Resultats de la cerca

Marquès de Càceres i baró d’Antella Fill del jurista illustrat Vicent Antoni Noguera i Ramon Fou advocat de l’audiència de València 1781, alcalde del crim 1787 i oïdor de la chancillería de Valladolid Governador de la sala del crim de l’audiència de València 1800-02, durant la guerra del Francès fou vocal de la Junta Suprema de Govern del Regne de València 1808 i comissionat per a l’organització d’allistament de tropes El 1810 fou elegit representant a les corts de Cadis, de les quals fou president a la primavera de 1811 Havent tornat a l’audiència de València, procedí a la depuració del…

El 1865 començà a publicar, en revistes especialitzades franceses, articles sobre qüestions astronòmiques Residí algun temps a França Estudià els eclipsis de Sol visibles a Espanya el 1900 i el 1905 Collaborà a la fundació de l’Observatori de l’Ebre, i publicà nombrosos treballs, entre els quals Principios de geología y paleontología, Monografía paleontológica del piso óptico de Tortosa, Chert y Benifazá, Introducción al estudio sobre el origen del granito y la caliza i Introducción a la mineralogía micrográfica

El lloc, juntament amb l’església, fou donat per dot a Guisla de Lluçà morta el 1026, muller del vescomte Bernat I de Conflent L’heretà el seu fill Ermengol, bisbe d’Urgell, i a la seva mort, els seus marmessors el revengueren a Sunifred II de Lluçà 1037 Els Lluçà cediren el mas i l’església al monestir de Lluçà i fou des d’aleshores cap d’una batllia seva L’església fou sufragània de Lluçà fins el 1878 Erigida en parròquia rural i refeta aleshores la seva església, es troba avui dia abandonada i sense culte, per manca de feligresos

Hom n'ignora la fundació i la regla de la primitiva comunitat, esmentada el 803 sota l’abat Víntila el 829 observava ja la regla de sant Benet El 1001, a causa del relaxament a què havia arribat, el papa Silvestre II l’uní al monestir de Tresponts a partir d’aleshores hom no té cap més notícia de la comunitat Les edificacions foren arrasades per una riuada del Segre La capella de Sant Pere de Codinet, a l’altra banda de la carretera moderna, en recorda el nom

Vida El seu pare fou el poeta Carles Fages de Climent 1902 - 1968, que ocasionalment exercí de productor amb la seva marca Producciones De Climent Mosquita en palacio , 1942, Joan Parellada La seva etapa de cineclubista s’inicià el 1960 i culminà el 1967, amb l’accés a la vicepresidència de la Federació Espanyola de Cineclubs Juntament amb Jaume Figueras i Antoni Kirchner, el 1964 edità la revista mensual "Ensayos de cine", que només publicà quatre números i l’any 1967, tots tres fundaren el Círculo A i convertiren el cine Publi en la primera sala d’art i assaig de…

Després de passar vora Vilartolí, Sant Climent Sescebes i Masarac, desemboca a l’Orlina, per la dreta, aigua amunt de Peralada

L’església era sufragània de la parròquia de Sant Climent El lloc és esmentat ja el 882 Formà part del comtat d’Empúries

L’antiga església rural, fundada el 1303 a Mussuptà, sufragània de la parròquia de Santa Maria de Maó, fou l’origen del poble de Sant Climent Donà nom a una de les companyies organitzades pel general Steward

Situació i presentació El municipi de Coll de Nargó, dit per la gent de la comarca Nargó, es troba majoritàriament a la dreta del Segre només una petita part del terme és a l’esquerra del riu, al límit amb la Noguera i el Pallars Jussà El terme tradicional tenia una extensió de 43,3 km 2 , fins que el 1969 li foren agregades les terres dels municipis de Montanisell 83,9 km 2 i Gavarra 24,21 km 2 El municipi limita al N amb els termes de Cabó i d’Organyà, a l’E amb les terres de Fígols i Alinyà i un bocí de terres del terme d’Odèn Solsonès, al S amb Oliana, Peramola i la Baronia de Rialb…

Des de mitjan s IX els abats d’Alaó tenien propietats a Tragó, on hom cita el 974 la cella de Sant Climent, que el 984 era regida pel prior Cometal Sembla que era una filial d’Alaó Al s XI es perd el rastre de la comunitat, i sobre l’antiga església vers el 1172 s’establí la comunitat cistercenca femenina de Santa Maria de Vallverd, que hi subsistí fins el 1474