Resultats de la cerca

La historiografia dels Països Catalans Els precedents de la historiografia catalana Precedents de la historiografia catalana poden ésser considerats diversos texts, en bona part de caràcter religiós, vinculats generalment a seus episcopals i altres centres eclesiàstics les Actes del martiri de Fructuós, Auguri i Eulogi a Tarragona el 258, passions dels màrtirs catalans segles IV-VIII, himnes, texts epigràfics, algunes cròniques visigòtiques, epitafis i elogis als comtes, la Crònica dels reis de França 939, del bisbe de Girona Gotmar, o vides de sants —com la de Pere Ursèol fi del segle XI i…

Com a estil intern i forma característica i privativa d’un autor, l’estil ve a ésser com un segell de la seva personalitat, constitueix el ritme i el nervi vigorós del seu esperit i fa gairebé secundària l’expressió amb què es manifesta Privilegi dels genis, aquest estil intern, el menys subjecte a evolucions d’èpoques o a canvis de modes, converteix els qui el posseeixen en els clàssics de tots els temps Tot i que cal sempre distingir, en certa mesura, entre el pensament, o fons, i la forma o expressió, o estil, el batec interior és indesglossable de la forma com es manifesta en l’art…

A l’antiguitat clàssica, el caràcter i la composició del discurs foren sistematitzats d’una manera definitiva Des d’Hermàgores de Temnos fins als últims representants de la nova sofística o del neoplatonisme, fou traçada i mantinguda una preceptiva atenent al contingut i a l’objecte de l’oració segons la qual tot discurs havia de contenir cinc parts l’εύρεσις o invenció, la τάξις o disposició ordenada, la λέξις o allocució, la μνήμη o recopilació i, per últim, la ύπόκρισις o pronunciament Els diversos tipus d’oració tres, segons Aristòtil la de les assemblees o deliberativa, la dels tribunals…