Resultats de la cerca

Com a estil intern i forma característica i privativa d’un autor, l’estil ve a ésser com un segell de la seva personalitat, constitueix el ritme i el nervi vigorós del seu esperit i fa gairebé secundària l’expressió amb què es manifesta Privilegi dels genis, aquest estil intern, el menys subjecte a evolucions d’èpoques o a canvis de modes, converteix els qui el posseeixen en els clàssics de tots els temps Tot i que cal sempre distingir, en certa mesura, entre el pensament, o fons, i la forma o expressió, o estil, el batec interior és indesglossable de la forma com es manifesta en l’art…

A l’antiguitat clàssica, el caràcter i la composició del discurs foren sistematitzats d’una manera definitiva Des d’Hermàgores de Temnos fins als últims representants de la nova sofística o del neoplatonisme, fou traçada i mantinguda una preceptiva atenent al contingut i a l’objecte de l’oració segons la qual tot discurs havia de contenir cinc parts l’εύρεσις o invenció, la τάξις o disposició ordenada, la λέξις o allocució, la μνήμη o recopilació i, per últim, la ύπόκρισις o pronunciament Els diversos tipus d’oració tres, segons Aristòtil la de les assemblees o deliberativa, la dels tribunals…