiliats i deportats de cinc anys enrere, i que, del multisecular imperi austríac, no en restés…